PUBLICITAT

29 de gener del 2012

                                      Es continua robant al camp


Els pagesos s’exclamen. Es roben productes, estris i maquinària als camps i a les masies. Està demostrat que es roba però demostrar qui ho fa ja és més difícil, perquè el que roba ja té cura de que no l’agafin en flagrant delicte i, si l’agafen, el que ho ha vist, ha de voler declarar, dir la veritat i demostrar-ho. Mentre, l’Elies Gombau, un pagès del meu poble, està content i, a la sortida del jutjat, ho ha celebrat amb els familiars, amics, companys de la pagesia que sempre li han fet costat i amb algun clàssic oportunista polític que no ha perdut ocasió per sortir a la foto. Tot s’hi val i tot és bo per recolzar el patiment d’un home que va fotre dos trets a l’aire per dissuadir persones que van entrar dintre de la seva propietat i, potser, li fotien les carxofes, la fruita o els caragols... és igual. Segons explica, no era la primera vegada que el furtaven. Però l’Elies, com en el món a l’inrevés, va passar a ser el demandat. Més de dos anys d’angoixa resolts en deu minuts de judici. Sempre és un tràngol haver de passar per un jutjat, estiguis d’una part o duna l’altra i, per les experiències que tots tenim per haver-ho fet alguna vegada, la sentència, mai complau del tot i, per suposat, mai a les dues part. Deu ser molt difícil fer justícia. Costa anys i panys, costa molts diners, molts disgustos i la percepció és sempre de desencís. Els d’a peu tot això no ho entenem. Mentre, es continua robant al camp.

(Diar de Tarragona 29-1-12)

.

24 de gener del 2012

                                            Espolsem el gebre



La mica de rosada que enfarina els camps, ens recorda que encara fa hivern malgrat els ametllers, atrevits, ja floreixen. L’amburgada encara es pentina les grenyes de boira freda, cada matí, mentre desfila de Rasquera en avall fins espargir-se a la mar pel pont de l’Àliga. No són aquells freds que gebraven les festes de Sant Antoni al Perelló o les de la Candelera a la Cala que encara estan per veure, però una altra fredor corre pel cos dels dipositaris de la secció de crèdit del meu poble que, malgrat les oportunes gestions del Govern de la Generalitat, no veuen com recuperar la resta dels recursos enganxats, apareixent a les parets bàrbars senyals vermells, com els números de la Cooperativa, fruit de la impotència i de la ràbia que cal contenir. Es fa difícil recuperar la confiança en nosaltres mateixos quan ens passen tantes coses i poques de bones i, al damunt, condicionem sistemàticament tots els projectes importants que es podrien desenvolupar a la zona, començant pels plans de reg, malgrat la sequera i la manca de perspectives en el primer sector, passant per les industries que han intentat instal·lar-se al Catalunya Sud, fins els parcs eòlics que ens van festejant. Raons en hi ha, segur, a favor i en contra, però, mentre, no som capaços d’espargir la boira sobre l’economia del territori. Caldria anar més lluny per millorar el que tenim prop i anar aixecant el cap abans de que el gebre ens l’enfarini del tot.

(Diari de Tarragona  22-1-12)

22 de gener del 2012



                                                Ens hem d’empassar el 2012


Espargida la boira de les tan esperades i entranyables, però també empallegoses festes nadalenques, és inevitable, encetant any nou, que fem projectes per millorar el que hem deixat enrere, sabedors de que aquest serà encara pitjor, convenciment que ens ho farà pair millor. Els dirigents s’esforcen en justificar les mesures dures que s’estan imposant, segurament dos o tres anys massa tard, sempre marcats per la poltrona i la dependència electoral, però tal com ha anat calant en la ciutadania la pua esfereïdora dels pecats mortals d’una classe dirigent irresponsable i feble en connivència amb una altra de pitjor, la financera, egoista i desmesuradament especuladora i avariciosa, s’han anat assumint les desgràcies quotidianes que a cadascú li toca viure i, convençuts de que aquest any també serà dolent,  aflora el sentiment decebedor vers aquells als que se’ls hi ha donat la confiança per a que governen i no ens ho han solucionat d’un dia per a l’altre. Som així d’exigents, o pot ser és la necessitat que ens obliga.  Mentre, ens distraiem condicionant l’actuació de les forces d’ordre públic o ens perdem amb denuncies simples de correbous  o judicis de polseguera mediàtica sobre els regals a polítics però no s’aborden flagrants casos de mala gestió, connivència, corrupció, malversacions i males inversions que han estat el caldo de cultiu per conduir-nos on ara som. Serà un any estrany, però ens l’haurem d’empassar.   


(Diari de Tarragona 15-01-12)

2 de gener del 2012

                                                             I el 2012...?

Les Terres de l’Ebre no s’escapen dels efectes de la conjuntura global, amb una situació financera complicada, un atur i una crisi energètica generals i un segell de crisi anímica que ens ho fa veure tot encara pitjor, amb l’afegitó de la problemàtica estructural del territori que en els últims anys s’ha agreujat per la desaparició de petites i mitjanes empreses, l’afecció del problema de la construcció, dels preus dels productes agrícoles i la desatenció i l’incompliment polític (estació de mercaderies de l’Aldea, variant de la N-340, l’autovia A-7, el retard dels regs Xerta-Sénia i l’Aldea-Camarles i el de les obres d’extracció de residus del pantà de Flix i les de les inversions per corregir la regressió del Delta). Tot això ha creat desconfiança en les nostres mateixes possibilitats i la fuga de població jove per manca de futur al territori, especialment en l’àmbit agrícola.

S’enceta un any i cal fer nous plantejaments que, partint de desitjos i bones intencions, voldríem portar a terme tots plegats després d’una dècada de mala gestió política, social i financera que ens ha portat on som. El més senzill seria mirar de no repetir errades, entonar el mea culpa i, com l’hora de buscar culpables ja ha passat, treballar tots plegats per traure el carro del fangar.

Coneixem les principals amenaces. La caiguda del PIB per càpita, no tant per menys producció com pel creixement demogràfic (2 punts més que la mitjana catalana) es corregeix amb la minva de la immigració. La construcció (8% del PIB), amb una oferta desmesurada, tardarà uns anys a recuperar-se. En el primer sector (11% del PIB), amb una forta afecció minifundista en agricultura, s’haurà d’anar pensant en plans de reparcel·lació, plans de reg, fusió de cooperatives i innovació (mercats, marques, DO, qualitat i implicació en els sectors agroindustrial i turisme rural). Els serveis creixen sols (55% del PIB) però l’industrial (26% del PIB), el que més llocs de treball ha destruït, necessita crèdit, però també formació i enginy, recerca i innovació, així com una connexió permanent amb l’Administració i la Universitat, amb especial atenció a les comarques del Baix Ebre i Montsià, on hi estan establertes el 90% de les empreses, amb Tortosa i Amposta com a principals nuclis urbans de producció. Si tot això s’afavoreix des dels governs, pot ser el segon semestre del 2012 les coses milloraran a les Terres de l’Ebre.

(Diari de Tarragona 2-01-12)