PUBLICITAT

23 de juny de 2011

La foguerada

                                                     
El Gran Diccionari de la Llengua Catalana no contempla la paraula “foguerada”. Es limita a “foguera” (pila de materials combustibles en flames), mentre el diccionari de Pompeu Fabra, a més a més de “foguera”,  sí contempla “foguerada” (foc de molta flama i rojor que puja a la cara). Amb aquesta denominació coneixem a les nostres terres la foguerada de Sant Joan, un esdeveniment que forma part dels primers records de la meva infantesa, no només per la nit del foc en sí mateix, sinó també per tota l’activitat que durant aquella setmana prèvia a la revetlla, teníem els infants de cada barri. Brossa de l’herba seca que recollíem de l’entorn, andròmines que ens donaven a les cases, que aprofitaven per fer neteja de trastos vells que feien nosa... tot feia cos en un munt de matèria inflamable que cremaria en una nit, sempre fosca, on el foc escalfava els cossos i enrogia les cares dels infants més atrevits que s’hi atansaven excitats. Avui pot ser ja no és fa, però en aquella època al cim de la foguerada s’hi posava un ninot, casi sempre amb barret. Una espècie d’espantaocells,  l´últim  en cremar on, cada u, simbòlicament, es podia imaginar a qui li feia la festa: al diable, a un veí antipàtic, al company de classe que t’assetjava, al que anava amb la noia que ens agradava... Avui aquest simbolisme se la repartirien figures polítiques i financeres, tan per la crema simbòlica  com per la rojor real que, salvant honroses excepcions, els hi hauria de puja a la cara. És la nit del foc.

20 de juny de 2011

Manifestació pacífica


Estimat amic:

Veus..., això ja m’agrada més... corregir és de savis. Després dels errors del dia que van plantar cara al Parlament de Catalunya, amb el lema d’impedir que es reunís (va contra la llei) i amb els aldarulls dels violentes que se’ls van afegir, amb la manifestació pacífica del dia 19 el moviment del 15M recupera credibilitat, raó, simpaties i recolzament i, els Mossos d’Esquadra i el conseller que els dirigeix (que a la fi fa una feina ben feta), no han degut de fer cap maniobra per posar ordre, que després sempre es qüestiona, perquè l’ordre l’ha posat la mateixa organització: me trac el barret i ho celebro.

Me sembla, amic, que se’n va aprenent. Si aquests joves, i no tan joves, es volen posar en el fons del problema i es volen fer respectar, no es poden entretenir amb les cortines de fum (intervenció policial, intencions suposades, discutir qui són els més violents, etc) com han fet sempre els partits que ells mateixos critiquen, per usar ximpleses com a armes llancívoles d’uns contra els altres. To això, tot i que encara excita a molta gent, ja està massa vist i cal anar per feina, fer-ho diferent o no canviarà res.

Les propostes dius? Home, s’han de treballar, però les que afecten als temes més escandalosos, com la corrupció política, la llei hipotecària, càrrecs designats a dit, control entitats financeres, paradisos fiscals, el tractament de les grans fortunes i les SICAV, el frau fiscal, la modificació de la llei electoral i la independència del poder judicial, no són temes nous però fan bé en abordar-los perquè és on rau part important dels problemes del sistema i és el que minva credibilitat de la classe dirigent, amb privilegis abusius i, alguns, fins i tot escandalosos.

Bé, amic. Ho anirem seguint i n’anem parlant.

Digues-me alguna cosa. Una abraçada.

15 de juny de 2011

Estimat amic:

Ja ho veus, els regidors de Tortosa han sortit per cames de l’Ajuntament el dia de la constitució del consistori... Els instigadors? No ho sé; els indignats, diuen. Vols dir que són aquells que ens inspiraven tantes simpaties i que tu i jo hem defensat tantes vegades?

Aquí es dona la circumstància de que és la primera vegada en la història de l’actual sistema democràtic que a Tortosa un partit assoleix la majoria absoluta. És dels pocs casos que, en política, s’ha votat en positiu perquè ha governat en l’anterior legislatura, amb majoria simple i pactes, i ho ha fet bé.

T’explico:

Normalment la gent vota castigant als que han governat malament i se’n beneficia el contrari, sense fotre un brot. Es el que passarà en les properes eleccions de l’Estat amb el PP. El Rajoi no fot res de bo, simplement espera veure passar el cadàver polític del seu enemic ZP pel davant de casa seva, perquè la gent votarà en negatiu.

