PUBLICITAT

28 de desembre de 2010

Arranca el President
  
Després d’arrancar el Parlament, Mas ja és president. No és només un redolí, que també, sinó una realitat. Ara toca el Govern: Trata de arrancarlo, Mas, por Dios; trata de arrancarlo… sona a la llunyania.

A un amic, regidor de CiU del meu poble, li comentava l’altre dia, mentre el felicitava, que Mas —i CiU— ha fet el cim, però ara cal saber administrar-lo. L’altura és vertiginosa i el calat que la crisi ha deixat, i la seva mala gestió —les crisis requereixen més gestió, encara, que les èpoques de bonances—, és respectable.

Hem vist un Mas reforçat per la seva perseverança, crescut i assaonat a l’oposició, cosa poc usual en els polítics del nostre temps que es cremen governant, però també fent oposició. Dues legislatures guanyant les eleccions i no poder governar hagués desgastat, i enfonsat, al més ben pintat. L’Artur ho ha superat amb nota. Hem vist, hem llegit i hem escrit molt sobre com ha gestionat, d’entrada, els resultats electorals. Caldrà veure ara com gestiona el Govern que, en la seva primera arrancada, pel que fa a conselleries, està complint la promesa electoral de cercar els millors, encara que siguin fora de les files de la federació i, fins i tot, d’altres formacions. 

A les Terres de l’Ebre (això és lo Reclam de L’Ebre) esperàvem un/a conseller/ra del territori. Els nostres polítics no deuen estar entre els millors, d’acord amb la filosofia del nou president de la Generalitat.        
  
Arranca el nou govern. Costi i valgui. Brindaré a Cap d’Any per una bon a gestió dels que han fet el cim.

18 de desembre de 2010

Arranca el Parlament




“Trata de arrancarlo, Carlos, trata de arrancarlo, por Dios”, és aquella famosa frase, en la veu desesperada de Luis Moya, copilot de Carlos Sanz, que va fer furor, quan en el Rallys de 1998 el cotxe els va abandonar a cinc-cents metres de la meta i del campionat mundial.


Després d’una llarga campanya electoral i posteriors dies de relax, els nostres representants al Parlament de Catalunya ja seuen en els seus escons. Costi i valgui. La campanya ha estat dilatada i feixuga, perllongada per una agonia prematura de la legislació —portada a cops de gorra— que es tanca.


Arranca el Parlament amb presidenta, la primera de la història. Bones notícies. Les dones contentes, perquè cada vegada en són més i els homes també perquè, si més no, hi haurà un inflexió en la reivindicació. Cal dir, però, que no només per l’efecte de la pretesa i obligada paritat, sinó perquè les dones s’ho estan pencant i, a fe de Déu, no només se’n surten sinó que ens estan passant davant. A cada u el que es mereix.


Quaranta noves cares, poca gent nova i, per tant, encara molta —massa— de vella. Poca renovació. La política és molt apegalosa i costa de desenganxar-s’hi.


Arranca, però arranca molt a poc a poc. S’ha acabat la legislatura, molt lentament. Era una mort legal anunciada. S’acaba l’any, molt lentament. També està anunciat. Tornarem a tenir relax, i no pas perquè les circumstàncies millorin —que tothom diu que empitjoraran—, sinó perquè venen dates d’obligada distensió, per tradició, costum, voluntat o necessitat, però durarà poc perquè s’esgota la paciència dels ciutadans i el pa nostre de cada dia. S’han destorbat massa coses i la gent té presa de que s’arreglin, que es restauri la situació o, si més no de moment, que pari d’empitjorar.


Quina parsimònia! Com pot tardar tant tot això, si ja sabem des de la nit de les eleccions quina situació hi haurà en el Parlament i en el Govern? En castellà es diu que “las cosas de palacio van despacio”. En català es diu d’una altra manera, es respecten les normes, els terminis, les costums, però es fa igual d’a poc a poc.


A Carlos Sanz, en aquella ocasió no li va arrancar el cotxe... i va perdre el campionat. Era final de carrera. La cursa nostra acaba de començar. Espero que tinguem més sort.

16 de desembre de 2010

Dies de reflexió



Totes les campanyes electorals són agitades, sorolloses —s’han de fer sentir els reclams, les ofertes— i aquesta del 28-N, tot i menys agressiva que d’altres anteriors, ha estat també llarga i fins i tot desitjada, donada la situació precària que ens embarga en l’expectativa de veure altres gestors d’aquesta enrevessada administració pública i, de sobte, ens trobem amb dies tranquils de reflexió, sigui pels festius que propicien ponts que allarguen els caps de setmana o les festes nadalenques que s’atansen desafiant, amb les seves costums consumidores, la crisi. Els governs també estan tranquils, ningú els pressiona especialment, entretinguts els seus detractors amb l’actitud insòlita dels controladors i amb les tonteries del Wikileaks, en el cas del de Madrid i, en el de Catalunya distrets en cercar culpables mentre es van fent maletes. Malgrat tot, els concursos de creditors continuen omplint els jutjats i les grues parades dels esquelets dels edificis fantasmes aturats amenacen ruïna i només es mouen quan bufa algun vent. Martinsa-Fadesa, a l’Aldea, fa esforços per no quedar tan malament —que ja és dir— i estudis de Catalunya Caixa diuen que Amposta i Tortosa són les dues ciutats del país amb més pisos en venda. Si són tan fiables els seus estudis com la seva gestió financera, casi que no cal ni creure-ho. Mentre, en la intimitat, es deu estar coent el futur govern de Catalunya. Reflexionem que alguna cosa queda.

(Diari de Tarragona 12-12-10)

8 de desembre de 2010

Ressaques



La ressaca de les eleccions s’ajuntarà amb la dels llargs dies festius, aquest pont que propicia les dues festes nacionals, de l’Espanya, més rares que s’han fet i es faran mai. Sé que els que necessiten festa llarga, que són molts, ja els hi va bé, però en termes de producció —necessari ara més que mai— són prou incòmodes i creen forts inconvenients però, sí, ja ho sé: no hi ha mal que per bé no vingui.

La ressaca, tornant-hi, inevitablement convergeix en la que encara dura després del 28-N: culpables, alegries, decepcions, maletes, aplaudiments, harakiris, i en la d’aquestes festes llargues. Els que les han ben gaudit sentiran la melangia de tot allò bo que ja s’ha acabat i altres per la ràbia de les seves avortades per la salvatjada dels controladors.


Als que no ens hem mogut de casa i hem optat per l’avorriment, la companyia familiar, els amics, la lectura o la contemplació del que passa ens hem distret amb les tonteries del portat Wikileaks i en l’esperança de que els accidents de tràfic siguin mínims i, si més no, que no afectin als que coneixem.


Les ressaques són dures, uns més que d’altres, però totes passen.

1 de desembre de 2010

La cuina política




S’ha tancat la cuina de les eleccions i, tastats els plats que s’han anat elaborant, els comensals han donat la seva opinió en el sentit de qui ha de continuar cuinant a la cuina de Catalunya en els propers quatre anys. Hi ha plats que han agradat molt i, en aquells que els han cuinat, els han fet l’encomanda d’elaborar la manduca en la propera legislatura. A altres els hi han tornat els plats a la cuina sense provar-los i, fins hi tot, a alguns els hi ha fotut els plats pel cap, no només pel que han cuinat en la campanya, que també, sinó i sobre tot, pel que han estat cuinant durant els últims set anys.


Els comensals, cada vegada més exigents, han vist en els últims anys com s’aprimava la cuina i com el que ens servien cada vegada donava més que desitjar i, acostumats a temps de gran bonança, costa renunciar a plats de qualitat, a menjar en quantitat, i, encara costa més, veure de no tenir el plat a la taula. En pocs anys, sense que ningú s’ho acabés de creure, fins que ens ha anat tocant de prop, hem passat d’una eufòria econòmica, totalment falsa i manca de previsions de futur, a una crua realitat que ens ha fet tocar de peus a terra i, en tocar ferm, ens hem adonat que estem descalços i el sòl està fred, escabrós i punxegut.


Tenim nous cuiners. Els anteriors li donen la culpa de les seves deficiències al mercat i, per a els nous, el mercat és el mateix. La crisi és global però la gestió, d’aquesta, és local. Caldrà veure si, amb les mateixes condicions —o pot ser pitjós— les seves arts culinàries seran millors, a tenor del que esperem els comensals que els hem triat.


S’enceta una nova forma de cuinar? Es farà foc nou? S’adequaran els fogons vells? Se li plantarà cara al mercat i a la administració central? S’adequarà la gestió als recursos i a la situació crítica actual?


S’ha tancat la cuina de les eleccions i ara s’obre la cuina dels governants. Netejar les dependències i reduir costos podria ser una bona manera de començar.

27 de novembre de 2010

El foc i la política






Els judicis són tan llargs que ens fan oblidar els casos fins l’extrem de que, de vegades, pensem que ja estan resolts. Pot ser la complexitat, social i política, del d’Hora és dels pocs que justifica la seva extensió. Ara torna a ser notícia, i ens recorda que encara existeix. La virulència del foc, la de les irresponsabilitats que van aflorar, la dels accidents mortals, la de les mentides polítiques i la dels errors humans que es van barrejar, ens torna ara a la memòria en plena campanya electoral catalana perquè el cap, aquell famós “Delta 0” ha estat imputat per la jutgessa de Gandesa de qui, vist de lluny, sembla que ha estat fent una bona feina, discreta i eficient.

El tema judicial porta el seu camí però la qüestió política en porta un altre perquè torna a la ment de tothom la discutida gestió dels verds al govern de la Generalitat.

El jutjat decidirà, i tan de bo que ho encerti, sobre les responsabilitats de tantes desgràcies, però dubto que els urnes prenguin part en la gestió política d’aquell partit que haurà governat el departament d’Interior en aquesta legislatura que s’acaba, perquè els vots d’ICV estan molt definits i són pràcticament inamovibles, però sí afecta de ple al Govern, en repercussió directa als altres dos socis del Tripartit, PSC i ER, per la seva contribució en aquella munió de coses que no s’han fet bé i, pactar amb aquells que els hi agrada repicar i anar a la processó, és una de tantes.

25 de novembre de 2010

Allò que el vent ja s’endugué




Les urnes són una meta i també una nova sortida de cursa política; moment per fer balanç —apart de tirar-se els trastos pel cap— de les coses que han fet els que acaben i estar alerta del que volen fer els que comencen, encara que moltes vegades coincideix que, tan els que acaben com els que volen començar, venen a ser els mateixos.


Els interessats fan les lloances dels seus assoliments com a reclam per tornar-hi, però, ben segur, es deixaran d’explicar tot allò que van prometre i no han fet i, els ciutadans, pobres de nosaltres, ni recordem el que ens van dir que farien i, alguns, ni ho sabem perquè ni el programes electorals ens vam mirar. Sí sabem ara, però, que estem en crisi i que hem estat mal governats perquè ens afecta directament a la butxaca i la gent es queda sense feina, no es poden pagar els préstecs, els clients no paguen, els proveïdors no cobren i ens prenen cases, magatzems i es tanquen fàbriques i botigues.


I, concretant, hi ha quelcom al territori, a l’Aldea exactament, que no s’ha fet. Em refereixo a l’Estació de Mercaderies, i als camps de golf (Vinaixerop i Fadesa). Ara s’escauria dir (com aquell personatge del “Polònia”): perdoneu, però algú ho havia de dir.


