Es continua robant al camp

Els pagesos s’exclamen. Es roben productes, estris i maquinària als camps i a les masies. Està demostrat que es roba però demostrar qui ho fa ja és més difícil, perquè el que roba ja té cura de que no l’agafin en flagrant delicte i, si l’agafen, el que ho ha vist, ha de voler declarar, dir la veritat i demostrar-ho. Mentre, l’Elies Gombau, un pagès del meu poble, està content i, a la sortida del jutjat, ho ha celebrat amb els familiars, amics, companys de la pagesia que sempre li han fet costat i amb algun clàssic oportunista polític que no ha perdut ocasió per sortir a la foto. Tot s’hi val i tot és bo per recolzar el patiment d’un home que va fotre dos trets a l’aire per dissuadir persones que van entrar dintre de la seva propietat i, potser, li fotien les carxofes, la fruita o els caragols... és igual. Segons explica, no era la primera vegada que el furtaven. Però l’Elies, com en el món a l’inrevés, va passar a ser el demandat. Més de dos anys d’angoixa resolts en deu minuts de judici. Sempre és un tràngol haver de passar per un jutjat, estiguis d’una part o duna l’altra i, per les experiències que tots tenim per haver-ho fet alguna vegada, la sentència, mai complau del tot i, per suposat, mai a les dues part. Deu ser molt difícil fer justícia. Costa anys i panys, costa molts diners, molts disgustos i la percepció és sempre de desencís. Els d’a peu tot això no ho entenem. Mentre, es continua robant al camp.

                                            Espolsem el gebre

La mica de rosada que enfarina els camps, ens recorda que encara fa hivern malgrat els ametllers, atrevits, ja floreixen. L’amburgada encara es pentina les grenyes de boira freda, cada matí, mentre desfila de Rasquera en avall fins espargir-se a la mar pel pont de l’Àliga. No són aquells freds que gebraven les festes de Sant Antoni al Perelló o les de la Candelera a la Cala que encara estan per veure, però una altra fredor corre pel cos dels dipositaris de la secció de crèdit del meu poble que, malgrat les oportunes gestions del Govern de la Generalitat, no veuen com recuperar la resta dels recursos enganxats, apareixent a les parets bàrbars senyals vermells, com els números de la Cooperativa, fruit de la impotència i de la ràbia que cal contenir. Es fa difícil recuperar la confiança en nosaltres mateixos quan ens passen tantes coses i poques de bones i, al damunt, condicionem sistemàticament tots els projectes importants que es podrien desenvolupar a la zona, començant pels plans de reg, malgrat la sequera i la manca de perspectives en el primer sector, passant per les industries que han intentat instal·lar-se al Catalunya Sud, fins els parcs eòlics que ens van festejant. Raons en hi ha, segur, a favor i en contra, però, mentre, no som capaços d’espargir la boira sobre l’economia del territori. Caldria anar més lluny per millorar el que tenim prop i anar aixecant el cap abans de que el gebre ens l’enfarini del tot.

                                                Ens hem d’empassar el 2012

Espargida la boira de les tan esperades i entranyables, però també empallegoses festes nadalenques, és inevitable, encetant any nou, que fem projectes per millorar el que hem deixat enrere, sabedors de que aquest serà encara pitjor, convenciment que ens ho farà pair millor. Els dirigents s’esforcen en justificar les mesures dures que s’estan imposant, segurament dos o tres anys massa tard, sempre marcats per la poltrona i la dependència electoral, però tal com ha anat calant en la ciutadania la pua esfereïdora dels pecats mortals d’una classe dirigent irresponsable i feble en connivència amb una altra de pitjor, la financera, egoista i desmesuradament especuladora i avariciosa, s’han anat assumint les desgràcies quotidianes que a cadascú li toca viure i, convençuts de que aquest any també serà dolent,  aflora el sentiment decebedor vers aquells als que se’ls hi ha donat la confiança per a que governen i no ens ho han solucionat d’un dia per a l’altre. Som així d’exigents, o pot ser és la necessitat que ens obliga.  Mentre, ens distraiem condicionant l’actuació de les forces d’ordre públic o ens perdem amb denuncies simples de correbous  o judicis de polseguera mediàtica sobre els regals a polítics però no s’aborden flagrants casos de mala gestió, connivència, corrupció, malversacions i males inversions que han estat el caldo de cultiu per conduir-nos on ara som. Serà un any estrany, però ens l’haurem d’empassar.   

(Diari de Tarragona 15-01-12)

                                                             I el 2012...?

Les Terres de l’Ebre no s’escapen dels efectes de la conjuntura global, amb una situació financera complicada, un atur i una crisi energètica generals i un segell de crisi anímica que ens ho fa veure tot encara pitjor, amb l’afegitó de la problemàtica estructural del territori que en els últims anys s’ha agreujat per la desaparició de petites i mitjanes empreses, l’afecció del problema de la construcció, dels preus dels productes agrícoles i la desatenció i l’incompliment polític (estació de mercaderies de l’Aldea, variant de la N-340, l’autovia A-7, el retard dels regs Xerta-Sénia i l’Aldea-Camarles i el de les obres d’extracció de residus del pantà de Flix i les de les inversions per corregir la regressió del Delta). Tot això ha creat desconfiança en les nostres mateixes possibilitats i la fuga de població jove per manca de futur al territori, especialment en l’àmbit agrícola.

S’enceta un any i cal fer nous plantejaments que, partint de desitjos i bones intencions, voldríem portar a terme tots plegats després d’una dècada de mala gestió política, social i financera que ens ha portat on som. El més senzill seria mirar de no repetir errades, entonar el mea culpa i, com l’hora de buscar culpables ja ha passat, treballar tots plegats per traure el carro del fangar.

