PUBLICITAT

31 de maig de 2010

NO EM SENTO BEN GOVERNAT



Els governs no gestionen la crisi. Cal començar dient que són els primers responsables de l’esdeveniment perquè són els que ho havien d’haver evitat. El poder executiu, primer vigilant de que es compleixen les lleis i, per tant, les normes que regulen el sistema financer —ogre famolenc que devora tots els poders i, fins i tot, les seves pròpies entranyes—, les hi han colat totes. Quan hom revisa la història, intentant comparar la situació actual amb la Gran Depressió que va precedir a la Crisi de 1929, on aquella globalització ja interconnectava les gran potències productores i consumidores del planeta, no es troben grans diferències amb la causa i l’efecte de la crisi actual. Un excés d’oferta, desmesurada per la demanda de l’àpoca, i falta de previsió en quan al fràgil equilibri dels dos vectors, però sobre tot una ferotge especulació en borsa comprant títols pel damunt del seu valor real, finançat per una banca irresponsable que posteriorment va fer fallida perquè ningú va poder tornar els préstecs per les inversions també fallides en el crack de Wall Street. Sona aquesta música, oi? Llavors és el keynesianisme, la política intervencionista del ministre anglès, John Keynes, qui posa ordre a n’aquella economia mundial, però —alerta— costa cara i triga 10 anys.


Poc escarment i mala memòria. És per això que em sento mal governat: mai s’ha tingut cura de les feixugues experiències anteriors, no s’ha collat a les entitats financeres, s’ha intentat tapar la crisi amb eufemismes i, ara que el foc crema al bosc, s’intenta apagar amb un poal: Aigua Mare de Déu de l’Aldea! L’última disbauxa: les corregudes i el desori dels ajuntaments, intentant aprovar crèdits a correcuita per esquivar una decisió suïcida governamental que garbella aigua.


Estem en bones mans? En tindrem també per 10 anys? Preguem, germans.


(Diari de Tarragona 01-06-10)

24 de maig de 2010

CAMPANES AL VOL BAIX



Perquè els campaners que les han de fer repicar no en saben prou, no sonen bé les campanes als campanars del món econòmic, aquest món globalitzat que s’ha fet un nus gros i difícil de desfer. Ningú se n’escapa, ni Catalunya ni tampoc les nostres terres que malgrat els esforços descomunals de sectors tan dinàmics com el del moble, la construcció o el automobilístic —i altres— hem de continuar patint, com a tot arreu, el degoteig d’un atur tossut i amenaçador amb onades ferotges, ofegadores, com el tancament de Lear, mai paït, i ara Indo.


Aquí els campaners majors han negat l’evidència i no només repiquen malament sinó que s’esbatussen d’uns als altres per fer veure qui ho fa pitjor i donant-li la culpa al contrari. Les campanes tenen defectes de fabricació, material deficient, pèssima instal•lació, però fins que la gent que va a la processó, que ja avisava, denuncia i amenaça perquè el so ja no li arriba o li arriba minso i desafinat, ningú a fotut el crit al cel. Ara, a correcuita, pressionats pels campanars més alts i després de temps apagant les veus que anunciaven la que ens venia a sobre, es volen corregir els defectes de fabricació, material, instal•lació i funcionament, rellevant la seva incapacitat d’haver-ho controlat quan era hora, tal com era la seva obligació com a governants.


A l’Aldea es celebra aquesta Pasqua els 850 anys de la parròquia. Aprofitant-ho, li faig un prec a la Mare de Déu.


(Diari de Tarragona 23-05-10)

21 de maig de 2010

SOBREVIU UN REGADIU




Els projectes superen a les persones. El Canal de l’Aldea-Camarles que naix quan la dictadura de Primo de Rivera (1927), supera la de Franco, un parell de monarquies, una guerra civil, els avatars d’una transició democràtica, amb colors diversos tant al Govern de Madrid com al de la Generalitat i, després de més de 80 anys, està a punt ser una realitat, culminant l’esforç de moltes persones que hi han treballat. Superades pel temps, moltes ja no hi són, però el benefici el recolliran els seus successors.


