PUBLICITAT

26 de setembre de 2010

S’esvaeix la grogor del Delta




Els pagesos arrossaires miren al cel. Ha deixat de plorar. Ells també. Bufa el mestral, el vent de dalt aquí es fa notar sovint i, ni sempre, quan fa falta. Avui va bé, l’arròs necessita un punt de secor per ser segat. La catifa groga del Delta, daurada fins la sacietat en els últims dies d’estiu, es veu retallada, esquilada minut a minut, de nit i de dia, mentre bufi el vent, per les màquines modernes que la nova tecnologia els permet enfangar-se, com ho ha fet l’home durant tan de temps fins on ha calgut, sense que peti el seu sistema informàtic ni deixi de funcionar l’aire condicionat de la cabina del conductor. Ara és igual el preu de l’arròs —ja en parlarem—, la crisi —ja s’arreglarà—, l’atur —avui treballem—, les eleccions —encara manquen dos mesos. No cridem el mal temps. Cal arreplegar la collita, abans que el cel s’entristeixi altra vegada i torni plorar.


El Delta perdrà la grogor transitòria de l’estiu, s’ensacarà l’or de la collita que es perdrà en els mercats de l’oblit i tornarà la grisor de l’hivern, els aiguamolls salvatges, el caragol poma i el cranc roig, fins que es tornin a remoure gleves pensant en una nova collita i el pagès, que no deixarà de mirar el cel, algú el tocarà al muscle i li recordarà que encara hi ha crisi, atur i també eleccions. Es fregarà els ulls i es preguntarà: on sóc?


(Blog Avui + El Punt 26-09-10)

24 de setembre de 2010

Els bous a debat





Un debat intens, la festa dels bous a les Terres de l’Ebre, articles seriosos, arguments per a tots els gustos, i molts missatges insultants. És la llibertat d’expressió, la facilitat de comunicació, Internet, Facebook, Twitter, Messenger, blogs, tertúlies radiofòniques i televisives, on tothom pot dir la seva i, a fe de Déu, que és bo que així sigui i es faci.


Canvien les costums, les tradicions evolucionen i allò que abans ens semblava normal, avui pot ser una aberració, però les lleis es poden canviar i fer que canvien els comportaments, malgrat hi ha altres preocupacions ciutadanes per les que el Parlament no s’hi preocupa ni se n'ocupa —ara em ve al cap els problemes flagrants d’ocupació d’habitatges per estranys que no hi ha manera de treure’ls—, els correbous estan passant per l’adreçador.


Sens dubte, amb tot l’enrenou que ha portat i segurament portarà, hi haurà un abans i un després de la Llei aprovada pel Parlament que, en una bona filosofia, prohibeix —i sanciona pel seu incompliment— una sèrie d’accions que portin a evitar el sofriment de l’animal i, en el seu esperit, hauria de pretendre regular i aportar bones maneres —que no blindatge de la festa— que acabin repercutint en el respecte i la protecció de l’animal i dignificar la festa, les persones i també el territori, tot i sabent que sempre hi haurà qui —lícitament— opini que s’ha d’anar més lluny. Els qui ho coneixem de prop, sabem que, en aquest sentit, s’ha avançat molt.


(Blog Avui + El Punt 24-09-10)

21 de setembre de 2010

No vull fer vaga d’avi




Soc iaio i havia passat per alt la “pastranada” que incita a fer vaga el dia 29 els avis que cuidem als nets. Ara la recupero perquè, no és cosa banal, sembla que ser un Secretari General d’UGT dona dret a dir qualsevol bajanada i, al damunt pretendre que vagi a missa.


Una vaga que arriba tard, quan la xifra d’aturats ja és descomunal i descontrolada, en mans dels sindicats que han defensat al govern de ZP a capa i espasa, desviant sempre les seves debilitats cap a l’oposició —fins i tot la vaga la volen decantar contra al PP—, ara fan mans i mànigues per a que tingui èxit i, com a últim recurs, o un de tants, criden fins i tot als avis que, recordeu aquella propaganda, “estan molt ocupats”.


