PUBLICITAT

15 de juny de 2006

LA VEU DE L'EBRE





Joaquim Vilagrassa col.laborava amb articles d'opinió en el setmanari LA VEU DE L'EBRE.

A continuació es reprodueixen els últims escrits.

L’ONU d’avui, com la d’ahir



Sóc a Nova York per motius familiars. Em volen fer iaio (disculpeu la revelació personal) i hi estic d’acord. No hi he posat cap impediment, us ho ben asseguro i, mentre la meva neta es prepara per irrompre en aquest món, faig una mica de turisme.

La guia, una noia espanyola aixerida i empapada de tot el que calia explicar, a mesura que ens assabentava a un grup d’hispanos, en un desplaçament de 45 minuts de duració per zona internacional, dels motius de la fundació de l’Organització de les Nacions Unides, així com dels seus objectius, també ens requeria per fer alguna pregunta. Al finalitzar el recorregut li vaig comentar que l’ONU i jo tenim la mateixa edad, pot ser jo uns mesos més vell perquè sóc del març i ella de l’octubre (1945). Aproximadament al voltant dels 13/14 anys vaig tenir coneixement de la seva existència i, coneixent també el final de la segona guerra mundial amb l’explosió de les bombes nunclears de Nagasaki i Hiroshima, també l’any 45, i dels seus horrors, vaig pensar en aquella època, digueu-me innocent, que amb l’ONU mai més hi hauria cap guerra al món. Vaig crèixer, m’he fet gran, i tinc la sensació de que res ha canivat. No hem tingut una tercera guerra mundial, és veritat, però tenim una munió de petites guerres que maten i mutilen constantment criatures incocents, que d’alguna manera acaben afectat-nos a tots i, per tant, guerres mundials a la fi. Després de més de seixanta anys, jo tinc la sensació de que no hem avançat gens i de que no s’han complert els objectius de l’ONU. La meva pregunta anava dirigida a la gent d’aquella casa, a la guia, en el sentit de si, allí, es tenia la mateixa sensació o n’estaven més satisfets i una mica, segons confirmava la mateixa guia, aquesta era també la sensació en aquella institució. Malgrat tot, hi afegia, l’ONU (http://www.cinu.org.mx/onu/onu.htm) és una organització d’humans, amb els seus defectes, i tampoc era la seva intenció fer del món un paradís sinó procurar que no fos un infern. Tampoc n’estic tant segur de que no ho sigui.

Així em vaig quedar. Aquell gran edifici rectangular en forma de capsa de mistos al costat de l’East River, al est de Manhattann on hi té la seu l’ONU, i la sala de sesions de l’Assamblea General, el lloc més conegut on hem vist en més de seixanta anys grans intervencions espectaculars, extravagants i també encisadores, impressiona però també decep perquè, malgrat la càrrega de bones intencions polítiques de 192 nacions d’arreu del planeta i la seva activitat i despesa, la poca força decisiva, mai vinculant, no ha fet canviar la malícia del món.

En acabar aquest article, la meva neta ja ha nascut i no n’estic del tot segur que sigui el millor món que li podíem haver deixat. Tan de bo que la seva generació ho sàpigua fer millor.

(La Veu de l'Ebre 24-04-09)

REINA LA INCOMPETÈNCIA?

Em fa peresa llegir la premsa i escoltar la ràdio i la tele. M’he pres un dies de relax mirant-me les notícies així només com de gairó, i no m’ha anat malament. He descansat, tot i que continua preocupant-me. Me cansa l’allau de notícies sobre la crisi i, ara, sobre la corrupció política. A la fi els mitjans, i no vull matar al missatger, omplin del que troben. També del que els interessa, és clar, no siguem innocents, perquè a ningú se li deixa de veure el llautó o, ho vull dir més suau, les seves tendències o simpaties. També, és veritat, intenten parlar i escriure d’allò que la gent vol sentir i llegir, a la recerca i captura d’un públic sedent també de notícies. Però de quins notícies? Bé, els morbosos de les dolentes que són en les que més xalen, però en hi ha d’altres que esperen indicacions, orientacions, directrius, mesures als seus problemes, però aquestes no surten. I quins són els seus problemes? Els més propers: feina, deutes, salut (física, econòmica, financera i “social”), educació, seguretat... I d’això n’ha de parlar la premsa? Si. Però la premsa no ho pot arreglar i si ningú no fa res, no ho pot contar. I qui ho ha d’arreglar? Els que manen. Els governants. I qui ens governa? Els polítics. Ah! Ja hi hem arribat. I aquests són els que haurien de donar-nos indicacions, orientacions, directrius, mesures per solucionar els nostres problemes? I perquè no ho fan...? Pot ser perquè no en saben, la qual cosa voldria dir que estem en mans, pobrets (pobrets de nosaltres, és clar), d’una colla d’incompetents que, al damunt, cobren, i bé, per una feina que no fan ben feta, mentre a d’altres se’ls hi ha acabat i estan a l’atur veient volar el seu estat de benestar, la casa, el cotxe i el plat a la taula de cada dia. Mentre, es van amollant cortines de fum, amb caceres, corrupcions, culpes globals, lluites internes i externes de partits, esport nacional per excel·lència que la premsa, és clar, en parla. La set de notícies morboses, les dolentes, es sacia o s’esperona per crear-ne de noves, però les altres, les bones, les que haurien d’aportar solucions en aquells problemes més propers, immediats, no surten i, es clar, la premsa no en pot parlar. Parla només d’aquelles cortines de fum, cada vegades més denses, més negres i mes pudentes. És la incompetència la que ens governa? I la premsa, que hi és tots els dies, ho hauria d’explicar? No ho sé. Ella sabrà el que li convé. Pot ser tots no ho veiem igual.
Quina peresa! I a mi que fa uns dies només em ve al cap al revolució francesa.

(La Veu de l'Ebre 06-03-09)




LES ANTENETES D‘EN PUJOL

Vaig viure al País Valencià, per motius de feina, tota una dècada allà pels anys vuitanta. Primer a Alacant, després a València i per últim a Castelló. M’ho conec bé. En el vuitanta-quatre, exactament, ja s’hi podia veure TV3 i jo, tot i que l’havia vist a Catalunya esporàdicament, venia de l’estranger i, seguint estant fora de Catalunya, recordo que hi tenia deliri per poder gaudir d’aquella nova forma d’expressió de la nostra llengua. Me semblava, no només una novetat, sinó també una sobirana manifestació de la nostra cultura en un mitjà televisiu i, sobre tot, per a que la meua família tingués un lligam més amb aquella Catalunya que, entre unes i altres destinacions professionals hi vàrem estar allunyats més de vint anys, entre el 1973 i el 1993, mentre els fills es feien grans.
Al carrer, o pot ser més a la premsa (el diari Las Provincias, per exemple, mos fotia molta canya), s’hi vivia un cert ambient anti-català. Els “blaveros” feien notar la seva protesta contra tot el que sonava a català, es trencava algun vidre i es punxava alguna roda de cotxes amb matrícula catalana, apedregaren un tren d’aficionats del Barça que venien de veure un partit de Madrid i el “Narangito” (que amb pau descanse), aquell diputat valencià que per sort ara no li recordo el nou, alenava tot aquell moviment, que li aportava certa rendibilitat política. Des d’aleshores, i de boca d’aquell personatge, recordo la denominació “polacos”, nom o adjectiu que encara avui mos apliquen a n’aquella comunitat.
Afortunadament, ni personalment ni professionalment vaig tenir mai cap problema, tot al contrari, he de dir en honor a la veritat, que per mi fou una gran experiència i que guardo un bon record d’aquella llarga estada, i hi tinc grans amics però, ara que han tallat TV3 no puc deixar de recordar aquella època i també alguna anècdota. Un dia no m’anava la televisió i, en pujar al terrat, em vaig trobat el cable de l’antena tallat. No li vaig donar més importància i el vaig fer reparar, però recordo una vinyeta d’humor que es va publicar en un diari, que mai oblidaré: Jordi Pujol amb una barretina i un sac al coll, ple d’antenetes, repetidors petits de televisió, plantant-los per les muntanyes del País Valencià. Una passada! Després vaig conèixer a Eliseu Climent, corredor de fons, i la seua feina i la tasca extraordinària, no sé si mai ben reconeguda, d’Acció Cultural. Feina llarga, gruixuda i ben feta, a gust per la majoria dels valencians, malauradament estroncada de sobte en quatre dies.
Avui, immers en aquests records i havent estat tallada l’emissió de TV3, m’agradaria trobar un culpable i m’he entretingut amb els responsables d’aquí, perquè els d’allà, fins i tot els podria entendre. Me ve al cap en Montilla i Clos, responsables recent i actual, respectivament, d’un ministeri espanyol de qui depèn tot aquest negoci. Me ve al cap la passivitat de tot un Govern català, especialment els d’Esquerra Republicana de Catalunya, en mans de qui estan els afers de cultura catalana (els tenim en bons mans...?) Volen obrir portes a l’estranger i són incapaços d’impedir, parlant, pactant, negociant, que els hi tanquen les que ja teníem obertes, de fa temps, aquí a tocar, a part de baix d’Alcanar.
No sé a qui culpar, i ganes no me’n falten, però és evident que, com en tantes coses, no ens en sortim. Me quedo amb la imatge de Eliseu Climent, aplanant el camí i la d’en Pujol, amb la barretina i amb el sac al coll ple d‘antenetes, “xino-xano”, com aquell que només va per feina, plantant-les pel país veí, que les vol, perquè parla i sent com natros.

(La Veu de l’Ebre 4-1-08)

AL MIG DEL PROBLEMA

Els que durant l’estiu pronosticàvem una tardor calenta, no només no mos vàrem equivocar sinó que mos vam quedar curts. Era evident, es veia a venir una maror de fons que feia preveure una forta escalfor social i política, sense risc de gaire error, fins l’extrem de que la situació de cabreig i de desencís ha superat totes les expectatives passant-se tantes estacions que, segurament, s’empalmarà en la tardor de l’any que ve.
La idea equivocada, com alguns creien, de que tots els problemes eren de la gent que viu i treballa a Barcelona i els seu entorn, s’ha anat desvetllant a poc a poc i tothom, fins i tot els que vivim allà baix a l’Ebre ja som conscients de que n’hem sortit tocats i ben tocats. Mirant-ho per la part bona, o pot ser més irònica, al igual que la resta de Catalunya som solidàriament part afectada i perjudicada de ple dret i sofriment.
L’Engranatge cultural, comercial, industrial i fins i tot familiar, i la interconnexió corresponent a partir de l’energia activa que irradia Barcelona és un component neurològic imprescindible per a que, tota Catalunya, funcione al uníson de forma eficaç, moderna i progressiva, a tenor de les expectatives que ha aixecat, sempre, no només davant d’Europa i del mon, sinó també i sobre tot, davant de natros mateix que, a hores d’ara, comencem a sentir vergonya, no sé si nostra o aliena, del que mos passa.
Que aixeque la ma qui últimament no hagi tingut un problema important, tot i vivint i treballant a les comarques del sud, en viatges familiars o per negocis, per ensenyament, per salut, per vacances o per lliurament de mercaderies, per contactes amb clients, etc. Directa o indirectament no se n’escapa ningú, amb un greuge afegit, no ho oblidem, de que a més amés del temps perdut, del prestigi català per terra i dels nervis alterats hi ha un component econòmic, no sé si difícil de valorar, però sí difícil de recuperar.
No ens equivoquem. Per tota esta sèrie de raons, no per ser lluny de Barcelona i de l’AVE, deixem d’estar al mig d’un greu problema, a banda d’anar tocant-nos el crostó en temes que mos afecten de molt més a prop com la falta de pressupost per a la variant de la N-340 a l’Aldea, els problemes d’aigua i llum al Catalunya Sud, el retard de l’Estació de Mercaderies, que en quatre anys l’únic que s’ha fet ha estat canviar-li el nom, o el retard del CAP de l’Aldea o els problemes dels camps de golf de Fadesa i Vineixerop, per no tocar assumptes tan sensibles com la caça en barraca i els bous, entre d’altres.
Estem al mig del problema. La tardor calenta li passa el testimoni a l’hivern qui, aviat, l’haurà de passar a la primavera. Mentre, seguim emprenyats. I que?

(La Veu de l’Ebre 30-11-07)

QUAN T’HA DE TOCAR...

