PUBLICITAT

17 de juny de 2012

              Productivitat i, rebuigs, els mínims

 

Ens visiten els gurus de les tertúlies radiofòniques i televisives, gent sàvia i estudiosa, a iniciativa del Consell Comarcal del Baix Ebre que cal agrair. Són dies de jornades econòmics i debats, encara que a bou passat, amb poques novetats malgrat la pressió mediàtica alerta cada dia de qualsevol decisió política, últimament amb molt d’infortuni. Són temes d’actualitat, sí, però refregits pesats que estem cansats de sentir cada dia, posant-nos, encara més, la por al cos. També sonen les veus de la Càtedra d'Economia Local i Regional de la URV, al Campus de les Terres de l’Ebre, recordant-nos que el passat 2011 va tornar a ser pitjor que els anteriors, remarcant  la necessitat de que “el territori ha de tenir un pla estratègic que marqui el full de ruta a seguir”. És la clàssica recomanació que caldria fer en aquestes circumstàncies i seria bo que no es prengués com una rutina política recurrent quan no se sap que dir o que fer. S’entén que baixen tant La Sènia, pel moble, i Deltebre, per la construcció, i que aguantin bé Flix i Alcanar amb una base productiva per industries fortes que emparen les altres petites activitats, agrícoles i de serveis, especialment les turístiques. Així, doncs, ja saben per on cal anar i no rebutjar inversions productives, com ja hem fet recentment. Cal considerar els plans de reg del Xerta-Sènia i l’Aldea-Camarles, inversions per més de 400 milions d’euros, per exemple, que representen l’esperança del nostre sector de l’oli.

20 de maig de 2012




                                            El foc i la ràbia sobreïxen                      



Els lluents del Delta negats per l’aigua prodigiosa i discutida del riu, comencen a canviar de color. La verdor de l’arròs, que ja punteja, esdevindrà la moda primaveral fins que canviï la tendència a esgroguissat verdós amb l’entrada de l’estiu d’aquí un parell de mesos. Les cireres del secà ja es deixen veure i les oliveres esclaten en flor mirant al cel de gairó, com pregant per a que no estalviï la pluja, mínima, justa i necessària per portar a cap la collita. Mentre, ens sorprèn un nou ensurt (Rasquera està de moda) amb la crema de la serra de Cardó, recuperada ja d’aquell altre infern d’uns anys enrere quan Cabra Freixet va aparèixer com a nevada de negre. L’infern va per dintre i el foc i la ràbia surten per on menys se’ls espera com en el cas dels que escridassen el President de la Generalitat en la seva presència institucional en un acte gloriós de la universitat Rovira i Virgili instal·lada definitivament a les Terres de l’Ebre. És bo que es protesti, que es reclami, que es faci saber que no ens agrada com van les coses, tot i que cal enfocar la indignació cap a l’origen del problema i, si se sap, cap als culpables que l’hagin generat i, en el cas de l’actual President, que pren decisions doloroses, donant la cara per altres que van deixar la feina per fer, no sembla, en bona lògica, que hagi de ser el blanc dels improperis. Els colors polítics, quan no estan de moda, fan que s’esgarrin actes institucionals necessaris.

 

