PUBLICITAT

31 de març de 2010

QUI PUGUI QUE DESCANSI




No vull sortir de vacances, per Setmana Sant. No ho he fet mai. Me quedo a l’Ampolla. Si puc fer venir família i amics, per mí ja fa prou com a vacances.


L’oratget de mestral suau porta bo a la voreta de la mar. Sol, llum i vent sec; farem frígoles, espàrrecs, caldereta, una caipirinya i celebrarem el primer aniversari d’Alexandra. Ja fa un any: com passa el temps!


Procuraré oblidar i que les xoriçades d’alguns dels polítics que ens governen no m’afecten gaire. Sí, sí, el temps passa volant, Mario Conde i Rondán ja són al carrer, deixant lloc per als que ara estan jutjant. Això no para. No hi vull pensar, no vull que m’espatllen aquests pocs dies d’esbarjo. En toc cas, no hi pateixo gens: que es fotin i que els bombi’n!!


No vull deixar de pensar, però, perquè em preocupa, amb la gent que està a l’atur i la que no pot arribar a fi de mes. Això sí és greu, i no se li veu la fi... Uns tant i els altres tan poc.


Qui pugui que descansi, perquè cansats hi estem tots.

29 de març de 2010

L’EBRE ES COMUNICA




L’estrena d’una nova televisió al territori no és només una notícia important sinó un esdeveniment significatiu per moltes raons. La primera perquè era palesa la mancança d’un mitjà televisiu que abastís tot el territori, pensant com a mínim en les quatre comarques, tot i que de ben segur deurà sobrepassar les línies provincials de parla catalana. En segon lloc perquè aquelles primeres iniciatives d’uns anys enrere, aixecant expectatives de servi televisiu de proximitat que, pels motius que fos —cada una tindrà els seus— després no es van complir, van deixar un vuit important, encara no cobert. Després, la necessitat de que el territori no només no perdi el pas en mitjans de comunicació, com possiblement l’està perdent en altres sectors, sinó que a més amés, amplia, progressa i es modernitza en tecnologia audiovisual i multimèdia actualitzada, és una aposta que s’ha de lloar i recolzar. Però hi ha quelcom més important encara, perquè en un moment com el que estem vivint globalment —volia prescindir de la paraula crisi— de grans dificultats particulars i empresarials —les financeres són figues d’un altre paner—, el Grup de Comunicació l’Ebre, aposta, innova i crea expectatives que signifiquen progrés i inversions, sobre tot en capital humà, major esforç del que ja té i del nou que pot incorporar. La seva experiència actual i les iniciatives de projectes que els precedeixen són un aval d’aquesta nova empenta que cal celebrar.

(Diari de Tarragona 28-03-10)

21 de març de 2010

S’HA APAGAT EL FOC?



De les conclusions de la comissió parlamentària sobre l’incendi d’Horta de Sant Joan se’n poden extraure opinions diverses, però cal prescindir de la responsabilitat política perquè la demagògia i les cortines de fum, sempre indignes però vergonyoses en aquest cas, on s’ha aplicat la medicina defensiva al davant d’una malaltia que ells mateixos han provocat. Sí ha quedat ben clar que el foc, el vent, l’aigua i la neu no venen mai a gust de tots, però sí, sempre, en perjudici dels mateixos, d’aquells damnificats que no es poden defensar, o no en saben o no poden fer demagògia, ni cortines de fum, per manca d’ofici o costum i per excés de dignitat.



Excloses, així, les responsabilitats polítiques, no per inexistents sinó perquè no depenen dels fets sinó de la capacitat de vot majoritària dels comissionats, se’n desprenen mancances bàsiques i es recomanen mesures que tan de bo siguin aplicades, tot i que qui les ha d’aplicar, avui, és un departament que ha plantat cara a la decisió parlamentària i ha qualificat aquesta comissió, fins l’últim moment, d’innecessària, protegint la seva prepotència, els seus primers responsables, al sopluig d’una majoria decisòria.



No es comenta res, si no se m’ha passat per alt en la lectura del document de l’última sessió, d’aquella reflexió d’un bomber que qüestionava el risc excessiu de les persones, que poden morir, al costat d’un bosc que torna a créixer. A mi em va fer pensar.



(Diari de Tarragona, 21-03-10)

13 de març de 2010

REPESCAR JUBILATS





Somio moltes vegades que el banc on treballava em crida per tornar-hi. També he somiat moltes vegades que la Marina em crida per repetir el servei militar a la 31 esquadrilla, a la base de Cartagena. Afortunadament, fins ara, cap d’aquests somnis s’han fet realitat, però tinc mals auguris perquè, no ho he pogut confirmar, ni ho he vist escrit enlloc, en una tertúlia radiofònica, on sembla que ho saben tot i tot el que diuen va a missa, s’afirmava que la ministra d’Economia i d’ Hisenda, Elena Salgado, ha insinuat als bancs repescar als jubilats prematurament per recuperar la capacitat d’estudiar el risc de les futures inversions i les tècniques de recuperació de morosos. Després de l’heroica visita que va fer recentment a Londres per convèncer The Financial Times que no digués més veritats sobre l’economia espanyola, m’he posat en guàrdia.