El Servei Català de Trànsit, esgarrifat, ha fet una crida apel·lant a la responsabilitat després de la mort de quatre motoristes en un cap de setmana constatant que quasi el quaranta per cent dels morts conduïen una moto, deixant constància de que en el mes de setembre van morir a Catalunya 35 persones en accidents de tràfic, de les que 13 eren motoristes. Altres notícies parlen de que l’últim cap de setmana de setembre es van produir 23 accidents mortals, a tot l’estat, en els que perderen la vida 12 menors de trenta anys. Parlen d’inexperiència, d’imprudència, efectes de la droga, de l’alcohol... És igual.
Sense ànim de contar cap batalla, em ve a la memòria, o pot ser encara no se me n’ha anat, un accident amb un jove motorista en el que jo mateix mi vaig veure implicat el passat mes d’agost. A l’estiu visc a l’Ampolla a la vora de la carretera veïnal que va a Cap Roig, molt transitada, i fa esgarrifar la quantitat d’imprudències que s’han de veure cada dia, posant en perill la seua vida i, és clar, també la dels demés. Però com per la carretera hi anem tots, un dia o un altre et toca. Allà, fa més de vint-i-cinc anys, em moc amb un Mehari, un cotxe fresquet, de poca velocitat, pràctic per a moure’s per aquells indrets, barato de consum, amb poc ferro i molt de plàstic i, una tarda, mentre em creuava amb tres cotxes en direcció contrària, tots en velocitats prudents, del darrera de l’últim, tot i la manca de visibilitat, sense encomanar-se ni a Déu ni al dimoni, surt un jove amb una moto accelerant per avançar-los. Només iniciar l’avançament, em topà a mi de cara. L’esclafit de la moto i l’home al damunt del meu cotxe, és un impacte difícil d’oblidar. Trossos de la moto i del cotxe saltaren pels aires, esclatà el vidre del parabrisa, se’m clavaren trossos pels braços i per les cames però, trobant-me bé, vaig saltar en busca del motorista que intentava aixecar-se, jagut i dolorit al damunt de l’esclafat capot del meu Mehari. La constitució de plàstic del cotxe havia fet de coixí i, tot hi l’aparatós impacte, no semblava que estès greu. Malgrat tot, vaig trucar al 112 i arribaren en pocs minuts els Mossos, la policia municipal i l’ambulància que se l’emportà a un centre d’assistència.
El Mehari el perdré, perquè és vell, està tot xafat i recelo declaració de sinistre total, malgrat no tenir cap culpa i malgrat estar valorat al mercat en uns tres mil euros, però, molt més important, el jove i jo vàrem salvar la vida. Volia acusar a algú per la imprudència, per la temeritat. Volia lamentar-me perquè em va tocar a mi, perquè es va posar la meva vida en perill, perquè perdré el cotxe, perquè no és culpa meua, però no cal, així és la vida. Estem dintre d’un engranatge que el movem entre tots i quan algú fa una imprudència, comet un error o vol fer mal, ho paga qui ho paga. És l’atzar... pot ser el destí... no ho sé. En tot cas, pot ser sí que hem d’apel·lar tots plegats a la responsabilitat, al bon ús de les motos, a la prudència, al seny, a no beure o a no “col·locar-se” quan es condueix, però la realitat és que quan t’ha de tocar, et toca.

(La Veu de l’Ebre 11-2007)

DESPERTA FERRO!!!

Finalment l’estiu s’ha escalfat de veritat, però no pas per l’oratge. Definitivament tindrem una tardor calenta i la cosa ha derivat, com no podia ser menys, en nous manifestos i noves plataformes en defensa de... Els bous de les nostres festes han estat exuberants com mai, cap dificultat important, la pirotècnia ha fet miracles en les màgiques nits dels focs que han segellat als pobles, a la vora de la mar i del riu, les nostres festes majors. No mos ha tret la son el desè aniversari de la mort de la princesa Lady D, tampoc les suculentes portades d’El Jueves fent referències a la família reial, que malgrat tot s’ho ha passat pipa a Mallorca on hem llegit una nefasta actuació de la Guardia Civil en contra del català (això no para), i hem sentit la por i el sofriment dels afectats pel terratrèmol del Perú, la mort d’un jove jugador de futbol, només començar la lliga, també la d’Umbral, Vilallonga i Pavarotti i, sobre tot, la d’en mossèn Xirinarcs, aquell profeta, segons Jordi Pujol, que mos ha fustigat fins i tot en l’últim moment de la seua vida amb la seua manera, segurament voluntària, de morir.
No mos descuidem, però, i mos mobilitzem en contra d’una planta de gas per explotar el magatzem submarí que, malgrat projectar-se al terme de Vinaròs, la volen fotre als morros d’Alcanar. La gent ha estat alerta i comencen a picar: desperta ferro!!! Alcanar, amb la creu de la cimentera i el fantasma de l’explosió del càmping dels Alfacs ja paga, de fa molts anys, un alt tribut d‘horror i de deterioro mediambiental i paisatgístic. Sabaté, del PSC, ex-alcalde de Tortosa proposa fotre-la als morros de l’Aldea. Qui més corre vola. Pos ja ho saps: desperta ferro!!!
La tardor l’escalfen també els aldarulls per la crema d’unes imatges reals a Girona i pels nous Superlópez a la catalana, López Bofill, professor i escriptor, i López Tena, vocal del Consell General del Poder Judicial, comandant el moviment d’un nou fòrum sobiranista, a l’estil de la Plataforma per la Sobirania de Víctor Terradellas, que sembla comptar amb el vist i plau inicial dels partits nacionalistes, malgrat tots els indicis apunten a que es tracta d’un moviment d’intel·lectuals, crítics amb la classe política, pel fet de que no planten cara a la situació de crisis que està vivint Catalunya agreujada pel desgavell de l’actual tripartit, supeditat a Madrid, i de la manca d’infrastructures per la dependència de l’Estat espanyol, així com per l’incompliment del nou i maltractat Estatut. Tornem-hi: desperta ferro!!!
En pretensions no es queden curts perquè advoquen per la viabilitat d’un projecte d’independència de forma pacífica però immediata mitjançant un referèndum, també ben aviat, no descartant plantejar una moció de censura, l’any vinent, a l’actual Govern. Van forts. Es tracta de promoure un debat sobiranista dintre l’àmbit civil, més que en el polític, malgrat molts polítics nacionalistes ja hi estiguen d’acord amb la boca petita, per tant pot quedar en res. Artur Mas, de CIU, també vol aixorejar el catalanisme i es prepara per al 20 de novembre per fotre el crit al cel i picar també: desperta ferro!!!
Caldrà veure quin cas se’n farà de tot això al carrer, on hi ha boira baixa en la credibilitat política, on prima el català emprenyat amb una baixa autoestima, deprimit per la tornada de vacances, els comptes corrents esgotats, la pujada de les hipoteques i la manca de solucions als problemes del començament d’estiu agreujats, que no solucionats, a la tardor, que sí que s’està escalfant fort i millor que així sigui perquè, malament, si hem de picar amb fer fred.

(La Veu de l’Ebre 28-9-07)

TITÀNICS DE L’EBRE

“Hi ha moltes versions i molts de mites sobre els nàufrags i els vaixells enfonsats al davant de les nostres costes, entre 1914 i 1918, en el decurs de la Primera Guerra Mundial..., Castellví i Guarro ho expliquen de forma molt documentada a La Guerra Secreta del Mediterrani”. És una conversa fresqueta i relaxada d’una tarda tèbia d’agost en una visita esporàdica que em fa Juan Ignacio Cabrera, un jove ampollero, fill d’un bon amic, farcit i neguitós d’història i de paisatge, arrelat a Tarragona per motius de feina, que m’ha fet reviure un de tants episodis bèl·lics pot ser poc conegudes, no pas pels habitants de L’Ampolla, però pot ser sí per molts del territori, visitants i nouvinguts. Som asseguts, mentre fem petar la xerrada, a la terrassa de cara a la Badia de la Calma, el racó del Golf de Sant Jordi enfront de la punta del Fangar, amb el far de guaita, prop de l’escenari bèl·lic que fa al cas.
“Com saps, pot ser el testimoni més visible públicament en l’actualitat es la figura de bronze regalada aleshores pel govern francès, escultura d’un guerrer a pit descobert amb un sabre a les mans, rèplica d’una estàtua com a monument al·legòric a l’ajut de la gent de L’Ampolla als nàufrags del Medjerda, ja espoliada en alguna ocasió i, actualment, situada al passeig del port”, em comenta Cabrera, fet que els dos coneixem. La conversa s’escalfa. Consultem el llibre de Josep Mª Castellví i Josep Guarro. Hi ha detalls i documentació que fan empíric el que expliquen. Els alemanys sabien que el corredor marí del mediterrani entre el cap de Tortosa, les Columbretes i Eivissa era la ruta més transitada de l’època per l’emigració europea a l’Amèrica i pel subministrament de productes i tropes a les forces aliades des de l’Atlàntic i del nord d’Àfrica, i situaven els submarins enfront del Cap de Tortosa i de l’Ametlla des d’on torpedinaven majoritàriament a vaixells mercants, estigueren o no implicats en la missió bèl·lica, i algun de passatgers, com el Medjerda i el Cavour.
Cabrera s’ha llegit amb detall el llibre i comenta que dels tretze vaixells enfonsats i ben localitzats a n’aquesta àrea, el Medjerda i el Cavour (conegut localment com el Correu i anomenat antigament Florida) per la quantitat de passatgers, sobre tot dones i infants que s’hi van ofegar, han estat els més coneguts.
“És apassionant la història de Paco el Rana, autodidacta i degà dels submarinistes al nostre entorn, durant anys traient ferro del Correu i dissenyant la seva posició, que ha servit després per a investigadors i visitants turístics que no es cansen de fer-hi immersions no menys apassionats i extremadament arriscades, no tant per la profunditat com per la foscor, el fang i les xarxes de pesquers enganxades”.
Sense deixar de mencionar al vapor Anita que també va participar en el trasllat de nàufrags del Fert, enfonsat al Juny del 1917 a set milles del far de Buda, des de Sant Jaume a Tortosa on van ser vestits pels comerciants de teixits de la ciutat i alimentats pel restaurant Siboni, la conversa deriva cap a la llarga i encisadora història dels dos vaixells estrella submergits, el Medjarda i el Cavour, i al repàs del tresor fotogràfic que registra el llibre, els documents, els tripulants, les mencions dels diaris i dels llibres de l’època, els registres dels quaderns de bitàcola localitzats a les seus de les companyies navilieres, les expedicions subaquàtiques posteriors i, la nostra ment, vola cap un mon que pot aparentar pur surrealisme perquè les referències orals són escasses i poc rigoroses. Només els pescadors que treballant s’han enganxat centenars de vegades, tenen present aquests obstacles submarins que amaguen, sota les nostres aigües marines, material i vides humanes enfonsades i, per tant, gran part de la nostra titànica i profunda història.

(La Veu de l’Ebre 7-9-07)


BUSCADORS DE VIDA

Són les vuit el matí, primers dies d’agost. M’he despertat aviat per por de fer tard. He quedat amb els arqueòlegs del Thetis, atracat al port de L’Ampolla. Estant fent prospeccions arqueològiques per la zona i Gustau, l’arqueòleg responsable de l’expedició, explicarà més endavant a n’aquest mateix setmanari que la cala Cap Roig, pel que s’ha anat trobant en el temps, podria haver estat un fondejador d’entrada a l’Ebre. Avui, però, farem una immersió a la costa d’El Perelló, en una barbada entre cinc i deu metres de profunditat, que tots els que fem immersió coneixem, amb un atractiu significant tant per la configuració orogràfica com per la flora i la fauna. Zona de poseidónia en abundància, caixetes i caragols de xapa de santa Llúcia, moixarres grosses, simpàtiques donzelles, alguna morena, algun pop, sards curiosos, castanyoles, salpes i suculents eriçons de mar. Però com baixarem en escafandres autònomes, avui no toca pescar. En realitat els que fem exploracions submarines en sabem molt poc de pescar. Gaudim més d’observar la immensa vida subjacent al fons marí i la que ens imaginem que ha hagut a terra, cents d’anys enrere, pel que allà baix hi trobem.
El Gustau i la Rut me reben amablement a bord, m’indiquen on puc deixar les eines i, després de saludar al Jordi, el patró del Thetis, me presenten a la resta de l’expedició, tres italians, un català i una noia de Sogorb, tots arqueòlegs en pràctiques de recerca subaquàtica. Salpem i mentre el patró segueix la derrota cap al destí el dia, el Gustau ens fa la primera reunió de feina asseguts a la taula del menjador. Explica que farem dues expedicions, a mi m’hi inclou amb ell en la primera, la barbada és llarga i haurem d’estar baix l’aigua quasi dues hores cada grup. La segona la comandarà la Rut i tindran molta més sort que natros. Ells hi trobaran una àncora de l’almirallat del 1.800. De totes les troballes se’n recolliran unes mostres i quedaran enregistrades i localitzades a la carta arqueològica.
En sortir, la Mariona, marinera de terra endins i bona cuinera, encantada i sorpresa per la bellesa de les nostres costes que no coneixia, ens ha fet un entrepà que ens mengem amb bona gana i fem una cervesa fresca mentre comentem l’experiència de la primera immersió i indiquem a la segona expedició les impressions i la ruta que han de seguir, per acabar de revisar tota la barbada, objectiu de la feina del dia. A mig dia ens servirà una cassola de macarrons gratinats al forn que comparteixo, agraït, amb la tripulació i els arqueòlegs, agafant força per tornar-hi a la tarda. Hem quedat en dies posteriors per localitzar un jaciment de set moles romanes que va trobar fa més de vint anys el meu amic Salvador Cabrera i de les que aleshores només en vàrem poder traure una. Els arqueòlegs no perden l’esperança. Jo, desconfio, perquè tinc la sensació que s’han quedat soterrades baix de l’últim espigó del port nàutic.
El dia ens ha acompanyat, la mar ens ha respectat, el sol ens ha portat llum clara fins els fons on hem treballat, la companyia i la feina han estat extraordinàries i la tornada a port, a mitja tarda, ha segellat l’agradable jornada amb la gent del Thetis.

