EL TERCER DIA
Ens hem trobat, enguany, un tercer dia de Nadal, per ser diumenge, que perllongarà la festa allargant la satisfacció d’aquells que la gaudeixen i l’avorriment d’aquells que els embafa tant de torró, tanta vida familiar forçada i tantes abraçades rutinàries. Al món hi ha gent per a tot; per això és món.
El retorn de tants viatgers nadalencs serà més suau, no caldrà portar tanta pressa, es podran fer plans de tornada més relaxants i es podrà dosificar la melangia d’aquelles coses bones que es deixen enrere. Alguns, atrapats en les inclemències de la crisi per la fallida de l’empresa que els havia de portar a casa, s’estalviaran la tornada i guanyaran un dia més per maleir-ho tot plegat. Tots tindrem un dia més per pensar en els diners de més que ens hem gastat i guanyarem unes hores més de treva que obligatòriament els bancs hauran de fer abans de vindre a per nosaltres amb aquella cara de prunes agres, tan diferent dels dies precedents a les festes quan ens invitaven a comprar i usar, amb alegria i sense gaire seny, les targes de crèdit que ens posen a les nostres mans. Els metges també guanyaran un dia més de descans; un dia més abans de visitar als que deixen les malalties per després de festes i als que les festes els han posat malalts i als Mossos d’Esquadra se’ls hi girarà més feina perquè segurament no hauran pogut atendre totes les demandes de la quantitat de gent a qui els han entrat a robar a casa.
Malgrat tot: Bon Nadal
(Diari de Tarragona 27-12-09)
27 de desembre del 2009
20 de desembre del 2009
CONSULTES I BOUS
Les consultes sobre la independència de Catalunya s’han quedat lluny de les nostres terres. No em consta cap poble de les Terres de l’Ebre que s’hagi apuntat, fins ara, a la nova moda, malgrat som les comarques on l’índex del nivell del català parlat és el més alt de tot el Principat. L’Ebre es queda aspectant, rumiant, recelós, mirant de gairó a banda i banda, per veure si algú mou fitxa, mentre els tambors de l’esperit de la independència sonen lluny, amb xifres de participació baixes i discòrdies prematures entre els màxims impulsors de la contesa. Als que pensem que si fóssim independents les coses ens anirien millor, tot això ens fa sentir lluny d’aquesta iniciativa història, però la celebrem. Aquí ens queda més prop l’admissió a tràmit aprovada pel Parlament de Catalunya, de la Iniciativa Legislativa Popular per prohibir les corrides de braus amb l’excusa de defensar els animals (perquè de retruc acabarà afectant a la festa dels bous), presentada per grups minoritaris tractats amb tots respectes, cosa que ells mai han tingut amb els aficionats i la seva tradició, fins l’extrem d’aportar arguments perversos de fets inexistents com la dels bous capllaçats per les potes per a que caiguin i se les trenquin o cecs en el cas dels embolats, com si l’afició no s’estimés els bous a qui amanyaga i de qui en té cura tot l’any. Tot això del respecte, la tolerància i la llibertat es queda massa al paire, a la inclemència de qualsevol vent, i en bufen molts i molt forts.
(Diari de Tarragona 20-12-09)
Les consultes sobre la independència de Catalunya s’han quedat lluny de les nostres terres. No em consta cap poble de les Terres de l’Ebre que s’hagi apuntat, fins ara, a la nova moda, malgrat som les comarques on l’índex del nivell del català parlat és el més alt de tot el Principat. L’Ebre es queda aspectant, rumiant, recelós, mirant de gairó a banda i banda, per veure si algú mou fitxa, mentre els tambors de l’esperit de la independència sonen lluny, amb xifres de participació baixes i discòrdies prematures entre els màxims impulsors de la contesa. Als que pensem que si fóssim independents les coses ens anirien millor, tot això ens fa sentir lluny d’aquesta iniciativa història, però la celebrem. Aquí ens queda més prop l’admissió a tràmit aprovada pel Parlament de Catalunya, de la Iniciativa Legislativa Popular per prohibir les corrides de braus amb l’excusa de defensar els animals (perquè de retruc acabarà afectant a la festa dels bous), presentada per grups minoritaris tractats amb tots respectes, cosa que ells mai han tingut amb els aficionats i la seva tradició, fins l’extrem d’aportar arguments perversos de fets inexistents com la dels bous capllaçats per les potes per a que caiguin i se les trenquin o cecs en el cas dels embolats, com si l’afició no s’estimés els bous a qui amanyaga i de qui en té cura tot l’any. Tot això del respecte, la tolerància i la llibertat es queda massa al paire, a la inclemència de qualsevol vent, i en bufen molts i molt forts.
(Diari de Tarragona 20-12-09)
13 de desembre del 2009
LLUMS DE NADAL
A poc a poc els llums de Nadal que guarneixen els carrers dels pobles s’han anat encenent, tot i que de forma tímida i com a vergonyosa. A algú pot ser li havia passat pel cap que enguany, aprimats com estan els recursos econòmics dels ajuntaments —no menys que moltes llars familiars—, pot ser una forma d’estalviar podria haver estat suprimir les llums nadalenques, de la mateixa manera que es podrien haver suprimit les festes majors o els seus focs artificials i els espectacles cars. Per aquesta raó de ser també es podrien suprimir els regals d’aquestes festes —alguna empresa ja ho ha fet en les paneres— i fer un Nadal auster a tenor de la situació econòmica que estem vivint.
Seria un disbarat pensar que podríem deixar la sopa de galets per un altra ocasió, no veure cava i no menjar torró, no comprar pernil, ni panses, ni pinyons i que la tia Maria no matés el gall i que els encenalls i el raïm del cotilló de fi d’any es deixés per un altre moment, perquè la quantitat de gent que continuaríem deixant sense feina acabaria parant la roda en perjudici de tots plegats. El que té dificultats per les circumstàncies que corren no té més remei que adaptar-s’hi però aquells que, afortunadament, la crisi no els toca de ple no es poden arrugar i el que pugui canviar-se el cotxe o anar de vacances i consumir amb normalitat, ho ha de fer.
La vida, malgrat tot, continua. Cal fer cas als llums de Nadal: ens diuen on som, qui som i que hem de fer.
(Diari de Tarragona 13-12-09)
A poc a poc els llums de Nadal que guarneixen els carrers dels pobles s’han anat encenent, tot i que de forma tímida i com a vergonyosa. A algú pot ser li havia passat pel cap que enguany, aprimats com estan els recursos econòmics dels ajuntaments —no menys que moltes llars familiars—, pot ser una forma d’estalviar podria haver estat suprimir les llums nadalenques, de la mateixa manera que es podrien haver suprimit les festes majors o els seus focs artificials i els espectacles cars. Per aquesta raó de ser també es podrien suprimir els regals d’aquestes festes —alguna empresa ja ho ha fet en les paneres— i fer un Nadal auster a tenor de la situació econòmica que estem vivint.
Seria un disbarat pensar que podríem deixar la sopa de galets per un altra ocasió, no veure cava i no menjar torró, no comprar pernil, ni panses, ni pinyons i que la tia Maria no matés el gall i que els encenalls i el raïm del cotilló de fi d’any es deixés per un altre moment, perquè la quantitat de gent que continuaríem deixant sense feina acabaria parant la roda en perjudici de tots plegats. El que té dificultats per les circumstàncies que corren no té més remei que adaptar-s’hi però aquells que, afortunadament, la crisi no els toca de ple no es poden arrugar i el que pugui canviar-se el cotxe o anar de vacances i consumir amb normalitat, ho ha de fer.
La vida, malgrat tot, continua. Cal fer cas als llums de Nadal: ens diuen on som, qui som i que hem de fer.
(Diari de Tarragona 13-12-09)
5 de desembre del 2009
NI FEINA NI FUTUR DIGNE
La portada d’aquest diari del diumenge 29-11 publicava una foto de la tallada de la N-340, al meu poble, per part de manifestants de la Lear, gastant els últims cartutxos en protesta pel tancament de la fàbrica de Roquetes. Al darrere d’una foguerada de neumàtics, amb un foc enfollit que semblava cremar molta ràbia continguda, hi apareixia una persona que, amb els braços oberts sostenia una pancarta reivindicativa on s’hi podia llegir: “Volem feina i un futur digne”.
Les protestes i les manifestacions —recolzades per polítics en exercici i sindicats en acció—, estaven encaminades a que l’empresa no tanqués i així poder salvar els llocs de treball. Ara ja es parla d’acord i, per tant, de tancament definitiu de la factoria, la qual cosa vol dir que, per molt bones condicions que s’hagin aconseguit en les indemnitzacions, hi ha acomiadaments i trasllat de la industria, en el pitjor moment de la seva llarga història. Fracàs absolut de qui —administració i sindicats— havien d’haver sabut negociar, si més no, el perllongament del tancament a una època menys dolorosa, passats uns anys i passada aquesta crisi lapidària. Per aquest viatge no es necessitaven tantes alforges. Aquesta solució és la més fàcil —“Pagant, Sant Pere canta”—, però això no és ni feina ni futur digne. Això és pa tou per avui i rosegons o, pot ser, fam per demà.
Encara bé que les primeres declaracions dels afectats apunten a certa conformació. Deixem-ho així. Mereixen tot el nostre respecte.
(Diari de Tarragona 6-12-09)
La portada d’aquest diari del diumenge 29-11 publicava una foto de la tallada de la N-340, al meu poble, per part de manifestants de la Lear, gastant els últims cartutxos en protesta pel tancament de la fàbrica de Roquetes. Al darrere d’una foguerada de neumàtics, amb un foc enfollit que semblava cremar molta ràbia continguda, hi apareixia una persona que, amb els braços oberts sostenia una pancarta reivindicativa on s’hi podia llegir: “Volem feina i un futur digne”.
Les protestes i les manifestacions —recolzades per polítics en exercici i sindicats en acció—, estaven encaminades a que l’empresa no tanqués i així poder salvar els llocs de treball. Ara ja es parla d’acord i, per tant, de tancament definitiu de la factoria, la qual cosa vol dir que, per molt bones condicions que s’hagin aconseguit en les indemnitzacions, hi ha acomiadaments i trasllat de la industria, en el pitjor moment de la seva llarga història. Fracàs absolut de qui —administració i sindicats— havien d’haver sabut negociar, si més no, el perllongament del tancament a una època menys dolorosa, passats uns anys i passada aquesta crisi lapidària. Per aquest viatge no es necessitaven tantes alforges. Aquesta solució és la més fàcil —“Pagant, Sant Pere canta”—, però això no és ni feina ni futur digne. Això és pa tou per avui i rosegons o, pot ser, fam per demà.
Encara bé que les primeres declaracions dels afectats apunten a certa conformació. Deixem-ho així. Mereixen tot el nostre respecte.
(Diari de Tarragona 6-12-09)
29 de novembre del 2009
QÜESTIÓ DE DIGNITAT
L’editorial comuna subscrita i publicada per la majoria dels diaris catalans, al que s’han adherit altres mitjans, entitats, particulars i partits polítics, és un toc d’atenció significant i singular —ho prova la recció dels de Madrid—. Mai la premsa s’havia unit per fotre un crit al cel tan fort, clar i necessari, tant pel que respecta a la degradada credibilitat d’un Tribunal Constitucional polititzat que no resol, com pel que fa al desgastat concepte de Catalunya a la resta d’Espanya, agreujat ens els últims anys.
És, efectivament, una qüestió de dignitat com la que es reclama quan no es resol “dignament” l’estabilitat laboral dels empleats de la Lear, la dels empleats de les caixes que es fusionen —sense que ningú demani cap responsabilitat als alts directius que se’n surten immunes— o del sector del moble a la Sènia, les obres del sanejament de l’Ebre a Flix, les de l’Estació de Mercaderies de l’Aldea o l’aigua del Polígon Catalunya Sud.
Qüestió de dignitat és també la iniciativa del Grup Parlamentari ebrenc de CIU que ha entrat una “Proposició de Llei de regulació de les festes amb bous”, per a blindar la festa tradicional al carrer, tant a Terres de l’Ebre com a la resta del país —de la que n’hauria de sortir tan ben lliurada la tradició com els animals— i, com no, l’estrella que la Guia Michelin li ha donat al restaurant de Xerta, “Racó de l’Indià”, l’únic amb aquesta distinció a les Terres de l’Ebre i el segon de la província. Pot ser ja ens feia falta una bona estrella.
(Diari de Tarragona 28-11-09)
L’editorial comuna subscrita i publicada per la majoria dels diaris catalans, al que s’han adherit altres mitjans, entitats, particulars i partits polítics, és un toc d’atenció significant i singular —ho prova la recció dels de Madrid—. Mai la premsa s’havia unit per fotre un crit al cel tan fort, clar i necessari, tant pel que respecta a la degradada credibilitat d’un Tribunal Constitucional polititzat que no resol, com pel que fa al desgastat concepte de Catalunya a la resta d’Espanya, agreujat ens els últims anys.
És, efectivament, una qüestió de dignitat com la que es reclama quan no es resol “dignament” l’estabilitat laboral dels empleats de la Lear, la dels empleats de les caixes que es fusionen —sense que ningú demani cap responsabilitat als alts directius que se’n surten immunes— o del sector del moble a la Sènia, les obres del sanejament de l’Ebre a Flix, les de l’Estació de Mercaderies de l’Aldea o l’aigua del Polígon Catalunya Sud.
Qüestió de dignitat és també la iniciativa del Grup Parlamentari ebrenc de CIU que ha entrat una “Proposició de Llei de regulació de les festes amb bous”, per a blindar la festa tradicional al carrer, tant a Terres de l’Ebre com a la resta del país —de la que n’hauria de sortir tan ben lliurada la tradició com els animals— i, com no, l’estrella que la Guia Michelin li ha donat al restaurant de Xerta, “Racó de l’Indià”, l’únic amb aquesta distinció a les Terres de l’Ebre i el segon de la província. Pot ser ja ens feia falta una bona estrella.
(Diari de Tarragona 28-11-09)
27 de novembre del 2009
BARCELONA - TORTOSA
L’últim tren de Barcelona a Tortosa no és dels que va més plens, amb gent dreta, però acostuma a sortir complet. Més de dues hores de viatge més o menys còmode, amb les inoportunes trucades i xerrades inútils dels mòbils que trenquen sense rubor l’ambient relaxant que convida al descans, la lectura o alguna conversa amb companyia de seient.
Llegeixo i m’assabento de notícies locals, difícils d’aconseguir fora del territori. Procuro passar de puntetes de les més problemàtiques, conegudes i matxucades en els últims dies. Les obres de rehabilitació del castell de Flix parlen de rescatar memòria i, mentre, no es fa menció d’altres temes més peluts de la població que no es resolen. La Plataforma en Defensa de l’Ebre i el Consell Comarcal insisteixen en la definició del cabal ecològic del riu. El tren va fent via i a Tarragona, com una estampida, fa una buidada espectacular de passatgers que en continuo degoteig va minvant tal com anem entrant a terra ebranca.
Les bones notícies parlen de que representants consulars visiten Horta, i Gandesa parla de reformar el museu de la Batalla de l’Ebre, Amposta de la Fira, Tortosa del seu passat andalusí i Roquetes de Marcel•lí Domingo. A l’arribar al destí —tren fantasma— hi quedem quatre gats. La progressiva davallada de passatgers reflecteix l’activitat, l’ambient i també l’ànim d’aquestes terres. Tot i voler cercar bones notícies, sento que la nostra crisi és pitjor que la de més amunt.
(Diari de Tarragona 21-11-09)
L’últim tren de Barcelona a Tortosa no és dels que va més plens, amb gent dreta, però acostuma a sortir complet. Més de dues hores de viatge més o menys còmode, amb les inoportunes trucades i xerrades inútils dels mòbils que trenquen sense rubor l’ambient relaxant que convida al descans, la lectura o alguna conversa amb companyia de seient.
Llegeixo i m’assabento de notícies locals, difícils d’aconseguir fora del territori. Procuro passar de puntetes de les més problemàtiques, conegudes i matxucades en els últims dies. Les obres de rehabilitació del castell de Flix parlen de rescatar memòria i, mentre, no es fa menció d’altres temes més peluts de la població que no es resolen. La Plataforma en Defensa de l’Ebre i el Consell Comarcal insisteixen en la definició del cabal ecològic del riu. El tren va fent via i a Tarragona, com una estampida, fa una buidada espectacular de passatgers que en continuo degoteig va minvant tal com anem entrant a terra ebranca.
Les bones notícies parlen de que representants consulars visiten Horta, i Gandesa parla de reformar el museu de la Batalla de l’Ebre, Amposta de la Fira, Tortosa del seu passat andalusí i Roquetes de Marcel•lí Domingo. A l’arribar al destí —tren fantasma— hi quedem quatre gats. La progressiva davallada de passatgers reflecteix l’activitat, l’ambient i també l’ànim d’aquestes terres. Tot i voler cercar bones notícies, sento que la nostra crisi és pitjor que la de més amunt.