Mai he estat partidari de les jubilacions anticipades (perllongar-les tampoc em sembla bé), però al davant d’una oferta generosa per la conveniència dels que més manen —banca i Govern—, encara que sembli covardia, em sembla inútil resistir-s’hi. Prescindir d’una llarga experiència, en un moment de vaques grasses, per sous més baixos, afavorint la precarietat laboral, m’ha semblat sempre una errada que ara es confirma i es paga. Les fusions i la crisi dels anys 1993/4, va fornir en risc, morositat i també en atenció personalitzada, perquè els clients es tractaven d’una altra manera, als que llavors gestionàvem la banca. En aquesta nova crisi, aquells ja no hi som: ens vam jubilar.



Tot i així —disculpeu l’egoisme— tan de bo que la banca li faci tan de cas com The Financial Times.



(Diari de Tarragona 13-03-10)

11 de març de 2010

JOC DE L’OCA



El retrovisor és una eina recorrent per revisar el que ens ha passat, afectats quasi sempre per les circumstàncies que ens han estat adverses. Les que ens han estat favorables les revisem en molt poques ocasions, només quan necessitem la satisfacció dels bons records. Les adverses les remirem amb més detenció, sigui per corregir i prendre mesures per a que no ens torni a passar o, moltes vegades, només per trobar el culpable de l’adversitat, si no som nosaltres mateixos. En aquest cas ho aparquem o, si podem, ho oblidem.


La necessitat d’aclarir les circumstàncies que es van donar en l’incendi d’Horta, retrovisor en marxa durant aquests dies per la comissió d’investigació parlamentària i pel procés iniciat al Jutjat de Gandesa, comporta situacions esfereïdores pels records tràgics dels companys i familiars de les víctimes. Es revisa per corregir i prendre mesures per a que no torni a passar, però també per trobar els culpables de l’adversitat. Ja se sap, la culpa és lletja i ningú vol ballar amb ella, però esbrinar en l’operativa del cos de bombers, que és on més dol, només hauria de ser per clarificar i, si cal, disculpant errors, que no negligències, per centrar l’atenció en dos extrems: els culpables de l’incendi, ja detinguts, i, per les seves magarrufes, en els responsables polítics no detinguts, ni cessats, ni dimitits.


Cal saltar directament, com en el joc de l’oca, dels piròmans als responsables polítics i tirar, si toca.


(Diari de Tarragona 6-3-10)

5 de març de 2010

BOUS O FEINA ?




Les “corrides” i els correbous copen les tertúlies del matí. Insòlit; sent un tema bo per debatre, faltaria veure amb serenitat si és el moment.


En una de les tertúlies, apareix baix en lletres petites, d’una intervenció d’un espectador, una frase lapidant: “bous, corrides, avortaments, vegueries, pastilla de l’endemà, llei electoral?.... el que vull és trobar feina! Feinaaaaa!


Als governs ja els hi va bé. Tenen distret al personal. Però hi ha gent que la seva preocupació és, exclusivament, com posar cada dia el plat a taula.

(Blog de l'avui 5-03-10)

2 de març de 2010

DIGNITAT SINDICAL




Finalment els sindicats han esbandit les banderes i alguna pancarta, manifestant-se pels carrers en contra de la jubilació als 67 anys. No és fàcil manifestar-se en contra dels teus, d’aquells en qui confies, recolzes i aplaudeixes, encara que ho facin malament perquè, sent així, sempre hi ha una manera de justificar-los dient, per exemple, que altres ho farien pitjor o donant-l’hi la culpa als bancs i les caixes, recurs fàcil, encara que culpa encertada, malgrat ningú s’atreveixi, com en el conte del gat i els ratolins, a posar-li el cascavell a la banca. Amb dos xiulets, quatre crits, poca gent i unes magarrufes reivindicatives s’ha salvat la dignitat sindical en defensa dels treballadors. Altra cosa serà el que realment en pensa, de tot això, cada treballador  a l'atrur o apunt de caure-hi.



Fins on jo sé, les reclamacions en els discursos reivindicatius de les mateixes manifestacions del passat 23 de febrer, arreu de les capitals i ciutats grans —també a Tortosa—, eren en contra d’una proposta, que encara no s’havia començat ni a discutir al si del Pacte de Toledo, deixant passar per alt assumptes ja consumats com el percentatge de l’atur, o el del atur juvenil que està pels núvols, o la situació de desemparament de milers de treballadors autònoms, o el mal finançament dels ajuntaments que paguen tard, provocant més atur en les empreses que treballen per a l’administració.



Però els sindicats poden estar tranquils: Zapatero i Corbacho no s’han enfadat i diuen que els entenen.



(Diari de Tarragona 2-03-10)