PUBLICITAT

31 de juliol de 2010

Recolzament a canvi de maltractament





Zapatero està satisfet de CIU i del PNV i en vol més; els lloa, els necessita. Ambdós no governen a Catalunya i a Euskadi perquè el PSOE els ho ha impedit, i curiosament el PSOE sense CIU i sense PNV és mort.


Primera pregunta: Algú ho entén?

Ha passat sempre, també en governs del PP, que no recolza Zapatero ni en els temes fonamentals encara que s’enfonsi fins les selles i hi vagi al darrere l’Estat espanyol.


Segona pregunta: I per què ho fan els partits nacionalistes majoritaris de Catalunya i de Euskadi?

Tots ho sabem: per responsabilitat política, raons d’Estat que no tenen ni el mateix PSOE ni el PP, perquè com també som Espanya —encara—, si s’enfonsa, al darrere hi anem tots. Hi ha també una raó més immediata, actual, d’ara especialment, perquè amb el PP encara ens anirà pitjor i no tardarem molt de temps a saber-ho.


Les comparacions són odioses però cal anar recordant-ne alguna que corre per aquests móns:


S’inverteixen 5 vegades més a la terminal de Madrid que a la de Barcelona; 30% de freqüències ferroviàries menys als voltants de Barcelona que als voltants de Madrid i 40% més car el bitllet; 12% de la despesa de l’Estat arriba a Catalunya, quan som el 16% de la població, el 20% del PIB i paguem el 24% dels impostos i rebem el 9% de les beques, etc. etc.


Tercera pregunta: Tot això ho saben els espanyols, els diaris, les teles, els polítics que ens menyspreen i que es manifesten tan agressivament contra nosaltres?

Suposo que sí, però no es nota. No els convé. Millor dit: crec que no saben el que els convé. Els hi pont la rossa tots els dies i se l’estan carregant.


(Blog de Avui + El Punt 1-08-10)

28 de juliol de 2010

Vegueries sota mínims



Ens movem sota mínims. Ens conformem amb les engrunes que arrepleguem sota la taula per poder menjar i, així, es prenen decisions històriques. Els titulars queden bé: recuperem les vegueries. No volem explicar que només canviarem el nom de diputació per vegueria. No ens convé, no cal tirar-nos més terra als ulls; d’això se’n cuiden els altres, els d’allà. Tampoc ens convé explicar que el Consell de Garanties Estatutàries recomana posposar els consells de vegueries fins que les Corts modifiquin la llei orgànica, perquè ni saben quan, ni tan sols si es farà mai i, a la fi, fins i tot aquest Consell està sentenciat per l’Estatut. Ni tan sols la vegueria de les Terres de l’Ebre, on no caldria modificació del territori provincial, és viable sense la modificació de la llei estatal. Per questa raó no hi ha consens, s’aprova amb els mínims vots del tripartit i curiosament, CIU, la federació que, segons les enquestes, podria governar en la propera legislatura i per tant l’executora d’aquest acord, hi ha votat en contra. Ni consens, ni unió, una altra vegada.

Malgrat tot és una decisió prou agosarada, valenta, perquè, si més no, es planta cara a la resolució del TC i als partits majoritaris de Madrid. Una cosa com la manifestació del dia 10, encara que amb menys força moral. La manifestació la feia el poble, la gent, que de moral li’n sobra —i de cabreig també— i el que s’ha aprovat al Parlament ho han fet tres partits que, a més a més de manca de moral i convicció, també estan sota mínims.

(Blog de Avui + El Punt 28-07-10)

26 de juliol de 2010

“Rajoy ha d’escoltar Catalunya” (Rubalcaba dixi)




I els socialistes no? Aquí n’estem farts de les actituds de tots dos: dels del PP i dels socialistes; i incloc als del PSC que no han sabut —o no els han deixat, és clar— plantar cara i posar Catalunya pel avant dels interessos partidistes —d’allà, perquè si encara fos pels interessos partidistes d’aquí...— No us conformeu en alimentar antipaties cap a Catalunya, desafecció política, crispació, ineficiència social, política i econòmica, sinó que amés a més heu d’usar-nos per les vostres baralles partidistes esgarrapadores d’aquells vots enverinats dels que us agraeixen que tracteu malament Catalunya.


