PUBLICITAT

19 d’agost de 2007

LA NOSTRA HISTÒRIA SUBMARINA























El fons del mar guarda secrets incalculables de les nostres vides i de la nostra història. Els buscadors de vida i d’història humana cercant en els nostres fons marins han aportat fortalesa empírica a teories, rumors i històries en referències orals normalment poc rigoroses.
Les troballes arqueològiques d’estris i d’eines també a la mar són importants i mos aporten coneixements de vides ancestrals i d’altres com els vaixells enfonsats, no tan llunyanes però, no per això, menys significatives.
Amb un cop d’ull al llibre La Guerra Secreta del Mediterrani, de J. M. Castellví i J. Guarro, investigadors moderns molt actius, mos podem fer la idea, per exemple, de l’activitat bèl·lica que es va desenvolupar a la nostra zona, les costes de l’Ebre, en la Primera Guerra Mundial, amb tretze vaixells enfonsats, perfectament localitzats i, alguns d’ells explotats turísticament o comercialment amb extraccions de xapa.
La visita a les nostres terres del Thetis, l’estiu del 2007, una embarcació del Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya, creat al 1992 per inventariar, conservar, protegir i difondre el patrimoni arqueològic de Catalunya, ha despertat certa expectació perquè les seves recerques, i les que s’han anat trobant al llarg de molts anys per la gent que coneixem els nostres fons marins, confirmen que les nostres costes han estat protagonistes de primera ma de la història mundial.

REFERÈNCIA LITERÀRIA
(Informació de la web Llibreria de Nàutica)

La guerra secreta del Mediterrani
REF.: LGSM-1

[Ver Más imágenes]

AUTOR: Josep M. Castellvi [Ver más del mismo autor]AUTOR: Josep Guarro i Safont [Ver más del mismo autor]TEMA: Batallas Navales, Guerra Naval [Ver más libros del tema] RESUMEN DEL LIBRO:SUBMARINS ALEMANYS I VAIXELLS ALIATS A LA COSTA DE TARRAGONA. (1914 - 1918). La Primera Guerra Mundial (1914 - 1918) va ser fonamentalment una guerra terrestre. Però el mar també hi va tenir protagonisme. Els submarins alemanys, coneixedors dels fluxes de trànsit la Mediterrani, esperaven els vaixells aliats davant del cap de Tortosa, l'Ametlla de Mar i la ciutat de Tarragona. Allí, mar endins però no gaire lluny de la costa, els submergien a cops de torpedes. La guerra secreta del Mediterrani reconstrueix, amb textos i amb força imatges, tots aquests episodis dels informes de guerra que els soldats alemanys enviaven a Berlín; dels documents d'assegurança dels vaixells aliats enfonsats; dels diaris i els llibres de l'època, i de l'exploració directa de les restes submarines que encara avui són al fons de les aigües.


L’ACTIVTAT DEL CENTRE D’ARQUEOLOGIA SUBAQUÀTICA
Informació de la web del Centre: http://www.mac.es/casc/


