Estimat amic:

Han passat les eleccions. No t’he escrit i no t’he comentat res durant aquests dies perquè l’amalgama de circumstàncies que s’han donat era tan ampla que s’ajuntaven les reflexions amb les noves accions. He volgut ser només espectador passiu, a excepció del moment sublim de la meva acció al exercir el vot, on vaig ser tot l’actiu que la llei em permet i el meu desig em limita. Mai he deixat de votar. Considero tan valuós aquest dret i aquesta acció de votar, després de tants anys sense fer-ho —jo ho vaig fer als trenta anys, però els meus pares no ho havien fet mai— que em portaria a la consideració, a mi mateix, d’una indignitat ciutadana de la que hauria de respondre tan als meus antecessors, que no ho van poder fer, com al davant dels meus predecessors als que els he ensenyat que ho han de fer.

No et faré història de com ha anat, perquè ja ho saps; ets persona informada, has estat amatent a totes les circumstàncies. M’han emocionat els moviments dels emprenyats, més que per emprenyats —que també—, per joves i perquè ja era hora. Aquells que en la seva edat, que ara ja som grans, protestàvem esquivant les garrotades dels grisos, les pilotes de goma i els pots gasos lacrimògens,  amb els camals acampats i els polos cenyits a la pell, no enteníem com, els d’ara, podien estar tan callats. Suposo que finalment han vist les orelles al llop.

Sí, jo ho sé, no m’ho diguis... Sé que pot ser, no era el moment —o sí— i que tampoc no sabem ben bé —o sí— si el que pretenien, precisament per aquest moment electoral, era una altra cosa... però saps què?: se non è vero, è ben trovato.

Has vist les cares d’alegria i satisfacció dels que han guanyat?;  ara et parlo de les eleccions... i la tragèdia escenificada en les cares dels que han perdut; continuo parlant-te  de les eleccions... Bé, més o menys com l’altra vegada, quan els que ara han guanyat van perdre. El que passa és que ara és ara, la gent té memòria, castiga —o vol castigar— als que l’han fet (o malfet), com sempre. Bé ja saps que els que ara han guanyat són més de la meva corda i un estira sempre cap a casa... la carn és dèbil, amic.

Una cosa —i poques més malauradament— sí queda clara: l’alternança. És l’avantatge més clara d’aquesta jove, i una mica espatllada, democràcia.

Digues-me alguna cosa.

Una abraçada.