(La Veu de l’Ebre 24-8-07)

LA VISITA DEL THETIS

Havent rebut una trucada telefònica, atenc a una veu femenina clara i concisa, es la de Rut, que s’identifica com una de les persones responsables de l’equip d’arqueòlegs submarins de la tripulació del Thetis, eina bàsica del CASC, Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya, creat al 1992 per inventariar, protegir, conservar, estudiar i difondre el patrimoni arqueològic de Catalunya que es troba submergit en aigües costeres i interiors. Des de 1996 el CASC forma part del Museu d'Arqueologia de Catalunya.
La Rut m’indica que en uns dies, a finals de juliol, estaran a L’Ampolla i, havent de fer algunes immersions per la zona voldrien fer algun contacte amb gent que conegui el nostre sòl submarí. M’honora extraordinàriament que em consideri com a una de les persones pràctiques de la zona amb algun coneixement dels nostres fons dels voltants d’aigües mediterrànies. Algun amic generós d’aquest mon li haurà donat el meu nom amb aquesta indicació, segurament immerescuda, però que no el puc decebre.
Quedem una tarda per tenir una reunió i, a mig dia, dinant, des de la terrassa, el veig que entrar per la baia de la calma en direcció al port. És inconfusible, conec tots els vaixells feiners de l’Ampolla, els seus horaris i les seves costums, no és cap embarcació turista i, tot i que jugo en avantatge perquè ja he consultat la web del CASC i he vist la fotografia del Thetis, l’identifico sense cap dificultat. Ja han fet unes immersions a Perales, entre la punta de la Figuera i Cap Roig, com una mena de primers contactes, segons em confirmaran més tard.
A mitja tarda la Rut i el Gustau em reben a bord, molt amablement, i em presenten a la tripulació, el patró i el maquinista, dues persones amb ofici, adobades de mar i d’experiència i un grup de joves arqueòlegs als que, se’ls nota, xalen fent la seua feina.
M’expliquen l’objectiu de la seua missió, necessiten confirmar llocs on s’hagin trobat restes arqueològics per fer-ho constar a les cartes marines i per tenir-los en compte en inventaris per protecció, estudis i eventuals futures extraccions. M’engresquen en la seua tasca i els hi mostro i els hi ofereixo per al museu i per al seu estudi (ja les portava al maleter del cotxe) les meves petites troballes en tots aquestos anys de llargues immersions per la zona, senyalant a les cartes marines el lloc exacte on vàrem ser localitzades en el seu dia. Els hi indico també (me diuen que ja la coneixien) la mola de molí romana que vaig extreure fa quasi vint anys, exposada a la plaça enfront del Club Nàutic, amb la petita història de cada una d’aquestes troballes que la Rut i el Gustau, professionals de l’arqueologia, anoten amb tots els detalls, confirmant-me la procedència i l’antiguitat, alguna d’elles del 150 A.C., cosa que em deixa cofoi i satisfet, especialment perquè les meues aportacions tindran una utilitat pública.
M’han invitat a fer unes immersions amb ells per la zona, en els llocs d’alguna de les troballes i ho he acceptat de molt bon grat. De fet, en confiança, m’han arreglat l’estiu. Diríem, sense vergonya ni complexes, que m’han fet feliç. És curiós... hi ha estius que pinten bé i, aquest, va per bon camí.
(La Veu de l’Ebre 10-8-07)

S’ANTICIPA L’ESCALFÓ DE LA TARDOR

Comentava en el meu últim article d’opinió que no sabia si tindríem un estiu suau o una tardor calenta, per allò que sempre es diu durant l’època estival, mentre s’esmolen les eines pensant que més endavant s’hauran d’ensenyar les dents i treure les ungles per un cantó o un altre. Donava per fet que seria un estiu suau, a jutjar per l’oratge i que algú parlaria d’una tardor calenta, com sempre, tot i que de vegades també es fa per justificar-se, al davant de la galeria.
Tot i així a hores d’ara, l’oratge no se’n passa d’escalfor però aquella calentor de la tardor, sense ànim de cridar el mal temps, s’està anticipant en aquest mateix estiu i així hem vist com a L’Aldea la gent surt al carrer, més ben dit a la carretera, per manifestar el seu malestar pel retard en la construcció de la variant de la nacional A-7 (antiga N-340). Els ànims no poden estar més escalfats, desprès de tants i tants anys patint la creu de creuar-la i de conviure amb el trànsit quasi per dins de casa. Són molts morts al cap de tants anys i molt de morro per part dels responsables governamentals que no han fet possible que avui la variant sigui ja una realitat i que la gran via que creua L’Aldea, de part a part, no s’hagi pogut convertir en una gran avinguda comercial, de passeig i d’esbarjo. Tal com estan les coses, disculpeu, no sóc gaire optimista i tinc els meus dubtes de que se solucioni abans de cinc o sis anys. Bo és per tant que s’escalfen els ànims i que es faci pressió perquè el poble n’esta vertaderament fart de tan poca consideració i de tanta ineficàcia. Me sumo, públicament, al manifest i a la protesta.
En el PPC també s’ha anticipat algun sufoco d’aquells que es reserven per a la tardor. És evident que la talla política i personal de Josep Piqué no ha estat en el lloc i del moment adequats. Els populars guanyen massa vots, a costelles nostres, fora de Catalunya per haver de tenir-nos en compte amb una figura moderada, intel·ligent i catalana per dirigir el seu partit a Catalunya. “Arrieros somos...”
Així també, la portada del setmanari “El Jueves” no ha pogut ser més escalfant. Tampoc han pogut esperar a la tardor. Hi ha coses que no tenen espera, ni el mal gust de la revista amb aquella portada que fereix els ulls dels més lliberals, ni l’agressió, amb el segrest del setmanari, a la llibertat d’expressió democràtica que ha de tolerar, fins i tot, aquestes grolleries. Me sembla que som una societat prou madura (o no?) per digerir amb bon humor un dibuix desafortunat i pot ser fins i tot denigrant. Tots hem passar per alguna situació desagradable provocada per gent desaprensiva i de mal gust i ens hem hagut d’aguantar. La família reial no n’ha de ser menys. Si la parella hagués estat un altra de tants famosos que es passegen per les revistes del cor, com els Borbons, també s’hagués ordenat el segrest? A la família reial, “probets”, no els deixaran fer les vacances amb pau. Pateixo per si no els hi fan profit.
Encara bé que la sardinada a la platja del Baconer amb els amics, en una nit de pleniluni, prou escalfada per voluntat pròpia malgrat la persistent remor d’un suau oratget de gregal, ha estat fabulosa i els esdeveniments del Renaixement i la de la Móra Morisca han estat en el seu punt encisador. Els bous de les nostres festes també mos van bé, baix l’ull inquisidor del PACMA, pos no mos cal demanar més. Anem escalfant l’estiu i de la tardor ja en parlarem.
(La Veu de l’Ebre 27-7-07)



ESTIU SUAU O CALENTET

De sobte han callat els petards que durant uns quants dies han estat, de forma irritant, inoportuns en les nostres migdiades, lectures, descansos diversos i nits d’insomni, anunciant que arribava San Joan. Els que ara no tirem coets, mos molesta el soroll dels esclafits intermitents i ensordidors i no mon recordem del que xalaven quan érem natros, de xiquets, els que els tiràvem anunciant l’arribada de la màgica nit del foc i, amb ella, l’estiu.
Diuen que serà un estiu suau, que no farà calors excessives. Jo crec que dependrà, més que de l’oratge, de l’estat d’ànim de cada u. És allò de Santa Teresa: “tot és veritat o mentida, segons el color del cristall en que es mira”.
Els petards han callat. La nit del foc fan el cim i no els tornarem a sentir a excepció d’algun francès nostàlgic que en tirarà en algun indret la nit del 14 de juliol i dels clàssics focs pirotècnics de les nostres festes mediterrànies, fins l’any que ve, un any més vells però, qui hi arribi, amb un any més de vida.
Entrem de ple en un estiu suau i esperançador per les vacances, el descans, les trobades amb amics i familiars, amb els pobles que ens han vist nàixer i encara, estrany, no hem sentit a parlar, com en tots els estius, de la tardor calenta. Pot ser és que mos estan passant tantes coses, ara i avui, que no deixarem res per a la tardor.
M’ha esgarrifat la notícia de la mort de 6 soldats espanyols al Líban, però molt més quan algú mos recorda que són 135 el nombre de soldats morts a l’estranger des de no sé quan. No importa, ni m’hi poso ni en surto, són 135 morts.
M’horroritza pensar en haver de sofrir, com molts, les deficiències de les infraestructures catalanes, ofegades des de Madrid i reflectides en l’aeroport de Barcelona, els trens de rodalies o les cues inacabables per entrar i sortir de les capitals per anar-hi cada dia a guanyar-se les garrofes. Quina sort viure i treballar aquí!
No puc deixar de pensar amb els metges, infermeres i malalts impotents, tots plegats, per no tenir un bon servei sanitari amb atenció immediata i sense interminables llistes d’espera (per què hi ha llistes d’espera?) o la desmotivació entre el personal docent amb el problema del gran fracàs escolar, l’acollida d’emigrants, la tercera hora... sense els instruments i la motivació necessària per cercar, afrontar i solucionar els problemes.
Mentre, els partits polítics, institucions democràtiques per excel·lència en una democràcia, servidors extraordinaris de la cosa pública i responsables absoluts de tot el que mos passa, desenvolupant la seua larva particular de les lluites intestines, depurant lideratges, enveges personals i dogmes particulars de fe, mentre el terrorisme, la delinqüència i la droga, per exemple, mos entra a casa sense trucar.
No sé si tindrem un estiu suau o una tardor calenta. Sé el que ara tenim... Per si de cas he proposat als amics de fer una sardinada a la platja del Baconer o a Cala Maria aquesta setmana que tindrem lluna plena. De moment tot això que mos trobarem. De la resta ja en parlarem.
(La Veu de l’Ebre 6-7-07)


“MARINA, a menina ministra do mato”