(Diari de Tarragona 21-11-09)
24 de novembre del 2009
QUAN PLORA UN PRESIDENT
José Falcó viu a Mauà, Brasil, un de tants pobles grans als voltants de Sao Paulo, un nucli urbà que avui supera els vint milions d’habitants. Son pare era Camín de mal nom, ampla família encara a l’Aldea, i van emigrar al Brasil a primeries dels anys cinquanta amb un altre fill de pocs mesos de edat, Lluís, i allà van tenir una filla que pot ser, no ho recordo bé, es diu com sa mare. Era una mica més gran que jo, havíem anat a es cola junts, al de “Don Juan”, i ens coneixíem, de forma que vint-i-cinc anys després, ens vam tornar a trobar renovant aquella amistat de la infància. Me va ensenyar a fer la “caipirinha” que la preníem d’aperitiu mentre sa mare, Rosa de Jardí, ens preparava una paella per dinar, algun diumenge quan, amb la meva família, els anava a veure. Els records del poble sovintejaven les nostres converses i els noms de José de “Peluco” i Mola, dos dels seus amics de la infància de l’Aldea que també recordava, eren els més comentats.
Una setmana, per la meva feina, un grup de representats de bancs estrangers al Brasil, havíem fet una visita a unes quantes fàbriques importants de la zona industrial i un grup de sindicalistes, liderats per un jove amb una barba negra com l’estalzim que de mal nom es deia “Lula” —que en portuguès vol dir calamar, encara que no vingui al cas—, van demanar de parlar amb els banquers estrangers que gustosament acceptàrem. “José Inácio da Silva (o Lula)” va ser educat, però molt dur, exigint a la banca estrangera que no només prestés diners als bancs brasilers, que ja tenien moltes dificultats per tornar-los, sinó que deixéssim part d’aquells préstecs com a inversió i que el negoci esdevingués menys especulatiu i més productiu.
Va ser una experiència interessant i així li ho explicava, “caipirinha” en ma, al meu amic, José de Camín, que treballava, com el Lula, al mateix sector del metall, i m’avançava que aquell sindicalista seria un dia president del Brasil. Jo li feia broma i li deia que deixés de veure “caipirinha” i deixaria de dir disbarats. Son pare, que també es deia José, tampoc s’ho creia. Passat els anys li he degut de donar la raó. El Lula, malnom adoptat posteriorment com a cognom, amb una carrera llarga, però efectiva, va aconseguir, uns vint anys després de que el meu amic ho pronostiqués, arribar a la presidència del Brasil.
L’he seguit i l’he vist amb moltes dificultats per dirigir el colós sud-americà, però és ben clar que s’ha fet un lloc en el mon, acompanyat per la potència econòmica del Brasil, país emergent per exel.lència, però, sens dubte, la glòria atesa al aconseguir els Jocs del 2016 per a Rio ha superat aquella glòria que segurament encara no havia aconseguit amb el poder que li donaren les urnes. No recordo haver vist plorar mai a cap president. Aquell dur sindicalista que, els anys cinquanta, carregat de raó, demanava als banquers estrangers més producció i menys especulació, avui amb cabells i barba blanca de Papa Noel, plora de satisfacció per un èxit, possiblement menys important que d’altres no tant mediàtics, però gloriós per amb ell, per al Brasil i per a tota l’àrea sud-americana.
M’imagino l’alegria del meu amic, José de Camín. He fet una “caipirinha” i he brindat pels dos.
(Butlletí l’Aldea Octubre 2009)
José Falcó viu a Mauà, Brasil, un de tants pobles grans als voltants de Sao Paulo, un nucli urbà que avui supera els vint milions d’habitants. Son pare era Camín de mal nom, ampla família encara a l’Aldea, i van emigrar al Brasil a primeries dels anys cinquanta amb un altre fill de pocs mesos de edat, Lluís, i allà van tenir una filla que pot ser, no ho recordo bé, es diu com sa mare. Era una mica més gran que jo, havíem anat a es cola junts, al de “Don Juan”, i ens coneixíem, de forma que vint-i-cinc anys després, ens vam tornar a trobar renovant aquella amistat de la infància. Me va ensenyar a fer la “caipirinha” que la preníem d’aperitiu mentre sa mare, Rosa de Jardí, ens preparava una paella per dinar, algun diumenge quan, amb la meva família, els anava a veure. Els records del poble sovintejaven les nostres converses i els noms de José de “Peluco” i Mola, dos dels seus amics de la infància de l’Aldea que també recordava, eren els més comentats.
Una setmana, per la meva feina, un grup de representats de bancs estrangers al Brasil, havíem fet una visita a unes quantes fàbriques importants de la zona industrial i un grup de sindicalistes, liderats per un jove amb una barba negra com l’estalzim que de mal nom es deia “Lula” —que en portuguès vol dir calamar, encara que no vingui al cas—, van demanar de parlar amb els banquers estrangers que gustosament acceptàrem. “José Inácio da Silva (o Lula)” va ser educat, però molt dur, exigint a la banca estrangera que no només prestés diners als bancs brasilers, que ja tenien moltes dificultats per tornar-los, sinó que deixéssim part d’aquells préstecs com a inversió i que el negoci esdevingués menys especulatiu i més productiu.
Va ser una experiència interessant i així li ho explicava, “caipirinha” en ma, al meu amic, José de Camín, que treballava, com el Lula, al mateix sector del metall, i m’avançava que aquell sindicalista seria un dia president del Brasil. Jo li feia broma i li deia que deixés de veure “caipirinha” i deixaria de dir disbarats. Son pare, que també es deia José, tampoc s’ho creia. Passat els anys li he degut de donar la raó. El Lula, malnom adoptat posteriorment com a cognom, amb una carrera llarga, però efectiva, va aconseguir, uns vint anys després de que el meu amic ho pronostiqués, arribar a la presidència del Brasil.
L’he seguit i l’he vist amb moltes dificultats per dirigir el colós sud-americà, però és ben clar que s’ha fet un lloc en el mon, acompanyat per la potència econòmica del Brasil, país emergent per exel.lència, però, sens dubte, la glòria atesa al aconseguir els Jocs del 2016 per a Rio ha superat aquella glòria que segurament encara no havia aconseguit amb el poder que li donaren les urnes. No recordo haver vist plorar mai a cap president. Aquell dur sindicalista que, els anys cinquanta, carregat de raó, demanava als banquers estrangers més producció i menys especulació, avui amb cabells i barba blanca de Papa Noel, plora de satisfacció per un èxit, possiblement menys important que d’altres no tant mediàtics, però gloriós per amb ell, per al Brasil i per a tota l’àrea sud-americana.
M’imagino l’alegria del meu amic, José de Camín. He fet una “caipirinha” i he brindat pels dos.
(Butlletí l’Aldea Octubre 2009)
14 de novembre del 2009
LA LEAR AL PARLAMENT
Una setmana activa en quant a les protestes de la gent de Lear ens porta a la memòria, per si a algú se li hagués oblidat, que, al damunt del problema genal d’una crisi global de la que ningú se’n escapa, en tenim un de particular a n’aquestes terres que ens vindrà a sumar més de cinc-centes ànimes a la llista de tanta gent que haurà d’esgotar les seves reserves del treball acumulades a les arques d’un Estat deficitari que, com qui diu, no sap de quin pa ha de fer sopes.
La gent de Lear ha portat la seva protesta al Cap i Casal de Catalunya, allà on sembla que s’ha d’arreglar tot, al Parlament i a la plaça de Sant Jaume, recolzats pels sindicats —sempre enfadats, però no sabem en qui—, cercant el recolzament dels que manen, els polítics que estan al govern i també dels que estan a l’oposició, pensant que poden ser la panacea dels seus mals.
Si més no han aconseguit que, els parlamentaris ebrencs, portessin el seu problema al cim de l’oracle català i que, per ells, es barallessin tots plegats, havent trobat un motiu calent per estirar-se les grenyes, amb retrets que venen a ressuscitar vells temes del territori pels que també s’han esbatussat en altres temps. No sé si això ha satisfet a la gent que té al problema picant a la porta de casa però sí sé que de solucions no n’han aportat cap.
Lear se’n va, augmentarà l’atur i l’angoixa al territori, els infants seguiran preguntant que serà d’ells i dels seus pares perquè, de moment, ningú és capaç d’impedir-ho.
(Diari de Tarragona 14-11-09)
Una setmana activa en quant a les protestes de la gent de Lear ens porta a la memòria, per si a algú se li hagués oblidat, que, al damunt del problema genal d’una crisi global de la que ningú se’n escapa, en tenim un de particular a n’aquestes terres que ens vindrà a sumar més de cinc-centes ànimes a la llista de tanta gent que haurà d’esgotar les seves reserves del treball acumulades a les arques d’un Estat deficitari que, com qui diu, no sap de quin pa ha de fer sopes.
La gent de Lear ha portat la seva protesta al Cap i Casal de Catalunya, allà on sembla que s’ha d’arreglar tot, al Parlament i a la plaça de Sant Jaume, recolzats pels sindicats —sempre enfadats, però no sabem en qui—, cercant el recolzament dels que manen, els polítics que estan al govern i també dels que estan a l’oposició, pensant que poden ser la panacea dels seus mals.
Si més no han aconseguit que, els parlamentaris ebrencs, portessin el seu problema al cim de l’oracle català i que, per ells, es barallessin tots plegats, havent trobat un motiu calent per estirar-se les grenyes, amb retrets que venen a ressuscitar vells temes del territori pels que també s’han esbatussat en altres temps. No sé si això ha satisfet a la gent que té al problema picant a la porta de casa però sí sé que de solucions no n’han aportat cap.
Lear se’n va, augmentarà l’atur i l’angoixa al territori, els infants seguiran preguntant que serà d’ells i dels seus pares perquè, de moment, ningú és capaç d’impedir-ho.
(Diari de Tarragona 14-11-09)
7 de novembre del 2009
EL RECLAM A LEAR
La gent que treballa de Lear és la immediata perjudicada pel tancament de la fàbrica i, com és habitual en aquestos casos, encapçalaven la manifestació del passat dissabte a Tortosa reclamant feina, però en totes les fotografies que han aparegut a la premsa es veu com els cartells gegants dels sindicats ocupaven més del 50% de l’espai tapant el 90% de les imatges de la multitud que es manifestava —per cert, amb un recolzament molt important de gent del territori—.
També en les pàgines on sortia la notícia, una part important l’ocupaven fotos i manifestacions dels líders sindicals de Catalunya on es podien llegir frases lapidàries com: “estem farts de promeses dels polítics”, “feia anys que ho advertíem”, “era una mort anunciada” o “els governs no han fet els deures”. No se sap ben bé contra qui anaven, però sonava bé. Llàstima que no se n’adonessin del problema abans.
Quan es publiqui aquest article no sé com estarà la situació, però em quedo bastant tranquil perquè els sindicats hi posen molt d’interès, tenint en compte, a més a més, la força que els hi dona l’afinitat política amb els actuals governants. Al mateix delegat del Govern a les Terres de l’Ebre li va semblar “una evidència de força i del dinamisme de la societat ebrenca”. Tot a favor.
L’interès de deslocalització de Lear només el pot esvair el Govern, negociant. Té un clam ciutadà al darrere, afinitat amb els sindicats que, si no se’ls queda tot en fotos, signes i declaracions, poden fer molta força. On està el problema?
(Diari de Tarragona 7-11-09)
La gent que treballa de Lear és la immediata perjudicada pel tancament de la fàbrica i, com és habitual en aquestos casos, encapçalaven la manifestació del passat dissabte a Tortosa reclamant feina, però en totes les fotografies que han aparegut a la premsa es veu com els cartells gegants dels sindicats ocupaven més del 50% de l’espai tapant el 90% de les imatges de la multitud que es manifestava —per cert, amb un recolzament molt important de gent del territori—.
També en les pàgines on sortia la notícia, una part important l’ocupaven fotos i manifestacions dels líders sindicals de Catalunya on es podien llegir frases lapidàries com: “estem farts de promeses dels polítics”, “feia anys que ho advertíem”, “era una mort anunciada” o “els governs no han fet els deures”. No se sap ben bé contra qui anaven, però sonava bé. Llàstima que no se n’adonessin del problema abans.
Quan es publiqui aquest article no sé com estarà la situació, però em quedo bastant tranquil perquè els sindicats hi posen molt d’interès, tenint en compte, a més a més, la força que els hi dona l’afinitat política amb els actuals governants. Al mateix delegat del Govern a les Terres de l’Ebre li va semblar “una evidència de força i del dinamisme de la societat ebrenca”. Tot a favor.
L’interès de deslocalització de Lear només el pot esvair el Govern, negociant. Té un clam ciutadà al darrere, afinitat amb els sindicats que, si no se’ls queda tot en fotos, signes i declaracions, poden fer molta força. On està el problema?
(Diari de Tarragona 7-11-09)
31 d’octubre del 2009
CORRUPCIÓ CONTRA OCUPACIÓ
La gent de la Lear es manifesta pels carrers amb el fantasma d’altres col•lectius d’aquestes terres que ja els han precedit amb el negre destí de l’atur. Cridant i xiulant es volen fer sentir allà on ja no volen escoltar i on els intermediaris de l’administració brillen per la seva absència, tot hi havent de trencar una llança en favor dels actuals batlles de Roquetes i Tortosa que s’hi estan deixant les calces. En altres nivells, Cándido Méndez, justifica no fer una vaga general, quan se li exigeixen responsabilitats de la flaquesa dels sindicats al davant de governs que no gestionen bé la crisi, indicant que ho faria si ho hagués de solucionar tot. Com si les vagues que s’han fet en anterioritat haguessin estat la panacea de tots els nostres mals.
La gent treballadora, indefensa davant d’una situació global enrevessada, llunyana i difícil d’entendre, però propera, local i personal en quan a les conseqüències directes envers les seves butxaques, contempla amb ràbia i indignació els casos destapats de corrupció i malversació de fons públics de gent que ens administra. A la fi, els diners sempre són els mateixos i van d’un lloc cap un altre però els que s’enganxen a les mans dels xoriços i lladres públics, surten del circuits productius en perjudici del finançament de projectes, d’idees i d’empreses, minvant llocs de treball.
La corrupció també perjudica l’ocupació.
(Diari de Tarragona 31-10-09)
La gent de la Lear es manifesta pels carrers amb el fantasma d’altres col•lectius d’aquestes terres que ja els han precedit amb el negre destí de l’atur. Cridant i xiulant es volen fer sentir allà on ja no volen escoltar i on els intermediaris de l’administració brillen per la seva absència, tot hi havent de trencar una llança en favor dels actuals batlles de Roquetes i Tortosa que s’hi estan deixant les calces. En altres nivells, Cándido Méndez, justifica no fer una vaga general, quan se li exigeixen responsabilitats de la flaquesa dels sindicats al davant de governs que no gestionen bé la crisi, indicant que ho faria si ho hagués de solucionar tot. Com si les vagues que s’han fet en anterioritat haguessin estat la panacea de tots els nostres mals.
La gent treballadora, indefensa davant d’una situació global enrevessada, llunyana i difícil d’entendre, però propera, local i personal en quan a les conseqüències directes envers les seves butxaques, contempla amb ràbia i indignació els casos destapats de corrupció i malversació de fons públics de gent que ens administra. A la fi, els diners sempre són els mateixos i van d’un lloc cap un altre però els que s’enganxen a les mans dels xoriços i lladres públics, surten del circuits productius en perjudici del finançament de projectes, d’idees i d’empreses, minvant llocs de treball.
La corrupció també perjudica l’ocupació.
(Diari de Tarragona 31-10-09)
24 d’octubre del 2009
LEAR, LA DESLOCALITZACIÓ
La MAI, antiga empresa familiar de Valls, va prosperar i va donar feina a molta gent. Amb els anys esdevindria una altra empresa i finalment acabaria en mans de “Lear Corporation”, una multinacional nord-americana. A priori això podria ser una bona notícia, i segurament en el seu dia ho va ser. Un grup amb 150 empreses, espargides per més de 30 països arreu del mon amb més de 70.000 empleats és quelcom que sempre es fa escoltar. Era un potencial gens rebutjable, i més en una època que la industria automobilística portava una marxa que semblava imparable.
El fet que ara tanqui a Roquetes en la crisi de cavall que estem vivint i deixi més de 500 persones sense feina és un cop baix molt fort, però és que en èpoques de bonança em sona que la Lear ha anat deixant mal gust de boca a Valls, Cervera i Tortosa; és a dir, per allà on ha passat.
Ara i aquí es parla descaradament de deslocalització de l’empresa, és a dir, marxa a un país on la mà d’obra és més barata. Jo no tinc res a dir, perquè l’empresa té l’obligació de buscar rendibilitat, però els sindicats, que quan governen les esquerres es tornen sords, cecs i muts, potser sí que haurien de fotre un bon crit al cel en defensa dels treballadors.
No sé si va ser un encert acabar en mans d’una multinacional. Les empreses familiars també poden tenir problemes —i ho hem viscut també de ben a prop—, però tenen més tendència a la producció, menys inclinació a l’especulació i poca afició a la deslocalització.
