PUBLICITAT

30 de gener del 2010

VINDRÀ LA PRIMAVERA?




Anit la lluna era plena, rodona, brillant, i gran i vermellona quan sortia. L’associo al mestral. Nits de vent de dalt, que la fan més lluenta, que quan arriben aquí ja han recorregut la ribera de l’Ebre, espargint, que no dissipant, l’ambient nuclear.

Sé que la primavera passarà de pressa, és efímera com la vida i, per això, la vull forçar estirant-la perquè arribi més aviat. Aquí els ametllers floreixen aviat —ja ho estant fent: que atrevits!!— i les pomeres i els albergeners que he posat a la capçalera, situats més avall d’Ascó i també a la vora del riu, m’ajuden a cridar-la i advocar per a que continuen fent presència. Hi vaig passar el dia de la manifestació en contra del cementiri; encara no han florit (no és foto d’enguany) i els hi vaig dir que no tinguin por —ja en tenim prou natros—, que de moment treguin flor, que facin paisatge i ja en parlarem.

Vull fer un crit a la primavera, vull veure raigs de sol nets, dissipar asprors i sentir ambients desemboirats. Algú sap com es fa això?

(Blog de l'Avui 30-01-10)

28 de gener del 2010

LA BAUXITA I EL CEMENTIRI




Coneixem l’alumin com aquell metall lleuger, potser el més lleuger després del magnesi, tan utilitzat en la indústria per la seva mal•leabilitat, alta resistència a la corrosió de l’aire i la humitat, i la bona conducció tèrmica. Fins i tot l’usem en cuina per envasar —qui no s’ha embolicat, alguna vegada, l’entrepà amb paper d’alumini?—

Doncs, ves per on, l’alumini s’extrau de la bauxita, roca que resulta de la meteorització dels feldspats sota unes condicions ambientals càlides i humides, segons resa el Diccionari de la Llengua Catalana, i els feldspats són grups de minerals —amb sodi, potassi, calci o bari, silici i alumini— que en els països catalans es troba a les comarques de Fenolleda i Vallespir, de la Catalunya Nord i, ara, ves per on, al municipi d’Horta de Sant Joan, en ple parc natural d’Els Ports, el departament de Medi Ambient acaba d’autoritzar l’explotació d’una mina de bauxita.

Crida l’atenció, no m’ho negareu, que coincideixi al mig de la taca mascarada del polèmic incendi d’aquest estiu, que tant cueja i tanta polèmica està aixecant, que sigui un assumpte informat negativament per tots els estaments que hi han intervingut, que hagi estat denegat pel jutjat de Tortosa, l’Audiència Provincial Tarragona i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i rebutjat per l’Ajuntament d’Horta i el seu poble.

No sabria dir si és bo u és dolent, però estrany ho és molt: es nota l’olor de socarrim. I ara, el cementiri nuclear d’Ascó. Fort, no?

(Diari de Tarragona 27-01-10)

26 de gener del 2010

CHAPEAU per a l’alcalde D’ASCÓ ?




Ens hem de traure el barret...? No ho sé. Se n’ha sortit. Ha tingut nassos de passar de tothom.


No és que li la porti fluixa el Govern —que no governa—, l’oposició —que no pinta res—, les manifestacions ciutadanes —significatives i raonades, però encara pintem menys—, el Consell Comarcal —que no té cap força—, els ajuntament veïns —que ni els ha tingut en compte—; és que li la porta fluixa fins hi tot el Parlament de Catalunya que, ben clar, s’hi va pronuncia en contra.


I, finalment, en benefici de qui? Se suposa que del poble perquè, malgrat no s’ha fet cap referèndum, no crec que la gent d’Ascó si oposi gaire. Des del primer dia han callat i, per tan, atorgat. Es notava el diumenge. Vaig ser dels primers en arribar i el poble estava desert. La gent que es va manifestar pels carrers, vam anar arribant i érem pràcticament tots de fora —encara que no de lluny i per tan afectats— i a dures penes es veia algun veí traient el nas per alguna finestra. Tots: coto a la barraca.


