MÉS PETROLI O MÉS NOTÍCIA



Repsol extraurà més petroli de les nostres costes. Tots els mitjans se n’han fet ressò. No cauré en la crítica fàcil que ja s’ha fet en el sentit de que tot el dolent fa cap a les nostres terres, perquè tampoc és així, tot i el nostre pessimisme i també certa resistència fàctica a certes inversions. Tampoc crec que el nostre peix i marisc en un futur immediat es perjudiqui més que ara, que ningú fa res pel sanejament de les badies. El risc d’un basament no ens el podem estalviar amb els vaixells que naveguem per la vertical de les nostres costes i amb l’actual plataforma Casablanca que ja fa molts anys que opera encara que molt de mal no ens ha fet.

Sí crida l’atenció, però, la notícia a bombo i platerets perquè no és cap novetat, avui, que es treballi per ampliar la producció en uns pous, Llobarro i Montanazo, descartats fa més de 15 anys, llavors inviables. Durant els últims anys, es porten invertits en estudis 121 milions i encara falta l’imprescindible informe sísmic. L’únic que s’ha fet aquests dies, de tants titulars, ha estat les proves de qualitat del cru. Passar de produir 2000 barrils a 6000 és important, malgrat la insignificança del percentatge en relació al consum, però la notícia, com a tal, sembla excessivament eufòrica.

Pot ser necessitem “inputs” positius, cortines de fum perquè no es parli d’altres coses més preocupants. Tot entreteniment fa bullir l’olla.

(Diari de Tarragona 3-06-09)

LA “LEC”, UN ACORD D’ESTAT
(SORTINT DE LA INDIVIDUALITAT)

No sé si podem prendre acords d’Estat en una nació sense estat, però l’acord majoritari sobre la Llei d’Ensenyament no té precedents i es pot qualificar com un acord d’estat pel damunt dels interessos partidistes i personals, molt influents aquests últims en els primers.

A finals de l’any passat m’entretenia en fer unes reflexions sobre el problema de la individualitat i la necessitat de pactes que superen les majories parlamentàries en temes tant importants com l’ensenyament, el terrorisme, la delinqüència, a l’estil dels famosos Pactes de la Moncloa o del Pacte de Toledo.

Reprodueixo (disculpeu l’extensió) l’últim dels escrits:

LA INDIVIDUALITAT (III)
PA PER AVUI I FAM PER DEMÀ

També la pateixen els governants. Individualisme, feina a curt termini, rendiments ràpids que satisfacin l’ego. I la pateixen els governs perquè depenen dels partits polítics, gestors del món democràtic, per les seves individualitats personals i també partidistes, que es ceguen enfront l’interès públic global per al que estan cridats. Hem vist un PP votant en contra de l’entrada a l’OTAN perquè ho proposava un PSOE que havia canviat de parer o una ERC votant NO en el referèndum de l’Estatut, perquè ho proposaven d’altres, per diferenciar-se o no sé per què.

La pateixen els governs en mans dels partits que manen amb el seu centralisme i amb el seu egoisme vers els vots a aconseguir, mantenir, augmentar i, sobre tot, en la seva obsessió pel desgast del contrari fins l’extrem de perjudicar la seva pròpia gestió governamental, malgrat haver-hi de ser beneficiaris tots plegats. Hem vist com tracten algunes administracions centrals, per exemple, a ajuntaments de diferent color polític. I hem vist, per exemple, com un nou govern entra a la Moncloa i es troba els ordinadors vuits perquè el sortint és d’un altre color. Ara expliquen que ho va fer José-Mª Aznar, però no se’n recorden que també ho va fer Felipe González. Com si els ordinadors i tot el sistema fos d’ells o dels seus partits, obviant que ho hem pagat entre tots i la informació esborrada servia per governar-nos a tots, no només als seus partidaris. Egoisme ferotge i manca de sentit del servei públic i, per contra, desgast del sistema desencisant a propis i estranys. La successió de governs democràtics, segurament per l’individualisme i interès partidari, atès que ells són els legisladors, no està ben regulada però, a més amés, falta vergonya i sentit comú.

