PUBLICITAT

31 d’octubre de 2009

CORRUPCIÓ CONTRA OCUPACIÓ

La gent de la Lear es manifesta pels carrers amb el fantasma d’altres col•lectius d’aquestes terres que ja els han precedit amb el negre destí de l’atur. Cridant i xiulant es volen fer sentir allà on ja no volen escoltar i on els intermediaris de l’administració brillen per la seva absència, tot hi havent de trencar una llança en favor dels actuals batlles de Roquetes i Tortosa que s’hi estan deixant les calces. En altres nivells, Cándido Méndez, justifica no fer una vaga general, quan se li exigeixen responsabilitats de la flaquesa dels sindicats al davant de governs que no gestionen bé la crisi, indicant que ho faria si ho hagués de solucionar tot. Com si les vagues que s’han fet en anterioritat haguessin estat la panacea de tots els nostres mals.

La gent treballadora, indefensa davant d’una situació global enrevessada, llunyana i difícil d’entendre, però propera, local i personal en quan a les conseqüències directes envers les seves butxaques, contempla amb ràbia i indignació els casos destapats de corrupció i malversació de fons públics de gent que ens administra. A la fi, els diners sempre són els mateixos i van d’un lloc cap un altre però els que s’enganxen a les mans dels xoriços i lladres públics, surten del circuits productius en perjudici del finançament de projectes, d’idees i d’empreses, minvant llocs de treball.

La corrupció també perjudica l’ocupació.

(Diari de Tarragona 31-10-09)

24 d’octubre de 2009

LEAR, LA DESLOCALITZACIÓ


La MAI, antiga empresa familiar de Valls, va prosperar i va donar feina a molta gent. Amb els anys esdevindria una altra empresa i finalment acabaria en mans de “Lear Corporation”, una multinacional nord-americana. A priori això podria ser una bona notícia, i segurament en el seu dia ho va ser. Un grup amb 150 empreses, espargides per més de 30 països arreu del mon amb més de 70.000 empleats és quelcom que sempre es fa escoltar. Era un potencial gens rebutjable, i més en una època que la industria automobilística portava una marxa que semblava imparable.

El fet que ara tanqui a Roquetes en la crisi de cavall que estem vivint i deixi més de 500 persones sense feina és un cop baix molt fort, però és que en èpoques de bonança em sona que la Lear ha anat deixant mal gust de boca a Valls, Cervera i Tortosa; és a dir, per allà on ha passat.

Ara i aquí es parla descaradament de deslocalització de l’empresa, és a dir, marxa a un país on la mà d’obra és més barata. Jo no tinc res a dir, perquè l’empresa té l’obligació de buscar rendibilitat, però els sindicats, que quan governen les esquerres es tornen sords, cecs i muts, potser sí que haurien de fotre un bon crit al cel en defensa dels treballadors.

No sé si va ser un encert acabar en mans d’una multinacional. Les empreses familiars també poden tenir problemes —i ho hem viscut també de ben a prop—, però tenen més tendència a la producció, menys inclinació a l’especulació i poca afició a la deslocalització.


(Diari de Tarragona 24-10-09)

17 d’octubre de 2009

ESCLATEN LES CAIXES

Una nit de festes majors, aquest estiu, em vaig retroba amb un vell amic de la infància. Ambdós acabarem treballant fora del poble en entitats financeres. Ell, més jove, encara està en actiu com a delegat de la Caixa Tarragona i em manifestava la seva preocupació per si esdevenia una fusió. Li vaig dir que només hi havia una raó per a que això passés: que la Caixa no estigués bé. I no ho devia estar perquè finalment ha esclatat i ara s’ajunta amb altres que no estan millor.

Els anys noranta —no hem aprés res—, els contenciosos ens sortien per les orelles i la crisi va portar fusions entre els vuit primers bancs —reduïts avui a tres—, i entre algunes caixes. La crisi econòmica que patim és, entre d’altres, conseqüència financera, que és com dir: mala gestió bancària.