13 de maig de 2012


                                            Reclamem, però ensenyem

                                
Les cabres blanques de Rasquera, satisfetes i mai geloses de que la fama del poble pel cultiu del cànnabis les hagi superat, s’han beneficiat en veure augmentar els visitants a la seva fira ramadera. La Ràpita canta en veus d’estudiants de secundària que, lluny d’altres més actius en vehemència reivindicativa, fan un aplec musical acompanyats de gent de fora, fins i tot de l’estranger. Des de la blancor de les salines fins el macís del Montsià, rellisca la música i la germanor escolar per la badia dels Alfacs.  A la Cala, la tonyina es posa més vermella. Se sent culpable, i no en sap res, de les baralles entre els tonyinaires, que ja no se’n recorden de quan la confraria els hi donava sopluig, i els pescadors de tota la vida que, sempre treballant, encara no s’ha fet rics. Es reclama sentit comú. I s’ha de reclamar també a TV3, la nostra, perquè no ens tracta bé. En un reportatge excel·lent, cinematogràficament parlant, resumint les desgraciades circumstàncies de la cooperativa de l’Aldea, el van esgarrar posant subtítols a les converses d’algun pagès que hi intervenia, canviant en “camacu” alguna paraula i posant-hi cometes a d’altres, com significant que no es podia  ni traduir a l’ortodox català. Que ignorants! Puig quina saviesa la nostra que entenem als del nord, als del centre, el valencià, el mallorquí, l’aranès, el català de França i el de l’Alguer. Tenen molt per aprendre. Ho hem de reclamar però també els hem d’ensenyar. 

(Diari Ebre de Tarragona 14-05-2012)

5 de maig de 2012


                                           La primavera la sang altera



Primers de maig, manifestacions, protestes i mala sang. A Barcelona, un poble sofert amb aquests afers, s’exciten els carreres mentre els transeünts, “guiris” inclosos, fem fotos i vídeos amb els mòbils per explicar que també hi érem. Protestes de gent sense feina; protestes ardoroses d’estudiants amb menys raó que d’altres que no es queixen; protestes de sindicats carregats de mala raó, aburgesats en el seu estatus, però sempre amb becs d’or demagògics i esmolats que, amb connivència amb colors polítics afins, “piquen i maten” més que solucionen. Els grans dirigents econòmics tremolen però no tenen por; encara tenen agafada, a més a més de les parts nobles del polítics, la paella pel mànec. Al sud s’anima la queixa. L’aigua de pluja ha tornat l’esperança curta dels pagesos, “toquem fusta”, que van perdre l’última collita d’olives, i fa esclatar rams de mostra sobirana com a manà escàs que caldrà venerar, però minsa esperança amb l’aigua de l’Ebre que per imperativa normativa legal s’acurça en el seu cabdal al final del tram del riu; el català, justament. El desastrós govern anterior ens va passar, meditadament, amb raons deixant  la feina per fer i, l’actual, l’ha rematat a la baixa, com advertint, ara que torna a manar per majoria, que no oblida les protestes passades. Tornarà el malestar social, les demagògies polítiques, els insults. A les Terres de l’Ebre, també, s’altera la mica de sang que queda.         


1 de maig de 2012




                                      Benissanet i Tortosa canten a l’Ebre



Diumenge de primavera, vespra de Sant Jordi, la música puja riu amunt. Camps verds i olorosos, fragància de tarongina que vol superar l’estela florida dels ametllers i dels albergeners, ja ufanosos de verdor primerenca. Pel camí de sirga, la mirada curiosa dels templers, des del castell de Miravet, ens contempla esperant que es barregi la nostra música amb la de Benissanet, de gran fortalesa i tradició. És la Primavera Cultural de la vila del la Ribera d’Ebre, al sopluig del Museu d’Instruments que alberga més de cent anys d’història musical. Amb Cortes de la Frontera, un pasdoble de Manuel Navarro, el mestre Juanjo Grau obri el concert i, amb Sparttanburg, de Bany Koptz i Suite Catalana de Bonilla, esclaten els primers aplaudiments de la barreja musical ebrenca. Carles Capseta, director de la Banda d’aquell poble, aixeca la batuta amb Benissanet de José de la Vega; continua amb Coopelia de Leo Delibes i fa una apoteosi final amb 1936, una suite que evoca la batalla de l’Ebre, imaginant els escenaris bèl·lics de l’entorn on es celebra la fervent mixtura musical entre les bandes de Tortosa i Benissanet, una població amb topònim aràbic, com altres de les nostres terres, de la que Artur Bladé i Pascual Ortega ens expliquen el llarg sofriment de la població des de l’expulsió morisca fins la batalla de l’Ebre, passant per les guerres dels segadors i de successió. Amb la música tot canvia de color.  