I la pateix la Unió europea quan la individualitat dels governs que la formen són incapaços de posar-se d’acord per solucionar la unió política, malgrat s’ha fet el gran esforç per la unió econòmica. Hem vist, tot i així, un gran egoisme i una perversa individualitat a l’hora de solucionar el conflicte dels Balcans o els problemes financers, com a conseqüència d’una nefasta gestió egoista que ningú dels que cobren del poble ha estat capaç de controlar, tot i sent, ara més que mai, una problema global.

Ho deixo. Els egoistes i els individualistes, a càrrec de l’herald públic, i en detriment de qui els paga i els escull, em tenen esgotat.

(Blog de l’Avui, 22-12-08)


N’entenc poc d’ensenyament i no sabria valorar la transcendència de la “LEC”, que espero vingui a millorar definitivament la formació del nostre jovent, però si vull valorar molt positivament l’acord, per mi d’estat, dels tres partits que sumen una substanciosa majoria al parlament i, l’encertarem o no (ja veurem), per fi s’han posat d’acord amb un tema transcendental prescindint dels colors polítics que defensen. És per felicitar-nos. Enhorabona.

(Blog de l’Avui 2-07-09)

MICHAEL JACKSON i VICENÇ FERRER



Dos personatges populars, de fama mundial, ens acaben de deixar.

El cantant, sens dubte un fenomen indiscutible com artista en el seu estil, un primer espasa, encara que de vida i actituds enrarides, a tenor del que els mitjans ens han anat explicant al llarg de la seva carrera sobre el seu comportament, el canvi del color de la pell i de la seva imatge en general, sense entrar en els motius que desconec i, a mi especialment, no m’interessen. El que em podria interessar és l’obra artística que deixa.

El missioner, sens dubte un fenomen indiscutible com a benefactor de la humanitat, un primer espasa, sense entrar en la seva vida particular, que tampoc conec ni, a mi especialment, m’interessa gaire. El que verdaderament m’interessa és la seva obra.

El cantant, encara no s’ha enterrat i més marro no en pot haver en l’afer de la seva mort, reflectit en la premsa mundial. El missioner, ja enterrat, cap marro ha ocupat la portada dels diaris en el món, que només han lloat la seva obra social, segurament incomparable amb ningú d’aquesta època.

Les especulacions sobre la causa de la seva mort i la situació en que deixa el seu llegat, és el que més interessa en el cas del cantant, mentre en el cas del missioner interessa la valoració d’una extraordinària feina social, el nivell de representació d’algun govern a les seves exèquies o com se’l recompensa amb un premi Nobel, per exemple, perpetuant la seva obra i compensant el valor del seu esforç.

Als dos els han plorat i segurament els seguiran plorant molta gent. No sé si és la mateixa gent però sí, n’estic segur, per motius diferents.

UN PUJOL PRAGMÀTIC


No tenia dubtes sobre el qualificatiu que li volia posar a l’expresident però, per si de cas, m’he assegurat i he fet una passada per la definició que en fa d’aquesta paraula el Gran Diccionari de la Llengua Catalana: Que atén solament als fets, que no té en compte sinó les conseqüències pràctiques.

En la seva intervenció a una taula rodona a la Cambra de Comerç de Tortosa, convidat pels “Amics i Amigues de l’Ebre”, Jordi Pujol va estar pragmàtic. De la mateixa manera que va enviar a “fer punyetes”, dies enrere, els votants tradicionals de CiU que es queden a casa el dia de les eleccions, en la seva intervenció a Tortosa, franquejat (ho dic per la franquesa) pel Dr. Fabregat de la Rovira i Virgili, Manolo Tomàs i l’arquitecte Tarragó, va ser punyent assenyalant el futur de les Terres de l’Ebre, resolt i assumit el tema de l’aigua tal com ho vol la gent, ara l’acció està a les nostres mans.

I que més?, va dir i repetir, recolzant com a punt de partida el projecte exposat pel responsable del Campus Universitari, però assenyalant deures pendents en matèria de desenvolupament del territori per donar feina al jovent que la universitat capacitarà, coneixent la resistència fàctica local a moltes inversions.

Va estar convincent, amb autoritat, i amb el respecte que té un estadista que dona la cara i reconeix públicament que es va equivocar, amb el tema de l’aigua, a tenor del que la gent del territori desitjava. Pujol és pragmàtic.

