PUBLICITAT

31 de maig del 2011

                                                       No us indigneu

Sento la remor de la nova plantada mentre escric aquest article. La pluja els amenaça però és benvinguda. Els rètols es mullen en les primeres gotellades però, tot i així, amb la tinta correguda també s’entendran els clams de la protesta i, sinó, també es farà verbal o es retolarà una altra vegada i les que facin falta. La plaça d’Alfons  XII de Tortosa no ha estat absent de les plantades, tan digna en la seva relativa magnitud com les que s’han anat fent a Barcelona, Lleida, Tarragona, Madrid i les de fora de l’estat com les de Grècia, per exemple.  Avui, divendres 26 de maig, els indignats ho estan encara més perquè aquest dematí en altres indrets, plaça Catalunya de Barcelona i la de Ricard Vinyes de Lleida, per exemple, els han fet fora. Segurament les forces de l’ordre públic ho havien de fer. No podem deixar de banda els motius de seguretat que han esgrimit per emprendre aquest desallotjament:  neteja, objectes perillosos, eventual celebració si guanya el Barça... Però és igual, ja hi tornen a ser, amb la mateixa o major intensitat. Tot i així, ara, després d’aquest esgarrat crit de protesta el que cal és canalitzar propostes en ferm, concretes i viables sense perdre’s per les branques i mantenir-se allunyats dels voltors que aquests dies els festegen, com és el cas d’altres plataformes reivindicatives, algun sindicat i també algun partit polític. No us indigneu amb els indignats... Ells són els emprenyats i tots sabem per què.

(Diari de Tarragona 31-05-11)


28 de maig del 2011


Estimat amic:


Em preguntaves si era legal, tot aquesta actuació dels bancs/caixes. Doncs sí, totalment legal. Les entitats financeres tenen com objectiu captar els diners dels estalviadors, a un preu (tipus d’interès com a remuneració) i prestar-los als inversors a un altre preu més alt (tipus d’interès pel finançament) a fi i efecte que els hi quedi un marge d’intermediació (són purament intermediaris) d’on pagaran els costos i trauran el benefici de la seva activitat. Tot legal. La il·legalitat només es donaria en cas d’usura (tipus d’interès pel finançament molt alt i molt per sobre del mercat; tot plegat una mica ambigu). Però el que no contempla cap llei és el fet de que hi hagi entitats financeres que en la fal·lera de guanyar cota de mercat, i també més diners, prestin a dojo sense to ni so, saltant-se l’ortodòxia i les mínimes regles a contemplar sobre la capacitat de pagament (és de dir: d’on i com es tornaran els diners), i en el cas dels préstecs amb garantia hipotecària afegir-hi garanties personals de tercers, collant a tothom, sense calibrar que encara que es facin amb els seus bens, en cas d’impagament, el negoci de finques no és propi dels bancs/caixes i si els hi passa, com ara, que el mercat està saturat no ho poden revertir amb diners per tornar als estalviadors que han confiat en ells. Llavors les entitats trontollen i, clar, trontolla el sistema.

Responsabilitats?: tots els que hi han  intervingut. Però uns més que d’altres. Els gestors financers, els primers. Grans sous (se’ls posen ells), mala gestió i es queden tan amples (ja ho arreglarà l’administració amb diner públic). Alguns, mala feina inclosa, després de rebre ajudes públiques, per salvar el sistema, o anar a fusions forçades, encara s’han pujat més els sous. Però encara, primer que ells, el responsable és el controlador (que no controla). El Govern Central que no governa, mitjançant el  Banc d’Espanya, regit per un governador que tampoc governa, perquè és (o ha de ser) coneixedor dels mercats i, sobre tot, vigilant dels balanços dels bancs que cada trimestre els lliuren a aquella entitat “controladora”.

Ja veus, amic. Tot legal.... Just, em preguntaves?, no gaire. Bé: no gens.



El tema de que després de quedar-se amb els teus bens, que vas penyorar,  encara et quedi un deute que mai podràs eixugar, és encara molt més injust, però no li dones la culpa als bancs/caixes. Ells estan complint la llei (hipotecària), pot ser sense ortodòxia, sense moral, sense fetges, si vols,... però ens prenen les nostres cases, si no paguem, perquè una llei (la hipotecària) els empara i les lleis les fa el legislador, és de dir, els polítics al Parlament o al Congrés. Aquells que nosaltres votem i paguem. Per cert: també es posen el sou ells mateixos, com els gestors financers.