Sabeu que és la locomotora d’un tren? Doncs, això: locomotora, tracció, arrossegament de tots el vagons, energia, potència, treball, estima, eficàcia per saber on vols anar i el camí que vols fer... I sabeu com es para un tren? Doncs frenant el vagons o erosionant directament la locomotora per a que perdi potència, treball, energia, estima... Solució: la locomotora es pot cansar, deixar d’estirar i que es pari el tren i se’n vagi tot en orris o pot desenganxar els vagons, deixar-los en una via morta i fer camí pel seu compte. Aquesta segona opció també és vàlida.


Sé que no s’ha d’escriure a sang calenta. Sé que s’ha de reflexionar, deixar passar la ràbia i que s’estoven les reaccions viscerals que produeixen els creadors de titulars —que no de solucions ni feina ben feta, malgrat han estat elegits per això— amb els que pretenen tapar, cada dia, la seva incompetència del dia anterior. Però aquesta vegada no m’ha vingut bé esperar, ni reflexionar. Ho tinc tot reflexionat i m’he cansat d’esperar.


Els titulars que m’agradaria llegir sobre el paro, l’economia, l’Estaut, les infraestructures, la inseguretat ciutadana, l’ensenyament, l’emigració..., no els trobo per enlloc.


Aneu, home aneu!!! A qui voleu enganyar més...? Que us compri qui no us conegui!!

(Blog de Avui + El punt 26-07-10)

25 de juliol de 2010

Alerta amb al petroli




Tot i que fa dies que no se’n parla, sembla que s’ha aconseguit estroncar el vessament de cru del pou accidentat al Golf de Mèxic. És una bona notícia, malgrat la desgràcia ecològica, social i econòmica que durant tants dies ha estat castigant la zona, ja maltractada abans —i no recuperada— pel huracà Katrina, de les conseqüències del qual també se’n va deixar de parlar, esgotada la notícia però no el problema. Els titulars problemàtiques s’esgoten i no només perquè s’hagin arribat a solucionar, sinó perquè encara que segueixin existint deixa de ser novetat i s’ha de deixar pas a les bones o males noves.


El problema del Prestige va ser gros però limitat a una quantitat de petroli determinada que tenia fi: la que hi havia a les bodegues del vaixell. El vessament d’un pou perforat i descontrolat, encara que no infinit, podia ser, com de fet a estat, inquantificable i el problema sí podia ser infinit. Mai sabrem l’abast real i les conseqüències de tanta desgràcia i de les afectacions humanes.


Durant aquests dies, veien les imatges desastroses del delta del Missipi, no he pogut deixar de pensar en el nostre Delta i en les instal•lacions petrolíferes que fa tants anys s’han anat explotant aquí en front. Recordo noms com Chaparral, Tarragona i, pot ser, Casablanca que, encara que de rendibilitat baixa, mantenen un alt risc de contaminació. No vull cridar al mal temps, però sí cal estar alerta i no baixar la guàrdia.


(Diari de Tarragona 19-7-10)

