NEM FENT

Dijous rutinari, Canal l’Aldea-Camarles, reunions, contactes, el projecte va vent a popa (em moro d’èxit) i per la tarda una cana a l’aire: aquells rampells que ja tinc dominats, però de quan en quan va bé despentinar-se (deia Mafalda), per allò de que no oblidem que som vius i encara podem … les abelles sempre agraeixen una visita.


Una tarda maca, mar forta de migjorn, airet iodat, olor de sirena, peus descalços, camal arremangat, desert voluntari, mirada intermitent al lloc d’on podia venir algú i solet de caiguda que no fa mal i el gran “albatros” (aquella au grossa blanca) mirant-me de gairó. Quan es cansava d’un ull, girava el cap i em mirava per l’altre: No sé el que hagués donat per endevinar-li el pensament.


Demà, divendres, més rutina: súper, gravació tertúlia, caipirinha i migdiada: mare de Déu, que no em queixo —només ho explico—, deixa’m com estic.

HI HA DE TOT

Les mesures contra la crisi fan furor abans de ser aplicades i, de moment, el que donen és més malestar. Els polítics, avergonyits, es baixen els sous per rentar males consciències d’una gestió ineficaç i en les fusions de les caixes, a més a més de la incompetència per gestionar-les —que ja coneixíem— i també la ineficàcia de la seva gestió, es detecten tractes de favor, de molt de favor, a presidents i consellers, molts d’ells de caire polític, en concessions de préstecs milionaris per a les seves activitats privades. Això sí: legals, he? Tan legals com immorals als ulls de tots aquells que se’ls hi nega el finançament per salvar la seva empresa, el seu taller o la seva casa i, impotents, veuen com els hi vola tot. Curiosa la imatge de les caixes que s’han de salvar, volent fer colar el missatge de que és necessari unir-se per ser més fortes. Igual s’ho creu algú.


A Barcelona es deixa sentir el reclam de l’Ebre, que no li agrada com van les coses, i demana que es facin d’una altra manera: que es facin bé o millor. Són els que són. Segurament menys que abans, perquè han anat caient les rèmores que s’alimentaven de la seva suor, al darrere de les pancartes i les banderes partidistes amb substanciosa càrrega política. El temps ho depura tot i va posant les coses en al seu lloc.


De INDO arriben bones notícies, tot i sent un perllongament a curt termini. De moment retira l’expedient de regulació: no pot ser tot dolent.


(Diari de Tarragona, 6-6-10)

NO EM SENTO BEN GOVERNAT



Els governs no gestionen la crisi. Cal començar dient que són els primers responsables de l’esdeveniment perquè són els que ho havien d’haver evitat. El poder executiu, primer vigilant de que es compleixen les lleis i, per tant, les normes que regulen el sistema financer —ogre famolenc que devora tots els poders i, fins i tot, les seves pròpies entranyes—, les hi han colat totes. Quan hom revisa la història, intentant comparar la situació actual amb la Gran Depressió que va precedir a la Crisi de 1929, on aquella globalització ja interconnectava les gran potències productores i consumidores del planeta, no es troben grans diferències amb la causa i l’efecte de la crisi actual. Un excés d’oferta, desmesurada per la demanda de l’àpoca, i falta de previsió en quan al fràgil equilibri dels dos vectors, però sobre tot una ferotge especulació en borsa comprant títols pel damunt del seu valor real, finançat per una banca irresponsable que posteriorment va fer fallida perquè ningú va poder tornar els préstecs per les inversions també fallides en el crack de Wall Street. Sona aquesta música, oi? Llavors és el keynesianisme, la política intervencionista del ministre anglès, John Keynes, qui posa ordre a n’aquella economia mundial, però —alerta— costa cara i triga 10 anys.


Poc escarment i mala memòria. És per això que em sento mal governat: mai s’ha tingut cura de les feixugues experiències anteriors, no s’ha collat a les entitats financeres, s’ha intentat tapar la crisi amb eufemismes i, ara que el foc crema al bosc, s’intenta apagar amb un poal: Aigua Mare de Déu de l’Aldea! L’última disbauxa: les corregudes i el desori dels ajuntaments, intentant aprovar crèdits a correcuita per esquivar una decisió suïcida governamental que garbella aigua.


Estem en bones mans? En tindrem també per 10 anys? Preguem, germans.


(Diari de Tarragona 01-06-10)

CAMPANES AL VOL BAIX



Perquè els campaners que les han de fer repicar no en saben prou, no sonen bé les campanes als campanars del món econòmic, aquest món globalitzat que s’ha fet un nus gros i difícil de desfer. Ningú se n’escapa, ni Catalunya ni tampoc les nostres terres que malgrat els esforços descomunals de sectors tan dinàmics com el del moble, la construcció o el automobilístic —i altres— hem de continuar patint, com a tot arreu, el degoteig d’un atur tossut i amenaçador amb onades ferotges, ofegadores, com el tancament de Lear, mai paït, i ara Indo.


Aquí els campaners majors han negat l’evidència i no només repiquen malament sinó que s’esbatussen d’uns als altres per fer veure qui ho fa pitjor i donant-li la culpa al contrari. Les campanes tenen defectes de fabricació, material deficient, pèssima instal•lació, però fins que la gent que va a la processó, que ja avisava, denuncia i amenaça perquè el so ja no li arriba o li arriba minso i desafinat, ningú a fotut el crit al cel. Ara, a correcuita, pressionats pels campanars més alts i després de temps apagant les veus que anunciaven la que ens venia a sobre, es volen corregir els defectes de fabricació, material, instal•lació i funcionament, rellevant la seva incapacitat d’haver-ho controlat quan era hora, tal com era la seva obligació com a governants.


A l’Aldea es celebra aquesta Pasqua els 850 anys de la parròquia. Aprofitant-ho, li faig un prec a la Mare de Déu.


(Diari de Tarragona 23-05-10)

SOBREVIU UN REGADIU




Els projectes superen a les persones. El Canal de l’Aldea-Camarles que naix quan la dictadura de Primo de Rivera (1927), supera la de Franco, un parell de monarquies, una guerra civil, els avatars d’una transició democràtica, amb colors diversos tant al Govern de Madrid com al de la Generalitat i, després de més de 80 anys, està a punt ser una realitat, culminant l’esforç de moltes persones que hi han treballat. Superades pel temps, moltes ja no hi són, però el benefici el recolliran els seus successors.


Es un projecte que en la seva totalitat supera els 100 milions d’euros, la qual cosa representa una injecció econòmica a la comarca del Baix Ebre, i de retruc al territori, i una empenta al sector agrari que ha de contribuir al desenvolupament rural i conservació paisatgística i mediambiental, assegurant un ús racional de l’aigua —ningú en sap més d’això que el pagès—, així com una millora de la producció, en quan a la quantitat i la qualitat del producte, per la regularitat que comporta un conreu que té l’aigua assegurada quan no vol ploure. Estem parlant de progrés i benestar per al sector que l’ajuda a fixar la població, minvant fugues del jovent per manca de viabilitat de les finques que hereten dels seus pares.


El natural escepticisme que ha anat rondant el projecte, com a conseqüència de tants anys d’esperances frustrades, s’aniran esvaint a partir de l’Acord de Govern del passat dia 11 que aprova les obres, i més quan, aviat, les vegin començar.


(Diari de Tarragona 17-05-10)

L’ARC DEL MEDITERRANI




Es positiva la notícia de que la Cambra de Comerç de Tortosa representi a Tarragona i Castelló, en un acte institucional a València sobre l’arc del Mediterrani. En la definició que fa la Unió Europea de dos territoris que poden ser clau en el context del desenvolupament, en un futur immediat, estaríem parlant de l’eix Londres-Milà, passant pels Països Baixos i l’arc del Mediterrani, Génova-Múrcia, comprenent, és clar, Barcelona, les Balears i València, on l’eix de l’Ebre, com a ròtula de connexió entre l’interior peninsular —País Basc, Navarra, Aragó i Castella— hi hauria de jugar un paper significant. Al nord d’Europa tenim un bon exemple amb la regió Bàltica, una dinàmica econòmica i social d’un territori amb interessos comuns que es complementen i on, cambres, empresaris i governs hi treballen plegats.



Al davant de tantes preocupacions ciutadanes imperioses com pot ser la situació econòmica particular —que no només la general perquè aquella ja afecta a la butxaca i a l’esforç de moltes famílies per posar el plat a taula cada dia i per arribar a fi de més —, és ben segur que al carrer no trobaríem avui un interès social immediat per aquests projectes europeus a llarg termini, difícil d’explicar i d’entendre, semblant fins i tot una cortina més de fum per distraure al personal. Però, malgrat tot, s’hi ha de treballar seriosament; els grans projectes i les idees es queden i les dificultats immediates, tot i sent greus i deixant osca, acaben sent passatgeres.



(Diari de Tarragona 9-05-10)

L’EBRE I LA BIOSFERA




Fa quaranta anys que la UNESCO va posar en marxa el programa l’Home i la Biosfera pensant en com usar els recursos naturals i, sobre tot, en la seva conservació de forma que l’acció del present no anul•li les necessitats i l’ús que n’han de fer les generacions que ens precedeixen; allò que avui se’n diu desenvolupament sostenible i que, tot i sent unes paraules maques, costen d’explicar. Doncs, això: no fer-ho tot malbé, per voler viure, avui, millor.



Al llarg de tants anys la UNESCO ha anat seleccionant una sèrie d’àrees geogràfiques del planeta per anar donant-les-hi aquesta qualificació en reconeixement a la seva aportació natural, ja d’inici, a la bona salut del planeta i ja es registren més de cinc-centes àrees considerades oficialment com a “reserva de la biosfera”, repartides entre un centenar de països, enduent-se la palma, com és natural, Àfrica i Amèrica del Sud, encara que estan repartides per tot el món.



És una bo que surti una iniciativa engegant el procés per considerar reserva de la biosfera a les Terres de l’Ebre, sobre tot pel reconeixement internacional que representa, que ens obliga a la conservació i protecció curosa del medi, però cal tenir en compte que l’objectiu del programa també contempla el desenvolupament humà i econòmic d’aquestes zones. El que no convé és que ens converteixen en una “reserva índia” que acabi limitant, precisament, el desenvolupament i el progrés.



Veurem, també, com pintaran les centrals nuclears en quest escenari.



(Diari de Tarragona 2-05-10)

REEIXIMENT DE LA VEGUERIA (II)



Tot i ser important i transcendental l’establiment d’aquesta nova administració territorial de Catalunya, especialment pel que afecta a les Terres de l’Ebre —altres valoraran el cas particular del seu territori—, causa certa fatiga la lentitud de la seva tramitació, depenent sempre de la voluntat política dels que manen i, de moment, mana molt Madrid.


En aquest moment estem al davant d’una proposta aprovada pel Govern el passat 2 de febrer. És el projecte de llei de vegueries que s’engegarà —no sabem quan— substituint les quatre diputacions. Fins aquí poques interferències centrals perquè només es canvia el nom de província pel de vegueria, salvant que com penja del desplegament de l’Estatut, en estat penós al Tribunal Constitucional —que també fatiga comentar— no surti un gat amagat perquè ningú té la garantia de que aquest tema no està també tocat.