Legal, oi? Doncs, sí. Tan legal com injust.

Estàs indignat?: ho entenc, jo també.


26 de maig del 2011

Estimat amic:

Com anem...?,  jo fotut, xeix. Vinc del jutjat. Res de l’altre món... vianda del temps, en diem aquí; es de dir: coses d’avui en dia.

He acompanyat a un parent meu, que va avalar a son fill en un préstec hipotecari per comprar un pis i, la caixa de torn, no en va tenir prou amb la penyora de la vivenda sinó que, a més amés, va demanar garanties personals i, som pare, el va avalar.

A partir d’aquí, doncs, tot allò que passa. El fill va perdre la feina, va deixar de pagar les quotes del préstec, desnonament (el van fer fora del pis, amb ell i tota la seva família, és clar), la caixa es va quedar amb el pis i ara vol també la casa de son pare (el garant), perquè el deute no s’ha saldat; després de quedar-se amb el pis encara els hi queda un deute del 66% del préstec: exactament 79.900€. Amb la casa penyorada i la garantia de son pare li havien donat un préstec de 120.000.  

Fort!!, eh?  

La caixa no ho va fer bé. Mala gestió financera. T’explico:

El préstec va estar mal donat. La referència de l’import a prestar era el valor del  pis, que estava sobrevalorat: li va prestar massa diners. Ja no em poso amb la fràgil capacitat de pagament, basat en la nòmina, perquè avui la feina ningú la té segura, però també hi va haver poca ortodòxia.

El fill del meu parent, tampoc ho va fer bé. T’explico:

Mai havia d’haver acceptat un risc creditici, superior al que podia valer el  pis, superior a la seva capacitat de pagament (cosa que ni es va aturar a pensar-hi) i, sobre tot, mai havia d’haver acceptat l’exigència d’una garantia personal addicional, en la que va involucrar al seu pare.

El meu parent, tampoc ho va fer bé. T’explico:

Ell no hauria d’haver...

Bé, deixem-ho: és són fill.

Al noi no li poden traure res més; ni la feina, perquè no en té i, a son pare, l’han avisat per a la subhasta de la seva casa, de la que tampoc es traurà suficient per eixugar els 79.900€. La resta de saldo deutor que quedi, continuaran devent-ho tota la vida i continuarà sent reclamable i embargable, sempre, per la caixa de torn (o el grup en qui s’ha fusionat), tot i havent-se quedat amb  el pis del fill i la casa del pare.

I ara, on viuran, dius? No mi facis pensar.

Que si és legal, me preguntes? Doncs, sí: te'n parlo un altre dia.

Que si és just? Doncs, no. Ni just ni moral: te’n parlo un altre dia.

Lo que et deia: vianda del temps.

Digues-me alguna cosa.





24 de maig del 2011



Estimat amic:

Han passat les eleccions. No t’he escrit i no t’he comentat res durant aquests dies perquè l’amalgama de circumstàncies que s’han donat era tan ampla que s’ajuntaven les reflexions amb les noves accions. He volgut ser només espectador passiu, a excepció del moment sublim de la meva acció al exercir el vot, on vaig ser tot l’actiu que la llei em permet i el meu desig em limita. Mai he deixat de votar. Considero tan valuós aquest dret i aquesta acció de votar, després de tants anys sense fer-ho —jo ho vaig fer als trenta anys, però els meus pares no ho havien fet mai— que em portaria a la consideració, a mi mateix, d’una indignitat ciutadana de la que hauria de respondre tan als meus antecessors, que no ho van poder fer, com al davant dels meus predecessors als que els he ensenyat que ho han de fer.

No et faré història de com ha anat, perquè ja ho saps; ets persona informada, has estat amatent a totes les circumstàncies. M’han emocionat els moviments dels emprenyats, més que per emprenyats —que també—, per joves i perquè ja era hora. Aquells que en la seva edat, que ara ja som grans, protestàvem esquivant les garrotades dels grisos, les pilotes de goma i els pots gasos lacrimògens,  amb els camals acampats i els polos cenyits a la pell, no enteníem com, els d’ara, podien estar tan callats. Suposo que finalment han vist les orelles al llop.

Sí, jo ho sé, no m’ho diguis... Sé que pot ser, no era el moment —o sí— i que tampoc no sabem ben bé —o sí— si el que pretenien, precisament per aquest moment electoral, era una altra cosa... però saps què?: se non è vero, è ben trovato.