Diuen que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra i els gestors financers hi ensopeguen massa vegades i, amb les fusions forçades, hem de sentir bajanades com que “ara junts en farem una de més forta”.

Serà més gran, que no és el mateix, i com estem parlant de los mismos “perros” con los mismos collares —perquè ni els collars els canviaran—, aquells alts directius, tant ben pagats, que han portat les caixes a la ruïna, continuaran amb la gestió i com esdevindrà una entitat més gran, la nova empastifada també serà més gran.

És el que han fet fins ara i ho tornaran a fer. En una empresa privada ja faria dies que serien lluny de la feina.

Entenc la preocupació del meu vell amic.

(Diari de Tarragona 17-10-09)

12 d’octubre de 2009

LLÀGRIMES DE GLÒRIA

José és un home de l’Aldea que en tretze anys se’n va anar al Brasil amb sons pares. Fins avui mai no ha tornat. Quan tenia interès en tornar no va tenir ocasió i quan l’ocasió li va ser adient ja no tenia interès. Heretat del seu pare el malnom de “Camín”, és Falcó de primer cognom, per més detalls, dues identificacions encara molt vives al meu poble. Ens vam retrobar al Brasil els anys vuitanta, on hi vaig viure per motius de feina. Algun diumenge ens preníem una “caipirinha” mentre sa mare, Rosa Jardí, preparava una paella i comentaven coses del poble.

“O Lula”, aleshores, era un líder sindicalista del sector del metall on treballava el meu amic Falcó i sempre em deia que arribaria a ser president. Jo me’n fotia. Després, amb el temps, ja es veia a venir on podria arribar i quan el van investir president del Brasil diu que molts dels que havien treballat amb ell ploraven d’alegria. Un treballador, torner, de procedència “bahiana” —a Sao Paulo aquest origen té mig sentit pejoratiu— havia arribat a president del Brasil.

La feina del Lula no ha estat anodina, amb les dificultats que comporta dirigir el colós sud-americà, però atenyent el poder no s’ateny la glòria. Ara, l’atracció com a país i el reclam extraordinari del President en benefici de tota l’àrea sud-americana ha captivat la decisió del Jocs Olímpics per a Rio. Ara sí; el Lula també té la glòria i les seves llàgrimes em recorden les dels seus companys de Sao Paulo.

José de “Camín” també estarà content.

(Diari de Tarragona 10-10-09)

2 d’octubre de 2009

EL CONSENS AMB ELS BOUS

Aquí, i arreu on es fan bous, és ben senzill entendre aquesta festa tradicional i tant antiga però, malgrat hi ha molta gent forastera que també la gaudeix amb passió, altra cosa és aconseguir que ho entenguin els de fora; i no em refereixo als grups actius que hi estan en contra que són col·lectius molt definits.

Segurament trobarem poca gent, i és bo saber-ho i explicar-ho, amb tanta passió que estimi i respecti tant els bous com el munt d’aficionats que gaudeixin de la festa i la fan possible. És quelcom que hem viscut de petits tantes i tantes generacions i, ho he comentat en altres ocasions, deu ser l’única festa on es troben, per gaudir-la conjuntament, els pares, els fills, els nets, familiars i amics de totes les edats i condicions.

Les peticions d’alguns ajuntaments del territori cercant el reconeixement oficial de la tradició pot ser una passa endavant important que ha d’aportar, no només a la normalització de la tradició sinó també a la consciència col·lectiva dels aficionats, i dels altres, de l’exercici de bones costums en el tractament dels animals que tant s’ha avançat en els últims anys.

Tenim a favor el consens dels grups polítics de les Terres de l’Ebre, però hi ha altres factors desfavorables com la nostra condició netament europea o l’actitud dels defensors dels animals. Serà interessant veure quina força té el consens polític enfront dels altres vents que hi bufen en contra. Amb la caça de barraca no ens en estem sortint molt bé.


(Diari de Tarragona 3-10-09)