PUBLICITAT

28 de desembre de 2010

Arranca el President
  
Després d’arrancar el Parlament, Mas ja és president. No és només un redolí, que també, sinó una realitat. Ara toca el Govern: Trata de arrancarlo, Mas, por Dios; trata de arrancarlo… sona a la llunyania.

A un amic, regidor de CiU del meu poble, li comentava l’altre dia, mentre el felicitava, que Mas —i CiU— ha fet el cim, però ara cal saber administrar-lo. L’altura és vertiginosa i el calat que la crisi ha deixat, i la seva mala gestió —les crisis requereixen més gestió, encara, que les èpoques de bonances—, és respectable.

Hem vist un Mas reforçat per la seva perseverança, crescut i assaonat a l’oposició, cosa poc usual en els polítics del nostre temps que es cremen governant, però també fent oposició. Dues legislatures guanyant les eleccions i no poder governar hagués desgastat, i enfonsat, al més ben pintat. L’Artur ho ha superat amb nota. Hem vist, hem llegit i hem escrit molt sobre com ha gestionat, d’entrada, els resultats electorals. Caldrà veure ara com gestiona el Govern que, en la seva primera arrancada, pel que fa a conselleries, està complint la promesa electoral de cercar els millors, encara que siguin fora de les files de la federació i, fins i tot, d’altres formacions. 

A les Terres de l’Ebre (això és lo Reclam de L’Ebre) esperàvem un/a conseller/ra del territori. Els nostres polítics no deuen estar entre els millors, d’acord amb la filosofia del nou president de la Generalitat.        
  
Arranca el nou govern. Costi i valgui. Brindaré a Cap d’Any per una bon a gestió dels que han fet el cim.

18 de desembre de 2010

Arranca el Parlament




“Trata de arrancarlo, Carlos, trata de arrancarlo, por Dios”, és aquella famosa frase, en la veu desesperada de Luis Moya, copilot de Carlos Sanz, que va fer furor, quan en el Rallys de 1998 el cotxe els va abandonar a cinc-cents metres de la meta i del campionat mundial.


Després d’una llarga campanya electoral i posteriors dies de relax, els nostres representants al Parlament de Catalunya ja seuen en els seus escons. Costi i valgui. La campanya ha estat dilatada i feixuga, perllongada per una agonia prematura de la legislació —portada a cops de gorra— que es tanca.


Arranca el Parlament amb presidenta, la primera de la història. Bones notícies. Les dones contentes, perquè cada vegada en són més i els homes també perquè, si més no, hi haurà un inflexió en la reivindicació. Cal dir, però, que no només per l’efecte de la pretesa i obligada paritat, sinó perquè les dones s’ho estan pencant i, a fe de Déu, no només se’n surten sinó que ens estan passant davant. A cada u el que es mereix.


Quaranta noves cares, poca gent nova i, per tant, encara molta —massa— de vella. Poca renovació. La política és molt apegalosa i costa de desenganxar-s’hi.


Arranca, però arranca molt a poc a poc. S’ha acabat la legislatura, molt lentament. Era una mort legal anunciada. S’acaba l’any, molt lentament. També està anunciat. Tornarem a tenir relax, i no pas perquè les circumstàncies millorin —que tothom diu que empitjoraran—, sinó perquè venen dates d’obligada distensió, per tradició, costum, voluntat o necessitat, però durarà poc perquè s’esgota la paciència dels ciutadans i el pa nostre de cada dia. S’han destorbat massa coses i la gent té presa de que s’arreglin, que es restauri la situació o, si més no de moment, que pari d’empitjorar.


Quina parsimònia! Com pot tardar tant tot això, si ja sabem des de la nit de les eleccions quina situació hi haurà en el Parlament i en el Govern? En castellà es diu que “las cosas de palacio van despacio”. En català es diu d’una altra manera, es respecten les normes, els terminis, les costums, però es fa igual d’a poc a poc.


A Carlos Sanz, en aquella ocasió no li va arrancar el cotxe... i va perdre el campionat. Era final de carrera. La cursa nostra acaba de començar. Espero que tinguem més sort.