Del primer, algú tenia un gran projecte en ment: Ciutat del Transport. Una zona logística per combinar una estació intermodal (carretera/ferrocarril), aprofitant el nus de comunicacions que coincideix a l’Aldea. A totes les empreses de transport de la zona els hi despertava un gran interès. Amb el nom de CIM DE L’EBRE, se li va arrancar al govern de Pujol la promesa de començar-ho en la legislatura que s’iniciava en el 2003, i així ho va prometre públicament al davant de la ciutadania aldeana. En canviar de govern, el del Tripartit només ha fet una cosa: canviar-li el nom. Ara és diu LOGIS EBRE i segueix en projecte, després de quasi vuit anys.


Sobre els camps de golf, només entrar el Tripartit (2003), estableix una moratòria i se’ls carrega els dos. Posteriorment la crisi ho ha matat tot. Si no s’hagués vedat i s’haguessin fet llavors, els projectes de Vinaixerop i Fadesa els hagués agafat la crisi, cinc anys després, acabats i a la cresta de la onada. Ara els dos projectes són una ruïna.


I de que estem parlant? Estem parlant de tot allò que ara ens manca: feina, progrés, turisme, transport, construcció, indústria, comerç, serveis; economia general (que podríem quantificar en un moment) perjudicada per deixar de fer allò que calia (estació de mercaderies) o impedir que es fes allò que convenia (vedar els camps de golf).


Esperant a veure què passa, el que ha passat ha estat el temps i la crisi, que estava al darrere nostre, ara la tenim al davant.


Eleccions!!.... tornem-hi que no ha estat res.

(Blog Avui + El Punt 25-11-10)

19 de novembre de 2010

Parla campanya, que alguna cosa queda




Tal com van arribant els programes electorals a les cases veiem, malgrat les promeses de tants de canvis, recanvis i renovacions, anunciades abastament per tots els partits, què poc han canviat en els missatges tot i les circumstàncies actuals de misèria econòmica, política i de valors que sí han canviat en poc temps.


Repasso els programes i no acabo de veure les llums, dels que prometen, en els túnels foscos on diuen que ens tenen els altres —cosa que ja sabem—. A les Terres de l’Ebre, a excepció del palau de justícia i del nou hospital, res de nou. Tot és pegar-li voltes a la vegueria, als valors d’identitat, a la reserva de la biosfera, als parcs naturals, a l’A-7, al polígon Catalunya Sud, a l’anell viària, a la universitat, al riu, a l’estació de mercaderies de l’Aldea, temes, la majoria, antics i rovellats.


“Exigirem que...”, “Aturarem a...”, “Promourem oportunitats econòmiques i desenvolupament sostenible..”, “Crearem plataformes i mecanismes per...”, “Recolzarem el sector...”, “Apostarem per...”, “Fomentarem el...”, “Igualtat d’oportunitats per...”, “Creació de llocs de treball...”, “Compromesos amb...”, “Una administració propera...”, són frases tan compromeses com desgastades per haver-les incomplert tantes vegades, que fan mal a les oïdes —per tòpiques, enganyoses i demagogues— i, molt més, en boca d’aquells que mentre han governat no han estat capaços de fer-ho.


En temps de grans necessitats on perilla el futur immediat, on es necessiten noves idees, nous ingenis i una dosi forta de creativitat per part dels que volen gestionar la cosa pública, la campanya en general decep i fatiga. L’estratègia cridanera d’atenció de frases punyents i ofensives o en vídeos amb poca originalitat que, com a molt, fan titulars de diaris i comentaris de tertúlies, és vell i no aporta solucions a la gestió d’un país en crisi on s’ha de començar per explicar com han de tenir el plat a taula cada dia els que no el tenen i com es torna a la prosperitat i, com a mínim, als nivells de benestar que teníem.


Sí és d’agrair, però —sempre hi ha excepcions que confirmen la regla—, aquell discurs seré i les promeses realitzables, pel damunt de les agressions al contrincant. En hi ha i, a fe de Déu, és bo de trobar.

(Blog Avui + El Punt 19-11-10)

12 de novembre de 2010

El monument franquista




És l’alçat al mig del riu, al mig de Tortosa, al mig de les Terres de l’Ebre. Per a bé o per a mal —o ni per ni una cosa ni l’altra— forma part del paisatge, del riu i de Tortosa. És cert, l’aguilot, aquella gallina agressiva que el presideix, en cara de pocs amics, ensenyant les seves esmolades ungles, no fa gràcia. Fins i tot, mirada de fit a fit, fa por. Tot i així, recordar els caiguts és habitual en els monuments a les batalles, però aquest, havent-lo fet qui el va fer, i havent-lo posat qui el va posar, és evident que només representa a una part dels caiguts o, si més no, els perdedors no només no s’hi senten representats, sinó que a més amés, el monument els ofèn. Els que som fills, nets o nebots dels que van patir les atrocitats d’aquella guerra ho sabem i, el monument, no ens cau bé.


També és veritat que si es destrueixen tots els símbols d’aquella barbàrie correm el perill de que les generacions venidores no les coneguin amb profunditat i acabin sent ignorades —les barbàries, clar—. Així, doncs, potser caldria deixar-ne constància, com a fet històric a estudiar i recordar, en lloc discret, com a punt d’interpretació, i ja no com a monument a ningú ni a res. El vol d’una coloma de la pau, que ens representi a tots, li faria bé al riu, a Tortosa i a les Terres de l’Ebre i, segurament també, a la memòria històrica.


Tot i així, el govern de l’ajuntament de Tortosa ha fet bé en no prendre, ara, cap decisió, respecte d’una moció popular, votada favorablement pels partits que es diuen d’esquerres. Som en campanya electoral i, temes tan transcendentals, que afecten tantes sensibilitats, són una frivolitat posar-los a la safata de l’opinió pública per crispar i envinagrar una campanya en la que predominen temes de supervivència social —atur, economia, immigració, delinqüència, etc.—, i més, quan ho defensen partits que han governat anteriorment l’ajuntament de Tortosa i, aleshores, no van prendre aquesta decisió.


No fotem!! Els ciutadans no som tan imbècils com els polítics es pensen. Això és un tema de consens que s’ha de saber cuinar amb plats freds fora de campanyes electorals.


És vella la mala costum d’usar temes sensibles com a arma llancívola en contra de... però encara s’usa.

(Bog Avui + El Punt 12-11-10)

10 de novembre de 2010

No tindrem la “sort” del Sàhara Espanyol





Sí, ja ho sé... el poble saharià no en té cap de sort, ni abans quan els espanyols els hi treien la sang —els minerals—, ni després quan els van abandonar a la seva mala sort, lluny de Déu i massa prop de Marroc, però en els aldarulls d’aquests dies em torna a la memòria quan Espanya va tocar el dos, cagada de por per la Marxa Verda, després de que el príncep, Joan Carles, els hi fes una visita, pot ser la primera actuació com a futur Cap d’Estat, per dir-los que no passava res.


Eren espanyols. Els havien fet espanyols de conveniència, amb document nacional de identitat, com nosaltres, però, malgrat la visita i les exclamacions —los de la Marcha Verde que vuelvan a su casa— de Jaime de Piniés, ambaixador a les Nacions Unides, a l’endemà de la visita reial estaven sols i, mai més ben dit, tirats a la sorra del desert, sense cap protecció, ni espanyola, ni internacional i així continuen. Ara fins i tot els hi foten bastó.


Malament, ja ho sé; molt greu, i no és moment d’ironies, però no he pogut evitar —els somnis són incontrolables—, allunant-me del problema, pensar què passaria si avui vingués a Catalunya el príncep, Felip, com a futur Cap d’Estat, i ens digués: no passa res i, a l’endemà, Espanya toqués el dos i ens deixessin fora de la seva influència.


Ja ho sé... no tindrem aquesta sort ( i aquí no la poso entre cometes).


Seguim somniant (dono per suposat que a nosaltres no ens aniria malament) i no deixem de banda el patiment i el maltractament del poble saharià.

(Blog Avui + El Punt 10-11-10)

8 de novembre de 2010

Augmenten els cultius de cànnabis




Aquell anàlisi DAFO, (Debilitats, Amenaces, Fortaleses, Oportunitats) que aprenem en els cursets de formació, s’hauria de saber aplicar avui en moments de grans debilitats i fortes amenaces i, ben segur, hi ha gent que ho fa. Les debilitats, aquelles butxaques buides, com a conseqüència de les amenaces, de falta de feina, per exemple, s’haurien de saber convertir en fortaleses que aportessin solucions per mitigar aquelles debilitats i en oportunitats que afrontessin totes aquestes amenaces.


Sabem que hi ha finques que es perden perquè la seva producció no és rendible, els preus no són bons; es queden garrofes, olives, melons, síndries, avellanes per recollir perquè no compensa ni els costos de la recol•lecció i, tot i així, diuen que la crisi —ho diu el Govern— ha portat a joves pagesos a conrear camps que abans estaven erms al no trobar altres alternatives laborals. És una fortalesa, la que siguin capaços de traure de la nova feina, malgrat les dificultats dels preus de venda, per combatre la debilitat que comporta la situació crítica actual.


Altres, però, han fixat la seva atenció en productes que, malgrat la crisi, es cotitzen bé en el mercat. És el cas dels que s’han decantat pel cultiu del cànnabis, prou més apreciat i més ben pagat que les garrofes, les olives, els melons, les síndries o les avellanes. Això, però, és jugar amb l’anàlisi DAFO a l’inrevés: estan convertint una oportunitat en una gran amenaça.


(Diari de Tarragona 09-11-2010)

4 de novembre de 2010

Un record per l’Estela




La mort d’una noia jove de Sant Carles de la Ràpita empleada d’una sucursal bancària ens situa al centre de la violència dels atracaments a bancs que tornen en l’entorn d’una virulència social, en el vendaval de crisi econòmica i delinqüència d’ofici. No coneixia a la malaurada jove, però treballava dintre d’una àrea de la meva responsabilitat, anys enrere abans de jubilar-me i, per tant, com en el cas de les persones companyes més properes, que encara hi treballen, em sento afectat.


Tot i que últimament aquesta activitat delictiva ha baixat substancialment, en els anys vuitanta els atracaments van arribar a ser una plaga, a cavall també de problemes econòmics, drogoaddicció o per l’acció de grups subversius, i recordo vertaders problemes psicològics dels empleats afectats que, molts d’ells, mai van poder tornar a treballar per una fòbia insuperable al lloc de treball susceptible d’un nou atracament, en qualsevol moment, ja que es donava el cas de sucursals financeres atracades repetidament en un curt termini.


Sense entrar en casos particulars és evident que tots els oficies tenen el seu nivell de perillositat, però la temptació d’un lloc on hi ha diners és superior i, totes les mesures per evitar atracaments —portes de seguretat, vidres a proba de bala, caixes d’obertura retardada, etc.— desvien sempre el risc cap a la pell del personal.

Deixo un record per l’Estela, víctima recent d’aquest tipus de violència.


(Diari de Tarragona 31-10-10)

27 d’octubre de 2010

Massa autonomies




Ja ho deia Tarradellas, i se li van tirar tots a la jugular. Eren temps difícils i calia anar amb peus de plom i empassar-se algun gripau, però ara es paga, molt car, aquell café para todos. I es paga car perquè al damunt de fer-se malament —tot i que era l’única manera de fer-ho—, després s’ha usat pitjor. No només ningú ha cercat l’excel•lència, corregint defectes, sinó que, a més a més, s’han engreixat els errors.


