PUBLICITAT

17 de desembre del 2011

                                              Bones notícies

M’agradaria parlar de bones notícies com la inauguració del CAP de l’Aldea, l’exposició de l’artista tortosí Rocamora, de la vintena de premis turístics que recull la Terra Alta, de la nova marató de TV3 que ressalta cada any la solidaritat del poble català, de la nova plaça del mercat d’Amposta, de la rehabilitació d’una església del segle XIII a Ginestar, del nou pla preventiu contra la mosca negra, o de que l’hospital Verge de la Cinta ofereix un nou servei de llits individuals, però, malauradament, tot això no fa bullir prou l’olla i l’atenció no se’n surt de qualsevol desgràcia social, financera o econòmica que ens ve a engrossir substancialment els problemes que ja tenim. Així, el pensament, l’atenció, es centra en els problemes del socis de la secció de crèdit de la cooperativa de l’Aldea, en la gent que augmenta la cua de les ajudes de Càritas o en les retallades que afectaran aquest dies als funcionaris públics i els aturats reals, encara amb subsidi o ja esgotat. Tot i així vull tornar a coses positives perquè venen dies d’aquells que ens fem tots bons i carregats de bones intencions i fem amables felicitacions, i es per això que, després de l’ensurt de la secció de crèdit de la cooperativa del meu poble i l’excés d’alarmisme social que es va crear per declaracions municipals desmesurades que complicava el sector, la Generalitat aporta una solució política ràpida, efectiva i, sobre tot, de confiança.

10 de desembre del 2011

                                          Calma, controlem la situació

Cal mantenir la calma i, ara, no retirar els dipòsits d’on els tenim i, sobre tot, cal que ningú ho recomani. Ho comentava en un article d’opinió anterior, a partir del cas de la cooperativa del meu poble, perquè no s’ha d’estendre el pànic en èpoques de dificultats o en circumstàncies puntuals que s’hagi produït de cop, com és el cas que ens ocupa, una falta de confiança, segurament per una mala gestió. Sé que cada u pensarà que són els seus diners i els ha de protegir, però cal pensar que un efecte “corralito” acaba perjudicant a tothom. El pànic no és bo, per ningú, en cap  circumstància. És veritat que fa pudor de mala gestió i incompliment del reglament, per part de qui gestiona la cooperativa de l’Aldea quan, com a mínim, ha immobilitzat més dels recursos (pràcticament tots) que la llei li permet, jugant inconscientment amb els diners dels socis i això s’ha de seguir, corregir i sancionar, però també cal tenir en compte vàries consideracions. En primer lloc la puntualitat del cas (no té perquè ser a tot arreu igual) i, després, que res és segur enlloc i que, malgrat el desemparo de les seccions de crèdit que no es poden beneficiar del Fondo de Garantia de Dipòsits, la resposta immediata de l’administració, Ajuntament, Diputació, Consell Comarcal i Generalitat, ha estat tranquil·litzadora, efectiva i aporta confiança. Ara, aprenguem també allò tan obvi com antic de no tenir tos els ous en una mateixa cistella.
  

5 de desembre del 2011

                                           No estenguem el pànic

La Cooperativa del meu poble no pot fer front a les disposicions que els seus socis volen fer dels diners que hi van depositar. Això no és un problema de la crisi global que patim, encara que una mica també, sinó de desconfiança en els gestors que la maneguen. “Zapatero a tus zapatos”, es diu en castellà. Aquí en diem que “del que no n’entenguis ni en compris ni en venguis”. Certament, després d’aspres experiències en els últims anys, de tantes cooperatives que han volgut fer de banc amb els recursos dels seus socis amb caixa rural, fins i tot en èpoques de vaques grasses, és curiosa la fidelitat i la confiança en aquelles institucions. No és dolent que les cooperatives gestionen els recursos que els seus socis els hi deixen en dipòsit. El perjudici bé quan una part important d’aquells recursos es col·loquen malauradament en inversions que no tenen liquiditat immediata o a curt termini i els dipositants volen disposar. Els socis són els propietaris de l’entitat, però en la pràctica costa controlar les accions d’aquells gestors que les maneguen, als que se’ls hi ha fet confiança per a que administren els seus interessos i, especialment, els seus diners. És veritat que cada cas és un cas i, en independència de que les feines les té que fer qui n’entén, també cal recordar que tots els bancs i caixes farien fallida si els seus clientes volguessin retirar els seus diners de cop, acció que mai s’ha de recomanar.  

(Diari de Tarragona 4-12-11)

2 de desembre del 2011

                            Ens governa la incompetència

Comentava en el meu últim escrit que cal una coloma blanca, un raig d’esperança, alguna cosa que ens indiqui que tot això escamparà, que hi ha una llum al final d’aquesta foscor, però no s’espargeix la boira. Al món, la globalitat esdevé desavantatges, es fa càrrec de la situació i els dirigents estan més despistats que una rata en un garatge. A Europa ens ha agafat amb els pixats al ventre i, també, els dirigents, cada vegada que pixen fan un pensament que, si més no per aquesta vegada, seria bo que fos únic. D’Espanya ja no en parlo perquè està inclosa en el desgavell de la globalitat, del món i d’Europa i, a més a més, mal gestionada i a Catalunya amb un govern capaç, prenent decisions fermes, però impopulars, encara que del tot necessàries, arriba fins on arriba. I si baixo al meu poble, l’Aldea, una petita vila d’uns 4 mil habitats del Delta de l’Ebre, em trobo amb un concurs de creditors presentat per la cooperativa agrícola on han quedat bloquejats els comptes de la secció de crèdit d’uns 3 mil clientes del poble.
Déu n’hi do! Vaig fer un article, fa temps, que titulava “Reina la incompetència”. Ara sé que em vaig quedar curt.    

26 de novembre del 2011

                                             Cal una coloma blanca

Eufòria per uns i decepció per altres. Uns pugen i els altres baixen. Passa sempre quan es coneixen els resultats d’unes eleccions i les generals del passat 2o de novembre no han estat una excepció i ni tan sols una sorpresa. I ara què?, perquè sembla que unes eleccions venen a ser la panacea de tot el mal que ens  amenaça, però el mal que tenim va tan de pressa que els resultats electorals no l’atrapa. Els mercats continuen devorant confiances, governs, mal gestors i destapant incompetències de dirigents que baix la capa, precisament, d’unes eleccions democràtiques i de partits, a priori en bones intencions, es tapen les seves vergonyes que, ara que tot se sap, es destapen sense pietat. Una pluja torrencial, que no l’esperada, ens ha sorprès enfada com si la culpa fos de tots plegats, mentre l’únic que el pagesos demanaven era aigua per regar. Els més propers ens anuncien noves retallades, importants, doloroses, encara que necessàries, mentre els que ens han de manar els propers quatre anys des de la Central fan “muts i a la gàbia” com si no sabessin el que està passant ni la pressa que hi ha perquè això es deteriora per moments. Els jesuïtes se’n van de l’Observatori de l’Ebre, els damnificats per les barrancades demanen solucions, un Castor se’ns menja els llagostins de la mar i ens diuen que el 2012 encara serà pitjor. Alcem la vista al cel, igual passa una coloma blanca i ens dona un raig d’esperança.   

