Lula torna a plorar



Vaig conèixer al Lula en la seva època de líder sindicalista, a primeries dels anys vuitanta. Som de a mateixa edat. Érem joves. Ell era un operari, torner, de la Mercedes, crec, i aquell dia, a Sao Bernardo —una de les poblacions del gran cinturó industrial de Sao Paulo— liderava una manifestació contra un grup de representants de bancs estrangers que fèiem una visita a unes fàbriques de la zona. Jo, dintre d’aquell grup, era el representant d’un banc espanyol i, encara que la manifestació era sorollosa i feia respecte, no semblava que la sang hagués d’arribar al Tietê, fent-nos saber que volia parlar amb nosaltres. Era un xicot jove de 30 anys i escaig, de mitjana altura, pel negre i barba crespa i molt poblada, vestit en cos de camisa arremangada pel damunt dels colzes i, era evident, estirava les masses. Vam parlar uns minuts amb ell i, amb molt aplom i serenitat, una vegada va fer callar l’escridassada de la gent que l’acompanyava, només ens va demanar que féssim un esforç per a que el deute brasiler amb els nostres bancs en convertís en inversions al Brasil. Algú va dir que es tractava d’una petició més política que sindicalista. Al cap de 10 anys ja era candidat a la presidència, tot i que en va tardar més de 20 a guanyar les eleccions.

L’he seguit durant els últims trenta anys i sense entrar en més detalls del seu mandat, molt significatiu, per la inflexió dels nivells de pobresa i per la fortalesa econòmica que el país ha assolit, i segurament també molt discutit per l’augment de la inseguretat ciutadana. Li hem vist caure les llàgrimes públicament quan va aconseguir els jocs olímpics per a Rio de Janeiro i ara, recentment, en una entrevista televisiva en el moment que recorda el lliurament d’un crèdit estatal a una cooperativa de recol.lectors de material de reciclatges, justament baix d’un pont, a Sao Paulo, que és on viuen la majoria.

Aquest fet m’ha fet recordar la meva experiència amb el Lula i la seva petició —de mires llargues— allà pels anys vuitanta.

L’acte i les llàgrimes fins i tot a algú li pot sonar a demagògia, però hi ha cares i actituds de polítics que no enganyen —aquí en tenim que en la cara paguen i en l’actitud cobren—. Lula era un obrer, no era un home ric —en diners, clar— i després d’una gran trajectòria social i política, ara acaba com a president del seu país i, segurament, tampoc és un home ric —en diners, clar.


PD.- El crèdit a la cooperativa de captaires, lliurada pel mateix Lula baix del pont, és de 112 milions de dòlars.


(Blog de l'Avui 23-07-10)