Les autonomies havien de ser per aquells que les volien i en tenien dret històric, i se’n van donar per tots, i la majoria no complia cap d’aquestes condicions: ni les volien (perquè era un sistema que no coneixien), ni en tenien cap dret ancestral. Primer error, difícil de corregir perquè, tot i sent encara avui indiferent a la majoria de la població, ningú farà enrere donat que els que ho han de decidir són els polítics qui en gaudeixen de les seves prebendes, i no hi voldran renunciar.


El segon error és el mal us i l’abús de la despesa pública d’aquests organismes. Els cotxes oficials, els assessors i els càrrecs de confiança de que s’han envoltat, sent un gasto important i ostentós, pot ser només l’esmorzar de la cadernera. Al darrere d’això... ni se sap. I el tercer error, i més important, és mantenir tota la parafernàlia estatal, ministeris sencers inútils i ineficients que tenen totes les competències traspassades a les autonomies i segueixen mantenint les seves estructures, fabricant despesa i més despesa pública.


Sobren autonomies —però no totes— i manca gestió i sensibilitat de servei públic que caldria recuperar, si és que n’ha existit mai.


(Blog Avui + El Punt)

25 d’octubre de 2010

Allò que el vent s’endurà




Diu que les paraules se les emporta el vent i, entre les paraules, estan les promeses electorals i totes les manifestacions, reflexions i crides d’una campanya. Són paraules llargues —massa llargues en el cas de les eleccions catalanes que ja no sé quans mesos fa que estem de campanya— en mans dels que mouen les estratègies dels partits i en boca dels que ho exposen. Una campanya llarga fatiga l’elector i disminueix la seva capacitat d’atenció sobre allò que realment li pot interessar que resolgui el líder o el partit que li podria convenir votar. Defecte del sistema convertit en oportunitat per qui sap aprofitar-ho tot.


“No pactarem amb...” són paraules (promeses en campanya) que tots s’haurien d’estalviar. Els pactes són esclaus de les circumstàncies i, sobre tot, mandat dels ciutadans mitjançant les urnes que els partits han de saber interpretar. Els partits no manen dels resultats electorals, sinó tot al contrari, els resultats electorals són els que manen als partits (altra cosa és creure).


“No editarem un nou tripartit...”, “només pactarem amb...” o “mai pactarem amb...” són paraules que se les emporta el vent posterior a les eleccions quan la conveniència —moltes vegades només personal del que ho ha de decidir— li fa resoldre en contra del que va prometre en campanya electoral.


Ja sé que després hi haurà arguments —“allò que vam dir, en realitat i matisant-ho, volíem dir...”— per defensar-ho i explicar per què s’ha fet el contrari del que es va prometre, però els electors, enganyats, ens hem de conformar en que ens governen demagogs de boca calenta en eleccions i decisió freda per manar?


És que ho aguantem tot, eh?

17 d’octubre de 2010

La fragilitat del Delta de l’Ebre



El Delta és jove, molt jove, tan jove que tan de bo poguéssim dir que, com una criatura, encara creix. Però, ben al contrari, minva. Tot i així té una dinàmica. El riu que li dona vida, qui l’ha creat a base d’injectar-li sediments, ara en transporta menys i li manca el fonament, la massa de la seva existència i la fortalesa per la seva permanència. Durant anys ha crescut, esdevenint un delta a partir d’un estuari —que pot revertir—, fins arribar a un límit.


L’única part del Delta que creix és la de la punta del Fangar. És sabut. Ho coneix tothom que s’hi fixa. Els de la meva edat, en la nostra joventut, fèiem catxels, canyuts, grúmols i chirla, on avui és terra ferma, enfront del Goleró, uns cinc-cents metres després del far.


Amb aquest ritme, en pocs anys, la Punta arribarà a la platja de l’Arenal i el port natural del Fangar es convertirà en una bassa més, com la de les Olles, l’Encanyissada, el Canal Vell o la Tancada. Els pocs sediments que porta l’Ebre i els que entren en moviment en les fortes llevantades, fan cap tots en aquesta part, únic punt de creixement. Per altra banda, totes les zones del litoral orientades a tramuntana, gregal i llevant s’han anat degradant en els últims trenta anys a marxes forçades, fins arribar a deteriors flagrants en erosions lentes, però permanents, i altres de ràpides i immediates amb temporals d’un dia, a les zones del Trabucador o la platja de la Marquesa on instal•lacions elèctriques, accessos i serveis d’hostaleria s’han quedat dins de la mar.


La fragilitat del Delta és evident, es constata en dies de tempestes com els que acabem de tenir, com cada any. Les solucions passen per inversions monstruoses i susceptibilitats mediambientals diverses i molts dubtes i indecisions dels governants.


Mentre, la naturalesa, que no dubta, va fent (i desfent).

(Blog Avui + El Punt 17-10-10)

12 d’octubre de 2010

Anar-hi anant



No tinc ganes de comentar res del Dia de la Hispanitat, no m’interessa ni em sento afectat i m’incomoden —encara que els respecto, si no en fan política— tots els que l’usen en favor o en contra de... M’és igual el que facin a Madrid, mentre no vagin en contra de Catalunya —que ja hi van prou—, ni el que facin els reis, els del govern central, el militars o els presidents de les comunitats autonòmiques que hi van, o no, en funció de que parlin d’ells. Ho considero insignificant i: ja ho dit tot.


Celebro que plogui, pel bolets —ja toca— i per les oliveres, ara que el raïm i l’arròs quasi estan recollits. Ja m’imagino els camps, quan espargeixi i el sol remarqui els colors dels arrossars segats i les grogors de la tardor en la desfullada dels ceps. Celebro que estiguin a punt de rescatar als miners —me sembla una odissea lloable i descomunal— i que, de quan en quan, apareguin notícies de xarxes de tràfic de drogues destapades i atrapades pels voltants de casa. Aquí, i allà, feina els dono als que ho han de vigilar.


No xalo tant amb les notícies del vessament tòxic d’Hongria. Els problemes dels residus és que estan en mans dels descuidats (ara em ve al cap Ascó i el cementiri nuclear). A Straus li tocaria canvia el color del seu vals sobre el Danubi, perquè ja no és blau. Tampoc em diverteix l’atur de les minses senyals de recuperació de l’economia —això va per a llarg—. Tampoc xalo am la campanya electoral catalana. Això es farà massa llarg. Fa massa dies que va. Ens avorriran fins la infinitat. Tan de bo que ens quedin ganes de votar el dia de les eleccions.


Mentre, ens delectarem de l’esclatada dels rovellons, de les olives trencades, dels panellets que venen, de les gràcies dels nostres nets i de la feina dels nostres fills. Els que en tenen, perquè no la perdin i els que estan a l’atur, per quan en trobin.


Anar-hi anant... hi farem cap.

11 d’octubre de 2010

El governador que no governava



Fenández Ordóñes diu que les autonomies i els ajuntaments dificulten la reducció del dèficit públic. Un governador que no governa el que pertoca —les entitats financeres, que és pel que li paguem—, carrega sobre altres camps de l’economia, pot ser per desviar l’atenció del fregat que té a casa. Prop nostre desapareix una caixa, la de Tarragona —ja n’he parlat—, i menys prop però no molt lluny, en van desapareixent d’altres amb un definitiu RIP (requiescat in pace) o amb un perllongat SIP (sistema integral de protecció). Conseqüència?: una feina mal feta del Sr. Governador, perquè ell és el màxim responsable de l’organisme regulador del sector financer i, en els últims anys se n’ha anat en orris. De les desmesures, tan en el cas de l’endeutament de les autonomies com en el dels ajuntaments — i totes les administracions; per tant del dèficit públic— en té tota la responsabilitat o, si més no, l’encapçala amb d’altres. Les entitats financeres se’n van sortir de mare, les administracions, encara més que els particulars i les entitats privades, van estirar més el braç que la mànega, però qui ho havia de controlar, i fer complir les normes —el Banc d’Espanya— no ho va fer.


Dit això, té raó en els excessos de les despeses de les autonomies, per dues raons. La primera perquè en hi ha massa. Tarradellas ja ho va advertir. I la segona perquè el govern central no s’ha després de les estructures dels serveis traspassats i els paguem dues vegades.


(Diari de Tarragona 10-10-10)

7 d’octubre de 2010

Caixes, del RIP al SIP o a l’inrevés



La Caixa que nosaltres teníem més propera, la de Tarragona, ja li hem dit que descansi amb pau (RIP). Els que malauradament l’han portat en aquesta situació, com tans altres mals gestors financeres, deuen dormir tranquils perquè no els hi passarà com al primer ministre d’Islàndia que el jutjaran per negligència per no haver actuat adequadament enfront el crac dels bancs islandesos —això hauria de fer remullar la barba d’algun polític que també li toca de prop—.


Altres han esquivat el RIP (requiescat in pace) i entren en el SIP (Sistema Institucional de Protecció), un paraigües creat a mida per a les EFMG (entitats financeres mal gestionades) en mans de GIF (gestors incompetents financers). Incompetents en quan a la trajectòria de les entitats però no tant, pot ser, per a la trajectòria personal pròpia dels mateixos gestors (caldria veure cada cas).


El SIP ja ha estat experimentat anteriorment amb les EFMG i consisteix en una fusió freda (molt freda, fins i tot frívola) que els doni accés al FROB (fondo de reestructuració ordenada bancària) que, com a definició, té l’objectiu de gestionar els processos de reestructuració reforçant els seus recursos propis. Més que res: posar diners (Real Decret Llei 9/2009, de 26-6).


El SIP no serà una fusió (freda, virtual, però no fusió) i permetrà, a les entitats en problemes, mantenir els seus noms, les seves demarcacions i, es de suposar, els mateixos gestors (que continuaran fent-ho malament), reduint el seu personal en sucursals (la culpa sempre la paguen els de baix) i augmentant-lo en cúpules (que seran directius d’alt nivells i per tant més cars), per revisar les estratègies comunes, recursos, riscos i auditories.


Si aquesta cúpula està, com és de suposar, ens mans dels GIF’s de les EFMG’s tindrem els mateixos gossos i, ni els collars els hi haurem canviat.


Serà el SIP una transició gloriosa cap un futur RIP global?


Ja veurem... anar-hi anant.

6 d’octubre de 2010

Els bous al Parlament




Assegut en una cadireta de boga, dintre del carro atapeït de dones i xiquets —els homes eren baix a la plaça i pujaven, enfilant-se per les baranes i les rodes quan el bou passava prop— només tenia al cap dos moments importants i esperats, per mi, de la festa. Un era l’hora del berenar i no veia el moment de que es fes el descans, la mitja part, per a que arribés i poder gaudir del que la mare ens havia preparat: pa amb xocolata, com a molt, i s’obria un meló fresquet que havia estat tot el matí en un cistell al pou. El venedor que passava cridant i saltant de carro en carro: “Torró de Xerta avellana, que se como sin gana!!”, pel nostre hi passava de llarg, malgrat els ulls llaminers dels infants el seguien de prop. L’altre moment era sublim, provocava una gran expectació i emoció a la vegada, quan el Xarnego, el pare de l’actual ramader, Fumadó, amb tota una cerimònia i celebritat portava un del mansos, el més gran i més respectat pel seu ramat, al davant de les autoritats i el feia agenollar, saludant al públic. Avui aquest acte, llavors espectacular, a molts els hi semblaria denigrant. Els temps, les cultures, les costums i també la forma de veure les coses canvien i és per això que els bous han fet cap al Parlament. Polítiques i posicions partidistes i personals a part —que en hi ha moltes—, tan de bo que serveixi per respectar i protegir més l’animal, dignificar la festa, les persones i també el territori.