19 de novembre del 2011

                                          Allò que el vent ja s’ha endut     
     
Sonen encara les promeses electorals dels partits desesperats per aconseguir centrar l’atenció d’aquell votant indecís o desencisat, aliens  a la ferotge remor global dels mercats financers que revola com voltor  que olora la pudor de la carronya que ha de ser el seu sostén en els dies més propers. Encara que irònicament, es podria dir que l’electorat hauria d’estar tranquil perquè, insults i plantejaments denigrants apart, que fan de la campanya electoral una rutina desgastada que ningú s’esforça en renovar, actualitzar o reinventar, a tenor del que han estat exposant els partits (la majoria han apostat per solucionar l’atur i la situació econòmica), és evident que qualsevol que guanyi ens ho solucionarà tot plegat. En aquestes terres tothom ha apostat per les grans infraestructures com el Corredor del Mediterrani, pretensió ambigua i fora de les nostres mans, però no s’ha treballat per tenir un centre logístic fort, com l’estació de mercaderies de l’Aldea i destaca la incapacitat de fer parar una sola vegada al dia l’Euromet. Els que ens han parlat de coses tan ambigües i inversemblants com que aposten per un finançament que garanteixi la sortida del país de la crisi, és com si ens volguessin explicar que aquí, les persones que elegirem, governaran el món i, quan tot això ho prometen els que ens han governat en els últims anys, pot ser caldrà preguntar-los-hi per què no ho han fet mentre manaven. 


(Diari de Tarragona 20-11-11)

15 de novembre del 2011

                                             La UNED sempre prop

L’alumnat es preguntava si es podria fer la sortida medieval  i renaixentista. Havia estat una tarda de pluja que, per absent durant mesos, concentrava l’atenció i alimentava el neguit general per si l’oratge esgarrava l’endemà l’esperada passejada cultural pel patrimoni històric artístic del barri antic de la moderna Dertusa. Afortunadament un suau ventet de dalt i un bon solet de tardor, allunava l’efecte plujós fent esclatar una matí de dissabte expectant, després de la primera classe que l’entusiasta professora havia impartit el dia abans. L’escenari de la catedral de Tortosa, encara que vista i revista per l’alumnat, i els palaus dels voltants, amaguen detalls sorprenents i abastament interessants si es visiten de la ma de la professora Maria Balart, una guia d’excepció, que subratlla detalls del gòtic i del barroc que en altres ocasions ens havien passat per alt. És una iniciativa de la UNED, programa Senior; un curs formatiu que, amb la tutela del professor Joan Antoni González,  inclou temes d’actualitat i estratègies de desenvolupament personal i tracta temàtiques d’interès per les persones de més de 55 anys, amb la finalitat de millorar la seva qualitat de vida. Proporciona coneixements, aprenentatges i afavoreix la comunicació a través de les relacions interpersonals, i millora el coneixement de l’entorn cultural. A Tortosa ha tingut molt bona acollida. La universitat a distància ens queda sempre prop.  

(Diari de Tarragona 13-11-11)

12 de novembre del 2011


                                  Quan la demagògia perjudica la gestió

Aquells que van fer bandera de la defensa de l’aigua a l’Ebre i els va servir, o la van usar, de catapulta política, a la llarga i a la curta ens han fotut ben bé.

(Petit extracte de l’article de Jordi Barbeta, La Vanguardia 12-11-11):
Peor ha sido lo que ha emergido de la gestión de la Agència Catalana de l'Aigua. El tripartito dejó una deuda de 1.700 millones de euros con algunos episodios grotescos. La Generalitat tiene almacenadas tuberías por valor de 24 millones de euros que en tiempos del tripartito fueron adquiridas sin concurso previo para el imposible trasvase del Segre. Para otra canalización de agua a través de Collserola se gastaron 240 millones de euros cuando la mera ampliación de un conducto preexistente por el centro de Barcelona habría costado diez veces menos.

L’article és més llarg. Això és només una petita  mostra. Tot plegat posa els pels de punta. La demagògia és apegalosa, la gent s’hi enganxa. 

5 de novembre del 2011

                                                            Cal anar a votar


Només tindrem, després del 20N, un any i mig sabàtic electoral, perquè al 2013 hi haurà les europees, si tot això d’Europa s’aguanta com ara, que ja és dir molt. No és que sigui un respir molt llarg, però després de la triple activitat electoral dels últims quinze mesos (catalanes, municipals i estatals), quinze mesos sense campanya, despeses extra, colzades, missatges buits i brindis al sol, serà un període que, veurem, s’haurà d’anar més per feina o no ens en sortirem. La campanya que acaba de començar, poc es diferencia de les anteriors. Després de trenta anys, la societat, la política, l’economia, la mentalitat en general, han experimentat canvis substancials, de forma que no té res a veure amb allò que coneguérem en els primers anys de la democràcia, tan per l’evolució natural com per l’afectació dels canvis generacionals i tecnològics, aquests últims molt significatius. Tot i així, l’entrellat de les campanyes electorals és tan semblant que fa pensar que amb això no hem evolucionat gens, malgrat les necessitats de la ciutadania siguin diferents i la seva percepció vers la classe dirigent sigui d’una valoració baixa i decebedora, a tenor dels resultats, dels comportaments i de la precària situació que ens han deixat. Però és el sistema que tenim, millorable segurament per la classe política, i el menys dolent dels que coneixem. Cal anar a votar i ser exigents amb qui guany i, especialment, amb els que hem votat. 



(Diari de Tarragona 7-11-11)

30 d’octubre del 2011

                                Els regants accepten els sacrificis

És el títol on, en aquest mateix diari, es feia referència a l’actitud dels regants del Delta en acceptar una reducció significativa de la dotació d’aigua garantint així els usos mínims de reg en les aigües avall dels tres  últims embassaments del riu. És un acord entre la Confederació i les comunitats per pal·liar l’escassetat d’aigua, en mínims històrics, com a conseqüència de la manca de pluges a la conca de l’Ebre. Encara ressona els comentaris de fa pocs dies en els nostres mitjans de comunicació, exclamant-se per les conseqüències d’aquesta sequera en veu de totes les cooperatives olivareres del territori i també de la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya, que recolzava el seu reclam i també la finalització dels canals de reg, Xerta-Sènia i l’Aldea-Camarles, que han de proporcionar reg de suport a més de vint-mil hectàrees de secà corresponents a més de sis mil propietaris, es de dir, a més de sis mil famílies d’aquestes terres. La sequera ens fa memòria d’una necessitat imperial per no perdre les collites, però també ens deixa constància de que els pagesos no només són molt sacrificats, perquè ens ho han demostrat abastament al llarg de la seva història, sinó que tenen un gran sentit de la responsabilitat a l’hora d’administrar un aigua escassa, malgrat la seva imperiosa necessitat. Ho he dit i escrit moltes vegades: el pagesos són els millors administradors de l’aigua i de les seves concessions.