(Diari de Tarragona 29-04-12) 

15 d’abril de 2012

                                             Bernat, Bernat...



No conec gaire el tema del cultiu del cànnabis, ni del consum, ni del seu ús ni tan sols de les avantatges terapèutiques més enllà del que he llegit i del que n’he sentit parlar. Tot i així no he pogut deixar de seguir l’enrenou al voltant del cultiu de marihuana per “sortir de la crisi”. En una altra ocasió havia escrit que Rasquera, en uns dies, s’havia fet més famosa per això que pels pastissets i les cabres en molts anys. Fins hi tot havia superat a l’Aldea, que ja és dir, per l’afer desgraciat de la secció de crèdit de la cooperativa. Tot plegat, el tema de la plantació d’herba, ara que sé el que vol dir “friki” –paraula encara no admesa en cap diccionari espanyol ni català-, me semblava això, un tema “friki” i, l’alcalde de Rasquera a qui només conec des d’aquests dies per la premsa, sentint-lo explicar el seu projecte me semblava també un “friki”, en el sentit més amorós de l’expressió. Si més no, ha estat una idea nova, enginyosa, al marge del que després en dirà la llei que, em sembla, tampoc no ho té massa clar. Ara bé, me va semblar una falta de responsabilitat quan va dir que dimitiria si sortia la consulta amb menys d’un 75% de vots favorables i més irresponsable em sembla ara, si no compleix la promesa. Bernat, Bernat... pica’t al cap. Cançoneta que ens cantaven les àvies movent-nos la ma i picant-nos-la al cap. Alguna àvia li haurà d’agafar la maneta al Bernat Pellissa i fer que es pegui uns copets.


31 de març de 2012

Després ha de venir la calma                 


Dies de penitència, Setmana Santa, peus encadenats i creus pesades al coll amb una Pasqua mal florida que no sabem si granarà. Són dies de ressaca d’una vaga que convocada com a general s’ha quedat amb el que tots hem vist. Els aturats hi continuen, els sindicats es retraten, els polítics donant-se les culpes uns als altres, els violents es fan amb els carrers de Barcelona, els diaris internacionals posen les flames i els aldarulls en primera pàgina, puja la prima de risc i el món ens comença a considerar a la grega. Tot penja d’un fil prim, feble, que es pot trencar i res millora, més prop, perquè les repetides assemblees de la Cooperativa del meu poble, on es dupliquen les plataformes per defensar els interessos dels impositors de la secció de crèdit, que no pareixen anar a una, no sembla que trobin cap solució clara ni satisfactòria. He passejat per la muntanya, només han florit les argelagues, la sequera a retardat la florida del romer i de la frígola que ara s’afanyen per salvar les poques abelles que no s’han mort i, a la recerca de bones noves, m’he recreat amb la notícia del projecte de la Reserva de la Biosfera de les Terres de l’Ebre que s’acaba de traure a informació pública. Caldrà explicar-ho bé, però pot ser un brot verd a florir en aquesta primavera tant incerta que m’ha de portar una nova neta i, quan arribi, voldria donar-li bones notícies respecte al futur que li espera. No sé si ho aconseguiré.

(Diari Ebre de Tarragona 1-04-12)

