PUBLICITAT

24 de juliol de 2011

Bones vacances

                                                   Mentre els polítics  que s’han pujat el sou ho intenten justificar amb l’esperança de que passi la maror i la gent ja no se’n recordi, s’acaba la setmana amb  l’esplendorosa festa del Renaixement a Tortosa que es menja, merescudament, el protagonisme fins i tot de les seves festes de la Cinta que s’aguanten més per nostàlgia que no pas per la mateixa festa major. Les víctimes de la  mosca negra, que en som  quasi tots, estem per fer una plataforma, que és el que toca, i fem un crit al cel d’on cauen les avionetes que fumiguen el Delta, que també és mala sort. El rescat de Grècia copa els titulars del final de la setmana, mentre a la Unió Europea se li veuen les foscors d’una feblesa per manca d’unió política i, sobre tot, manca d’unió fiscal i econòmica,  sense que ningú se n’adoni que a Somàlia la gent, infants sobre tot, s’estan morint de fam mentre els governs del món, diríem rics, estan preocupats pels deutes públics, els defectes fiscals o pels rescats dels països que fan perillar la zona de l’euro. Víctima de l’alta corrupció, dimiteix el president la Generalitat Valenciana amb una esperança immediata per a que TV3 es reinstal·li, segons  resa el que ha de ser el nou president, mentre en Rubalcaba es troba amb un faisà al damunt de la taula que ha de cuinar, encara que primer l’ha de saber pelar. Qui pugui que faci vacances. Laporta n’és un exemple: diputat, regidor, iot, Eivissa, puro, xampany francès i bona vida.

20 de juliol de 2011

Laporta se les porta

                                                    
Laporta no ha estat mai, per mi, un personatge significatiu ni interessant. M’agrada poc el futbol i, malgrat el Barça m’afecta com a “més que un club” i m’ha donat totes les satisfaccions i enrabiades que han calgut, els seus presidents m’han interessat ben poc com a personatges públics i molt menys el referit, al que sí he degut de prestar-li certa atenció en el moment que, aprofitant la seva “fama”, irromp en política constatant el seu egocentrisme i el seu oportunisme, en el sentit més pejoratiu de l’expressió.

En poc temps, Laporta es “cola” en el sistema (com molts d’altres), entrant de diputat al Parlament i de regidor a l’ajuntament de Barcelona sense la mínima capacitat d’aportar res de bo a la cosa pública i, ara, se’l veu (www.lavozlibre.com)  a Eivissa en el més pur estil “Berlusconi” degustant els plaers de la vida. I amb quins diners...? Els ingressos que li coneixem els ciutadans, com a càrrec electe per dues bandes, són públics i, si en té d’altres, com a la cartera es barregen tots plegats... i si va de gorra i ho paga altri: a canvi de que? És persona escollida per les urnes per exercir l’administració de la cosa pública i l’efecte que ha causat als ciutadans que li paguen els sous públics (per fer no sé què), molts dels quals passen mil penúries per arribar fi de més i/o li han pres la casa per no pagar l’hipoteca, ha degut estar demolidor, i no sé que en pensaran especialment aquells que generosament li han dispensat el vot i han fet possible que sigui diputat i regidor.

Els dirigents del món del futbol que viuen com a reis, es gasten els diners de les aportacions voluntàries al sistema d’aquells aficionats, però la bona vida que es foten alguns polítics (amb ostentació inclosa) la paguem per imperatiu legal, per tant no voluntària, amb els impostos tots els contribuents, inclosos aquells que més penúries passen, que en són molts.

Quin sistema tan pervers que alberga situacions tan indignants, oi?  I és legal, eh? De forma que, ràbia... però contenció i respecte, no sigui que ens portin al jutjat per comentar-ho. 