Quan voles la selva amazònica amb els petits avions monomotors que connecten els pobles i les finques de la gran selva del mon, t’encisa el paisatge, la verdor, l’amalgama de colorits tropicals, els meandres dels rius i les extenses zones d’aiguamolls que et retornen a l’altura el reflex de la llum del sol, trencant sovint l’encant les columnes de fum dels incendis provocats per la posterior tala massiva d’arbres. Tot i així allà baix hi ha vida i molta vida humana desconeguda. La dels seringuieriros n’és una d’elles. Són els treballadors que recullen el làtex, la saba dels arbres que es convertirà en el cautxú per a la indústria, especialment els pneumàtics d’automòbils. Durant molts anys, fins que no es van aconseguir cultius de plantacions de seringues, el làtex l’extreien treballadors totalment esclavitzats per patrons que els explotaven fins límits inhumans. En l’actualitat, malgrat encara existeixen els seringueiros cativos, que no han aconseguit alliberar-se de la teranyina mafiosa dels decadents patrons de la seringa, existeixen els libertos, organitzats en sindicats al sopluig del “Conselho Nacional dos Seringuiros”, una associació civil que té per objectiu la creació de reserves d’extracció, establir aliances amb les poblacions indígenes i defensar la legalitat social, econòmica i cultural dels treballadors i les seves famílies i la defensa de la reserva amazònica, amb activitat en els estats brasilers d’Acre, Rondònia, Amazònia i Parà.
D’aquest mon, d’una família de seringueiros, ressorgí la Marina Silva, analfabeta fins als 17 anys, recollint seringa per ajudar a son pare a criar vuit fills, amb la mort precoç de sa mare. No hi havia escola on vivien, però aprengué matemàtiques per controlar als patrons que no els enganyessin i, traslladada per malaltia a Rio Branco, capital d’Acre, va aprofitar per alfabetitzar-se i llicenciar-se a la facultat d’història.
Durant aquella època va tenir contactes amb la lluita sindical orientada per Chico Mendes i amb la teologia de l’alliberament dels germans Boff. En la actualitat és la ministra de Medi Ambient del Brasil i la premsa internacional ressalta aquests dies que la ONU l’ha premiat per la seva tenacitat en la lluita contra la desforestació de la zona amazònica.
És un guardó merescut que dona a conèixer la seva feina i li dona un baló d’oxigen amb ella i el ministeri que gestiona, un dels més baixos en pressupostos, però que la Marina defensa en garra ferma diversos projectes per la protecció de les conques dels grans rius brasilers, aconseguint minvar en els últims anys la desforestació del gran pulmó del mon en un 50%
Marina Silva, com ningú, coneix la necessitat de protegir la selva amazònica que la va veure nàixer i créixer. És bo que facilitem la seva divulgació. Avui és més coneguda i és coneix també millor la seva tasca i els seus orígens i la seua heroïcitat en favor de tots plegats.
(La Veu de l’Ebre 11-5-07)

NO HI HA DEBAT

Sr. Director: M’escriuen Paco Blanch i Jordi Gas, ambdós amb el mateix estil. El primer ho fa als diaris, tot i que ha baixat el ritme d’escrits perquè dels tres acòlits que li firmaven cartes ja només li n’en queda un. Els altres dos, escaldats per una sentència d’un judici demandat per ells mateixos ja no escriuen. Blanch encara les fa firmar a la seua colla. Les d’ell són cartes comminatòries que m’envia directament amenaçant de fer-les arribar a la premsa si no callo (no sé a que espera). De sempre els dos han usat l’Ajuntament i les institucions per resoldre les seues diferències personals i, de quan en quan, mos involucren als del voltant.
Diuen que contesten articles meus publicats en columnes d’opinió però, només són cortines de fum, insults i mentides en ànim del desgast personal, polític i social tot i que, jo, en les meus articles no els nomeno per a res (en castellà es diu que quien se pica, ajos come). Mai he entrat en aquest joc i tampoc ho faré ara.
No plantegen debat ni es rebat res del que jo plantejo (com sempre, només ironies i picaresques demagògiques). Com és indiscutible que una vegada allunyats aquestos dos personatges del poder directe del govern municipal, l’Ajuntament de L’Aldea gaudeix de pau social, de rigor, de prestigi, d’orde financer i té importants projectes, damunt de la taula, per un futur extraordinàriament esplendorós, no cal perdre el temps en discussions bizantines. Com deia Cervantes en boca del Quixot: Ladran, luego cabalgamos.
El poble ho necessitava, ha costat arribar a n’aquesta meta de normalitat i, afortunadament, som l’enveja sana de molta gent, però de vegades l’enveja aporta males reaccions. Ja passarà. El temps tot ho cura.
(La Veu de l’Ebre, abril 2007)


LA RENDIBILITAT DE LA CRISPACIÓ

Un matrimoni de mitjana edat apareix al davant de les càmeres de televisió amb un aspecte així com d’esgarrifats... Van mudats com de diumenge, de missa de dotze. Ell porta un ram de roses a les mans. No les amolla però quasi tampoc sap que fer amb elles. Semblen sud-americans. Estan confusos. Els han convocat a un acte a l’estació d’Atocha, en el tercer aniversari de l’atemptat de l’onze M, perquè sa filla fou una víctima mortal i s’inaugura un monument a les víctimes. Hi assisteixen els reis de les espanyes. Per l’aspecte i per les seves manifestacions estaven acomplexats, decebuts i estranyats. No entenien res, en veure que per discrepàncies polítiques s’enfrontaven dos bàndols, cridant-se i ofenent-se, lluny del motiu que els portava amb ells. Només volien dipositar un ram de flors en el lloc on, tres anys enrere, morí sa filla.
Ressonaven encara els cridaners de la manifestació del dia abans, convocada pel PP, en contra de la política antiterrorista del govern central, una gran divisió i també una acèrrima crispació nacional. Estava al carrer, s’havia viscut al Congrés i l’hem tingut cada dia a la televisió, a la premsa escrita i també a totes les ràdios. Més o menys amb les mateixes circumstàncies i intencions que vàrem viure les manifestacions i les cassolades convocades, anys enrere, pels cridaners dels socialistes en contra del PP, per l’atemptat del l’onze M o per la participació en la guerra de l’Iraq, cascant contra l’adversari polític.
Com aquell matrimoni sud-americà, som molts els que no entenem res i estem així com esgarrifats en veure com els nostres representats polítics, aferrats al mos de la crispació, quan troben un motiu que pot erosionar l’adversari i traure’n rendibilitat electoral, no dubten en explotar-ho fins les últimes conseqüències, encara que s’hagi d’arribar a les mans i a la desestabilització política i social. Natros ja ho coneixem, ho vàrem viure de prop a les nostre terres en la major protesta ciutadana que recordem quan els que anàvem a les manifestacions, prescindint dels nostres colors polítics, per defensar l’aigua del riu, ens trobàvem amb insults i banderes de partits polítics, amb descarades intencions de, només, desgastar a l’adversari polític.
La immersió política dintre de l’afer de l’errònia participació a la guerra de l’Iraq per part del PP i la dubtosa política antiterrorista del govern dels socialistes, ens fan oblidar, i notem que no se’n ocupen, dels problemes que ens amoïnen com el de la droga, l’emigració, la seguretat ciutadana, la carestia de l’habitatge, la corrupció immobiliària, la feina dels joves remunerada a cops de gorra, els problemes de RENFE, etc. etc.
Tot i les baralles i els crits dels enfrontats polítics, que no s’amansaren ni amb el Cant dels Ocells de Pau Casals, poc sospitós d’esperonar crispació, voldria saber si aquell matrimoni que portaven un ram de flors a sa filla morta en l’atemptat van aconseguir deixar-lo en la intimitat del seu record.
No m’estranya que estiguessen esgarrifats. No m’estranya que no entenguessen res. Som molts els que no ho entenem. Som molts els que ens sembla viure a una altra galàxia perquè pensem que la democràcia es podria gestionar d’un altra manera.

(La Veu de l’Ebre 16-3-07)


LA CLAU DE LA TORRE

Lo vell Rabassa tenia la clau. No era l’ermità però va ser el cap d’alguna d’aquelles últimes famílies que varen viure a les rodalies de l’ermitatge de la Mare de Déu de L’Aldea. Era una clau gran d’aquelles de caseta de muntanya, però més gran. Devia fer, la recordo com si fos ara, uns vint-i-cinc centímetres. Era pesada, de ferro, una mica rovellada pel poc ús que se li feia i obria la porta de la torre de l’Ermita, folrada, com ara, d’una planxa metàl·lica que la resguardava de la pluja i de la humitat. Lo vell Rabassa tenia mitja cura d’aquelles rodalies i la cúria tortosina li havia encomanat guardar la clau. No la deixava a tothom, però per la Pasqua granada, festes de la Mare de Déu de L’Aldea i per Tots Sants que es visitava l’ermitatge perquè, en la pràctica, el cementiri en forma part, lo iaio Rabassa afluixava la guàrdia i si de la colla de xiquets que anàvem a demanar-li-la en hi havia algun una mica més gran que se’n fes com a responsable, amollava la clau de forma molt excepcional.
Aquelles escales fosques, més de seixanta, no s’acabaven mai, volta que volta, fins que fèiem el cim i veiem la llum. Quina glòria, a n’aquell altura! Quina vista! Quin airet! Entre aquells merlets es veia l’Hostal, l’Estació, Amposta, Jesús i Maria, La Cava... de forma diferent, tot d’una com si fos, que ho és, una sola terra. La catifa verda d’aquell gran prat, les fileres de xops que encara avui conservem a tot lo llarg del camí de l’Ermita, les lluentors dels rogles d’aigua, tot al sopluig del Massís del Montsià, Caro i el Coll de l’Alba, muntanyes que d’allí es veuen com si les haguesses de tocar amb les puntes dels dits, fent-nos recer a sotavent del garbí i del mestral.
Lo vell Rabassa ja no hi es, descansa a dos-centes passes de la torra però ara amb l’impuls turístic que li hem donat a l’ermitatge des de l’Ajuntament amb un recent conveni per a l’adaptació i equipament per a la visita de la torre de L’Aldea amb una inversió important de més de trenta mil euros, iniciativa inclosa dins del pla de dinamització turística de les Terres de l’Ebre, farà possible que els visitants puguen gaudir d’aquell espectacle i d’aquell monument així com del seu context històric que els introduirà a un paratge privilegiat.
Lo vell Rabassa, descansa amb pau, amb la tranquil·litat de que la clau està en bones mans i que no obrirà només la porta de la torre, sinó també la de la il.lusió del desenvolupament turístic d’un poble i d’un territori i, especialment, la porta del cor del Delta. La clau de la torre n’és la clau.

(La Veu de l’Ebre 2-03-07)




















IDEES, PROGRAMA I PROJECTES

Sé que de cara a unes eleccions la temptació dels que estan en política de parlar malament dels seus adversaris és difícil de superar i també sé que molta gent ho vol sentir i aquesta manera barroera de fer política ha estat rendible electoralment per alguns que no han tingut altres arguments propis més positius i, esbrinant debilitats existents, aparents o inventades dels contrincants s’han fet el seu raconet de vots per a salvar la seva mísera vida política o per mantenir, fins i tot moltes vegades, una majoria estable a càrrec o a cavall d’un electorat que també s’alimenta de certes misèries socials i no s’il·lusiona fàcilment amb bones idees, ni amb bons projectes, ni amb perspectives d’una bona gestió, moltes vegades també decebuts pels il·lusionistes que anteriorment ja els han defraudat.
Vagi pel davant que quan faig menció a parlar malament dels adversaris no em refereixo a criticar accions i gestions de govern dels contraris, que és bo per higiene política, sa i democràtic criticar i debatre, sobre tot si després de la crítica hi ha capacitat d’aportar alternativa (aquesta és un altra). Me refereixo als temes personals i també als inventats o aparents, sembrant dubtes, per allò de “escampa que alguna cosa queda”. Desgraciadament, per una democràcia moderna, al meu poble i pot ser també a altres, hem tingut exemples sagnants de gent que s’ha dedicat a buscar rendibilitat política només parlant i inventant misèries de l’adversari. Pocs grups s’han presentat amb idees i projectes engrescadors, i alguns els han copiat dels que en portàvem, i no els hi anat malament. També és veritat que al meu poble, durant vint anys, hem tingut una vida política i social totalment semada i semblava que presentar noves idees, programa i projectes era fer volar coloms. Afortunadament el temps mos ha donat la raó.
Quan mos vam fer càrrec de l’Ajuntament, al començament d’aquesta legislatura, tothom sap el desgavell que hi vàrem trobat. Un embolic monumental amb Correus, que estaven de forma totalment gratuïta dintre de la Casa de la Vila, amb una empleada a càrrec de l’Ajuntament, deutes descomunals, saldos descoberts i un llarg etcètera que algun dia pot ser en donaré més detalls sense motivació electoral (espero que si algú m’ha de rebatre aquesta afirmació de desgavell heretat, no sigui atacant-me, sinó demostrant que no és veritat). En fi, que no sabíem de quin pa havien de fer sopes.
Apart de l’orde i el rigor que calia implantar (secretaria, intervenció, personal), necessitàvem capacitat d’endeutament per poder gestionar projectes. Però no hi havia ni una cosa ni l’altre, tot era terra cremada.
No donaré detalls perquè quedaria fora de l’esperit d’aquest article que pretén defensar el valor de les idees, dels programes electorals i, sobre tot, dels projectes i de la confiança en els grups electorals, com a arguments positius a esgrimir al presentar-se a unes eleccions però, a L’Aldea, els governants d’aquesta legislatura no deixaran al darrere terra cremada. Tal com havíem promès, ara sí tenim projectes de futur, alguns ja executats, per fer prosperar el poble perquè tenim també orde financer i administratiu i, sobre tot, pau social. Hem estat lluny de la confrontació i de la crispació, tot i que algunes vegades ens hi han volgut enfangar, i la nostra predica electoral ha estat en positiu presentant idees i programa de futur factibles i projectes assolibles.