(Diari de Tarragona 6-10-10)

3 d’octubre de 2010

“O Lula vai embora”




He recuperat una amiga —gràcies a les noves tecnologies—, professora de la Universitat de Sao Paulo, en qui mantinc correspondència i avui, dia d’eleccions al Brasil li he fet una carta.


Bon dia professora:


En unes hores es farà de dia, obrireu les urnes i entrareu en procés electoral (és dia d’eleccions) quelcom que aquí, Europa, es valora molt, després de tantes guerres i dictadures que s’han anat repetint al nou món, mala còpia de l’antic. Així i tot, sent l’electoral el menys dolent dels sistemes, Déu n’hi do les deficiències que té i la gent que se’ns cola per seguir abusant del poder. És per això que, aquí, l’abstenció és altíssima. Per cert: encara és obligatori votar al Brasil...?


El meu amic Lula plega. Jo, curiós, he tingut certes simpaties per ell. El vaig conèixer a l’àrea industrial de l’ABC en la seva època de sindicalista i protestona i en la meva de bancari, ambdós joves i convençuts de que salvàvem algun trosset de món. Sempre he pensat que la seva carrera ha estat molt brillant, encara que jo n’estic més satisfet de la meva, tot hi havent estat més modesta. La meva estància al Brasil, ho recordaràs, va coincidir en la nova obertura democràtica. Vaig arribar amb la dictadura militar, Joan Figueiredo, aquell general que va obrir les urnes, i, quan me’n vaig anar, ja teníeu eleccions. Lula ha explotar molt bé l’herència de l’Henrique Cardoso i Brasil serà aviat una de les primeres potències econòmiques mundials. Petrobras ja és la primera petrolera del planeta, la banca està forta (ja veus el Santander que aquí es va menjar el nostre banc, entre d’altres, i al Brasil al gran Banespa); les multinacionals de productes agroalimentaris estan en els primers llocs, la gran industria brasilera ven a tot el món. En els supermercats de Tortosa hi trobo taronges “València” de Campinas, i papaies de la Cooperativa de Cotia; només me falta veure roses de Roselandia.


Com a bon jugador Brasiler, tot això li ha permès burlar la gran crisi global, però no ha aconseguit esquivar la pobresa i la desigualtat social, ni la delinqüència i, tot i sabent que els índexs són menors (molt menors en termes relatius), Lula ha perdut, per mi, la seva gran oportunitat de fer molts gols, en aquest camp, on ja no tornarà a jugar. Dilma no recollirà, crec, el “passe”, com ell ho va fer de Cardoso, perquè estarà més ocupada en mantenir la cadira que en treballar per la desigualtat. Mentre, en el Brasil i en la resta del món, les potències econòmiques ens governen.


I tu com ho veus?


Bon dia d’eleccions i una forta abraçada.

26 de setembre de 2010

S’esvaeix la grogor del Delta




Els pagesos arrossaires miren al cel. Ha deixat de plorar. Ells també. Bufa el mestral, el vent de dalt aquí es fa notar sovint i, ni sempre, quan fa falta. Avui va bé, l’arròs necessita un punt de secor per ser segat. La catifa groga del Delta, daurada fins la sacietat en els últims dies d’estiu, es veu retallada, esquilada minut a minut, de nit i de dia, mentre bufi el vent, per les màquines modernes que la nova tecnologia els permet enfangar-se, com ho ha fet l’home durant tan de temps fins on ha calgut, sense que peti el seu sistema informàtic ni deixi de funcionar l’aire condicionat de la cabina del conductor. Ara és igual el preu de l’arròs —ja en parlarem—, la crisi —ja s’arreglarà—, l’atur —avui treballem—, les eleccions —encara manquen dos mesos. No cridem el mal temps. Cal arreplegar la collita, abans que el cel s’entristeixi altra vegada i torni plorar.


El Delta perdrà la grogor transitòria de l’estiu, s’ensacarà l’or de la collita que es perdrà en els mercats de l’oblit i tornarà la grisor de l’hivern, els aiguamolls salvatges, el caragol poma i el cranc roig, fins que es tornin a remoure gleves pensant en una nova collita i el pagès, que no deixarà de mirar el cel, algú el tocarà al muscle i li recordarà que encara hi ha crisi, atur i també eleccions. Es fregarà els ulls i es preguntarà: on sóc?


(Blog Avui + El Punt 26-09-10)

24 de setembre de 2010

Els bous a debat





Un debat intens, la festa dels bous a les Terres de l’Ebre, articles seriosos, arguments per a tots els gustos, i molts missatges insultants. És la llibertat d’expressió, la facilitat de comunicació, Internet, Facebook, Twitter, Messenger, blogs, tertúlies radiofòniques i televisives, on tothom pot dir la seva i, a fe de Déu, que és bo que així sigui i es faci.


Canvien les costums, les tradicions evolucionen i allò que abans ens semblava normal, avui pot ser una aberració, però les lleis es poden canviar i fer que canvien els comportaments, malgrat hi ha altres preocupacions ciutadanes per les que el Parlament no s’hi preocupa ni se n'ocupa —ara em ve al cap els problemes flagrants d’ocupació d’habitatges per estranys que no hi ha manera de treure’ls—, els correbous estan passant per l’adreçador.


Sens dubte, amb tot l’enrenou que ha portat i segurament portarà, hi haurà un abans i un després de la Llei aprovada pel Parlament que, en una bona filosofia, prohibeix —i sanciona pel seu incompliment— una sèrie d’accions que portin a evitar el sofriment de l’animal i, en el seu esperit, hauria de pretendre regular i aportar bones maneres —que no blindatge de la festa— que acabin repercutint en el respecte i la protecció de l’animal i dignificar la festa, les persones i també el territori, tot i sabent que sempre hi haurà qui —lícitament— opini que s’ha d’anar més lluny. Els qui ho coneixem de prop, sabem que, en aquest sentit, s’ha avançat molt.


(Blog Avui + El Punt 24-09-10)

21 de setembre de 2010

No vull fer vaga d’avi




Soc iaio i havia passat per alt la “pastranada” que incita a fer vaga el dia 29 els avis que cuidem als nets. Ara la recupero perquè, no és cosa banal, sembla que ser un Secretari General d’UGT dona dret a dir qualsevol bajanada i, al damunt pretendre que vagi a missa.


Una vaga que arriba tard, quan la xifra d’aturats ja és descomunal i descontrolada, en mans dels sindicats que han defensat al govern de ZP a capa i espasa, desviant sempre les seves debilitats cap a l’oposició —fins i tot la vaga la volen decantar contra al PP—, ara fan mans i mànigues per a que tingui èxit i, com a últim recurs, o un de tants, criden fins i tot als avis que, recordeu aquella propaganda, “estan molt ocupats”.


Repeteixo el que escrivia al més de juny en aquest mateix blog:


“Les vagues es fan quan s’ha de plantar cara al govern per alguna cosa que no fa o no fa bé. Allò que s’havia d’haver fet allà pel 2008. Ara que, bé o malament, està corregint, encara que forçat per mamà Europa i papà Obama, la vaga farà més mal que bé. Els veig despistats. Tenen a la gent cansada. Treuen pit a deshora...”


Ara ens surten amb la vaga dels avis per deixar de cuidar el nets, però estem tan ocupats que no tenim temps ni de riure la seva ridícula petició. Encara falta veure si la faran els que estan a l’atur —que pot ser tenen poc que agrair-los— i els que encara tenen la sort de treballar que no estan per perdre un dia de salari, a més a més dels seus complements, perquè saben el què costa conservar la feina i arribar a fi de mes.


Un avi amic meu m’ha dit: Jo, per si de cas, el dia 29, pel matí, miraré de portar a Alexandra a la guarderia, per la tarda l’aniré a buscar i la portaré als gronxadors de prop de casa, on li donaré el berenà, mentre els pares acaben la jornada de treball. Si em trobo un piquet “informatiu” li diré que no vull fer vaga i renunciar, ni un sol dia, a sentir-li dir: iaioooo!!, amb tots el seus complements.


Estic amb ell. Li recolzo la decisió.

 
(Blog Avui + El Punt 21-09-10)

19 de setembre de 2010

Caixa Tarragona: allò que el vent s’endugué



Recordo a un home, mudat, amb una cartera, que sovint passava pels masos —i segurament per les cases del poble, però com jo vivia en un mas, així ho vaig viure— i recollia els calerons que havíem estalviat, en unes petites guardioles metàl•liques de les que només ell en tenia la clau. S’ho enduia i ho posava a la llibreta de cada titular. Deien que era l’home de la Caixa de la Diputació de Tarragona i que allò ajudava a fer estalvi, principalment entre els infants, gent jove i gent gran. Recordo al personatge, amb noms i cognoms, que reservo per respecte, que posteriorment va ser el delegat de la primera entitat financera que s’establia al meu poble. Tot un signe de progrés. Tota una història. Posteriorment, uns quans anys després, jo mateix vaig entrar a treballar en una entitat financera i, tot recordant la figura d’aquell senyor de la Caixa, vaig anar entenent el valor de la feina pionera que havia fet.


Ara la Caixa de Tarragona desapareix en la immensitat dels oceans financers, en el tsunami de la crisi i en el cicló de les males gestions que porten aquests vens huracanats que s’enduen noms, il•lusions, rètols, logotips, icones, empleats i història.


Les fusions no són ni bones ni dolentes fins que no es demostri. El que sí està demostrat és la nefasta gestió d’aquells que les l’han portat en aquest fatal destí, obviant —per no repetir-me— la descarada pujada de sous dels seus responsables, que no té nom, si no li posem el del bacó.


(Diari de Tarragona 19-09-10)

17 de setembre de 2010

Reserva de la biosfera




A l’Ebre es parla de la reserva de la biosfera. Bé, en parlen els polítics i, sent una bona cosa, com les eleccions estan a la voltar el cantó, pot tenir un flaire electoral i pot ser que la gent s’ho miri de gairó.


Fa 40 anys (1970) la UNESCO va posar en marxa el projecte “L’Home i la Biosfera” amb l’objectiu de mentalitzar la humanitat del recursos naturals, seleccionant unes zones geogràfiques del planeta com a àrees de reserva de la biosfera. En l’actualitat en hi ha més de cinc-centes en més de cent països del món.


Un tema interessant, per nosaltres mateixos i, especialment, per les generacions venidores a qui els hem de deixar un llegat ecològic, com a mínim, com l’hem trobat i, si pot ser, millor.


Però amb tot això, no ens perdem. Les reserves tenen el reconeixement internacional però la sobirania és de cada país, per tan no perdem el dret a decidir i, en segon lloc, el projecte parla de la conservació de la biosfera i també de desenvolupament econòmic i humà de la zona. Complint per tan amb la filosofia del projecte, preservant el medi, però també desenvolupant el territori.


Amb aquestes condicions: som-hi!

(Blog Avui + El Punt 17-09-10)

11 de setembre de 2010

Siguem pràctics




La necessitat d’una segregació de Catalunya de la resta de l’Estat espanyol és un esperit que s’ha mantingut pràcticament des de fa ja quasi 300 anys després d’aquell desgraciat 11 de setembre, unes èpoques amb més convicció que d’altres amb esdeveniments circumstancials com les guerres, les dictadures, la monarquia i altres menys circumstancials i de caràcter permanent, com han estat sempre els poders fàctics de Madrid —i no només els governamentals—.