La majoria aclaparadora (7 de 9) que hi ha votat a favor, no ens enganyem, diu ben clar el que deu pensar el poble.


Frustració total per als que ens hem manifestat en contra. Aquesta l’ha guanyat l’alcalde i el seu ajuntament. Veurem si, com suposem, hi acabarem perdent tots.


Ai!, si els de Guadalajara tinguessin sort...


(Blog de l’Avui, 25-01-10)

24 de gener del 2010

         LA FORÇA ESTÀ FETA

Entre mil i sis mil, és igual; ningú acaba fent be els números quan ha de quantificar la gent que assisteix a una manifestació. Acaba sent sempre una xifra interessada, i cadascú diu la que li convé. Però la gent que hem fet acte de presència a Ascó per manifestar la nostra disconformitat amb el cementiri nuclear sabem que n’érem molts. A més, com que el poble es costerut hem pogut veure’ns uns als altres mentre la gent serpentejava pels carres estrets de la vila.

No hem vist a l’alcalde ni a la resta de regidors, però ells, amagats al cau, sí ens han sentit a nosaltres, i també ens ha sentit el Govern, callat de moment com si atorgués, però com ERC i ICV, que també són Govern, hi eren, es donen per assabentats.

Sé que això es difícil d’entendre, però, els pobres mortals, cal que fem un esforç per veure fins on arriba l’enrevessada manera de fer política en aquest país.

Ara cal veure en que queda l’amenaça de CiU de fer fora de files als seus regidors si acaben votant a favor, i la posició del PSC al davant del seu regidor, si també hi dona suport. Els independents, és igual: ni fan ni deixen fer. Acostumats a les incongruències polítiques pot passar de tot.

La tancada al Consell Comarcal de la Ribera està bé, si més no, crida l’atenció.

La força està feta. La ciutadania que ha respost com cal, esgarrifada per una decisió local que pot afectar a tot un territori i a moltes generacions.

(Blog de l’Avui, 24-01-10)

23 de gener del 2010

                 “INICIATIVA” S’HI POSA AL DAVANT



Coneixeu allò d'en Quevedo? Si, home, sí... Quevedo explicava que tenia la fórmula per a que les dones li anessin al darrere i quan li preguntaven per la panacea deia, simplement: Tot és qüestió de posar-t’hi tu al davant d’elles.

Joan Herrera, d’ICV, després de donar tota la culpa als altres, s’autoproclama com a líder de la resposta social e institucional en contra del cementiri nuclear que l’Ajuntament d’Ascó vol per al poble riberenc.
Qui són aquesta gent!!

Demà, els d’ICV, es posaran al davant de la manifestació per a dir que els altres els hi anem a darrere. Més cara ja no li’n poden posar. No recorden que encara porten lo cul cagat —i el temps que el portaran— de l’afer d’Horta. I no només de l’incendi, que no es poc, sinó també de l’autorització que acaba de donar Medi Ambient per a l’explotació d’una mina de bauxita, dintre la taca de la cremada.

Seria bo que a la manifestació de demà, a Ascó, aprofitessin per parlar-ne. Però no ho faran: callaran com a “putes” —amb perdó i en tot respecte a l’ofici—

Avui ha elogiat, com no, a Saura i a Baltasar. A Saura per a que no li tinguin més pena i a Baltasar per haver firmat l’autorització de la mina de bauxita, suposo.

Qui són aquesta gent!!

(Blog de l'Avui 23-01-10)

22 de gener del 2010

               ENS PASSA DE TOT




Ascó es suma a la polseguera. La cendra d’Horta encara es remou —i es remourà encara més—, la merda del riu, a l’altura de Flix, encara no se sap quan es remourà, ni sabem si es remourà bé, i el cementiri —encara que nom de repòs, també de morts– de residus nuclears treu el nas com diguen: no volies caldo, doncs dues tasses.