L’altre pas, esvaïdes les petites discrepàncies territorials, seria la variació dels límits provincials: modificació Lleig Orgànica, Madrid, PSOE i PP fent pinya en contra de Catalunya... un drama. Cal tenir en compte que les províncies daten del 1833, govern de la regenta Mª Cristina, establertes amb una simple circular del Secretari d’Estat que han aguantat, amb 177 anys, cinc guerres civils, monarquies, dues repúbliques, dues dictadures i l’actual sistema democràtic en mans de Tribunal Constitucional.


Malgrat tot, cal engegar la de les TTEE com a pilot, tal com es va fer en la delegació del Govern, i anar avançant i corregint.


(Diari de Tarragona 25-04-10)

REEIXIMENT DE LA VEGUERIA (I)



Queda molt lluny aquella Catalunya administrada amb vegueries durant cinc-cents anys, entre els segles XIII i XVIII. El veguer substitueix la funció del vicari i del castlà, il•lustres funcionaris comtals pels voltants del segle X, que assumeix responsabilitats judicials i, sobre tot, de repressió. Des de la vegueria s’exerceix el control del territori, sovint amb enfrontaments amb la Generalitat i els ajuntaments, havent de compartir l’administració amb altres poders fàctics com els dels bisbats, les baronies o l’administració fiscal. Més prop, però també prou lluny, queda el decret de Nova Planta, en 1716, que aboleix les vegueries substituint-les per corregiments, encara que la gent continua dient-li vegueria. Una mica més prop, durant la Segona República, reïx aquesta figura administrativa quan la Generalitat ve a ser administrada per nou regions que posteriorment s’anomenarien vegueries, tot i que per poc temps perquè són eliminades pel govern central en 1939.


L’informe Roca de l’any 2001 torna a parlar d’una administració per vegueries i és la primera vegada que s’anomena la de les Terres de l’Ebre, com a tal, per substituir la Regió V, en seu a Tortosa, de l’organització que propiciava l’Estatut del 79, incloent-t’hi Ribera d’Ebre, no modificada en la nova proposta del Govern, arran del nou Estatut del 2006, en el cas de l’administració de les Terres de l’Ebre.


Llarga història d’un tema últimament mal treballat, que mai s’acaba. És el Conte de l’enfadós?


(Diari de Tarragona 18-04-10)

RESSACA DE PASQUA


En acabar uns dies de vacances, un descans llarg o simplement el relax d’un cap de setmana, començar de nou l’activitat quotidiana sempre ens dona la sensació d’uns primers dies de ressaca. Són tan bons els períodes d’esbarjo que mai superen la satisfacció dels de treball, a excepció dels addictes que prefereixen l’activitat laboral. Avui es parla fins i tot de depressió post vacances i, a fe de Déu, hi ha gent que la pateix. L’activitat mediàtica es relaxa en èpoques de vacances, possiblement perquè descansa la gent que pren decisions i es registren menys equivocacions; també descansa la gent que fa discursos, relaxant la polèmica, o estan tancats els “sanctums sanctorums” d’on brollen fonts de filtracions d’informació rellevant o tendenciosa. Aquests dies tenen prioritat absoluta l’oratge i el trànsit.


Tot i així, les primeres notícies importants que apareixen al territori, ajuden a superar la ressaca de les vacances de Pasqua. El capital anglès interessat en actius vinícoles a Pinell de Brai on s’implica també activitats de la famosa cooperativa i l’adjudicació del projecte constructiu del moll Saliner de La Ràpita, aixeca els ànims inversors a les nostres terres, ara que no es parla del projecte de la foneria, que tantes expectatives havia aixecat. Cauria bé, aquests dies, un acord de Govern per començar la construcció del Canal de l’Aldea-Camarles, un projecte a punt d’obres que supera els 100 milions d’euros. Ens convenen inversions; convé anar superant ressaques.

(Diari de Tarragona 11-03-10)

CULTURA I FESTA



Inevitablement les festes tradicionals ens porten sempre records del passat. En la nova era democràtica, en l’afany de separar Església i Estat, mai aconseguit de facto pel que fa a les creences en general, però sobre tot a l’activitat cultural i folklòrica —a les processons hi continuem veien autoritats macant presència i xuplant càmera— sí s’ha vist una nova forma de viure la Setmana Santa. Lluny queden aquells dies de dols socials, aquelles músiques sacres en totes les ràdios, des del diumenge de Rams fins el dia de Pasqua. No es podia cantar, xiular ni parlar alt. Afortunadament, aquestes coses s’han quedat molt residuals i, com a molt, en cercles profundament creients i practicants, difícils de localitzar a simple vista. Pot ser la visió més general que avui acompanya la Setmana Santa és la d’aprofitar-la per fer vacances i viatjar, activitats retallades momentàniament —i tan de bo que no duri gaire— per un ogre ferotge que anomenem crisi.


La Pasqua, dies de reunions d’amics i familiars, una celebració més trionfal, manen també els seus orígens, ha tingut menys evolucions; la mona, una costum antiga molt mediterrània, molt comercial però també com a obsequi (munus, regal en grec o munna, obsequi en àrab), ha variat poc. Segueix sent un present familiar (dels padrins, especialment).


Les generacions que avui trauen el nas al consum, probablement no són conscients de l’origen d’aquest dies de festa que celebren fins i tot els ateus.

QUI PUGUI QUE DESCANSI




No vull sortir de vacances, per Setmana Sant. No ho he fet mai. Me quedo a l’Ampolla. Si puc fer venir família i amics, per mí ja fa prou com a vacances.


L’oratget de mestral suau porta bo a la voreta de la mar. Sol, llum i vent sec; farem frígoles, espàrrecs, caldereta, una caipirinya i celebrarem el primer aniversari d’Alexandra. Ja fa un any: com passa el temps!


Procuraré oblidar i que les xoriçades d’alguns dels polítics que ens governen no m’afecten gaire. Sí, sí, el temps passa volant, Mario Conde i Rondán ja són al carrer, deixant lloc per als que ara estan jutjant. Això no para. No hi vull pensar, no vull que m’espatllen aquests pocs dies d’esbarjo. En toc cas, no hi pateixo gens: que es fotin i que els bombi’n!!


No vull deixar de pensar, però, perquè em preocupa, amb la gent que està a l’atur i la que no pot arribar a fi de mes. Això sí és greu, i no se li veu la fi... Uns tant i els altres tan poc.


Qui pugui que descansi, perquè cansats hi estem tots.

L’EBRE ES COMUNICA




L’estrena d’una nova televisió al territori no és només una notícia important sinó un esdeveniment significatiu per moltes raons. La primera perquè era palesa la mancança d’un mitjà televisiu que abastís tot el territori, pensant com a mínim en les quatre comarques, tot i que de ben segur deurà sobrepassar les línies provincials de parla catalana. En segon lloc perquè aquelles primeres iniciatives d’uns anys enrere, aixecant expectatives de servi televisiu de proximitat que, pels motius que fos —cada una tindrà els seus— després no es van complir, van deixar un vuit important, encara no cobert. Després, la necessitat de que el territori no només no perdi el pas en mitjans de comunicació, com possiblement l’està perdent en altres sectors, sinó que a més amés, amplia, progressa i es modernitza en tecnologia audiovisual i multimèdia actualitzada, és una aposta que s’ha de lloar i recolzar. Però hi ha quelcom més important encara, perquè en un moment com el que estem vivint globalment —volia prescindir de la paraula crisi— de grans dificultats particulars i empresarials —les financeres són figues d’un altre paner—, el Grup de Comunicació l’Ebre, aposta, innova i crea expectatives que signifiquen progrés i inversions, sobre tot en capital humà, major esforç del que ja té i del nou que pot incorporar. La seva experiència actual i les iniciatives de projectes que els precedeixen són un aval d’aquesta nova empenta que cal celebrar.

(Diari de Tarragona 28-03-10)

S’HA APAGAT EL FOC?



De les conclusions de la comissió parlamentària sobre l’incendi d’Horta de Sant Joan se’n poden extraure opinions diverses, però cal prescindir de la responsabilitat política perquè la demagògia i les cortines de fum, sempre indignes però vergonyoses en aquest cas, on s’ha aplicat la medicina defensiva al davant d’una malaltia que ells mateixos han provocat. Sí ha quedat ben clar que el foc, el vent, l’aigua i la neu no venen mai a gust de tots, però sí, sempre, en perjudici dels mateixos, d’aquells damnificats que no es poden defensar, o no en saben o no poden fer demagògia, ni cortines de fum, per manca d’ofici o costum i per excés de dignitat.



Excloses, així, les responsabilitats polítiques, no per inexistents sinó perquè no depenen dels fets sinó de la capacitat de vot majoritària dels comissionats, se’n desprenen mancances bàsiques i es recomanen mesures que tan de bo siguin aplicades, tot i que qui les ha d’aplicar, avui, és un departament que ha plantat cara a la decisió parlamentària i ha qualificat aquesta comissió, fins l’últim moment, d’innecessària, protegint la seva prepotència, els seus primers responsables, al sopluig d’una majoria decisòria.



No es comenta res, si no se m’ha passat per alt en la lectura del document de l’última sessió, d’aquella reflexió d’un bomber que qüestionava el risc excessiu de les persones, que poden morir, al costat d’un bosc que torna a créixer. A mi em va fer pensar.



(Diari de Tarragona, 21-03-10)

REPESCAR JUBILATS





Somio moltes vegades que el banc on treballava em crida per tornar-hi. També he somiat moltes vegades que la Marina em crida per repetir el servei militar a la 31 esquadrilla, a la base de Cartagena. Afortunadament, fins ara, cap d’aquests somnis s’han fet realitat, però tinc mals auguris perquè, no ho he pogut confirmar, ni ho he vist escrit enlloc, en una tertúlia radiofònica, on sembla que ho saben tot i tot el que diuen va a missa, s’afirmava que la ministra d’Economia i d’ Hisenda, Elena Salgado, ha insinuat als bancs repescar als jubilats prematurament per recuperar la capacitat d’estudiar el risc de les futures inversions i les tècniques de recuperació de morosos. Després de l’heroica visita que va fer recentment a Londres per convèncer The Financial Times que no digués més veritats sobre l’economia espanyola, m’he posat en guàrdia.



Mai he estat partidari de les jubilacions anticipades (perllongar-les tampoc em sembla bé), però al davant d’una oferta generosa per la conveniència dels que més manen —banca i Govern—, encara que sembli covardia, em sembla inútil resistir-s’hi. Prescindir d’una llarga experiència, en un moment de vaques grasses, per sous més baixos, afavorint la precarietat laboral, m’ha semblat sempre una errada que ara es confirma i es paga. Les fusions i la crisi dels anys 1993/4, va fornir en risc, morositat i també en atenció personalitzada, perquè els clients es tractaven d’una altra manera, als que llavors gestionàvem la banca. En aquesta nova crisi, aquells ja no hi som: ens vam jubilar.



Tot i així —disculpeu l’egoisme— tan de bo que la banca li faci tan de cas com The Financial Times.