23 de juliol de 2010

Lula torna a plorar



Vaig conèixer al Lula en la seva època de líder sindicalista, a primeries dels anys vuitanta. Som de a mateixa edat. Érem joves. Ell era un operari, torner, de la Mercedes, crec, i aquell dia, a Sao Bernardo —una de les poblacions del gran cinturó industrial de Sao Paulo— liderava una manifestació contra un grup de representants de bancs estrangers que fèiem una visita a unes fàbriques de la zona. Jo, dintre d’aquell grup, era el representant d’un banc espanyol i, encara que la manifestació era sorollosa i feia respecte, no semblava que la sang hagués d’arribar al Tietê, fent-nos saber que volia parlar amb nosaltres. Era un xicot jove de 30 anys i escaig, de mitjana altura, pel negre i barba crespa i molt poblada, vestit en cos de camisa arremangada pel damunt dels colzes i, era evident, estirava les masses. Vam parlar uns minuts amb ell i, amb molt aplom i serenitat, una vegada va fer callar l’escridassada de la gent que l’acompanyava, només ens va demanar que féssim un esforç per a que el deute brasiler amb els nostres bancs en convertís en inversions al Brasil. Algú va dir que es tractava d’una petició més política que sindicalista. Al cap de 10 anys ja era candidat a la presidència, tot i que en va tardar més de 20 a guanyar les eleccions.

L’he seguit durant els últims trenta anys i sense entrar en més detalls del seu mandat, molt significatiu, per la inflexió dels nivells de pobresa i per la fortalesa econòmica que el país ha assolit, i segurament també molt discutit per l’augment de la inseguretat ciutadana. Li hem vist caure les llàgrimes públicament quan va aconseguir els jocs olímpics per a Rio de Janeiro i ara, recentment, en una entrevista televisiva en el moment que recorda el lliurament d’un crèdit estatal a una cooperativa de recol.lectors de material de reciclatges, justament baix d’un pont, a Sao Paulo, que és on viuen la majoria.

Aquest fet m’ha fet recordar la meva experiència amb el Lula i la seva petició —de mires llargues— allà pels anys vuitanta.

L’acte i les llàgrimes fins i tot a algú li pot sonar a demagògia, però hi ha cares i actituds de polítics que no enganyen —aquí en tenim que en la cara paguen i en l’actitud cobren—. Lula era un obrer, no era un home ric —en diners, clar— i després d’una gran trajectòria social i política, ara acaba com a president del seu país i, segurament, tampoc és un home ric —en diners, clar.


PD.- El crèdit a la cooperativa de captaires, lliurada pel mateix Lula baix del pont, és de 112 milions de dòlars.


(Blog de l'Avui 23-07-10)

21 de juliol de 2010

Catalunya perd




Fa por traure el nas pels diaris. A un any de l’incendi d’Horta de Sant Joan, amb un nus al jutjat de Gandesa on, a part dels joves que hi van calar foc, tot apunta a una mala gestió de qui governa; a la Sénia bull l’olla al foc de l’ERO amb el perill d’un altre grapat de treballadors cap al carrer; perdem qualsevol possibilitat d’establir l’administració amb les vegueries; mentre, ens assabentem de que el govern central s’ha passat pel forro les al•legacions del territori per a que el traçat de la futura autovia A-7 no separés —a sobre d’un talús més alt que les cases i els arbres— el raval de Font de Quinto del poble de Campredó:


                                                       Espanya 1, Catalunya 0.



Mirant més amunt, o més enllà del mateix nas, la unitat catalana peta a Madrid. La valoració que n’hem de fer després i a tenor de les expectatives de la manifestació del passat 10 de juny, és de fracàs del conjunt de les forces catalanes. Els matisos diran que molta culpa tenen, i és veritat, els socialistes catalans que tan enfadats estaven —Montilla reclamant no sé què del TC i del PSOE, fent cara llarga i parlant de desafecció.. que es van dignar i tot anar a la manifestació començant a marejar la perdiu amb la murga de les pancartes—, perquè sent clau al Congrés no han permès que es votés a favor allò que ells mateixos vam aprovar al Parlament Català:


                                                       Espanya 2, Catalunya 0.


Llavors els altres catalans no aproven tampoc la que proposen els socialistes a qui acusen, amb raó, amb molta raó, d'impulsar una proposta de mínims i d'haver trencat la unitat de les forces catalanes negant-se a incorporar al seu text la resolució del Parlament de Catalunya:


                                                       Espanya 3, Catalunya 0.


Algú s’ha perdut...? Quasi tots. Ells, els que ens governen, també.


No sé si hi guanya molt Espanya, però sí sé que Catalunya perd.