Anant als nostres dies, aquest esperit, aquest sentiment, aquesta necessitat està en un punt àlgic com a conseqüència de noves circumstàncies recents —rebuig de l’Estatut, crisi econòmica i financera, consultes dels ajuntaments, manifestació del 1o de juliol, eleccions catalanes a la vista, ect.—, però, sentiments i drets a banda, que ja hi són, i prou, cal una fulla de ruta, amb tota seguretat a llarg termini, que passa, no només per la via política, sinó també, i especialment, per la via social i econòmica amb la complicitat internacional, començant per la Unió Europea.


En aquest sentit l’article d’aquest periòdic “Independència: surten els comptes” (que recomano) (http://avui.elpunt.cat/noticia/article/4-economia/18-economia/297813-independencia-surten-els-comptes.html), aporta noves idees i manifestacions solvents en aquest sentit que cal tenir en compte.


Siguem pràctics. Sense descartar-ne cap dels altres, aquest camí és important i, imprescindible.

(Blog Avui + El Punt 11-09-10)

7 de setembre de 2010

I tot això qui ho paga?





“O Palacio do Planalto”, és la seu del president del Brasil. Al quart pis, una màquina treballa a tot vapor per la propera candidatura de l’actual partit al govern. Enguany hi ha eleccions. Una xarxa muntada a la Secretaria de Relacions Institucionals de la Presidència de la República, dirigida per un ministre que, amb dues agendes governamentals de noms molt pomposos —Programa d’Acceleració del Creixement i Consell de Desenvolupament Econòmic i Social— dona sopluig i semblança legal a viatges i dietes per fer campanya electoral, pagant-ho amb càrrec a les arques públiques. Ho denuncia un prestigiós diari —“O Globo”—.


Brasil fa molts anys que té democràcia o, millor dit, eleccions presidencials i partits polítics en joc, malgrat uns anys tèrbols amb imposicions militars i, tot i que es pot considerar consolidada, no s’escapa, ni amb un prestigiós president d’esquerres, Lula —que ara acaba—, de la temptació d’usar el poder, però sobre tot les arques de l’estat, per fer campanya electoral en favor del seu partit i del seu candidat, Dilma —candidata en aquest cas—.


I aquí? Com ho tenim això?


També s’atansen eleccions i veiem al president del govern central, al de la Generalitat, i a ministres i consellers voltant i fent campanya electoral. Si més no fan mítings, parlen del que han fet, del que farien; pelen als contrincants, tal com cal, etc. Seria bo saber en quina tarja de crèdit es paguen aquests viatges, combustible, xofers, dietes i, a la fi, quin compte ho suporta: el de les arques estatals que paguem tots els contribuents o els comptes personals, de cada u, o els dels seus partits?


Hi ha també, dintre dels nostres governs, com en el brasiler, una màquina que treballa a tot vapor per les properes candidatures en favor dels partits que avui encara governen, amb càrrec a les arques públiques?


Estan els comptes clars i ben separats? Hi ha prou transparència?


Ho sap algú? Ho pot explicar algú?


Si ho sap algú, que ho expliqui. I, sinó, que ho expliquin els mateixos interessats: aquells que provoquen les despeses o els mateixos partits. Igual guanyen més credibilitat i més confiança política, que falta fa, si ens diuen qui ho paga. A la gent li agradaria saber-ho i, a més a més, en té tot el dret.


Vinga!, expliqueu-ho, valents... Quedareu de conya!!

5 de setembre de 2010

La banda i la festa major




Les festes majors de Tortosa venen sempre a tancar el cicle de festes estiuenques de la comarca. Els bous, protagonistes estrella de la majoria de festes majors d’aquestes terres i especialment enguany que han tingut més que mai un caire reivindicatiu com a festa i com a tradició cultural, per la quantitat de vectors que comencen a girar-se-li en contra, no hi són a la capital de les Terres de l’Ebre, des de fa molts anys . Confesso que no sé si com a correbous hi han estat mai. Tot i així hi han estat intensament a les pedanies i als pobles del costat, com a tot arreu. En els últims anys la festa del Renaixement ha prosperat com a divertiment i com a nova expressió cultural, però no li fa ombra a la festa major que es manté amb la més pura tradició, fins hi tot la de la gent que les aprofita per marxar de la vila i fer algun viatge, costum arrelada en alguns pobles per aquella gent —una minoria, normalment— que té poc interès amb la festa major.

La Banda Municipal, que ha estrenat enguany casa de música, d’un aguant, resistència i consistència inusual, és, des de fa molts anys, l’expressió cultural musical que no falta a la cita de la festa major. El mestre Grau, malgrat les dificultats de l’estiu —viatges, vacances, relax...— disposa els assajos i les músiques per la cercavila —proclamació de pubilles, ofrena— i per la processó de la Cinta, amb l’esclat musical i emocional del pasdoble Tortosa, del mestre Monclús.


(Diari de Tarragona 5-09-10)

1 de setembre de 2010

Sí, sí, setembre... i ara què?


És com una meta, començament, pauta, com un repte o com un “tornem-hi que no estat res”, però tot un glop d’esperança on hom fa l’última l’embranzida per arribar a fi d’any, per veure si el proper serà millor. Avui parlen de setembre, encara que des de dues vessants diferents, dos bones plomes de La Vanguardia —Joana Bonet i Quim Monzó— que possiblement s’incorporen després de vacances i, es nota, el mes que comença no els hi és indiferent. Jo he canviat el color de la capçalera del meu blog, per començar a mostrar aquella grogor del Delta que comentava dies enrere, en un mateix paisatge retratat a finals de la tardor amb la lluentor de l’aigua que inundava els arrossars, amb la verdor de la primavera quan l’arròs començava a créixer i, ara que ja rebeca, ensenyant el color d’or de la collita que es produirà, enguany amb una mica de retard, cap a finals de setembre (sempre setembre). El massís de Caro, impassible, com si res fos amb ell, al darrere, no canvia de color, però també li canviarà la vida perquè els boletaires senten flaires de bona collita, s’exciten, fan plans i afilen les eines perquè ja somnien amb els seus rovellons, camagrocs, llenegues i fredolics.


Els polítics també les afilen però es repeteixen amb discursos cançoners i va per a més llarg; ens deixaran recuperar —encara que no molt— l’alè de l’estiu mentre, a les Terres de l’Ebre, mirem de pair pel nostre compte els problemes de la mosca negra, el caragol poma, la caiguda del preu de la garrofa, l’aturada de les obres de la variant de l’Aldea i la de les excavacions de la cova prehistòrica de Benifallet, les algues del riu Ebre, els robatoris de musclos o la deficiència de la instal•lació elèctrica de les salines de la Punta de la Banya..., tot plegat en contra de la nostra butxaca i també de la nostra moral.


Això és lo reclam de l’Ebre i, malgrat hagi arribat setembre, continuarem reclamant allò que no considerem just o ens perjudica al territori.

30 d’agost de 2010

De jutjat de guàrdia




Mentre esmorzo, llegeixo a la premsa que catorze directius de Caixa Tarragona es van pujar el sou un 32 % poc abans de la fusió amb Caixa Catalunya i Caixa Manresa, el passat dia 1 de juliol, segons un informe lliurat per la Comissió Nacional del Mercat de Valors. Se m’ha nuat la gola i ni el pa en tomata amb formatge, que prenc tots els dies, ni el croissant amb cafè amb llet no em passen, tot i que ja hauria d’estar acostumat a notícies d’actuacions tan indecents.


Estem parlant, segurament, dels catorze primers directius de Caixa Tarragona i, per tant, dels màxims responsables del fracàs d’una gestió financera nefasta que ha portat a la entitat, prestigiosa durant molts anys, a un destí incert que s’ha degut se salvar en una fusió i en aportacions de les arques de l’Estat —és de dir, de tots els contribuents— i, no conformats amb una feina mal feta que ningú els hi retrau, s’autopremien posant-se a la butxaca tots aquells mèrits que se’ls hi haurien de negar en medalles per una feina tan mal feta.


Afortunadament no tinc el disgust, crec, de conèixer-los però he de suposar que són càrrecs polítics perquè, en aquest país, els polítics són els únics “treballadors” que es posen ells mateixos el sou.


Segurament per aquesta malifeta no aniran a la presó perquè deu ser, a ben segur, tot legal encara que ens posi els pels de punta a tots —i més en les circumstàncies actuals generals i de la mateixa entitat— però és de jutjat de guàrdia.


(Diari de Tarragona 30-08-10)

26 d’agost de 2010

El Delta ja grogueja



Anit, tota plena i presumida, feia una passejada trionfal, després d’una setmana creixent, platejant la badia de Sant Jordi i restant-li foscor al far del Fangar, planat, avisador, a la part més sortint de la punta del Diamant des d’on de dia es consumeix d’impaciència esperant la nit per exhibir les seves habilitats i la seva utilitat. Aquesta nit, vergonyosa, pot ser perquè ja minva, no li fa competència, no la veig. S’amaga al darrere dels núvols de la calor que anuncien per els propers dies. Avui ja hem superat els 35º, cosa inusual en aquestes terres que, arribar als 30 ja és una odissea. L’arròs, que vol els peus a l’aigua i el cap al foc, ho agrairà. Rebeca tard, endarrerit per la frescor i les pluges de quan la sembra i, per tant, s’endarrerirà la sega. Sobre la seva responsabilitat pesa els canvis de colors del Delta. Ara progressa la grogor perquè ho fan també les espigues i la tija que groguegen pel seu compte, camí de la recollida que enguany serà ben avant del setembre. Els turistes, meravellats per la catifa verda que han viscut en els últims dos mesos es pensen que el paisatge s’entristeix per la crisi, perquè ells se’n van o perquè ve una tardor ferotge... que no es preocupin, és el color de l’or de la collita; passa tots els anys, fins i tot, en aquells de les baques grasses.

(Blog Avui + El Punt 26-08-10)

23 d’agost de 2010

Prostitució, com sempre




No és una qüestió menor, ni en economia —un negoci que ratlla els 20.000 milions d’euros anuals a la Península Ibèrica—, ni en atemptats contra els drets humans —el tràfic de dones és colossal—. El Nou Testament parla de Maria Magdalena, però en la Grècia antiga els autors clàssics ja parlen abastament de la prostitució. Sempre s’ha dit que és l’ofici més vell del món. Les terres de l’Ebre no han estat una excepció, ni per confirmar la regla. La Costa, a Tortosa, una zona famosa en la postguerra, pels voltants de la catedral i, modernament, per Amposta, La Ràpita i Alcanar, sempre ha hagut activitat amb prostíbuls. En els darrers anys, arreu, s’han omplert les carreteres de “punts de venda” de noies exercint la prostitució; també a les de les Terres de l’Ebre que tampoc han volgut ser una excepció.


Ha estat sempre un gran negoci —malgrat les circumstàncies legals, mai ben resoltes, i el rebuig social, mai contundent i esmorteït convenientment pel dret a l’exercici de la llibertat—, comparable en resultats econòmics i en criminalitat al negoci d’armes i al de la droga.


Satisfà la notícia de la detenció, aquests dies, d’una xarxa per la presumpta implicació en la compra de dones romaneses, portades enganyades del seu país, la història de sempre, obligant-les a prostituir-se però, desgraciadament, a tenor de les xifres que es coneixen, això és només la punta d’un iceberg immens que augmenta, suma i segueix.

(Diari de Tarragona 26-08-10)

20 d’agost de 2010

Qui imparteix justícia?