18 de març de 2012

                                                   Vents per a tempestes



Augmenta la pressió anticatalana des de Madrid. Cap novetat. Se la veuen avenir. Amb el tema de les banderes, tempesta sense vent, s’ha enfadat molta gent, la més mediàtica sobre tot. Amb la publicació de les balances fiscals entre Catalunya i l'Estat i altres temes punyents actius com els atacs a la llengua, les retallades de l’Estatut o la retenció de les transferències que ens deuen per llei, s’hauria de traslladar l’enfado a la part nostra però, no cal, també hi és. El problema catalán, d’Ortega y Gasset es manté en vigor després de tants anys, sense adonar-se’n que, amb tanta pressió estan bufant en la seva contra fent força des de garbí, que és el mateix que dir que estan ajudant a que augmenti, aquí, el sentiment de nacionalisme i, més concretament, el d’independència. Ja va bé. Si s’hi ajunta el migjorn i el xaloc, tots tres vents de component sud, els bufits de l’Espanya actual, amb força per una bona tempesta, ens va espentejant cap a l’Europa del nord, horitzó poc menyspreable i ben desitjar. El gregal, més prop, al meu poble, un vent més enganxós, molest i malhumorat que no porta ni pluja, afecta de ple la situació de la cooperativa agrícola destapant més que mala gestió, que ja es coneixia, pràctiques irregulars. Parlar de factures falses, si es confirma, serà parlar de delit. Ens bufen mals vents, ens gestionen mals gerents i, al damunt, les espanyes pressionen. No m’atreveixo a donar ànims.

11 de març de 2012

                                              Tempestes sense vent     



Espargida temporalment la boira  de la polèmica política, que no problema real, sobre la llengua, aquí l’atenció es centra en Rasquera, en l’Ametlla de Mar i, també, en la blavor de l’asfalt als carrers de Tortosa. Me’n guardaré tan com de caure al riu de posicionar-me en contra o a favor de temes tan polèmics que animen les llargues converses en tertúlies radiofòniques, cafès, llars i carrers. I com fer-ho si escrius per opinar? Opinar, tot i que compromet, no implica necessàriament haver d’estar sempre d’acord o en desacord amb els temes que es comenten i que sovint són usats com a arma llancívola d’uns contra els altres, depenent de la seva ideologia o de les seves creences. Dit això, Rasquera s’ha fet més famosa. Ni els pastissets ni els crestons havien aconseguit posar-la a tanta altura mediàtica. Fumem que el món s’acaba. Els caleros tenen mala peça al teler amb el projecte Zèfir, que ens va portar el conseller Huguet la passada legislatura. Una inversió de 140 milions d’euros fa de mal rebutjar. Caldria esbrinar ben bé quin són els perjudicis. Pesquem que hi ha poc peix al cove. En el cas de l’ampliació de la zona blava d’aparcament a Tortosa, ara ja no podré presumir amb els barcelonins de que jo aquí deixo el cotxe prop de casa. Estaré al seu nivell d’estrès per aparcar, feina feixuga de cada dia. Ara em refreguen per la cara que, ells, tenen zones verdes pels veïns per un euro el més. Patirem, ja ho veig.


5 de març de 2012

                                           Els sindicats ajuden? (i III)



Muscles per empènyer són la mancança, comentava anteriorment, i sobren protestes perjudicials, encara que bones són si, sense fer mal, planten cara a aquelles actuacions irregulars dels que governen. Els sindicats ho fan ara, mouen a la gent. Massa tard. Abans calia anar contra els altres quan feien el mal. Els que ara governen són els que ho volen arreglar; que ho aconsegueixin, seran figues d’un altre paner, perquè el mal ja està fet i ara cal corregir més que protestar. I cal corregir no només els errors, sinó també els abusos i no oblidar (tenim poca memòria) com s’han comés i qui els ha comés. Els vigilants, allò que en anglès en diuen “controller”, no han funcionat perquè han mirat cap un altre cantó moguts per interessos personals i també partidistes. Els sindicats són vigilants i els governs també però, clar, fa de mal vigilar-se a un mateix i muntar manifestacions i protestes per reclamar-se el que s’ha fet malament. La desconvocada vaga del transport públic a Barcelona, per les assemblees de treballadors, la setmana passada, diu molt de l’autoritat que els hi queda als dirigents sindicals, que la volien, arribats a la situació actual  en més de cinc milions d’aturats. Pot ser la trentena d’alliberats hi ha tingut alguna cosa a dir. Les coses estan canviant, i canviaran més. No sé si és encertat això de “reinventar-se”, però caldrà fer-ho diferent. Els sindicats, defensors per excel·lència del treballador, també.  

