PUBLICITAT

26 de juliol de 2009

EL VENT, EL CANT I EL FOC


En diuen ponent però és migjorn: ve del sud. “Vent de baix”, per entendre’ns. Terra endins serà garbinada i atiarà focs traïdors que posen en perill homes valents que hi lluiten en contra. Som en règim de marinades, ha calmat el mestral, aquell “vent de dalt” nostre, sec i netejador per excel·lència. Fins i tot estones de tramuntana, suau en intensitat però fresqueta, com a treva agraïda entre la calor que ha fet i la que ens espera. És característica regular d’un estiu que sembla molt calorós. Ja no ens en recordem, dels anteriors.

A la costa torna l’oratge de gregal humit que s’ha encruelit i ens ha portat aquella xafogor aclaparadora que ens fa demanar vent sec, vingui d’on vingui i es digui com es digui. Mentrestant, canten havaneres a la vora de la mar: “La bella Lola”, “El meu avi”... i la “Salve marinera” durant la processó per la mar. Vespres de concerts, correfocs i banderes enlaire al so de dolçaines i tambors. De nit la gent balla al port, davant la llotja, i de tarda va als bous, remullant-ne algun a la mar salada, costum i afició de la majoria, malgrat el remuc d’aquella minoria que continua burxant i queixant-se.

Torna el Renaixement a la capital del Baix Ebre, i els focs d’artifici assenyalen la fi de la festa, però el foc del bosc se’ns emporta bombers valents que lluiten per nosaltres. Mereixen un homenatge tant els que malauradament han perdut la vida, com els que encara l’arrisquen contra el foc. El meu ja el tenen.

(Diari de Tarragona 24-07-09)

22 de juliol de 2009



ELS HEROIS DEL FOC

Són gent valenta, que lluita contra el foc. Aquell foc que ens fa fugir per por, covardia, protecció, instint de conservació... salvar la pell. Ells hi van de cara, s’enfronten amb el perill i lluiten per nosaltres, pels nostres boscos, per les nostres cases, per les nostres fàbriques. A Nova York és un cos reconegut i respectat i, en una petita església anglicana al costat de la Zona Zero, hi vaig trobar, i encara hi és, el testimoni dels bombers de la Generalitat, entre d’altres, que havien contribuït en les feines de salvament.

El foc continua. Sóc davant de la badia de Sant Jordi, a l’Ampolla, i des de la meva terrassa veig com carreguen els hidroavions que remullen la zona dels incendis. No paren en tota la tarda. És angoixant. Em sento impotent. Jo tant tranquil i ells lluitant amb els vents que atien un foc ferotge als ports de Tortosa/Beseit enfrontant sense defallir la feina d’extinció amb quatre companys morts i dos ferits, a les costelles. Són herois per naturalesa. Són professionals com la copa d’un pi. No tinc paraules...

No puc fer res més. Deixo el meu agraïment i el meu petit homenatge als grans herois i el meu emotiu condol al cos i a la seva família.

Continua desesperant-me les burilles que trobo per la vora de les carreteres llançades des de les finestretes dels cotxes. Realment sabem el que ens hi juguem? Avui ens hi hem jugat vides humanes.

(Blog de l’Avui, 22-07-09)

20 de juliol de 2009

FENT COMPLIR LA LLEI

Per les fotografies que han ensenyat els diaris, la casa enderrocada per Urbanisme a Deltebre semblava maca i adient a l’ambient del seu entorn, però les coses no són com pareixen i s’ha tombat per il·legal. Res a dir si era una construcció irregular, perquè la llei s’ha de fer complir i com en això som tots iguals, feina hi haurà per resoldre el centenar de casos —segons he llegit en algun mitjà— detectats pel Cos d’Agents Rurals en els últims anys.

Crida l’atenció, en aquest cas, la rapidesa de la decisió judicial. Crida l’atenció també la defensa a ultrança dels veïns en el primer intent d’enderrocament barrant el pas als agents executors. Són coses que s’han d’entendre (som així), tot i que la il·legalitat, no l’hauria de defensar ningú. Però encara crida més l’atenció, a part del rebombori municipal, el matís de la notícia que detalla que s’han mobilitzat més de 100 Mossos d’Esquadra (i es comenta que fins i tot algun mitjà aeri) per poder fer complir l’ordre judicial. A priori, sense saber-ne res més, sembla exagerat. No sé si cal tot un escamot d’aquestes característiques, perquè no se m’acut contra quina força s’havien d’enfrontar.

A molts dels qui ens han entrat a robar a les cases últimament (que en som un munt) ens agradaria una mobilització semblant per defensar els nostres interessos. No sé si la hi ha, però sí sé que no la notem.