La història d’una dona que porta uns anys sense poder entrar a casa perquè, havent sortit un cap de setmana, se la va trobar ocupada, em posa els pels de punta. Ho he vist a les notícies de TV3 i, pel que sembla, no és una història amagada que ningú coneix, ni l’única.


Ningú reacciona. Que hi ha algú?


Fa dos anys que no pot entrar a la seva vivenda, llogada a la Generalitat, a qui paga religiosament cada més per no perdre els beneficis dels pis subvencionat, que ocupen uns estranys fent ús de totes les seves pertinències i ningú li ho resol. Malviu a la tenda, on té el negoci, amb condicions tant precàries que no es pot banyar ni quasi cuinar. Una vegada a la setmana va a dutxar-se a casa del seu fill. Déu meu!!


Segurament de casos com aquest en hi ha a dojo i, com no són prou notícia, ens assabentem d’algun de quan en quan i passem fulla.


No cal que m’expliqui ningú com és la llei: no la vull ni conèixer. Ja sé que no està ben feta.


No cal que m’expliqui ningú quin jutge ho porta: sé que no imparteix justícia. No resol el problema urgent i angoixant d’aquesta bona dona.


No cal que m’expliquin els polítics de torn que ens parlen de millores en el benestar: no saben fer lleis. No tenen la mínima sensibilitat al davant d’un tema tan amarg; pot ser perquè no se’l poden tirar al cap, uns contra els altres, perquè tots en són culpables.


No cal que m’expliquin els que ens governen i els que ens volen governar, com aplicaran les lleis perquè ja ho sabem: malament.


No cal que m’expliquin els aferrissats defensors de la natura i dels animals, que volen salvar el món: aquesta dona ja està perduda i també és d’aquest món.


Voldria apel•lar als bombers, però és un cos que em mereix molt de respecte i són uns manats —dels polítics, clar—.


Uns no saben fer les lleis ben fetes, els altres no les saben interpretar, altres no les fan complir i, molts, no ho reclamem... A la fi, qui ha de fer justícia? Qui li soluciona la vida en aquesta persona, i a altres com ella en el mateix cas. El formulisme encobreix molta incompetència.

 

17 d’agost de 2010

L’Aldea es rebel•la



A correcuita, com qui fuig a la desbandada, el divendres de l’altra setmana, els operaris carregaven la maquinària i les últimes eines en destí a qualsevol parc mort de maquinària i eines en espera indefinida, perquè en ser dilluns el personal entrava a l’atur. A partir d’aquí, paisatge desolat i zona fantasmal d’obres parades per un govern que pren decisions a cops de gorra. Imprevisió total, desordre i sensació de no saber on som, ni que faran amb nosaltres. Els operaris que menjaven i/o dormien al poble, avisaven que el dilluns ja no hi serien. Eren les primeres notícies de la parada de l’obra a l’Aldea. Algú havia d’avisar...


La variant de la N-340 al seu pas per l’Aldea —innecessària si l’A-7 estès ja acabada perquè, passant tan prop del poble, amb tres bons accessos, es podia haver donat solució al problema dels col•lapses i dels accidents mortals—, ha estat reclamada durant anys i, finalment, veient lluny l’A-7 que encara se l’estan pensant, es comença i s’acaba com una picada de fesols. A simple vista, si més no, sembla que l’obra executada supera el 60%. Per aquest viatge no es necessitaven tants alforges.


L’Aldea es rebel•la i reclama que es restableixi l’obra. Difícil, però no impossible, encara que sigui per casualitat, perquè el govern de Zapatero es dansaire del ball de la Yenka —avant i enrere sobre la marxa— i, ara, pocs dies després de fer parada de burro espanyol, es vol fer arrancada d’egua pirenaica. Arri!!




(Diari de Tarragona, 15-08-10)

12 d’agost de 2010

ZP i el ball de la Yenca





ZP ens té acostumats al ball de la Yenca, però no per això, cada vegada que el balla, no deixa d’indignar perquè el cos se’t queda d’un tarannà més bé fotut de pensar que, qui ens governa des d’allà, pren les decisions a cops de gorra i, després: una pasita para atrás


Amb aquest és el tercer escrit que porto parlant sobre la variant de la N-340 al meu poble i sé que no ho de fer més llarg: disculpeu No perquè no sigui important, sinó perquè no cal cansar al personal amb coses tan locals, quasi casolanes, però que en aquest cas venen a afectar, no només als ciutadans de l’Aldea, sinó també a la munió de vehicles, especialment camions, que queden atrapats cada dia al seu pas per dintre de la població, de la carretera més transitada d’Espanya.


ZP corregeix al ministre Blanco: Entendimos que el ajuste para el 2011 era excesivo y, por lo tanto, se están ajustando los Presupuestos para tratar de aliviar el recorte sobre la obra pública que inicialmente habíamos planteado.


Traducció: Entenem que, com tantes vegades, l’hem cagat fent declaracions i prenen mesures precipitades i, per tan, per amortir el mal efecte del titular, fem veure que amb els nous pressupostos alleugerarem la retallada d’obra pública anunciada que inicialment, com no en tenim ni puta idea de governar ni de prevenir, havíem plantejat.


Aquest vespre, l’Ajuntament de l’Aldea, ha aprovat demanar la immediata restauració de les obres de la variant i ha convocat una manifestació, que tallarà la N-340, al proper dissabte.


No em crec res del que diu ZP; la variant és la xocolata del lloro, en obres públiques; he vist com carregaven la maquinària, com qui abandona a correcuita el camp de batalla el divendres passat perquè, en sé dilluns, entraven tots a l’atur... però —no perdem l’esperança— ves a saber si estem dintre d’aquestes mentides piadoses i es continuen les obres, ni que sigui com l’ase amb la flauta: sonant per casualitat.


(Blog de Avui+El Punt, 12-08-10)

9 d’agost de 2010

Declara que alguna cosa queda



La retallada en obres públiques del govern de Madrid —ho comentava fa uns dies en aquest blog— ha afectat de ple a la variant de la N-340 al seu pas pel meu poble, l’Aldea, malgrat tractar-se només de 3 ó 4 quilòmetres i estar l’obra executada en més d’un 50%. He de tornar a dir que, en l’última setmana, tal com estava previst al paralitzar l’obra, el fantasma desolador d’una obra abandonada s’ha fet càrrec del paisatge i de l’ànim de la població i dels transeünts esperançats, després de tants anys, en veure el trànsit normalitzat i els desitjos generals, del poble i dels que passen, realitzats.


Les decisions del govern de Madrid, que passa olímpicament del català, a qui ni consulta malgrat la coincidència de colors polítics, no solament no són contestades i recriminades, sinó que, a més a més, són suavitzades: ferro fora. El conseller d’obres públiques de la Generalitat, tan content com conformat, anuncia que té “indicis positius” de que Madrid reprendrà “aviat” les obres interrompudes.


També és veritat que tal ximplesa només ho ressalta com a titular de primera línea “El Periódico” —l’únic que fa veure que s’ho creu— i, jo, després de veure com s’ha retirat l’empresa constructora del territori, carregant maquinària i utillatges a correcuita, com qui es retira d’una guerra, deixant-ho tot desolat, no m’ho crec ni fart de caipirinya.


Que fàcil és fer declaracions simples, increïbles i incongruents pensant que la gent, a la que consideren imbècil, les prendrà com a importants, creïbles i coherents.


(Blog de Avui + El punt 9-08-10)

8 d’agost de 2010

Pot ser un bon dia




La terrassa no dona per a més. He fet un passeig vora mar fins el poble. Feia poc que havia sortit el sol, una mica enteranyinat per uns petits núvols emprenyadors que no resistiran molt ni a la llum ni a la calor d’un diumenge —amb el que ve, el més estiuenc—. La platja del Baconer està deserta i la lluentor del sol naixent no deixa veure clar el far del Fangar, orgullós, avisador i sempre de guàrdia. En la dels Capellans, una dona matinera passeja un gosset; en una ma la corretja i a l’altra una bossa de plàstic —bon senyal: no embrutarà, ho celebro—. Em trec la camisa, els núvols prims ja s’han fus i el sol escalfa, encara que suau: és una carícia matinera a l’esquena i el clatell. A la platja de les Avellanes, planeta i refinada pels les màquines a punta de dia, un home hi posa les primers petjades, i obri la sorra i la mar a la multitud que més tard —ell ja no hi serà— prendrà posicions conqueridores. L’Ampolla encara dorm la ressaca de la nit màgica i els carrers estan deserts. Un escombraire neteja. El Tet de can Piñana, l’últim d’anar a dormir i el primer en llevar-se, para taules i cadires pels esmorzars. A la fleca l’olor del pa calent em fa entrar en gana i el davantal blanc i el somriure de la dependenta m’anima en el camí de tornada, cara sol, mentre les primers barques es perfilen a la badia de Sant Jordi, a contrallum del sol que ja mira de més amunt.


Mentre esmorzo repasso les notícies.


La dona d’Obama dinarà amb els reis a Mallorca: I a mi què?
Foment es baralla amb els controladors: No m’interessa. No penso viatjar.
Laporta irromp a l’Ebre en detriment de Reagrupament: Ganes de marejar al perdiu.
Uns retalladors formen al voltant d’una senyera desplegada sobre la sorra, a Masdenverge, en defensa dels correbous: M’interessa. Ho recolzo.
Primer gest per reactivar la vegueria de l’Ebre (Ausàs demana veure’s amb Chaves): Parole, parole... No m’interessa. No servirà de res.


Me’n vaig a capbussejar. Hi ha mar plana i clara; vull fer unes caixetes per fer el vermut.

(Blog Avui+El Punt 8-08-10)

5 d’agost de 2010

No hi ha ni un pa a la post



Si heu passat pel meu poble per carretera, segurament recordareu el col•lapse permanent de circulació, des de fa molts anys. No us explico la història perquè és tan antiga com el poble que es va formar al llarg de la N-340 entre una estació de tren i un hostal, tot i que els problemes de circulació, accidents mortals inclosos, s’han viscut en els últims 25 anys. L’Aldea, per a bé, és una cruïlla de comunicacions: línia fèrria, N-340, l’autopista AP-7, l’autovia A-7 en projecte, connexions amb l’Eix de l’Ebre —li falta l’aeroport— i, per a mal, durant més d’un quart de segle, amb la N-340 pel mig, ha estat un tap per al trànsit i un perill per als habitants que, fins fa quatre dies mal contats, no teníem ni semàfors ni passos zebra.


Les manifestacions ciutadanes han estat fortes i, durant més de 10 anys, s’ha estat parlant d’una variant que treu la nacional del poble i que, finalment, l’any passat es van començar les obres. Molt llarg es va fer, però bé està el que bé s’acaba. Però no s’ha acabat bé. Al igual que moltes estructures fantasmes, d’obres paralitzades arreu, per tots els pobles, la variant de la N-340 al seu pas per l’Aldea es paralitza “sine die” i entra en el món fantasmal d’obres abandonades. El divendres passat, sorprenentment, s’acomiadaven els operaris que s’hostejaven al poble i s’avisava als proveïdors habituals que el dilluns ja no hi serien perquè ingressaven a l’atur, tots plegats.


Això pinta malament. És una obra de uns 3 quilòmetres que no supera els 30 milions d’euros, executada més del 50 %, pel que es veu a simple vista —hi ha proveïdors que asseguren haver subministrat més del 70% del material contractat—. Crec que és la xocolata del lloro de totes les obres públiques que el govern central estava executant i ara paralitzant. No poden ni amb això.