Ara tinc la sensació que hi ha indignats i indignats de conveniència o, pot ser, indignats influïts i alenats pels perdedors...

Tu i jo els hem recolzat, ens queien bé, els hem vist carregats de raó i hem insistit en que és hora de canalitzar aquesta protesta potent amb propostes... però, amic, aquells són uns altres indignats. Tot i així si continuen barrejant-se o barrejant-ho tot, els de bona fe del 15 M perdran bous i esquelles. I van a pitjor perquè ara, a Barcelona, pretenen impedir que es reuneixi el Parlament barrant el pas als funcionaris i als diputats... Ai, ai... Ja deuen saber, aquest joves, que aquest no és el camí i que això és un delit penat amb presó?

Que et sembla amic? Digues-me alguna cosa, igual estic equivocat, eh?

14 de juny de 2011

És clar que cal pactar

                                                   

La dinàmica dels pactes en aquests últims dies per arribar a la formació dels governs municipals ha estat motiu de repetides falses polèmiques, algunes alenades pels mitjans de comunicació, que ja els hi va bé. Pobles i partits han estat a la palestra durant dies i dies en arguments rocambolescos, la majoria interessats i demonitzant la cultura del pacte com una forma pejorativa de fer política, criticant, fins i tot,  que els partits usen en els pactes de caire nacional els resultats locals. Els mateixos partits amaguen també les cartes, primer perquè en qualsevol negociació sempre t’has de guardar alguna cosa fins l’última hora per gaudir d’alguna avantatge  i, en segon lloc, per por de que els votants s’ho prenguin malament. La llei electoral espanyola és la que és, i aquí a Catalunya cap parlament ha tingut nassos, en trenta anys, de fer-ne una de moderna i apropiada als temps que corren, la qual cosa vol dir que tot allò que es fa d’acord amb la llei que tenim està ben fet. L’engany i la incoherència es dona només quan es pacta amb algú de qui has dit que no pactaries. La resta són opinions interessades perquè en la desafecció política que corre, el votant no està precisament per donar massa majories a ningú, per tant és la cultura del pacte la que preval i els partits, els agradi o no, tenen l’obligació de pactar per poder governar i això no és dolent. Altra cosa és encertar-ho i, que surti bé, son figues d’un altre paner.   


(Diari de Tarragona 13-6-11)

9 de juny de 2011

Sindicats i patronal insatisfets?

                                            

Estimat amic:

Tu ja saps que quan li preguntes al diccionari de la Real Acadèmia Espanyola que és un “chupóptero”, et diu que es tracta d’una persona que, sense prestar serveis efectius percep un o més sous. Si demanes la traducció de “chupóptero” al català, els traductors et donen varies opcions. Paràsit, per exemple, que en una persona es diu de qui viu de les coses i del treball d’altres. Corcó, insecte que viu dintre de... i se’l menja. Vividor, també es contempla, dient-se de la persona que viu a costa d’altri i, per últim, sangonera que es diu del que viu dels diners dels altres.

Si t’he de dir la veritat, ara no sé com m’ha vingut tot això al cap, perquè estava llegint a la premsa que sindicats i patronal  se senten insatisfets pel fet de que el govern central vol aprovar una reforma col·lectiva sense comptar amb ells perquè no s’ha posat d’acord.

Tu, amic meu, saps ben bé per a què serveix tot això del sindicats i la patronal? Perquè clar, si se’ls paga o cobren per fer una feina (vetllar pels interessos dels treballadors i de les empreses) i després de reunir-se, parlar, negociar i no arribar a cap acord, és de dir, no fer la feina, se’n tornen cap a casa, seuen al sofà es prenen uns canapès i quan veuen per la tele que el govern pren mesures (a cops de gorra, pot ser sí), agafen el mòbil  i truquen al mitjans, mentre fan un glop de cervesa fresqueta, per dir que estan insatisfets. Després (això ja és imaginació meva), fan un rotet.

Ja sé que això no té res a veure amb els chupópteros, que diuen en castellà, però no sé per quin sets ous me s’ha barrejat tot al cap.

A tu, amic, no et passa això, de vegades?

Per cert, company: tu creus que la patronal i els sindicats ho saben tot això que ens està passant de la crisi, de l’atur del 40% que afecta al jovent, etc.?

Digues-me alguna cosa, perquè igual estic equivocat...


7 de juny de 2011

Els acampats i els que fa temps que campen

                           
Estimat amic:

Ja ho veus aquesta gent aguanten. La raó dona molta força.