17 de juliol de 2011

                                          Qui deteriora el sistema?                                                         

Fa uns dies un periòdic català de tirada nacional va fer un debat amb una vintena de persones amb perfils transversals i edats diverses, però amb una mateixa conclusió: els representants polítics no els representen. Desil·lusió, avorriment, indignació, emprenyament i, fins i tot, vergonya, són els sentiments que afloraven quan als ciutadans se’ls preguntava pel funcionament del sistema polític i, pel que es desprenia, de passar de la política tot hi haver molt de jovent, res de res. La seva indignació es genera precisament per estar molt ben informats i sostenien afirmacions demolidores: «A mi em faria vergonya que un 83% de la gent no confiés en mi”, referint-se als polítics i a enquestes recents. “Només se’n recorden de nosaltres quan votem i s’obliden que els paguem el sou».  Les retribucions es van citar en gairebé totes les intervencions. El gran defecte de la política és que s’ha convertit en un modus vivendi, afirmaven: «Nosaltres (comentava una funcionària) ens hem d’estrènyer el cinturó, però, i ells què? Hi ha metges que salven vides i cobren quantitats irrisòries, els polítics ens arruïnen la vida, abusen del sistema i ningú els hi demana responsabilitats directes i personals».
El tema del salari, entre molts, pot ser va ser el més debatut, perquè en temps de crisi financera i com a conseqüència crisi social, el blindatge que del seu sou se n’han fet els polítics es considera una greuge comparatiu vers tots aquells ciutadans que l’han perdut, o no l’han tingut mai, sent aquells mateixos els que posen als polítics en els seus càrrecs amb el seu vot, però quan hi són no poden decidir sobre el sou que han de cobrar, ni sobre la feina que han de fer. Els polítics, juntament amb els als directius financers són els únics, en aquest mont, que es posen, ells mateixos, el seu salari. És una gran incongruència. És un gol que ens han colat i que, lluny de beneficiar el sistema polític, el deteriora.
Així, lluny de poder remunerar als dirigents que ens governen a partir d’un resultat de la seva gestió, com seria lo habitual en el món privat i empresarial, cal, com  a mínim, una normativa legal que referenciï els salaris públics per nombre d’habitants (en el cas dels ajuntaments, per exemple), amb uns límits, mínims i màxims, ben delimitats que eviti els abusos que es venen registrant en l’actualitat com s’ha vist en els últims mesos en el cas de molts ajuntaments ben propers.
Els indignats som molts i no només en el sistema que tenim, que segueix sent el menys dolent dels que coneixem, sinó per l’ús i l’abús que els dirigents en fan d’ell. 

10 de juliol de 2011

L’alcalde es puja el sou


Em diuen que l’alcalde del meu poble, l’Aldea, s’ha doblat el sou en encetar aquesta nova legislatura municipal. Bé, jo sóc defensor dels sous dignes per qualsevol feina, sobre tot si es fa ben feta, i també per la de fer política, feina per administrar els interessos col·lectius dels ciutadans, feina honrosa on en hi hagin. Però el dilema, ara i avui, no és aquest perquè si algú es mereix un sou digne en política és precisament en l’àmbit municipal on la dedicació i el sacrifici personal es impagable i, ben segur, les arques municipals no trontollaran més per 1500 ó 2000 euros d’increment al més. El problema és l’efecte psicològic pel moment que estem vivint i el greuge comparatiu amb aquells ciutadans, especialment jovent, que estan passant penúries per manca de feina, de salari i per l’insert futur immediat. En un moment en que molts ajuntaments propers,  Tortosa o l’Ametlla de Mar, entre d’altres més llunyans com Igualada, Mollerussa, Palafrugell, per exemple, es baixen substancialment els sous conscients del greuge comparatiu que pot representar mantenir-los o, encara més apujar-se’ls, pot ser d’efecte demolidor. La reflexió, en tot cas, passa per una normalització de les remuneracions als polítics en general. Cal un estament superior (en aquest cas llei o  normativa) que ho reguli. Ara, els polítics i els alts directius financers són els únics que es posen el sou ells mateixos. La temptació fa temps que està servida.