(Diari de Tarragona 30-10-11)       

22 d’octubre del 2011

Facilitats per als estafadors


Ni el Diccionari de la Llengua Catalana  ni el de la Real Acadèmia Espanyola contemplen el mot “premium”. De l’anglès es tradueix com a “prima”, però és igual; quan reclames a una operadora de telefonia sobre uns càrrecs monumentals que et cauen a la factura sobre uns missatges que t’han enviat, et diuen que són els “premium. Te’ls estan enviant perquè han tret el teu número de telèfon d’una enganxina perversa on t’han ofert el sorteig d’una cafetera, d’un viatge o d’un cotxe; sempre, això sí, de marques de primera línia per a que et confiïs. Enganyifa? Sí. Estafa? També. S’hi entra pensant que no hi perds res, et demanen el número del mòbil i et comencen a caure missatges comercials que has de pagar, i molt car. Culpables? Els estafadors que han inventat la trama, és clar, però més culpables i en molt més delit, els governs que no ho controlen i la connivència de les companyies de telefonia que ho saben i ho permeten, perquè facturen a dojo. Perjudicats? Els de sempre: usuaris innocents que no dominen aquesta trampa i entren com les anguiles als ventrols i després no poden sortir. Els governants no vigilen i les companyies ho faciliten. Ambdós a favor dels estafadors. Mentre uns intenten sortir de la crisi, altres fan l’agost aprofitant la debilitat del sistema, de la gent d’a peu i del relaxament dels que ens governen que, per cert, estan tots de campanya electoral insistint en que si guanyen, amb ells al govern, viurem millor.  


(Diari de Tarragona 23-10-11)

8 d’octubre del 2011

                                                   El pagès vol fer collita

La campanya de l’arròs al Delta toca la seva fi, pel que fa a la recollida. Les màquines segadores estan de neteja i s’enfilen per l’Eix de l’Ebre per allargar la feina a l’Aragó i Navarra on la collita, pel clima, va més endarrerida. Els grans d’arròs que s’han quedat a la palla han tingut temps de grillar, germinant nou planter que enverdeix els restolls dels quadres arrossers esdevenint una nova primavera a la tardor, a l’espera dels tractors que ja remouen palla, fang i brots verds per fer foc nou, eixugant les terres per combatre el caragol poma. Els bernats, els esplugabous, els fumadells, les gavines i ara també les cigonyes, entre tants d’altres moixons en aquest indret, s’ho miren amb bons ulls, conscients del paradís on estan vivint mentre, prop, s’agreuja la collita de secà per falta d’aigua de pluja i de reg. Els productors posen el crit al cel, les cooperatives del territori, i també la seva federació catalana, s’exclamen i demanen aigua, fins i tot pensant en traure a la Mare de Déu de l’Aldea, a la que s’invocava anys enrere. Han salvat l’arròs però no saben si salvaran les olives, un 50% de collita ja perdut per la seca. Necessiten regar, malgrat la polèmica del transvasament, que també hi estan en contra, com la majoria de gent del territori, però són coses diferents que no cal barrejar. Contra la climatologia no hi poden anar, és batalla perduda, però contra la confusió s’hi hauran de defensar.  

24 de setembre del 2011

                                               El secà necessita aigua

Fa temps que no plou. Estem al davant d’un any de sequera absoluta. Els matolls estan secs com un os; el romaní que aguanta tot l’any verd i, en anys bons de pluja, floreix a qualsevol temps, està sec, prim i ni creix ni meix. Els abellaires ho notaran, però qui ja ho està notant és el pagès d’oliveres, garrofers i ametllers, cultius de secà per excel•lència que enguany estan traspassant les línies vermelles de la seva subsistència. Les ametlles s’han quedat primes, les garrofers que també han patit, ara han de sofrir la creuada dels preus miseriosos que no cobreixen ni els costos de plega-les. De les olives, els pagesos afirmen que es queden primes i arrugades i, a més a més, cauen de seques i és veritat; posats prop d’una olivera sentim com un degoteig permanent d’olives que reboten a terra. Diferent és el cas dels camps d’oliveres que tenen reg, la majoria de pous particulars de la mateixa finca, perquè salvaran la collita, com la va salvar tothom l’any passat perquè va ser un any pluviós. El pagès de secà necessita aigua per regular la producció, per regar quan no plou, reg de suport per assegurar la collita cada any. La guerra dels preus l’ha de batallar en un altre camp, són figues d’un altre paner, però la de l’aigua de reg li ho hem de posar fàcil. Els plans de reg de secà del territori no es poden condicionar de forma frívola i gratuïta. És una necessitat imperiosa pel desenvolupament normal de l’activitat agrícola de casa nostra.

17 de setembre del 2011

                                             Canvia el color del Delta

Fa poc que ha sortit el sol i el seu resplendor es reflecteix en els camps d’arròs que groguegen madurs a l’espera de la seva recollida. S’evapora l’aiguatge de la passada nit amb una boirina fantasmagòrica que contrasta amb la catifa esgroguissada, retallada pels cordons verds d’agram i de senill que alberguen la plaga del caragol poma. La maquinària agrícola es mou neguitosa a l’espera de la senyal que doni l’entrada als camps a mesura que avança el matí, si l’oratge esdevé més sec. Un copet de vent de dalt afavoriria la recol·lecció. La humitat és la gran enemiga de la sega de l’arròs mentre el mestral és el gran aliat dels segadors. Serà més de mig matí quan es doni tot el necessari per engegar. Ja surt el rebordonit en els rostolls dels pocs camps ja segats, solcats per les roderes de les segadores, farcits de moixons matiners a la recerca d’un peixet, d’un cuc, d’una granota o qualsevol cosa que ompli el pap. La recollida de l’arròs canviarà una vegada més el color del paisatge d’aquesta terra multicolor que, trosset a trosset, lluita per sobreviure en un món infernal de multinacionals, de problemes financers, de governants incompetents  molt centrats en els resultats electorals, absents de les necessitats immediates i del seu perllongament en un futur incert. He quedat amb uns amics per esmorzar a la vora del riu. Està en calma, el veig assossegat... no sap, o no ho vol saber, el que s’està coent a Castelló.                    

10 de setembre del 2011

                                  La Universitat i l’11 de Setembre


Imagineu-vos quelcom tan simple com és anar a escola i que ens ensenyen totes les llengües que calguin, menys la nostra pròpia que es la que parlem a casa amb els nostres pares i al carrer amb la nostra gent. Els que vàrem anar a escola en castellà, quan érem fora de casa havíem d’escriure als nostres familiars en castellà, una llengua diferent de la que parlàvem. La universitat de Tortosa es va obrir al 1.568, vint anys avanç que la de Tarragona. Vegeu la importància històrica i intel·lectual d’aquestes terres en aquella època i les possibilitats de progrés que hem perdut amb tants anys. Imagineu-vos si els nostres fills i nosaltres  mateixos haguéssim pogut anar a la universitat a Tortosa... s’havia d’anar a Barcelona on només hi anava qui podia. Afortunadament, després de més de 250 anys, estem recuperant aquelles oportunitats que mai havíem d’haver perdut. Estem carregant pel futur, per les generacions que venen”. Són unes línies extretes del pregó de l’11 de Setembre del 2005 que vaig tenir l’honor de fer a l’ajuntament del meu poble. Disculpeu la cita pròpia, però com la Universitat de Tortosa va ser una de tantes institucions catalanes que es van abolir amb el Decret de Nova Planta, en el tema de la llengua i l’ensenyament en català no paren de furgar i estem novament en un nou 11 de Setembre i, al davant d’una reforma constitucional a corre cuita, m’ha semblat adient apuntar-ho una vegada més. De moment hem recuperat la Universitat.                                 