(Blog de l'Avui 21-07-10)

19 de juliol de 2010

                                Focs d’artifici



Sonen com a bombes de la pitjor guerra. Encara bé que en esclatar al cel es converteixen en un espectacle nocturn encisador, cada any millor per la innovació i per que en els focs d’artifici també avança la tecnologia. És la celebració del Carme a l’Ampolla que enlluernen el golf de Sant Jordi en una nit marinera d’un estiu calorós, mentre les barques de pesca i les d’esbarjo atraquen després d’una processó típica, ancestral, —abans dels motors marins es feia a rem i a vela— on s’ha passejat per la mar la imatge de la Verge, custodiada per pescadors joves. Una filera de barques l’encapçala la de la Mare de Déu i l’altra la que porta la banda de música tocant la Salve Marinera i, ambdues, girant fila cap a port quan comença a fosquejar i, allí, en aquell instant, s’inicia l’espectacle amb focs aquàtics que culminaran a terra com l’apoteosi final.

Foc, molt de foc. Llum, molta llum. Soroll, molt de soroll i folklore i sentiment mariner que aflora per costum, devoció o celebració festiva que no ha fet oblidar, ni per unes hores, la incapacitat política —uns més que d’altres, ja ho sé— de donar una resposta a la manifestació multitudinària del passat dia 10 a Barcelona. Molts de titulars —focs d’artifici— que els mitjans magnifiquen, necessitats de notícies que s’aprimen a l’estiu, i ho reflecteixen donant la sensació de que cada capdavanter que parla pel seu partit, justificant la seva posició incongruent, el que diu va a missa, ofenent la intel•ligència del ciutadà d’a peu que, de tonto no en té un pel i ni tan sols té necessitat de conèixer —ni llegir, ni interpretar— la lletra petita dels temes bàsics que li preocupen, per entendre el que li està passant.

Com els de l’acudit d’aquells que van anar a Lurdes a curar-se i havent tingut un accident li demanaven a la Verge de quedar-se tal com estaven, li hem dit a la Mare de déu del Carme que enguany la processó l’hem fet per demanar, també, quedar-nos com estem —de moment— perquè si ho han d’arreglar aquests dels titulars —focs d’artifici— i els que haurien d’influir a Madrid on, cada vegada ens piquen més la cresta, ja ho mourà la societat civil que ha demostrat que en sap més i ho pot fer.

15 de juliol de 2010

                                                                El far diu que sí



Un oratge suau de tramuntana ens ha llevat de matinada trencant la seguida de calor intens que hem patit en els últims dies. És atípica en aquest indret del Delta; el mestral sempre li guanya la partida. Arrissa la mar de la Badia de la Calma en direcció la Goleró, des de Cala Maria, i en direcció a la punta del Fangar, des de Cap Roig. El far no s’immuta; el mestral bufa més fort, aixeca núvols de sorra i no li fa ni cas. Cal gaudir de la matinada; les primeres hores seran divines; més tard virarà a gregal, humitat, més xafogor i ja hi tornarem a ser. Cal aprofitar el moment; la terrassa és impassible, exposada a totes les vistes, a totes les temperatures i a tots els vents i, per la nit, els insectes que cerquen desesperats la llum per morir de glòria. El privilegi d’un esmorzar amb una mica de fruita fresca, pa en tomata —carregat d’oli verge d’oliva, clar—, una torrada amb codonyat i formatge d’untar i un cafè amb llet, no es pot comparar fins que —xalava massa— a la ràdio comencen les tertúlies sobre l’espectacle del Congrés.

Els que manen a Madrid no han entès —no volen, no els convé— res del que passa a Catalunya i del que vam expressar dissabte passat al carrer. Els que manen allà, com a molt ho usen per tirar-s’ho pel cap uns contra els altres. ZP li posa morro i passa de l’escagarrussada de “apoyaré” a la de “evaluaré” i, els catalans del PSC, els mateixos que van anar a la “mani” el dissabte, condicionant inútilment la capçalera, aplaudien enfebri’ts. I Rajoi diu que puja a les enquestes... Ho tenim magre.

