PUBLICITAT

25 de setembre del 2009

TARDOR SUAU?

Enguany no es parla de tardor calenta. L’estiu ha estat massa roent —no només en temperatures— per cercar encara més calentor en l’ambient. Pot ser voldríem estar lluny, molt lluny, de feridors escàndols de corrupció nacional com el del Palau de la Música o prop d’esdeveniments afectius i també mediàtics com el de la consulta d’Arenys de Munt, però ni som tant lluny del primer ni tant prop del segon.

No vénen bones notícies de Flix i hem vist les horribles imatges d’uns bous salvatges matats a trets i colgats amb calç, abandonats fins que queixes posteriors han alertat d’una mala gestió i s’han retirat. Mentre, en compensació, a la Ràpita es rescata un dofí i Horta de Sant Joan fa un esforç per oblidar l’incendi i la mort d’herois bombers, traient la figura predilecta de Picasso i la Diputació de Tarragona s’apropa amb presència a les nostres terres, mentre Tortosa tanca el cercle de les festes majors, amb les de la Cinta.

Però pot ser la notícia més esperançadora és el començament de les obres del Campus Universitari on la Rovira i Virgili desenvoluparà la tasca iniciada ja fa uns anys, tornant a Tortosa i a les Terres de l’Ebre la dignitat perduda —quasi en fa 300— amb el Decret de Nova Planta que abolia, entre altres institucions catalanes, una universitat amb 146 anys de vida.

Seria bo, per una setmana, prescindir de la crisi, de les males gestions de l’administració —deixeu-me somniar— i entreveure un raig d’esperança en una tardor que enguany podria esdevenir suau.


(Diari de Tarragona 25-09-09)

21 de setembre del 2009

LES COLLITES: REPETIM?

Els cultius i les seves collites es repeteixen cada any. És com “El Show de Truman”, aquella pel·lícula de Peter Weir, on el protagonista viu en un mon fictici muntat en un gran plató de televisió i la seva vida i el seu entorn es va repetint cada dia, mentre es transmet per televisió al mon.

És repeteix el frenesí de les vies rurals, l’activitat en els moviments de maquinària i personal, en el cas de l’arròs i del vi, i també en les garrofes i les ametlles —coincidents, més o menys en aquest temps— que van madurant i reproduint els cercles traçats fa molts anys, modificats només per l’aplicació de les noves tecnologies de cultius i recol·lecció, i per les noves necessitats i nous conceptes: ja no és, per exemple, com ancestralment, produccions com a economies només de subsistència; avui és un complement o, en molts casos, explotacions productives de les que depenen, precisament, economies empresarials o famílies que viuen de l’agricultura. Com tenim tants de mitjans informàtics a l’abast, el show també es va transmetent al mon.

Fent memòria d’antigues collites, també es van repetint altres circumstàncies que les envolten: oratge inoportú, reclam de ma d’obra —encara que avui en baixa intensitat per la maquinària— i, sobre tot, el problema del preu del producte, el gran desconegut, la xifra intrigant, la carta a la mànega del desconegut, però ben informat intermediari, que mai és transmès per televisió al mon. Deu ser una figura poc mediàtica.


(Diari de Tarragona 2o-09-09)

14 de setembre del 2009

L’11 DE SETEMBRE FA MOURE L’ESTACA

Aquest cap de setmana llarg encapçalat per l’11 de setembre, ha estat ben farcit de novetats, iniciatives, sorpreses, revelacions... i no em refereixo al fet de que Rodríguez Zapatero se li’n vagin els ministres i els diputats que, d’alguna manera, ja estava previst, sinó pel fet que els actes de la Diada han estat exaltats de protestes, reivindicacions i cares noves que s’han mostrat i alguna de vella que s’ha amagat.

És ben clar, però, que la consulta d’Arenys s’ha endut la palma i, dificultats ridícules i bajanades dels que ens governen a banda, que ja s’han comentar prou, el que està clar és que s’ha mogut l’estaca.

Curiós, oi? Després de tant de temps, quan sembla que les coses ja estan perdudes, quan la impotència embarga als nostàlgics d’aquella època, derrotats per la comoditat, la pressió central, la conformitat dels d’aquí i alguna desídia més, hi ha algú que no perd l’esperança ni els papers, té iniciativa, ingeni, la posa en marxa i torna a reflorir la il.lusió: s’ha tornat a moure l’estaca.

(Blog de l’Avui 14-09-09)

12 de setembre del 2009

ELS PAGESOS I ELS PREUS

Ja sabem que els pagesos sempre es queixen, però també sabem que es queixen amb raó. “No en volen a cap preu”. Quan un pagès et fa aquest comentari et cau l’ànima als peus. Com pot ser, “a cap preu”? Doncs, sí. Sincerament, fa esgarrifar. Un negoci a la intempèrie, sense sostre, sotmès als oratges, als jornals, als preus dels insecticides, adobs i combustibles i que, al moment de collir, topa amb un mercat ferotge on no hi ha preu o el preu és per baix dels costos i, per no perdre més diners, es deixa que la collita es podreixi al camp, és d’una incertesa descomunal, però aquesta és la realitat i passa massa vegades.