28 d’agost del 2011


                                                      Si el far aguanta...   
                                                
La calitja emboira el Golf de Sant Jordi, la badia de la calma; el far  tremola però, no patiu, no s’enfonsa; és l’efecte de la calor i els miratges que el festegen en el petit desert de la punta del Fangar, l’única del Delta ben tractada pel riu en els pocs sediments que encara baixen. És la xafogor d’un estiu que mor matant, després de nàixer massa fresc. El gregal, encara que suau, no ha remés en molts dies i fa l’aigua tèrbola en els dos primers metres de la superfície, mentre a sota es manté neta i cristal·lina. Aquest vent de la mar porta humitat que fa augmentat la sensació de calor, habitual tots els anys en aquestes dates. Encara així, la badia s’omple cada tarda de velers que l’aprofiten resistint deixar l’esbarjo, sabedors de que a la feina pinten bastos i de que els que ens manen ens esperen amb ungles llargues en tots els àmbits governamentals. Els diaris porten poques notícies i la majoria són dolentes. La mandra per tornar a la rutina dels problemes ens fa mirar amb nostàlgia el panorama estiuenc que tenim al davant i que aviat hem de deixar enrere. Una estona en el penya-segat dels tres pins de les cinc branques, dempeus, perquè ja no queden bancs de fusta que els depredadors han fet desaparèixer per pur gamberrisme, en l’última claror del dia, mentre el sol s’ajoca satisfet per la feina feta, la calitja escampa i el far del Fangar, vestit de frac blanc, treu pit, ja no tremola, i ens alerta de que encara hi som.                              

23 d’agost del 2011


                                              Tres pins, tres parelles

Tres pins grans, molt grans, donen sopluig estiuenc a tres parelles. Dues són d’aquestes terres, l’altra és estrangera i em faig creus de com són capaços de trobar llocs tan encisadors. Buscant, em diuen si pregunto. Les tres parelles són grans, de edat, encara que els pins els superen, també en edat; és gent aposentada, amb experiència, que sap gaudir de les coses bones de la  vida. És el lloc ideal per esquivar la calor. Prop de l’esplanada on han aparcat els cotxes, de forma que no costi gaire traslladar el fato, el panorama permet, com una atalaia, divisar la mar blava als seus peus. A la dreta platja de grava fina, Santa Llúcia, i les roques planes de Capelo, petit istme, caprici del paisatge, i a l’esquerra un rocam pla, a rogles llisos, a rogles escabrosos on sonen els bufadors en un ritme constant baix la batuta d’un gregal suau, però persistent. Al darrere, entre matolls, una passarel·la de fusta s’allarga fins enganxar la sendera que, vora platja, fa cap a Cala Moros i l’Àliga, en direcció a la l’Ametlla de Mar. Un parell de diaris, un llibre, una emissora de ràdio matinera i mitja becaina abans de dinar són els entreteniments més importants de les tres parelles que, m’ho han confirmat, encara no es coneixen. Cada una té el seu pi, la seva ombra i, de moment, no s’ha donat el cas de compartir res més que el paisatge, la brisa marinera i la frescor del pinar. El Perelló queda lluny, em diuen, però té bones platges.       

14 d’agost del 2011


                                                     No tot és dolent

Són dies de notícies tristes, fins i tot catastròfiques. Les borses, les agències de qualificació, les pujades dels sous dels alcaldes, els aldarulls d’Anglaterra, les cues de Càritas i tantes altres coses ens agregen el pa en tomata i el cafè en llet dels que encara podem esmorzar cada matí. Les bones notícies no fan vendre diaris ni aporten visites massives a les webs dels periòdics, ni casi se’n parla a les tertúlies dels mitjans televisius o radiofònics, ni tan sols a les de cafè perquè desperten poc morbo. Tot i així vull ressaltar, a perill de que se’m preste poca atenció, dues d’extraordinàries que s’estan donant aquests dies a les nostres terres, sobre la mel i la construcció, sectors molt diferents però en molts factors positius coincidents. Conec personalment als dos empresaris protagonistes, Rafel i Antonio. El primer inaugura un centre d’interpretació de l’activitat apícola a El Perelló, amb una inversió superior al mig milió d’euros,  i el segon un pàrquing subterrani a Tortosa amb una inversió de quasi dos milions i mig d’euros. A mal temps bona cara, podríem dir, i el que tenen en comú els dos projectes i els dos empresaris és la valentia, l’ingeni, i la capacitat de crear activitat, il·lusió i progrés, malgrat els temps que corren on tantes grans potències s’han arronsat. Això és feina, negoci i prestigi per els nostres pobles i la nostra gent. No és tot dolent ni tothom s’arruga davant de les adversitats. Celebrem-ho.        

(Diari de Tarragona 14-8-11)

7 d’agost del 2011

                                                  Tot podria seguir igual

Vell mig  de l’estiu, l’equador d’una temporada esperançadora en quan a llocs de treball que caldrà veure com es tanca després que s’esgoti i es torni a la rutina residencial i laboral. L’Ampolla registra, a simple vista, certa normalitat en quan a l’afluència a carrers i supermercats però es queixen els comerços, l’hostaleria i la restauració, coincidint tots plegats en que les quatre setmanes fortes s’han reduït a dos o tres, malgrat els esforços en activitats esportives a la platja, molt  consolidades, diades gastronòmiques, festes típiques i nits màgiques que es mantenen amb un bon nivell d’èxit popular, a jutjar per la concurrència massiva, mirant de ser aliens als grans mercats que es desplomen i anuncien dades catastròfiques d’ajuntaments i nacions que no poden pagar el deute o borses que decauen per l’acció de mans desconegudes que bressen els destins econòmics del món i, més prop, no ens en sortim amb la mosca negra ni amb el caragol poma, preocupació minsa, ínfima en la globalitat, però immensa en la nostra quotidianitat. Malgrat tot, la bellesa de Cala Maria, accedint per la ruta dels tres pins de les cinc branques, segueix intacta, es pot fer algun polpet de roca i quatre caixetes per fer l’aperitiu i el jardí d’ortigues marines del Baconer no coneix adversitats. To podria seguir igual si els mercats s’assosseguessin, els governants hagessin governat i els particulars no s’haguessin deixat enganyar per caixes i bancs.      

2 d’agost del 2011

                                              
                                                Valentia i sinceritat

Les mesures de Boi Ruiz, conseller de Salut, són coherents amb el discurs que s’ha fet des de la Generalitat i, fins i tot, a tenor del programa electoral que va fer que, definitivament després de no deixar mai de guanyar les eleccions, CiU recuperés la governabilitat de Catalunya. Transparència, sinceritat i coherència no en falten i, sobre tot, valentia perquè es prenen mesures impopulars, inusual en actuacions polítiques i és la primera vegada que un Govern redueix els pressupostos un 10%, feina que va deixar de fer el Tripartit, perquè cal recordar que estem parlant dels pressupostos del 2011 deixats penjats l’any passat aplicant allò de “por lo que me queda en el convento...” i és per això que tot i que les crítiques són sanes i necessàries, alguns tenen més autoritat que d’altres per fer-les. Les tres formacions del Tripartit, que van governar durant set anys aquest país a cops de gorra, no tenen autoritat per fer-les, a tenor de la seva responsabilitat sobre la situació que ens han deixat i els sindicats que promouen tantes protestes encara menys perquè llavors van ignorar aquella mala gestió. Criticar als que volen solucionar el desgavell i no haver-ho fet als que el van provocar no té cap sentit més que el de la mesquina oportunitat. Cal confiar en els nous gestors, per qui la ciutadania ha apostat, perquè amb els altres ja saben com ens ha anat. Els resultats d’aquesta valentia i sinceritat ja tindrem temps de jutjar-los. 