La tramuntana s’aguanta ferma mentre el sol, tal com puja, va escalfant. Els tertulians també i continuen dient la seva. Torno a mirar des de la terrassa, faig l’últim glop de cafè en llet que ja s’ha refredat. Sento impotència —pot ser ràbia— em podria desanimar, però penso que tot el que tinc al davant mereix un altre tracte, una altra forma d’administrar-ho. Tota aquesta bellesa, tot aquest bé de Déu necessita una altra gestió. El far del Fangar em fa que sí, que sí, amb el cap.

(Blog de l'Avui)

14 de juliol de 2010

Caragol poma, poca broma




S’han complert els advertiments que des de fa més d’un any han anat fent els pagesos arrossaires des de l’aparició del caragol poma, alertant del que podia passar, escampant-se com una plaga —ja és una plaga—, fins i tot més aviat del que els mateixos afectats podien esperar. Hi ha cultius minvats, només nàixer l’arròs, en percentatges importants que poden fer inviable la collita. Ara els pagesos estan advertint de que la quantitat de posta és tant elevada —motiu de l’accelerada expansió— que quan arribi l’hora de segar pot crear problemes d’humitat i de manipulació per la massa enganxosa que es trobarà als guaixos de l’arròs. La primera advertència dels que més en saben, els agricultors, s’ha complert i, segurament, en la segona tampoc fallaran. Si és difícil controlar una plaga d’aquest tipus en els camps cultivats, que es remenen varies vegades a l’any i s’hi està permanentment al damunt, cal pensar quan complicat serà controlar-ho en els espais erms del parc natural, com la zona de la bassa de les Olles i del Canal Vell. He de suposar que ells a qui reclamen és a la administració per a que se n’assabenti, primer, i se n’ocupi, després, i li trobi una solució abans de que sigui massa tard. No sé en quina d’aquestes fases està l’administració, però no veig als pagesos massa contents: estan preocupats. El Govern —eleccions a la vista– està explicant la feina feta amb un desplegament inusual en els mitjans locals —He de suposar que ho estant fent arreu de Catalunya–. Seria bo que, aviat, com acció de govern, podés explicar que ha acabat amb el caragol poma.


(Diari Tarragona 12-07-10)

13 de juliol de 2010

Feina llarga a fer




Que lluny queden les discrepàncies polítiques per la capçalera. La gent estava per la feina —manifestar-se— i li era igual la comèdia, els pactes, les discrepàncies que havien hagut hores abans pels llocs a ocupar i —la gent, sí—, va ocupar de forma espontània i anàrquicament ordenada el seu lloc: el carrer. Es van poder llegir molts missatges. Hi havia moltes pancartes, moltes expressions, frases i consignes ocurrents, molts de crits i fins i tot algun renec, però el que cal considerar, perquè és el que compta, que tothom va assumir, i això val per a tots els assistents i els que no hi van poder ser però ho recolzen, el lema de la manifestació: Som una nació. Nosaltres decidim.


Això és el que hem signat, tots plegats; aquest és el manifest, aquest és el mandat i això és el que els polítics han de saber fer complir. Se’ls hi ha girat feina. Enguany no hi ha vacances, les eleccions són al voltar el cantó, les urnes cantaran amb aquest to i qui hagi de revisar la seva actuació i corregir el derroter, que ho faci aviat. I no val, com ja estan fent alguns partits, tapar forats, incongruències i incompetències amb titulars vistosos i enganyosos d’avui per demà. Mentides, mala fe i xoriçades, les menys possibles —es de dir, cap—. La gent sabem garbellar bé el que sentim, el que llegim i el que es fa, i sabem també perquè es diu i perquè es fa.


Hi ha feina llarga a fer, però s’ha de fer ben feta. Qui no en sàpiga o no la vulgui fer, a casa falta gent. La política, si no la fas, te la fan (Joan Fuster).