Déu n’hi do com deu estar al pati —el dèficit de l’Estat, vull dir—. No hi ha un pa a la post. Sóc jubilat: reso per les pensions.


(Blog de Avui + El Punt 5-08-10)

31 de juliol de 2010

Recolzament a canvi de maltractament





Zapatero està satisfet de CIU i del PNV i en vol més; els lloa, els necessita. Ambdós no governen a Catalunya i a Euskadi perquè el PSOE els ho ha impedit, i curiosament el PSOE sense CIU i sense PNV és mort.


Primera pregunta: Algú ho entén?

Ha passat sempre, també en governs del PP, que no recolza Zapatero ni en els temes fonamentals encara que s’enfonsi fins les selles i hi vagi al darrere l’Estat espanyol.


Segona pregunta: I per què ho fan els partits nacionalistes majoritaris de Catalunya i de Euskadi?

Tots ho sabem: per responsabilitat política, raons d’Estat que no tenen ni el mateix PSOE ni el PP, perquè com també som Espanya —encara—, si s’enfonsa, al darrere hi anem tots. Hi ha també una raó més immediata, actual, d’ara especialment, perquè amb el PP encara ens anirà pitjor i no tardarem molt de temps a saber-ho.


Les comparacions són odioses però cal anar recordant-ne alguna que corre per aquests móns:


S’inverteixen 5 vegades més a la terminal de Madrid que a la de Barcelona; 30% de freqüències ferroviàries menys als voltants de Barcelona que als voltants de Madrid i 40% més car el bitllet; 12% de la despesa de l’Estat arriba a Catalunya, quan som el 16% de la població, el 20% del PIB i paguem el 24% dels impostos i rebem el 9% de les beques, etc. etc.


Tercera pregunta: Tot això ho saben els espanyols, els diaris, les teles, els polítics que ens menyspreen i que es manifesten tan agressivament contra nosaltres?

Suposo que sí, però no es nota. No els convé. Millor dit: crec que no saben el que els convé. Els hi pont la rossa tots els dies i se l’estan carregant.


(Blog de Avui + El Punt 1-08-10)

28 de juliol de 2010

Vegueries sota mínims



Ens movem sota mínims. Ens conformem amb les engrunes que arrepleguem sota la taula per poder menjar i, així, es prenen decisions històriques. Els titulars queden bé: recuperem les vegueries. No volem explicar que només canviarem el nom de diputació per vegueria. No ens convé, no cal tirar-nos més terra als ulls; d’això se’n cuiden els altres, els d’allà. Tampoc ens convé explicar que el Consell de Garanties Estatutàries recomana posposar els consells de vegueries fins que les Corts modifiquin la llei orgànica, perquè ni saben quan, ni tan sols si es farà mai i, a la fi, fins i tot aquest Consell està sentenciat per l’Estatut. Ni tan sols la vegueria de les Terres de l’Ebre, on no caldria modificació del territori provincial, és viable sense la modificació de la llei estatal. Per questa raó no hi ha consens, s’aprova amb els mínims vots del tripartit i curiosament, CIU, la federació que, segons les enquestes, podria governar en la propera legislatura i per tant l’executora d’aquest acord, hi ha votat en contra. Ni consens, ni unió, una altra vegada.

Malgrat tot és una decisió prou agosarada, valenta, perquè, si més no, es planta cara a la resolució del TC i als partits majoritaris de Madrid. Una cosa com la manifestació del dia 10, encara que amb menys força moral. La manifestació la feia el poble, la gent, que de moral li’n sobra —i de cabreig també— i el que s’ha aprovat al Parlament ho han fet tres partits que, a més a més de manca de moral i convicció, també estan sota mínims.

(Blog de Avui + El Punt 28-07-10)

26 de juliol de 2010

“Rajoy ha d’escoltar Catalunya” (Rubalcaba dixi)




I els socialistes no? Aquí n’estem farts de les actituds de tots dos: dels del PP i dels socialistes; i incloc als del PSC que no han sabut —o no els han deixat, és clar— plantar cara i posar Catalunya pel avant dels interessos partidistes —d’allà, perquè si encara fos pels interessos partidistes d’aquí...— No us conformeu en alimentar antipaties cap a Catalunya, desafecció política, crispació, ineficiència social, política i econòmica, sinó que amés a més heu d’usar-nos per les vostres baralles partidistes esgarrapadores d’aquells vots enverinats dels que us agraeixen que tracteu malament Catalunya.


Sabeu que és la locomotora d’un tren? Doncs, això: locomotora, tracció, arrossegament de tots el vagons, energia, potència, treball, estima, eficàcia per saber on vols anar i el camí que vols fer... I sabeu com es para un tren? Doncs frenant el vagons o erosionant directament la locomotora per a que perdi potència, treball, energia, estima... Solució: la locomotora es pot cansar, deixar d’estirar i que es pari el tren i se’n vagi tot en orris o pot desenganxar els vagons, deixar-los en una via morta i fer camí pel seu compte. Aquesta segona opció també és vàlida.


Sé que no s’ha d’escriure a sang calenta. Sé que s’ha de reflexionar, deixar passar la ràbia i que s’estoven les reaccions viscerals que produeixen els creadors de titulars —que no de solucions ni feina ben feta, malgrat han estat elegits per això— amb els que pretenen tapar, cada dia, la seva incompetència del dia anterior. Però aquesta vegada no m’ha vingut bé esperar, ni reflexionar. Ho tinc tot reflexionat i m’he cansat d’esperar.


Els titulars que m’agradaria llegir sobre el paro, l’economia, l’Estaut, les infraestructures, la inseguretat ciutadana, l’ensenyament, l’emigració..., no els trobo per enlloc.


Aneu, home aneu!!! A qui voleu enganyar més...? Que us compri qui no us conegui!!

(Blog de Avui + El punt 26-07-10)

25 de juliol de 2010

Alerta amb al petroli




Tot i que fa dies que no se’n parla, sembla que s’ha aconseguit estroncar el vessament de cru del pou accidentat al Golf de Mèxic. És una bona notícia, malgrat la desgràcia ecològica, social i econòmica que durant tants dies ha estat castigant la zona, ja maltractada abans —i no recuperada— pel huracà Katrina, de les conseqüències del qual també se’n va deixar de parlar, esgotada la notícia però no el problema. Els titulars problemàtiques s’esgoten i no només perquè s’hagin arribat a solucionar, sinó perquè encara que segueixin existint deixa de ser novetat i s’ha de deixar pas a les bones o males noves.


El problema del Prestige va ser gros però limitat a una quantitat de petroli determinada que tenia fi: la que hi havia a les bodegues del vaixell. El vessament d’un pou perforat i descontrolat, encara que no infinit, podia ser, com de fet a estat, inquantificable i el problema sí podia ser infinit. Mai sabrem l’abast real i les conseqüències de tanta desgràcia i de les afectacions humanes.


Durant aquests dies, veien les imatges desastroses del delta del Missipi, no he pogut deixar de pensar en el nostre Delta i en les instal•lacions petrolíferes que fa tants anys s’han anat explotant aquí en front. Recordo noms com Chaparral, Tarragona i, pot ser, Casablanca que, encara que de rendibilitat baixa, mantenen un alt risc de contaminació. No vull cridar al mal temps, però sí cal estar alerta i no baixar la guàrdia.


(Diari de Tarragona 19-7-10)

23 de juliol de 2010

Lula torna a plorar



Vaig conèixer al Lula en la seva època de líder sindicalista, a primeries dels anys vuitanta. Som de a mateixa edat. Érem joves. Ell era un operari, torner, de la Mercedes, crec, i aquell dia, a Sao Bernardo —una de les poblacions del gran cinturó industrial de Sao Paulo— liderava una manifestació contra un grup de representants de bancs estrangers que fèiem una visita a unes fàbriques de la zona. Jo, dintre d’aquell grup, era el representant d’un banc espanyol i, encara que la manifestació era sorollosa i feia respecte, no semblava que la sang hagués d’arribar al Tietê, fent-nos saber que volia parlar amb nosaltres. Era un xicot jove de 30 anys i escaig, de mitjana altura, pel negre i barba crespa i molt poblada, vestit en cos de camisa arremangada pel damunt dels colzes i, era evident, estirava les masses. Vam parlar uns minuts amb ell i, amb molt aplom i serenitat, una vegada va fer callar l’escridassada de la gent que l’acompanyava, només ens va demanar que féssim un esforç per a que el deute brasiler amb els nostres bancs en convertís en inversions al Brasil. Algú va dir que es tractava d’una petició més política que sindicalista. Al cap de 10 anys ja era candidat a la presidència, tot i que en va tardar més de 20 a guanyar les eleccions.

L’he seguit durant els últims trenta anys i sense entrar en més detalls del seu mandat, molt significatiu, per la inflexió dels nivells de pobresa i per la fortalesa econòmica que el país ha assolit, i segurament també molt discutit per l’augment de la inseguretat ciutadana. Li hem vist caure les llàgrimes públicament quan va aconseguir els jocs olímpics per a Rio de Janeiro i ara, recentment, en una entrevista televisiva en el moment que recorda el lliurament d’un crèdit estatal a una cooperativa de recol.lectors de material de reciclatges, justament baix d’un pont, a Sao Paulo, que és on viuen la majoria.

Aquest fet m’ha fet recordar la meva experiència amb el Lula i la seva petició —de mires llargues— allà pels anys vuitanta.

L’acte i les llàgrimes fins i tot a algú li pot sonar a demagògia, però hi ha cares i actituds de polítics que no enganyen —aquí en tenim que en la cara paguen i en l’actitud cobren—. Lula era un obrer, no era un home ric —en diners, clar— i després d’una gran trajectòria social i política, ara acaba com a president del seu país i, segurament, tampoc és un home ric —en diners, clar.


PD.- El crèdit a la cooperativa de captaires, lliurada pel mateix Lula baix del pont, és de 112 milions de dòlars.


(Blog de l'Avui 23-07-10)

21 de juliol de 2010

Catalunya perd




Fa por traure el nas pels diaris. A un any de l’incendi d’Horta de Sant Joan, amb un nus al jutjat de Gandesa on, a part dels joves que hi van calar foc, tot apunta a una mala gestió de qui governa; a la Sénia bull l’olla al foc de l’ERO amb el perill d’un altre grapat de treballadors cap al carrer; perdem qualsevol possibilitat d’establir l’administració amb les vegueries; mentre, ens assabentem de que el govern central s’ha passat pel forro les al•legacions del territori per a que el traçat de la futura autovia A-7 no separés —a sobre d’un talús més alt que les cases i els arbres— el raval de Font de Quinto del poble de Campredó:


                                                       Espanya 1, Catalunya 0.



Mirant més amunt, o més enllà del mateix nas, la unitat catalana peta a Madrid. La valoració que n’hem de fer després i a tenor de les expectatives de la manifestació del passat 10 de juny, és de fracàs del conjunt de les forces catalanes. Els matisos diran que molta culpa tenen, i és veritat, els socialistes catalans que tan enfadats estaven —Montilla reclamant no sé què del TC i del PSOE, fent cara llarga i parlant de desafecció.. que es van dignar i tot anar a la manifestació començant a marejar la perdiu amb la murga de les pancartes—, perquè sent clau al Congrés no han permès que es votés a favor allò que ells mateixos vam aprovar al Parlament Català:


                                                       Espanya 2, Catalunya 0.


Llavors els altres catalans no aproven tampoc la que proposen els socialistes a qui acusen, amb raó, amb molta raó, d'impulsar una proposta de mínims i d'haver trencat la unitat de les forces catalanes negant-se a incorporar al seu text la resolució del Parlament de Catalunya:


                                                       Espanya 3, Catalunya 0.