(Diari de Tarragona 13-03-10)

JOC DE L’OCA



El retrovisor és una eina recorrent per revisar el que ens ha passat, afectats quasi sempre per les circumstàncies que ens han estat adverses. Les que ens han estat favorables les revisem en molt poques ocasions, només quan necessitem la satisfacció dels bons records. Les adverses les remirem amb més detenció, sigui per corregir i prendre mesures per a que no ens torni a passar o, moltes vegades, només per trobar el culpable de l’adversitat, si no som nosaltres mateixos. En aquest cas ho aparquem o, si podem, ho oblidem.


La necessitat d’aclarir les circumstàncies que es van donar en l’incendi d’Horta, retrovisor en marxa durant aquests dies per la comissió d’investigació parlamentària i pel procés iniciat al Jutjat de Gandesa, comporta situacions esfereïdores pels records tràgics dels companys i familiars de les víctimes. Es revisa per corregir i prendre mesures per a que no torni a passar, però també per trobar els culpables de l’adversitat. Ja se sap, la culpa és lletja i ningú vol ballar amb ella, però esbrinar en l’operativa del cos de bombers, que és on més dol, només hauria de ser per clarificar i, si cal, disculpant errors, que no negligències, per centrar l’atenció en dos extrems: els culpables de l’incendi, ja detinguts, i, per les seves magarrufes, en els responsables polítics no detinguts, ni cessats, ni dimitits.


Cal saltar directament, com en el joc de l’oca, dels piròmans als responsables polítics i tirar, si toca.


(Diari de Tarragona 6-3-10)

BOUS O FEINA ?




Les “corrides” i els correbous copen les tertúlies del matí. Insòlit; sent un tema bo per debatre, faltaria veure amb serenitat si és el moment.


En una de les tertúlies, apareix baix en lletres petites, d’una intervenció d’un espectador, una frase lapidant: “bous, corrides, avortaments, vegueries, pastilla de l’endemà, llei electoral?.... el que vull és trobar feina! Feinaaaaa!


Als governs ja els hi va bé. Tenen distret al personal. Però hi ha gent que la seva preocupació és, exclusivament, com posar cada dia el plat a taula.

(Blog de l'avui 5-03-10)

DIGNITAT SINDICAL




Finalment els sindicats han esbandit les banderes i alguna pancarta, manifestant-se pels carrers en contra de la jubilació als 67 anys. No és fàcil manifestar-se en contra dels teus, d’aquells en qui confies, recolzes i aplaudeixes, encara que ho facin malament perquè, sent així, sempre hi ha una manera de justificar-los dient, per exemple, que altres ho farien pitjor o donant-l’hi la culpa als bancs i les caixes, recurs fàcil, encara que culpa encertada, malgrat ningú s’atreveixi, com en el conte del gat i els ratolins, a posar-li el cascavell a la banca. Amb dos xiulets, quatre crits, poca gent i unes magarrufes reivindicatives s’ha salvat la dignitat sindical en defensa dels treballadors. Altra cosa serà el que realment en pensa, de tot això, cada treballador  a l'atrur o apunt de caure-hi.



Fins on jo sé, les reclamacions en els discursos reivindicatius de les mateixes manifestacions del passat 23 de febrer, arreu de les capitals i ciutats grans —també a Tortosa—, eren en contra d’una proposta, que encara no s’havia començat ni a discutir al si del Pacte de Toledo, deixant passar per alt assumptes ja consumats com el percentatge de l’atur, o el del atur juvenil que està pels núvols, o la situació de desemparament de milers de treballadors autònoms, o el mal finançament dels ajuntaments que paguen tard, provocant més atur en les empreses que treballen per a l’administració.



Però els sindicats poden estar tranquils: Zapatero i Corbacho no s’han enfadat i diuen que els entenen.



(Diari de Tarragona 2-03-10)

ALTRES TEMPS






Una altra setmana freda fora de temps. Deuen ser avisos del canvi climàtic. Tot i així hem estat aïllats de les nevades i de les fortes temperatures sota zero, amb un solet benigne que ens ha deixat sobreviure a la inclemència climatològica que ha viscut el veïnat. Per la Candelera sempre acostuma a fer una revifada freda d’acomiadament de l’hivern. L’any de la gelada, el 1956, es va donar també en aquestes dates. Arbres tant durs com les oliveres, per exemple, no ho van poder resistir. Eren temps de calces curtes, de penellons i foc a terra, mitjons alts i genolls blaus del fred. Llavors ningú parlava de canvi climàtic. Tampoc se li donava la culpa del mal oratge al govern —ens em guardàvem molt i prou—. Els polítics no tenien ocasió de barallar-se per les inclemències de la naturalesa, els incendis, les nevades, ni tan sols per les vegueries ni per la seva capitalitat. Només manaven uns, després d’haver-se tret els fetges en una contesa fratricida, i, per tant, poques discussions. No venien immigrants —llavors anaven: els emigrants érem nosaltres—, no es descarregaven fardots de droga a les costes, no es feien controls d’alcoholèmia, no hi havia fatiga de tripartit ni es discutia per la festa dels bous, a la que hi anàvem tots contents.



Quin avorriment!, deuen pensar els més joves... No, però tampoc eren temps bons, més bé eren temps d’esperança vers altres de millors que arribarien, sí, però que aviat també malmetríem. Ara també som a altres temps.



(Diari de Tarragona 21-02-10)

AÍDO AL CLÍTORIS




El dia s’ennuvola, vol tornar a ploure però plourà poc. Ja ho sabeu: plou, plou, però pel que plou, plou poc. Aquí l’única cosa que cauen son”xufos de punta”. Sonen les baralles del Congrés, amb paraules grosses però no arreglen res (...y tu más). Manifestacions individuals ciutadanes a dojo, paletes, autònoms, pagesos, fusters, es queixen perquè no hi ha feina, però no s’ajunten per fer-ne una de grossa: els sindicats majoritaris s’han donat la volta i ara escuden als que governen. Els bancs inverteixen en les emissions de “Deute Pública”, on hi posen els diners que ja no podran donar als empresaris per que facin bullir l’olla. L’única olla que els bull és la del seu cap que —obsessionats amb els morosos— es posen nerviosos i reclamant fins l’esgotament a tot aquell que li deu o li pot deure quatre euros.



Sembla que s’enfonsi tot... però no. En mig d’aquesta voràgine apocalíptica, apareixem focs d’artifici que ens fan mirar cap un altre lloc. La ministra Bibiana Aído, se ha ido directament al centre neuràlgic de l’atenció d’aquells (quasi tots) que no teníem altra cosa al cap que no fos sexe, fins que la crisi ens ha absorbit la nostra capacitat eròtica. El Ministerio de Igualdad anuncia una partida per un Mapa de inervación y excitación sexual en clítoris y labios menores. Ho porta la Vanguardia.



El BOE anuncia 850 mil euros en subvencions per 22 estudis femenins amb algun títol carregat de frivolitat però que, tan de bo, ens distregui de tanta mala notícia i aporti alegria superficial o profunda —pot passar de tot— en aquest abisme de tanta mala maror. No li ho tingueu en compte a la Bibiana. De moment ens ha distret. O, si més no, ens ha fet pensar amb altres coses.



(Blog de l’Avui 18 -02-10)

MARAGALLADA O CRIATURADA






M’ha fet una mica de pena (quina cosa!!). Veig una foto del Conseller sortint del despatx del President. L’ha fet (l’ha dit i l’ha escrit) molt grossa. Raons tindrà. A l’oposició li ha agradat. Raons tindrà.



Ha estat valent, es va ratificar escrivint-ho, però ara s’ha escagarrinat: rectifica, tot i que no s’ho creu ni ell. De pena. Va cabrejar als que no els va agradar i ara cabreja als que sí els ha agradat. Conclusió: tots cabrejats.



I en Castells que tan el va recolzar (“faltaria més que un conseller no podés dir el que pensa”) que en deu estar pensant? Donaria l’ungla del dit petit de la ma esquerra per saber que els hi ve al cap ara mateix, de veritat, de veritat...



Però donaria la del dit gros del peu per saber que en pensen els ciutadans, de veritat, de tota aquesta comèdia, especialment aquells que no poden arribar a fi de més i/o els hi està volant la casa, a les garres afilades de la hipoteca.



No sé perquè, però tinc la sensació de que es senten com a mal governats.



Això encara em fa més pena.



(Blog de l’Avui 15-02-10)

INCOHERÈNCIA O CONVENIÈNCIA




Preguem per a que el magatzem de residus nuclears el decanten cap a les Castelles. Mal moment. Les eleccions estan massa prop. Els partits van de puntetes com qui trepitja ous. En hi ha que es van arrugar i van remodelar a correcuita el seu discurs i, altres, malgrat la seva votació favorable a Madrid, es van estirar més i van treure pit, oposant-s’hi agafats a la pancarta, perquè la foto al davant d’una “mani”, encara que infantil, té els seus rendiments electorals.

Els ciutadans d’a peu que ens vam manifestar en contra tenim dret a preguntar-nos què hi pintem amb tot això?, perquè aquells als que vam votar per governar els ajuntaments, els consells, les diputacions, la Generalitat i el Parlament de Catalunya, estant pràcticament tots d’acord —o no?—, són incapaços d’impedir que un municipi amb 7 vots —legalitat i dret que ningú discuteix— prengui una decisió transcendental per tots plegats.

Ja és curiós que una vegada que la classe política, a contratemps i amb els matisos d’incoherència que calgui, ha estat d’acord —o no?— amb el que la majoria manifesta, no s’imposa perquè la decisió la té un petit poble i un gran poder central, pontejant el poder autonòmic i esquivant la voluntat popular. Cal recordar que segons l’acord del Congrés s’havia de contar amb el consens dels governs autonòmics, avui poder polític molt esvaït.

Però no pequem d’innocents: més que incoherència és conveniència. Aquí l’únic que ha estat coherent és l’alcalde d’Ascó que no ha enganyat a ningú.

(Diari de Tarragona 07-02-10)

POCA FORÇA AUTONÒMICA




Preguem per a que el magatzem de residus nuclears el decanten cap a les Castelles per tranquil•litat de tothom. Tranquil•litat dels que no el volem aquí i també per tranquil.litat política. Mal moment. Les eleccions estan massa prop. Els partits van de puntetes com qui no vol trepitjar ous. En hi ha que s’han arrugat i han remodelat a última hora, a correcuita, el seu discurs i, altres, malgrat la seva votació a Madrid hagi estat favorable, s’han estirat més i han tret pit, oposant-s’hi, perquè la foto al davant d’una “mani”, encara que infantil, també té els seus rendiments electorals. Poc seriós, tot plegat. Ni rigor, ni coherència.

Els que ens vam manifestar en contra tenim dret a preguntar-nos què hi pintem amb tot això?, perquè aquells als que vam votar per governar els ajuntament, els consells, les diputacions, el Govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya, estant pràcticament tots d’acord, han estat incapaços d’impedir que un municipi amb 7 vots prengui una decisió transcendental que ens afectarà a tots plegats. Seria bo recordar que l’acord al Congrés era amb el consens dels governs autònoms, força que no veiem per enlloc: està esvaïda.

Ja és curiós que una vegada que la classe política, a contratemps i amb els matisos que calgui, ha estat d’acord amb el que la majoria de gent manifestava, no ha estat possible imposar-s’hi perquè la decisió la té un petit poble (Ascó) i un gran poder central (Madrid). Una mica cru, no?

(Blog de l’Avui 31-01-10)

VINDRÀ LA PRIMAVERA?