19 de febrer de 2012

                                         Els sindicats ajuden? (II)



Si més no tenen feina, comentava anteriorment referint-me als col·lectius que tan protesten. Els que no en tenen, en més raó, no fan tant de soroll. Caldria preguntar als sindicats, què han fet per ells fins ara, perquè en una societat laboral tan ben dotada de defensors a ultrança dels treballadors, que s’hagi arribat a la xifra d’aturats que tenim, també hi tindran alguna cosa a veure, ells que han tingut l’honorable missió de defensar-los. Han fet bé la feina? En moments tan crus com el que estem passant, tots mirem enrere per veure a qui li podem donar la culpa dels nostres mals i hi posem cert ordre de culpabilitat. Els polítics, com a dirigents (gestió de govern i legislació) en primer lloc i, en segon, els financers que instrumenten el sistema monetari amb un grau d’usura i avarícia competitiva desmesurada, ambdós amb uns nivells de connivència fora d’ètica. En tercer lloc ens hem de posar tots plegats perquè som els que elegim als polítics i els que ens deixem atrapar per les garres del món de les finances comprant allò que, potser, no podrem pagar. Entremig queda la ineficàcia del governador del Banc d’Espanya que ha mirat cap un altre cantó, obviant el mal que feien polítics i financers. Però també els sindicats que hi són a tot arreu. Però ja no és hora de cercar culpables perquè ho som tots, encara que uns més que d’altres; sobren protestes perjudicials i manquen solucions i muscles per empènyer.          


11 de febrer de 2012

                                    


                                      Els sindicats ajuden?



El dubte queda dissipat, si algú en tenia cap, sobre la reacció dels sindicats als canvis de govern, després de veure sovint protestes als carreres. Ells són els inductors de les manifestacions, a tenor del seu discurs i de les senyeres, enganxines i banderoles que exhibeixen. Algú es preguntarà on eren durant els últims quatre anys de crisi mentre han governat els seus de forma desastrosa i ineficaç. Efectivament, sabem que estem patint una crisi global i, recolzats pels sindicats, ben pagats en substanciosos subsidis, es justifiquen aquells governants als que mai els hi han protestat ni la seva política ni la seva fallida gestió, malgrat el resultat nefast que ens ha portat on som perquè, l’efecte de l’atur, no concorda amb la globalitat. Espanya 23%, mentre la mitjana de l’eurozona, que també està en crisi, només és d’un 10% . No tots han tingut mals governs ni sindicats que atorgaven, obviant la mala gestió d’aquells que recolzaven. Hem vist les protestes dels de sanitat, bombers, mossos d’esquadra i s’anuncia properament una vaga del transport públic a Barcelona, amb el perjudici corresponent. S’han de preocupar pels seus interessos, ho sé, però també han de ser conscients, en un moment de grans dificultats, que gaudeixen d’una situació privilegiada. Si més no tenen feina. Els cinc milions que ja l’han perdut, desprotegits i en més raó, no fan tant de soroll. Caldria preguntar als sindicats, què han fet per ells fins ara.



4 de febrer de 2012

                                                   Ens passa de tot



A la cooperativa del meu poble s’arreglen les coses, però no del tot i es remouen antigues posicions particulars antagòniques i es capitalitzen actituds polítiques i socials, com en tots els conflictes. Els animalistes, que només volen la seva, s’emprenyen perquè els aficionats als bous tindran Llei que reguli la seva festa. Els caleros s’han posicionat en contra del projecte del parc eòlic marí, que quasi volt tothom. Cañete, amb arrogància, remou, de moment només per emprenyar, el Pla Hidrològic Nacional, com qui es treu aquella espina que porta clavada des que el PP va perdre les eleccions, pensant que no les pot tornar a perdre mai més i vol iniciar el seu passeig militar. A Jesús s’ha enterbolit l’aigua de boca. Els pagesos es queixen, en raó, dels problemes dels cítrics i de la collita d’olives. No ens plou, el vent de dalt ens socarra les orelles amb una fredor que pensàvem que ja no es donava i, al damunt, enguany, ni un sol rovelló s’ha atrevit a esclatar. Aquí passa de tot. És com tenir els Déus en contra per purgar la feina mal feta. Ens poden passar més coses? Sí, segurament, perquè, tot i la seca sempre plou sobre mullat i cap d’aquests assumptes, a excepció del parc marí de la Cala, ens assegura més feina que és una de les primeres necessitats i, mentre, l’atur segueix augmentant. Altrament he comentat que ens hem d’espolsar el gebre. Hem d’escampar la boira però, clar, ens passen tantes coses...