(Diari de Tarragona 24-10-09)
La MAI, antiga empresa familiar de Valls, va prosperar i va donar feina a molta gent. Amb els anys esdevindria una altra empresa i finalment acabaria en mans de “Lear Corporation”, una multinacional nord-americana. A priori això podria ser una bona notícia, i segurament en el seu dia ho va ser. Un grup amb 150 empreses, espargides per més de 30 països arreu del mon amb més de 70.000 empleats és quelcom que sempre es fa escoltar. Era un potencial gens rebutjable, i més en una època que la industria automobilística portava una marxa que semblava imparable.
El fet que ara tanqui a Roquetes en la crisi de cavall que estem vivint i deixi més de 500 persones sense feina és un cop baix molt fort, però és que en èpoques de bonança em sona que la Lear ha anat deixant mal gust de boca a Valls, Cervera i Tortosa; és a dir, per allà on ha passat.
Ara i aquí es parla descaradament de deslocalització de l’empresa, és a dir, marxa a un país on la mà d’obra és més barata. Jo no tinc res a dir, perquè l’empresa té l’obligació de buscar rendibilitat, però els sindicats, que quan governen les esquerres es tornen sords, cecs i muts, potser sí que haurien de fotre un bon crit al cel en defensa dels treballadors.
No sé si va ser un encert acabar en mans d’una multinacional. Les empreses familiars també poden tenir problemes —i ho hem viscut també de ben a prop—, però tenen més tendència a la producció, menys inclinació a l’especulació i poca afició a la deslocalització.
(Diari de Tarragona 24-10-09)
17 d’octubre del 2009
ESCLATEN LES CAIXES
Una nit de festes majors, aquest estiu, em vaig retroba amb un vell amic de la infància. Ambdós acabarem treballant fora del poble en entitats financeres. Ell, més jove, encara està en actiu com a delegat de la Caixa Tarragona i em manifestava la seva preocupació per si esdevenia una fusió. Li vaig dir que només hi havia una raó per a que això passés: que la Caixa no estigués bé. I no ho devia estar perquè finalment ha esclatat i ara s’ajunta amb altres que no estan millor.
Els anys noranta —no hem aprés res—, els contenciosos ens sortien per les orelles i la crisi va portar fusions entre els vuit primers bancs —reduïts avui a tres—, i entre algunes caixes. La crisi econòmica que patim és, entre d’altres, conseqüència financera, que és com dir: mala gestió bancària.
Diuen que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra i els gestors financers hi ensopeguen massa vegades i, amb les fusions forçades, hem de sentir bajanades com que “ara junts en farem una de més forta”.
Serà més gran, que no és el mateix, i com estem parlant de los mismos “perros” con los mismos collares —perquè ni els collars els canviaran—, aquells alts directius, tant ben pagats, que han portat les caixes a la ruïna, continuaran amb la gestió i com esdevindrà una entitat més gran, la nova empastifada també serà més gran.
És el que han fet fins ara i ho tornaran a fer. En una empresa privada ja faria dies que serien lluny de la feina.
Entenc la preocupació del meu vell amic.
(Diari de Tarragona 17-10-09)
Una nit de festes majors, aquest estiu, em vaig retroba amb un vell amic de la infància. Ambdós acabarem treballant fora del poble en entitats financeres. Ell, més jove, encara està en actiu com a delegat de la Caixa Tarragona i em manifestava la seva preocupació per si esdevenia una fusió. Li vaig dir que només hi havia una raó per a que això passés: que la Caixa no estigués bé. I no ho devia estar perquè finalment ha esclatat i ara s’ajunta amb altres que no estan millor.
Els anys noranta —no hem aprés res—, els contenciosos ens sortien per les orelles i la crisi va portar fusions entre els vuit primers bancs —reduïts avui a tres—, i entre algunes caixes. La crisi econòmica que patim és, entre d’altres, conseqüència financera, que és com dir: mala gestió bancària.
Diuen que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra i els gestors financers hi ensopeguen massa vegades i, amb les fusions forçades, hem de sentir bajanades com que “ara junts en farem una de més forta”.
Serà més gran, que no és el mateix, i com estem parlant de los mismos “perros” con los mismos collares —perquè ni els collars els canviaran—, aquells alts directius, tant ben pagats, que han portat les caixes a la ruïna, continuaran amb la gestió i com esdevindrà una entitat més gran, la nova empastifada també serà més gran.
És el que han fet fins ara i ho tornaran a fer. En una empresa privada ja faria dies que serien lluny de la feina.
Entenc la preocupació del meu vell amic.
(Diari de Tarragona 17-10-09)
12 d’octubre del 2009
LLÀGRIMES DE GLÒRIA
José és un home de l’Aldea que en tretze anys se’n va anar al Brasil amb sons pares. Fins avui mai no ha tornat. Quan tenia interès en tornar no va tenir ocasió i quan l’ocasió li va ser adient ja no tenia interès. Heretat del seu pare el malnom de “Camín”, és Falcó de primer cognom, per més detalls, dues identificacions encara molt vives al meu poble. Ens vam retrobar al Brasil els anys vuitanta, on hi vaig viure per motius de feina. Algun diumenge ens preníem una “caipirinha” mentre sa mare, Rosa Jardí, preparava una paella i comentaven coses del poble.
“O Lula”, aleshores, era un líder sindicalista del sector del metall on treballava el meu amic Falcó i sempre em deia que arribaria a ser president. Jo me’n fotia. Després, amb el temps, ja es veia a venir on podria arribar i quan el van investir president del Brasil diu que molts dels que havien treballat amb ell ploraven d’alegria. Un treballador, torner, de procedència “bahiana” —a Sao Paulo aquest origen té mig sentit pejoratiu— havia arribat a president del Brasil.
La feina del Lula no ha estat anodina, amb les dificultats que comporta dirigir el colós sud-americà, però atenyent el poder no s’ateny la glòria. Ara, l’atracció com a país i el reclam extraordinari del President en benefici de tota l’àrea sud-americana ha captivat la decisió del Jocs Olímpics per a Rio. Ara sí; el Lula també té la glòria i les seves llàgrimes em recorden les dels seus companys de Sao Paulo.
José de “Camín” també estarà content.
(Diari de Tarragona 10-10-09)
José és un home de l’Aldea que en tretze anys se’n va anar al Brasil amb sons pares. Fins avui mai no ha tornat. Quan tenia interès en tornar no va tenir ocasió i quan l’ocasió li va ser adient ja no tenia interès. Heretat del seu pare el malnom de “Camín”, és Falcó de primer cognom, per més detalls, dues identificacions encara molt vives al meu poble. Ens vam retrobar al Brasil els anys vuitanta, on hi vaig viure per motius de feina. Algun diumenge ens preníem una “caipirinha” mentre sa mare, Rosa Jardí, preparava una paella i comentaven coses del poble.
“O Lula”, aleshores, era un líder sindicalista del sector del metall on treballava el meu amic Falcó i sempre em deia que arribaria a ser president. Jo me’n fotia. Després, amb el temps, ja es veia a venir on podria arribar i quan el van investir president del Brasil diu que molts dels que havien treballat amb ell ploraven d’alegria. Un treballador, torner, de procedència “bahiana” —a Sao Paulo aquest origen té mig sentit pejoratiu— havia arribat a president del Brasil.
La feina del Lula no ha estat anodina, amb les dificultats que comporta dirigir el colós sud-americà, però atenyent el poder no s’ateny la glòria. Ara, l’atracció com a país i el reclam extraordinari del President en benefici de tota l’àrea sud-americana ha captivat la decisió del Jocs Olímpics per a Rio. Ara sí; el Lula també té la glòria i les seves llàgrimes em recorden les dels seus companys de Sao Paulo.
José de “Camín” també estarà content.
(Diari de Tarragona 10-10-09)
2 d’octubre del 2009
EL CONSENS AMB ELS BOUS
Aquí, i arreu on es fan bous, és ben senzill entendre aquesta festa tradicional i tant antiga però, malgrat hi ha molta gent forastera que també la gaudeix amb passió, altra cosa és aconseguir que ho entenguin els de fora; i no em refereixo als grups actius que hi estan en contra que són col·lectius molt definits.
Segurament trobarem poca gent, i és bo saber-ho i explicar-ho, amb tanta passió que estimi i respecti tant els bous com el munt d’aficionats que gaudeixin de la festa i la fan possible. És quelcom que hem viscut de petits tantes i tantes generacions i, ho he comentat en altres ocasions, deu ser l’única festa on es troben, per gaudir-la conjuntament, els pares, els fills, els nets, familiars i amics de totes les edats i condicions.
Les peticions d’alguns ajuntaments del territori cercant el reconeixement oficial de la tradició pot ser una passa endavant important que ha d’aportar, no només a la normalització de la tradició sinó també a la consciència col·lectiva dels aficionats, i dels altres, de l’exercici de bones costums en el tractament dels animals que tant s’ha avançat en els últims anys.
Tenim a favor el consens dels grups polítics de les Terres de l’Ebre, però hi ha altres factors desfavorables com la nostra condició netament europea o l’actitud dels defensors dels animals. Serà interessant veure quina força té el consens polític enfront dels altres vents que hi bufen en contra. Amb la caça de barraca no ens en estem sortint molt bé.
(Diari de Tarragona 3-10-09)
Aquí, i arreu on es fan bous, és ben senzill entendre aquesta festa tradicional i tant antiga però, malgrat hi ha molta gent forastera que també la gaudeix amb passió, altra cosa és aconseguir que ho entenguin els de fora; i no em refereixo als grups actius que hi estan en contra que són col·lectius molt definits.
Segurament trobarem poca gent, i és bo saber-ho i explicar-ho, amb tanta passió que estimi i respecti tant els bous com el munt d’aficionats que gaudeixin de la festa i la fan possible. És quelcom que hem viscut de petits tantes i tantes generacions i, ho he comentat en altres ocasions, deu ser l’única festa on es troben, per gaudir-la conjuntament, els pares, els fills, els nets, familiars i amics de totes les edats i condicions.
Les peticions d’alguns ajuntaments del territori cercant el reconeixement oficial de la tradició pot ser una passa endavant important que ha d’aportar, no només a la normalització de la tradició sinó també a la consciència col·lectiva dels aficionats, i dels altres, de l’exercici de bones costums en el tractament dels animals que tant s’ha avançat en els últims anys.
Tenim a favor el consens dels grups polítics de les Terres de l’Ebre, però hi ha altres factors desfavorables com la nostra condició netament europea o l’actitud dels defensors dels animals. Serà interessant veure quina força té el consens polític enfront dels altres vents que hi bufen en contra. Amb la caça de barraca no ens en estem sortint molt bé.
(Diari de Tarragona 3-10-09)
25 de setembre del 2009
TARDOR SUAU?
Enguany no es parla de tardor calenta. L’estiu ha estat massa roent —no només en temperatures— per cercar encara més calentor en l’ambient. Pot ser voldríem estar lluny, molt lluny, de feridors escàndols de corrupció nacional com el del Palau de la Música o prop d’esdeveniments afectius i també mediàtics com el de la consulta d’Arenys de Munt, però ni som tant lluny del primer ni tant prop del segon.
No vénen bones notícies de Flix i hem vist les horribles imatges d’uns bous salvatges matats a trets i colgats amb calç, abandonats fins que queixes posteriors han alertat d’una mala gestió i s’han retirat. Mentre, en compensació, a la Ràpita es rescata un dofí i Horta de Sant Joan fa un esforç per oblidar l’incendi i la mort d’herois bombers, traient la figura predilecta de Picasso i la Diputació de Tarragona s’apropa amb presència a les nostres terres, mentre Tortosa tanca el cercle de les festes majors, amb les de la Cinta.
Però pot ser la notícia més esperançadora és el començament de les obres del Campus Universitari on la Rovira i Virgili desenvoluparà la tasca iniciada ja fa uns anys, tornant a Tortosa i a les Terres de l’Ebre la dignitat perduda —quasi en fa 300— amb el Decret de Nova Planta que abolia, entre altres institucions catalanes, una universitat amb 146 anys de vida.
Seria bo, per una setmana, prescindir de la crisi, de les males gestions de l’administració —deixeu-me somniar— i entreveure un raig d’esperança en una tardor que enguany podria esdevenir suau.
(Diari de Tarragona 25-09-09)
Enguany no es parla de tardor calenta. L’estiu ha estat massa roent —no només en temperatures— per cercar encara més calentor en l’ambient. Pot ser voldríem estar lluny, molt lluny, de feridors escàndols de corrupció nacional com el del Palau de la Música o prop d’esdeveniments afectius i també mediàtics com el de la consulta d’Arenys de Munt, però ni som tant lluny del primer ni tant prop del segon.
No vénen bones notícies de Flix i hem vist les horribles imatges d’uns bous salvatges matats a trets i colgats amb calç, abandonats fins que queixes posteriors han alertat d’una mala gestió i s’han retirat. Mentre, en compensació, a la Ràpita es rescata un dofí i Horta de Sant Joan fa un esforç per oblidar l’incendi i la mort d’herois bombers, traient la figura predilecta de Picasso i la Diputació de Tarragona s’apropa amb presència a les nostres terres, mentre Tortosa tanca el cercle de les festes majors, amb les de la Cinta.
Però pot ser la notícia més esperançadora és el començament de les obres del Campus Universitari on la Rovira i Virgili desenvoluparà la tasca iniciada ja fa uns anys, tornant a Tortosa i a les Terres de l’Ebre la dignitat perduda —quasi en fa 300— amb el Decret de Nova Planta que abolia, entre altres institucions catalanes, una universitat amb 146 anys de vida.
Seria bo, per una setmana, prescindir de la crisi, de les males gestions de l’administració —deixeu-me somniar— i entreveure un raig d’esperança en una tardor que enguany podria esdevenir suau.
(Diari de Tarragona 25-09-09)
21 de setembre del 2009
LES COLLITES: REPETIM?
Els cultius i les seves collites es repeteixen cada any. És com “El Show de Truman”, aquella pel·lícula de Peter Weir, on el protagonista viu en un mon fictici muntat en un gran plató de televisió i la seva vida i el seu entorn es va repetint cada dia, mentre es transmet per televisió al mon.
És repeteix el frenesí de les vies rurals, l’activitat en els moviments de maquinària i personal, en el cas de l’arròs i del vi, i també en les garrofes i les ametlles —coincidents, més o menys en aquest temps— que van madurant i reproduint els cercles traçats fa molts anys, modificats només per l’aplicació de les noves tecnologies de cultius i recol·lecció, i per les noves necessitats i nous conceptes: ja no és, per exemple, com ancestralment, produccions com a economies només de subsistència; avui és un complement o, en molts casos, explotacions productives de les que depenen, precisament, economies empresarials o famílies que viuen de l’agricultura. Com tenim tants de mitjans informàtics a l’abast, el show també es va transmetent al mon.
Fent memòria d’antigues collites, també es van repetint altres circumstàncies que les envolten: oratge inoportú, reclam de ma d’obra —encara que avui en baixa intensitat per la maquinària— i, sobre tot, el problema del preu del producte, el gran desconegut, la xifra intrigant, la carta a la mànega del desconegut, però ben informat intermediari, que mai és transmès per televisió al mon. Deu ser una figura poc mediàtica.
(Diari de Tarragona 2o-09-09)
Els cultius i les seves collites es repeteixen cada any. És com “El Show de Truman”, aquella pel·lícula de Peter Weir, on el protagonista viu en un mon fictici muntat en un gran plató de televisió i la seva vida i el seu entorn es va repetint cada dia, mentre es transmet per televisió al mon.
És repeteix el frenesí de les vies rurals, l’activitat en els moviments de maquinària i personal, en el cas de l’arròs i del vi, i també en les garrofes i les ametlles —coincidents, més o menys en aquest temps— que van madurant i reproduint els cercles traçats fa molts anys, modificats només per l’aplicació de les noves tecnologies de cultius i recol·lecció, i per les noves necessitats i nous conceptes: ja no és, per exemple, com ancestralment, produccions com a economies només de subsistència; avui és un complement o, en molts casos, explotacions productives de les que depenen, precisament, economies empresarials o famílies que viuen de l’agricultura. Com tenim tants de mitjans informàtics a l’abast, el show també es va transmetent al mon.
Fent memòria d’antigues collites, també es van repetint altres circumstàncies que les envolten: oratge inoportú, reclam de ma d’obra —encara que avui en baixa intensitat per la maquinària— i, sobre tot, el problema del preu del producte, el gran desconegut, la xifra intrigant, la carta a la mànega del desconegut, però ben informat intermediari, que mai és transmès per televisió al mon. Deu ser una figura poc mediàtica.