Coneixem les principals amenaces. La caiguda del PIB per càpita, no tant per menys producció com pel creixement demogràfic (2 punts més que la mitjana catalana) es corregeix amb la minva de la immigració. La construcció (8% del PIB), amb una oferta desmesurada, tardarà uns anys a recuperar-se. En el primer sector (11% del PIB), amb una forta afecció minifundista en agricultura, s’haurà d’anar pensant en plans de reparcel·lació, plans de reg, fusió de cooperatives i innovació (mercats, marques, DO, qualitat i implicació en els sectors agroindustrial i turisme rural). Els serveis creixen sols (55% del PIB) però l’industrial (26% del PIB), el que més llocs de treball ha destruït, necessita crèdit, però també formació i enginy, recerca i innovació, així com una connexió permanent amb l’Administració i la Universitat, amb especial atenció a les comarques del Baix Ebre i Montsià, on hi estan establertes el 90% de les empreses, amb Tortosa i Amposta com a principals nuclis urbans de producció. Si tot això s’afavoreix des dels governs, pot ser el segon semestre del 2012 les coses milloraran a les Terres de l’Ebre.

(Diari de Tarragona 2-01-12)

                                              Bones notícies

M’agradaria parlar de bones notícies com la inauguració del CAP de l’Aldea, l’exposició de l’artista tortosí Rocamora, de la vintena de premis turístics que recull la Terra Alta, de la nova marató de TV3 que ressalta cada any la solidaritat del poble català, de la nova plaça del mercat d’Amposta, de la rehabilitació d’una església del segle XIII a Ginestar, del nou pla preventiu contra la mosca negra, o de que l’hospital Verge de la Cinta ofereix un nou servei de llits individuals, però, malauradament, tot això no fa bullir prou l’olla i l’atenció no se’n surt de qualsevol desgràcia social, financera o econòmica que ens ve a engrossir substancialment els problemes que ja tenim. Així, el pensament, l’atenció, es centra en els problemes del socis de la secció de crèdit de la cooperativa de l’Aldea, en la gent que augmenta la cua de les ajudes de Càritas o en les retallades que afectaran aquest dies als funcionaris públics i els aturats reals, encara amb subsidi o ja esgotat. Tot i així vull tornar a coses positives perquè venen dies d’aquells que ens fem tots bons i carregats de bones intencions i fem amables felicitacions, i es per això que, després de l’ensurt de la secció de crèdit de la cooperativa del meu poble i l’excés d’alarmisme social que es va crear per declaracions municipals desmesurades que complicava el sector, la Generalitat aporta una solució política ràpida, efectiva i, sobre tot, de confiança.

                                          Calma, controlem la situació

Cal mantenir la calma i, ara, no retirar els dipòsits d’on els tenim i, sobre tot, cal que ningú ho recomani. Ho comentava en un article d’opinió anterior, a partir del cas de la cooperativa del meu poble, perquè no s’ha d’estendre el pànic en èpoques de dificultats o en circumstàncies puntuals que s’hagi produït de cop, com és el cas que ens ocupa, una falta de confiança, segurament per una mala gestió. Sé que cada u pensarà que són els seus diners i els ha de protegir, però cal pensar que un efecte “corralito” acaba perjudicant a tothom. El pànic no és bo, per ningú, en cap  circumstància. És veritat que fa pudor de mala gestió i incompliment del reglament, per part de qui gestiona la cooperativa de l’Aldea quan, com a mínim, ha immobilitzat més dels recursos (pràcticament tots) que la llei li permet, jugant inconscientment amb els diners dels socis i això s’ha de seguir, corregir i sancionar, però també cal tenir en compte vàries consideracions. En primer lloc la puntualitat del cas (no té perquè ser a tot arreu igual) i, després, que res és segur enlloc i que, malgrat el desemparo de les seccions de crèdit que no es poden beneficiar del Fondo de Garantia de Dipòsits, la resposta immediata de l’administració, Ajuntament, Diputació, Consell Comarcal i Generalitat, ha estat tranquil·litzadora, efectiva i aporta confiança. Ara, aprenguem també allò tan obvi com antic de no tenir tos els ous en una mateixa cistella.

  

                                           No estenguem el pànic

La Cooperativa del meu poble no pot fer front a les disposicions que els seus socis volen fer dels diners que hi van depositar. Això no és un problema de la crisi global que patim, encara que una mica també, sinó de desconfiança en els gestors que la maneguen. “Zapatero a tus zapatos”, es diu en castellà. Aquí en diem que “del que no n’entenguis ni en compris ni en venguis”. Certament, després d’aspres experiències en els últims anys, de tantes cooperatives que han volgut fer de banc amb els recursos dels seus socis amb caixa rural, fins i tot en èpoques de vaques grasses, és curiosa la fidelitat i la confiança en aquelles institucions. No és dolent que les cooperatives gestionen els recursos que els seus socis els hi deixen en dipòsit. El perjudici bé quan una part important d’aquells recursos es col·loquen malauradament en inversions que no tenen liquiditat immediata o a curt termini i els dipositants volen disposar. Els socis són els propietaris de l’entitat, però en la pràctica costa controlar les accions d’aquells gestors que les maneguen, als que se’ls hi ha fet confiança per a que administren els seus interessos i, especialment, els seus diners. És veritat que cada cas és un cas i, en independència de que les feines les té que fer qui n’entén, també cal recordar que tots els bancs i caixes farien fallida si els seus clientes volguessin retirar els seus diners de cop, acció que mai s’ha de recomanar.  

(Diari de Tarragona 4-12-11)