Segurament aquest cementiri és més segur que les pròpies nuclears que prou disgustos ens van donant –encara hi deu haver partícules escampades pels voltants, de no fa molts de dies—, però el que sí es evident és que n’estem com una mica farts de tanta merda i desconsideració.


No us he contat lo de la mina de bauxita? A Horta de Sant Joan? Sí, si. Al cor de la taca socarrada de l’incendi més que famós que, com qui diu, encara crema? Aquesta és un altra. Ens passa de tot.

Vos ho explicaré.... és molt fort, eh?

(Blog de l'Avui 22-01-10)

16 de gener del 2010

                 UN FOC REVIFAT



Ni la neu, ni la pluja, ni el fred han pogut evitar que revifi el foc de l’estiu, apagat d’un tret de gràcia al culpar a la mare naturalesa com a causant de la desgràcia. Van dir que amb un llamp s’havia iniciat i, explicant-ho així, van voler que es donés per acabat. Però la processó anava per dins, com el foc de la ràbia, de la mort i de la incompetència, però el vent de la veritat, tossuda, l’ha atiat i l’ha fet surar, malgrat els interessos i les conveniències que hi han pogut jugar en contra.


La notícia remou imatges, explicacions mal donades i tornen a doldre les vides cremades, com dol la naturalesa socarrada, tot i que menys perquè aquesta brota —aquelles no—, i dolen els sacrificis malgastats on les úniques cares mascarades per la fum i la cendra que mereixen respecte, per heroiques, són les dels bombers; altres també mascarades, però per la vergonya de la seva incompetència i per la por de salvar la cadira, lluny del foc, són del tot rebutjables.


Els que tenien raó i no els hi feien cas s’afanyen, lícitament, a recordar-ho, mentre els que s’equivocaren hi passen pel damunt de puntetes per veure de no xafar les brases que mai s’apagaren al sortir a la llum, emboirada encara amb foscors incomprensibles, la irresponsabilitat de joves que, salvant la legítima presumpció d’innocència, sembla que van ser els causants de tanta desgràcia.


Ai, ai! si Interior i Medi Ambient no es tapessin amb una manta del mateix color...



(Diari de Tarragona 17-01-10)

14 de gener del 2010

                        PRIMERA VIA




“Tren amb destinació Barcelona, Estació de França, farà l’entrada per la via 6”. Són les altaveus de l’estació del ferrocarril de Tortosa; quarts de vuit del matí. El dia ja clareja. La gent acostuma a dir que ja es nota amb el dia: ja s'allarga. Ja se sap: “per Reis, tonto és qui no ho coneix” i “per Sant Antoni, pas de dimoni”. És el rimer dia que no fa tan de fred, però 10º, en aquella hora, Déu n’hi do..., i, tothom s’ho empren amb precaució. La gent s’abriga; no en hi ha per a tant, però s’espera el pitjor escarmentada pels dies passats. La primera via, pegada a l’andana, baix la marquesina de l’estació està buida. Sempre està buida. La segona l’ocupa un tren parat. Sempre hi ha un tren parat. Mai he entès perquè ens desplacen a la via 6, on operen els trens actius, que van i venen. Hem de travessar totes les primeres vies, a pas nivell, amb travesses de fusta, les de tota la vida que olen a quitrà i que ara diuen que són tòxiques només d’olorar-les. Pos això, via 6, el més llum possible de l’andana principal, a la intempèrie, tan si fa fred, neva o plou... La primera via, amb sopluig, a la primera andana, descansa, espera, no es gasta, està vacant, es reserva per ocasions especials que encara no s’han donat. Un dia l’estrenarem...