Anit la lluna era plena, rodona, brillant, i gran i vermellona quan sortia. L’associo al mestral. Nits de vent de dalt, que la fan més lluenta, que quan arriben aquí ja han recorregut la ribera de l’Ebre, espargint, que no dissipant, l’ambient nuclear.

Sé que la primavera passarà de pressa, és efímera com la vida i, per això, la vull forçar estirant-la perquè arribi més aviat. Aquí els ametllers floreixen aviat —ja ho estant fent: que atrevits!!— i les pomeres i els albergeners que he posat a la capçalera, situats més avall d’Ascó i també a la vora del riu, m’ajuden a cridar-la i advocar per a que continuen fent presència. Hi vaig passar el dia de la manifestació en contra del cementiri; encara no han florit (no és foto d’enguany) i els hi vaig dir que no tinguin por —ja en tenim prou natros—, que de moment treguin flor, que facin paisatge i ja en parlarem.

Vull fer un crit a la primavera, vull veure raigs de sol nets, dissipar asprors i sentir ambients desemboirats. Algú sap com es fa això?

(Blog de l'Avui 30-01-10)

LA BAUXITA I EL CEMENTIRI




Coneixem l’alumin com aquell metall lleuger, potser el més lleuger després del magnesi, tan utilitzat en la indústria per la seva mal•leabilitat, alta resistència a la corrosió de l’aire i la humitat, i la bona conducció tèrmica. Fins i tot l’usem en cuina per envasar —qui no s’ha embolicat, alguna vegada, l’entrepà amb paper d’alumini?—

Doncs, ves per on, l’alumini s’extrau de la bauxita, roca que resulta de la meteorització dels feldspats sota unes condicions ambientals càlides i humides, segons resa el Diccionari de la Llengua Catalana, i els feldspats són grups de minerals —amb sodi, potassi, calci o bari, silici i alumini— que en els països catalans es troba a les comarques de Fenolleda i Vallespir, de la Catalunya Nord i, ara, ves per on, al municipi d’Horta de Sant Joan, en ple parc natural d’Els Ports, el departament de Medi Ambient acaba d’autoritzar l’explotació d’una mina de bauxita.

Crida l’atenció, no m’ho negareu, que coincideixi al mig de la taca mascarada del polèmic incendi d’aquest estiu, que tant cueja i tanta polèmica està aixecant, que sigui un assumpte informat negativament per tots els estaments que hi han intervingut, que hagi estat denegat pel jutjat de Tortosa, l’Audiència Provincial Tarragona i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i rebutjat per l’Ajuntament d’Horta i el seu poble.

No sabria dir si és bo u és dolent, però estrany ho és molt: es nota l’olor de socarrim. I ara, el cementiri nuclear d’Ascó. Fort, no?

(Diari de Tarragona 27-01-10)

CHAPEAU per a l’alcalde D’ASCÓ ?




Ens hem de traure el barret...? No ho sé. Se n’ha sortit. Ha tingut nassos de passar de tothom.


No és que li la porti fluixa el Govern —que no governa—, l’oposició —que no pinta res—, les manifestacions ciutadanes —significatives i raonades, però encara pintem menys—, el Consell Comarcal —que no té cap força—, els ajuntament veïns —que ni els ha tingut en compte—; és que li la porta fluixa fins hi tot el Parlament de Catalunya que, ben clar, s’hi va pronuncia en contra.


I, finalment, en benefici de qui? Se suposa que del poble perquè, malgrat no s’ha fet cap referèndum, no crec que la gent d’Ascó si oposi gaire. Des del primer dia han callat i, per tan, atorgat. Es notava el diumenge. Vaig ser dels primers en arribar i el poble estava desert. La gent que es va manifestar pels carrers, vam anar arribant i érem pràcticament tots de fora —encara que no de lluny i per tan afectats— i a dures penes es veia algun veí traient el nas per alguna finestra. Tots: coto a la barraca.


La majoria aclaparadora (7 de 9) que hi ha votat a favor, no ens enganyem, diu ben clar el que deu pensar el poble.


Frustració total per als que ens hem manifestat en contra. Aquesta l’ha guanyat l’alcalde i el seu ajuntament. Veurem si, com suposem, hi acabarem perdent tots.


Ai!, si els de Guadalajara tinguessin sort...


(Blog de l’Avui, 25-01-10)

         LA FORÇA ESTÀ FETA

Entre mil i sis mil, és igual; ningú acaba fent be els números quan ha de quantificar la gent que assisteix a una manifestació. Acaba sent sempre una xifra interessada, i cadascú diu la que li convé. Però la gent que hem fet acte de presència a Ascó per manifestar la nostra disconformitat amb el cementiri nuclear sabem que n’érem molts. A més, com que el poble es costerut hem pogut veure’ns uns als altres mentre la gent serpentejava pels carres estrets de la vila.

No hem vist a l’alcalde ni a la resta de regidors, però ells, amagats al cau, sí ens han sentit a nosaltres, i també ens ha sentit el Govern, callat de moment com si atorgués, però com ERC i ICV, que també són Govern, hi eren, es donen per assabentats.

Sé que això es difícil d’entendre, però, els pobres mortals, cal que fem un esforç per veure fins on arriba l’enrevessada manera de fer política en aquest país.

Ara cal veure en que queda l’amenaça de CiU de fer fora de files als seus regidors si acaben votant a favor, i la posició del PSC al davant del seu regidor, si també hi dona suport. Els independents, és igual: ni fan ni deixen fer. Acostumats a les incongruències polítiques pot passar de tot.

La tancada al Consell Comarcal de la Ribera està bé, si més no, crida l’atenció.

La força està feta. La ciutadania que ha respost com cal, esgarrifada per una decisió local que pot afectar a tot un territori i a moltes generacions.

(Blog de l’Avui, 24-01-10)

                 “INICIATIVA” S’HI POSA AL DAVANT



Coneixeu allò d'en Quevedo? Si, home, sí... Quevedo explicava que tenia la fórmula per a que les dones li anessin al darrere i quan li preguntaven per la panacea deia, simplement: Tot és qüestió de posar-t’hi tu al davant d’elles.

Joan Herrera, d’ICV, després de donar tota la culpa als altres, s’autoproclama com a líder de la resposta social e institucional en contra del cementiri nuclear que l’Ajuntament d’Ascó vol per al poble riberenc.
Qui són aquesta gent!!

Demà, els d’ICV, es posaran al davant de la manifestació per a dir que els altres els hi anem a darrere. Més cara ja no li’n poden posar. No recorden que encara porten lo cul cagat —i el temps que el portaran— de l’afer d’Horta. I no només de l’incendi, que no es poc, sinó també de l’autorització que acaba de donar Medi Ambient per a l’explotació d’una mina de bauxita, dintre la taca de la cremada.

Seria bo que a la manifestació de demà, a Ascó, aprofitessin per parlar-ne. Però no ho faran: callaran com a “putes” —amb perdó i en tot respecte a l’ofici—

Avui ha elogiat, com no, a Saura i a Baltasar. A Saura per a que no li tinguin més pena i a Baltasar per haver firmat l’autorització de la mina de bauxita, suposo.

Qui són aquesta gent!!

(Blog de l'Avui 23-01-10)

               ENS PASSA DE TOT




Ascó es suma a la polseguera. La cendra d’Horta encara es remou —i es remourà encara més—, la merda del riu, a l’altura de Flix, encara no se sap quan es remourà, ni sabem si es remourà bé, i el cementiri —encara que nom de repòs, també de morts– de residus nuclears treu el nas com diguen: no volies caldo, doncs dues tasses.

Segurament aquest cementiri és més segur que les pròpies nuclears que prou disgustos ens van donant –encara hi deu haver partícules escampades pels voltants, de no fa molts de dies—, però el que sí es evident és que n’estem com una mica farts de tanta merda i desconsideració.


No us he contat lo de la mina de bauxita? A Horta de Sant Joan? Sí, si. Al cor de la taca socarrada de l’incendi més que famós que, com qui diu, encara crema? Aquesta és un altra. Ens passa de tot.

Vos ho explicaré.... és molt fort, eh?

(Blog de l'Avui 22-01-10)

                 UN FOC REVIFAT



Ni la neu, ni la pluja, ni el fred han pogut evitar que revifi el foc de l’estiu, apagat d’un tret de gràcia al culpar a la mare naturalesa com a causant de la desgràcia. Van dir que amb un llamp s’havia iniciat i, explicant-ho així, van voler que es donés per acabat. Però la processó anava per dins, com el foc de la ràbia, de la mort i de la incompetència, però el vent de la veritat, tossuda, l’ha atiat i l’ha fet surar, malgrat els interessos i les conveniències que hi han pogut jugar en contra.


La notícia remou imatges, explicacions mal donades i tornen a doldre les vides cremades, com dol la naturalesa socarrada, tot i que menys perquè aquesta brota —aquelles no—, i dolen els sacrificis malgastats on les úniques cares mascarades per la fum i la cendra que mereixen respecte, per heroiques, són les dels bombers; altres també mascarades, però per la vergonya de la seva incompetència i per la por de salvar la cadira, lluny del foc, són del tot rebutjables.


Els que tenien raó i no els hi feien cas s’afanyen, lícitament, a recordar-ho, mentre els que s’equivocaren hi passen pel damunt de puntetes per veure de no xafar les brases que mai s’apagaren al sortir a la llum, emboirada encara amb foscors incomprensibles, la irresponsabilitat de joves que, salvant la legítima presumpció d’innocència, sembla que van ser els causants de tanta desgràcia.


Ai, ai! si Interior i Medi Ambient no es tapessin amb una manta del mateix color...



(Diari de Tarragona 17-01-10)

                        PRIMERA VIA




“Tren amb destinació Barcelona, Estació de França, farà l’entrada per la via 6”. Són les altaveus de l’estació del ferrocarril de Tortosa; quarts de vuit del matí. El dia ja clareja. La gent acostuma a dir que ja es nota amb el dia: ja s'allarga. Ja se sap: “per Reis, tonto és qui no ho coneix” i “per Sant Antoni, pas de dimoni”. És el rimer dia que no fa tan de fred, però 10º, en aquella hora, Déu n’hi do..., i, tothom s’ho empren amb precaució. La gent s’abriga; no en hi ha per a tant, però s’espera el pitjor escarmentada pels dies passats. La primera via, pegada a l’andana, baix la marquesina de l’estació està buida. Sempre està buida. La segona l’ocupa un tren parat. Sempre hi ha un tren parat. Mai he entès perquè ens desplacen a la via 6, on operen els trens actius, que van i venen. Hem de travessar totes les primeres vies, a pas nivell, amb travesses de fusta, les de tota la vida que olen a quitrà i que ara diuen que són tòxiques només d’olorar-les. Pos això, via 6, el més llum possible de l’andana principal, a la intempèrie, tan si fa fred, neva o plou... La primera via, amb sopluig, a la primera andana, descansa, espera, no es gasta, està vacant, es reserva per ocasions especials que encara no s’han donat. Un dia l’estrenarem...