LA HISTÒRIA SUBMERGIDA





El mar Mediterrani ha estat al llarg de la història el gran nexe d'unió entre els pobles que l'envolten. Durant molt de temps va ser la principal via de comunicació entre gents i cultures, l'autopista natural que facilitava l'intercanvi d'idees i productes. A la vegada, rius, llacs i maresmes servien de vies de penetració cap a les zones interiors i les seves ribes esdevenien llocs idonis per a l'assentament de grups humans. Aquesta continua utilització de les aigües ha anat deixant al seu si innombrables mostres de l'activitat humana en forma de vaixells enfonsats, construccions portuàries, enginys per a l'aprofitament dels recursos naturals, o senzillament objectes perduts o voluntàriament abandonats.De sempre l'home ha intentat recuperar els objectes caiguts al fons de les aigües amb l'objectiu de recuperar quelcom considerat valuós. Per aconseguir-ho ha anat inventant i perfeccionant màquines, aparells i tècniques que fessin més fàcil i segur el treball. Però un objecte antic és molt més que una peça econòmicament valuosa.
Un vaixell mercant és el testimoni d'una operació comercial entre dos indrets geogràficament distants: el reflex de la situació econòmica, social, tecnològica i cultural del port de sortida i del port de destí, al qual no s'arribà mai. És un jaciment arqueològic, un document històric que ens parla de les societats, dels homes que van fer possible que aquell vaixell iniciés la seva singladura. És necessari, no obstant, tenir els coneixements i l'experiència suficients per saber llegir correctament la informació que ens aporta.Les aigües catalanes que fa més de 2.500 anys van possibilitar l'arribada a Empúries dels navegants grecs, des de l'altre extrem de la Mediterrània i que segles més tard van fer possible el desembarcament romà que culminaria amb la romanització de la Península ibèrica, i encara més tard, a l'edat mitjana, van permetre l'expansió catalana fins a Grècia, es troben, per la seva realitat geogràfica i per la seva realitat històrica, plenament immerses en la problemàtica de la navegació mediterrània i guarden en el seu fons innombrables proves d'aquest passat cultural. Durant les últimes dècades, els avenços tecnològics i metodològics han permès l'accés a les restes arqueològiques subaquàtiques i el seu aprofitament com a font d'informació històrica, però al mateix temps, l'increment de la pressió humana damunt les costes i els fons marins ha accelerat el procés de destrucció d'aquest patrimoni enormement fràgil.
Per fer front a aquesta problemàtica la Generalitat de Catalunya va crear l'any 1992 el Centre d'Arqueologia Subaquàtica de Catalunya (CASC), i li va encomanar com a missions: l'inventari, la protecció, la conservació, l'estudi i la difusió del patrimoni arqueològic de Catalunya que es troba submergit en aigües costaneres i interiors. Des de 1996, el CASC forma part del Museu d'Arqueologia de Catalunya.La creació del CASC va permetre estendre a tot Catalunya les actuacions que des de 1981 venia desenvolupant a les comarques gironines el departament d'arqueologia subaquàtica del Servei Tècnic d'Investigacions Arqueològiques de Girona. Aquest departament era a la vegada continuador dels treballs del Patronat d'Excavacions Arqueològiques Submarines de la provincia marítima de Gerona, creat per ordre ministerial el 1972.El CASC actua desenvolupant projectes propis o proporcionant suport tècnic a altres equips arqueològics externs i per això disposa d'un equipament de maquinària i instruments entre els quals destaca el vaixell Thetis, de 22 metres d'eslora i amb capacitat per a 12 persones, que facilita el treball arqueològic subaquàtic.Com a centre d'investigació, de difusió i de formació pràctica de nous arqueòlegs, el CASC manté l'inventari del patrimoni cultural subaquàtic de Catalunya, i compta a Girona amb: la seu administrativa, magatzems, una biblioteca especialitzada, i laboratoris per a la restauració i conservació de materials arqueològics humits, especialment per als de naturalesa orgànica.
Un patrimoni cultural molt divers
Pràcticament tot pot ser transportat per via naval: homes, aliments a l'engròs, o continguts en àmfores, elements constructius, lingots de metall, tota mena d'objectes comerciables, incloent també els d'ús bèl·lic. Carregaments que juntament amb els objectes personals dels viatgers i de la tripulació podem trobar enfonsats.
Jaciment Presido (L'Estartit)
Així mateix, sota les aigües resten construccions com algunes estructures portuàries d'Empúries o el poblat neolític de la Draga, en part submergit a l'estany de Banyoles, que amb una antiguitat de 7.000 anys és el jaciment subaquàtic més antic de Catalunya, on es troben els paviments formats per escorces d'arbres i sobre ells, les eines de sílex que encara conserven el seu mànec de fusta.Les particulars condicions que ofereixen les aigües permeten que es conservin materials orgànics com teixits, cuirs, fustes, restes d'aliments, etc., elements que en contacte amb l'aire haurien desaparegut. També gràcies a aquesta capacitat de conservació podem conèixer els vaixells de fusta romans com el del Cap del Volt (Port de la Selva), o els medievals com el Culip VI (Cadaqués) o Les Sorres X (Castelldefels) del segle XIV. A partir d'ells podem avançar en el coneixement de la tecnologia naval antiga i de les condicions de navegació.
La Draga (Banyoles)


REFERÈNCIES DE PREMSA

La Veu de l’Ebre del 10 d’Agost del 2007, pàgina 6
El personatge de l’estiu: GUSTAU VIVAR, arqueòleg del Centre d’Arqueologia Subaquàtica.