(Diari de Tarragona 18-07-09)

17 de juliol de 2009

LA INDEPENDÈNCIA D’ESPANYA

És escandalós com s’està resolent l’embolic del finançament que, a la fi, ningú entén i amb això juguen els que, d’un mal acord, en volen fins i tot treure molt bon profit. És allò de convertir el problema amb una oportunitat i, a fer de Déu que ho estan aconseguint, sobre tot, no només volent explicar el que no té explicació sinó, a més amés, cascant el clatell del partit gran de l’oposició, culpable de tots els mals de Catalunya.

Quan finalment s’ha aconseguit arrancar alguna xifra, els que ens governen fan puntetes per arribar al 3.800 milions, condicionat a que millori la situació econòmica, xifra que mai hi arribarem en cap cas (ni que millorés la situació econòmica) i que, hipotèticament seria al 2012 (quan ningú ho recordarà), un any després del que contempla l’Estatut, que tornarà del Constitucional peladet con un conill.

Els més malparlats del meu poble, amb això en diuen “una caguerada en floretes”, i no cal que em perdoneu l’expressió, en aquest cas no s’escau.

Heu sentit a algú del Govern explicar que enguany, el 2009, la xifra serà només 2.000 milions? Ningú ho ha explicat; cal decantar la fum cap a CDC que en els últims anys que ha governat, encara que hagi transformat Catalunya de dalt a baix, ho ha fet tot molt malament i encara en patim les conseqüències.

He llegit opinions de gent molt indignada, demanant la independència de Catalunya, que seria la forma de que ens deixen d’insultar i de prendre’ns el pel. Però no insistiu, no us esvareu, és molt difícil que Catalunya s’independitzi d’Espanya, tal com estan les coses. El que cal demanar és la independència d’Espanya.

Treballem per a que l’Espanya, amb tantes catalanofòbies en marxa, que no són d’avui, ens deixen d’avorrits. Si no ens volen, que se’n vagin i ens deixin tranquils. Cal que Espanya s’independitzi de Catalunya. Espanya necessita ser independent. Catalunya no li porta més que problemes i li fa nosa

Els hi convé. Els hem d’explicar que sense nosaltres serien molt més feliços i, de passada, nosaltres també sense ells.

(Blog de l'Avui 17-07-09)

15 de juliol de 2009



FONERIA I RESERVA DE LA BIOSFERA



Tenim entre mans dues propostes simultànies: la foneria, una empresa del grup Gallardo amb capacitat per crear uns dos mil llocs de treball globals a la zona (poca broma), i la iniciativa perquè les Terres de l’Ebre siguin declarades reserva de la biosfera, única en el litoral mediterrani llevantí, entre els caps de Creus i Gata, a excepció de la del Montseny.

No sabem la repercussió econòmica que podria tenir aquesta última, però, sens dubte, el prestigi dels nostres valors ecològics i paisatgístics entraria en una altra dimensió molt més significativa. Potser la foneria serà més discutida pel risc de contaminació que, de no complir rigorosament amb la normativa vigent, podria suposar per a la zona. L’exemple de Flix ens posa els pels de punta, tot i que ara corren altres temps i altres sensibilitats. Els opositors no trobaran gaire recolzament perquè ja hi ha un front socioeconòmic potent que la defensa i perquè governant les esquerres a Madrid i a Catalunya, aquests partits, avui, no els hi faran costat.

La declaració de reserva de la biosfera, que necessita un bon consens, poc debat aportarà si no posa condicions draconianes per al desenvolupament sostenible del territori i té, inicialment, l’aval de Mayor Zaragoza, exdirector de la UNESCO, organisme decisiu. Les dues iniciatives es complementen i poden representar un equilibri important per al territori. Veurem la nostra capacitat de gestionar-ho tot plegat.

(Diari de Tarragona 10-07-09)

10 de juliol de 2009







ROBATORIS A DOJO: QUE FEM?

No en parlen ni els diaris ni la televisió. Els robatoris, principalment a habitatges, són tan habituals que ja no és notícia. A més, no cal que ens informin perquè com pràcticament ens han robat a tothom ja no cal ficar-ho als diaris perquè ja ho sabem tots. A més si en parlessin els diaris segurament no ho explicarien com realment ha passat. Sempre que he conegut un esdeveniment de forma personal i/o presencial, quan ho he llegit als diaris ha estat explicat diferent.