Repeteixo el que escrivia al més de juny en aquest mateix blog:


“Les vagues es fan quan s’ha de plantar cara al govern per alguna cosa que no fa o no fa bé. Allò que s’havia d’haver fet allà pel 2008. Ara que, bé o malament, està corregint, encara que forçat per mamà Europa i papà Obama, la vaga farà més mal que bé. Els veig despistats. Tenen a la gent cansada. Treuen pit a deshora...”


Ara ens surten amb la vaga dels avis per deixar de cuidar el nets, però estem tan ocupats que no tenim temps ni de riure la seva ridícula petició. Encara falta veure si la faran els que estan a l’atur —que pot ser tenen poc que agrair-los— i els que encara tenen la sort de treballar que no estan per perdre un dia de salari, a més a més dels seus complements, perquè saben el què costa conservar la feina i arribar a fi de mes.


Un avi amic meu m’ha dit: Jo, per si de cas, el dia 29, pel matí, miraré de portar a Alexandra a la guarderia, per la tarda l’aniré a buscar i la portaré als gronxadors de prop de casa, on li donaré el berenà, mentre els pares acaben la jornada de treball. Si em trobo un piquet “informatiu” li diré que no vull fer vaga i renunciar, ni un sol dia, a sentir-li dir: iaioooo!!, amb tots el seus complements.


Estic amb ell. Li recolzo la decisió.

 
(Blog Avui + El Punt 21-09-10)

19 de setembre de 2010

Caixa Tarragona: allò que el vent s’endugué



Recordo a un home, mudat, amb una cartera, que sovint passava pels masos —i segurament per les cases del poble, però com jo vivia en un mas, així ho vaig viure— i recollia els calerons que havíem estalviat, en unes petites guardioles metàl•liques de les que només ell en tenia la clau. S’ho enduia i ho posava a la llibreta de cada titular. Deien que era l’home de la Caixa de la Diputació de Tarragona i que allò ajudava a fer estalvi, principalment entre els infants, gent jove i gent gran. Recordo al personatge, amb noms i cognoms, que reservo per respecte, que posteriorment va ser el delegat de la primera entitat financera que s’establia al meu poble. Tot un signe de progrés. Tota una història. Posteriorment, uns quans anys després, jo mateix vaig entrar a treballar en una entitat financera i, tot recordant la figura d’aquell senyor de la Caixa, vaig anar entenent el valor de la feina pionera que havia fet.


Ara la Caixa de Tarragona desapareix en la immensitat dels oceans financers, en el tsunami de la crisi i en el cicló de les males gestions que porten aquests vens huracanats que s’enduen noms, il•lusions, rètols, logotips, icones, empleats i història.


Les fusions no són ni bones ni dolentes fins que no es demostri. El que sí està demostrat és la nefasta gestió d’aquells que les l’han portat en aquest fatal destí, obviant —per no repetir-me— la descarada pujada de sous dels seus responsables, que no té nom, si no li posem el del bacó.


(Diari de Tarragona 19-09-10)

17 de setembre de 2010

Reserva de la biosfera




A l’Ebre es parla de la reserva de la biosfera. Bé, en parlen els polítics i, sent una bona cosa, com les eleccions estan a la voltar el cantó, pot tenir un flaire electoral i pot ser que la gent s’ho miri de gairó.


Fa 40 anys (1970) la UNESCO va posar en marxa el projecte “L’Home i la Biosfera” amb l’objectiu de mentalitzar la humanitat del recursos naturals, seleccionant unes zones geogràfiques del planeta com a àrees de reserva de la biosfera. En l’actualitat en hi ha més de cinc-centes en més de cent països del món.


Un tema interessant, per nosaltres mateixos i, especialment, per les generacions venidores a qui els hem de deixar un llegat ecològic, com a mínim, com l’hem trobat i, si pot ser, millor.


