PUBLICITAT

27 de març de 2011


La gerra d’aigua freda de l’informe que el ministre de Foment ha presentat a Barcelona sobre el corredor del Mediterrani, on desaconsella la posada en marxa de l’estació de mercaderies de l’Aldea, ja ningú ens la treu del cap. Certament l’àrea logística es un pla de la Generalitat que mai ha agradat a Renfe, però el Govern de Jordi Pujol estava disposat a iniciar-ho pel seu compte a partir del 2003 perquè contava amb una demanda sectorial i era focus de desenvolupament territorial. Sé que aigua passada no mou cap molí, però la història és la que és i no es pot ignorar. El Tripartit que governaria en els propers set anys es va negar a posar-lo en marxa  tot i constar en el Pla Territorial. L’única actuació coneguda va estar el canvi de nom: de CIM de l’Ebre a Logis Ebre. Ara, després de vuit anys perduts, amb unes circumstàncies econòmiques precàries, amb un nou govern que es troba la caixa buida i vol, abans que res, saber de quin pa ha de fer sopes i, sobre tot, amb una proposta del govern central que considera que aquesta àrea logística ja està suficientment coberta per les terminals públiques actuals (agafa’t que ve corba), que difícil serà veure en la realitat l’estació de mercaderies de l’Aldea. Si s’hagués fet quan era hora, el corredor del Mediterrani l’hauria de contemplar dintre de la seva estructura, millorant-la i potenciant-la en lloc de desplaçar-la en un altre lloc. Hi ha trens que mai hauríem de deixar passar.

(Diari de Tarragona 04-04-11)


20 de març de 2011

                                                               Tot és molt prop


L’Observatori de l’Ebre va detectar el terratrèmol del Japó produït  a l’altra part del món. De fet les eines dels observatoris, els sismògrafs, detecten quasi sempre la majoria de terratrèmols que es produeixen a la terra,  transmesos per ones terrestres i aèries, quelcom que recorda els moderns sistemes de xarxes d’Internet. De fet aquests fenòmens fan a la terra més petita al apropar-nos en comunicacions naturals i tan antigues com ella mateixa, en el cas dels terratrèmols, i les comunicacions artificials i tan modernes, com és el cas d’Internet. Coses que passen lluny, molt lluny, instantàniament ens queden prop, molt prop, fins afectar-nos directament a la nostra butxaca,  a la nostra salut o als quefers de cada dia. L’oceà Pacífic és molt gran i, tot i així, els tsunamis de les costes asiàtiques arriben sempre, en major o menor intensitat, a les costes occidentals d’Amèrica. La borsa trontolla arreu, les inversions es replantegen deslocalitzacions, s’atura l’exportació de tonyines de l’Ametlla de Mar, puja el preu de tots els combustibles (ens aquest cas pels moviments revolucionaris de la zona magrebí) i, a casa nostra, després de veure el desastre del Japó augmenta el neguit del perill nuclear i el de la protecció del Delta, una zona tan sensible i vulnerable a una simple llevantada. Res que passi lluny  ens pot ser indiferent perquè ens afecta d’immediat i directament a l’ànim, a la salut o a la cartera.

19 de març de 2011

                                        Revisem-ho tot, estem acollonits

El desastre nuclear del Japó, de conseqüències desconegudes e imprevisibles, fa que els governants del món es plantegen revisar-ho tot. Curiós, un país d’una disciplina i un rigor col·lectiu exquisit —en aquestes circumstàncies es demostra— que, per la seva situació al damunt d’una falla, s’ha passat la vida desenvolupant sistemes antisísmics, i fins hi tot antitsumanis, a la fi l’ha sorprès la imprevisió de tenir ben protegits els sistemes de refrigeració. El terratrèmol no ha mogut els edificis de les nuclears que han superat també el tsunami però els ha mullat els cables del sistema de bombeig per la refrigeració dels reactors i els generadors d’emergència. La llei de Murphi: si alguna cosa pot sortir malament, hi sortirà (afortunadament no es compleix sempre). A partir d’aquí alarma general. Ara, tots acollonits, els governants, avui, ara i aquí, abans d’anar a esmorzar, volen revisar totes les nuclears, de cop. Angela Merkel anuncia, ara i en calent, l’aturada de les nuclears (si més no les més antigues). Zapatero “no descarta noves exigències de seguretat”. Obama anuncia “una revisió exhaustiva”. Sarcozy, “farà una revisió completa dels sistemes de seguritat de les centrals franceses”.

Clar, tot això  abans no ho sabien.

Ai, ai!!, la imprevisió dels que ens governen. Preguem... 

15 de març de 2011

                                                                    El tsunami

Antigament en dèiem un sisme submarí, o “maremoto” en castellà. Ara el coneixem per tsunami que significa “onada al port o a la badia”, en japonès, paraula adaptada en un congrés l’any 1963 i que ve a definir la força marina vertical imparable proporcional al fenomen que l’ha ocasionat i a la profunditat del fons marí, que es desplaça a partir d’un moviment brusc de la terra cap a la costa. El del Japó, l’últim que coneixem i del que encara no en sabem totes les conseqüències, ha estat dels més potents. Ara de forma simbòlica s’usa el nom de tsunami per definir fenòmens socials o econòmics, pels seus efectes expansius i/o devastadors. Així parlem del tsunami de la crisi, onada expansiva que ha acabat arribant a tothom o el tsunami de la violència, de gènere, guerres, revolucions, com la que s’està vivint en els països del nord d’Àfrica. També es parla de tsunamis de corrupció o de rumors xafarders de poble, ambdós de fàcil expansió progressiva i de efectes també devastadors. La febre d’unes eleccions, com les municipals que s’atansen, també es podria considerar un tsunami electoral per la seva onada expansiva desmesurada que vol abastar, en la ment dels ciutadans, l’atenció dels que es presenten agredint als contrincants amb més força que l’empleada en la defensa dels projectes que diuen defensar, amb excepcions honroses que confirmen la regla, ja ho sabem. Són forces imprevisibles que no controlem i ens superen.

(Diari de Tarragona 14-3-11) 

6 de març de 2011

                                                    Els gegants del vent

Miguel de Cervantes, en el Quixot, criticava la societat de “los caballeros andantes” de la seva època. Amb aquella trista figura ficava en ridícul a tots a aquells que vivien del “cuento”. Els molins de vent, font d’energia renovable i signe de prosperitat industrial ecològica d’aquella època que aprofitava el vent per moldre el blat per fer el pa de cada dia, li semblaven gegants i s’encaparrava en combatre’ls. Després de cinc-cents anys els gegants del vent tornen a les serralades, signe de prosperitat industrial també ecològica d’aquesta època, per moure engranatges pensant també en el pa nostre de cada dia, cada vegada més car, i també hi ha qui s’encaparra en combatre’ls. Discussions mai acabades, gent a favor i en contra, malgrat necessitar tots l’energia elèctrica, i havent establert el govern de la Generalitat unes zones determinades on era convenient i necessari l’establiment dels molins de vent, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya hi veu gegants o, si més no, suspèn cautelarment el decret del Tripartit de juny del 2010 que delimitava les zones d’actuació, a l’empara d’una llei del mateix govern del 2009 que exigeix un estudi ambiental expressament per a planificar l’energia eòlica, que no es va fer en el seu moment i, ara, les inversions milionàries i els llocs de treball s’enroquen fins no sabem quan. Es pot fer pitjor? Mala peça al teler. Gegants, marfantes, incompetència... tenim de tot.

(Diari de Tarragona 6-03-11)