(Blog de l'Avui 14-01-10)

                 EL FOC I LA NEU



La neu i el foc. Estem de moda i mai per coses massa agradables. Pot ser la neu sí. Sempre és agradable i més per a qui no està massa acostumat a tenir-la prop. Portarà benestar, aigua més endavant i, com sempre, algun mal de cap. El foc d’Horta que semblava apagat revifa virulentament i toca de ple a un del meu poble. Els polítics també revifen... i sobreviuen. Són incombustibles. Als malaurats bombers morts els planyem però ja no els atenyerem. La neu ho ha tenyit tot de blanc, però la foscor de l’estalzim del foc de l’estiu, tossut, no s’ha conformat en quedar-se colgat, sobreeixint pel damunt de l’immaculat blancall de la neu. La jove jutgessa de Gandesa volia la veritat.


(Blog de l’Avui, 11-01-10)

                                       LES VEGUERIES



Una vegada que a les Terres de l’Ebre segurament estaríem tots d’acord, sense grans discrepàncies, sobre la vegueria d’aquest territori, això no pinta bé.



Després de tant de temps marejant la perdiu, ara tot són presses, males conselleres que podem portar a legislar a correcuita, baix la pressió accelerada per interès partidista i/o electoral, a la vista d’uns comicis que estan al voltar el cantó. El conflicte de Reus i Tarragona és irrisori però no ho es tant el d’altres indrets on les divisions són sagnants i, tot i així, el problema més greu no ve per aquí. Estem començant la casa per la teulada. Les vegueries, sense saber que hem de fer amb les províncies i els consells comarcals, serà un altre ase amb dues sàrries que, a més a més, s’han de pagar. Muntar noves distribucions territorials sense dissoldre les actuals és encarir l’administració sense cap garantia de que s’aportin ni nous serveis ni millors.



Vam establir els conselles comarcals, però com la competència de les diputacions les té Madrid, aquí s’han quedat. Ara volem vegueries? Magnífic, sempre és bo apropar l’administració al ciutadà, però les províncies també són decisió de Madrid i no crec que hi hagi, allà, i ara menys que mai, cap predisposició a avenir-se als nostres desitjos.



Així doncs, govern estatal, Generalitat, diputacions, vegueries, consells, ajuntaments i altres corporacions vàries, són moltes sàrries pels mateixos ases i per la mateixa càrrega. Això sí, el preu serà diferent: més car.



(Diari de Tarragona 10-01-10)

                        ANY NOU



Es tanca un any i se n’obri un altre però el traspàs, malauradament, no significa que l’entrant hagi de ser millor. Si la Mare de Déu ens hagués de fer cas, perquè escoltar ja sabem que ens escolta, li demanaríem que, com a mínim, ens deixi com estem.



De la crisi no cal ni parlar-ne; no ha tocat fons i tal com ningú sap d’on ha vingut, tampoc ningú sap quan ni com se n’ha d’anar. Els que s’han quedat al atur, no veuen cap perspectiva de recuperar el treball i saben que tot pot empitjorar perquè el subsidi no és etern i el Govern ha quintuplicat, en un any, el dèficit públic de l’Estat i les empreses, desateses pel sector financer, que fa mans i mànigues per amagar vergonyes i ensenyar bons resultats, es posen les mans al cap mentre els sindicats passen del treballador i cobreixen les espatlles dels que governen, ara que són dels d’ells, incapaços, tots plegats, d’administrar la situació més precària que coneixem els que avui ho podem comptar.



Deixem un any duret, amb estafadors prestigiosos i elegants, però estafadors, que han fet trontollar les columnes fonamentals de la confiança en la justícia, en els governs i en el món de la política en general, amenaçant el sistema democràtic. Una recent enquesta del CIS diu que més del 16 % de les persones consultades pensen que els polítics són un problema i a Catalunya és any d’eleccions i els partits ja escalfen motors. Tan de bo que no petin abans d’hora.



Si amb l’any poguéssim fer com amb el canti nou, tindríem aigua fresca.

(Diari de Tarragona 4-01-10)

EL TERCER DIA



Ens hem trobat, enguany, un tercer dia de Nadal, per ser diumenge, que perllongarà la festa allargant la satisfacció d’aquells que la gaudeixen i l’avorriment d’aquells que els embafa tant de torró, tanta vida familiar forçada i tantes abraçades rutinàries. Al món hi ha gent per a tot; per això és món.

El retorn de tants viatgers nadalencs serà més suau, no caldrà portar tanta pressa, es podran fer plans de tornada més relaxants i es podrà dosificar la melangia d’aquelles coses bones que es deixen enrere. Alguns, atrapats en les inclemències de la crisi per la fallida de l’empresa que els havia de portar a casa, s’estalviaran la tornada i guanyaran un dia més per maleir-ho tot plegat. Tots tindrem un dia més per pensar en els diners de més que ens hem gastat i guanyarem unes hores més de treva que obligatòriament els bancs hauran de fer abans de vindre a per nosaltres amb aquella cara de prunes agres, tan diferent dels dies precedents a les festes quan ens invitaven a comprar i usar, amb alegria i sense gaire seny, les targes de crèdit que ens posen a les nostres mans. Els metges també guanyaran un dia més de descans; un dia més abans de visitar als que deixen les malalties per després de festes i als que les festes els han posat malalts i als Mossos d’Esquadra se’ls hi girarà més feina perquè segurament no hauran pogut atendre totes les demandes de la quantitat de gent a qui els han entrat a robar a casa.

Malgrat tot: Bon Nadal

(Diari de Tarragona 27-12-09)

CONSULTES I BOUS



Les consultes sobre la independència de Catalunya s’han quedat lluny de les nostres terres. No em consta cap poble de les Terres de l’Ebre que s’hagi apuntat, fins ara, a la nova moda, malgrat som les comarques on l’índex del nivell del català parlat és el més alt de tot el Principat. L’Ebre es queda aspectant, rumiant, recelós, mirant de gairó a banda i banda, per veure si algú mou fitxa, mentre els tambors de l’esperit de la independència sonen lluny, amb xifres de participació baixes i discòrdies prematures entre els màxims impulsors de la contesa. Als que pensem que si fóssim independents les coses ens anirien millor, tot això ens fa sentir lluny d’aquesta iniciativa història, però la celebrem. Aquí ens queda més prop l’admissió a tràmit aprovada pel Parlament de Catalunya, de la Iniciativa Legislativa Popular per prohibir les corrides de braus amb l’excusa de defensar els animals (perquè de retruc acabarà afectant a la festa dels bous), presentada per grups minoritaris tractats amb tots respectes, cosa que ells mai han tingut amb els aficionats i la seva tradició, fins l’extrem d’aportar arguments perversos de fets inexistents com la dels bous capllaçats per les potes per a que caiguin i se les trenquin o cecs en el cas dels embolats, com si l’afició no s’estimés els bous a qui amanyaga i de qui en té cura tot l’any. Tot això del respecte, la tolerància i la llibertat es queda massa al paire, a la inclemència de qualsevol vent, i en bufen molts i molt forts.



(Diari de Tarragona 20-12-09)

                                            LLUMS DE NADAL



A poc a poc els llums de Nadal que guarneixen els carrers dels pobles s’han anat encenent, tot i que de forma tímida i com a vergonyosa. A algú pot ser li havia passat pel cap que enguany, aprimats com estan els recursos econòmics dels ajuntaments —no menys que moltes llars familiars—, pot ser una forma d’estalviar podria haver estat suprimir les llums nadalenques, de la mateixa manera que es podrien haver suprimit les festes majors o els seus focs artificials i els espectacles cars. Per aquesta raó de ser també es podrien suprimir els regals d’aquestes festes —alguna empresa ja ho ha fet en les paneres— i fer un Nadal auster a tenor de la situació econòmica que estem vivint.



Seria un disbarat pensar que podríem deixar la sopa de galets per un altra ocasió, no veure cava i no menjar torró, no comprar pernil, ni panses, ni pinyons i que la tia Maria no matés el gall i que els encenalls i el raïm del cotilló de fi d’any es deixés per un altre moment, perquè la quantitat de gent que continuaríem deixant sense feina acabaria parant la roda en perjudici de tots plegats. El que té dificultats per les circumstàncies que corren no té més remei que adaptar-s’hi però aquells que, afortunadament, la crisi no els toca de ple no es poden arrugar i el que pugui canviar-se el cotxe o anar de vacances i consumir amb normalitat, ho ha de fer.



La vida, malgrat tot, continua. Cal fer cas als llums de Nadal: ens diuen on som, qui som i que hem de fer.

(Diari de Tarragona 13-12-09)

NI FEINA NI FUTUR DIGNE



La portada d’aquest diari del diumenge 29-11 publicava una foto de la tallada de la N-340, al meu poble, per part de manifestants de la Lear, gastant els últims cartutxos en protesta pel tancament de la fàbrica de Roquetes. Al darrere d’una foguerada de neumàtics, amb un foc enfollit que semblava cremar molta ràbia continguda, hi apareixia una persona que, amb els braços oberts sostenia una pancarta reivindicativa on s’hi podia llegir: “Volem feina i un futur digne”.



Les protestes i les manifestacions —recolzades per polítics en exercici i sindicats en acció—, estaven encaminades a que l’empresa no tanqués i així poder salvar els llocs de treball. Ara ja es parla d’acord i, per tant, de tancament definitiu de la factoria, la qual cosa vol dir que, per molt bones condicions que s’hagin aconseguit en les indemnitzacions, hi ha acomiadaments i trasllat de la industria, en el pitjor moment de la seva llarga història. Fracàs absolut de qui —administració i sindicats— havien d’haver sabut negociar, si més no, el perllongament del tancament a una època menys dolorosa, passats uns anys i passada aquesta crisi lapidària. Per aquest viatge no es necessitaven tantes alforges. Aquesta solució és la més fàcil —“Pagant, Sant Pere canta”—, però això no és ni feina ni futur digne. Això és pa tou per avui i rosegons o, pot ser, fam per demà.



Encara bé que les primeres declaracions dels afectats apunten a certa conformació. Deixem-ho així. Mereixen tot el nostre respecte.



(Diari de Tarragona 6-12-09)

QÜESTIÓ DE DIGNITAT



L’editorial comuna subscrita i publicada per la majoria dels diaris catalans, al que s’han adherit altres mitjans, entitats, particulars i partits polítics, és un toc d’atenció significant i singular —ho prova la recció dels de Madrid—. Mai la premsa s’havia unit per fotre un crit al cel tan fort, clar i necessari, tant pel que respecta a la degradada credibilitat d’un Tribunal Constitucional polititzat que no resol, com pel que fa al desgastat concepte de Catalunya a la resta d’Espanya, agreujat ens els últims anys.



És, efectivament, una qüestió de dignitat com la que es reclama quan no es resol “dignament” l’estabilitat laboral dels empleats de la Lear, la dels empleats de les caixes que es fusionen —sense que ningú demani cap responsabilitat als alts directius que se’n surten immunes— o del sector del moble a la Sènia, les obres del sanejament de l’Ebre a Flix, les de l’Estació de Mercaderies de l’Aldea o l’aigua del Polígon Catalunya Sud.



Qüestió de dignitat és també la iniciativa del Grup Parlamentari ebrenc de CIU que ha entrat una “Proposició de Llei de regulació de les festes amb bous”, per a blindar la festa tradicional al carrer, tant a Terres de l’Ebre com a la resta del país —de la que n’hauria de sortir tan ben lliurada la tradició com els animals— i, com no, l’estrella que la Guia Michelin li ha donat al restaurant de Xerta, “Racó de l’Indià”, l’únic amb aquesta distinció a les Terres de l’Ebre i el segon de la província. Pot ser ja ens feia falta una bona estrella.