Diari de Tarragona (8-2-12)

.

29 de gener de 2012

                                      Es continua robant al camp


Els pagesos s’exclamen. Es roben productes, estris i maquinària als camps i a les masies. Està demostrat que es roba però demostrar qui ho fa ja és més difícil, perquè el que roba ja té cura de que no l’agafin en flagrant delicte i, si l’agafen, el que ho ha vist, ha de voler declarar, dir la veritat i demostrar-ho. Mentre, l’Elies Gombau, un pagès del meu poble, està content i, a la sortida del jutjat, ho ha celebrat amb els familiars, amics, companys de la pagesia que sempre li han fet costat i amb algun clàssic oportunista polític que no ha perdut ocasió per sortir a la foto. Tot s’hi val i tot és bo per recolzar el patiment d’un home que va fotre dos trets a l’aire per dissuadir persones que van entrar dintre de la seva propietat i, potser, li fotien les carxofes, la fruita o els caragols... és igual. Segons explica, no era la primera vegada que el furtaven. Però l’Elies, com en el món a l’inrevés, va passar a ser el demandat. Més de dos anys d’angoixa resolts en deu minuts de judici. Sempre és un tràngol haver de passar per un jutjat, estiguis d’una part o duna l’altra i, per les experiències que tots tenim per haver-ho fet alguna vegada, la sentència, mai complau del tot i, per suposat, mai a les dues part. Deu ser molt difícil fer justícia. Costa anys i panys, costa molts diners, molts disgustos i la percepció és sempre de desencís. Els d’a peu tot això no ho entenem. Mentre, es continua robant al camp.

(Diar de Tarragona 29-1-12)

.

24 de gener de 2012

                                            Espolsem el gebre



La mica de rosada que enfarina els camps, ens recorda que encara fa hivern malgrat els ametllers, atrevits, ja floreixen. L’amburgada encara es pentina les grenyes de boira freda, cada matí, mentre desfila de Rasquera en avall fins espargir-se a la mar pel pont de l’Àliga. No són aquells freds que gebraven les festes de Sant Antoni al Perelló o les de la Candelera a la Cala que encara estan per veure, però una altra fredor corre pel cos dels dipositaris de la secció de crèdit del meu poble que, malgrat les oportunes gestions del Govern de la Generalitat, no veuen com recuperar la resta dels recursos enganxats, apareixent a les parets bàrbars senyals vermells, com els números de la Cooperativa, fruit de la impotència i de la ràbia que cal contenir. Es fa difícil recuperar la confiança en nosaltres mateixos quan ens passen tantes coses i poques de bones i, al damunt, condicionem sistemàticament tots els projectes importants que es podrien desenvolupar a la zona, començant pels plans de reg, malgrat la sequera i la manca de perspectives en el primer sector, passant per les industries que han intentat instal·lar-se al Catalunya Sud, fins els parcs eòlics que ens van festejant. Raons en hi ha, segur, a favor i en contra, però, mentre, no som capaços d’espargir la boira sobre l’economia del territori. Caldria anar més lluny per millorar el que tenim prop i anar aixecant el cap abans de que el gebre ens l’enfarini del tot.