24 de juliol del 2011

Bones vacances

                                                   Mentre els polítics  que s’han pujat el sou ho intenten justificar amb l’esperança de que passi la maror i la gent ja no se’n recordi, s’acaba la setmana amb  l’esplendorosa festa del Renaixement a Tortosa que es menja, merescudament, el protagonisme fins i tot de les seves festes de la Cinta que s’aguanten més per nostàlgia que no pas per la mateixa festa major. Les víctimes de la  mosca negra, que en som  quasi tots, estem per fer una plataforma, que és el que toca, i fem un crit al cel d’on cauen les avionetes que fumiguen el Delta, que també és mala sort. El rescat de Grècia copa els titulars del final de la setmana, mentre a la Unió Europea se li veuen les foscors d’una feblesa per manca d’unió política i, sobre tot, manca d’unió fiscal i econòmica,  sense que ningú se n’adoni que a Somàlia la gent, infants sobre tot, s’estan morint de fam mentre els governs del món, diríem rics, estan preocupats pels deutes públics, els defectes fiscals o pels rescats dels països que fan perillar la zona de l’euro. Víctima de l’alta corrupció, dimiteix el president la Generalitat Valenciana amb una esperança immediata per a que TV3 es reinstal·li, segons  resa el que ha de ser el nou president, mentre en Rubalcaba es troba amb un faisà al damunt de la taula que ha de cuinar, encara que primer l’ha de saber pelar. Qui pugui que faci vacances. Laporta n’és un exemple: diputat, regidor, iot, Eivissa, puro, xampany francès i bona vida.

20 de juliol del 2011

Laporta se les porta

                                                    
Laporta no ha estat mai, per mi, un personatge significatiu ni interessant. M’agrada poc el futbol i, malgrat el Barça m’afecta com a “més que un club” i m’ha donat totes les satisfaccions i enrabiades que han calgut, els seus presidents m’han interessat ben poc com a personatges públics i molt menys el referit, al que sí he degut de prestar-li certa atenció en el moment que, aprofitant la seva “fama”, irromp en política constatant el seu egocentrisme i el seu oportunisme, en el sentit més pejoratiu de l’expressió.

En poc temps, Laporta es “cola” en el sistema (com molts d’altres), entrant de diputat al Parlament i de regidor a l’ajuntament de Barcelona sense la mínima capacitat d’aportar res de bo a la cosa pública i, ara, se’l veu (www.lavozlibre.com)  a Eivissa en el més pur estil “Berlusconi” degustant els plaers de la vida. I amb quins diners...? Els ingressos que li coneixem els ciutadans, com a càrrec electe per dues bandes, són públics i, si en té d’altres, com a la cartera es barregen tots plegats... i si va de gorra i ho paga altri: a canvi de que? És persona escollida per les urnes per exercir l’administració de la cosa pública i l’efecte que ha causat als ciutadans que li paguen els sous públics (per fer no sé què), molts dels quals passen mil penúries per arribar fi de més i/o li han pres la casa per no pagar l’hipoteca, ha degut estar demolidor, i no sé que en pensaran especialment aquells que generosament li han dispensat el vot i han fet possible que sigui diputat i regidor.

Els dirigents del món del futbol que viuen com a reis, es gasten els diners de les aportacions voluntàries al sistema d’aquells aficionats, però la bona vida que es foten alguns polítics (amb ostentació inclosa) la paguem per imperatiu legal, per tant no voluntària, amb els impostos tots els contribuents, inclosos aquells que més penúries passen, que en són molts.

Quin sistema tan pervers que alberga situacions tan indignants, oi?  I és legal, eh? De forma que, ràbia... però contenció i respecte, no sigui que ens portin al jutjat per comentar-ho. 

17 de juliol del 2011

                                          Qui deteriora el sistema?                                                         

Fa uns dies un periòdic català de tirada nacional va fer un debat amb una vintena de persones amb perfils transversals i edats diverses, però amb una mateixa conclusió: els representants polítics no els representen. Desil·lusió, avorriment, indignació, emprenyament i, fins i tot, vergonya, són els sentiments que afloraven quan als ciutadans se’ls preguntava pel funcionament del sistema polític i, pel que es desprenia, de passar de la política tot hi haver molt de jovent, res de res. La seva indignació es genera precisament per estar molt ben informats i sostenien afirmacions demolidores: «A mi em faria vergonya que un 83% de la gent no confiés en mi”, referint-se als polítics i a enquestes recents. “Només se’n recorden de nosaltres quan votem i s’obliden que els paguem el sou».  Les retribucions es van citar en gairebé totes les intervencions. El gran defecte de la política és que s’ha convertit en un modus vivendi, afirmaven: «Nosaltres (comentava una funcionària) ens hem d’estrènyer el cinturó, però, i ells què? Hi ha metges que salven vides i cobren quantitats irrisòries, els polítics ens arruïnen la vida, abusen del sistema i ningú els hi demana responsabilitats directes i personals».
El tema del salari, entre molts, pot ser va ser el més debatut, perquè en temps de crisi financera i com a conseqüència crisi social, el blindatge que del seu sou se n’han fet els polítics es considera una greuge comparatiu vers tots aquells ciutadans que l’han perdut, o no l’han tingut mai, sent aquells mateixos els que posen als polítics en els seus càrrecs amb el seu vot, però quan hi són no poden decidir sobre el sou que han de cobrar, ni sobre la feina que han de fer. Els polítics, juntament amb els als directius financers són els únics, en aquest mont, que es posen, ells mateixos, el seu salari. És una gran incongruència. És un gol que ens han colat i que, lluny de beneficiar el sistema polític, el deteriora.
Així, lluny de poder remunerar als dirigents que ens governen a partir d’un resultat de la seva gestió, com seria lo habitual en el món privat i empresarial, cal, com  a mínim, una normativa legal que referenciï els salaris públics per nombre d’habitants (en el cas dels ajuntaments, per exemple), amb uns límits, mínims i màxims, ben delimitats que eviti els abusos que es venen registrant en l’actualitat com s’ha vist en els últims mesos en el cas de molts ajuntaments ben propers.
Els indignats som molts i no només en el sistema que tenim, que segueix sent el menys dolent dels que coneixem, sinó per l’ús i l’abús que els dirigents en fan d’ell. 