16 de desembre de 2010

Dies de reflexió



Totes les campanyes electorals són agitades, sorolloses —s’han de fer sentir els reclams, les ofertes— i aquesta del 28-N, tot i menys agressiva que d’altres anteriors, ha estat també llarga i fins i tot desitjada, donada la situació precària que ens embarga en l’expectativa de veure altres gestors d’aquesta enrevessada administració pública i, de sobte, ens trobem amb dies tranquils de reflexió, sigui pels festius que propicien ponts que allarguen els caps de setmana o les festes nadalenques que s’atansen desafiant, amb les seves costums consumidores, la crisi. Els governs també estan tranquils, ningú els pressiona especialment, entretinguts els seus detractors amb l’actitud insòlita dels controladors i amb les tonteries del Wikileaks, en el cas del de Madrid i, en el de Catalunya distrets en cercar culpables mentre es van fent maletes. Malgrat tot, els concursos de creditors continuen omplint els jutjats i les grues parades dels esquelets dels edificis fantasmes aturats amenacen ruïna i només es mouen quan bufa algun vent. Martinsa-Fadesa, a l’Aldea, fa esforços per no quedar tan malament —que ja és dir— i estudis de Catalunya Caixa diuen que Amposta i Tortosa són les dues ciutats del país amb més pisos en venda. Si són tan fiables els seus estudis com la seva gestió financera, casi que no cal ni creure-ho. Mentre, en la intimitat, es deu estar coent el futur govern de Catalunya. Reflexionem que alguna cosa queda.

(Diari de Tarragona 12-12-10)

8 de desembre de 2010

Ressaques



La ressaca de les eleccions s’ajuntarà amb la dels llargs dies festius, aquest pont que propicia les dues festes nacionals, de l’Espanya, més rares que s’han fet i es faran mai. Sé que els que necessiten festa llarga, que són molts, ja els hi va bé, però en termes de producció —necessari ara més que mai— són prou incòmodes i creen forts inconvenients però, sí, ja ho sé: no hi ha mal que per bé no vingui.

La ressaca, tornant-hi, inevitablement convergeix en la que encara dura després del 28-N: culpables, alegries, decepcions, maletes, aplaudiments, harakiris, i en la d’aquestes festes llargues. Els que les han ben gaudit sentiran la melangia de tot allò bo que ja s’ha acabat i altres per la ràbia de les seves avortades per la salvatjada dels controladors.


Als que no ens hem mogut de casa i hem optat per l’avorriment, la companyia familiar, els amics, la lectura o la contemplació del que passa ens hem distret amb les tonteries del portat Wikileaks i en l’esperança de que els accidents de tràfic siguin mínims i, si més no, que no afectin als que coneixem.


Les ressaques són dures, uns més que d’altres, però totes passen.

1 de desembre de 2010

La cuina política




S’ha tancat la cuina de les eleccions i, tastats els plats que s’han anat elaborant, els comensals han donat la seva opinió en el sentit de qui ha de continuar cuinant a la cuina de Catalunya en els propers quatre anys. Hi ha plats que han agradat molt i, en aquells que els han cuinat, els han fet l’encomanda d’elaborar la manduca en la propera legislatura. A altres els hi han tornat els plats a la cuina sense provar-los i, fins hi tot, a alguns els hi ha fotut els plats pel cap, no només pel que han cuinat en la campanya, que també, sinó i sobre tot, pel que han estat cuinant durant els últims set anys.


Els comensals, cada vegada més exigents, han vist en els últims anys com s’aprimava la cuina i com el que ens servien cada vegada donava més que desitjar i, acostumats a temps de gran bonança, costa renunciar a plats de qualitat, a menjar en quantitat, i, encara costa més, veure de no tenir el plat a la taula. En pocs anys, sense que ningú s’ho acabés de creure, fins que ens ha anat tocant de prop, hem passat d’una eufòria econòmica, totalment falsa i manca de previsions de futur, a una crua realitat que ens ha fet tocar de peus a terra i, en tocar ferm, ens hem adonat que estem descalços i el sòl està fred, escabrós i punxegut.


Tenim nous cuiners. Els anteriors li donen la culpa de les seves deficiències al mercat i, per a els nous, el mercat és el mateix. La crisi és global però la gestió, d’aquesta, és local. Caldrà veure si, amb les mateixes condicions —o pot ser pitjós— les seves arts culinàries seran millors, a tenor del que esperem els comensals que els hem triat.


S’enceta una nova forma de cuinar? Es farà foc nou? S’adequaran els fogons vells? Se li plantarà cara al mercat i a la administració central? S’adequarà la gestió als recursos i a la situació crítica actual?


S’ha tancat la cuina de les eleccions i ara s’obre la cuina dels governants. Netejar les dependències i reduir costos podria ser una bona manera de començar.