(Diari de Tarragona 2o-09-09)
14 de setembre del 2009
L’11 DE SETEMBRE FA MOURE L’ESTACA
Aquest cap de setmana llarg encapçalat per l’11 de setembre, ha estat ben farcit de novetats, iniciatives, sorpreses, revelacions... i no em refereixo al fet de que Rodríguez Zapatero se li’n vagin els ministres i els diputats que, d’alguna manera, ja estava previst, sinó pel fet que els actes de la Diada han estat exaltats de protestes, reivindicacions i cares noves que s’han mostrat i alguna de vella que s’ha amagat.
És ben clar, però, que la consulta d’Arenys s’ha endut la palma i, dificultats ridícules i bajanades dels que ens governen a banda, que ja s’han comentar prou, el que està clar és que s’ha mogut l’estaca.
Curiós, oi? Després de tant de temps, quan sembla que les coses ja estan perdudes, quan la impotència embarga als nostàlgics d’aquella època, derrotats per la comoditat, la pressió central, la conformitat dels d’aquí i alguna desídia més, hi ha algú que no perd l’esperança ni els papers, té iniciativa, ingeni, la posa en marxa i torna a reflorir la il.lusió: s’ha tornat a moure l’estaca.
(Blog de l’Avui 14-09-09)
Aquest cap de setmana llarg encapçalat per l’11 de setembre, ha estat ben farcit de novetats, iniciatives, sorpreses, revelacions... i no em refereixo al fet de que Rodríguez Zapatero se li’n vagin els ministres i els diputats que, d’alguna manera, ja estava previst, sinó pel fet que els actes de la Diada han estat exaltats de protestes, reivindicacions i cares noves que s’han mostrat i alguna de vella que s’ha amagat.
És ben clar, però, que la consulta d’Arenys s’ha endut la palma i, dificultats ridícules i bajanades dels que ens governen a banda, que ja s’han comentar prou, el que està clar és que s’ha mogut l’estaca.
Curiós, oi? Després de tant de temps, quan sembla que les coses ja estan perdudes, quan la impotència embarga als nostàlgics d’aquella època, derrotats per la comoditat, la pressió central, la conformitat dels d’aquí i alguna desídia més, hi ha algú que no perd l’esperança ni els papers, té iniciativa, ingeni, la posa en marxa i torna a reflorir la il.lusió: s’ha tornat a moure l’estaca.
(Blog de l’Avui 14-09-09)
12 de setembre del 2009
ELS PAGESOS I ELS PREUS
Ja sabem que els pagesos sempre es queixen, però també sabem que es queixen amb raó. “No en volen a cap preu”. Quan un pagès et fa aquest comentari et cau l’ànima als peus. Com pot ser, “a cap preu”? Doncs, sí. Sincerament, fa esgarrifar. Un negoci a la intempèrie, sense sostre, sotmès als oratges, als jornals, als preus dels insecticides, adobs i combustibles i que, al moment de collir, topa amb un mercat ferotge on no hi ha preu o el preu és per baix dels costos i, per no perdre més diners, es deixa que la collita es podreixi al camp, és d’una incertesa descomunal, però aquesta és la realitat i passa massa vegades.
Som en un mercat lliure, ja ho sabem, tant lliure com que els consumidors hem de pagar preus molt per sobre del que els intermediaris paguen al pagesos, entre un 100, un 300 i fins i tot 1.000 % més, segons expliquen amb números concrets i contrastats els mateixos productors, i mai he sentit cap comerciant al·legar res en contra. No és queixen, no es manifesten; per tant, els hi va bé.
Tenim mala peça al teler. Aplicant allò de “compraràs i vendràs, però mai produiràs” tampoc no ho arreglarem perquè, a la fi, si ningú produeix, ningú comprarà ni vendrà i, en conseqüència, ningú menjarà.
L’agricultura té problemes de produccions petites afectades per costos alts, entre d’altres, i segurament els pagesos hauran de fer un esforç per doblegar la potència, les martingales i les tracamanyes dels intermediaris, però l’administració també hauria de fer alguna cosa.
(Diari de Tarragona 11-09-09)
Ja sabem que els pagesos sempre es queixen, però també sabem que es queixen amb raó. “No en volen a cap preu”. Quan un pagès et fa aquest comentari et cau l’ànima als peus. Com pot ser, “a cap preu”? Doncs, sí. Sincerament, fa esgarrifar. Un negoci a la intempèrie, sense sostre, sotmès als oratges, als jornals, als preus dels insecticides, adobs i combustibles i que, al moment de collir, topa amb un mercat ferotge on no hi ha preu o el preu és per baix dels costos i, per no perdre més diners, es deixa que la collita es podreixi al camp, és d’una incertesa descomunal, però aquesta és la realitat i passa massa vegades.
Som en un mercat lliure, ja ho sabem, tant lliure com que els consumidors hem de pagar preus molt per sobre del que els intermediaris paguen al pagesos, entre un 100, un 300 i fins i tot 1.000 % més, segons expliquen amb números concrets i contrastats els mateixos productors, i mai he sentit cap comerciant al·legar res en contra. No és queixen, no es manifesten; per tant, els hi va bé.
Tenim mala peça al teler. Aplicant allò de “compraràs i vendràs, però mai produiràs” tampoc no ho arreglarem perquè, a la fi, si ningú produeix, ningú comprarà ni vendrà i, en conseqüència, ningú menjarà.
L’agricultura té problemes de produccions petites afectades per costos alts, entre d’altres, i segurament els pagesos hauran de fer un esforç per doblegar la potència, les martingales i les tracamanyes dels intermediaris, però l’administració també hauria de fer alguna cosa.
(Diari de Tarragona 11-09-09)
6 de setembre del 2009
CAL MANIFESTAR-SE
Poques veus clamen per l’Estatut a les nostres terres. Molts pocs en parlen, ningú es mostra neguitós tot i que la nova retallada pot tocar de ple a les Terres de l’Ebre perquè afectarà al projecte de les vegueries i altres. Ja sé que estem especulant sobre suposades filtracions del Tribunal Constitucional que, sent així, no es guanya l’autoritat que se li suposa, ni per les filtracions, ni per com es decideix la seva composició, ni pel temps que s’han donat per pronunciar-se. Poca pressa. Ja arribarem. Las cosas de palacio van despacio i, amb ells, se’ls suposa a palacio.
Així les coses, cal prestar atenció a la manifestació de l’11 de setembre que convoca Òmnium Cultural, independentment que el TC s’hagi pronunciat o no, i en independència del que digui perquè, malgrat aquesta autoritat malaguanyada, s’haurà d’acatar. Aquest és el nostre problema: ho acatem tot.
La manifestació no és necessària només pel tema de l’Estatut, que també, sinó per tantes promeses no complides del govern central, per l’actitud nefasta de l’oposició i per la degradació del sistema autonòmic on Catalunya, mal defensada, ja hi té molt a perdre. Més encara del que ja ha perdut i també és molt.
Aquestes terres, queixoses per antonomàsia quasi sempre amb molta raó, haurien de ser presents a la manifestació de l’11 de setembre. Catalunya necessita un clam d’autoestima, d’afirmació, de dignitat i aquestes terres també.
Hi ha moltes raons per fer-ho. Jo ho faré. Ho crec necessari.
(Diari de Tarragona 5-09-09)
Poques veus clamen per l’Estatut a les nostres terres. Molts pocs en parlen, ningú es mostra neguitós tot i que la nova retallada pot tocar de ple a les Terres de l’Ebre perquè afectarà al projecte de les vegueries i altres. Ja sé que estem especulant sobre suposades filtracions del Tribunal Constitucional que, sent així, no es guanya l’autoritat que se li suposa, ni per les filtracions, ni per com es decideix la seva composició, ni pel temps que s’han donat per pronunciar-se. Poca pressa. Ja arribarem. Las cosas de palacio van despacio i, amb ells, se’ls suposa a palacio.
Així les coses, cal prestar atenció a la manifestació de l’11 de setembre que convoca Òmnium Cultural, independentment que el TC s’hagi pronunciat o no, i en independència del que digui perquè, malgrat aquesta autoritat malaguanyada, s’haurà d’acatar. Aquest és el nostre problema: ho acatem tot.
La manifestació no és necessària només pel tema de l’Estatut, que també, sinó per tantes promeses no complides del govern central, per l’actitud nefasta de l’oposició i per la degradació del sistema autonòmic on Catalunya, mal defensada, ja hi té molt a perdre. Més encara del que ja ha perdut i també és molt.
Aquestes terres, queixoses per antonomàsia quasi sempre amb molta raó, haurien de ser presents a la manifestació de l’11 de setembre. Catalunya necessita un clam d’autoestima, d’afirmació, de dignitat i aquestes terres també.
Hi ha moltes raons per fer-ho. Jo ho faré. Ho crec necessari.
(Diari de Tarragona 5-09-09)
1 de setembre del 2009
I, ALTRA VEGADA, TORNÀ SETEMBRE
Sembla ahir, ha passat un any i setembre torna a ser aquí. Poc hem canviat, pot ser no ens convé o, pot ser no ens en adonem i som ben diferents.
S’aixeca el dia, com ahir, també calorós, volent ser-ho menys. Uns núvols inútils, que no portaran ni pluja, impedeixen una sortida del sol com cal. S’inicia una jornada de peresa, contagiada de la ximplesa del síndrome “postvacacional” que donen alguns mitjans com a notícia important, acompanyada de la misèria informativa de la grip A o de la marejada de perdiu i aixecada de camisa de governants incompetents que no mereixen la nostra atenció, malgrat ens hi hem de fixar perquè decideixen, malauradament, en les nostres vides.
La mar està lluenta, suament arrissada, perquè capta la mica de brisa matinera, resistint-se a la grisor del cel a la recerca de mes alegria, més il.lusió, més somriures. L’Ampolla es desperta i la badia de la calma no vol perdre la partida i li vol recuperar la llum d’un estiu que es resisteix a declinar.
Vull gaudir de l’olor de la palla de l’arròs que per madurar ja grogueja i tornar a fer un te verd, en lloc conegut i d’altres per descobrir. Vull felicitar aniversaris, veure com maduren els fills i creixen els nets, com s’espargeixen les crisis i tenir l’esperança de que ens deixi de dirigir la dictadura de la incompetència. He llegit a Xavier Roig i m’ha explicat coses que tots sabem i que pocs en parlem. Sé que pico molt alt, demano molt, però per demanar que no sigui. Setembre encara pot donar per a molt (aquesta frase no és pas meva però em diu molt).
(Blog de l’Avui 1-09-09)
Sembla ahir, ha passat un any i setembre torna a ser aquí. Poc hem canviat, pot ser no ens convé o, pot ser no ens en adonem i som ben diferents.
S’aixeca el dia, com ahir, també calorós, volent ser-ho menys. Uns núvols inútils, que no portaran ni pluja, impedeixen una sortida del sol com cal. S’inicia una jornada de peresa, contagiada de la ximplesa del síndrome “postvacacional” que donen alguns mitjans com a notícia important, acompanyada de la misèria informativa de la grip A o de la marejada de perdiu i aixecada de camisa de governants incompetents que no mereixen la nostra atenció, malgrat ens hi hem de fixar perquè decideixen, malauradament, en les nostres vides.
La mar està lluenta, suament arrissada, perquè capta la mica de brisa matinera, resistint-se a la grisor del cel a la recerca de mes alegria, més il.lusió, més somriures. L’Ampolla es desperta i la badia de la calma no vol perdre la partida i li vol recuperar la llum d’un estiu que es resisteix a declinar.
Vull gaudir de l’olor de la palla de l’arròs que per madurar ja grogueja i tornar a fer un te verd, en lloc conegut i d’altres per descobrir. Vull felicitar aniversaris, veure com maduren els fills i creixen els nets, com s’espargeixen les crisis i tenir l’esperança de que ens deixi de dirigir la dictadura de la incompetència. He llegit a Xavier Roig i m’ha explicat coses que tots sabem i que pocs en parlem. Sé que pico molt alt, demano molt, però per demanar que no sigui. Setembre encara pot donar per a molt (aquesta frase no és pas meva però em diu molt).
(Blog de l’Avui 1-09-09)
28 d’agost del 2009
S’ACABEN LES FESTES
Declinen les festes majors al mateix ritme que ho fa l’agost prenyat de gent que torna al poble i de gent que ens visita cridats pels nostres reclams, amistat, paisatges i també les nostres festes que, no en tinc cap dubte, no han estat a l’altura de les circumstàncies per la prudència que els temps i les butxaques ens demanen, a manca d’una inflexió en la despesa i en els dies de festa. Els promotors de les festes majors, principalment ajuntaments, no han tingut en compte la situació que vivim, tot i sent les seves arques les principals perjudicades i tot i sent ells els primers en queixar-se de que la crisi els ha minvat els ingressos grassos que havien gaudit en els últims anys. Segurament continuaran queixant-se però, alerta!, perquè el govern central està anunciant la recuperació de diners anticipats perquè no tenen el retorn en impostos que s’havia previst. S’ha perdut una bona oportunitat de reduir la despesa, en qualitat (atraccions més econòmiques) i en quantitat (menys dies de festes). Mai tindran una raó tan important i poc discutible per fer-ho. Deu dies de festa major, com s’han fet en alguns pobles, en les circumstàncies d’avui sembla una exageració. Sóc conscient de que és una opinió antipàtica, ho sé, la majoria de gent vol festa, però també la festa s’ha d’administrar en el principi que les despeses es gestionen a tenor de les entrades, i les entrades ja fa mesos que no són les que eren i tardaran en tornar-ho a ser.
(Diari de Tarragona 28-08-09)
Declinen les festes majors al mateix ritme que ho fa l’agost prenyat de gent que torna al poble i de gent que ens visita cridats pels nostres reclams, amistat, paisatges i també les nostres festes que, no en tinc cap dubte, no han estat a l’altura de les circumstàncies per la prudència que els temps i les butxaques ens demanen, a manca d’una inflexió en la despesa i en els dies de festa. Els promotors de les festes majors, principalment ajuntaments, no han tingut en compte la situació que vivim, tot i sent les seves arques les principals perjudicades i tot i sent ells els primers en queixar-se de que la crisi els ha minvat els ingressos grassos que havien gaudit en els últims anys. Segurament continuaran queixant-se però, alerta!, perquè el govern central està anunciant la recuperació de diners anticipats perquè no tenen el retorn en impostos que s’havia previst. S’ha perdut una bona oportunitat de reduir la despesa, en qualitat (atraccions més econòmiques) i en quantitat (menys dies de festes). Mai tindran una raó tan important i poc discutible per fer-ho. Deu dies de festa major, com s’han fet en alguns pobles, en les circumstàncies d’avui sembla una exageració. Sóc conscient de que és una opinió antipàtica, ho sé, la majoria de gent vol festa, però també la festa s’ha d’administrar en el principi que les despeses es gestionen a tenor de les entrades, i les entrades ja fa mesos que no són les que eren i tardaran en tornar-ho a ser.
(Diari de Tarragona 28-08-09)
22 d’agost del 2009
EL VI I LA SAL
La calor, molta calor, està protagonitzant titulars permanents en les notícies d’aquests dies. L’oratge deu ser la conversa més recorrent en qualsevol època de l’any. És igual el moment, el lloc o les circumstàncies: iniciar una conversa parlant de l’oratge a tots ens va bé, sempre té continuïtat. Parlar del vi i la sal, conjuntament, ja no és tant habitual. Són dues matèries que, tot i que és habitual coincidir a les nostres taules, no tenen aplicacions culinàries conjuntes però sí són, aquests dies, notícia destacada a les Terres de l’Ebre.
La vinya a la Terra Alta i les salines de la Trinitat, a la Punta de la Banya, dos activitats ancestrals d’aquestes terres, comparteixen espais informatius aquest dies. Són conreus separats per certa distància, altitud, cultura i diferència paisatgística però connectats per l’Ebre i, enguany, per la calor i la manca de pluja, factors, ambdós, que segurament beneficiarà la qualitat dels seus productes: el vi i la sal. El raïm es presenta en unes expectatives extraordinàries superant l’any anterior i de la sal també se n’espera bons resultats. Però hi alguna amenaça. Els excedents de collites anteriors, descens del consum i per tant preus inferiors en el cas del vi i limitacions d’espai per créixer, per la protecció ambiental, en el cas de les salines, són factors que hi juguen en contra.
El vi i la sal es respecten, no es barrejaran mai, però quan es trobin a la taula alguna història comuna es podran explicar.
(Diari de Tarragona 21-08-09) (Imatges del Diari de Tarrragona)
La calor, molta calor, està protagonitzant titulars permanents en les notícies d’aquests dies. L’oratge deu ser la conversa més recorrent en qualsevol època de l’any. És igual el moment, el lloc o les circumstàncies: iniciar una conversa parlant de l’oratge a tots ens va bé, sempre té continuïtat. Parlar del vi i la sal, conjuntament, ja no és tant habitual. Són dues matèries que, tot i que és habitual coincidir a les nostres taules, no tenen aplicacions culinàries conjuntes però sí són, aquests dies, notícia destacada a les Terres de l’Ebre.