Però amb tot això, no ens perdem. Les reserves tenen el reconeixement internacional però la sobirania és de cada país, per tan no perdem el dret a decidir i, en segon lloc, el projecte parla de la conservació de la biosfera i també de desenvolupament econòmic i humà de la zona. Complint per tan amb la filosofia del projecte, preservant el medi, però també desenvolupant el territori.


Amb aquestes condicions: som-hi!

(Blog Avui + El Punt 17-09-10)

11 de setembre de 2010

Siguem pràctics




La necessitat d’una segregació de Catalunya de la resta de l’Estat espanyol és un esperit que s’ha mantingut pràcticament des de fa ja quasi 300 anys després d’aquell desgraciat 11 de setembre, unes èpoques amb més convicció que d’altres amb esdeveniments circumstancials com les guerres, les dictadures, la monarquia i altres menys circumstancials i de caràcter permanent, com han estat sempre els poders fàctics de Madrid —i no només els governamentals—.


Anant als nostres dies, aquest esperit, aquest sentiment, aquesta necessitat està en un punt àlgic com a conseqüència de noves circumstàncies recents —rebuig de l’Estatut, crisi econòmica i financera, consultes dels ajuntaments, manifestació del 1o de juliol, eleccions catalanes a la vista, ect.—, però, sentiments i drets a banda, que ja hi són, i prou, cal una fulla de ruta, amb tota seguretat a llarg termini, que passa, no només per la via política, sinó també, i especialment, per la via social i econòmica amb la complicitat internacional, començant per la Unió Europea.


En aquest sentit l’article d’aquest periòdic “Independència: surten els comptes” (que recomano) (http://avui.elpunt.cat/noticia/article/4-economia/18-economia/297813-independencia-surten-els-comptes.html), aporta noves idees i manifestacions solvents en aquest sentit que cal tenir en compte.


Siguem pràctics. Sense descartar-ne cap dels altres, aquest camí és important i, imprescindible.

(Blog Avui + El Punt 11-09-10)

7 de setembre de 2010

I tot això qui ho paga?





“O Palacio do Planalto”, és la seu del president del Brasil. Al quart pis, una màquina treballa a tot vapor per la propera candidatura de l’actual partit al govern. Enguany hi ha eleccions. Una xarxa muntada a la Secretaria de Relacions Institucionals de la Presidència de la República, dirigida per un ministre que, amb dues agendes governamentals de noms molt pomposos —Programa d’Acceleració del Creixement i Consell de Desenvolupament Econòmic i Social— dona sopluig i semblança legal a viatges i dietes per fer campanya electoral, pagant-ho amb càrrec a les arques públiques. Ho denuncia un prestigiós diari —“O Globo”—.


Brasil fa molts anys que té democràcia o, millor dit, eleccions presidencials i partits polítics en joc, malgrat uns anys tèrbols amb imposicions militars i, tot i que es pot considerar consolidada, no s’escapa, ni amb un prestigiós president d’esquerres, Lula —que ara acaba—, de la temptació d’usar el poder, però sobre tot les arques de l’estat, per fer campanya electoral en favor del seu partit i del seu candidat, Dilma —candidata en aquest cas—.


I aquí? Com ho tenim això?


També s’atansen eleccions i veiem al president del govern central, al de la Generalitat, i a ministres i consellers voltant i fent campanya electoral. Si més no fan mítings, parlen del que han fet, del que farien; pelen als contrincants, tal com cal, etc. Seria bo saber en quina tarja de crèdit es paguen aquests viatges, combustible, xofers, dietes i, a la fi, quin compte ho suporta: el de les arques estatals que paguem tots els contribuents o els comptes personals, de cada u, o els dels seus partits?


Hi ha també, dintre dels nostres governs, com en el brasiler, una màquina que treballa a tot vapor per les properes candidatures en favor dels partits que avui encara governen, amb càrrec a les arques públiques?


Estan els comptes clars i ben separats? Hi ha prou transparència?


Ho sap algú? Ho pot explicar algú?