Som en un mercat lliure, ja ho sabem, tant lliure com que els consumidors hem de pagar preus molt per sobre del que els intermediaris paguen al pagesos, entre un 100, un 300 i fins i tot 1.000 % més, segons expliquen amb números concrets i contrastats els mateixos productors, i mai he sentit cap comerciant al·legar res en contra. No és queixen, no es manifesten; per tant, els hi va bé.

Tenim mala peça al teler. Aplicant allò de “compraràs i vendràs, però mai produiràs” tampoc no ho arreglarem perquè, a la fi, si ningú produeix, ningú comprarà ni vendrà i, en conseqüència, ningú menjarà.

L’agricultura té problemes de produccions petites afectades per costos alts, entre d’altres, i segurament els pagesos hauran de fer un esforç per doblegar la potència, les martingales i les tracamanyes dels intermediaris, però l’administració també hauria de fer alguna cosa.

(Diari de Tarragona 11-09-09)

6 de setembre del 2009

CAL MANIFESTAR-SE

Poques veus clamen per l’Estatut a les nostres terres. Molts pocs en parlen, ningú es mostra neguitós tot i que la nova retallada pot tocar de ple a les Terres de l’Ebre perquè afectarà al projecte de les vegueries i altres. Ja sé que estem especulant sobre suposades filtracions del Tribunal Constitucional que, sent així, no es guanya l’autoritat que se li suposa, ni per les filtracions, ni per com es decideix la seva composició, ni pel temps que s’han donat per pronunciar-se. Poca pressa. Ja arribarem. Las cosas de palacio van despacio i, amb ells, se’ls suposa a palacio.

Així les coses, cal prestar atenció a la manifestació de l’11 de setembre que convoca Òmnium Cultural, independentment que el TC s’hagi pronunciat o no, i en independència del que digui perquè, malgrat aquesta autoritat malaguanyada, s’haurà d’acatar. Aquest és el nostre problema: ho acatem tot.

La manifestació no és necessària només pel tema de l’Estatut, que també, sinó per tantes promeses no complides del govern central, per l’actitud nefasta de l’oposició i per la degradació del sistema autonòmic on Catalunya, mal defensada, ja hi té molt a perdre. Més encara del que ja ha perdut i també és molt.

Aquestes terres, queixoses per antonomàsia quasi sempre amb molta raó, haurien de ser presents a la manifestació de l’11 de setembre. Catalunya necessita un clam d’autoestima, d’afirmació, de dignitat i aquestes terres també.

Hi ha moltes raons per fer-ho. Jo ho faré. Ho crec necessari.


(Diari de Tarragona 5-09-09)

1 de setembre del 2009

I, ALTRA VEGADA, TORNÀ SETEMBRE

Sembla ahir, ha passat un any i setembre torna a ser aquí. Poc hem canviat, pot ser no ens convé o, pot ser no ens en adonem i som ben diferents.

S’aixeca el dia, com ahir, també calorós, volent ser-ho menys. Uns núvols inútils, que no portaran ni pluja, impedeixen una sortida del sol com cal. S’inicia una jornada de peresa, contagiada de la ximplesa del síndrome “postvacacional” que donen alguns mitjans com a notícia important, acompanyada de la misèria informativa de la grip A o de la marejada de perdiu i aixecada de camisa de governants incompetents que no mereixen la nostra atenció, malgrat ens hi hem de fixar perquè decideixen, malauradament, en les nostres vides.

La mar està lluenta, suament arrissada, perquè capta la mica de brisa matinera, resistint-se a la grisor del cel a la recerca de mes alegria, més il.lusió, més somriures. L’Ampolla es desperta i la badia de la calma no vol perdre la partida i li vol recuperar la llum d’un estiu que es resisteix a declinar.

Vull gaudir de l’olor de la palla de l’arròs que per madurar ja grogueja i tornar a fer un te verd, en lloc conegut i d’altres per descobrir. Vull felicitar aniversaris, veure com maduren els fills i creixen els nets, com s’espargeixen les crisis i tenir l’esperança de que ens deixi de dirigir la dictadura de la incompetència. He llegit a Xavier Roig i m’ha explicat coses que tots sabem i que pocs en parlem. Sé que pico molt alt, demano molt, però per demanar que no sigui. Setembre encara pot donar per a molt (aquesta frase no és pas meva però em diu molt).

(Blog de l’Avui 1-09-09)