La vinya a la Terra Alta i les salines de la Trinitat, a la Punta de la Banya, dos activitats ancestrals d’aquestes terres, comparteixen espais informatius aquest dies. Són conreus separats per certa distància, altitud, cultura i diferència paisatgística però connectats per l’Ebre i, enguany, per la calor i la manca de pluja, factors, ambdós, que segurament beneficiarà la qualitat dels seus productes: el vi i la sal. El raïm es presenta en unes expectatives extraordinàries superant l’any anterior i de la sal també se n’espera bons resultats. Però hi alguna amenaça. Els excedents de collites anteriors, descens del consum i per tant preus inferiors en el cas del vi i limitacions d’espai per créixer, per la protecció ambiental, en el cas de les salines, són factors que hi juguen en contra.
El vi i la sal es respecten, no es barrejaran mai, però quan es trobin a la taula alguna història comuna es podran explicar.
(Diari de Tarragona 21-08-09) (Imatges del Diari de Tarrragona)
15 d’agost del 2009
UN CARAGOL TREU BANYA
Fa pocs dies escrivia en el meu blog sobre la flor de l’arròs. Està florint: és un procés que dura pocs dies i crida l’atenció si encertes el moment de veure’l i, si escau, de gaudir-lo i fotografiar-lo. Recomanava a qui es passegés pel Delta que ho fes a peu, en bici o, sinó, que obrís les finestretes del cotxe per sentir l’olor de la palla verda i de l’arròs florint. Prèviament vaig fer unes fotos mentre guaitava per les vores de la Sèquia Mare, com denominem el desguàs dels arrossars que justament divideix els termes de Deltebre i l’Aldea i desemboca a la badia del Fangar —una branca directament i l’altra mitjançant la Bassa de les Olles—, perquè sempre hi ha la possibilitat de veure alguna polla d’aigua, ànecs o altres aus. Malgrat ser aigües poc netes, sempre hi ha també algun pescador de canya amb l’esperança de pescar poca cosa més que alguna tenca o alguna anguila.
Me va cridar l’atenció unes peces (moltes) color rosat enganxades a les tiges del senill, desconegudes per a mi. En poques hores he sentit pagesos alarmats, perquè diuen que es tracta d’ous d’una plaga de caragols gegants forans que es mengen els guaixos de l’arròs.
La mosca negra, el musclo zebrat, el cranc roig, el silur, la marea roja, el corb marí... i ara, plaga de caragols. Aquí fa cap tot. Deu ser veritat allò que “a gos flac tot li són puces”? L’arròs va florint innocentment, mentre els caragols l’esperen traient banya.
(Diari de Tarragona, 14-08-09) (Fotos: ACN D. Tarragona)
9 d’agost del 2009
LA FLOR DE L’ARRÒS
Si entreu al Delta de l’Ebre i aneu en cotxe no tanqueu les finestretes, baixeu i passegeu: notareu la llum mediterrània que obliga a fer-te ombra amb la ma al front per veure el paisatge i la humitat que s’enganxa al cos; sentireu l’olor de la palla verda i de la flor de l’arròs, una espiga encara verda, empolsada de pol·len blanc com si li hagués nevat aquesta nit, un manà particular només per cada planta.
El Delta ja porta un parell de mesos tenyit de verd. A la tardor es vestirà de groc, per les fulles caduques dels arbres, i de gris per la terra seca que descansarà fins la propera primavera quan la lluentor de l’aigua torni a envair la seva intimitat per fer germinar la nova llavor i brotar una nova verdor. D’aquí pocs dies, acabant l’estiu, esdevindrà una immensa catifa daurada teixida tija a tija, guaix a guaix, per la planta reina madura, a l’espera de la sega i recol·lecció. Mentre, ara, l’espiga floreix. Puja prima, esvelta, esblanqueïda i innocent trencant la verdor del seu entorn i alertant als pardals depredadors de que aviat podran picotejar el seu gra més preat a la zona.
(Blog de l'Avui 9-07-09)
8 d’agost del 2009
LES FESTES DE LA CRISI
Quan arriben els dies de festa major als nostres pobles, en una època de crisi com la que estem passant (sens dubte la més ferotge que els contemporanis hem viscut, sense contar les recents guerres passades i les seves conseqüències econòmiques i socials) no estalviem recursos. Ans al contrari: com qui es refugia en la festa per apaivagar les dificultats quotidianes, tirem de totes les despeses hagudes i per haver i procurem fer una excepció d’aquelles restriccions obligades que fa dies que practiquem. No em consta cap dada, ni tampoc m’he entretingut a esbrinar els pressupostos dels nostres ajuntaments, que s’han esforçat a mantenir el crit al cel des que la crisi va començar a ensenyar les dents —i algun queixal—, que no tenen ingressos suficients per poder portar a terme les seves inversions i despeses pressupostades, principalment per la minva de permisos d’obres en els municipis, i altres impostos.
Tampoc em consta que les aportacions dels ciutadans, aquelles invitacions o abonaments que ingressem als ajuntaments per gaudir a fort fait de tots els actes, siguin enguany més econòmiques que les dels anys anteriors. Els bous, els sopars, els correfocs, les nits de ball, els menjars multitudinaris de germanor i uns espectaculars focs d’artifici per tancar l’última nit la festa major, tendeixen a ser com tots els anys, o millor, si s’escau.
Hi ha crisi, però són festes. Ja ho notarem per un altre cantó.
Quan arriben els dies de festa major als nostres pobles, en una època de crisi com la que estem passant (sens dubte la més ferotge que els contemporanis hem viscut, sense contar les recents guerres passades i les seves conseqüències econòmiques i socials) no estalviem recursos. Ans al contrari: com qui es refugia en la festa per apaivagar les dificultats quotidianes, tirem de totes les despeses hagudes i per haver i procurem fer una excepció d’aquelles restriccions obligades que fa dies que practiquem. No em consta cap dada, ni tampoc m’he entretingut a esbrinar els pressupostos dels nostres ajuntaments, que s’han esforçat a mantenir el crit al cel des que la crisi va començar a ensenyar les dents —i algun queixal—, que no tenen ingressos suficients per poder portar a terme les seves inversions i despeses pressupostades, principalment per la minva de permisos d’obres en els municipis, i altres impostos.
Tampoc em consta que les aportacions dels ciutadans, aquelles invitacions o abonaments que ingressem als ajuntaments per gaudir a fort fait de tots els actes, siguin enguany més econòmiques que les dels anys anteriors. Els bous, els sopars, els correfocs, les nits de ball, els menjars multitudinaris de germanor i uns espectaculars focs d’artifici per tancar l’última nit la festa major, tendeixen a ser com tots els anys, o millor, si s’escau.
Hi ha crisi, però són festes. Ja ho notarem per un altre cantó.
6 d’agost del 2009
ELS MURS DEL DELTA
Ha sortit a la premsa un projecte de Jordi Galofré per la construcció de barreres de formigó en un parell de llocs del litoral deltaic per intentar contenir la pujada del nivell del mar. A la pàgina web del Departament de Medi Ambient i Habitatge, que nombren a la notícia, no hi he sabut trobar cap informació al respecte. Els murs no agraden a ningú, són barreres antipàtiques per naturalesa. Els ecologistes, consultats, ja s’hi pronuncien en contra en el mateix article, tot i que no aporten cap solució alternativa, donant per suposat que també estan preocupats per l’enfonsament del Delta.
Tenim dues alternatives: deixar-ho com està o fer-hi alguna cosa. En el primer cas, de la mateixa manera que la naturalesa ha anat acumulant sediments al llarg dels anys, ara ja no n’acumula tants i, a més a més, el mar pot pujar de nivell; per tant, així com es van anar ocupant terrenys quan el Delta creixia, ara s’hauran d’anar desocupant a mesura que minva. En el segon cas, si hem de protegir el Delta ja estem fent tard. Des del 2003 que es parla de consorcis de protecció, se’ls hi han canviat els noms, els components, els pressupostos; han canviat els colors dels governs tant a Madrid com a Catalunya, s’ha debatut sobre l’aigua, el riu i la vida, i el Delta segueix en perill. Després de més de sis anys de polèmica, encara no s’hi ha fet res. Seran galgos o podencos i ho podem seguir discutint mentre ens mosseguen els garrons.
(Diari de Tarragona 1-08-09)
Ha sortit a la premsa un projecte de Jordi Galofré per la construcció de barreres de formigó en un parell de llocs del litoral deltaic per intentar contenir la pujada del nivell del mar. A la pàgina web del Departament de Medi Ambient i Habitatge, que nombren a la notícia, no hi he sabut trobar cap informació al respecte. Els murs no agraden a ningú, són barreres antipàtiques per naturalesa. Els ecologistes, consultats, ja s’hi pronuncien en contra en el mateix article, tot i que no aporten cap solució alternativa, donant per suposat que també estan preocupats per l’enfonsament del Delta.
Tenim dues alternatives: deixar-ho com està o fer-hi alguna cosa. En el primer cas, de la mateixa manera que la naturalesa ha anat acumulant sediments al llarg dels anys, ara ja no n’acumula tants i, a més a més, el mar pot pujar de nivell; per tant, així com es van anar ocupant terrenys quan el Delta creixia, ara s’hauran d’anar desocupant a mesura que minva. En el segon cas, si hem de protegir el Delta ja estem fent tard. Des del 2003 que es parla de consorcis de protecció, se’ls hi han canviat els noms, els components, els pressupostos; han canviat els colors dels governs tant a Madrid com a Catalunya, s’ha debatut sobre l’aigua, el riu i la vida, i el Delta segueix en perill. Després de més de sis anys de polèmica, encara no s’hi ha fet res. Seran galgos o podencos i ho podem seguir discutint mentre ens mosseguen els garrons.
(Diari de Tarragona 1-08-09)
26 de juliol del 2009
EL VENT, EL CANT I EL FOC
En diuen ponent però és migjorn: ve del sud. “Vent de baix”, per entendre’ns. Terra endins serà garbinada i atiarà focs traïdors que posen en perill homes valents que hi lluiten en contra. Som en règim de marinades, ha calmat el mestral, aquell “vent de dalt” nostre, sec i netejador per excel·lència. Fins i tot estones de tramuntana, suau en intensitat però fresqueta, com a treva agraïda entre la calor que ha fet i la que ens espera. És característica regular d’un estiu que sembla molt calorós. Ja no ens en recordem, dels anteriors.
A la costa torna l’oratge de gregal humit que s’ha encruelit i ens ha portat aquella xafogor aclaparadora que ens fa demanar vent sec, vingui d’on vingui i es digui com es digui. Mentrestant, canten havaneres a la vora de la mar: “La bella Lola”, “El meu avi”... i la “Salve marinera” durant la processó per la mar. Vespres de concerts, correfocs i banderes enlaire al so de dolçaines i tambors. De nit la gent balla al port, davant la llotja, i de tarda va als bous, remullant-ne algun a la mar salada, costum i afició de la majoria, malgrat el remuc d’aquella minoria que continua burxant i queixant-se.
Torna el Renaixement a la capital del Baix Ebre, i els focs d’artifici assenyalen la fi de la festa, però el foc del bosc se’ns emporta bombers valents que lluiten per nosaltres. Mereixen un homenatge tant els que malauradament han perdut la vida, com els que encara l’arrisquen contra el foc. El meu ja el tenen.
(Diari de Tarragona 24-07-09)
En diuen ponent però és migjorn: ve del sud. “Vent de baix”, per entendre’ns. Terra endins serà garbinada i atiarà focs traïdors que posen en perill homes valents que hi lluiten en contra. Som en règim de marinades, ha calmat el mestral, aquell “vent de dalt” nostre, sec i netejador per excel·lència. Fins i tot estones de tramuntana, suau en intensitat però fresqueta, com a treva agraïda entre la calor que ha fet i la que ens espera. És característica regular d’un estiu que sembla molt calorós. Ja no ens en recordem, dels anteriors.
A la costa torna l’oratge de gregal humit que s’ha encruelit i ens ha portat aquella xafogor aclaparadora que ens fa demanar vent sec, vingui d’on vingui i es digui com es digui. Mentrestant, canten havaneres a la vora de la mar: “La bella Lola”, “El meu avi”... i la “Salve marinera” durant la processó per la mar. Vespres de concerts, correfocs i banderes enlaire al so de dolçaines i tambors. De nit la gent balla al port, davant la llotja, i de tarda va als bous, remullant-ne algun a la mar salada, costum i afició de la majoria, malgrat el remuc d’aquella minoria que continua burxant i queixant-se.
Torna el Renaixement a la capital del Baix Ebre, i els focs d’artifici assenyalen la fi de la festa, però el foc del bosc se’ns emporta bombers valents que lluiten per nosaltres. Mereixen un homenatge tant els que malauradament han perdut la vida, com els que encara l’arrisquen contra el foc. El meu ja el tenen.
(Diari de Tarragona 24-07-09)
22 de juliol del 2009
ELS HEROIS DEL FOC
Són gent valenta, que lluita contra el foc. Aquell foc que ens fa fugir per por, covardia, protecció, instint de conservació... salvar la pell. Ells hi van de cara, s’enfronten amb el perill i lluiten per nosaltres, pels nostres boscos, per les nostres cases, per les nostres fàbriques. A Nova York és un cos reconegut i respectat i, en una petita església anglicana al costat de la Zona Zero, hi vaig trobar, i encara hi és, el testimoni dels bombers de la Generalitat, entre d’altres, que havien contribuït en les feines de salvament.
El foc continua. Sóc davant de la badia de Sant Jordi, a l’Ampolla, i des de la meva terrassa veig com carreguen els hidroavions que remullen la zona dels incendis. No paren en tota la tarda. És angoixant. Em sento impotent. Jo tant tranquil i ells lluitant amb els vents que atien un foc ferotge als ports de Tortosa/Beseit enfrontant sense defallir la feina d’extinció amb quatre companys morts i dos ferits, a les costelles. Són herois per naturalesa. Són professionals com la copa d’un pi. No tinc paraules...
No puc fer res més. Deixo el meu agraïment i el meu petit homenatge als grans herois i el meu emotiu condol al cos i a la seva família.
Continua desesperant-me les burilles que trobo per la vora de les carreteres llançades des de les finestretes dels cotxes. Realment sabem el que ens hi juguem? Avui ens hi hem jugat vides humanes.
(Blog de l’Avui, 22-07-09)
20 de juliol del 2009
FENT COMPLIR LA LLEI
Per les fotografies que han ensenyat els diaris, la casa enderrocada per Urbanisme a Deltebre semblava maca i adient a l’ambient del seu entorn, però les coses no són com pareixen i s’ha tombat per il·legal. Res a dir si era una construcció irregular, perquè la llei s’ha de fer complir i com en això som tots iguals, feina hi haurà per resoldre el centenar de casos —segons he llegit en algun mitjà— detectats pel Cos d’Agents Rurals en els últims anys.
Crida l’atenció, en aquest cas, la rapidesa de la decisió judicial. Crida l’atenció també la defensa a ultrança dels veïns en el primer intent d’enderrocament barrant el pas als agents executors. Són coses que s’han d’entendre (som així), tot i que la il·legalitat, no l’hauria de defensar ningú. Però encara crida més l’atenció, a part del rebombori municipal, el matís de la notícia que detalla que s’han mobilitzat més de 100 Mossos d’Esquadra (i es comenta que fins i tot algun mitjà aeri) per poder fer complir l’ordre judicial. A priori, sense saber-ne res més, sembla exagerat. No sé si cal tot un escamot d’aquestes característiques, perquè no se m’acut contra quina força s’havien d’enfrontar.
A molts dels qui ens han entrat a robar a les cases últimament (que en som un munt) ens agradaria una mobilització semblant per defensar els nostres interessos. No sé si la hi ha, però sí sé que no la notem.
(Diari de Tarragona 18-07-09)
Per les fotografies que han ensenyat els diaris, la casa enderrocada per Urbanisme a Deltebre semblava maca i adient a l’ambient del seu entorn, però les coses no són com pareixen i s’ha tombat per il·legal. Res a dir si era una construcció irregular, perquè la llei s’ha de fer complir i com en això som tots iguals, feina hi haurà per resoldre el centenar de casos —segons he llegit en algun mitjà— detectats pel Cos d’Agents Rurals en els últims anys.
Crida l’atenció, en aquest cas, la rapidesa de la decisió judicial. Crida l’atenció també la defensa a ultrança dels veïns en el primer intent d’enderrocament barrant el pas als agents executors. Són coses que s’han d’entendre (som així), tot i que la il·legalitat, no l’hauria de defensar ningú. Però encara crida més l’atenció, a part del rebombori municipal, el matís de la notícia que detalla que s’han mobilitzat més de 100 Mossos d’Esquadra (i es comenta que fins i tot algun mitjà aeri) per poder fer complir l’ordre judicial. A priori, sense saber-ne res més, sembla exagerat. No sé si cal tot un escamot d’aquestes característiques, perquè no se m’acut contra quina força s’havien d’enfrontar.
A molts dels qui ens han entrat a robar a les cases últimament (que en som un munt) ens agradaria una mobilització semblant per defensar els nostres interessos. No sé si la hi ha, però sí sé que no la notem.