(Blog de l'Avui 14-01-10)

12 de gener del 2010

                 EL FOC I LA NEU



La neu i el foc. Estem de moda i mai per coses massa agradables. Pot ser la neu sí. Sempre és agradable i més per a qui no està massa acostumat a tenir-la prop. Portarà benestar, aigua més endavant i, com sempre, algun mal de cap. El foc d’Horta que semblava apagat revifa virulentament i toca de ple a un del meu poble. Els polítics també revifen... i sobreviuen. Són incombustibles. Als malaurats bombers morts els planyem però ja no els atenyerem. La neu ho ha tenyit tot de blanc, però la foscor de l’estalzim del foc de l’estiu, tossut, no s’ha conformat en quedar-se colgat, sobreeixint pel damunt de l’immaculat blancall de la neu. La jove jutgessa de Gandesa volia la veritat.


(Blog de l’Avui, 11-01-10)

9 de gener del 2010

                                       LES VEGUERIES



Una vegada que a les Terres de l’Ebre segurament estaríem tots d’acord, sense grans discrepàncies, sobre la vegueria d’aquest territori, això no pinta bé.



Després de tant de temps marejant la perdiu, ara tot són presses, males conselleres que podem portar a legislar a correcuita, baix la pressió accelerada per interès partidista i/o electoral, a la vista d’uns comicis que estan al voltar el cantó. El conflicte de Reus i Tarragona és irrisori però no ho es tant el d’altres indrets on les divisions són sagnants i, tot i així, el problema més greu no ve per aquí. Estem començant la casa per la teulada. Les vegueries, sense saber que hem de fer amb les províncies i els consells comarcals, serà un altre ase amb dues sàrries que, a més a més, s’han de pagar. Muntar noves distribucions territorials sense dissoldre les actuals és encarir l’administració sense cap garantia de que s’aportin ni nous serveis ni millors.



Vam establir els conselles comarcals, però com la competència de les diputacions les té Madrid, aquí s’han quedat. Ara volem vegueries? Magnífic, sempre és bo apropar l’administració al ciutadà, però les províncies també són decisió de Madrid i no crec que hi hagi, allà, i ara menys que mai, cap predisposició a avenir-se als nostres desitjos.



Així doncs, govern estatal, Generalitat, diputacions, vegueries, consells, ajuntaments i altres corporacions vàries, són moltes sàrries pels mateixos ases i per la mateixa càrrega. Això sí, el preu serà diferent: més car.



(Diari de Tarragona 10-01-10)

4 de gener del 2010

                        ANY NOU



Es tanca un any i se n’obri un altre però el traspàs, malauradament, no significa que l’entrant hagi de ser millor. Si la Mare de Déu ens hagués de fer cas, perquè escoltar ja sabem que ens escolta, li demanaríem que, com a mínim, ens deixi com estem.



De la crisi no cal ni parlar-ne; no ha tocat fons i tal com ningú sap d’on ha vingut, tampoc ningú sap quan ni com se n’ha d’anar. Els que s’han quedat al atur, no veuen cap perspectiva de recuperar el treball i saben que tot pot empitjorar perquè el subsidi no és etern i el Govern ha quintuplicat, en un any, el dèficit públic de l’Estat i les empreses, desateses pel sector financer, que fa mans i mànigues per amagar vergonyes i ensenyar bons resultats, es posen les mans al cap mentre els sindicats passen del treballador i cobreixen les espatlles dels que governen, ara que són dels d’ells, incapaços, tots plegats, d’administrar la situació més precària que coneixem els que avui ho podem comptar.



Deixem un any duret, amb estafadors prestigiosos i elegants, però estafadors, que han fet trontollar les columnes fonamentals de la confiança en la justícia, en els governs i en el món de la política en general, amenaçant el sistema democràtic. Una recent enquesta del CIS diu que més del 16 % de les persones consultades pensen que els polítics són un problema i a Catalunya és any d’eleccions i els partits ja escalfen motors. Tan de bo que no petin abans d’hora.



Si amb l’any poguéssim fer com amb el canti nou, tindríem aigua fresca.

(Diari de Tarragona 4-01-10)