PUBLICITAT

20 de maig de 2012




                                            El foc i la ràbia sobreïxen                      



Els lluents del Delta negats per l’aigua prodigiosa i discutida del riu, comencen a canviar de color. La verdor de l’arròs, que ja punteja, esdevindrà la moda primaveral fins que canviï la tendència a esgroguissat verdós amb l’entrada de l’estiu d’aquí un parell de mesos. Les cireres del secà ja es deixen veure i les oliveres esclaten en flor mirant al cel de gairó, com pregant per a que no estalviï la pluja, mínima, justa i necessària per portar a cap la collita. Mentre, ens sorprèn un nou ensurt (Rasquera està de moda) amb la crema de la serra de Cardó, recuperada ja d’aquell altre infern d’uns anys enrere quan Cabra Freixet va aparèixer com a nevada de negre. L’infern va per dintre i el foc i la ràbia surten per on menys se’ls espera com en el cas dels que escridassen el President de la Generalitat en la seva presència institucional en un acte gloriós de la universitat Rovira i Virgili instal·lada definitivament a les Terres de l’Ebre. És bo que es protesti, que es reclami, que es faci saber que no ens agrada com van les coses, tot i que cal enfocar la indignació cap a l’origen del problema i, si se sap, cap als culpables que l’hagin generat i, en el cas de l’actual President, que pren decisions doloroses, donant la cara per altres que van deixar la feina per fer, no sembla, en bona lògica, que hagi de ser el blanc dels improperis. Els colors polítics, quan no estan de moda, fan que s’esgarrin actes institucionals necessaris.

 

13 de maig de 2012


                                            Reclamem, però ensenyem

                                
Les cabres blanques de Rasquera, satisfetes i mai geloses de que la fama del poble pel cultiu del cànnabis les hagi superat, s’han beneficiat en veure augmentar els visitants a la seva fira ramadera. La Ràpita canta en veus d’estudiants de secundària que, lluny d’altres més actius en vehemència reivindicativa, fan un aplec musical acompanyats de gent de fora, fins i tot de l’estranger. Des de la blancor de les salines fins el macís del Montsià, rellisca la música i la germanor escolar per la badia dels Alfacs.  A la Cala, la tonyina es posa més vermella. Se sent culpable, i no en sap res, de les baralles entre els tonyinaires, que ja no se’n recorden de quan la confraria els hi donava sopluig, i els pescadors de tota la vida que, sempre treballant, encara no s’ha fet rics. Es reclama sentit comú. I s’ha de reclamar també a TV3, la nostra, perquè no ens tracta bé. En un reportatge excel·lent, cinematogràficament parlant, resumint les desgraciades circumstàncies de la cooperativa de l’Aldea, el van esgarrar posant subtítols a les converses d’algun pagès que hi intervenia, canviant en “camacu” alguna paraula i posant-hi cometes a d’altres, com significant que no es podia  ni traduir a l’ortodox català. Que ignorants! Puig quina saviesa la nostra que entenem als del nord, als del centre, el valencià, el mallorquí, l’aranès, el català de França i el de l’Alguer. Tenen molt per aprendre. Ho hem de reclamar però també els hem d’ensenyar. 

(Diari Ebre de Tarragona 14-05-2012)

5 de maig de 2012


                                           La primavera la sang altera



Primers de maig, manifestacions, protestes i mala sang. A Barcelona, un poble sofert amb aquests afers, s’exciten els carreres mentre els transeünts, “guiris” inclosos, fem fotos i vídeos amb els mòbils per explicar que també hi érem. Protestes de gent sense feina; protestes ardoroses d’estudiants amb menys raó que d’altres que no es queixen; protestes de sindicats carregats de mala raó, aburgesats en el seu estatus, però sempre amb becs d’or demagògics i esmolats que, amb connivència amb colors polítics afins, “piquen i maten” més que solucionen. Els grans dirigents econòmics tremolen però no tenen por; encara tenen agafada, a més a més de les parts nobles del polítics, la paella pel mànec. Al sud s’anima la queixa. L’aigua de pluja ha tornat l’esperança curta dels pagesos, “toquem fusta”, que van perdre l’última collita d’olives, i fa esclatar rams de mostra sobirana com a manà escàs que caldrà venerar, però minsa esperança amb l’aigua de l’Ebre que per imperativa normativa legal s’acurça en el seu cabdal al final del tram del riu; el català, justament. El desastrós govern anterior ens va passar, meditadament, amb raons deixant  la feina per fer i, l’actual, l’ha rematat a la baixa, com advertint, ara que torna a manar per majoria, que no oblida les protestes passades. Tornarà el malestar social, les demagògies polítiques, els insults. A les Terres de l’Ebre, també, s’altera la mica de sang que queda.         


1 de maig de 2012




                                      Benissanet i Tortosa canten a l’Ebre



Diumenge de primavera, vespra de Sant Jordi, la música puja riu amunt. Camps verds i olorosos, fragància de tarongina que vol superar l’estela florida dels ametllers i dels albergeners, ja ufanosos de verdor primerenca. Pel camí de sirga, la mirada curiosa dels templers, des del castell de Miravet, ens contempla esperant que es barregi la nostra música amb la de Benissanet, de gran fortalesa i tradició. És la Primavera Cultural de la vila del la Ribera d’Ebre, al sopluig del Museu d’Instruments que alberga més de cent anys d’història musical. Amb Cortes de la Frontera, un pasdoble de Manuel Navarro, el mestre Juanjo Grau obri el concert i, amb Sparttanburg, de Bany Koptz i Suite Catalana de Bonilla, esclaten els primers aplaudiments de la barreja musical ebrenca. Carles Capseta, director de la Banda d’aquell poble, aixeca la batuta amb Benissanet de José de la Vega; continua amb Coopelia de Leo Delibes i fa una apoteosi final amb 1936, una suite que evoca la batalla de l’Ebre, imaginant els escenaris bèl·lics de l’entorn on es celebra la fervent mixtura musical entre les bandes de Tortosa i Benissanet, una població amb topònim aràbic, com altres de les nostres terres, de la que Artur Bladé i Pascual Ortega ens expliquen el llarg sofriment de la població des de l’expulsió morisca fins la batalla de l’Ebre, passant per les guerres dels segadors i de successió. Amb la música tot canvia de color.  


(Diari de Tarragona 29-04-12)