(Diari de Tarragona 18-07-09)
17 de juliol del 2009
LA INDEPENDÈNCIA D’ESPANYA
És escandalós com s’està resolent l’embolic del finançament que, a la fi, ningú entén i amb això juguen els que, d’un mal acord, en volen fins i tot treure molt bon profit. És allò de convertir el problema amb una oportunitat i, a fer de Déu que ho estan aconseguint, sobre tot, no només volent explicar el que no té explicació sinó, a més amés, cascant el clatell del partit gran de l’oposició, culpable de tots els mals de Catalunya.
Quan finalment s’ha aconseguit arrancar alguna xifra, els que ens governen fan puntetes per arribar al 3.800 milions, condicionat a que millori la situació econòmica, xifra que mai hi arribarem en cap cas (ni que millorés la situació econòmica) i que, hipotèticament seria al 2012 (quan ningú ho recordarà), un any després del que contempla l’Estatut, que tornarà del Constitucional peladet con un conill.
Els més malparlats del meu poble, amb això en diuen “una caguerada en floretes”, i no cal que em perdoneu l’expressió, en aquest cas no s’escau.
Heu sentit a algú del Govern explicar que enguany, el 2009, la xifra serà només 2.000 milions? Ningú ho ha explicat; cal decantar la fum cap a CDC que en els últims anys que ha governat, encara que hagi transformat Catalunya de dalt a baix, ho ha fet tot molt malament i encara en patim les conseqüències.
He llegit opinions de gent molt indignada, demanant la independència de Catalunya, que seria la forma de que ens deixen d’insultar i de prendre’ns el pel. Però no insistiu, no us esvareu, és molt difícil que Catalunya s’independitzi d’Espanya, tal com estan les coses. El que cal demanar és la independència d’Espanya.
Treballem per a que l’Espanya, amb tantes catalanofòbies en marxa, que no són d’avui, ens deixen d’avorrits. Si no ens volen, que se’n vagin i ens deixin tranquils. Cal que Espanya s’independitzi de Catalunya. Espanya necessita ser independent. Catalunya no li porta més que problemes i li fa nosa
Els hi convé. Els hem d’explicar que sense nosaltres serien molt més feliços i, de passada, nosaltres també sense ells.
(Blog de l'Avui 17-07-09)
És escandalós com s’està resolent l’embolic del finançament que, a la fi, ningú entén i amb això juguen els que, d’un mal acord, en volen fins i tot treure molt bon profit. És allò de convertir el problema amb una oportunitat i, a fer de Déu que ho estan aconseguint, sobre tot, no només volent explicar el que no té explicació sinó, a més amés, cascant el clatell del partit gran de l’oposició, culpable de tots els mals de Catalunya.
Quan finalment s’ha aconseguit arrancar alguna xifra, els que ens governen fan puntetes per arribar al 3.800 milions, condicionat a que millori la situació econòmica, xifra que mai hi arribarem en cap cas (ni que millorés la situació econòmica) i que, hipotèticament seria al 2012 (quan ningú ho recordarà), un any després del que contempla l’Estatut, que tornarà del Constitucional peladet con un conill.
Els més malparlats del meu poble, amb això en diuen “una caguerada en floretes”, i no cal que em perdoneu l’expressió, en aquest cas no s’escau.
Heu sentit a algú del Govern explicar que enguany, el 2009, la xifra serà només 2.000 milions? Ningú ho ha explicat; cal decantar la fum cap a CDC que en els últims anys que ha governat, encara que hagi transformat Catalunya de dalt a baix, ho ha fet tot molt malament i encara en patim les conseqüències.
He llegit opinions de gent molt indignada, demanant la independència de Catalunya, que seria la forma de que ens deixen d’insultar i de prendre’ns el pel. Però no insistiu, no us esvareu, és molt difícil que Catalunya s’independitzi d’Espanya, tal com estan les coses. El que cal demanar és la independència d’Espanya.
Treballem per a que l’Espanya, amb tantes catalanofòbies en marxa, que no són d’avui, ens deixen d’avorrits. Si no ens volen, que se’n vagin i ens deixin tranquils. Cal que Espanya s’independitzi de Catalunya. Espanya necessita ser independent. Catalunya no li porta més que problemes i li fa nosa
Els hi convé. Els hem d’explicar que sense nosaltres serien molt més feliços i, de passada, nosaltres també sense ells.
(Blog de l'Avui 17-07-09)
15 de juliol del 2009
FONERIA I RESERVA DE LA BIOSFERA
Tenim entre mans dues propostes simultànies: la foneria, una empresa del grup Gallardo amb capacitat per crear uns dos mil llocs de treball globals a la zona (poca broma), i la iniciativa perquè les Terres de l’Ebre siguin declarades reserva de la biosfera, única en el litoral mediterrani llevantí, entre els caps de Creus i Gata, a excepció de la del Montseny.
No sabem la repercussió econòmica que podria tenir aquesta última, però, sens dubte, el prestigi dels nostres valors ecològics i paisatgístics entraria en una altra dimensió molt més significativa. Potser la foneria serà més discutida pel risc de contaminació que, de no complir rigorosament amb la normativa vigent, podria suposar per a la zona. L’exemple de Flix ens posa els pels de punta, tot i que ara corren altres temps i altres sensibilitats. Els opositors no trobaran gaire recolzament perquè ja hi ha un front socioeconòmic potent que la defensa i perquè governant les esquerres a Madrid i a Catalunya, aquests partits, avui, no els hi faran costat.
La declaració de reserva de la biosfera, que necessita un bon consens, poc debat aportarà si no posa condicions draconianes per al desenvolupament sostenible del territori i té, inicialment, l’aval de Mayor Zaragoza, exdirector de la UNESCO, organisme decisiu. Les dues iniciatives es complementen i poden representar un equilibri important per al territori. Veurem la nostra capacitat de gestionar-ho tot plegat.
(Diari de Tarragona 10-07-09)
10 de juliol del 2009
ROBATORIS A DOJO: QUE FEM?
No en parlen ni els diaris ni la televisió. Els robatoris, principalment a habitatges, són tan habituals que ja no és notícia. A més, no cal que ens informin perquè com pràcticament ens han robat a tothom ja no cal ficar-ho als diaris perquè ja ho sabem tots. A més si en parlessin els diaris segurament no ho explicarien com realment ha passat. Sempre que he conegut un esdeveniment de forma personal i/o presencial, quan ho he llegit als diaris ha estat explicat diferent.
Els que ens hem trobat la porta de la casa rebentada o ens han entrat per algun altre indret, finestres, patis de llum, terrasses, etc., sabem el que representa trobar-se la casa d’alt a baix. Calaixos trets i buidats per tot arreu, roba dels armaris escampada per tota la casa i, per suposat, manca de tos els objectes de valor, diners, joies, quadres, col·leccions, etc. etc...., valor crematístic, a la fi de relativa importància (la que cada u li hagi de donar), però l’angoixa, la impotència, la desesperació, el sentiment de desprotecció que hom sent, és quelcom que jo, que ho he patit un parell de vegades, i crec que com jo ningú pot explicar. Això no hi ha companyia d’assegurances que ho cobreixi.
Hi que hem de fer? Res, cridar al Mossos d’Esquadra per fer la denúncia i portar-la a la companyia d’assegurança, si la tens, per veure si recuperes algun valor i explicar-ho als amics i familiars per desfogar-te i llavors, “a mal de muchos consuelo de tontos”, te n’adones que a tothom li ha passat alguna cosa semblant: dons jo...., doncs els meus veïns..., doncs els meus pares..., doncs els sogres d’un amic... i, si vols, et pots conformar i si no vols pitjor per tu. Cada cas, i no els conec tots, et fa posar els pels de punta.
No ho puc fer més llarg, no vull jutjar als que ens governen, ni als que haurien de vigilar més, ni als que fan les lleis, ni als que les haurien de fer complir, ni al “sistema”, ni a la forma de vida que tenim. Ja ho he fet i no em serveix de res.
Tot i així tinc la sensació de que si un dia ens poguéssim ajuntar tots plegats, els afectats i els que ens vulguin recolzar, en algun lloc per fotre un crit al cel tots plegats, pot ser ens aniria bé, si més no per desfogar-nos, i si al damunt algú d’aquests que votem, per exemple, ens fes cas, ves a saber si entre tots se'ns ocorre alguna idea per millorar la situació.
Fem una plataforma? No ho sé. Alguna cosa pareguda. Recollim de moment gent afectada i preocupada pel tema i ja veurem que fem...
I com ho podem fer? De moment és qüestió que cada u vagi recollint casos pel seu entorn: família, escala, barri, poble i seria bo tenir un cens d’afectats: nom, dreça, telèfon/correu electrònic/, població i tipus de robatori i estar en contacte.
Si algun em vol escriure aportant alguna idea i, ben aviat, fer una trobada i anar ampliant la xarxa, estic a la vostra disposició. Voleu dir que no som capaços d’organitzar-nos i fer una queixa important? Un bon crit al cel no aniria malament.
Provem-ho.
(Blog de l'Avui 10-07-09)
8 de juliol del 2009
CATALUNYA RÀDIO AVALL, CATALUNYA TAMBÉ
Era de veure, però no ho veien tots. Era previsible, però no tothom s’ho creia. Era evident, però no tothom vol evidenciar les coses. Ara sí que ja no hi ha remei, les decisions estan preses, l’empastifada la tenim al mig de la cara. Aquella ràdio que tan ha significat pels catalans, pel canvi, per la culturització i la normalització lingüística: a fer punyetes!! Encara bé que RAC1 ho recupera, però malament que la SER avanci tant, en perjudici de Catalunya Ràdio i dels seus oïdors.
La crosta no sé si s’ha arrancat, però l’audiència sí. Més bé ha fugit esgarrifada. En èpoques de misèria, la sarna avança i sense una bona crosta ens en farem un fart de gratar-nos per fer-nos encara més mal.
Era el que pretenien els socialistes...? Segurament. Al país basc han anat més apressa... aquí ho van fent més a poc a poc, “sin prisas però sin pausas”. I ERC que hi diu...? Muts i a la gàbia que s’hi està molt bé. Diuen els rumors que ho pagarà car. No ho sé. Qui sí ho està pagant molt car es Catalunya reculant cada vegada més.
Ara em ve al cap en Puyal... No sé si el tenen dintre de la crosta...
(Blog de l’Avui 8-07-09)
Era de veure, però no ho veien tots. Era previsible, però no tothom s’ho creia. Era evident, però no tothom vol evidenciar les coses. Ara sí que ja no hi ha remei, les decisions estan preses, l’empastifada la tenim al mig de la cara. Aquella ràdio que tan ha significat pels catalans, pel canvi, per la culturització i la normalització lingüística: a fer punyetes!! Encara bé que RAC1 ho recupera, però malament que la SER avanci tant, en perjudici de Catalunya Ràdio i dels seus oïdors.
La crosta no sé si s’ha arrancat, però l’audiència sí. Més bé ha fugit esgarrifada. En èpoques de misèria, la sarna avança i sense una bona crosta ens en farem un fart de gratar-nos per fer-nos encara més mal.
Era el que pretenien els socialistes...? Segurament. Al país basc han anat més apressa... aquí ho van fent més a poc a poc, “sin prisas però sin pausas”. I ERC que hi diu...? Muts i a la gàbia que s’hi està molt bé. Diuen els rumors que ho pagarà car. No ho sé. Qui sí ho està pagant molt car es Catalunya reculant cada vegada més.
Ara em ve al cap en Puyal... No sé si el tenen dintre de la crosta...
(Blog de l’Avui 8-07-09)
3 de juliol del 2009
MÉS PETROLI O MÉS NOTÍCIA
Repsol extraurà més petroli de les nostres costes. Tots els mitjans se n’han fet ressò. No cauré en la crítica fàcil que ja s’ha fet en el sentit de que tot el dolent fa cap a les nostres terres, perquè tampoc és així, tot i el nostre pessimisme i també certa resistència fàctica a certes inversions. Tampoc crec que el nostre peix i marisc en un futur immediat es perjudiqui més que ara, que ningú fa res pel sanejament de les badies. El risc d’un basament no ens el podem estalviar amb els vaixells que naveguem per la vertical de les nostres costes i amb l’actual plataforma Casablanca que ja fa molts anys que opera encara que molt de mal no ens ha fet.
Sí crida l’atenció, però, la notícia a bombo i platerets perquè no és cap novetat, avui, que es treballi per ampliar la producció en uns pous, Llobarro i Montanazo, descartats fa més de 15 anys, llavors inviables. Durant els últims anys, es porten invertits en estudis 121 milions i encara falta l’imprescindible informe sísmic. L’únic que s’ha fet aquests dies, de tants titulars, ha estat les proves de qualitat del cru. Passar de produir 2000 barrils a 6000 és important, malgrat la insignificança del percentatge en relació al consum, però la notícia, com a tal, sembla excessivament eufòrica.
Pot ser necessitem “inputs” positius, cortines de fum perquè no es parli d’altres coses més preocupants. Tot entreteniment fa bullir l’olla.
(Diari de Tarragona 3-06-09)
2 de juliol del 2009
LA “LEC”, UN ACORD D’ESTAT
(SORTINT DE LA INDIVIDUALITAT)
No sé si podem prendre acords d’Estat en una nació sense estat, però l’acord majoritari sobre la Llei d’Ensenyament no té precedents i es pot qualificar com un acord d’estat pel damunt dels interessos partidistes i personals, molt influents aquests últims en els primers.
A finals de l’any passat m’entretenia en fer unes reflexions sobre el problema de la individualitat i la necessitat de pactes que superen les majories parlamentàries en temes tant importants com l’ensenyament, el terrorisme, la delinqüència, a l’estil dels famosos Pactes de la Moncloa o del Pacte de Toledo.
Reprodueixo (disculpeu l’extensió) l’últim dels escrits:
LA INDIVIDUALITAT (III)
PA PER AVUI I FAM PER DEMÀ
També la pateixen els governants. Individualisme, feina a curt termini, rendiments ràpids que satisfacin l’ego. I la pateixen els governs perquè depenen dels partits polítics, gestors del món democràtic, per les seves individualitats personals i també partidistes, que es ceguen enfront l’interès públic global per al que estan cridats. Hem vist un PP votant en contra de l’entrada a l’OTAN perquè ho proposava un PSOE que havia canviat de parer o una ERC votant NO en el referèndum de l’Estatut, perquè ho proposaven d’altres, per diferenciar-se o no sé per què.
La pateixen els governs en mans dels partits que manen amb el seu centralisme i amb el seu egoisme vers els vots a aconseguir, mantenir, augmentar i, sobre tot, en la seva obsessió pel desgast del contrari fins l’extrem de perjudicar la seva pròpia gestió governamental, malgrat haver-hi de ser beneficiaris tots plegats. Hem vist com tracten algunes administracions centrals, per exemple, a ajuntaments de diferent color polític. I hem vist, per exemple, com un nou govern entra a la Moncloa i es troba els ordinadors vuits perquè el sortint és d’un altre color. Ara expliquen que ho va fer José-Mª Aznar, però no se’n recorden que també ho va fer Felipe González. Com si els ordinadors i tot el sistema fos d’ells o dels seus partits, obviant que ho hem pagat entre tots i la informació esborrada servia per governar-nos a tots, no només als seus partidaris. Egoisme ferotge i manca de sentit del servei públic i, per contra, desgast del sistema desencisant a propis i estranys. La successió de governs democràtics, segurament per l’individualisme i interès partidari, atès que ells són els legisladors, no està ben regulada però, a més amés, falta vergonya i sentit comú.
I la pateix la Unió europea quan la individualitat dels governs que la formen són incapaços de posar-se d’acord per solucionar la unió política, malgrat s’ha fet el gran esforç per la unió econòmica. Hem vist, tot i així, un gran egoisme i una perversa individualitat a l’hora de solucionar el conflicte dels Balcans o els problemes financers, com a conseqüència d’una nefasta gestió egoista que ningú dels que cobren del poble ha estat capaç de controlar, tot i sent, ara més que mai, una problema global.
Ho deixo. Els egoistes i els individualistes, a càrrec de l’herald públic, i en detriment de qui els paga i els escull, em tenen esgotat.
(Blog de l’Avui, 22-12-08)
N’entenc poc d’ensenyament i no sabria valorar la transcendència de la “LEC”, que espero vingui a millorar definitivament la formació del nostre jovent, però si vull valorar molt positivament l’acord, per mi d’estat, dels tres partits que sumen una substanciosa majoria al parlament i, l’encertarem o no (ja veurem), per fi s’han posat d’acord amb un tema transcendental prescindint dels colors polítics que defensen. És per felicitar-nos. Enhorabona.
(Blog de l’Avui 2-07-09)
(SORTINT DE LA INDIVIDUALITAT)
No sé si podem prendre acords d’Estat en una nació sense estat, però l’acord majoritari sobre la Llei d’Ensenyament no té precedents i es pot qualificar com un acord d’estat pel damunt dels interessos partidistes i personals, molt influents aquests últims en els primers.