10 de juliol del 2011

L’alcalde es puja el sou


Em diuen que l’alcalde del meu poble, l’Aldea, s’ha doblat el sou en encetar aquesta nova legislatura municipal. Bé, jo sóc defensor dels sous dignes per qualsevol feina, sobre tot si es fa ben feta, i també per la de fer política, feina per administrar els interessos col·lectius dels ciutadans, feina honrosa on en hi hagin. Però el dilema, ara i avui, no és aquest perquè si algú es mereix un sou digne en política és precisament en l’àmbit municipal on la dedicació i el sacrifici personal es impagable i, ben segur, les arques municipals no trontollaran més per 1500 ó 2000 euros d’increment al més. El problema és l’efecte psicològic pel moment que estem vivint i el greuge comparatiu amb aquells ciutadans, especialment jovent, que estan passant penúries per manca de feina, de salari i per l’insert futur immediat. En un moment en que molts ajuntaments propers,  Tortosa o l’Ametlla de Mar, entre d’altres més llunyans com Igualada, Mollerussa, Palafrugell, per exemple, es baixen substancialment els sous conscients del greuge comparatiu que pot representar mantenir-los o, encara més apujar-se’ls, pot ser d’efecte demolidor. La reflexió, en tot cas, passa per una normalització de les remuneracions als polítics en general. Cal un estament superior (en aquest cas llei o  normativa) que ho reguli. Ara, els polítics i els alts directius financers són els únics que es posen el sou ells mateixos. La temptació fa temps que està servida. 

23 de juny del 2011

La foguerada

                                                     
El Gran Diccionari de la Llengua Catalana no contempla la paraula “foguerada”. Es limita a “foguera” (pila de materials combustibles en flames), mentre el diccionari de Pompeu Fabra, a més a més de “foguera”,  sí contempla “foguerada” (foc de molta flama i rojor que puja a la cara). Amb aquesta denominació coneixem a les nostres terres la foguerada de Sant Joan, un esdeveniment que forma part dels primers records de la meva infantesa, no només per la nit del foc en sí mateix, sinó també per tota l’activitat que durant aquella setmana prèvia a la revetlla, teníem els infants de cada barri. Brossa de l’herba seca que recollíem de l’entorn, andròmines que ens donaven a les cases, que aprofitaven per fer neteja de trastos vells que feien nosa... tot feia cos en un munt de matèria inflamable que cremaria en una nit, sempre fosca, on el foc escalfava els cossos i enrogia les cares dels infants més atrevits que s’hi atansaven excitats. Avui pot ser ja no és fa, però en aquella època al cim de la foguerada s’hi posava un ninot, casi sempre amb barret. Una espècie d’espantaocells,  l´últim  en cremar on, cada u, simbòlicament, es podia imaginar a qui li feia la festa: al diable, a un veí antipàtic, al company de classe que t’assetjava, al que anava amb la noia que ens agradava... Avui aquest simbolisme se la repartirien figures polítiques i financeres, tan per la crema simbòlica  com per la rojor real que, salvant honroses excepcions, els hi hauria de puja a la cara. És la nit del foc.

20 de juny del 2011

Manifestació pacífica


Estimat amic:

Veus..., això ja m’agrada més... corregir és de savis. Després dels errors del dia que van plantar cara al Parlament de Catalunya, amb el lema d’impedir que es reunís (va contra la llei) i amb els aldarulls dels violentes que se’ls van afegir, amb la manifestació pacífica del dia 19 el moviment del 15M recupera credibilitat, raó, simpaties i recolzament i, els Mossos d’Esquadra i el conseller que els dirigeix (que a la fi fa una feina ben feta), no han degut de fer cap maniobra per posar ordre, que després sempre es qüestiona, perquè l’ordre l’ha posat la mateixa organització: me trac el barret i ho celebro.

Me sembla, amic, que se’n va aprenent. Si aquests joves, i no tan joves, es volen posar en el fons del problema i es volen fer respectar, no es poden entretenir amb les cortines de fum (intervenció policial, intencions suposades, discutir qui són els més violents, etc) com han fet sempre els partits que ells mateixos critiquen, per usar ximpleses com a armes llancívoles d’uns contra els altres. To això, tot i que encara excita a molta gent, ja està massa vist i cal anar per feina, fer-ho diferent o no canviarà res.

Les propostes dius? Home, s’han de treballar, però les que afecten als temes més escandalosos, com la corrupció política, la llei hipotecària, càrrecs designats a dit, control entitats financeres, paradisos fiscals, el tractament de les grans fortunes i les SICAV, el frau fiscal, la modificació de la llei electoral i la independència del poder judicial, no són temes nous però fan bé en abordar-los perquè és on rau part important dels problemes del sistema i és el que minva credibilitat de la classe dirigent, amb privilegis abusius i, alguns, fins i tot escandalosos.

Bé, amic. Ho anirem seguint i n’anem parlant.

Digues-me alguna cosa. Una abraçada.

15 de juny del 2011

Estimat amic:

Ja ho veus, els regidors de Tortosa han sortit per cames de l’Ajuntament el dia de la constitució del consistori... Els instigadors? No ho sé; els indignats, diuen. Vols dir que són aquells que ens inspiraven tantes simpaties i que tu i jo hem defensat tantes vegades?

Aquí es dona la circumstància de que és la primera vegada en la història de l’actual sistema democràtic que a Tortosa un partit assoleix la majoria absoluta. És dels pocs casos que, en política, s’ha votat en positiu perquè ha governat en l’anterior legislatura, amb majoria simple i pactes, i ho ha fet bé.

T’explico:

Normalment la gent vota castigant als que han governat malament i se’n beneficia el contrari, sense fotre un brot. Es el que passarà en les properes eleccions de l’Estat amb el PP. El Rajoi no fot res de bo, simplement espera veure passar el cadàver polític del seu enemic ZP pel davant de casa seva, perquè la gent votarà en negatiu.

Ara tinc la sensació que hi ha indignats i indignats de conveniència o, pot ser, indignats influïts i alenats pels perdedors...

Tu i jo els hem recolzat, ens queien bé, els hem vist carregats de raó i hem insistit en que és hora de canalitzar aquesta protesta potent amb propostes... però, amic, aquells són uns altres indignats. Tot i així si continuen barrejant-se o barrejant-ho tot, els de bona fe del 15 M perdran bous i esquelles. I van a pitjor perquè ara, a Barcelona, pretenen impedir que es reuneixi el Parlament barrant el pas als funcionaris i als diputats... Ai, ai... Ja deuen saber, aquest joves, que aquest no és el camí i que això és un delit penat amb presó?

Que et sembla amic? Digues-me alguna cosa, igual estic equivocat, eh?

14 de juny del 2011

És clar que cal pactar

                                                   

La dinàmica dels pactes en aquests últims dies per arribar a la formació dels governs municipals ha estat motiu de repetides falses polèmiques, algunes alenades pels mitjans de comunicació, que ja els hi va bé. Pobles i partits han estat a la palestra durant dies i dies en arguments rocambolescos, la majoria interessats i demonitzant la cultura del pacte com una forma pejorativa de fer política, criticant, fins i tot,  que els partits usen en els pactes de caire nacional els resultats locals. Els mateixos partits amaguen també les cartes, primer perquè en qualsevol negociació sempre t’has de guardar alguna cosa fins l’última hora per gaudir d’alguna avantatge  i, en segon lloc, per por de que els votants s’ho prenguin malament. La llei electoral espanyola és la que és, i aquí a Catalunya cap parlament ha tingut nassos, en trenta anys, de fer-ne una de moderna i apropiada als temps que corren, la qual cosa vol dir que tot allò que es fa d’acord amb la llei que tenim està ben fet. L’engany i la incoherència es dona només quan es pacta amb algú de qui has dit que no pactaries. La resta són opinions interessades perquè en la desafecció política que corre, el votant no està precisament per donar massa majories a ningú, per tant és la cultura del pacte la que preval i els partits, els agradi o no, tenen l’obligació de pactar per poder governar i això no és dolent. Altra cosa és encertar-ho i, que surti bé, son figues d’un altre paner.   