Diari de Tarragona 12 d’Agost del 2007, portada i pàgina 23
Descobert un jaciment romà sota les aigües de L’Ampolla

El Periódico 15 d’Agost del 2007 Suplement Estiu pàgina 4
Trosso d’història mil·lenària al fons del mar.

ARTICLES D’OPINIÓ



TITÀNICS DE L’EBRE

“Hi ha moltes versions i molts de mites sobre els nàufrags i els vaixells enfonsats al davant de les nostres costes, entre 1914 i 1918, en el decurs de la Primera Guerra Mundial..., Castellví i Guarro ho expliquen de forma molt documentada a La Guerra Secreta del Mediterrani”. És una conversa fresqueta i relaxada d’una tarda tèbia d’agost en una visita esporàdica que em fa Juan Ignacio Cabrera, un jove ampollero, fill d’un bon amic, farcit i neguitós d’història i de paisatge, arrelat a Tarragona per motius de feina, que m’ha fet reviure un de tants episodis bèl·lics pot ser poc conegudes, no pas pels habitants de L’Ampolla, però pot ser sí per molts del territori, visitants i nouvinguts. Som asseguts, mentre fem petar la xerrada, a la terrassa de cara a la Badia de la Calma, el racó del Golf de Sant Jordi enfront de la punta del Fangar, amb el far de guaita, prop de l’escenari bèl·lic que fa al cas.
“Com saps, pot ser el testimoni més visible públicament en l’actualitat es la figura de bronze regalada aleshores pel govern francès, escultura d’un guerrer a pit descobert amb un sabre a les mans, rèplica d’una estàtua com a monument al·legòric a l’ajut de la gent de L’Ampolla als nàufrags del Medjerda, ja espoliada en alguna ocasió i, actualment, situada al passeig del port”, em comenta Cabrera, fet que els dos coneixem. La conversa s’escalfa. Consultem el llibre de Josep Mª Castellví i Josep Guarro. Hi ha detalls i documentació que fan empíric el que expliquen. Els alemanys sabien que el corredor marí del mediterrani entre el cap de Tortosa, les Columbretes i Eivissa era la ruta més transitada de l’època per l’emigració europea a l’Amèrica i pel subministrament de productes i tropes a les forces aliades des de l’Atlàntic i del nord d’Àfrica, i situaven els submarins enfront del Cap de Tortosa i de l’Ametlla des d’on torpedinaven majoritàriament a vaixells mercants, estigueren o no implicats en la missió bèl·lica, i algun de passatgers, com el Medjerda i el Cavour.
Cabrera s’ha llegit amb detall el llibre i comenta que dels tretze vaixells enfonsats i ben localitzats a n’aquesta àrea, el Medjerda i el Cavour (conegut localment com el Correu i anomenat antigament Florida) per la quantitat de passatgers, sobre tot dones i infants que s’hi van ofegar, han estat els més coneguts.
“És apassionant la història de Paco el Rana, autodidacta i degà dels submarinistes al nostre entorn, durant anys traient ferro del Correu i dissenyant la seva posició, que ha servit després per a investigadors i visitants turístics que no es cansen de fer-hi immersions no menys apassionats i extremadament arriscades, no tant per la profunditat com per la foscor, el fang i les xarxes de pesquers enganxades”.
Sense deixar de mencionar al vapor Anita que també va participar en el trasllat de nàufrags del Fert, enfonsat al Juny del 1917 a set milles del far de Buda, des de Sant Jaume a Tortosa on van ser vestits pels comerciants de teixits de la ciutat i alimentats pel restaurant Siboni, la conversa deriva cap a la llarga i encisadora història dels dos vaixells estrella submergits, el Medjarda i el Cavour, i al repàs del tresor fotogràfic que registra el llibre, els documents, els tripulants, les mencions dels diaris i dels llibres de l’època, els registres dels quaderns de bitàcola localitzats a les seus de les companyies navilieres, les expedicions subaquàtiques posteriors i, la nostra ment, vola cap un mon que pot aparentar pur surrealisme perquè les referències orals són escasses i poc rigoroses. Només els pescadors que treballant s’han enganxat centenars de vegades, tenen present aquests obstacles submarins que amaguen, sota les nostres aigües marines, material i vides humanes enfonsades i, per tant, gran part de la nostra titànica i profunda història.