La Veu de l’Ebre 16-02-07

DELINQÜÈNCIA

Recordo quan era menut que unes veïnes d’on jo vivia, tenien molta afició a llegir, de quan en quan, El Caso, aquell diari de successos dels anys cinquanta o seixanta... no sé, que va dirigir molts anys Enrique Rubio, afamat periodista també de successos. La veritat és que explicaven uns horrors que se’t posaven els pels de punta. La majoria, assassinats amb escopetes de caça, cops d’aixada o de bastó, entre veïns o familiars d’un mateix poble, però de pobles que no coneixíem o pot ser ni estaven al mapa. Mon pare, pagès de llegir pocs diaris, que l’havien fet anar a la guerra i els horrors humans encara els tenia a flor de pell, sempre li treia ferro a qualsevol acció violenta que sentia comentar, no perquè no se la cregués, sinó per allunyar-la de l’entorn i de la ment lo més aviat possible: “tot això no vos ho heu de creure”, li sentia dir.
Malgrat lo morb social que creaven aquestes notícies a molta agent, era com de ciència ficció, com si fos de pel·lícula, perquè passava tan lluny que ningú se sentia personalment afectat. Es comentava amb molta frivolitat.
Avui estem més ben informats i més puntualment de forma que qualsevol notícia la podem conèixer al instant, de vegades en directe. En l’atemptat de les torres bessones molta gent, arreu del mon, vam poder veure el segon impacte en directe per televisió. Les guerres actuals mos les passen al dia. Dels atemptats terroristes en veiem sortir la fum, persones sagnant, cames tallades i fetges espargits fins l’extrem de tenir-nos fastiguejats i moltes vegades voldríem no veure-ho o que algú mos digués: “tot això no vos ho heu de creure, és ciència ficció”.
I ciència ficció voldríem que fos també la inseguretat ciutadana que patim, però avui tot això passa massa prop de natros, de tots, i quan lo Govern també li vol treure ferro dient que la delinqüència no ha augmentat per no sé que de les estadístiques, no mos ho podem creure perquè ho tenim al costat de casa o a casa mateix. A qui li han entrat a robar a casa, com a mi, o li han trencat lo vidre del cotxe en ple centre de Tortosa, també per robar, com a mi, o l’han atracat al comerç, a la botiga o a la farmàcia, com a molts que conec, no cal que els hi expliquen el que canten les estadístiques. Com tampoc cal que li expliquen a tots aquells que han vist recentment tiroteig i morts al seu poble, i no en vull anomenar cap perquè ja han anat sortint als diaris, o han estat víctimes dels robatoris silenciosos, de forma que, esgarrifat!, els han entrat impunement mentre dormien i els han llimpiat. No vull ni pensar amb aquells que, al damunt, los han apallissat.
Avui hi ha més gent afectada pel que li ha passat, amb ell mateix o a algú molt proper, que no pas pel que ha vist o ha sentit als diaris, a la televisió, a internet o a la ràdio.
No cal que mos alarmem, no. El que hem de fer és patir-ho i digerir-ho amb la dignitat que siguem capaços, resar que no mos toque i, qui s’hi trobe i tingue l’oportunitat d’afrontar-ho i defensar-se amb les mateixes condicions que els delinqüents, encara que sigui dintre de casa seua, si li donen temps de reflexionar, que s’ho pense dues vegades. Casos ben recents ens diuen el que mos pot passar. A las pruebas me remito, es diu en castellà.
Ara no mos cal llegir El Caso: ja som “el caso”.

(La Veu de l’Ebre 3-02-07


QUALITAT DE VIDA

Vuitanta graus de temperatura, un lloc de repòs per suar, petit, de fusta, amb capacitat per cinc o sis persones, com a molt, en un complex esportiu de la ciutat d’Amposta. Hi entro alguna vegada, sempre que puc, després de fer natació. Sovint hi trobo gent de Tortosa amb el comentari, sempre, de que es ve ací perquè allà no tenen instal·lacions adequades i, segons de quines parlem, no en hi ha, són nul·les. Aquesta vegada és un ex-regidor de Tortosa amb la seua dona i, en la nostra conversa, no falten, a més a més, les crítiques al govern del seu ajuntament, no només per les mancances, sinó també pel greuge comparatiu de que Amposta ho té i Tortosa no.
Al costat un jove mos escolta. No té més de vint-i-cinc anys i, quan mos quedem sols, treu deduccions de la conversa anterior i no resisteix la temptació de preguntar-me si sóc polític de Tortosa. Li dic que no. En tot cas, li aclareixo, de L’Aldea i ja de sortida. –Home, li ho comentava –me diu, -perquè jo visc a la pujada del barranc dels Caputxins i fa un munt de temps que hi ha una sulsida en un marge de la vora del camí, i no mos ho arreglen.
La meva ocurrència, d’immediat, és dir-li que ho demani o ho denunciï a l’Ajuntament, però me diu que no sap com fer-ho, perquè no hi ha anat mai i no sap ni qui és l’alcalde de la seva ciutat, afegint després que, amb ell no li agrada això de la política, confirmant-me, a pregunta meva , que no ha anat mai a votar.
-Ho deus dir de broma? -li comento jo estranyat. –No, no, de veritat, no he votat mai –em contesta. –Si no és que sigui un tal Curto, perquè a col·legi venia en mi una noia que es deia així i, segons deia, son pare era l’alcalde de Tortosa.
Després d’explicar-li, com vaig poder, que aquell senyor ja feia molt de temps que no ho era, que ara en hi havia un altre de diferent color polític, me confirmà l’edat que tenia i que no s’havia preocupat mai de la política i, per suposat, ni d’anar a votar, però estava preocupat perquè no li arreglaven l’esllavissada del marge per on, anant a casa seua, hi ha de passar cada dia.
Pensant com estava gaudint a les dotze del mig dia, d’un dia faener, d’una agradable sauna finlandesa, d’unes bones instal·lacions esportives, en definitiva, d’un benestar social, d’una bona qualitat de vida, pot ser no li calia preocupar-se d’anar a votar i podia permetre’s el luxe de no interessar-se per la política, ni saber qui era l’alcalde de la seua ciutat perquè tot allò, malgrat no ser al seu poble, algú ho devia fer possible, malgrat també la seua manca d’interès per qui i com es feia la gestió de la cosa pública. L’única preocupació, en aquell moment, lo marge sulsit i que al sortir de la sauna es trobés el jakuzzi lliure per donar-se un bany hidromassatge, abans d’anar a dinar. Tot i que no li vaig preguntar, vaig suposar que al arribar a casa es trobaria la taula parada i el plat a la taula. Com no es queixava de res més, vaig suposar que tot lo demés ho devia trobar bé.
Ara entenc per què no li calia anar a votar. Si un dia l’Ajuntament li arregla la sulsida del marge, la seva felicitat serà completa.
(La Veu de l’Ebre 19-01-07)


ON ÉS EL NACIONALISME CATALÀ?

Nacionalisme és la defensa, l’exaltació de lo propi d’una nació a la que es pertany o una actitud que reivindica per a la nació el dret a practicar una política que reforce els seus interessos i reafirme la seua personalitat. Alguns diccionaris defineixen el nacionalisme com un moviment dels individus que prenen consciència de construir una comunitat nacional a tenor dels vincles històrics, lingüístics, ètnics, culturals, econòmics. En tot cas jo m’apunto al nacionalisme ancestral que va nàixer a finals del segle XVIII i primers de XIX com esforç unificador en la lluita contra les forces feudals o bé contra la pressió d’altres estats en vies d’expansió i al nacionalisme modern català, no excloent i integrador de ètnies, religions, races i cultures, on tothom és ben rebut i té igualtat d‘oportunitats.
Catalanisme és la defensa i exaltació del català, com a cultura, com a llengua, costums, tradicions, història...i, dit això: qui defensa avui el nacionalisme català?, està ben encaminat, centrat o més bé desorientat? Se sap on és? Se sap on va? És força decisiva?
No sé si té referents actuals però sí sé que se li escapa el poder de decisió. He llegit que els fracassos dels moviments revolucionaris nacionalistes de 1830 i 1848, posteriors a la revolució francesa, va ser com a conseqüència de falta de recolzament homogeni. Distanciament entre els executors de la revolució i el poble.
En la actualitat a Catalunya hi ha una atomitzada defensa teòrica del nacionalisme català en veu política que no es correspon amb el gruix nacionalista que se sent al carrer. Els vots nacionalistes a Catalunya són una gran majoria absoluta, però que no decideix ni governa. Amb els votants de CIU i ERC ja tenim majoria absoluta i si, amés a més, els hi sumen tots els vots nacionalistes que puguen albergar el PSC i IC-EV obtindríem, amb tota seguretat, aquesta gran majoria de vot nacionalista català. Així, pos, com és que el poder polític, prèviament poder ciutadà mitjançant les urnes, no té una decisió ferma en el destí de Catalunya?: perquè està dividit i, cal recordar-ho: “divide i venceràs”.
L’actual govern, siguem sincers, no pot governar en clau catalanista perquè la força nacionalista catalana que avui tenim al govern és minsa donat que la part més important, el gruix nacionalista, està a l’oposició. D’aquesta manera el gran poder polític nacionalista català no l’exerceix ningú, sufocat una part important a l’oposició i l’altra, al govern, sacrificat només per poder governar. Així s’entén que hi hagi poca defensa des d’un govern català d’actituds o decisions com el cas de voler tenir només exposada en llocs determinats una bandera o, casos pitjors, haver de tolerar amb silenci directius presidencials tan poc nacionalistes com el dir que ara és hora de feina i no de identitats o assumir amb resignació una nova llei central per reforçar a les escoles el castellà, pobret, amb una hora més a la setmana.
Són reflexions per unes festes nadalenques que acabaran amb un any i n’encetaran un altre sense pena nin glòria. És difícil repicar i anar a la processó a la vegada.
(La Veu de l’Ebre 5-01-07)

QUEBEC, UNA NACIÓ, CATALUNYA ...

El parlament del Canadà ha reconegut al Quebec com una nació. Es tracta de l’aprovació d’una moció presentada pel partit conservador, recolzada per la majoria del partit lliberal i els separatistes, amb 266 vots a favor i 16 en contra. Ha dimitit un ministre, mal menor, se considera una nació dintre d’un altra, en diríem sobirania compartida, però el cas és que s’ha donat un pas de gegant amb una majoria aclaparadora i sense majors estralls. És una aposta clara cap un futur plurinacional molt esperançador, sense prejudici del rigor ni de la feina ben feta.
Natros acabem d’estrenar govern. Un govern que vol repetir una experiència que no va sortir bé, amb persones i estils diferents, decisió legítima, no cal discutir-ho perquè té suficient suport parlamentari, però sembla que, com a govern, i així és desprèn de les declaracions del discurs d’investidura del nou president, només es vol anar per feina ja que no és moment d’actituds identitàries, com si la identitat d’un poble fos quelcom que és pot deixar de banda, aparcat, per assumir un negoci, un càrrec, un poder... o com si la identitat d’un poble estès barallada amb el rigor, amb la decència, amb l’orgull i amb la feina ben feta.
Renunciar al que som i al que volem, només per poder governar, pensant que no es pot governar igualment defensant la nostra identitat, o renunciar-hi per poder governar, és caminar cap enrere, tot dissimulant que mirem cap endavant.
Canadà ni és un país bananer ni és un país sospitós d’estar endarrerit i encorat en el passat, molt al contrari, molt més jove que Catalunya, enclavat en el nou mon, lluny de les monarquies europees, de règims més oligàrquics o dictatorials ha estat capaç de reconèixer, sense esquinçar-se les vestidures, la sobirania d’un poble, valorant i considerant la part sense perjudici del tot. A Catalunya se li posa més difícil.

(La Veu de l'Ebre 8-12-06)

A qui votarem?