(Diari de Tarragona 28-11-09)

BARCELONA - TORTOSA



L’últim tren de Barcelona a Tortosa no és dels que va més plens, amb gent dreta, però acostuma a sortir complet. Més de dues hores de viatge més o menys còmode, amb les inoportunes trucades i xerrades inútils dels mòbils que trenquen sense rubor l’ambient relaxant que convida al descans, la lectura o alguna conversa amb companyia de seient.



Llegeixo i m’assabento de notícies locals, difícils d’aconseguir fora del territori. Procuro passar de puntetes de les més problemàtiques, conegudes i matxucades en els últims dies. Les obres de rehabilitació del castell de Flix parlen de rescatar memòria i, mentre, no es fa menció d’altres temes més peluts de la població que no es resolen. La Plataforma en Defensa de l’Ebre i el Consell Comarcal insisteixen en la definició del cabal ecològic del riu. El tren va fent via i a Tarragona, com una estampida, fa una buidada espectacular de passatgers que en continuo degoteig va minvant tal com anem entrant a terra ebranca.



Les bones notícies parlen de que representants consulars visiten Horta, i Gandesa parla de reformar el museu de la Batalla de l’Ebre, Amposta de la Fira, Tortosa del seu passat andalusí i Roquetes de Marcel•lí Domingo. A l’arribar al destí —tren fantasma— hi quedem quatre gats. La progressiva davallada de passatgers reflecteix l’activitat, l’ambient i també l’ànim d’aquestes terres. Tot i voler cercar bones notícies, sento que la nostra crisi és pitjor que la de més amunt.



(Diari de Tarragona 21-11-09)

QUAN PLORA UN PRESIDENT


José Falcó viu a Mauà, Brasil, un de tants pobles grans als voltants de Sao Paulo, un nucli urbà que avui supera els vint milions d’habitants. Son pare era Camín de mal nom, ampla família encara a l’Aldea, i van emigrar al Brasil a primeries dels anys cinquanta amb un altre fill de pocs mesos de edat, Lluís, i allà van tenir una filla que pot ser, no ho recordo bé, es diu com sa mare. Era una mica més gran que jo, havíem anat a es cola junts, al de “Don Juan”, i ens coneixíem, de forma que vint-i-cinc anys després, ens vam tornar a trobar renovant aquella amistat de la infància. Me va ensenyar a fer la “caipirinha” que la preníem d’aperitiu mentre sa mare, Rosa de Jardí, ens preparava una paella per dinar, algun diumenge quan, amb la meva família, els anava a veure. Els records del poble sovintejaven les nostres converses i els noms de José de “Peluco” i Mola, dos dels seus amics de la infància de l’Aldea que també recordava, eren els més comentats.

Una setmana, per la meva feina, un grup de representats de bancs estrangers al Brasil, havíem fet una visita a unes quantes fàbriques importants de la zona industrial i un grup de sindicalistes, liderats per un jove amb una barba negra com l’estalzim que de mal nom es deia “Lula” —que en portuguès vol dir calamar, encara que no vingui al cas—, van demanar de parlar amb els banquers estrangers que gustosament acceptàrem. “José Inácio da Silva (o Lula)” va ser educat, però molt dur, exigint a la banca estrangera que no només prestés diners als bancs brasilers, que ja tenien moltes dificultats per tornar-los, sinó que deixéssim part d’aquells préstecs com a inversió i que el negoci esdevingués menys especulatiu i més productiu.

Va ser una experiència interessant i així li ho explicava, “caipirinha” en ma, al meu amic, José de Camín, que treballava, com el Lula, al mateix sector del metall, i m’avançava que aquell sindicalista seria un dia president del Brasil. Jo li feia broma i li deia que deixés de veure “caipirinha” i deixaria de dir disbarats. Son pare, que també es deia José, tampoc s’ho creia. Passat els anys li he degut de donar la raó. El Lula, malnom adoptat posteriorment com a cognom, amb una carrera llarga, però efectiva, va aconseguir, uns vint anys després de que el meu amic ho pronostiqués, arribar a la presidència del Brasil.

L’he seguit i l’he vist amb moltes dificultats per dirigir el colós sud-americà, però és ben clar que s’ha fet un lloc en el mon, acompanyat per la potència econòmica del Brasil, país emergent per exel.lència, però, sens dubte, la glòria atesa al aconseguir els Jocs del 2016 per a Rio ha superat aquella glòria que segurament encara no havia aconseguit amb el poder que li donaren les urnes. No recordo haver vist plorar mai a cap president. Aquell dur sindicalista que, els anys cinquanta, carregat de raó, demanava als banquers estrangers més producció i menys especulació, avui amb cabells i barba blanca de Papa Noel, plora de satisfacció per un èxit, possiblement menys important que d’altres no tant mediàtics, però gloriós per amb ell, per al Brasil i per a tota l’àrea sud-americana.

M’imagino l’alegria del meu amic, José de Camín. He fet una “caipirinha” i he brindat pels dos.

(Butlletí l’Aldea Octubre 2009)

LA LEAR AL PARLAMENT



Una setmana activa en quant a les protestes de la gent de Lear ens porta a la memòria, per si a algú se li hagués oblidat, que, al damunt del problema genal d’una crisi global de la que ningú se’n escapa, en tenim un de particular a n’aquestes terres que ens vindrà a sumar més de cinc-centes ànimes a la llista de tanta gent que haurà d’esgotar les seves reserves del treball acumulades a les arques d’un Estat deficitari que, com qui diu, no sap de quin pa ha de fer sopes.



La gent de Lear ha portat la seva protesta al Cap i Casal de Catalunya, allà on sembla que s’ha d’arreglar tot, al Parlament i a la plaça de Sant Jaume, recolzats pels sindicats —sempre enfadats, però no sabem en qui—, cercant el recolzament dels que manen, els polítics que estan al govern i també dels que estan a l’oposició, pensant que poden ser la panacea dels seus mals.



Si més no han aconseguit que, els parlamentaris ebrencs, portessin el seu problema al cim de l’oracle català i que, per ells, es barallessin tots plegats, havent trobat un motiu calent per estirar-se les grenyes, amb retrets que venen a ressuscitar vells temes del territori pels que també s’han esbatussat en altres temps. No sé si això ha satisfet a la gent que té al problema picant a la porta de casa però sí sé que de solucions no n’han aportat cap.



Lear se’n va, augmentarà l’atur i l’angoixa al territori, els infants seguiran preguntant que serà d’ells i dels seus pares perquè, de moment, ningú és capaç d’impedir-ho.



(Diari de Tarragona 14-11-09)

                EL RECLAM A LEAR

La gent que treballa de Lear és la immediata perjudicada pel tancament de la fàbrica i, com és habitual en aquestos casos, encapçalaven la manifestació del passat dissabte a Tortosa reclamant feina, però en totes les fotografies que han aparegut a la premsa es veu com els cartells gegants dels sindicats ocupaven més del 50% de l’espai tapant el 90% de les imatges de la multitud que es manifestava —per cert, amb un recolzament molt important de gent del territori—.

També en les pàgines on sortia la notícia, una part important l’ocupaven fotos i manifestacions dels líders sindicals de Catalunya on es podien llegir frases lapidàries com: “estem farts de promeses dels polítics”, “feia anys que ho advertíem”, “era una mort anunciada” o “els governs no han fet els deures”. No se sap ben bé contra qui anaven, però sonava bé. Llàstima que no se n’adonessin del problema abans.

Quan es publiqui aquest article no sé com estarà la situació, però em quedo bastant tranquil perquè els sindicats hi posen molt d’interès, tenint en compte, a més a més, la força que els hi dona l’afinitat política amb els actuals governants. Al mateix delegat del Govern a les Terres de l’Ebre li va semblar “una evidència de força i del dinamisme de la societat ebrenca”. Tot a favor.

L’interès de deslocalització de Lear només el pot esvair el Govern, negociant. Té un clam ciutadà al darrere, afinitat amb els sindicats que, si no se’ls queda tot en fotos, signes i declaracions, poden fer molta força. On està el problema?

(Diari de Tarragona 7-11-09)

CORRUPCIÓ CONTRA OCUPACIÓ

La gent de la Lear es manifesta pels carrers amb el fantasma d’altres col•lectius d’aquestes terres que ja els han precedit amb el negre destí de l’atur. Cridant i xiulant es volen fer sentir allà on ja no volen escoltar i on els intermediaris de l’administració brillen per la seva absència, tot hi havent de trencar una llança en favor dels actuals batlles de Roquetes i Tortosa que s’hi estan deixant les calces. En altres nivells, Cándido Méndez, justifica no fer una vaga general, quan se li exigeixen responsabilitats de la flaquesa dels sindicats al davant de governs que no gestionen bé la crisi, indicant que ho faria si ho hagués de solucionar tot. Com si les vagues que s’han fet en anterioritat haguessin estat la panacea de tots els nostres mals.

La gent treballadora, indefensa davant d’una situació global enrevessada, llunyana i difícil d’entendre, però propera, local i personal en quan a les conseqüències directes envers les seves butxaques, contempla amb ràbia i indignació els casos destapats de corrupció i malversació de fons públics de gent que ens administra. A la fi, els diners sempre són els mateixos i van d’un lloc cap un altre però els que s’enganxen a les mans dels xoriços i lladres públics, surten del circuits productius en perjudici del finançament de projectes, d’idees i d’empreses, minvant llocs de treball.

La corrupció també perjudica l’ocupació.

(Diari de Tarragona 31-10-09)

LEAR, LA DESLOCALITZACIÓ


La MAI, antiga empresa familiar de Valls, va prosperar i va donar feina a molta gent. Amb els anys esdevindria una altra empresa i finalment acabaria en mans de “Lear Corporation”, una multinacional nord-americana. A priori això podria ser una bona notícia, i segurament en el seu dia ho va ser. Un grup amb 150 empreses, espargides per més de 30 països arreu del mon amb més de 70.000 empleats és quelcom que sempre es fa escoltar. Era un potencial gens rebutjable, i més en una època que la industria automobilística portava una marxa que semblava imparable.

El fet que ara tanqui a Roquetes en la crisi de cavall que estem vivint i deixi més de 500 persones sense feina és un cop baix molt fort, però és que en èpoques de bonança em sona que la Lear ha anat deixant mal gust de boca a Valls, Cervera i Tortosa; és a dir, per allà on ha passat.

Ara i aquí es parla descaradament de deslocalització de l’empresa, és a dir, marxa a un país on la mà d’obra és més barata. Jo no tinc res a dir, perquè l’empresa té l’obligació de buscar rendibilitat, però els sindicats, que quan governen les esquerres es tornen sords, cecs i muts, potser sí que haurien de fotre un bon crit al cel en defensa dels treballadors.

No sé si va ser un encert acabar en mans d’una multinacional. Les empreses familiars també poden tenir problemes —i ho hem viscut també de ben a prop—, però tenen més tendència a la producció, menys inclinació a l’especulació i poca afició a la deslocalització.