Si ho sap algú, que ho expliqui. I, sinó, que ho expliquin els mateixos interessats: aquells que provoquen les despeses o els mateixos partits. Igual guanyen més credibilitat i més confiança política, que falta fa, si ens diuen qui ho paga. A la gent li agradaria saber-ho i, a més a més, en té tot el dret.


Vinga!, expliqueu-ho, valents... Quedareu de conya!!

5 de setembre de 2010

La banda i la festa major




Les festes majors de Tortosa venen sempre a tancar el cicle de festes estiuenques de la comarca. Els bous, protagonistes estrella de la majoria de festes majors d’aquestes terres i especialment enguany que han tingut més que mai un caire reivindicatiu com a festa i com a tradició cultural, per la quantitat de vectors que comencen a girar-se-li en contra, no hi són a la capital de les Terres de l’Ebre, des de fa molts anys . Confesso que no sé si com a correbous hi han estat mai. Tot i així hi han estat intensament a les pedanies i als pobles del costat, com a tot arreu. En els últims anys la festa del Renaixement ha prosperat com a divertiment i com a nova expressió cultural, però no li fa ombra a la festa major que es manté amb la més pura tradició, fins hi tot la de la gent que les aprofita per marxar de la vila i fer algun viatge, costum arrelada en alguns pobles per aquella gent —una minoria, normalment— que té poc interès amb la festa major.

La Banda Municipal, que ha estrenat enguany casa de música, d’un aguant, resistència i consistència inusual, és, des de fa molts anys, l’expressió cultural musical que no falta a la cita de la festa major. El mestre Grau, malgrat les dificultats de l’estiu —viatges, vacances, relax...— disposa els assajos i les músiques per la cercavila —proclamació de pubilles, ofrena— i per la processó de la Cinta, amb l’esclat musical i emocional del pasdoble Tortosa, del mestre Monclús.


(Diari de Tarragona 5-09-10)

1 de setembre de 2010

Sí, sí, setembre... i ara què?


És com una meta, començament, pauta, com un repte o com un “tornem-hi que no estat res”, però tot un glop d’esperança on hom fa l’última l’embranzida per arribar a fi d’any, per veure si el proper serà millor. Avui parlen de setembre, encara que des de dues vessants diferents, dos bones plomes de La Vanguardia —Joana Bonet i Quim Monzó— que possiblement s’incorporen després de vacances i, es nota, el mes que comença no els hi és indiferent. Jo he canviat el color de la capçalera del meu blog, per començar a mostrar aquella grogor del Delta que comentava dies enrere, en un mateix paisatge retratat a finals de la tardor amb la lluentor de l’aigua que inundava els arrossars, amb la verdor de la primavera quan l’arròs començava a créixer i, ara que ja rebeca, ensenyant el color d’or de la collita que es produirà, enguany amb una mica de retard, cap a finals de setembre (sempre setembre). El massís de Caro, impassible, com si res fos amb ell, al darrere, no canvia de color, però també li canviarà la vida perquè els boletaires senten flaires de bona collita, s’exciten, fan plans i afilen les eines perquè ja somnien amb els seus rovellons, camagrocs, llenegues i fredolics.


Els polítics també les afilen però es repeteixen amb discursos cançoners i va per a més llarg; ens deixaran recuperar —encara que no molt— l’alè de l’estiu mentre, a les Terres de l’Ebre, mirem de pair pel nostre compte els problemes de la mosca negra, el caragol poma, la caiguda del preu de la garrofa, l’aturada de les obres de la variant de l’Aldea i la de les excavacions de la cova prehistòrica de Benifallet, les algues del riu Ebre, els robatoris de musclos o la deficiència de la instal•lació elèctrica de les salines de la Punta de la Banya..., tot plegat en contra de la nostra butxaca i també de la nostra moral.


Això és lo reclam de l’Ebre i, malgrat hagi arribat setembre, continuarem reclamant allò que no considerem just o ens perjudica al territori.