(La Veu de l’Ebre 7-9-07)







BUSCADORS DE VIDA

Són les vuit el matí, primers dies d’agost. M’he despertat aviat per por de fer tard. He quedat amb els arqueòlegs del Thetis, atracat al port de L’Ampolla. Estant fent prospeccions arqueològiques per la zona i Gustau, l’arqueòleg responsable de l’expedició, explicarà més endavant a n’aquest mateix setmanari que la cala Cap Roig, pel que s’ha anat trobant en el temps, podria haver estat un fondejador d’entrada a l’Ebre. Avui, però, farem una immersió a la costa d’El Perelló, en una barbada entre cinc i deu metres de profunditat, que tots els que fem immersió coneixem, amb un atractiu significant tant per la configuració orogràfica com per la flora i la fauna. Zona de poseidónia en abundància, caixetes i caragols de xapa de santa Llúcia, moixarres grosses, simpàtiques donzelles, alguna morena, algun pop, sards curiosos, castanyoles, salpes i suculents eriçons de mar. Però com baixarem en escafandres autònomes, avui no toca pescar. En realitat els que fem exploracions submarines en sabem molt poc de pescar. Gaudim més d’observar la immensa vida subjacent al fons marí i la que ens imaginem que ha hagut a terra, cents d’anys enrere, pel que allà baix hi trobem.
El Gustau i la Rut me reben amablement a bord, m’indiquen on puc deixar les eines i, després de saludar al Jordi, el patró del Thetis, me presenten a la resta de l’expedició, tres italians, un català i una noia de Sogorb, tots arqueòlegs en pràctiques de recerca subaquàtica. Salpem i mentre el patró segueix la derrota cap al destí el dia, el Gustau ens fa la primera reunió de feina asseguts a la taula del menjador. Explica que farem dues expedicions, a mi m’hi inclou amb ell en la primera, la barbada és llarga i haurem d’estar baix l’aigua quasi dues hores cada grup. La segona la comandarà la Rut i tindran molta més sort que natros. Ells hi trobaran una àncora de l’almirallat del 1.800. De totes les troballes se’n recolliran unes mostres i quedaran enregistrades i localitzades a la carta arqueològica.
En sortir, la Mariona, marinera de terra endins i bona cuinera, encantada i sorpresa per la bellesa de les nostres costes que no coneixia, ens ha fet un entrepà que ens mengem amb bona gana i fem una cervesa fresca mentre comentem l’experiència de la primera immersió i indiquem a la segona expedició les impressions i la ruta que han de seguir, per acabar de revisar tota la barbada, objectiu de la feina del dia. A mig dia ens servirà una cassola de macarrons gratinats al forn que comparteixo, agraït, amb la tripulació i els arqueòlegs, agafant força per tornar-hi a la tarda. Hem quedat en dies posteriors per localitzar un jaciment de set moles romanes que va trobar fa més de vint anys el meu amic Salvador Cabrera i de les que aleshores només en vàrem poder traure una. Els arqueòlegs no perden l’esperança. Jo, desconfio, perquè tinc la sensació que s’han quedat soterrades baix de l’últim espigó del port nàutic.
El dia ens ha acompanyat, la mar ens ha respectat, el sol ens ha portat llum clara fins els fons on hem treballat, la companyia i la feina han estat extraordinàries i la tornada a port, a mitja tarda, ha segellat l’agradable jornada amb la gent del Thetis.

(La Veu de l’Ebre 24-8-07)