Has vist les cares d’alegria i satisfacció dels que han guanyat?;  ara et parlo de les eleccions... i la tragèdia escenificada en les cares dels que han perdut; continuo parlant-te  de les eleccions... Bé, més o menys com l’altra vegada, quan els que ara han guanyat van perdre. El que passa és que ara és ara, la gent té memòria, castiga —o vol castigar— als que l’han fet (o malfet), com sempre. Bé ja saps que els que ara han guanyat són més de la meva corda i un estira sempre cap a casa... la carn és dèbil, amic.

Una cosa —i poques més malauradament— sí queda clara: l’alternança. És l’avantatge més clara d’aquesta jove, i una mica espatllada, democràcia.

Digues-me alguna cosa.

Una abraçada.                                            

14 de maig del 2011

                                                     Senat, per a què?

Una setmana abans de que comencés aquesta campanya electoral, debatíem en la tertúlia d’una televisió local l’aprovació al Senat d’una moció presentada per l’Entesa Catalana de Progrés, on hi és el PSC amb ER i IVC, instant al govern central a avançar els fons de competitivitat, de la mateixa manera que ho va fer en el 2009 i 2010, quan governava el Tripartit, format per aquestes tres mateixes forces. La moció va triomfar, en contra només dels vots del PSOE, perquè fins i tot el PP s’hi va apuntar a la festa. El Senat, que no serveix per a res, en tant que Càmera Territorial que, després de 33 anys encara no s’ha reformat a tenor de la seva funció segons resa la nova —ara ja vella— Constitució de 1978, ens estava sent útil: unió i  pressió de les forces catalanes a Madrid. Jo mateix, en aquella tertúlia, comentava la bondat del resultat de la moció si, quan es debatés al Congrés, el PSC tornés a votar-hi a favor, desmarcant-se del PSOE, encara que no ho havia fet mai, cosa que confirmava un alt dirigent d’aquesta formació catalana a les Terres de l’Ebre, que també era a la tertúlia: farem el mateix. Doncs no. Hi han votat en contra. S’ha perdut temps, dignitat i força política catalana. Ens hem quedat pitjor. La demanda del ex-conseller Castells no es va incloure en els pressupostos, el seu partir igual els va votar a favor, ara no correspon pagar per llei i tampoc es vol fer per voluntat política. Quina embrollada, oi?                                               

10 de maig del 2011

                                 Avantatges i desavantatges de la campanya

En època electoral la pràctica i l’estratègia superen la sinceritat arrossegant als partits en aquelles coses que puguin complaure als ciutadans per guanyar la confiança del seu vot. Això no canvia. La gent ja ho sap —els polítics també— i fins hi tot està descomptat d’antuvi els greuges que es puguin tenir amb el món polític. En temps amargs, com els actuals, fins i tot agraïm les veus que ens regalen les oïdes indicant-nos que ens faran coses per estar millor i ens arreglaran tot allò que està malament. De fet els que han governat, fins ara, ja ens estan dient que no estem tan malament—fa temps que ens parlen de brots verds—, que tot repunta, que els ametllers han florit, que els moixonets canten i que tindrem un bon estiu. Cal aprofitar, així, aquets quinze dies d’anuncis de bonança on el més agre que sentirem seran les desqualificacions d’uns amb els altres, però cal que ens lliguem les espardenyes, no siguem il·lusos, perquè els problemes financers de totes les administracions, però especialment les dels ajuntaments, l’estament més proper als ciutadans i el més maltractat econòmicament, és greu i porta camí d’empitjorar. També és veritat que en els ajuntaments on no hi hagi canvis de colors polítics, sense que signifiqui que estiguin millor, no es parlarà de deficiències i malbarataments perquè, qui més qui menys, sabrà tapar o administrar les seves vergonyes, avantatja superficial per al ciutadans que, si més no, no ens ensordiran  amb cants de  guerra contra anteriors governants, la qual cosa no vol dir que ens ho hem de passar millor.

9 de maig del 2011

                                       Alguna novetat en campanya?