Sí, ja ho sé. Ho fan massa llarg, ja ho hem comentat, i pot ser ara haurien d’aprofitar tota aquesta força per treballar propostes en ferm i interferir directament en el sistema que, mentre no es canviï, és el que hi ha. Corren el perill de perdre potència amb querelles i en allargar l’acampada que, a la fi, també és il·legal i sempre estaran exposats a que els facin fora. Ara ho haurien de fer ells mateixos (anar-se’n) i tornar-hi quan tinguin propostes ben concretes i fer-les arribar on s’escau.

Ja veus, però, es tracta d’indignats i la majoria, afectats directes per la part dolenta del sistema, els principals raonaments els enfoquen en contra de la classe política, els governants en general que registren vergonyes importants de corrupció (encara que els corruptes en siguin pocs ho paguen tots), de ineficàcia (són molts els comentaris de que haurien de passar alguna prova dura per exercir com tothom) i també el fet de que per molts sigui el seu modus vivendi, cosa que no tothom sap administrar adequadament i propicia vicis abusius. També es queixen, de les entitats financeres. Tu i jo sabem que també tenen raó, però no només per la mala gestió que les han fet pols, sinó principalment per les causes (connivència política: uns per participar de la mala gestió i altres per ser esclaus dels seus favors), i també pels efectes (ruïna dels sistema que s’ha d’arreglar amb diners públics, en detriment d’altres destinataris: empresaris, autònoms, particular, per exemple, mentre les problemes d’aquests els solucionen prenent-los els seus bens més preuats, com la casa on viuen).

Per aquí ronden algunes de les preocupacions dels acampats però, i els que ja campen?

Me sembla que  van en altres direccions. T’explico:

En la tradicional reunió del Cercle d’Economia de Sitges, polítics, empresaris i economistes de primer nivell  (cap dels tres amb caire de massa crisi: aquests ja campen), han intentat portar llum per el millor camí a seguir... (fins aquí fum), i han arribat a un consens.

Primer.-  Prosseguir “amb determinació”  l’ajust fiscal per reduir el dèficit públic per baix del 3% del PIB, necessari per calmar el mercats financers (la fera que els devora).  

Segon.- Reforma laboral a fons, clau (diuen) per ajustar els costos i millorar la competitivitat (això s'ha d’arreglar amb els mileuristes).

Tercer.- Culminar la reestructuració financera (que de moment no és res més que fusionar caixes, sense adonar-sen, o sí, del monopoli financer que estan creant i sense demanar cap responsabilitat als mal gestors ni als mal controladors, és de dir governador del Banc d’Espanya i govern de l’Estat).


Bé amic, un mateix problema, amb plantejament diferents. Cap dels dos s’han escoltat, ni s’han tingut en compte malgrat tenen el mateix problema entre mans.

Els de les places, segueixen acampant... els de Sitges no s’han quedat: ja fa temps que campen pel seu compte.

Fort, oi?

Digues-me alguna cosa, amic... perquè també puc estar equivocat, no?



4 de juny de 2011

Les protestes del carrer

                                                

Només canviar el Govern, el de Catalunya em refereixo, i en la perspectiva de que canviï també el de l’Estat, als sindicats se’ls hi ha girat feina de cop. Ja va bé. Després de les substancioses subvencions que reben per complir amb el seu objectiu (defensar el treballador), és bo que s’hi dediquin de ple. No sabria dir, però, si ho han fet sempre. Bé, sincerament, sí que ho sé, perquè jo també he estat treballador i sé el que els sindicats han fet per mi i també el que no han fet i com han funcionat, durant els trenta-cinc anys de la meva vida professional. Però fora temes personals, una cosa sí està clara i és l’actitud dels sindicats, els dos majoritaris especialment, en relació als governs anomenats d’esquerres que ens han governat en els últims anys, dels que no poden dissimular ni negar la seva connivència. Considerant bona, sana i necessària la protesta ciutadana, si més no perquè el govern de torn no es passi de la ratlla i sàpiga que se’l vigila, és fa difícil entendre, ara mateix, si és bo, sa i necessari alenar-la i extremar-la (en sanitat o ensenyament, per exemple) versus un govern que vol resoldre els greus problemes que un altre ha deixat, al qual, tot i fent una mala gestió i portar-nos on som, mai li van aixecar la veu per reclamar-li el mal que estaven fent. Se’m fa difícil però voldria pensar que, ara sí, volen fer la seva feina, defensar el treballador, en lloc de fer política, defensant als seus partits. 


(Diari de Tarragona 7-6-11)