LA FLOR DE L’ARRÒS


Si entreu al Delta de l’Ebre i aneu en cotxe no tanqueu les finestretes, baixeu i passegeu: notareu la llum mediterrània que obliga a fer-te ombra amb la ma al front per veure el paisatge i la humitat que s’enganxa al cos; sentireu l’olor de la palla verda i de la flor de l’arròs, una espiga encara verda, empolsada de pol·len blanc com si li hagués nevat aquesta nit, un manà particular només per cada planta.

El Delta ja porta un parell de mesos tenyit de verd. A la tardor es vestirà de groc, per les fulles caduques dels arbres, i de gris per la terra seca que descansarà fins la propera primavera quan la lluentor de l’aigua torni a envair la seva intimitat per fer germinar la nova llavor i brotar una nova verdor. D’aquí pocs dies, acabant l’estiu, esdevindrà una immensa catifa daurada teixida tija a tija, guaix a guaix, per la planta reina madura, a l’espera de la sega i recol·lecció. Mentre, ara, l’espiga floreix. Puja prima, esvelta, esblanqueïda i innocent trencant la verdor del seu entorn i alertant als pardals depredadors de que aviat podran picotejar el seu gra més preat a la zona.

(Blog de l'Avui 9-07-09)