Els que ens hem trobat la porta de la casa rebentada o ens han entrat per algun altre indret, finestres, patis de llum, terrasses, etc., sabem el que representa trobar-se la casa d’alt a baix. Calaixos trets i buidats per tot arreu, roba dels armaris escampada per tota la casa i, per suposat, manca de tos els objectes de valor, diners, joies, quadres, col·leccions, etc. etc...., valor crematístic, a la fi de relativa importància (la que cada u li hagi de donar), però l’angoixa, la impotència, la desesperació, el sentiment de desprotecció que hom sent, és quelcom que jo, que ho he patit un parell de vegades, i crec que com jo ningú pot explicar. Això no hi ha companyia d’assegurances que ho cobreixi.

Hi que hem de fer? Res, cridar al Mossos d’Esquadra per fer la denúncia i portar-la a la companyia d’assegurança, si la tens, per veure si recuperes algun valor i explicar-ho als amics i familiars per desfogar-te i llavors, “a mal de muchos consuelo de tontos”, te n’adones que a tothom li ha passat alguna cosa semblant: dons jo...., doncs els meus veïns..., doncs els meus pares..., doncs els sogres d’un amic... i, si vols, et pots conformar i si no vols pitjor per tu. Cada cas, i no els conec tots, et fa posar els pels de punta.

No ho puc fer més llarg, no vull jutjar als que ens governen, ni als que haurien de vigilar més, ni als que fan les lleis, ni als que les haurien de fer complir, ni al “sistema”, ni a la forma de vida que tenim. Ja ho he fet i no em serveix de res.

Tot i així tinc la sensació de que si un dia ens poguéssim ajuntar tots plegats, els afectats i els que ens vulguin recolzar, en algun lloc per fotre un crit al cel tots plegats, pot ser ens aniria bé, si més no per desfogar-nos, i si al damunt algú d’aquests que votem, per exemple, ens fes cas, ves a saber si entre tots se'ns ocorre alguna idea per millorar la situació.

Fem una plataforma? No ho sé. Alguna cosa pareguda. Recollim de moment gent afectada i preocupada pel tema i ja veurem que fem...

I com ho podem fer? De moment és qüestió que cada u vagi recollint casos pel seu entorn: família, escala, barri, poble i seria bo tenir un cens d’afectats: nom, dreça, telèfon/correu electrònic/, població i tipus de robatori i estar en contacte.

Si algun em vol escriure aportant alguna idea i, ben aviat, fer una trobada i anar ampliant la xarxa, estic a la vostra disposició. Voleu dir que no som capaços d’organitzar-nos i fer una queixa important? Un bon crit al cel no aniria malament.



Provem-ho.



(Blog de l'Avui 10-07-09)

8 de juliol de 2009

CATALUNYA RÀDIO AVALL, CATALUNYA TAMBÉ

Era de veure, però no ho veien tots. Era previsible, però no tothom s’ho creia. Era evident, però no tothom vol evidenciar les coses. Ara sí que ja no hi ha remei, les decisions estan preses, l’empastifada la tenim al mig de la cara. Aquella ràdio que tan ha significat pels catalans, pel canvi, per la culturització i la normalització lingüística: a fer punyetes!! Encara bé que RAC1 ho recupera, però malament que la SER avanci tant, en perjudici de Catalunya Ràdio i dels seus oïdors.

La crosta no sé si s’ha arrancat, però l’audiència sí. Més bé ha fugit esgarrifada. En èpoques de misèria, la sarna avança i sense una bona crosta ens en farem un fart de gratar-nos per fer-nos encara més mal.

Era el que pretenien els socialistes...? Segurament. Al país basc han anat més apressa... aquí ho van fent més a poc a poc, “sin prisas però sin pausas”. I ERC que hi diu...? Muts i a la gàbia que s’hi està molt bé. Diuen els rumors que ho pagarà car. No ho sé. Qui sí ho està pagant molt car es Catalunya reculant cada vegada més.

Ara em ve al cap en Puyal... No sé si el tenen dintre de la crosta...

(Blog de l’Avui 8-07-09)

3 de juliol de 2009


MÉS PETROLI O MÉS NOTÍCIA



Repsol extraurà més petroli de les nostres costes. Tots els mitjans se n’han fet ressò. No cauré en la crítica fàcil que ja s’ha fet en el sentit de que tot el dolent fa cap a les nostres terres, perquè tampoc és així, tot i el nostre pessimisme i també certa resistència fàctica a certes inversions. Tampoc crec que el nostre peix i marisc en un futur immediat es perjudiqui més que ara, que ningú fa res pel sanejament de les badies. El risc d’un basament no ens el podem estalviar amb els vaixells que naveguem per la vertical de les nostres costes i amb l’actual plataforma Casablanca que ja fa molts anys que opera encara que molt de mal no ens ha fet.