(Blog de l'Avui 13-07-10)

11 de juliol de 2010

Als que ens heu vist des de fora




He viscut uns anys a l’estranger, al Brasil per motius de feina, i sé el que significa està pendent del que està passant a casa. Eren temps sense Internet, ni altres comunicacions immediates; només telèfon, tèlex i algun diari setmanal, i a excepció de la pantanada de Tous o l’assalt del Congrés per part de Tejero no recordo, en cinc anys, cap imatge més d’aquí a la televisió d’allà. Ara és diferent, ens teniu en directe i, per tant, més prop.


Ens consta la quantitat de gent arreu del món que ens llegiu i que seguiu l’actualitat de Catalunya i segurament, la majoria, heu estat veient d’alguna manera la manifestació d’ahir a Barcelona i en llocs com Anglaterra, Alemanya, Argentina i Estats Units, sabem que també heu fet la vostra. Sé el sentiment que us embarga i sé com ho heu viscut. Els que vam tenir la sort de ser-hi no recordem cap moment de la història de Catalunya on tanta gent s’ha manifestat de forma tan transversal, fonent colors polítics —fora anècdotes insignificants— amb un clar rebuig a la falta de respecte vers la decisió i la voluntat del poble manifestat als parlaments i a les urnes.


No ho dic per fer-vos enveja, sinó per recordar-vos. Sé que si haguéssiu pogut hi haguéssiu estat. Sabeu, però, que la vostra força també s’ha notat; pel que heu fet i per l’atenció que ens heu prestat.


(Blog de l’Avui 11-07-10)

7 de juliol de 2010

Que reclama l’Ebre?




A l’Ebre ja hi estem d’acord amb la pancarta proposada des de fa temps per Òmnium, per encapçalar la manifestació de dissabte... Pel que sabem i pel que llegim, aquesta pancarta no ha portat cap desunió ni cap baralla entre polítics, com semblava d’un bon principi. Que més voldrien els de fora que esperen qualsevol ocasió discrepant, per petita que sigui, per fregar-se les mans i difondre als quatres vents que a Catalunya no anem a una. Ha estat el President, i les seves veus, qui ha pretès fer-ho diferent per no enutjar massa als de Madrid pensant que embolcallat amb la senyera es tapava alguna incongruència o, si més no, quedava com espargida i, això sí, rebutjava allò de NACIÓ i DRET A DECIDIR, que és el que enfada més al poder central. Caldria esbrinar si Montilla està enfadat amb la sentència, tal com va manifestar institucionalment, o només ho fa veure.


Òmnium, com no podia ser d’altra manera, s’ha mantingut en el seu lloc. Sóc soci, així ho vull i ho celebro. Enhorabona! El President ha d’encapçalar la manifestació, assumir el lema i, com molta gent, pot portar dignament una senyera a les mans, a la butxaca, penjada al coll, lligada a la trinxa o, simplement, al cor com la portem la majoria de catalans.


A l’Ebre també reclamen, especialment, la llei de vegueries tocada de mort en la sentència del TC. Les Terres de l’Ebre, teníem quasi tot a favor per ser pilot en l’establiment de la nova administració territorial de Catalunya, com ho vam ser en el desplegament de les delegacions del Govern i, ara, el projecte està sentenciat. Aquí estem enfadats de veritat, i no només ho fem veure.


Afortunadament, cap discrepància política ni social, a l’Ebre, per fer especial incidència en el reclam de la vegueria. Estem units i units pujarem a la manifestació del dissabte.


(Blog de l’Avui 8-07-10)

6 de juliol de 2010

Pot de la Selva, port de partia




Grans iniciatives han sortit dels ports de mar per començar una travessia, de vegades coneguda i altres no, amb la incertesa de no saber que es trobarà més enllà de l’horitzó, però amb la convicció de que és una ruta que s’ha de fer.


