UN FOC REVIFAT



Ni la neu, ni la pluja, ni el fred han pogut evitar que revifi el foc de l’estiu, apagat d’un tret de gràcia al culpar a la mare naturalesa com a causant de la desgràcia. Van dir que amb un llamp s’havia iniciat i, explicant-ho així, van voler que es donés per acabat. Però la processó anava per dins, com el foc de la ràbia, de la mort i de la incompetència, però el vent de la veritat, tossuda, l’ha atiat i l’ha fet surar, malgrat els interessos i les conveniències que hi han pogut jugar en contra.


La notícia remou imatges, explicacions mal donades i tornen a doldre les vides cremades, com dol la naturalesa socarrada, tot i que menys perquè aquesta brota —aquelles no—, i dolen els sacrificis malgastats on les úniques cares mascarades per la fum i la cendra que mereixen respecte, per heroiques, són les dels bombers; altres també mascarades, però per la vergonya de la seva incompetència i per la por de salvar la cadira, lluny del foc, són del tot rebutjables.


Els que tenien raó i no els hi feien cas s’afanyen, lícitament, a recordar-ho, mentre els que s’equivocaren hi passen pel damunt de puntetes per veure de no xafar les brases que mai s’apagaren al sortir a la llum, emboirada encara amb foscors incomprensibles, la irresponsabilitat de joves que, salvant la legítima presumpció d’innocència, sembla que van ser els causants de tanta desgràcia.


Ai, ai! si Interior i Medi Ambient no es tapessin amb una manta del mateix color...



(Diari de Tarragona 17-01-10)