A finals de l’any passat m’entretenia en fer unes reflexions sobre el problema de la individualitat i la necessitat de pactes que superen les majories parlamentàries en temes tant importants com l’ensenyament, el terrorisme, la delinqüència, a l’estil dels famosos Pactes de la Moncloa o del Pacte de Toledo.
Reprodueixo (disculpeu l’extensió) l’últim dels escrits:
LA INDIVIDUALITAT (III)
PA PER AVUI I FAM PER DEMÀ
També la pateixen els governants. Individualisme, feina a curt termini, rendiments ràpids que satisfacin l’ego. I la pateixen els governs perquè depenen dels partits polítics, gestors del món democràtic, per les seves individualitats personals i també partidistes, que es ceguen enfront l’interès públic global per al que estan cridats. Hem vist un PP votant en contra de l’entrada a l’OTAN perquè ho proposava un PSOE que havia canviat de parer o una ERC votant NO en el referèndum de l’Estatut, perquè ho proposaven d’altres, per diferenciar-se o no sé per què.
La pateixen els governs en mans dels partits que manen amb el seu centralisme i amb el seu egoisme vers els vots a aconseguir, mantenir, augmentar i, sobre tot, en la seva obsessió pel desgast del contrari fins l’extrem de perjudicar la seva pròpia gestió governamental, malgrat haver-hi de ser beneficiaris tots plegats. Hem vist com tracten algunes administracions centrals, per exemple, a ajuntaments de diferent color polític. I hem vist, per exemple, com un nou govern entra a la Moncloa i es troba els ordinadors vuits perquè el sortint és d’un altre color. Ara expliquen que ho va fer José-Mª Aznar, però no se’n recorden que també ho va fer Felipe González. Com si els ordinadors i tot el sistema fos d’ells o dels seus partits, obviant que ho hem pagat entre tots i la informació esborrada servia per governar-nos a tots, no només als seus partidaris. Egoisme ferotge i manca de sentit del servei públic i, per contra, desgast del sistema desencisant a propis i estranys. La successió de governs democràtics, segurament per l’individualisme i interès partidari, atès que ells són els legisladors, no està ben regulada però, a més amés, falta vergonya i sentit comú.
I la pateix la Unió europea quan la individualitat dels governs que la formen són incapaços de posar-se d’acord per solucionar la unió política, malgrat s’ha fet el gran esforç per la unió econòmica. Hem vist, tot i així, un gran egoisme i una perversa individualitat a l’hora de solucionar el conflicte dels Balcans o els problemes financers, com a conseqüència d’una nefasta gestió egoista que ningú dels que cobren del poble ha estat capaç de controlar, tot i sent, ara més que mai, una problema global.
Ho deixo. Els egoistes i els individualistes, a càrrec de l’herald públic, i en detriment de qui els paga i els escull, em tenen esgotat.
(Blog de l’Avui, 22-12-08)
N’entenc poc d’ensenyament i no sabria valorar la transcendència de la “LEC”, que espero vingui a millorar definitivament la formació del nostre jovent, però si vull valorar molt positivament l’acord, per mi d’estat, dels tres partits que sumen una substanciosa majoria al parlament i, l’encertarem o no (ja veurem), per fi s’han posat d’acord amb un tema transcendental prescindint dels colors polítics que defensen. És per felicitar-nos. Enhorabona.
(Blog de l’Avui 2-07-09)
28 de juny del 2009
MICHAEL JACKSON i VICENÇ FERRER
Dos personatges populars, de fama mundial, ens acaben de deixar.
El cantant, sens dubte un fenomen indiscutible com artista en el seu estil, un primer espasa, encara que de vida i actituds enrarides, a tenor del que els mitjans ens han anat explicant al llarg de la seva carrera sobre el seu comportament, el canvi del color de la pell i de la seva imatge en general, sense entrar en els motius que desconec i, a mi especialment, no m’interessen. El que em podria interessar és l’obra artística que deixa.
El missioner, sens dubte un fenomen indiscutible com a benefactor de la humanitat, un primer espasa, sense entrar en la seva vida particular, que tampoc conec ni, a mi especialment, m’interessa gaire. El que verdaderament m’interessa és la seva obra.
El cantant, encara no s’ha enterrat i més marro no en pot haver en l’afer de la seva mort, reflectit en la premsa mundial. El missioner, ja enterrat, cap marro ha ocupat la portada dels diaris en el món, que només han lloat la seva obra social, segurament incomparable amb ningú d’aquesta època.
Les especulacions sobre la causa de la seva mort i la situació en que deixa el seu llegat, és el que més interessa en el cas del cantant, mentre en el cas del missioner interessa la valoració d’una extraordinària feina social, el nivell de representació d’algun govern a les seves exèquies o com se’l recompensa amb un premi Nobel, per exemple, perpetuant la seva obra i compensant el valor del seu esforç.
Als dos els han plorat i segurament els seguiran plorant molta gent. No sé si és la mateixa gent però sí, n’estic segur, per motius diferents.
27 de juny del 2009
UN PUJOL PRAGMÀTIC
No tenia dubtes sobre el qualificatiu que li volia posar a l’expresident però, per si de cas, m’he assegurat i he fet una passada per la definició que en fa d’aquesta paraula el Gran Diccionari de la Llengua Catalana: Que atén solament als fets, que no té en compte sinó les conseqüències pràctiques.
En la seva intervenció a una taula rodona a la Cambra de Comerç de Tortosa, convidat pels “Amics i Amigues de l’Ebre”, Jordi Pujol va estar pragmàtic. De la mateixa manera que va enviar a “fer punyetes”, dies enrere, els votants tradicionals de CiU que es queden a casa el dia de les eleccions, en la seva intervenció a Tortosa, franquejat (ho dic per la franquesa) pel Dr. Fabregat de la Rovira i Virgili, Manolo Tomàs i l’arquitecte Tarragó, va ser punyent assenyalant el futur de les Terres de l’Ebre, resolt i assumit el tema de l’aigua tal com ho vol la gent, ara l’acció està a les nostres mans.
I que més?, va dir i repetir, recolzant com a punt de partida el projecte exposat pel responsable del Campus Universitari, però assenyalant deures pendents en matèria de desenvolupament del territori per donar feina al jovent que la universitat capacitarà, coneixent la resistència fàctica local a moltes inversions.
Va estar convincent, amb autoritat, i amb el respecte que té un estadista que dona la cara i reconeix públicament que es va equivocar, amb el tema de l’aigua, a tenor del que la gent del territori desitjava. Pujol és pragmàtic.
(Diari de Tarragona 26-06-09)
No tenia dubtes sobre el qualificatiu que li volia posar a l’expresident però, per si de cas, m’he assegurat i he fet una passada per la definició que en fa d’aquesta paraula el Gran Diccionari de la Llengua Catalana: Que atén solament als fets, que no té en compte sinó les conseqüències pràctiques.
En la seva intervenció a una taula rodona a la Cambra de Comerç de Tortosa, convidat pels “Amics i Amigues de l’Ebre”, Jordi Pujol va estar pragmàtic. De la mateixa manera que va enviar a “fer punyetes”, dies enrere, els votants tradicionals de CiU que es queden a casa el dia de les eleccions, en la seva intervenció a Tortosa, franquejat (ho dic per la franquesa) pel Dr. Fabregat de la Rovira i Virgili, Manolo Tomàs i l’arquitecte Tarragó, va ser punyent assenyalant el futur de les Terres de l’Ebre, resolt i assumit el tema de l’aigua tal com ho vol la gent, ara l’acció està a les nostres mans.
I que més?, va dir i repetir, recolzant com a punt de partida el projecte exposat pel responsable del Campus Universitari, però assenyalant deures pendents en matèria de desenvolupament del territori per donar feina al jovent que la universitat capacitarà, coneixent la resistència fàctica local a moltes inversions.
Va estar convincent, amb autoritat, i amb el respecte que té un estadista que dona la cara i reconeix públicament que es va equivocar, amb el tema de l’aigua, a tenor del que la gent del territori desitjava. Pujol és pragmàtic.
(Diari de Tarragona 26-06-09)
21 de juny del 2009
APUNTS D’UN CIUTADÀ
MANIFESTACIONS I PLATAFORMES
Diu que tornen les manifestacions, tornen les plataformes “antialgunacosa”. Tornen en moments agredolços, més agres que dolços, perquè les victòries del Barça, encara que ens reconfortin l’ànim, no serveixen per apaivagar l’amargor de la crisi que ens pica cada dia a la porta de casa, per anunciar-nos que algun amic, algun veí o algun paren s’ha quedat sense feina, se li ha acabat al subsidi de l’atur o li prenen el cotxe o la casa perquè no pot pagar el crèdit.
Tampoc reconforten gens les mesures dels governs, drapets calents, un al damunt de l’altre, com qui cura una gangrena amb infusions de frígola i marduix o una úlcera d’estómac amb una pastilla Juanola, intentant enganyar a la gent que, angoixada, ja no sap el què i a qui creure.
No sóc pessimista, però hi estic perquè els temps no estan per tirar coets, ni per Sant Joan, i no hi ha directius clares del què cal fer, malgrat es miri molt cap endarrere, per veure qui en té la culpa (sabent, ja, que la tenim tots plegats), enlloc de mirar cap endavant, aprenent del que ha passat i revifar, transformant el problema en una oportunitat.
Però tornant a les plataformes de protesta ciutadana, tal com estan les coses i les nostres butxaques, no m’estranya que es protesti i benvingudes siguin si venen a arreglar-nos les coses, que falta en tenim. Benvingudes si venen a aportar millores per governar més eficaçment els ajuntaments, els consells comarcals i altres estaments. Ben vingudes si aporten solucions perquè la gent tingui feina. Benvingudes si es veuen en cor de posar quadrats als bancs i a les caixes, als lladres que ens entren a les cases i als traficants que enverinen els nostres fills. Benvingudes si són capaces d’influir en els governants perquè milloren les instal·lacions industrials, el medi ambient i les infraestructures per a que tinguem més prosperitat i més qualitat de vida.
Ara bé, si tornen les plataformes, amb els nostàlgics, per a recuperar protagonisme o reivindicar més atenció personal (o col·lectiva, és igual), si tornen per a recriminar a aquells partits polítics que els van fer costat quan no governaven i ara que manen els han deixat en l’estacada, si tornen perquè es restringeixen les inversions al territori i es freni la prosperitat de la zona, enfonsant més encara les economies de les llars mitjanes i baixes... per en això no fan cap falta. Això últim ja ho fan els governant tot sols.
(Butlletí l’Aldea, primavera 2009)
20 de juny del 2009
“AQUARELA”
És més de mitja nit. La gent descansa, m’he quedat sol, els grills insistents no paren des que s’ha fet fosc, no es cansen mai, irriten per la seva constància, no es cansen, no canvien de to, sempre la mateixa nota, un “si bemoll” en octava sense pauses que s’acaba clavant al cervell. Si és com diuen el cant de l’aparellament els deu costar molt, com a tot “quisqui”, lligar. El cant de la perdiu que canta cada nit és més agradable, bat el bec com qui tremola de fred i calla més aviat. Deu lligar cada nit, molt més que els grills. A la terrassa està tot assossegat, la gateta negra de potes blanques fa la ronda com cada nit. Ja no es sorprèn en veure’m sol amb la cara enlluernada per la pantalla de l’ordinador i, a més a més, sap que a la soca de l’olivera de baix i trobarà un plateret en menjà. Ha canviat de pelatge, fa més bona cara. S‘a fet més domèstica. No li cal caçar.
Ni un xic de vent s’atreveix a moure les fulles de les oliveres i dels pins, enllumenats per la llum suau de les faroles que els hi faran companyia fins l’alba. Un parell de borinots, alguna papallona blanca i altres insectes fan la cursa de les llums, d’un fanal a l’altre. Alguna nit passa una mifa i de vegades, escassament, canta algun mussol. Un veí jove plega de rondar, és dijous i demà encara treballa. Sé que prega per a que la feina no se li acabi, sap que la crisi és per tots, mentre la remor del seu cotxe trenca el silenci de la mitja nit i alerta un parell de gossos d’altre veí que borden fins l’avorriment. Ningú els hi fa cas.
Encara que agradable, fa frescor, la calor del dia encara no es prou roenta per perllongar-la fins la nit. L’estiu espenteja però la primavera es resisteix a plegar. De cara a la mar és fosc. És lluna nova, no hi és. Un rosari de llums dels pobles del Delta senyalen, com guspires que s’apaguen i s’encenen l’horitzó, mentre, en el fons de la foscor el far del Fangar “xispeja” com qui pica l’ullet per fer-se mirar. Alerta als navegants, traficants i gent que guaita per gust. Mentre, suau, una cançó m’acompanya: “Aquarela”. L’autèntica, la de “Toquinho”. Una melodia extraordinària, una poesia profunda, una gran amistat, un desig, un gran record... d’això vivim!!
(Blog de l’Avui 20-06-09)
L’EBRE, SEMPRE EN AL PUNT DE MIRA
És com una núvia maca, atractiva i desitjada. És el somni de molta gent, especialment de fora de la conca. Tots volen absorbir els seus encants, els seus favors, la seva fertilitat, la seva vida, l’aigua.
En el món hi ha l’aigua de sempre, ni es crea ni es destrueix. Altra cosa és on està i en quina quantitat, dos factors dinàmics sempre variables i un tercer que condiciona molt la seva utilitat: l’ús que se’n fa, la gestió. Per això hi ha tensió hídrica, llocs que se’n consumeix en excés o no s’administra adequadament, zones que ha minvat la pluviometria en benefici d’altres indrets.
L’Ebre, com aquella núvia tant desitjada, és assetjat permanentment. Ara des de la mateixa conca. Les Corts d’Aragó aproven modificar la part de la Llei del Pla Hidrològic Nacional que fa referència als cabals mediambientals. Justament la disposició addicional dècima, la millor de tota la Llei, en benefici de la protecció integral del Delta. Afortunadament s’ha tombat al Congrés.
En la lletra petita podríem esbrinar qui va influir en l’establiment d’aquesta disposició i qui ha influït per a que es tombi la pretensió aragonesa però, és igual, cal fixar-nos en els resultats. Sent ja una llàstima que la disposició addicional dècima de la Llei s’hagi usat tant poc, o gens, per protegir el tram final del riu, només faltaria que algú comencés a furgar-hi per fer-ne alguna escletxa. Massa projectes faraònics. Massa pretendents per una sola núvia.
(Diari de Tarragona 19-06-09)
19 de juny del 2009
LA TERMINAL I MÉS COSES
Necessària, molt necessària, cabdal per Barcelona i Catalunya que recupera en infraestructura aèries el protagonisme que li correspon però també, amb retard, la cobertura d’unes necessitats imperioses que no podien esperar més. Els polítics que avui governen, s’han afanyat en aplicar-se els mèrits però, paradoxes de la vida política, cap dels partits ni de les persones que han participat en la inauguració, malgrat s’han fet notar de valent, són els autors inicials del gran projecte, del pacte d’estat, de l’acord entre govern central i Generalitat i, els pares de la criatura, els verdaders actors del pacte, no han assistit a la inauguració. No toca, no s’estila, no és costum, no els han invitat... és igual. El problema és que, després de tot, en la visita del President del Govern i el ministre de Foment qui semblava “només convidat de pedra” era el Govern de la Generalitat. Hem perdut moltes pistonades. Ho comenta, per altres coses, en un article el President del Institut d’Estudis Catalans, Salvador Giner, que els catalans ja no som el que érem i també recentment, per diferents raons, el professor Jordi Nadal va fer comentaris al respecte en el gremi d’empresaris de Sabadell en el sentit de que els catalans ja no traiem pans de les pedres. Hem anat a menys. Si us serveix de consol, nosaltres a l’Ebre també reclamem i tampoc ens fan molt de cas.
És curiós la dimonització interessada i abusiva que les esquerres n’han fet del Pacte del Magèstic. Doncs, ves per on, avui sense aquell pacte no hi hauria nova terminal al aeroport del Prat. Pot ser és una de les últimes pedres de les que els catalans hem tret pans.
(Blog de l’Avui, 19-06-09)
15 de juny del 2009
L’AIGUA, RECLAM PERMANENT
Quantes “guerres” ha portat l’aigua i quantes en portarà encara? Ni se sap, però un bé tan preat, imprescindible per a la vida és evident que, amb les necessitats d’aigua que tenen moltes zones del món, serà sempre mòbil de disputa. No obliden, però, que l’aigua del món és sempre la mateixa, ni creix ni minva, altra cosa és on està, en quina quantitat (factors variables) i, el més important, quin ús se’n fa d’ella.