És possible que encara hi hagi gent, cada vegada menys però, que dubte de a qui ha de votar el proper 1 de novembre i possiblement dubtarà fins l’última hora perquè la política, o més ben dit, la forma de fer política d’algunes persones i d’alguns grups polítics, en lloc d’aclarir les coses, les enfosqueixen molt, enterbolint les aigües a la recerca d’allò de “a río revuelto ganancia de pescadores”. Lo que passa és que, avui, los pescadors, es de dir, los votants estan ja molt espavilats, no sé si perquè n’han après molt o perquè a “gat escaldat...” S’han quedat enrere els arguments de crispació o estesa de draps bruts del passat que provocaven cortines de fum i polsegueres per desviar l’atenció dels ciutadans. La gent demana fets, gestió de govern, compliment de promeses electorals tangibles i no castells de sorra sense solament que es desfan sols.
La gent sap el que vol i com vol ser governada però se’n refia i, de vegades, dona les seues oportunitats a n’aquells que parlen de canvis, perquè entenen, com ha de ser, els canvis a millor, i a n’aquells que aixequen expectatives engrescadores, somnis d’un futur millor perquè, millorar, és un bon desig i és fa bo d’escoltar. Tothom és mereixedor de la seva oportunitat. Altra cosa es, si te la donen, saber-la aprofitar.
I que volem sentir quan mos parlen d’un futur millor? Bàsicament volem que mos diguen que viurem millor, que tindrem un bon sistema d’ensenyament, que hi haurà seguretat ciutadana, que mos atendran millor i sense llistes d’espera a la seguretat social, que controlarem el fenomen de l’emigració, que les cases no s’enfonsaran, que vindran empreses, en lloc d’anar-se’n, per donar feina als nostres fills i l’atur no serà el mal son dels que volen feina, que tindrem cura del medi en projectes sostenibles per no carregar-nos l’herència que hem de deixar a les properes generacions i que tindrem un accés digne a l’habitatge, sense que les hipoteques mos xuclen la sang i mos paren la respiració no deixant-nos arribar a fi de mes.
Els ciutadans de Catalunya volem també que en aquest futur millor, el nostre Govern, tingui el prestigi que li correspon i que quan anem per la resta de les espanyes i pel mon a passejar, a mostrar la nostra cultura o a vendre els nostres productes com hem fet sempre, ho puguem fer amb el cap ben alt sense que mos boicotegen o mos escridassen, fins fer-nos sentir quasi indignes de ser catalans.
Anant a casos molt concrets del nostre indret, parlar de futur és tenir un sistema de sanejament que no perjudique la nostra costa, les nostres llacunes, les nostres badies o tenir, ja d’una vegada, un sistema de protecció integral del riu i del delta de l’Ebre, assegurant un capdal mínim ecològic, o fer efectius els nous centres d’assistència primària de l’Ampolla o de l’Aldea, en lloc de parar-los, o no retardar vuit anys el desenvolupament de l’estació integrada de mercaderies o paralitzar els projectes de camps de golf de La Palma o de Vinaixerop, si compleixen la normativa establerta i aporten prosperitat i prestigi al poble i al territori.
En tot cas, però, el que si queda clar és que la gent passa comptes, i fa ben fet, de les promeses electorals i de les accions de govern o desgovern i entén i pot perdonar que qui governa es pugue equivocar i corregir. El que l’electorat no perdona, i ho fa pagar molt car, es que se l’enganye. És per això que, tal com es van apropant les eleccions, la gent cada vegada té més clar a qui ha de votar.
(La Veu de l’Ebre 20-10-06)

L’ALDEA I EL CIRC

Lluís Raluy i la seva família va triar L’Aldea, des de fa molts anys, per albergar la seu del seu circ, un dels mes antics del mon. Ell sempre explica que va ser el seu pare qui es va enamorar d’aquesta terra i del nostre poble, especialment, decidint un dia posar-hi arrels. Allí han anat creixent els fills de la família, hi han anat a escola i, entre viatges, entrenaments i actuacions han donat prestigi internacional al poble i, molt especialment a Catalunya qui acaba de reconèixer la seva feina singular distingint al Circ Raluy amb la Creu de Sant Jordi que ha recollit personalment Lluís, el cap de la família Raluy.
La Creu de Sant Jordi és el màxim reconeixement que pot rebre un català per part de les institucions del Govern de la Generalitat de Catalunya. Fou creada per decret l’any 1981 amb la finalitat de distingir a les persones naturals o jurídiques que, pels seus mèrits, hagin prestat serveis destacats a Catalunya en la defensa de la seva identitat o, més generalment, en el pla cívic i cultural.
El Circ Raluy, nissaga de quatre generacions de les que, les dues últimes, ja han viscut a L’Aldea on s’entrenen i descansen, amb els seus carruatges de museu, és conegut arreu del mon amb un espectacle antic, de circ pur, de molta qualitat, que aixeca somriures i il·lusions infantils, i l’hem vist establert, tots els anys, a Tortosa i Barcelona amb un gran cartell i en llocs destacats, passejant el nom del nostre poble i el de Catalunya pels quatre continents.
És lloable i merescut l’atorgament de la Creu de Sant Jordi, tal com resa la concessió, per l’impuls i la professionalitat que els distingeix en el manteniment de la tradició com a art escènic i és una gran satisfacció per al nostre poble i per a les nostres terres que es vegi recompensat un esforç molt personal i una feina tan ben feta, reconeixement al que ens sumem els ciutadans de L’Aldea i, amb certesa, també tots els de les Terres de L’Ebre. Es tracta d’un preat guardó que, sens dubte, glorificarà l’escenografia de la pista central d’un espectacle al que les noves tecnologies no solament no li han pogut fer ombra, sinó que el respecten per antic, per professional, per divertit i per ser necessari.

(La Veu de l’Ebre 6-10-06)


















Setembre.... ja hi som

El setembre es resisteix a parèixer un mes normal. És època de tornada de vacances costa engranar la maquinària de la vida normal del treball, de l’escola i no s’acaba de normalitzar l’activitat fins ben avançat aquest més que vol ser, ho estat sempre, de transició entre el mandrós estiu i el desembarassat hivern.
Però és també temps de collites i aquí no et pots encantar. L’activitat agrícola no té treva. La lluna plena deixa caure sobre els camps d’arròs les seves últimes temptacions estiuenques, mentre els arrossaires que no fan cas a cap cant de sirena que no sigui el bon temps sec i assolellat per poder fer una bona recollida, fugint si els dona temps de tronades estiuenques que, enguany, s’han despertat tard però virulentes a última hora. La prematura catifa daurada per un estiu dur i roent, l’arròs vol els peus a l’aigua i el cap a foc, es comença a ratllar per l’acció de les màquines segadores que devoren els arrossars baix la mirada impacient del pagès que no veu l’hora de tenir l’arròs a sac, lligat, ben venut i ben cobrat.
La marjal bull amb aquesta activitat. Mentre les màquines van per feina d’un lloc a un altre, un blancall de pàxares i gavines segueixen les maniobres que els posa al descobert el seu aliment viu amagat sota el fang de l’arròs, enriquint el paisatge groguenc que desapareix, a poc a poc, fins l’any que ve. En pocs dies veurem com el Delta esdevé lluent i després gris i eixut a l’espera de l’aigua del riu primaverenca que el tornarà a batejar posant el procés en marxa, un altra vegada, allà pel mes de març. Nova esperança, nova il.lusió, nous projectes, nova collita, la roda no para.
A la garriga, recollides les ametlles i les garrofes, en el mateix sentit, amb la mateixa il.lusió, amb la mateixa temor, mirant l’oratge de reüll, el mateix pagès poruc i valent a la vegada on en hi hagin, avança també amb la verema, esgarrifat per les tronades. Aviat els camps de vinya s’esgrogueiran, els ceps perdran la vergonya i, com nudistes a la platja, es despullaran a la vista de tothom i els sarments secs passaran a rostir viandes i calçots, mentre la terra hivernarà per tornar a fer-los brotar, verdosos, novells, verges, en la propera nova primavera.
Malgrat tot, l’11 de setembre ens recordava que hem d’esmolar bé les eines, ens ajuda a no perdre la memòria història i se’ns alerta de que, aviat, hem de prendre decisions importants perquè, novament, s’apropen eleccions. Les urnes ens esperen i no podem estar absents a un dret fonamental que gaudim en la actualitat. És un dret que ens l’hauríem d’agafar com una obligació. Setembre és ací, som-hi!
(La Veu de L’Ebre 22-9-06)

LA LLUM DEL FAR

L’agost ha estat refredat de mitjan més endavant per un sobtat canvi de temps de desmesurat contrast si agafem com a referència l’exagerat oratge calorós d’un juny i juliol que han batut tots els records. Tot això, salvant algun petit ensurt de vent o pluja, ha facilitat l’activitat de les nostres festes majors i ha permès certa suavitat a l’activitat d’esbarjo aprofitant l’època de vacances, d’altres activitats com el viatjar, però també d’apropar-se a persones i paratges que de vegades tenim ben prop i, per massa conegudes, pot ser no valorem la seva bellesa.
A mi m’agrada la mar, la que tenim prop, la nostra (el mare nostrum), la que mos voreja, la que mos acarona, la que mos sorprèn, la que embrutem i no s’enfada sempre (només de vegades) i la visc, la penetro, la navego, la gaudeixo i poso en risc la vida amb ella. Tot i així me sembla extraordinàriament més segura que la carretera.
Avui ha estat una tarda agradable, s’ha presentat assolellada, tot i que al sol ja li ha passat aquella roentor que, dies enrere, rostia esquenes de “guiris” que el desafiaven. Ara només bronzeja, és com un bàlsam que nodreix la pell, carregant el cos d’energia positiva per poder aguantar tot el que ens espera, quan arribe setembre, eleccions incloses. Avui ja no ha sortit el xaloc que excepcionalment ha bufat durant dos tardes, perquè aquí ho fa en contades ocasions, però apropiades. Bufa el migjorn i, tot i que ho fa suau he hissat només el foc. Vaig tot sol, no he de donar explicacions a ningú, són vacances, me fa peresa hissar la major i, a més amés, no em fa falta: el Calypso vola, com el pensament, amb molt poca vela. Només li calen els records. El posen a cent.
Lluny queda el far del Fangar però el veig, petitet, per la proa, al sortir de L’Ampolla. Com el sol ja es decanta cap a ponent el fa blanquejar que enlluerna. No hi cal anar, ja el conec, ja se qui és, ja sé el que fa, ja sé el que representa. Però cenyint, cenyint el vent mi porta, no me’l puc traure de la proa, salvo que gire en sentit contrari, i no hem ve gens ni mica de gust. El vull tornar a veure, com tantes vegades, de ben a prop. Però que hi he de fer allí, si conec el far i el lloc com si els hagués parit? Per mi no és cap novetat. Pos no hi ha manera. Com a cant de sirena qual Ulisses a Itaca, m’estira, m’atrau i he hagut de passar-hi fregant-lo, mentre l’orsa i el timó quasi tocaven el banc de sorra de la vora de la platja de la punta del Diamant, fins distingir la cara de les tres persones que hi havien prop d’ell, només tres. Tarda de mes d’agost. Que poca gent el visita, que poca gent se l’estima, que poca gent el coneix, que poca gent l’aprecia: estant tots en un altra guerra (encara hi ha guerres?). És clar, si la gent està a la guerra quina feina i té al far del Fangar? I perquè i en què s’ha d’associar el far. Que hi fa en les nostres vides? Pot ser un raig de llum encara que sigui de dia, un punt referència, de bellesa propera, de salvament, de seguretat, de vida...
Si no ho esbrinem aviat, després de setembre ja no hi serem a temps. Estarem immergits en un altra vida, en un altra feina, en un altre lloc on, segurament, bufaran vents molt forts que també haurem d’aguantar.
(1-9-06)




FELICITAT: ON ETS? .