(Diari de Tarragona 24-10-09)

ESCLATEN LES CAIXES

Una nit de festes majors, aquest estiu, em vaig retroba amb un vell amic de la infància. Ambdós acabarem treballant fora del poble en entitats financeres. Ell, més jove, encara està en actiu com a delegat de la Caixa Tarragona i em manifestava la seva preocupació per si esdevenia una fusió. Li vaig dir que només hi havia una raó per a que això passés: que la Caixa no estigués bé. I no ho devia estar perquè finalment ha esclatat i ara s’ajunta amb altres que no estan millor.

Els anys noranta —no hem aprés res—, els contenciosos ens sortien per les orelles i la crisi va portar fusions entre els vuit primers bancs —reduïts avui a tres—, i entre algunes caixes. La crisi econòmica que patim és, entre d’altres, conseqüència financera, que és com dir: mala gestió bancària.

Diuen que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra i els gestors financers hi ensopeguen massa vegades i, amb les fusions forçades, hem de sentir bajanades com que “ara junts en farem una de més forta”.

Serà més gran, que no és el mateix, i com estem parlant de los mismos “perros” con los mismos collares —perquè ni els collars els canviaran—, aquells alts directius, tant ben pagats, que han portat les caixes a la ruïna, continuaran amb la gestió i com esdevindrà una entitat més gran, la nova empastifada també serà més gran.

És el que han fet fins ara i ho tornaran a fer. En una empresa privada ja faria dies que serien lluny de la feina.

Entenc la preocupació del meu vell amic.

(Diari de Tarragona 17-10-09)

LLÀGRIMES DE GLÒRIA

José és un home de l’Aldea que en tretze anys se’n va anar al Brasil amb sons pares. Fins avui mai no ha tornat. Quan tenia interès en tornar no va tenir ocasió i quan l’ocasió li va ser adient ja no tenia interès. Heretat del seu pare el malnom de “Camín”, és Falcó de primer cognom, per més detalls, dues identificacions encara molt vives al meu poble. Ens vam retrobar al Brasil els anys vuitanta, on hi vaig viure per motius de feina. Algun diumenge ens preníem una “caipirinha” mentre sa mare, Rosa Jardí, preparava una paella i comentaven coses del poble.

“O Lula”, aleshores, era un líder sindicalista del sector del metall on treballava el meu amic Falcó i sempre em deia que arribaria a ser president. Jo me’n fotia. Després, amb el temps, ja es veia a venir on podria arribar i quan el van investir president del Brasil diu que molts dels que havien treballat amb ell ploraven d’alegria. Un treballador, torner, de procedència “bahiana” —a Sao Paulo aquest origen té mig sentit pejoratiu— havia arribat a president del Brasil.

La feina del Lula no ha estat anodina, amb les dificultats que comporta dirigir el colós sud-americà, però atenyent el poder no s’ateny la glòria. Ara, l’atracció com a país i el reclam extraordinari del President en benefici de tota l’àrea sud-americana ha captivat la decisió del Jocs Olímpics per a Rio. Ara sí; el Lula també té la glòria i les seves llàgrimes em recorden les dels seus companys de Sao Paulo.

José de “Camín” també estarà content.

(Diari de Tarragona 10-10-09)

EL CONSENS AMB ELS BOUS

Aquí, i arreu on es fan bous, és ben senzill entendre aquesta festa tradicional i tant antiga però, malgrat hi ha molta gent forastera que també la gaudeix amb passió, altra cosa és aconseguir que ho entenguin els de fora; i no em refereixo als grups actius que hi estan en contra que són col·lectius molt definits.

Segurament trobarem poca gent, i és bo saber-ho i explicar-ho, amb tanta passió que estimi i respecti tant els bous com el munt d’aficionats que gaudeixin de la festa i la fan possible. És quelcom que hem viscut de petits tantes i tantes generacions i, ho he comentat en altres ocasions, deu ser l’única festa on es troben, per gaudir-la conjuntament, els pares, els fills, els nets, familiars i amics de totes les edats i condicions.

Les peticions d’alguns ajuntaments del territori cercant el reconeixement oficial de la tradició pot ser una passa endavant important que ha d’aportar, no només a la normalització de la tradició sinó també a la consciència col·lectiva dels aficionats, i dels altres, de l’exercici de bones costums en el tractament dels animals que tant s’ha avançat en els últims anys.

Tenim a favor el consens dels grups polítics de les Terres de l’Ebre, però hi ha altres factors desfavorables com la nostra condició netament europea o l’actitud dels defensors dels animals. Serà interessant veure quina força té el consens polític enfront dels altres vents que hi bufen en contra. Amb la caça de barraca no ens en estem sortint molt bé.


(Diari de Tarragona 3-10-09)

TARDOR SUAU?

Enguany no es parla de tardor calenta. L’estiu ha estat massa roent —no només en temperatures— per cercar encara més calentor en l’ambient. Pot ser voldríem estar lluny, molt lluny, de feridors escàndols de corrupció nacional com el del Palau de la Música o prop d’esdeveniments afectius i també mediàtics com el de la consulta d’Arenys de Munt, però ni som tant lluny del primer ni tant prop del segon.

No vénen bones notícies de Flix i hem vist les horribles imatges d’uns bous salvatges matats a trets i colgats amb calç, abandonats fins que queixes posteriors han alertat d’una mala gestió i s’han retirat. Mentre, en compensació, a la Ràpita es rescata un dofí i Horta de Sant Joan fa un esforç per oblidar l’incendi i la mort d’herois bombers, traient la figura predilecta de Picasso i la Diputació de Tarragona s’apropa amb presència a les nostres terres, mentre Tortosa tanca el cercle de les festes majors, amb les de la Cinta.

Però pot ser la notícia més esperançadora és el començament de les obres del Campus Universitari on la Rovira i Virgili desenvoluparà la tasca iniciada ja fa uns anys, tornant a Tortosa i a les Terres de l’Ebre la dignitat perduda —quasi en fa 300— amb el Decret de Nova Planta que abolia, entre altres institucions catalanes, una universitat amb 146 anys de vida.

Seria bo, per una setmana, prescindir de la crisi, de les males gestions de l’administració —deixeu-me somniar— i entreveure un raig d’esperança en una tardor que enguany podria esdevenir suau.


(Diari de Tarragona 25-09-09)

LES COLLITES: REPETIM?

Els cultius i les seves collites es repeteixen cada any. És com “El Show de Truman”, aquella pel·lícula de Peter Weir, on el protagonista viu en un mon fictici muntat en un gran plató de televisió i la seva vida i el seu entorn es va repetint cada dia, mentre es transmet per televisió al mon.

És repeteix el frenesí de les vies rurals, l’activitat en els moviments de maquinària i personal, en el cas de l’arròs i del vi, i també en les garrofes i les ametlles —coincidents, més o menys en aquest temps— que van madurant i reproduint els cercles traçats fa molts anys, modificats només per l’aplicació de les noves tecnologies de cultius i recol·lecció, i per les noves necessitats i nous conceptes: ja no és, per exemple, com ancestralment, produccions com a economies només de subsistència; avui és un complement o, en molts casos, explotacions productives de les que depenen, precisament, economies empresarials o famílies que viuen de l’agricultura. Com tenim tants de mitjans informàtics a l’abast, el show també es va transmetent al mon.

Fent memòria d’antigues collites, també es van repetint altres circumstàncies que les envolten: oratge inoportú, reclam de ma d’obra —encara que avui en baixa intensitat per la maquinària— i, sobre tot, el problema del preu del producte, el gran desconegut, la xifra intrigant, la carta a la mànega del desconegut, però ben informat intermediari, que mai és transmès per televisió al mon. Deu ser una figura poc mediàtica.


(Diari de Tarragona 2o-09-09)

L’11 DE SETEMBRE FA MOURE L’ESTACA

Aquest cap de setmana llarg encapçalat per l’11 de setembre, ha estat ben farcit de novetats, iniciatives, sorpreses, revelacions... i no em refereixo al fet de que Rodríguez Zapatero se li’n vagin els ministres i els diputats que, d’alguna manera, ja estava previst, sinó pel fet que els actes de la Diada han estat exaltats de protestes, reivindicacions i cares noves que s’han mostrat i alguna de vella que s’ha amagat.

És ben clar, però, que la consulta d’Arenys s’ha endut la palma i, dificultats ridícules i bajanades dels que ens governen a banda, que ja s’han comentar prou, el que està clar és que s’ha mogut l’estaca.

Curiós, oi? Després de tant de temps, quan sembla que les coses ja estan perdudes, quan la impotència embarga als nostàlgics d’aquella època, derrotats per la comoditat, la pressió central, la conformitat dels d’aquí i alguna desídia més, hi ha algú que no perd l’esperança ni els papers, té iniciativa, ingeni, la posa en marxa i torna a reflorir la il.lusió: s’ha tornat a moure l’estaca.

(Blog de l’Avui 14-09-09)

ELS PAGESOS I ELS PREUS

Ja sabem que els pagesos sempre es queixen, però també sabem que es queixen amb raó. “No en volen a cap preu”. Quan un pagès et fa aquest comentari et cau l’ànima als peus. Com pot ser, “a cap preu”? Doncs, sí. Sincerament, fa esgarrifar. Un negoci a la intempèrie, sense sostre, sotmès als oratges, als jornals, als preus dels insecticides, adobs i combustibles i que, al moment de collir, topa amb un mercat ferotge on no hi ha preu o el preu és per baix dels costos i, per no perdre més diners, es deixa que la collita es podreixi al camp, és d’una incertesa descomunal, però aquesta és la realitat i passa massa vegades.

Som en un mercat lliure, ja ho sabem, tant lliure com que els consumidors hem de pagar preus molt per sobre del que els intermediaris paguen al pagesos, entre un 100, un 300 i fins i tot 1.000 % més, segons expliquen amb números concrets i contrastats els mateixos productors, i mai he sentit cap comerciant al·legar res en contra. No és queixen, no es manifesten; per tant, els hi va bé.

Tenim mala peça al teler. Aplicant allò de “compraràs i vendràs, però mai produiràs” tampoc no ho arreglarem perquè, a la fi, si ningú produeix, ningú comprarà ni vendrà i, en conseqüència, ningú menjarà.

L’agricultura té problemes de produccions petites afectades per costos alts, entre d’altres, i segurament els pagesos hauran de fer un esforç per doblegar la potència, les martingales i les tracamanyes dels intermediaris, però l’administració també hauria de fer alguna cosa.

(Diari de Tarragona 11-09-09)

CAL MANIFESTAR-SE

Poques veus clamen per l’Estatut a les nostres terres. Molts pocs en parlen, ningú es mostra neguitós tot i que la nova retallada pot tocar de ple a les Terres de l’Ebre perquè afectarà al projecte de les vegueries i altres. Ja sé que estem especulant sobre suposades filtracions del Tribunal Constitucional que, sent així, no es guanya l’autoritat que se li suposa, ni per les filtracions, ni per com es decideix la seva composició, ni pel temps que s’han donat per pronunciar-se. Poca pressa. Ja arribarem. Las cosas de palacio van despacio i, amb ells, se’ls suposa a palacio.

Així les coses, cal prestar atenció a la manifestació de l’11 de setembre que convoca Òmnium Cultural, independentment que el TC s’hagi pronunciat o no, i en independència del que digui perquè, malgrat aquesta autoritat malaguanyada, s’haurà d’acatar. Aquest és el nostre problema: ho acatem tot.