(Diari de Tarragona 26-06-09)

APUNTS D’UN CIUTADÀ


MANIFESTACIONS I PLATAFORMES

Diu que tornen les manifestacions, tornen les plataformes “antialgunacosa”. Tornen en moments agredolços, més agres que dolços, perquè les victòries del Barça, encara que ens reconfortin l’ànim, no serveixen per apaivagar l’amargor de la crisi que ens pica cada dia a la porta de casa, per anunciar-nos que algun amic, algun veí o algun paren s’ha quedat sense feina, se li ha acabat al subsidi de l’atur o li prenen el cotxe o la casa perquè no pot pagar el crèdit.

Tampoc reconforten gens les mesures dels governs, drapets calents, un al damunt de l’altre, com qui cura una gangrena amb infusions de frígola i marduix o una úlcera d’estómac amb una pastilla Juanola, intentant enganyar a la gent que, angoixada, ja no sap el què i a qui creure.

No sóc pessimista, però hi estic perquè els temps no estan per tirar coets, ni per Sant Joan, i no hi ha directius clares del què cal fer, malgrat es miri molt cap endarrere, per veure qui en té la culpa (sabent, ja, que la tenim tots plegats), enlloc de mirar cap endavant, aprenent del que ha passat i revifar, transformant el problema en una oportunitat.

Però tornant a les plataformes de protesta ciutadana, tal com estan les coses i les nostres butxaques, no m’estranya que es protesti i benvingudes siguin si venen a arreglar-nos les coses, que falta en tenim. Benvingudes si venen a aportar millores per governar més eficaçment els ajuntaments, els consells comarcals i altres estaments. Ben vingudes si aporten solucions perquè la gent tingui feina. Benvingudes si es veuen en cor de posar quadrats als bancs i a les caixes, als lladres que ens entren a les cases i als traficants que enverinen els nostres fills. Benvingudes si són capaces d’influir en els governants perquè milloren les instal·lacions industrials, el medi ambient i les infraestructures per a que tinguem més prosperitat i més qualitat de vida.

Ara bé, si tornen les plataformes, amb els nostàlgics, per a recuperar protagonisme o reivindicar més atenció personal (o col·lectiva, és igual), si tornen per a recriminar a aquells partits polítics que els van fer costat quan no governaven i ara que manen els han deixat en l’estacada, si tornen perquè es restringeixen les inversions al territori i es freni la prosperitat de la zona, enfonsant més encara les economies de les llars mitjanes i baixes... per en això no fan cap falta. Això últim ja ho fan els governant tot sols.

(Butlletí l’Aldea, primavera 2009)

“AQUARELA”


És més de mitja nit. La gent descansa, m’he quedat sol, els grills insistents no paren des que s’ha fet fosc, no es cansen mai, irriten per la seva constància, no es cansen, no canvien de to, sempre la mateixa nota, un “si bemoll” en octava sense pauses que s’acaba clavant al cervell. Si és com diuen el cant de l’aparellament els deu costar molt, com a tot “quisqui”, lligar. El cant de la perdiu que canta cada nit és més agradable, bat el bec com qui tremola de fred i calla més aviat. Deu lligar cada nit, molt més que els grills. A la terrassa està tot assossegat, la gateta negra de potes blanques fa la ronda com cada nit. Ja no es sorprèn en veure’m sol amb la cara enlluernada per la pantalla de l’ordinador i, a més a més, sap que a la soca de l’olivera de baix i trobarà un plateret en menjà. Ha canviat de pelatge, fa més bona cara. S‘a fet més domèstica. No li cal caçar.

Ni un xic de vent s’atreveix a moure les fulles de les oliveres i dels pins, enllumenats per la llum suau de les faroles que els hi faran companyia fins l’alba. Un parell de borinots, alguna papallona blanca i altres insectes fan la cursa de les llums, d’un fanal a l’altre. Alguna nit passa una mifa i de vegades, escassament, canta algun mussol. Un veí jove plega de rondar, és dijous i demà encara treballa. Sé que prega per a que la feina no se li acabi, sap que la crisi és per tots, mentre la remor del seu cotxe trenca el silenci de la mitja nit i alerta un parell de gossos d’altre veí que borden fins l’avorriment. Ningú els hi fa cas.