Els ciutadans estan per solucions i no pas per eleccions, però ara és això el que toca i els que pretenen governar s’esforcen en convèncer als votants per a que atansen la seva sardina a la brasa dels que, segons ells mateixos, són qui millor la rostirà. Aquesta serà una campanya electoral en el remolí del cicló de la crisi més peluda que hem conegut en els últims vuitanta anys; és per això que tots ens diran que solucionaran l’atur i crearan activitat econòmica, cosa que fins ara no han sabut fer ni governants ni oponents. Els nous —persones, que no pas partits que sempre repeteixen—, tenen la plana neta i poden anotar-hi qualsevol suggeriment nou que, semblant una novetat, pot tenir algun atractiu i aixecar alguna nova expectativa. Els vells, els que repeteixen, tan si han estat al govern com a l’oposició, uns tenen les planes plenes de gargots i altres d’anotacions en bona lletra, que és el que cal ensenyar per continuar demanant la confiança dels votants. Els de la plana neta i bona lletra, tot i dient que milloraran, els hi serà fàcil ensenyar el que han fet, però els altres ens vindran amb discursos demagògics per fer-nos creure que aquells gargots tenen una explicació, s’han d’entendre o, com a molt, que són culpa dels opositors que no els han deixar escriure bé. És la música de sempre. Algú innovarà en aquesta campanya? Algú tindrà l’enginy de fer-ho diferent? Algun dia canviaran les campanyes electorals?          


                                          

7 de maig del 2011

                                 El Governador, avisa, però no governa                          

En plena crisi, la més dura que es coneix en molts anys enrere, les eleccions municipals,  i autonòmiques en algun altre in dret,  arranquen. La majoria explicaran que, si els votem, ens solucionaran la vida, encara que siguin els mateixos que ja han estat (encara ho són) en actuals governs —i oposició, que m’és igual— i no han estat capaços ni tan sols de prevenir-la. Mentre, parlant de governs, el Governador de Banc d’Espanya —que tampoc ha governat quan calia posar en ordre les entitats financeres— ens avisa de que les pujades pactades en salaris a primers d’any “són preocupants”. Segons recorda el Supervisor —que mal supervisa—, a l’abril l’alça mitja del primer trimestre representa una repuntada del 1,3% en relació al mateix període del 2010.

I què? Que vol dir això? Home, pot ser per als analistes econòmics, als que cap governant —ni el del Banc d’Espanya— els hi va fer “puto cas” quan anunciaven la que ens venia a sobre, els hi pot servir d’alguna cosa, però als assalariats que encara sobreviuen, que han d’aguantar la crisi general i la de l’entorn més proper, perquè no hi ha família que no tingui gent sense feina, els hi pot explicar “milongues”, perquè ni tan sols percebrà aquest 1,3% d’augment (7 ó 8 euros més al mes).

El Sr. Fenández Ordóñes es creu que està justificat el seu sou “advertint contra la manca de contenció salarial per l’impacte negatiu que té la competitivitat espanyola i l’ocupació que s’atribueix al fet de que la majoria de convenis firmats a primers d’anys s’arrosseguen de lluny” — és de dir, paraules, paraules, fum i més fum per justificar-se que no governa—.

En la situació que tenim, governant —i opositant— els mateixos que ens han posat en aquest pou, qui és pot creure que seran ells els que ens treguin?

Com es podria fer per a que aquestes eleccions, fossin el començament d’una nova forma de governar, escollint gent competent, pràctica i ben honrada...? Difícil, oi?                                                     

1 de maig del 2011



                                          Política, crisi i futbol

Els camps s’omplin, les entrades són cares i molts aficionats viatgen on calgui i es gasta el que convingui per seguir l’equip. El futbol, estament al que no li afecta la crisi econòmica, ens alleugera en llargues estones i ens dona dies de glòria per uns i de penes per altres, però esbarjo i emocions per tots, teràpia potent i necessària en els temps que corren. Quan Franco deien que el govern recolzava el futbol perquè mentre es discutia del Barça, del Madrid i dels àrbitres, la gent no parlava de la repressió del règim o del preu de les pataques. Hi ha coses que perduren, encara que avui no cal que els governs si matin en recolzar-ho perquè funciona sol. Ningú discuteix ni critica les fabuloses xifres que es maneguen en el món del futbol, ni tan sols com es maneguen, però tothom se’n veu en cor de queixar-se per una un reducció, encara que justa, obligatòria i necessària, en qualsevol capítol dels pressupostos que pugui afectar mínimament als serveis del benestar, ni tan sols en el ben entès de que es faci en prevenció per no deteriorar-ho més en un futur immediat, o remetre contra la despesa política —aquí sobra raó—, pels excessos en sous i privilegis, cosa que ja no tolerem en els que ens governen, tot i semblar-nos bé en els futbolistes perquè ens entrenen. En el cas dels polítics fins i tot escridassem més als que ho volen arreglar que als que ho han destorbat. Tot i la crisi, política i futbol es percep diferent.


(Diari de Tarragona 2-05-11)