(Diari de Tarragona 13-6-11)

9 de juny del 2011

Sindicats i patronal insatisfets?

                                            

Estimat amic:

Tu ja saps que quan li preguntes al diccionari de la Real Acadèmia Espanyola que és un “chupóptero”, et diu que es tracta d’una persona que, sense prestar serveis efectius percep un o més sous. Si demanes la traducció de “chupóptero” al català, els traductors et donen varies opcions. Paràsit, per exemple, que en una persona es diu de qui viu de les coses i del treball d’altres. Corcó, insecte que viu dintre de... i se’l menja. Vividor, també es contempla, dient-se de la persona que viu a costa d’altri i, per últim, sangonera que es diu del que viu dels diners dels altres.

Si t’he de dir la veritat, ara no sé com m’ha vingut tot això al cap, perquè estava llegint a la premsa que sindicats i patronal  se senten insatisfets pel fet de que el govern central vol aprovar una reforma col·lectiva sense comptar amb ells perquè no s’ha posat d’acord.

Tu, amic meu, saps ben bé per a què serveix tot això del sindicats i la patronal? Perquè clar, si se’ls paga o cobren per fer una feina (vetllar pels interessos dels treballadors i de les empreses) i després de reunir-se, parlar, negociar i no arribar a cap acord, és de dir, no fer la feina, se’n tornen cap a casa, seuen al sofà es prenen uns canapès i quan veuen per la tele que el govern pren mesures (a cops de gorra, pot ser sí), agafen el mòbil  i truquen al mitjans, mentre fan un glop de cervesa fresqueta, per dir que estan insatisfets. Després (això ja és imaginació meva), fan un rotet.

Ja sé que això no té res a veure amb els chupópteros, que diuen en castellà, però no sé per quin sets ous me s’ha barrejat tot al cap.

A tu, amic, no et passa això, de vegades?

Per cert, company: tu creus que la patronal i els sindicats ho saben tot això que ens està passant de la crisi, de l’atur del 40% que afecta al jovent, etc.?

Digues-me alguna cosa, perquè igual estic equivocat...


7 de juny del 2011

Els acampats i els que fa temps que campen

                           
Estimat amic:

Ja ho veus aquesta gent aguanten. La raó dona molta força.


Sí, ja ho sé. Ho fan massa llarg, ja ho hem comentat, i pot ser ara haurien d’aprofitar tota aquesta força per treballar propostes en ferm i interferir directament en el sistema que, mentre no es canviï, és el que hi ha. Corren el perill de perdre potència amb querelles i en allargar l’acampada que, a la fi, també és il·legal i sempre estaran exposats a que els facin fora. Ara ho haurien de fer ells mateixos (anar-se’n) i tornar-hi quan tinguin propostes ben concretes i fer-les arribar on s’escau.

Ja veus, però, es tracta d’indignats i la majoria, afectats directes per la part dolenta del sistema, els principals raonaments els enfoquen en contra de la classe política, els governants en general que registren vergonyes importants de corrupció (encara que els corruptes en siguin pocs ho paguen tots), de ineficàcia (són molts els comentaris de que haurien de passar alguna prova dura per exercir com tothom) i també el fet de que per molts sigui el seu modus vivendi, cosa que no tothom sap administrar adequadament i propicia vicis abusius. També es queixen, de les entitats financeres. Tu i jo sabem que també tenen raó, però no només per la mala gestió que les han fet pols, sinó principalment per les causes (connivència política: uns per participar de la mala gestió i altres per ser esclaus dels seus favors), i també pels efectes (ruïna dels sistema que s’ha d’arreglar amb diners públics, en detriment d’altres destinataris: empresaris, autònoms, particular, per exemple, mentre les problemes d’aquests els solucionen prenent-los els seus bens més preuats, com la casa on viuen).

Per aquí ronden algunes de les preocupacions dels acampats però, i els que ja campen?

Me sembla que  van en altres direccions. T’explico:

En la tradicional reunió del Cercle d’Economia de Sitges, polítics, empresaris i economistes de primer nivell  (cap dels tres amb caire de massa crisi: aquests ja campen), han intentat portar llum per el millor camí a seguir... (fins aquí fum), i han arribat a un consens.

Primer.-  Prosseguir “amb determinació”  l’ajust fiscal per reduir el dèficit públic per baix del 3% del PIB, necessari per calmar el mercats financers (la fera que els devora).  

Segon.- Reforma laboral a fons, clau (diuen) per ajustar els costos i millorar la competitivitat (això s'ha d’arreglar amb els mileuristes).

Tercer.- Culminar la reestructuració financera (que de moment no és res més que fusionar caixes, sense adonar-sen, o sí, del monopoli financer que estan creant i sense demanar cap responsabilitat als mal gestors ni als mal controladors, és de dir governador del Banc d’Espanya i govern de l’Estat).


Bé amic, un mateix problema, amb plantejament diferents. Cap dels dos s’han escoltat, ni s’han tingut en compte malgrat tenen el mateix problema entre mans.

Els de les places, segueixen acampant... els de Sitges no s’han quedat: ja fa temps que campen pel seu compte.

Fort, oi?

Digues-me alguna cosa, amic... perquè també puc estar equivocat, no?



4 de juny del 2011

Les protestes del carrer

                                                

Només canviar el Govern, el de Catalunya em refereixo, i en la perspectiva de que canviï també el de l’Estat, als sindicats se’ls hi ha girat feina de cop. Ja va bé. Després de les substancioses subvencions que reben per complir amb el seu objectiu (defensar el treballador), és bo que s’hi dediquin de ple. No sabria dir, però, si ho han fet sempre. Bé, sincerament, sí que ho sé, perquè jo també he estat treballador i sé el que els sindicats han fet per mi i també el que no han fet i com han funcionat, durant els trenta-cinc anys de la meva vida professional. Però fora temes personals, una cosa sí està clara i és l’actitud dels sindicats, els dos majoritaris especialment, en relació als governs anomenats d’esquerres que ens han governat en els últims anys, dels que no poden dissimular ni negar la seva connivència. Considerant bona, sana i necessària la protesta ciutadana, si més no perquè el govern de torn no es passi de la ratlla i sàpiga que se’l vigila, és fa difícil entendre, ara mateix, si és bo, sa i necessari alenar-la i extremar-la (en sanitat o ensenyament, per exemple) versus un govern que vol resoldre els greus problemes que un altre ha deixat, al qual, tot i fent una mala gestió i portar-nos on som, mai li van aixecar la veu per reclamar-li el mal que estaven fent. Se’m fa difícil però voldria pensar que, ara sí, volen fer la seva feina, defensar el treballador, en lloc de fer política, defensant als seus partits. 