En un moment en el que tanta i tanta gent es pregunta, al damunt d’una esperada gran manifestació de protesta en contra d’una decisió històricament frívola i insensible vers el poble català —per la que els polítics catalans ja es barallen—, que farem al dia següent?, el Port de la Seva ens ha donat una de tants solucions. Una iniciativa brillant, clara: una gran idea.


Molts pràcticament i de forma particular ja ho hem fet això, però no és el mateix; una decisió plenària municipal és molt més significativa i té un caràcter institucional de molt calat polític i d’incisió directa. A més a més tenen la sort de que el mateix TC els ha exclòs moralment de la Constitució i, com no té cap força moral, no hi podrà intervenir. Una manera intel•ligent, no d’esquivar-lo, sinó de prescindir-hi. Derroters en hi ha, cal esbrinar, trobar-los i posar-los en marxa.


Sortiu a la mar i aneu entrant a tots el ports de parla catalana. Espero que quan arribeu a l’Ebre —tot i que encara us quedarà molt de recorregut— molts ajuntaments hagin secundat la vostra iniciativa. És una travessia llarga i cal anar fent.


(Blog de l’Avui, 6-06-10)

4 de juliol de 2010

Lo Passador




Mentre en altres indrets s’obren trinxeres, creixen murs de formigó entre pobles veïns o es trenquen ponts per les guerres, per l’enveja, pel poder, aquí s’uneixen dos pobles, dues comarques i una mateixa gent lligada a la terra, al riu, a la mar, a l’arròs, a la caça i a la pesca i, avui, al comerç, a la indústria i al turisme. Dos pobles iguals, o molt semblants, Deltebre i Sant Jaume d’Enveja, units i separats a la vegada per la gran amplada de l’Ebre a punt d’entrar a la mar, ara tenen “Lo Passador”, un pont modern de moderada afecció ambiental que els uneix i els lliga de per vida. Ambdós així ho volien. Lluny queden les barques de rems carregades de gent, bicicletes, sacs i fardells i, més prop, els actuals transbordadors que pot ser els quedarà el recurs turístic. Abans de plegar, si és que han de plegar algun dia, cal que tinguin cura de no haver-ho de lamentar com ens va passar amb el Carrilet que avui ens faria un servei turístic immillorable. La visió, i també l’esperança, de que la industria turística impacti definitivament a la zona, ha de fer que no es descarti res del que avui tenim de bo perquè ens podria fer falta demà.


En dies de frustració social i política a Catalunya en relació a Espanya, pels enganys i les decepcions a que ens porten els que ens dirigeixen, cal un “Passador” per a que, sense moure’s cada u del seu lloc, i sense deixar de ser el que cada una és, ens respectem i ens entenguem.


(Diari de Tarragona 4-07-10)

2 de juliol de 2010

De sirgat a sirgador




Segons alguns diccionaris, encara que poc cert, sirga té l’origen en les paraules romàniques “sirgo”, “sirga”, seda, perquè s’usava aquesta matèria en la confecció de cordes per fer-les més fortes, més resistents. En nàutica no hi ha dubte, la sirga és una corda que serveix per estirar una xarxa o una embarcació des de terra per fer-la anar d’una part de ribera a l’altra o fer-la navegar contra corrent. Camí de sirga —i ara el pensament ens vola cap a l’obra de Jesús Moncada, amb aquella novel•la catalana traduïda a més de quinze idiomes—, és el recorregut per la vora del riu que feien els sirgadors que arrossegaven els llaguts per l’Ebre en amunt, contra corrent, i que han omplert tantes pàgines de la nostra història. El turisme, un fenomen que tan costa atraure a les nostres terres, malgrat la bellesa plural del nostre paisatge, recorre una vegada més al fet històric i aporta una nova eina que també es mou pel riu. Els llaguts eren sirgats, però ara, a falta de camí de sirga esborrat per la mateixa història, Lo Sirgador, un nou llagut com el Benifalletenc, navega pel riu fent un camí nou, el del reclam turístic, en record d’aquells mariners d’aigua dolça que sirgaven les seves vides a la vora del riu.


(Diari de Tarragona 27-06-10)