L’Ebre, pobret, està sempre en el punt de mira d’ulls d’altres conques, segurament necessitades, sense entrar en detalls respecte de l’ús que n’han fet fins ara o del desenvolupament desmesurat, sense prèviament tenir en compte els recursos hídrics de que disposaven. Però està també en el punt de mira, com és el cas d’ara, d’ulls de la mateixa conca. Les Corts d’Aragó pretenen modificar la part de la Llei del Pla Hidrològic Nacional que fa referència als cabals mediambientals. Justament la disposició addicional dècima, la millor de tota la Llei, relacionada amb la protecció de Delta, segons la qual l’Estat, la Generalitat i les ens socials de la zona i usuaris són qui han de fixar el règim hídric. Els aragonesos aproven una proposició de llei a les seves Corts però, afortunadament, s’ha tombat al Congrés. I dic afortunadament perquè la modificació seria un escletxa en l’única disposició que assegura precisament uns mínims de protecció integral del Delta, malgrat encara s’hi està fent molt poca cosa, que empitjoraria si es comencés a vulnerar aquesta disposició de la Llei.
Segurament el govern de l’Aragó amaga al darrere d’aquesta actuació pretensions de noves concessions d’aigua per redius, boca o zones industrials, lúdiques i pot ser faraòniques, que no nego en tingui dret (a demanar, és clar), però l’Ebre dona pel que dona i s’ha d’administrar bé perquè cada dia en raja menys. Cura!! L’aigua és la vida, però també pel mateix riu.
(Blog de l’Avui 15-06-09)
L’Ebre, pobret, està sempre en el punt de mira d’ulls d’altres conques, segurament necessitades, sense entrar en detalls respecte de l’ús que n’han fet fins ara o del desenvolupament desmesurat, sense prèviament tenir en compte els recursos hídrics de que disposaven. Però està també en el punt de mira, com és el cas d’ara, d’ulls de la mateixa conca. Les Corts d’Aragó pretenen modificar la part de la Llei del Pla Hidrològic Nacional que fa referència als cabals mediambientals. Justament la disposició addicional dècima, la millor de tota la Llei, relacionada amb la protecció de Delta, segons la qual l’Estat, la Generalitat i les ens socials de la zona i usuaris són qui han de fixar el règim hídric. Els aragonesos aproven una proposició de llei a les seves Corts però, afortunadament, s’ha tombat al Congrés. I dic afortunadament perquè la modificació seria un escletxa en l’única disposició que assegura precisament uns mínims de protecció integral del Delta, malgrat encara s’hi està fent molt poca cosa, que empitjoraria si es comencés a vulnerar aquesta disposició de la Llei.
Segurament el govern de l’Aragó amaga al darrere d’aquesta actuació pretensions de noves concessions d’aigua per redius, boca o zones industrials, lúdiques i pot ser faraòniques, que no nego en tingui dret (a demanar, és clar), però l’Ebre dona pel que dona i s’ha d’administrar bé perquè cada dia en raja menys. Cura!! L’aigua és la vida, però també pel mateix riu.
(Blog de l’Avui 15-06-09)
12 de juny del 2009
CAÇA EN BARRACA
Les lleis canvien les costums. Recordo, no fa tants anys, que anar a menjar tords a Santa Bàrbara, per exemple, era un luxe i fins hi tot un privilegi per alguns gaudir d’aquell delit gastronòmic. Però, en poc temps, de delit ha passat a delicte, ja que la legalitat de la caça en barraca ha estat en entredit i, malgrat la resistència dels aficionats, és evident que la pressió dels ecologistes i les normatives europees han anat furgant en la nostra costum de caçar moixons, com ho fan també amb la festa dels bous, i a la fi en detriment de degustar aquella cacera. Em ve a la memòria quan a l’era, després de batre, hi paraven el filat dissimulat en pallús on encara hi quedaven quatre grans de blat mal contats, esquer predilecte dels pardals que caçàvem i queien plomats a la paella. Era una festa com la matança del porc del que, de moment, encara fem baldanes, cansalada, pernil i altres viandes. Aleshores ni pensament de que un dia podria ser delicte. Avui ni ens passa pel cap menjar-nos un tord o un pardal. És com un sacrilegi. Se’ns podria indigestar i podríem anar a la presó. No ens atrau ni com a fruit prohibit. Ara, el tribunal específic de l’Audiència de Tarragona, ver a unificar criteris i també confusions interessades, resolent que la caça en barraca no és delicte penal. Els barraquistes satisfets, es conformen i es proposen soltar les captures. Els ecologistes insatisfets, no es conformen. Volen anar més lluny. Fins on?
(Diari de Tarragona 12-06-09)
(Diari de Tarragona 12-06-09)
8 de juny del 2009
Blog de l'Avui (8-06-09)
LA “CIMERA” DE FLIX
Una foto espectacular il·lustra la portada d’algun metjà local. Algú, a l’Ebre reclama alguna cosa. Més de 25 persones reunides en una taula llarga, decorada amb negre i verd, en forma d’U, asseguts uns enfront des altres. Els cables dels micròfons i un aparell projector d’imatges, entre les dues bandes, donen la sensació de provisionalitat. Són en un local del viver d’empreses de Flix. Dues persones, remenant papers, la presideixen, són els delegats del Govern de la Generalitat a les Terres de l’Ebre i a Lleida. L’escena es situa a Flix, l’últim poble de les Terres de l’Ebre en direcció a Lleida per la C-12, o eix de l’Ebre, carretera entre Amposta i Lleixa, única via de comunicació potable i directa entre els dos territoris. Sembla un lloc de decisions importants. Hi ha molta gent que deuen cobrar del Govern i per tant es podrien esperar resolucions importants perquè no crec que hagin anat per visitar la interessant reserva de Sebes, que ho poden fer qualsevol dia laborable amb la seva família, pagant-s’ho de la seva butxaca.
Es tracta d’una sessió extraordinària del consell de direcció conjunt de les dues administracions territorial de la Generalitat. Vaja, un assumpte territorial però d’envergadura.
Esbrino declaracions dels dos responsables de Govern. Les comunicacions han segut el factor més transcendental que ha distanciat durant molts anys les dues zones, malgrat tenim unes connexions històriques profundes. Com quedem? Ens hem distanciat o tenim connexions profundes? Cal ampliar al visió cap a Lleida com un acte de maduresa territorial i visió de país en xarxa més que articulat de manera radical. I això que vol dir?: Res. Fum.
Esbrino titulars de periòdics. L’Ebre i Lleida trenquen la muralla. El Govern vol accelerar obres a Flix per crear llocs de treball. Ignorant de mi, no sabia que teníem una muralla que ens separava a la gent de Lleida i a la de l’Ebre, estant tant prop i amb el Segre pel mig. Accelerar les obres de Flix, ja aniria bé, perquè ens tenen ja una mica avorrits.
Esbrino intencions. Intercanviar informacions sobre punts d’afecció comuna i establir sinèrgies per treballar-hi conjuntament. És de dir: fum, perquè sent gent, tots del Govern, la informació l’haurien de tenir tota. Establir lligams i tractar projectes i problemàtiques que afecten als dos territoris. I fins ara, que s’ha fet?
Esbrino resultats de la “cimera”. S’ha marcat una nova etapa de relacions que ha de capgirar l’aïllament mutu històric. Ho entenc com un gir de 360 graus, es de dir, quedar-nos on estem. Més fum. Les dues futures vegueries estan disposades a trencar un veïnatge antipàtic. Tampoc sabia que ens teníem tanta antipatia. Temes com el tractament de la mosca negra, una central tèrmica a Mequinensa, equipaments penitenciaris i educatius no sé si són per resoldre en aquesta reunió, però es queden com a pendents... per anar-ne parlant. No ho tinc gens clar.
Sí ho tenien clar, però, els manifestants de Flix que els esperaven fora, constituïts en plataforma per protestar contra els acomiadaments d’Ercros. Aquests sí saben exactament quin és el seu problema i el què necessiten.
La “cimera” de Flix: una foto molt maca.
(Blog de l’Avui 8-06-0)
Una foto espectacular il·lustra la portada d’algun metjà local. Algú, a l’Ebre reclama alguna cosa. Més de 25 persones reunides en una taula llarga, decorada amb negre i verd, en forma d’U, asseguts uns enfront des altres. Els cables dels micròfons i un aparell projector d’imatges, entre les dues bandes, donen la sensació de provisionalitat. Són en un local del viver d’empreses de Flix. Dues persones, remenant papers, la presideixen, són els delegats del Govern de la Generalitat a les Terres de l’Ebre i a Lleida. L’escena es situa a Flix, l’últim poble de les Terres de l’Ebre en direcció a Lleida per la C-12, o eix de l’Ebre, carretera entre Amposta i Lleixa, única via de comunicació potable i directa entre els dos territoris. Sembla un lloc de decisions importants. Hi ha molta gent que deuen cobrar del Govern i per tant es podrien esperar resolucions importants perquè no crec que hagin anat per visitar la interessant reserva de Sebes, que ho poden fer qualsevol dia laborable amb la seva família, pagant-s’ho de la seva butxaca.
Es tracta d’una sessió extraordinària del consell de direcció conjunt de les dues administracions territorial de la Generalitat. Vaja, un assumpte territorial però d’envergadura.
Esbrino declaracions dels dos responsables de Govern. Les comunicacions han segut el factor més transcendental que ha distanciat durant molts anys les dues zones, malgrat tenim unes connexions històriques profundes. Com quedem? Ens hem distanciat o tenim connexions profundes? Cal ampliar al visió cap a Lleida com un acte de maduresa territorial i visió de país en xarxa més que articulat de manera radical. I això que vol dir?: Res. Fum.
Esbrino titulars de periòdics. L’Ebre i Lleida trenquen la muralla. El Govern vol accelerar obres a Flix per crear llocs de treball. Ignorant de mi, no sabia que teníem una muralla que ens separava a la gent de Lleida i a la de l’Ebre, estant tant prop i amb el Segre pel mig. Accelerar les obres de Flix, ja aniria bé, perquè ens tenen ja una mica avorrits.
Esbrino intencions. Intercanviar informacions sobre punts d’afecció comuna i establir sinèrgies per treballar-hi conjuntament. És de dir: fum, perquè sent gent, tots del Govern, la informació l’haurien de tenir tota. Establir lligams i tractar projectes i problemàtiques que afecten als dos territoris. I fins ara, que s’ha fet?
Esbrino resultats de la “cimera”. S’ha marcat una nova etapa de relacions que ha de capgirar l’aïllament mutu històric. Ho entenc com un gir de 360 graus, es de dir, quedar-nos on estem. Més fum. Les dues futures vegueries estan disposades a trencar un veïnatge antipàtic. Tampoc sabia que ens teníem tanta antipatia. Temes com el tractament de la mosca negra, una central tèrmica a Mequinensa, equipaments penitenciaris i educatius no sé si són per resoldre en aquesta reunió, però es queden com a pendents... per anar-ne parlant. No ho tinc gens clar.
Sí ho tenien clar, però, els manifestants de Flix que els esperaven fora, constituïts en plataforma per protestar contra els acomiadaments d’Ercros. Aquests sí saben exactament quin és el seu problema i el què necessiten.
La “cimera” de Flix: una foto molt maca.
(Blog de l’Avui 8-06-0)
2 de juny del 2009
LA PASQUA GRANADA (Blog de l'Avui)
Ha estat un llarg cap de setmana per aquells que en el seu poble s’ha fet festa de la segona Pasqua que sempre dona una treva, un trànsit d’activitat, una senyal d’atenció a l’esbarjo que segurament ens mereixem però no sabem si el gaudirem, i una senyal a l’estiu que vol entrar impacient després d’un hivern tempestós, encara que gratificant en aigua i per tant en floració primaveral. L’agradable ressaca de les celebracions dels èxits del Barça, que tanta alegria i moral ens han aportat, es perllonga en l’ambient, en converses, escrits, tertúlies i imatges inoblidables. Ha estat tant bo que ens dol que s’acabi. Tot i així, a les carreteres menys trànsit, als aeroports menys moviment, els taxistes es queixen, els restauradors no estan contents, el concurs de pesca esportiva de l’Ampolla hi ha menys de la meitat d’inscripcions que els anys anteriors.
És un any diferent, tothom diu que difícil, però la Pasqua Granada, encara que també celebració religiosa cristiana, vol ser i ha estat de vell d’antuvi un preludi del bon temps, collites granades a punt de recol•lectar, exàmens a les escoles per acabar el curs, activitats de negocis turístiques per encetar i, en aquests dies, campanya electoral per gestionar l’Europa del progrés, encara que amb un grau excessiu d’escepticisme.
Celebro tornar a l’Ampolla on hi passo els estius. Tinc els colors i la llum mediterranis més prop, les marinades que van i venen cada dia, el far del Fangar alertant, impassible, plantat com si el temps, la crisi, les alegries i les desventures no fossin amb ell. Les oliveres, els garrofers i els pins que em separen de la costa estan verdosos, amb arrels agraïdes a un hivern plujós.
Que bo si, amb aquesta tranquil•litat, ens poguéssim carregar les piles per pensar, sense crispació partidista, amb el que Europa, i la seva gestió, espera dels ciutadans que hem d’anar a les urnes. Que bé si l’aportació de la Pasqua Granada, enguany en el seu descans, ens sigui més profitosa per als anys vinents i la llum del far del far del Fangar enllumenés més enllà del nostre nas, per veure alguna cosa més i, si pot ser, millor.
(Blog de l’Avui, 1-06-09)
27 de maig del 2009
LA VERDOR DEL DELTA (Blog de l'Avui)
M’agrada travessar el Delta per moure’m per la zona. Sempre que puc fujo de la carretera nacional. Desplaçar-se de Camarles o de l’Ampolla, cap a l’Aldea, Amposta o Tortosa i a l’inrevés, canvia molt de fer-ho barrejat en un trànsit infernal, per allà on tothom està només pendent de la seva pressa, a gaudir d’un paisatge, sempre canviant, cada dia diferent. Cansats del repòs, després d’un hivern fredolic i plujós, els arrossars s’han despertat a l’activitat vital de la primavera. Les artèries aquàtiques que naixen a l’assut de Xerta i baixen paral•leles amb el pare Ebre al mig, regant les hortes de la vorera riberenca, fa uns dies que inunden la marjal ansiosa per vestir de la verdor que li donarà l’arròs naixent.
Plategen els àlbers blancs en tremolar les fulles al so de la marinada de migjorn, enverdeixen els xops, allà on encara en queden, arrenglerats per les voreres dels camins o solts de finca en finca, de quan els pagesos necessitaven ombra pel descans de mig dia. Els eucaliptus els esperen, no fan hivern, no perden fulla i els terraplens dels canals i dels arrossars, fan costat als colors del senillars i canyars que bordegen els camins que es creuen pel Delta. La lluentor de l’aigua serena crea ambient de benestar, de grandesa, i allà on l’arròs ja punxa per sobre del blancall inundat es comença de tenyir de verd. És la verdor del Delta, el canvi d’estació, d’activitat, d’ànim, de feina...
Avui està tot en mans de la tècnica. La maquinària agrícola fa la feina però mai deixes de veure un pagès d’edat avançada, curós de l’ofici, barret de palla al cap, mocador al coll per eixugar la suor i aixada en ma caminant pel marge de terra tova, entre dos aigües, ull viu a les entrades i sortides del reg o arremangat fins els genolls i estacat en el fang fins el tou de la cama, amb unes petites branques de planter d’arròs a la ma per cobrir faltes allà on ha fallat la naturalesa, abans l’home o ara la màquina.
El Delta canvia de color. Venim de la tardor, d’aquell desagraït gris/marró de la gleva, el terrós i del fang sec que es muda, amb la primavera, a la verdor més atrevida, a l’esperança d’una nova collita, a la guaita d’un estiu roent que el transformarà en aquell daurat opulent, ostentant la seva riquesa amagada.
24 de maig del 2009
ARTICLE D'OPINIÓ
MANIFESTACIONS I PLATAFORMES
Es torna a parlar de nous moviment de protesta ciutadana a les Terreres de l’Ebre. Tal com estan les coses i la butxaca dels ciutadans, no m’estranya que es protesti. Diu que naixen noves plataformes i en revifen d’altres.
Benvingudes si venen a arreglar-nos les coses, que falta en tenim. Benvingudes si venen a aportar millores per a que l’administració governi més eficaçment. Ben vingudes si aporten solucions per a que la gent tingui feina. Benvingudes si es veuen en cor de posar quadrats als bancs i a les caixes, als lladres que ens entren a les cases o als traficants que enverinen els nostres fills. Benvingudes si són capaces d’influir en els governants per a que milloren les instal•lacions industrials, el medi ambient i les infraestructures per a que tinguem prosperitat i millor qualitat de vida.
Ara bé, si tornen les plataformes, amb nostàlgics, per a recuperar protagonisme o reivindicar més atenció personal (o col•lectiva, és igual), si tornen per a recriminar als partits polítics que els van fer costat quan no governaven i ara que manen els han deixat en l’estacada, si tornen per a que es restringeixen les inversions al territori i es freni la prosperitat de la zona, enfonsant més encara les economies de les llars mitjanes i baixes... per això, no fan cap falta. Això últim ja ho fan els governants tot sols, no cal que els ajudem.
(Diari de Tarragona 22-05-09)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
