PUBLICITAT

28 d’agost de 2009

S’ACABEN LES FESTES

Declinen les festes majors al mateix ritme que ho fa l’agost prenyat de gent que torna al poble i de gent que ens visita cridats pels nostres reclams, amistat, paisatges i també les nostres festes que, no en tinc cap dubte, no han estat a l’altura de les circumstàncies per la prudència que els temps i les butxaques ens demanen, a manca d’una inflexió en la despesa i en els dies de festa. Els promotors de les festes majors, principalment ajuntaments, no han tingut en compte la situació que vivim, tot i sent les seves arques les principals perjudicades i tot i sent ells els primers en queixar-se de que la crisi els ha minvat els ingressos grassos que havien gaudit en els últims anys. Segurament continuaran queixant-se però, alerta!, perquè el govern central està anunciant la recuperació de diners anticipats perquè no tenen el retorn en impostos que s’havia previst. S’ha perdut una bona oportunitat de reduir la despesa, en qualitat (atraccions més econòmiques) i en quantitat (menys dies de festes). Mai tindran una raó tan important i poc discutible per fer-ho. Deu dies de festa major, com s’han fet en alguns pobles, en les circumstàncies d’avui sembla una exageració. Sóc conscient de que és una opinió antipàtica, ho sé, la majoria de gent vol festa, però també la festa s’ha d’administrar en el principi que les despeses es gestionen a tenor de les entrades, i les entrades ja fa mesos que no són les que eren i tardaran en tornar-ho a ser.

(Diari de Tarragona 28-08-09)

22 d’agost de 2009




EL VI I LA SAL

La calor, molta calor, està protagonitzant titulars permanents en les notícies d’aquests dies. L’oratge deu ser la conversa més recorrent en qualsevol època de l’any. És igual el moment, el lloc o les circumstàncies: iniciar una conversa parlant de l’oratge a tots ens va bé, sempre té continuïtat. Parlar del vi i la sal, conjuntament, ja no és tant habitual. Són dues matèries que, tot i que és habitual coincidir a les nostres taules, no tenen aplicacions culinàries conjuntes però sí són, aquests dies, notícia destacada a les Terres de l’Ebre.

La vinya a la Terra Alta i les salines de la Trinitat, a la Punta de la Banya, dos activitats ancestrals d’aquestes terres, comparteixen espais informatius aquest dies. Són conreus separats per certa distància, altitud, cultura i diferència paisatgística però connectats per l’Ebre i, enguany, per la calor i la manca de pluja, factors, ambdós, que segurament beneficiarà la qualitat dels seus productes: el vi i la sal. El raïm es presenta en unes expectatives extraordinàries superant l’any anterior i de la sal també se n’espera bons resultats. Però hi alguna amenaça. Els excedents de collites anteriors, descens del consum i per tant preus inferiors en el cas del vi i limitacions d’espai per créixer, per la protecció ambiental, en el cas de les salines, són factors que hi juguen en contra.

El vi i la sal es respecten, no es barrejaran mai, però quan es trobin a la taula alguna història comuna es podran explicar.

(Diari de Tarragona 21-08-09) (Imatges del Diari de Tarrragona)

15 d’agost de 2009



UN CARAGOL TREU BANYA


Fa pocs dies escrivia en el meu blog sobre la flor de l’arròs. Està florint: és un procés que dura pocs dies i crida l’atenció si encertes el moment de veure’l i, si escau, de gaudir-lo i fotografiar-lo. Recomanava a qui es passegés pel Delta que ho fes a peu, en bici o, sinó, que obrís les finestretes del cotxe per sentir l’olor de la palla verda i de l’arròs florint. Prèviament vaig fer unes fotos mentre guaitava per les vores de la Sèquia Mare, com denominem el desguàs dels arrossars que justament divideix els termes de Deltebre i l’Aldea i desemboca a la badia del Fangar —una branca directament i l’altra mitjançant la Bassa de les Olles—, perquè sempre hi ha la possibilitat de veure alguna polla d’aigua, ànecs o altres aus. Malgrat ser aigües poc netes, sempre hi ha també algun pescador de canya amb l’esperança de pescar poca cosa més que alguna tenca o alguna anguila.

Me va cridar l’atenció unes peces (moltes) color rosat enganxades a les tiges del senill, desconegudes per a mi. En poques hores he sentit pagesos alarmats, perquè diuen que es tracta d’ous d’una plaga de caragols gegants forans que es mengen els guaixos de l’arròs.