Encara que agradable, fa frescor, la calor del dia encara no es prou roenta per perllongar-la fins la nit. L’estiu espenteja però la primavera es resisteix a plegar. De cara a la mar és fosc. És lluna nova, no hi és. Un rosari de llums dels pobles del Delta senyalen, com guspires que s’apaguen i s’encenen l’horitzó, mentre, en el fons de la foscor el far del Fangar “xispeja” com qui pica l’ullet per fer-se mirar. Alerta als navegants, traficants i gent que guaita per gust. Mentre, suau, una cançó m’acompanya: “Aquarela”. L’autèntica, la de “Toquinho”. Una melodia extraordinària, una poesia profunda, una gran amistat, un desig, un gran record... d’això vivim!!

(Blog de l’Avui 20-06-09)

L’EBRE, SEMPRE EN AL PUNT DE MIRA


És com una núvia maca, atractiva i desitjada. És el somni de molta gent, especialment de fora de la conca. Tots volen absorbir els seus encants, els seus favors, la seva fertilitat, la seva vida, l’aigua.

En el món hi ha l’aigua de sempre, ni es crea ni es destrueix. Altra cosa és on està i en quina quantitat, dos factors dinàmics sempre variables i un tercer que condiciona molt la seva utilitat: l’ús que se’n fa, la gestió. Per això hi ha tensió hídrica, llocs que se’n consumeix en excés o no s’administra adequadament, zones que ha minvat la pluviometria en benefici d’altres indrets.

L’Ebre, com aquella núvia tant desitjada, és assetjat permanentment. Ara des de la mateixa conca. Les Corts d’Aragó aproven modificar la part de la Llei del Pla Hidrològic Nacional que fa referència als cabals mediambientals. Justament la disposició addicional dècima, la millor de tota la Llei, en benefici de la protecció integral del Delta. Afortunadament s’ha tombat al Congrés.

En la lletra petita podríem esbrinar qui va influir en l’establiment d’aquesta disposició i qui ha influït per a que es tombi la pretensió aragonesa però, és igual, cal fixar-nos en els resultats. Sent ja una llàstima que la disposició addicional dècima de la Llei s’hagi usat tant poc, o gens, per protegir el tram final del riu, només faltaria que algú comencés a furgar-hi per fer-ne alguna escletxa. Massa projectes faraònics. Massa pretendents per una sola núvia.

(Diari de Tarragona 19-06-09)

LA TERMINAL I MÉS COSES


Necessària, molt necessària, cabdal per Barcelona i Catalunya que recupera en infraestructura aèries el protagonisme que li correspon però també, amb retard, la cobertura d’unes necessitats imperioses que no podien esperar més. Els polítics que avui governen, s’han afanyat en aplicar-se els mèrits però, paradoxes de la vida política, cap dels partits ni de les persones que han participat en la inauguració, malgrat s’han fet notar de valent, són els autors inicials del gran projecte, del pacte d’estat, de l’acord entre govern central i Generalitat i, els pares de la criatura, els verdaders actors del pacte, no han assistit a la inauguració. No toca, no s’estila, no és costum, no els han invitat... és igual. El problema és que, després de tot, en la visita del President del Govern i el ministre de Foment qui semblava “només convidat de pedra” era el Govern de la Generalitat. Hem perdut moltes pistonades. Ho comenta, per altres coses, en un article el President del Institut d’Estudis Catalans, Salvador Giner, que els catalans ja no som el que érem i també recentment, per diferents raons, el professor Jordi Nadal va fer comentaris al respecte en el gremi d’empresaris de Sabadell en el sentit de que els catalans ja no traiem pans de les pedres. Hem anat a menys. Si us serveix de consol, nosaltres a l’Ebre també reclamem i tampoc ens fan molt de cas.

És curiós la dimonització interessada i abusiva que les esquerres n’han fet del Pacte del Magèstic. Doncs, ves per on, avui sense aquell pacte no hi hauria nova terminal al aeroport del Prat. Pot ser és una de les últimes pedres de les que els catalans hem tret pans.

(Blog de l’Avui, 19-06-09)