(Diari de Tarragona  22-1-12)

22 de gener de 2012



                                                Ens hem d’empassar el 2012


Espargida la boira de les tan esperades i entranyables, però també empallegoses festes nadalenques, és inevitable, encetant any nou, que fem projectes per millorar el que hem deixat enrere, sabedors de que aquest serà encara pitjor, convenciment que ens ho farà pair millor. Els dirigents s’esforcen en justificar les mesures dures que s’estan imposant, segurament dos o tres anys massa tard, sempre marcats per la poltrona i la dependència electoral, però tal com ha anat calant en la ciutadania la pua esfereïdora dels pecats mortals d’una classe dirigent irresponsable i feble en connivència amb una altra de pitjor, la financera, egoista i desmesuradament especuladora i avariciosa, s’han anat assumint les desgràcies quotidianes que a cadascú li toca viure i, convençuts de que aquest any també serà dolent,  aflora el sentiment decebedor vers aquells als que se’ls hi ha donat la confiança per a que governen i no ens ho han solucionat d’un dia per a l’altre. Som així d’exigents, o pot ser és la necessitat que ens obliga.  Mentre, ens distraiem condicionant l’actuació de les forces d’ordre públic o ens perdem amb denuncies simples de correbous  o judicis de polseguera mediàtica sobre els regals a polítics però no s’aborden flagrants casos de mala gestió, connivència, corrupció, malversacions i males inversions que han estat el caldo de cultiu per conduir-nos on ara som. Serà un any estrany, però ens l’haurem d’empassar.   


(Diari de Tarragona 15-01-12)

2 de gener de 2012

                                                             I el 2012...?

Les Terres de l’Ebre no s’escapen dels efectes de la conjuntura global, amb una situació financera complicada, un atur i una crisi energètica generals i un segell de crisi anímica que ens ho fa veure tot encara pitjor, amb l’afegitó de la problemàtica estructural del territori que en els últims anys s’ha agreujat per la desaparició de petites i mitjanes empreses, l’afecció del problema de la construcció, dels preus dels productes agrícoles i la desatenció i l’incompliment polític (estació de mercaderies de l’Aldea, variant de la N-340, l’autovia A-7, el retard dels regs Xerta-Sénia i l’Aldea-Camarles i el de les obres d’extracció de residus del pantà de Flix i les de les inversions per corregir la regressió del Delta). Tot això ha creat desconfiança en les nostres mateixes possibilitats i la fuga de població jove per manca de futur al territori, especialment en l’àmbit agrícola.

S’enceta un any i cal fer nous plantejaments que, partint de desitjos i bones intencions, voldríem portar a terme tots plegats després d’una dècada de mala gestió política, social i financera que ens ha portat on som. El més senzill seria mirar de no repetir errades, entonar el mea culpa i, com l’hora de buscar culpables ja ha passat, treballar tots plegats per traure el carro del fangar.

Coneixem les principals amenaces. La caiguda del PIB per càpita, no tant per menys producció com pel creixement demogràfic (2 punts més que la mitjana catalana) es corregeix amb la minva de la immigració. La construcció (8% del PIB), amb una oferta desmesurada, tardarà uns anys a recuperar-se. En el primer sector (11% del PIB), amb una forta afecció minifundista en agricultura, s’haurà d’anar pensant en plans de reparcel·lació, plans de reg, fusió de cooperatives i innovació (mercats, marques, DO, qualitat i implicació en els sectors agroindustrial i turisme rural). Els serveis creixen sols (55% del PIB) però l’industrial (26% del PIB), el que més llocs de treball ha destruït, necessita crèdit, però també formació i enginy, recerca i innovació, així com una connexió permanent amb l’Administració i la Universitat, amb especial atenció a les comarques del Baix Ebre i Montsià, on hi estan establertes el 90% de les empreses, amb Tortosa i Amposta com a principals nuclis urbans de producció. Si tot això s’afavoreix des dels governs, pot ser el segon semestre del 2012 les coses milloraran a les Terres de l’Ebre.

(Diari de Tarragona 2-01-12)