LA VISITA DEL THETIS

Havent rebut una trucada telefònica, atenc a una veu femenina clara i concisa, es la de Rut, que s’identifica com una de les persones responsables de l’equip d’arqueòlegs submarins de la tripulació del Thetis, eina bàsica del CASC, Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya, creat al 1992 per inventariar, protegir, conservar, estudiar i difondre el patrimoni arqueològic de Catalunya que es troba submergit en aigües costeres i interiors. Des de 1996 el CASC forma part del Museu d'Arqueologia de Catalunya.
La Rut m’indica que en uns dies, a finals de juliol, estaran a L’Ampolla i, havent de fer algunes immersions per la zona voldrien fer algun contacte amb gent que conegui el nostre sòl submarí. M’honora extraordinàriament que em consideri com a una de les persones pràctiques de la zona amb algun coneixement dels nostres fons dels voltants d’aigües mediterrànies. Algun amic generós d’aquest mon li haurà donat el meu nom amb aquesta indicació, segurament immerescuda, però que no el puc decebre.
Quedem una tarda per tenir una reunió i, a mig dia, dinant, des de la terrassa, el veig que entrar per la baia de la calma en direcció al port. És inconfusible, conec tots els vaixells feiners de l’Ampolla, els seus horaris i les seves costums, no és cap embarcació turista i, tot i que jugo en avantatge perquè ja he consultat la web del CASC i he vist la fotografia del Thetis, l’identifico sense cap dificultat. Ja han fet unes immersions a Perales, entre la punta de la Figuera i Cap Roig, com una mena de primers contactes, segons em confirmaran més tard.
A mitja tarda la Rut i el Gustau em reben a bord, molt amablement, i em presenten a la tripulació, el patró i el maquinista, dues persones amb ofici, adobades de mar i d’experiència i un grup de joves arqueòlegs als que, se’ls nota, xalen fent la seua feina.
M’expliquen l’objectiu de la seua missió, necessiten confirmar llocs on s’hagin trobat restes arqueològics per fer-ho constar a les cartes marines i per tenir-los en compte en inventaris per protecció, estudis i eventuals futures extraccions. M’engresquen en la seua tasca i els hi mostro i els hi ofereixo per al museu i per al seu estudi (ja les portava al maleter del cotxe) les meves petites troballes en tots aquestos anys de llargues immersions per la zona, senyalant a les cartes marines el lloc exacte on vàrem ser localitzades en el seu dia. Els hi indico també (me diuen que ja la coneixien) la mola de molí romana que vaig extreure fa quasi vint anys, exposada a la plaça enfront del Club Nàutic, amb la petita història de cada una d’aquestes troballes que la Rut i el Gustau, professionals de l’arqueologia, anoten amb tots els detalls, confirmant-me la procedència i l’antiguitat, alguna d’elles del 150 A.C., cosa que em deixa cofoi i satisfet, especialment perquè les meues aportacions tindran una utilitat pública.
M’han invitat a fer unes immersions amb ells per la zona, en els llocs d’alguna de les troballes i ho he acceptat de molt bon grat. De fet, en confiança, m’han arreglat l’estiu. Diríem, sense vergonya ni complexes, que m’han fet feliç. És curiós... hi ha estius que pinten bé i, aquest, va per bon camí.

(Joaquim Vilagrassa, La Veu de l’Ebre 10-8-07)

El THETIS

En la mitologia grega Thetis és una nimfa del mar, una de les cinquanta nereides, nimfes marines filles de l’ancià déu dels mars, Nero, i de Doris i neta de la Titànide Thetis, en qui moltes vegades se la confon. Homero en La Ilíada en fa vàries referències, tot i que la majoria de material existent sobre Thetis fa referència al seu paper com a mare d’Aquiles, el del taló, i més que una dea és una criatura de fantasia poètica que va interpretar un paper molt més important en les pràctiques religioses i en la imaginació d’alguns grecs.
M’he documentat amb aquesta petita il·lustració per poder explicar, sobre tot a mi mateix, d’on ve el nom de Thetis, un vaixell de la Generalitat que ens ha visitat aquestos dies i que, ho confesso sense vergonya de la meua ignorància, desconeixia la seua existència, el seu nom i la seva missió. Es tracta d’una embarcació, eina bàsica del Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya, creat al 1992 per inventariar, conservar i difondre el patrimoni arqueològic de Catalunya que es troba submergit en les aigües i el tenim treballant per les nostres costes entre l’Ametlla, L’Ampolla i la Ràpita, regentat per joves arqueòlegs engrescats en la seua digna feina antropològica.
Els que n’hem tingut ocasió els hem facilitat els llocs on, en alguna ocasió, hem fet alguna troballa per a que puguin senyalar-los a la carta marina, els hem acompanyat en alguna immersió i hem sentit la satisfacció de la seua visita, de la feina que fan i de poder col·laborar amb un servei públic. Sincerament, tota una xalera.

(Joaquim Vilagrassa, Diari de Tarragona 11-8-07)