La mosca negra, el musclo zebrat, el cranc roig, el silur, la marea roja, el corb marí... i ara, plaga de caragols. Aquí fa cap tot. Deu ser veritat allò que “a gos flac tot li són puces”? L’arròs va florint innocentment, mentre els caragols l’esperen traient banya.


(Diari de Tarragona, 14-08-09) (Fotos: ACN D. Tarragona)

9 d’agost de 2009




LA FLOR DE L’ARRÒS


Si entreu al Delta de l’Ebre i aneu en cotxe no tanqueu les finestretes, baixeu i passegeu: notareu la llum mediterrània que obliga a fer-te ombra amb la ma al front per veure el paisatge i la humitat que s’enganxa al cos; sentireu l’olor de la palla verda i de la flor de l’arròs, una espiga encara verda, empolsada de pol·len blanc com si li hagués nevat aquesta nit, un manà particular només per cada planta.

El Delta ja porta un parell de mesos tenyit de verd. A la tardor es vestirà de groc, per les fulles caduques dels arbres, i de gris per la terra seca que descansarà fins la propera primavera quan la lluentor de l’aigua torni a envair la seva intimitat per fer germinar la nova llavor i brotar una nova verdor. D’aquí pocs dies, acabant l’estiu, esdevindrà una immensa catifa daurada teixida tija a tija, guaix a guaix, per la planta reina madura, a l’espera de la sega i recol·lecció. Mentre, ara, l’espiga floreix. Puja prima, esvelta, esblanqueïda i innocent trencant la verdor del seu entorn i alertant als pardals depredadors de que aviat podran picotejar el seu gra més preat a la zona.


(Blog de l'Avui 9-07-09)

8 d’agost de 2009

LES FESTES DE LA CRISI

Quan arriben els dies de festa major als nostres pobles, en una època de crisi com la que estem passant (sens dubte la més ferotge que els contemporanis hem viscut, sense contar les recents guerres passades i les seves conseqüències econòmiques i socials) no estalviem recursos. Ans al contrari: com qui es refugia en la festa per apaivagar les dificultats quotidianes, tirem de totes les despeses hagudes i per haver i procurem fer una excepció d’aquelles restriccions obligades que fa dies que practiquem. No em consta cap dada, ni tampoc m’he entretingut a esbrinar els pressupostos dels nostres ajuntaments, que s’han esforçat a mantenir el crit al cel des que la crisi va començar a ensenyar les dents —i algun queixal—, que no tenen ingressos suficients per poder portar a terme les seves inversions i despeses pressupostades, principalment per la minva de permisos d’obres en els municipis, i altres impostos.

Tampoc em consta que les aportacions dels ciutadans, aquelles invitacions o abonaments que ingressem als ajuntaments per gaudir a fort fait de tots els actes, siguin enguany més econòmiques que les dels anys anteriors. Els bous, els sopars, els correfocs, les nits de ball, els menjars multitudinaris de germanor i uns espectaculars focs d’artifici per tancar l’última nit la festa major, tendeixen a ser com tots els anys, o millor, si s’escau.

Hi ha crisi, però són festes. Ja ho notarem per un altre cantó.

6 d’agost de 2009

ELS MURS DEL DELTA

Ha sortit a la premsa un projecte de Jordi Galofré per la construcció de barreres de formigó en un parell de llocs del litoral deltaic per intentar contenir la pujada del nivell del mar. A la pàgina web del Departament de Medi Ambient i Habitatge, que nombren a la notícia, no hi he sabut trobar cap informació al respecte. Els murs no agraden a ningú, són barreres antipàtiques per naturalesa. Els ecologistes, consultats, ja s’hi pronuncien en contra en el mateix article, tot i que no aporten cap solució alternativa, donant per suposat que també estan preocupats per l’enfonsament del Delta.

Tenim dues alternatives: deixar-ho com està o fer-hi alguna cosa. En el primer cas, de la mateixa manera que la naturalesa ha anat acumulant sediments al llarg dels anys, ara ja no n’acumula tants i, a més a més, el mar pot pujar de nivell; per tant, així com es van anar ocupant terrenys quan el Delta creixia, ara s’hauran d’anar desocupant a mesura que minva. En el segon cas, si hem de protegir el Delta ja estem fent tard. Des del 2003 que es parla de consorcis de protecció, se’ls hi han canviat els noms, els components, els pressupostos; han canviat els colors dels governs tant a Madrid com a Catalunya, s’ha debatut sobre l’aigua, el riu i la vida, i el Delta segueix en perill. Després de més de sis anys de polèmica, encara no s’hi ha fet res. Seran galgos o podencos i ho podem seguir discutint mentre ens mosseguen els garrons.

(Diari de Tarragona 1-08-09)