Sí crida l’atenció, però, la notícia a bombo i platerets perquè no és cap novetat, avui, que es treballi per ampliar la producció en uns pous, Llobarro i Montanazo, descartats fa més de 15 anys, llavors inviables. Durant els últims anys, es porten invertits en estudis 121 milions i encara falta l’imprescindible informe sísmic. L’únic que s’ha fet aquests dies, de tants titulars, ha estat les proves de qualitat del cru. Passar de produir 2000 barrils a 6000 és important, malgrat la insignificança del percentatge en relació al consum, però la notícia, com a tal, sembla excessivament eufòrica.

Pot ser necessitem “inputs” positius, cortines de fum perquè no es parli d’altres coses més preocupants. Tot entreteniment fa bullir l’olla.

(Diari de Tarragona 3-06-09)

2 de juliol de 2009

LA “LEC”, UN ACORD D’ESTAT
(SORTINT DE LA INDIVIDUALITAT)

No sé si podem prendre acords d’Estat en una nació sense estat, però l’acord majoritari sobre la Llei d’Ensenyament no té precedents i es pot qualificar com un acord d’estat pel damunt dels interessos partidistes i personals, molt influents aquests últims en els primers.

A finals de l’any passat m’entretenia en fer unes reflexions sobre el problema de la individualitat i la necessitat de pactes que superen les majories parlamentàries en temes tant importants com l’ensenyament, el terrorisme, la delinqüència, a l’estil dels famosos Pactes de la Moncloa o del Pacte de Toledo.

Reprodueixo (disculpeu l’extensió) l’últim dels escrits:

LA INDIVIDUALITAT (III)
PA PER AVUI I FAM PER DEMÀ


També la pateixen els governants. Individualisme, feina a curt termini, rendiments ràpids que satisfacin l’ego. I la pateixen els governs perquè depenen dels partits polítics, gestors del món democràtic, per les seves individualitats personals i també partidistes, que es ceguen enfront l’interès públic global per al que estan cridats. Hem vist un PP votant en contra de l’entrada a l’OTAN perquè ho proposava un PSOE que havia canviat de parer o una ERC votant NO en el referèndum de l’Estatut, perquè ho proposaven d’altres, per diferenciar-se o no sé per què.

La pateixen els governs en mans dels partits que manen amb el seu centralisme i amb el seu egoisme vers els vots a aconseguir, mantenir, augmentar i, sobre tot, en la seva obsessió pel desgast del contrari fins l’extrem de perjudicar la seva pròpia gestió governamental, malgrat haver-hi de ser beneficiaris tots plegats. Hem vist com tracten algunes administracions centrals, per exemple, a ajuntaments de diferent color polític. I hem vist, per exemple, com un nou govern entra a la Moncloa i es troba els ordinadors vuits perquè el sortint és d’un altre color. Ara expliquen que ho va fer José-Mª Aznar, però no se’n recorden que també ho va fer Felipe González. Com si els ordinadors i tot el sistema fos d’ells o dels seus partits, obviant que ho hem pagat entre tots i la informació esborrada servia per governar-nos a tots, no només als seus partidaris. Egoisme ferotge i manca de sentit del servei públic i, per contra, desgast del sistema desencisant a propis i estranys. La successió de governs democràtics, segurament per l’individualisme i interès partidari, atès que ells són els legisladors, no està ben regulada però, a més amés, falta vergonya i sentit comú.

I la pateix la Unió europea quan la individualitat dels governs que la formen són incapaços de posar-se d’acord per solucionar la unió política, malgrat s’ha fet el gran esforç per la unió econòmica. Hem vist, tot i així, un gran egoisme i una perversa individualitat a l’hora de solucionar el conflicte dels Balcans o els problemes financers, com a conseqüència d’una nefasta gestió egoista que ningú dels que cobren del poble ha estat capaç de controlar, tot i sent, ara més que mai, una problema global.

Ho deixo. Els egoistes i els individualistes, a càrrec de l’herald públic, i en detriment de qui els paga i els escull, em tenen esgotat.

(Blog de l’Avui, 22-12-08)


N’entenc poc d’ensenyament i no sabria valorar la transcendència de la “LEC”, que espero vingui a millorar definitivament la formació del nostre jovent, però si vull valorar molt positivament l’acord, per mi d’estat, dels tres partits que sumen una substanciosa majoria al parlament i, l’encertarem o no (ja veurem), per fi s’han posat d’acord amb un tema transcendental prescindint dels colors polítics que defensen. És per felicitar-nos. Enhorabona.

(Blog de l’Avui 2-07-09)