Algú s’ha perdut...? Quasi tots. Ells, els que ens governen, també.


No sé si hi guanya molt Espanya, però sí sé que Catalunya perd.


(Blog de l'Avui 21-07-10)

19 de juliol de 2010

                                Focs d’artifici



Sonen com a bombes de la pitjor guerra. Encara bé que en esclatar al cel es converteixen en un espectacle nocturn encisador, cada any millor per la innovació i per que en els focs d’artifici també avança la tecnologia. És la celebració del Carme a l’Ampolla que enlluernen el golf de Sant Jordi en una nit marinera d’un estiu calorós, mentre les barques de pesca i les d’esbarjo atraquen després d’una processó típica, ancestral, —abans dels motors marins es feia a rem i a vela— on s’ha passejat per la mar la imatge de la Verge, custodiada per pescadors joves. Una filera de barques l’encapçala la de la Mare de Déu i l’altra la que porta la banda de música tocant la Salve Marinera i, ambdues, girant fila cap a port quan comença a fosquejar i, allí, en aquell instant, s’inicia l’espectacle amb focs aquàtics que culminaran a terra com l’apoteosi final.

Foc, molt de foc. Llum, molta llum. Soroll, molt de soroll i folklore i sentiment mariner que aflora per costum, devoció o celebració festiva que no ha fet oblidar, ni per unes hores, la incapacitat política —uns més que d’altres, ja ho sé— de donar una resposta a la manifestació multitudinària del passat dia 10 a Barcelona. Molts de titulars —focs d’artifici— que els mitjans magnifiquen, necessitats de notícies que s’aprimen a l’estiu, i ho reflecteixen donant la sensació de que cada capdavanter que parla pel seu partit, justificant la seva posició incongruent, el que diu va a missa, ofenent la intel•ligència del ciutadà d’a peu que, de tonto no en té un pel i ni tan sols té necessitat de conèixer —ni llegir, ni interpretar— la lletra petita dels temes bàsics que li preocupen, per entendre el que li està passant.

Com els de l’acudit d’aquells que van anar a Lurdes a curar-se i havent tingut un accident li demanaven a la Verge de quedar-se tal com estaven, li hem dit a la Mare de déu del Carme que enguany la processó l’hem fet per demanar, també, quedar-nos com estem —de moment— perquè si ho han d’arreglar aquests dels titulars —focs d’artifici— i els que haurien d’influir a Madrid on, cada vegada ens piquen més la cresta, ja ho mourà la societat civil que ha demostrat que en sap més i ho pot fer.

15 de juliol de 2010

                                                                El far diu que sí



Un oratge suau de tramuntana ens ha llevat de matinada trencant la seguida de calor intens que hem patit en els últims dies. És atípica en aquest indret del Delta; el mestral sempre li guanya la partida. Arrissa la mar de la Badia de la Calma en direcció la Goleró, des de Cala Maria, i en direcció a la punta del Fangar, des de Cap Roig. El far no s’immuta; el mestral bufa més fort, aixeca núvols de sorra i no li fa ni cas. Cal gaudir de la matinada; les primeres hores seran divines; més tard virarà a gregal, humitat, més xafogor i ja hi tornarem a ser. Cal aprofitar el moment; la terrassa és impassible, exposada a totes les vistes, a totes les temperatures i a tots els vents i, per la nit, els insectes que cerquen desesperats la llum per morir de glòria. El privilegi d’un esmorzar amb una mica de fruita fresca, pa en tomata —carregat d’oli verge d’oliva, clar—, una torrada amb codonyat i formatge d’untar i un cafè amb llet, no es pot comparar fins que —xalava massa— a la ràdio comencen les tertúlies sobre l’espectacle del Congrés.

Els que manen a Madrid no han entès —no volen, no els convé— res del que passa a Catalunya i del que vam expressar dissabte passat al carrer. Els que manen allà, com a molt ho usen per tirar-s’ho pel cap uns contra els altres. ZP li posa morro i passa de l’escagarrussada de “apoyaré” a la de “evaluaré” i, els catalans del PSC, els mateixos que van anar a la “mani” el dissabte, condicionant inútilment la capçalera, aplaudien enfebri’ts. I Rajoi diu que puja a les enquestes... Ho tenim magre.

La tramuntana s’aguanta ferma mentre el sol, tal com puja, va escalfant. Els tertulians també i continuen dient la seva. Torno a mirar des de la terrassa, faig l’últim glop de cafè en llet que ja s’ha refredat. Sento impotència —pot ser ràbia— em podria desanimar, però penso que tot el que tinc al davant mereix un altre tracte, una altra forma d’administrar-ho. Tota aquesta bellesa, tot aquest bé de Déu necessita una altra gestió. El far del Fangar em fa que sí, que sí, amb el cap.

(Blog de l'Avui)

14 de juliol de 2010

Caragol poma, poca broma




S’han complert els advertiments que des de fa més d’un any han anat fent els pagesos arrossaires des de l’aparició del caragol poma, alertant del que podia passar, escampant-se com una plaga —ja és una plaga—, fins i tot més aviat del que els mateixos afectats podien esperar. Hi ha cultius minvats, només nàixer l’arròs, en percentatges importants que poden fer inviable la collita. Ara els pagesos estan advertint de que la quantitat de posta és tant elevada —motiu de l’accelerada expansió— que quan arribi l’hora de segar pot crear problemes d’humitat i de manipulació per la massa enganxosa que es trobarà als guaixos de l’arròs. La primera advertència dels que més en saben, els agricultors, s’ha complert i, segurament, en la segona tampoc fallaran. Si és difícil controlar una plaga d’aquest tipus en els camps cultivats, que es remenen varies vegades a l’any i s’hi està permanentment al damunt, cal pensar quan complicat serà controlar-ho en els espais erms del parc natural, com la zona de la bassa de les Olles i del Canal Vell. He de suposar que ells a qui reclamen és a la administració per a que se n’assabenti, primer, i se n’ocupi, després, i li trobi una solució abans de que sigui massa tard. No sé en quina d’aquestes fases està l’administració, però no veig als pagesos massa contents: estan preocupats. El Govern —eleccions a la vista– està explicant la feina feta amb un desplegament inusual en els mitjans locals —He de suposar que ho estant fent arreu de Catalunya–. Seria bo que, aviat, com acció de govern, podés explicar que ha acabat amb el caragol poma.


(Diari Tarragona 12-07-10)

13 de juliol de 2010

Feina llarga a fer




Que lluny queden les discrepàncies polítiques per la capçalera. La gent estava per la feina —manifestar-se— i li era igual la comèdia, els pactes, les discrepàncies que havien hagut hores abans pels llocs a ocupar i —la gent, sí—, va ocupar de forma espontània i anàrquicament ordenada el seu lloc: el carrer. Es van poder llegir molts missatges. Hi havia moltes pancartes, moltes expressions, frases i consignes ocurrents, molts de crits i fins i tot algun renec, però el que cal considerar, perquè és el que compta, que tothom va assumir, i això val per a tots els assistents i els que no hi van poder ser però ho recolzen, el lema de la manifestació: Som una nació. Nosaltres decidim.


Això és el que hem signat, tots plegats; aquest és el manifest, aquest és el mandat i això és el que els polítics han de saber fer complir. Se’ls hi ha girat feina. Enguany no hi ha vacances, les eleccions són al voltar el cantó, les urnes cantaran amb aquest to i qui hagi de revisar la seva actuació i corregir el derroter, que ho faci aviat. I no val, com ja estan fent alguns partits, tapar forats, incongruències i incompetències amb titulars vistosos i enganyosos d’avui per demà. Mentides, mala fe i xoriçades, les menys possibles —es de dir, cap—. La gent sabem garbellar bé el que sentim, el que llegim i el que es fa, i sabem també perquè es diu i perquè es fa.


Hi ha feina llarga a fer, però s’ha de fer ben feta. Qui no en sàpiga o no la vulgui fer, a casa falta gent. La política, si no la fas, te la fan (Joan Fuster).


(Blog de l'Avui 13-07-10)

11 de juliol de 2010

Als que ens heu vist des de fora




He viscut uns anys a l’estranger, al Brasil per motius de feina, i sé el que significa està pendent del que està passant a casa. Eren temps sense Internet, ni altres comunicacions immediates; només telèfon, tèlex i algun diari setmanal, i a excepció de la pantanada de Tous o l’assalt del Congrés per part de Tejero no recordo, en cinc anys, cap imatge més d’aquí a la televisió d’allà. Ara és diferent, ens teniu en directe i, per tant, més prop.


Ens consta la quantitat de gent arreu del món que ens llegiu i que seguiu l’actualitat de Catalunya i segurament, la majoria, heu estat veient d’alguna manera la manifestació d’ahir a Barcelona i en llocs com Anglaterra, Alemanya, Argentina i Estats Units, sabem que també heu fet la vostra. Sé el sentiment que us embarga i sé com ho heu viscut. Els que vam tenir la sort de ser-hi no recordem cap moment de la història de Catalunya on tanta gent s’ha manifestat de forma tan transversal, fonent colors polítics —fora anècdotes insignificants— amb un clar rebuig a la falta de respecte vers la decisió i la voluntat del poble manifestat als parlaments i a les urnes.


No ho dic per fer-vos enveja, sinó per recordar-vos. Sé que si haguéssiu pogut hi haguéssiu estat. Sabeu, però, que la vostra força també s’ha notat; pel que heu fet i per l’atenció que ens heu prestat.


(Blog de l’Avui 11-07-10)

7 de juliol de 2010

Que reclama l’Ebre?




A l’Ebre ja hi estem d’acord amb la pancarta proposada des de fa temps per Òmnium, per encapçalar la manifestació de dissabte... Pel que sabem i pel que llegim, aquesta pancarta no ha portat cap desunió ni cap baralla entre polítics, com semblava d’un bon principi. Que més voldrien els de fora que esperen qualsevol ocasió discrepant, per petita que sigui, per fregar-se les mans i difondre als quatres vents que a Catalunya no anem a una. Ha estat el President, i les seves veus, qui ha pretès fer-ho diferent per no enutjar massa als de Madrid pensant que embolcallat amb la senyera es tapava alguna incongruència o, si més no, quedava com espargida i, això sí, rebutjava allò de NACIÓ i DRET A DECIDIR, que és el que enfada més al poder central. Caldria esbrinar si Montilla està enfadat amb la sentència, tal com va manifestar institucionalment, o només ho fa veure.


Òmnium, com no podia ser d’altra manera, s’ha mantingut en el seu lloc. Sóc soci, així ho vull i ho celebro. Enhorabona! El President ha d’encapçalar la manifestació, assumir el lema i, com molta gent, pot portar dignament una senyera a les mans, a la butxaca, penjada al coll, lligada a la trinxa o, simplement, al cor com la portem la majoria de catalans.


A l’Ebre també reclamen, especialment, la llei de vegueries tocada de mort en la sentència del TC. Les Terres de l’Ebre, teníem quasi tot a favor per ser pilot en l’establiment de la nova administració territorial de Catalunya, com ho vam ser en el desplegament de les delegacions del Govern i, ara, el projecte està sentenciat. Aquí estem enfadats de veritat, i no només ho fem veure.


Afortunadament, cap discrepància política ni social, a l’Ebre, per fer especial incidència en el reclam de la vegueria. Estem units i units pujarem a la manifestació del dissabte.


(Blog de l’Avui 8-07-10)