La manifestació no és necessària només pel tema de l’Estatut, que també, sinó per tantes promeses no complides del govern central, per l’actitud nefasta de l’oposició i per la degradació del sistema autonòmic on Catalunya, mal defensada, ja hi té molt a perdre. Més encara del que ja ha perdut i també és molt.

Aquestes terres, queixoses per antonomàsia quasi sempre amb molta raó, haurien de ser presents a la manifestació de l’11 de setembre. Catalunya necessita un clam d’autoestima, d’afirmació, de dignitat i aquestes terres també.

Hi ha moltes raons per fer-ho. Jo ho faré. Ho crec necessari.


(Diari de Tarragona 5-09-09)

I, ALTRA VEGADA, TORNÀ SETEMBRE

Sembla ahir, ha passat un any i setembre torna a ser aquí. Poc hem canviat, pot ser no ens convé o, pot ser no ens en adonem i som ben diferents.

S’aixeca el dia, com ahir, també calorós, volent ser-ho menys. Uns núvols inútils, que no portaran ni pluja, impedeixen una sortida del sol com cal. S’inicia una jornada de peresa, contagiada de la ximplesa del síndrome “postvacacional” que donen alguns mitjans com a notícia important, acompanyada de la misèria informativa de la grip A o de la marejada de perdiu i aixecada de camisa de governants incompetents que no mereixen la nostra atenció, malgrat ens hi hem de fixar perquè decideixen, malauradament, en les nostres vides.

La mar està lluenta, suament arrissada, perquè capta la mica de brisa matinera, resistint-se a la grisor del cel a la recerca de mes alegria, més il.lusió, més somriures. L’Ampolla es desperta i la badia de la calma no vol perdre la partida i li vol recuperar la llum d’un estiu que es resisteix a declinar.

Vull gaudir de l’olor de la palla de l’arròs que per madurar ja grogueja i tornar a fer un te verd, en lloc conegut i d’altres per descobrir. Vull felicitar aniversaris, veure com maduren els fills i creixen els nets, com s’espargeixen les crisis i tenir l’esperança de que ens deixi de dirigir la dictadura de la incompetència. He llegit a Xavier Roig i m’ha explicat coses que tots sabem i que pocs en parlem. Sé que pico molt alt, demano molt, però per demanar que no sigui. Setembre encara pot donar per a molt (aquesta frase no és pas meva però em diu molt).

(Blog de l’Avui 1-09-09)

S’ACABEN LES FESTES

Declinen les festes majors al mateix ritme que ho fa l’agost prenyat de gent que torna al poble i de gent que ens visita cridats pels nostres reclams, amistat, paisatges i també les nostres festes que, no en tinc cap dubte, no han estat a l’altura de les circumstàncies per la prudència que els temps i les butxaques ens demanen, a manca d’una inflexió en la despesa i en els dies de festa. Els promotors de les festes majors, principalment ajuntaments, no han tingut en compte la situació que vivim, tot i sent les seves arques les principals perjudicades i tot i sent ells els primers en queixar-se de que la crisi els ha minvat els ingressos grassos que havien gaudit en els últims anys. Segurament continuaran queixant-se però, alerta!, perquè el govern central està anunciant la recuperació de diners anticipats perquè no tenen el retorn en impostos que s’havia previst. S’ha perdut una bona oportunitat de reduir la despesa, en qualitat (atraccions més econòmiques) i en quantitat (menys dies de festes). Mai tindran una raó tan important i poc discutible per fer-ho. Deu dies de festa major, com s’han fet en alguns pobles, en les circumstàncies d’avui sembla una exageració. Sóc conscient de que és una opinió antipàtica, ho sé, la majoria de gent vol festa, però també la festa s’ha d’administrar en el principi que les despeses es gestionen a tenor de les entrades, i les entrades ja fa mesos que no són les que eren i tardaran en tornar-ho a ser.

(Diari de Tarragona 28-08-09)

EL VI I LA SAL

La calor, molta calor, està protagonitzant titulars permanents en les notícies d’aquests dies. L’oratge deu ser la conversa més recorrent en qualsevol època de l’any. És igual el moment, el lloc o les circumstàncies: iniciar una conversa parlant de l’oratge a tots ens va bé, sempre té continuïtat. Parlar del vi i la sal, conjuntament, ja no és tant habitual. Són dues matèries que, tot i que és habitual coincidir a les nostres taules, no tenen aplicacions culinàries conjuntes però sí són, aquests dies, notícia destacada a les Terres de l’Ebre.

La vinya a la Terra Alta i les salines de la Trinitat, a la Punta de la Banya, dos activitats ancestrals d’aquestes terres, comparteixen espais informatius aquest dies. Són conreus separats per certa distància, altitud, cultura i diferència paisatgística però connectats per l’Ebre i, enguany, per la calor i la manca de pluja, factors, ambdós, que segurament beneficiarà la qualitat dels seus productes: el vi i la sal. El raïm es presenta en unes expectatives extraordinàries superant l’any anterior i de la sal també se n’espera bons resultats. Però hi alguna amenaça. Els excedents de collites anteriors, descens del consum i per tant preus inferiors en el cas del vi i limitacions d’espai per créixer, per la protecció ambiental, en el cas de les salines, són factors que hi juguen en contra.

El vi i la sal es respecten, no es barrejaran mai, però quan es trobin a la taula alguna història comuna es podran explicar.

(Diari de Tarragona 21-08-09) (Imatges del Diari de Tarrragona)

UN CARAGOL TREU BANYA

Fa pocs dies escrivia en el meu blog sobre la flor de l’arròs. Està florint: és un procés que dura pocs dies i crida l’atenció si encertes el moment de veure’l i, si escau, de gaudir-lo i fotografiar-lo. Recomanava a qui es passegés pel Delta que ho fes a peu, en bici o, sinó, que obrís les finestretes del cotxe per sentir l’olor de la palla verda i de l’arròs florint. Prèviament vaig fer unes fotos mentre guaitava per les vores de la Sèquia Mare, com denominem el desguàs dels arrossars que justament divideix els termes de Deltebre i l’Aldea i desemboca a la badia del Fangar —una branca directament i l’altra mitjançant la Bassa de les Olles—, perquè sempre hi ha la possibilitat de veure alguna polla d’aigua, ànecs o altres aus. Malgrat ser aigües poc netes, sempre hi ha també algun pescador de canya amb l’esperança de pescar poca cosa més que alguna tenca o alguna anguila.

Me va cridar l’atenció unes peces (moltes) color rosat enganxades a les tiges del senill, desconegudes per a mi. En poques hores he sentit pagesos alarmats, perquè diuen que es tracta d’ous d’una plaga de caragols gegants forans que es mengen els guaixos de l’arròs.

La mosca negra, el musclo zebrat, el cranc roig, el silur, la marea roja, el corb marí... i ara, plaga de caragols. Aquí fa cap tot. Deu ser veritat allò que “a gos flac tot li són puces”? L’arròs va florint innocentment, mentre els caragols l’esperen traient banya.


(Diari de Tarragona, 14-08-09) (Fotos: ACN D. Tarragona)

LA FLOR DE L’ARRÒS


Si entreu al Delta de l’Ebre i aneu en cotxe no tanqueu les finestretes, baixeu i passegeu: notareu la llum mediterrània que obliga a fer-te ombra amb la ma al front per veure el paisatge i la humitat que s’enganxa al cos; sentireu l’olor de la palla verda i de la flor de l’arròs, una espiga encara verda, empolsada de pol·len blanc com si li hagués nevat aquesta nit, un manà particular només per cada planta.

El Delta ja porta un parell de mesos tenyit de verd. A la tardor es vestirà de groc, per les fulles caduques dels arbres, i de gris per la terra seca que descansarà fins la propera primavera quan la lluentor de l’aigua torni a envair la seva intimitat per fer germinar la nova llavor i brotar una nova verdor. D’aquí pocs dies, acabant l’estiu, esdevindrà una immensa catifa daurada teixida tija a tija, guaix a guaix, per la planta reina madura, a l’espera de la sega i recol·lecció. Mentre, ara, l’espiga floreix. Puja prima, esvelta, esblanqueïda i innocent trencant la verdor del seu entorn i alertant als pardals depredadors de que aviat podran picotejar el seu gra més preat a la zona.

(Blog de l'Avui 9-07-09)

LES FESTES DE LA CRISI

Quan arriben els dies de festa major als nostres pobles, en una època de crisi com la que estem passant (sens dubte la més ferotge que els contemporanis hem viscut, sense contar les recents guerres passades i les seves conseqüències econòmiques i socials) no estalviem recursos. Ans al contrari: com qui es refugia en la festa per apaivagar les dificultats quotidianes, tirem de totes les despeses hagudes i per haver i procurem fer una excepció d’aquelles restriccions obligades que fa dies que practiquem. No em consta cap dada, ni tampoc m’he entretingut a esbrinar els pressupostos dels nostres ajuntaments, que s’han esforçat a mantenir el crit al cel des que la crisi va començar a ensenyar les dents —i algun queixal—, que no tenen ingressos suficients per poder portar a terme les seves inversions i despeses pressupostades, principalment per la minva de permisos d’obres en els municipis, i altres impostos.

Tampoc em consta que les aportacions dels ciutadans, aquelles invitacions o abonaments que ingressem als ajuntaments per gaudir a fort fait de tots els actes, siguin enguany més econòmiques que les dels anys anteriors. Els bous, els sopars, els correfocs, les nits de ball, els menjars multitudinaris de germanor i uns espectaculars focs d’artifici per tancar l’última nit la festa major, tendeixen a ser com tots els anys, o millor, si s’escau.

Hi ha crisi, però són festes. Ja ho notarem per un altre cantó.

ELS MURS DEL DELTA

Ha sortit a la premsa un projecte de Jordi Galofré per la construcció de barreres de formigó en un parell de llocs del litoral deltaic per intentar contenir la pujada del nivell del mar. A la pàgina web del Departament de Medi Ambient i Habitatge, que nombren a la notícia, no hi he sabut trobar cap informació al respecte. Els murs no agraden a ningú, són barreres antipàtiques per naturalesa. Els ecologistes, consultats, ja s’hi pronuncien en contra en el mateix article, tot i que no aporten cap solució alternativa, donant per suposat que també estan preocupats per l’enfonsament del Delta.

Tenim dues alternatives: deixar-ho com està o fer-hi alguna cosa. En el primer cas, de la mateixa manera que la naturalesa ha anat acumulant sediments al llarg dels anys, ara ja no n’acumula tants i, a més a més, el mar pot pujar de nivell; per tant, així com es van anar ocupant terrenys quan el Delta creixia, ara s’hauran d’anar desocupant a mesura que minva. En el segon cas, si hem de protegir el Delta ja estem fent tard. Des del 2003 que es parla de consorcis de protecció, se’ls hi han canviat els noms, els components, els pressupostos; han canviat els colors dels governs tant a Madrid com a Catalunya, s’ha debatut sobre l’aigua, el riu i la vida, i el Delta segueix en perill. Després de més de sis anys de polèmica, encara no s’hi ha fet res. Seran galgos o podencos i ho podem seguir discutint mentre ens mosseguen els garrons.

(Diari de Tarragona 1-08-09)