PUBLICITAT

30 de gener de 2011

                                                      Core Capital

Es coneix poc aquesta expressió fora de l’àmbit financer. És una denominació interna, dels experts, d’aquells que maneguen els amagatalls de les enginyeries financeres i les xifres dels balanços de caixes i bancs, encarregats de presentar els seus comptes clars o d’aparentar-ho. El “core capital” és un ràtio, índex de relació entre el capital bo (aquell que aporten els socis i el que procedeix de la capitalització dels beneficis d’una entitat financera), en relació als actius ponderats per risc. Dient-ho més planer: el percentatge de capital bo, potent i fiable sobre els crèdits i préstecs donats a la clientela. Aquelles sopes que se sap de quin pa es podran fer, es de dir, els diners en que es cobriran els préstecs d’aquella part de la clientela (els morosos) que no pugui tornar el seu  deute (la mora). Aquesta és una exigència que bancs i governants s’imposen en els acords de Basilea, lloc on es troben per prometre’s mútuament que quan tornaran a casa seran bons xiquets. El percentatge exigit està sobre el 7% i aquí el govern espanyol l’ha situat en el 8% i els ha dit a les caixes que qui no hi arribi s’ha de convertir en banc. Veient que qui compleix en escreix, La Caixa, amb més del 10%, ja ha donat el primer pas, ja sabem el destí que els espera a les dues recents fusions (Unim i Catalunya Caixa), que no compleixen l’exigència. El que no sabem és per què no es penalitza als responsables de tan nefasta gestió.

(Diari de Tarragona 30-01-11)

23 de gener de 2011

                                          Cal alguna espurna                                                                                                         

Baixen les temperatures, es refreda el cap d’una setmana calenta en declaracions polítiques, guspires de les friccions d’un temps de canvis que no van més enllà (les friccions, sí els canvis). Tampoc cal que la contenció verbal sigui tan hermètica i, sense conduir mirant pel retrovisor, ni eludir cap responsabilitat de les que té entre mans el Govern, no deixa de recordar que la situació que ens trobem, altres l’han gestionat fins ara i cal també que assumeixen les seves responsabilitats, si més no col·laborant en les solucions d’aquest futur incert que, a excepció de les expectatives alemanyes, encara està lluny de entreveure cap claror en el túnel fosc on estem posats. Es discuteix sobre els “pinganillos” del Senat, però ningú posa en qüestió la seva reforma o eliminació, conveniència general de tota la classe política, després de trenta-tres anys d’ineficaç existència i elevat cost. Més prop s’esbatussen per un Hospital que tothom sap que es farà, més tard o més d’hora, a tenor de les circumstàncies econòmiques i també de la voluntat política, que hi és. Pren forma la Delegació, amb algunes cares noves i altres d’anteriors mandats que repeteixen i a la cuina d’en Mas-Colell, es couen mesures contundents que afecten al gasto de la Generalitat, als serveis no imprescindibles, a la plantilla dels eventuals i, una novetat, a la venta de patrimoni. L’escull, però, segueix estant a Madrid, on el més calent és l’aigüera.

(Diari de Tarragona 23-01-11)

17 de gener de 2011

Temps i gestió   

Són dies d’arrancar, de moure, de posar-se en marxa. Ho ha fet l’any nou, ho ha fet també el nou Govern de Catalunya i, aquí, la delegació de l’Ebre. Canvis de dirigents, elegants, respectuosos i civilitzats tal com correspon a una societat civilitzada socialment i políticament madura. Els mitjans de comunicació se’n fan ressò buscant aquella sortida de to, aquella relliscada en alguna declaració, aquella rebuscada actitud demagògica (forma impura de govern democràtic, que consisteix a exercir el poder a profit de les masses indisciplinades, segons el concepte aristotèlic, un dels que defineix la Enciclopèdia Catalana). Les declaracions són parques, moderades, però se li treuen tota la punta que donen. Ben fet, però aviat per fer-ne cas. Està tot molt tendre. Han parlat alguns consellers, també alguns dels càrrecs del territori cridats a nivells alts de responsabilitat en el nou Govern, però manca temps per governar i fer funcionar el país, i fer declaracions que no es quedin en intencions i també temps pels observadors poder debatre l’acció del nou Govern que porta pocs dies, més que governant, prenent posició i decidir de quin pa s’han de fer les sopes. Les expectatives són altes, tan pel llistó on les van situar en campanya electoral els que han guanyat les eleccions, com per les necessitats que tenim a tenor de la situació precària en que ens trobem i no depèn només de declaracions. Ara cal temps i després gestió.  

(Diari de Tarragona 16-01-11)

4 de gener de 2011

L’any que ve

No recordo altra coincidència amb l’acabament de l’any juntament amb la fi d’una legislatura. Enrere deixem un 2010 ple d’incerteses  que no s’han esbandit en acabar l’any i potser tampoc s’esbandiran pel fet d’encetar-ne un de nou. La fi de les turbulències del Tripartit i el començament d’un altre govern no són garantia que hagin de millorar les coses de cop a partir del dia 1 de gener, malgrat el flaire de confiança cega, pura fe, que envaeix l’ambient polític i també el social i l’econòmic. És una càrrega de responsabilitat descomunal que cau a sobre el nou govern de Catalunya. Les Terres de l’Ebre estan ben representades al Parlament amb sis diputats, quatre dels quals són del partit que ens ha de governar i hi tindrem, ben segur, gent del territori amb responsabilitats importants, la qual cosa ens ha d’assegurar suficient poder polític territorial per dur a terme projectes ja començats, projectes parats i altres que s’han de posar en marxa de vell nou.

La crisi de Lear i Indo, amb un  paquet d’aturats engreixat per una munió de petites empreses de la construcció, i altres sectors que se n’han anat en orris, ha deixat una depressió social a la zona que no es remuntarà a curt termini. Enrere queda el Passador, el pont que uneix les dues parts del Delta com l’obra més emblemàtica acabada el 2010, juntament amb la captació i impulsió del canal Xerta-Sènia i molt més enrere encara, totalment penjada, l’estació intermodal de mercaderies de l’Aldea, congelada pel primer Tripartit allà per l’any 2003, al igual que els camps de golf de Vinaixerop i Fadesa. Ara es parla, una vegada més, del desdoblament de l’Eix de l’Ebre, infraestructura que facilitaria l’accés al litoral des de Saragossa, i també de l’anell viari del Delta, projecte al que el pont del Passador li aplana el camí, així com del nou Hospital de Tortosa i nous serveis en el de Móra, o el desenvolupament portuari dels Alfacs o dels parcs naturals, temes del programa electoral del partit que ens ha de governar, que representen feina i progrés, que és el que ara ens manca.

Les empreses catalanes estan fent una forta estirada en exportació, la qual cosa fa que millori les perspectives per al 2011, però amb poca incidència a les Terres de l’Ebre on, de moment, només es coneix una inversió aprovada pel Govern de €37 milions  per començar les obres del canal de l’Aldea-Camarles. Del polígon Catalunya Sud, que ha de ser un motor potent pel desenvolupament del territori, es veuen poques senyals de vida.

(Diari de Tarragona 2-1-11)