Es un projecte que en la seva totalitat supera els 100 milions d’euros, la qual cosa representa una injecció econòmica a la comarca del Baix Ebre, i de retruc al territori, i una empenta al sector agrari que ha de contribuir al desenvolupament rural i conservació paisatgística i mediambiental, assegurant un ús racional de l’aigua —ningú en sap més d’això que el pagès—, així com una millora de la producció, en quan a la quantitat i la qualitat del producte, per la regularitat que comporta un conreu que té l’aigua assegurada quan no vol ploure. Estem parlant de progrés i benestar per al sector que l’ajuda a fixar la població, minvant fugues del jovent per manca de viabilitat de les finques que hereten dels seus pares.


El natural escepticisme que ha anat rondant el projecte, com a conseqüència de tants anys d’esperances frustrades, s’aniran esvaint a partir de l’Acord de Govern del passat dia 11 que aprova les obres, i més quan, aviat, les vegin començar.


(Diari de Tarragona 17-05-10)

10 de maig de 2010

L’ARC DEL MEDITERRANI




Es positiva la notícia de que la Cambra de Comerç de Tortosa representi a Tarragona i Castelló, en un acte institucional a València sobre l’arc del Mediterrani. En la definició que fa la Unió Europea de dos territoris que poden ser clau en el context del desenvolupament, en un futur immediat, estaríem parlant de l’eix Londres-Milà, passant pels Països Baixos i l’arc del Mediterrani, Génova-Múrcia, comprenent, és clar, Barcelona, les Balears i València, on l’eix de l’Ebre, com a ròtula de connexió entre l’interior peninsular —País Basc, Navarra, Aragó i Castella— hi hauria de jugar un paper significant. Al nord d’Europa tenim un bon exemple amb la regió Bàltica, una dinàmica econòmica i social d’un territori amb interessos comuns que es complementen i on, cambres, empresaris i governs hi treballen plegats.



Al davant de tantes preocupacions ciutadanes imperioses com pot ser la situació econòmica particular —que no només la general perquè aquella ja afecta a la butxaca i a l’esforç de moltes famílies per posar el plat a taula cada dia i per arribar a fi de més —, és ben segur que al carrer no trobaríem avui un interès social immediat per aquests projectes europeus a llarg termini, difícil d’explicar i d’entendre, semblant fins i tot una cortina més de fum per distraure al personal. Però, malgrat tot, s’hi ha de treballar seriosament; els grans projectes i les idees es queden i les dificultats immediates, tot i sent greus i deixant osca, acaben sent passatgeres.



(Diari de Tarragona 9-05-10)

2 de maig de 2010

L’EBRE I LA BIOSFERA




Fa quaranta anys que la UNESCO va posar en marxa el programa l’Home i la Biosfera pensant en com usar els recursos naturals i, sobre tot, en la seva conservació de forma que l’acció del present no anul•li les necessitats i l’ús que n’han de fer les generacions que ens precedeixen; allò que avui se’n diu desenvolupament sostenible i que, tot i sent unes paraules maques, costen d’explicar. Doncs, això: no fer-ho tot malbé, per voler viure, avui, millor.



Al llarg de tants anys la UNESCO ha anat seleccionant una sèrie d’àrees geogràfiques del planeta per anar donant-les-hi aquesta qualificació en reconeixement a la seva aportació natural, ja d’inici, a la bona salut del planeta i ja es registren més de cinc-centes àrees considerades oficialment com a “reserva de la biosfera”, repartides entre un centenar de països, enduent-se la palma, com és natural, Àfrica i Amèrica del Sud, encara que estan repartides per tot el món.



És una bo que surti una iniciativa engegant el procés per considerar reserva de la biosfera a les Terres de l’Ebre, sobre tot pel reconeixement internacional que representa, que ens obliga a la conservació i protecció curosa del medi, però cal tenir en compte que l’objectiu del programa també contempla el desenvolupament humà i econòmic d’aquestes zones. El que no convé és que ens converteixen en una “reserva índia” que acabi limitant, precisament, el desenvolupament i el progrés.



Veurem, també, com pintaran les centrals nuclears en quest escenari.



(Diari de Tarragona 2-05-10)