Aquest proper passat cap de setmana, buscant quelcom per llegir que s’apartés de la quotidianitat, vacances, festes, política, accidents, incendis, guerres..., m’he trobat amb un article i una entrevista en un diari que m’ha permès fer un lligam reflectiu que, pot ser no em portarà enlloc, però m’ha entretingut i, si més no, m’ha servit d’esvaïment.
Xavier Bru de Sala fa una reflexió curiosa sobre la felicitat com a record de la felicitat passada que, estant-hi tan posats amb ella no mos permetíem observar-nos des del nostre exterior. Com si no la apreciéssim suficientment quan la tenim, volent gaudir d’ella, com a record, quan l’hem perdut. Reflexions com la de que no s’ha de buscar la felicitat sinó les condicions que l’afavoreixen, o de que la felicitat no existeix en majúscula, sinó només amb retalls, conforma a n’aquells que permanentment i cerquem, a totes, la seva plenitud. Parla també de la felicitat relativa, es de dir, la comparació del nivell de la nostra satisfacció amb la dels demés, en el nostre entorn. Sembla que una gran part de la nostra felicitat depèn dels resultats d’aquesta comparativa. Possiblement d’aquí naixen els primers brots d’enveja, de ràbia, de gelosia, de violència... quan ens sentim menys satisfets que la gent en qui ens comparem.
Bru de Sala fa també una menció especial a la felicitat que pot se induïda, de laboratori, que alliberen agents químics que emmagatzema el cervell per produir plaer. Això ho considera felicitat barata, tot provenint del consumisme, malgrat afirma que també és felicitat, també és satisfacció, insistint en que la felicitat mai depèn de la casualitat, sinó d’una tasca d’artesania pròpia i, sobre tot, de la capacitat d’estimar i de ser estimat, la qual cosa me connecta al lligam que comentava amb una entrevista en el mateix diari a Tew Bunnang, economista, aristòcrata oriental que abandonà els seus privilegis socials
per cercà la felicitat que no trobava, en lo convenciment de que no som sers fixos, que podem alliberar-nos de les imposicions culturals, polítiques i socials que mos limiten. Comenta que per sentir la pròpia vida i créixer amb ella, s’han d’assumir riscos, trencar patrons i qüestionar-ho tot. Manifesta que el seu somni és el socialisme espiritual, i s’arromanga en una fundació que acull xiquets en sida i ha treballat en persones en estat extrem, addictes, moribunds, criminals, descobrint (això m’ha impressionat) que la bondat no és pas un do: la bondat està en tots. Altra cosa deuen ser les circumstàncies de cada ésser humà per poder exercir-la, o no.
Tew se lamenta que comprem sensacions i que en el consum ho vulguem trobat tot de forma immediata, portant-nos a la insatisfacció permanent, insinuant que estem vivint una etapa de fascinació amb la nostra pròpia tecnologia.
Tew va nàixer a Bangkok, fa 58 anys, té tres fills i dos netes, i ara torna a casa per atendre a sa mare en alzheimer i continuar atenent xiquets que han sofert abusos i d’altres que tenen sida. Amb tota seguretat, com reflexionava Bru de Sala, no espera que la casualitat li porti la felicitat, sinó que la pretén amb el seu treball d’artesania i de la seva capacitat d’estimar i de ser estimat.

(La Veu de l’Ebre 18-8-06)


CIM DE L’EBRE o “LOGIS EBRE

Quan a primers del 2003 vaig començar a parlar de la “Ciutat del Transport”, com una idea, copiada, sóc sincer, d’un projecte logístic de Castelló que ha esdevingut un èxit extraordinari, la Secretaria de Planificació Territorial del govern de la Generalitat d’aleshores, se’n va fer ressò i es va comprometre públicament a desenvolupar el projecte a l’àrea del nou polígon de l’Estació de Mercaderies de L’Aldea” amb una central integrada de mercaderies que contaria amb una plataforma intermodal per intercanviar transport ferroviari i de carretera amb la denominació de CIM DE L’EBRE.
A l’octubre del 2003, en un article publicat en un setmanari local, jo mateix afirmava:
“Avui aquesta idea està molt avançada, L’Aldea pot albergar aquest nou projecte i així ho ha confirmat Antoni Lluch, president de Cimalsa, l’empresa de la Generalitat que gestiona les centrals integrades de mercaderies a Catalunya, en una exposició a l’IDECE, al davant d’empresaris, polítics i de mitjans de comunicació, sobre el Pla del Sistema Logístic i les possibilitats de les Terres de l’Ebre, parlant ja del CIM de l’Ebre i del seu emplaçament a L’Aldea”.
Justament un mes desprès el govern de la Generalitat canviava de color polític i, malgrat la reclamació i la insistència del govern municipal de L’Aldea, com de sectors empresarials (Cambra de Comerç inclosa) i altres formacions polítiques, el projecte es va quedar amb allò de “ja en parlarem” amb les insinuacions corresponents, “soto voce”, de que havia estat una promesa electoral del govern de CIU, exagerada per a les Terres de l’Ebre i difícil de complir.
El temps ha passat (estem parlant de 3 anys perduts) i l’àrea logística no s’ha desenvolupat. L’actual govern de la Generalitat que ho va parar, plega, i uns dies abans de plegar (de fet ja ha plegat, perquè està de junta gestora com el Barça) ens acaba d’anunciar que ha firmat un conveni amb Incasol, Ifercat i Cimalsa, per al desenvolupament d’una plataforma logística intermodal a les Terres de l’Ebre i que les obres podrien començar al 2008 (ara estaríem parlant de 5 anys perduts).
“Ave Maria”!! “A buenas horas mangas largas!!”.
Cal dir, com a complement de la fabulosa notícia que, en aquest conveni, no solament no hi ha participat l’Ajuntament de L’Aldea, on diuen que s’ha d’ubicar, sinó que ni tan sols ens ho van comunicar, no fos que ens apuntéssim algun mèrit els dos grups que governem l’Ajuntament però que cap dels dos, avui, governem a la Generalitat.
Cal dir també que no s’ha aportat res de nou, des del 2003, perquè no s’ha fet res, a excepció de modificar el nom: LOGIS EBRE.
M’agradaria pensar que hi ha certa voluntat política de portar-ho a cap però, deixeu-me dir, com a crítica definitiva, que ho considero un acte simbòlic electoral.
Dit això, malgrat tot, i contant de que es tracta d’una magarrufa electoral, hem de celebrar que se’n torne a parlar. La idea era bona i el projecte és factible. Crec en la necessitat de desenvolupar un àrea logística a les nostres terres, crec que el lloc ideal és L’Aldea, per la seva situació estratègica i la confluència de vies de comunicació i, malgrat els cinc anys perduts, encara estem a temps de recuperar el projecte i hem de donar per bones les intencions del conveni signat, malgrat hagin prescindit, deixeu-me pensar que voluntàriament, del govern municipal de L’Aldea.
El nom, única aportació de l’actual govern, a part del retard de 5 anys, ni posa ni trau. El que realment interessa és desenvolupar el projecte com més aviat millor, de forma que la medalla se la posi només el territori, que és qui precisa d’instruments útils i moderns que ens proporcionen progrés i equilibri territorial.
(La Veu de l’Ebre 4-7-06)


LA MOSCA NEGRA

Quan uns mesos enrere començàrem a sentir parlar de la mosca negra, nom a part prou patètic, ens sonava com un esdeveniment anecdòtic, sense massa importància, com quan parlem dels mosquits, els nostres, aquells que tenim tan ben acostumats que només piquen als forasters. Entre natius sempre ens hem tractat bé. Ens coneixem de fa molts anys. Tots som d’ací i sempre ens hem respectat.
I deia que el nom ja és prou patètic perquè “mosca” ja és de sí un substantiu feixuc i, “negra”, és l’adjectiu colorit menys afortunat. Tinc la sensació que, només per la denominació que li hem donat, ja enarbora la seva ira i, durant molts anys no deixarà de picar-nos. I si provéssim de canviar-li el nom? : papallona clara, mosquit rialler, delícia del riu, esclat estiuenc, carícia de la pell..., no sé, alguna nom que li fes mitja gràcia i calmés les seves ànsies de venjança de cara als éssers humans que l’hem batejat i, en lloc de mossegar-nos, perquè la mosca negra, no pica: mossega!, ens fes pessigolles a les cames.
Deixeu-me, si us plau, fer-ne broma, perquè tractar-ho de forma seriosa ja ho fan els responsables de l’administració que, sembla, s’esforcen per combatre-la. El mal és que ells l’emprenyen i, després, ens mosseguen a tots plegats perquè, mossegar, lo que es diu mossegar, mos han mossegat a tots. Els serveis d’assistència han registrat en dos mesos més de dos mil atencions, però en som molts, perquè ens ha tocat a tots, los que no hem anat al metge per una o vàries mossegades de mosca negra, pot ser, afortunadament, perquè no mos ha fet falta.
No m’atreveixo a opinar molt més sobre el tema. No tinc coneixements suficients per poder debatre les causes de l’aparició d’aquest insecte, ni tampoc el fet de que s’estigue fent, o no, tot el que cal per eradicar-ho. En tots cas, això sí, tenim un problema important que, de moment, no tenim ben resolt.
Mentre, qui pugui i en sàpiga, que miri cap un altre lloc, i pot anar comentant com avança l’estiu i la calor xafogosa i, malgrat se confirma que el delta recula 50 metres cada any o s’abusa dels pesticides que fan cap a la mar, celebrem la diada de l’alliberament gai i lèsbic, Jesús continua lluint els seus carrers amb les catifes de flors pel Corpus, les foguerades de San Joan ens han alegrat la nit del foc i les havaneres, lamentant que el meu “Avi” va anar a Cuba i acomiadant-nos tots plegats, mocadors en ma, de la “Bella Lola”, s’escolten i es perden en les nits fresques, estiuenques, dels nostres pobles costaners on, com deia, els mosquits només piquen als forasters.

(La Veu de l’Ebre 14-7-06)

L’ESTATUT DE MIRAVET

Fa qüestió d’unes tres setmanes publicava em premsa un article titulat “Salvem l’Estatut” en el que feia referència, de cara al referèndum del passat diumenge, que, si més no, salvéssim l’Estatut que seria l’única cosa que es podria salvar d’aquesta legislatura. Així, pos, l’Estatut s’ha salvat i s’ha salvat amb una majoria aclaparant, amb un percentatge significatiu, alt i, com no, digne i legítim.
Els índex de participació en referèndums no acostumen a ser alts i aquest amb un 49’5%, s’ha quedat a mitges entre el de la constitució europea amb un 41 % i el de l’estatut del 79 amb un 59’9 %. No són valors a tenir en compte en quan a càrrega a aplicar a sobre dels resultats que els hem de considerar com a molt bons. A la fi els que havien de votar NO segurament hi varen anar tots i molts dels que haurien votat SI, ja confiaven en que així sortiria i es van quedar a casa o se’n va anar a la platja. Allà cada u amb les seues deduccions que són molt lliures i gratuïtes.
Salvat i aprovat l’Estatut hem de ressaltar i deixar-ne constància de que les Terres de l’Ebre han tret uns dels millors resultats, un dels més alts en quan al SI i uns del més baixos en respecte al NO. Aquella primera reunió a Miravet, al sopluig del castell dels templaris no havia de quedar en va, i el nostre territori ha respost adequadament. És clar, ja ho sé, que no és només per això però, tot i així, ara seria l’hora, com ja ho he comentat en vàries ocasions, d’aplicar-li la paternitat del nom propi d’aquest Estatut, com també es va fer amb els dos anteriors per a que quedés institucionalitzat amb el nom de l’Estatut de Miravet. Tot i que m’he sentit una mica sol en aquesta reivindicació, no trobo el moment de renunciar-hi. Tan de bo que algú s’hi apunti.
Mentre, anem per un nou govern que aquest ja ho te tot fet.

(La Veu de l’Ebre 23-6-06)

BOUS A L’ERMITA

La filera verda de xops i plàtans que per L’Aldea ens endinsa al delta de l’Ebre a partir de tub dels Fortets, canalet de reg a l’esquerra i desguàs dels arrossars per la dreta, camí de l’“apeadero” de la Canyada, baixador del nostre poble del carrilet, ens indica la direcció a l’ermita de la Mare de Déu de L’Aldea on, des de fa molts anys, per aquesta Pasqua, celebrem la nostra festa.
La catifa verda dels prats d’arròs que comencen a despuntar tapant los lluents de l’aigua que recentment han inundat els camps, amb el contrast de les casetes blanques i la revolada de garses, pàxares i alguna capadella, ressalta sobiranament com un immens camp de gespa a la sortida del sol, a mig dia i a la seua posta, mentre la torra i la petita església s’alcen majestuosament imposant la seva autoritat ancestral que data del segle tretze. Amb un vent suau de migjorn, al cim de la torra hi onegen paral·lelament, al uníson, la senyera i la bandera roja, amb tres bous negres, senyera també de la nostra antiga festa. Tal com ens atansem, les dues banderes ens indiquen clarament que tenim festa i que tenim bous.
La conservació de edificacions i del seu entorn, permet gaudir d’un lloc de devoció, de turisme i d’esbarjo on menció especial mereixen els voluntaris del patronat de l’ermita, homes i dones, gent extraordinària del poble que mai em cansaré d’honorar per l’extraordinària feina feta al llarg dels últims més de vint-i-cinc anys, en recuperar i restaurar l’ermita i tot el conjunt monumental d’edificis que complementen el seu entorn emblemàtic amb la plaça de bous inclosa. La seva tasca totalment altruista, al llarg de tants anys, i el seu gran esforç, perquè s’hi han deixat la pell, ha donat el seu fruit aconseguint la restauració física i, com a conseqüència, la restauració de la cultura i de la tradició, inclosa la dels bous. Vull deixar el meu reconeixement públic per tots aquells que encara hi treballen i pels que hi han treballat durant tants anys. Mai farem prou per agrair-los-hi l’esforç i la feina ben feta, que cal reconèixer en cada mínima oportunitat que s’escaigui.
La torra, l’ermita i les edificacions es mantenen cada vegada amb més bon estat i, la nostra festa, la dels bous, també. Ho he repetit moltes vegades: si us plau, no mos toqueu los bou!! És la nostra festa. Com sempre, per Pasqua, festa i bous a l’Ermita de L’Aldea.