(Diari de Tarragona 7-6-11)

31 de maig del 2011

                                                       No us indigneu

Sento la remor de la nova plantada mentre escric aquest article. La pluja els amenaça però és benvinguda. Els rètols es mullen en les primeres gotellades però, tot i així, amb la tinta correguda també s’entendran els clams de la protesta i, sinó, també es farà verbal o es retolarà una altra vegada i les que facin falta. La plaça d’Alfons  XII de Tortosa no ha estat absent de les plantades, tan digna en la seva relativa magnitud com les que s’han anat fent a Barcelona, Lleida, Tarragona, Madrid i les de fora de l’estat com les de Grècia, per exemple.  Avui, divendres 26 de maig, els indignats ho estan encara més perquè aquest dematí en altres indrets, plaça Catalunya de Barcelona i la de Ricard Vinyes de Lleida, per exemple, els han fet fora. Segurament les forces de l’ordre públic ho havien de fer. No podem deixar de banda els motius de seguretat que han esgrimit per emprendre aquest desallotjament:  neteja, objectes perillosos, eventual celebració si guanya el Barça... Però és igual, ja hi tornen a ser, amb la mateixa o major intensitat. Tot i així, ara, després d’aquest esgarrat crit de protesta el que cal és canalitzar propostes en ferm, concretes i viables sense perdre’s per les branques i mantenir-se allunyats dels voltors que aquests dies els festegen, com és el cas d’altres plataformes reivindicatives, algun sindicat i també algun partit polític. No us indigneu amb els indignats... Ells són els emprenyats i tots sabem per què.

(Diari de Tarragona 31-05-11)


28 de maig del 2011


Estimat amic:


Em preguntaves si era legal, tot aquesta actuació dels bancs/caixes. Doncs sí, totalment legal. Les entitats financeres tenen com objectiu captar els diners dels estalviadors, a un preu (tipus d’interès com a remuneració) i prestar-los als inversors a un altre preu més alt (tipus d’interès pel finançament) a fi i efecte que els hi quedi un marge d’intermediació (són purament intermediaris) d’on pagaran els costos i trauran el benefici de la seva activitat. Tot legal. La il·legalitat només es donaria en cas d’usura (tipus d’interès pel finançament molt alt i molt per sobre del mercat; tot plegat una mica ambigu). Però el que no contempla cap llei és el fet de que hi hagi entitats financeres que en la fal·lera de guanyar cota de mercat, i també més diners, prestin a dojo sense to ni so, saltant-se l’ortodòxia i les mínimes regles a contemplar sobre la capacitat de pagament (és de dir: d’on i com es tornaran els diners), i en el cas dels préstecs amb garantia hipotecària afegir-hi garanties personals de tercers, collant a tothom, sense calibrar que encara que es facin amb els seus bens, en cas d’impagament, el negoci de finques no és propi dels bancs/caixes i si els hi passa, com ara, que el mercat està saturat no ho poden revertir amb diners per tornar als estalviadors que han confiat en ells. Llavors les entitats trontollen i, clar, trontolla el sistema.

Responsabilitats?: tots els que hi han  intervingut. Però uns més que d’altres. Els gestors financers, els primers. Grans sous (se’ls posen ells), mala gestió i es queden tan amples (ja ho arreglarà l’administració amb diner públic). Alguns, mala feina inclosa, després de rebre ajudes públiques, per salvar el sistema, o anar a fusions forçades, encara s’han pujat més els sous. Però encara, primer que ells, el responsable és el controlador (que no controla). El Govern Central que no governa, mitjançant el  Banc d’Espanya, regit per un governador que tampoc governa, perquè és (o ha de ser) coneixedor dels mercats i, sobre tot, vigilant dels balanços dels bancs que cada trimestre els lliuren a aquella entitat “controladora”.

Ja veus, amic. Tot legal.... Just, em preguntaves?, no gaire. Bé: no gens.



El tema de que després de quedar-se amb els teus bens, que vas penyorar,  encara et quedi un deute que mai podràs eixugar, és encara molt més injust, però no li dones la culpa als bancs/caixes. Ells estan complint la llei (hipotecària), pot ser sense ortodòxia, sense moral, sense fetges, si vols,... però ens prenen les nostres cases, si no paguem, perquè una llei (la hipotecària) els empara i les lleis les fa el legislador, és de dir, els polítics al Parlament o al Congrés. Aquells que nosaltres votem i paguem. Per cert: també es posen el sou ells mateixos, com els gestors financers.

Legal, oi? Doncs, sí. Tan legal com injust.

Estàs indignat?: ho entenc, jo també.


26 de maig del 2011

Estimat amic:

Com anem...?,  jo fotut, xeix. Vinc del jutjat. Res de l’altre món... vianda del temps, en diem aquí; es de dir: coses d’avui en dia.

He acompanyat a un parent meu, que va avalar a son fill en un préstec hipotecari per comprar un pis i, la caixa de torn, no en va tenir prou amb la penyora de la vivenda sinó que, a més amés, va demanar garanties personals i, som pare, el va avalar.

A partir d’aquí, doncs, tot allò que passa. El fill va perdre la feina, va deixar de pagar les quotes del préstec, desnonament (el van fer fora del pis, amb ell i tota la seva família, és clar), la caixa es va quedar amb el pis i ara vol també la casa de son pare (el garant), perquè el deute no s’ha saldat; després de quedar-se amb el pis encara els hi queda un deute del 66% del préstec: exactament 79.900€. Amb la casa penyorada i la garantia de son pare li havien donat un préstec de 120.000.  

Fort!!, eh?  

La caixa no ho va fer bé. Mala gestió financera. T’explico:

El préstec va estar mal donat. La referència de l’import a prestar era el valor del  pis, que estava sobrevalorat: li va prestar massa diners. Ja no em poso amb la fràgil capacitat de pagament, basat en la nòmina, perquè avui la feina ningú la té segura, però també hi va haver poca ortodòxia.

El fill del meu parent, tampoc ho va fer bé. T’explico:

Mai havia d’haver acceptat un risc creditici, superior al que podia valer el  pis, superior a la seva capacitat de pagament (cosa que ni es va aturar a pensar-hi) i, sobre tot, mai havia d’haver acceptat l’exigència d’una garantia personal addicional, en la que va involucrar al seu pare.

El meu parent, tampoc ho va fer bé. T’explico:

Ell no hauria d’haver...

Bé, deixem-ho: és són fill.

Al noi no li poden traure res més; ni la feina, perquè no en té i, a son pare, l’han avisat per a la subhasta de la seva casa, de la que tampoc es traurà suficient per eixugar els 79.900€. La resta de saldo deutor que quedi, continuaran devent-ho tota la vida i continuarà sent reclamable i embargable, sempre, per la caixa de torn (o el grup en qui s’ha fusionat), tot i havent-se quedat amb  el pis del fill i la casa del pare.

I ara, on viuran, dius? No mi facis pensar.

Que si és legal, me preguntes? Doncs, sí: te'n parlo un altre dia.

Que si és just? Doncs, no. Ni just ni moral: te’n parlo un altre dia.

Lo que et deia: vianda del temps.

Digues-me alguna cosa.