(La Veu de L’Ebre 9-6-06)

ARA DIGUEM SÍ

La manca de cultura de pactes per governar que ens allunya als polítics del poble que, cada vegada més, fuig com a gat escaldat de les majories i ens demana que aprenguem a governar en coalició, ha estat un dels factors, lents però de pes, per acabar amb un govern que ens havia d’aportar canvis, novetats, sàvia nova i no sé que més. Les discrepàncies, els errors, els mals entesos, la manca d’estratègia i sobre tot, molt important, la manca d’un lideratge clar amb capacitat d’aglutinar un govern de coalició i un partit que confiés plenament amb el seu president i li donés suport en les seves, encertades o no, decisions, han contribuït definitivament a espatllar-ho tot.
He repassat articles d’opinió que escrivia a finals del 2003, recent encetat el nou Govern, i que tinc recollits en un llibre, i només els títols de cada un em fan pensar en el seu contingut: “Quin canvi?”, “Amb permís de Madrid”, “Pactar i encertar-ho”, “La paràlisi per l’anàlisi”, “Un govern a la maroma i les inversions també”, “Perilla Fadesa?”, “Desil.lusió”, “Perilla el CIM de l’Ebre?”.
És ben clar que estem parlant d’una mort anunciada i d’un temps mort que ha provocat retards importants en el nostre desenvolupament territorial. A part dels projectes paralitzats a cada poble, fixem-nos, si més no, amb el projecte estrella de la Vegueria de les Terres de l’Ebre. Només mos queda tornar-ho a prometre per a la propera legislatura i “resta i sigue”.
Dit això, però, ara és l’hora del sí. Deixem-nos de lamentacions. Hem de ser capaços d’entrar en una fase de visió positiva, de clarividència de futur i poder aprovar, amb una bona participació i per ampla majoria el nou Estatut. Si continuem mirant enrere, ens la fotrem. El pitjor que ens pot passar, després de dos anys de tràmit llarg i cansat pels polítics però, sobre tot, pels ciutadans, és que continuem aferrats als errors del Govern, que han estat els que han estat, i ja no s’arreglaran, i continuem polaritzant la crispació i l’atenció ciutadana en els recents malsons.
Ara és hora d’escampar la boira i prescindir de tants errors i desavinences i de prestar-li una gran atenció al nou Estatut centrant-nos en el referèndum i aconseguir, primer una gran participació i, d’aquesta, una majoria amb el sí. Mai més ben dit: “Ara és l’hora catalans”, ara és l’hora ebrencs de deixar de fer el ridícul, de recuperar autoestima, prestigi institucional, temps perdut i fortalesa per un futur govern, sigui del color que sigui. “Nosaltres sí som d’eixe mon” i, ara, de natros depèn. No perdem més temps. És l’hora del “sí”.

(La Veu de l’Ebre 26-5-06)






















3 de maig de 2006

CANAL DE L'ALDEA CAMARLES





Joaquim Vilagrassa ha estat uns dels impulsors del projecte de reg del CANAL DE L’ALDEA CAMARLES i, avui és el president d’aquesta comunitat de regants.
Juntament amb altres propietaris han restaurat la comunitat, realment mai consolidada abans, i han aconseguit que la Generalitat inclogue aquest projecte dintre del Pla de Regs de tota Catalunya.
És una concessió vella de 1927 que mai ha tingut canal i, ara, desprès d’una sèrie de gestions amb propietaris, Generalitat, Regsa, “Confederación Hidrogràfica del Ebro” i ajuntaments afectats, s’han realitzat una sèrie d’estudis de sòl, s’està treballant en el cens informatitzat, un sistema modern basat en el SIG i en sistema cadastral, per ordenar totes les propietats per parcel·les, propietaris i cultius i tenim a punt de lliurar l’avantprojecte i l’estudi e l’impacte ambiental.
Hi ha previst el projecte constructiu per a finals del 2006, licitació d’obres i, el 2007, s’haurien de veure les primers màquines treballant per l’àrea regable.
Està previst que la primera àrea de rec sigui efectiva el 2008/2009.
En data 21-11-06 s'ha adjudicat el projecte de la captació, impulsió i bassa 1ª, a l'empresa Ibérica de Estudios e Ingenieria, SA PER 189.000 euros i terminin 9 mesos.
Alguns articles d’opinió del President de la Comunitat reflecteixen l’activitat i la il·lusió dels impulsors d’aquest projecte.



CANAL DE L’ALDEA CAMARLES

Ho recordo com una llarga i llunyana història, quasi una llegenda. Divendres 28 de setembre de 1.934 el Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya publica la concessió d’un cabdal de 1.400 litres per segon, de l’any 1927, per regar una zona de secà entre Tortosa i El Perelló. Tot això queda lluny, però la realitat és que acabem de celebrar la Junta General Ordinària corresponent al 2005, amb el suport de quasi 600 propietaris que ja s’han registrat per recolzar el projecte, un centenar dels quals hi foren presents, juntament amb els responsables del Departament d’Agricultura. Aquesta és l’actualitat.
Enguany hem tornat a treballar a peu d’obra en nous sondeigs del sòl de tota l’àrea regable, així com de la zona de captació, a Font de Quinto, i a la ubicació de les tretze basses de reg i de les canonades principals. Ara es treballarà per aconseguir la declaració de l’impacte ambiental per poder tramitar la rehabilitació de la concessió a la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre.
Ens hem esforçat tot l’any per anar avançant i s’està complint el calendari previst per la Comunitat i pel Govern de la Generalitat, de forma que en el 2006 es farà l’adjudicació del projecte constructiu i la licitació d’obres per operar al 2007.
La credibilitat del projecte ha anat en augment i, aquell somni dels nostres avis, sembla que finalment serà realitat. Enguany, que ha estat un any d’una cruel sequera, a tots ens ha vingut al cap la falta que ens fa el Canal de L’Aldea Camarles.

(Diari Tarragona 10-1-06)


CANAL DE L’ALDEA CAMARLES
UNA REALITAT

He parlat moltes vegades d’aquest projecte de reg que, malgrat ser una concessió de l’any 1927, com he comentat també abastament, fins fa tres anys no s’ha mogut seriosament, a partir d’un grup de propietaris que ens vam reunir i, amb l’esforç de tots, vàrem aconseguir restaurar la Comunitat, legalitzar-la, fer que el Govern de la Generalitat ens prestés atenció per fer-se càrrec de la gestió d’un projecte de reg que assolirà quasi 6.000 Ha. en els termes de Tortosa, L’Aldea, Camarles, L’Ampolla i El Perelló.
La tasca més difícil ha estat el fer creïble el projecte perquè, després de sentir-ne parlar tant als nostres pares i als nostres avis, ningú es podia creure que això seria una realitat, després de quasi 80 anys.
Aquesta realitat, aquesta credibilitat, l’hem de basar, sobre tot, en la confiança que ens han dipositat quasi 600 propietaris que ja s’han registrat i ens han estat seguint i donant-nos suport en les assemblees informatives i en les dues Juntes Generals, animant-nos a continuar gestionant el projecte. Però la credibilitat ens la dona també el Govern de la Generalitat des del moment que ens inclou el projecte del “Canal de L’Aldea Camarles” dintre del Pla de Regs de Catalunya i s’encomana a Regsa, l’empresa de la Generalitat que gestiona els plans de reg de la Catalunya, la confecció de l’Avantprojecte, l’estudi de l’Impacte Ambiental, l’estudi del sòl (s’han fet més de 300 cates per totes les finques), l’estudi del terreny on anirà la captació (zona de Font de Quinto) i el terrenys on aniran emplaçades les 13 basses de reg.
L’últim treball que s’ha adjudicat, enguany, ha estat la confecció del cens informatitzat, un treball que ens permetrà tenir actualitzats la propietat, la dimensió, la situació i el cultiu de totes les finques de la zona regable.
Recentment hem celebrat la Junta General Ordinària del 2005, on s’ha informat de la feina feta enguany, s’han reforçar els ànims per continuar treballant i hem pogut constatat l’interès dels propietaris així com el Govern de la Generalitat, ambdós parts implicades, ben representades i presents a la Junta.
Per al 2006 s’haurà de confeccionar el projecte constructiu, per al que ja s’ha previst una partida als pressupostos del Govern de la Generalitat d’enguany.
Aquestes dades i tot el treball realitzat en aquestos tres primers anys, avalen la credibilitat de que parlava en un principi, que ens ha de portar al bon fi d’un projecte que representarà més riquesa per les nostres terres i, especialment, més riquesa per al nostre poble i per al nostres pagesos.
Enguany que no ha plogut a temps i ha estat un any de sequera, la pagesia que té cultiu de secà sap molt bé que, si haguéssim tingut el canal, enguany s’hagués salvat tota la collita. Això és el que pretenem. Aquí és on hem d’arribar.
Anem per feina que el “Canal de L’Aldea Camarles” és una realitat.

(Butlletí L’Aldea Gener 2006)

NOTíCIES L'ÀREA DE REG
En la Junta General Ordinària de desembre del 2005, ja es va informar que la CHE limitava l'àrea de reg justament al límit de la conca situada a l'altura dels barrancs de Sant Antoni i Gilet en els termes de L'Ampolla i de El Perelló, de forma que no es podia contemplar en aquesta fase les finques d'aquests municipis que estaven situats fora de la conca de l'Ebre, perque ès podia considerar un transvasament. En aquella mateixa junta geneal el president de la comunitat va informar als asistents que, una vegada tramitada la restauració de la concessió fins el límit de conca, es treballaria per ampliar la taca de reg a tota aquella àrea que ara es quedava exclosa. El DARP se'n ha fet ressò i aquests dies s'ha manifestat en sentit positiu, indicant que s'ampliarà per poder regar aquelles zones de L'Ampolla i de El Perelló.

(Agència Catalana de Notícies 21-11-2006)
El DARP ampliarà la taca de regadiu del canal Aldea-Camarles per incloure totes les zones regables de l'Ampolla i El Perelló
Jordi Marsal // ACN // 20.11.2006 18.50 h. Ref. 314065 // 3665 caràctersTortosa.-

El Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca (DARP) de la Generalitat ampliarà la taca de regadiu del projecte del canal Aldea-Camarles perquè pugui cobrir també les zones de reg previstes als termes municipals de l'Ampolla i el Perelló (Baix Ebre). Prop d'unes 400 hectàrees d'aquests termes no van ser incloses finalment al projecte perquè queden fora de la conca de l'Ebre, per evitar així que s'acabés qualificant de transvasament el canal.Tot i que quan, fa pocs anys, es va reactivar l'interès per posar de nou en marxa del projecte de canal Aldea-Camarles els regants contemplaven fer arribar l'aigua de reg fins tota la zona interior del terme de l'Ampolla i part del Perelló (fins el barranc del Molà), la controvèrsia davant el que es podia considerar un possible transvasament i les reaccions contràries que això podia ocasionar entre el moviment social que protestava contra el Pla Hidrològic Nacional va frenar aquestes intencions.I és que a partir del barranc de Sant Pere, al terme municipal de l'Ampolla, finalitza la conca de l'Ebre i comencen les conques internes de Catalunya. Per tant, portar aigua per regar fora de la conca de l'Ebre (part de l'Ampolla i bona part d'El Perelló formen part d'aquestes conques internes), podia ser tècnicament considerat un transvasament. Amb aquest argument, segons ha explicat el director dels serveis territorials del DARP, Antoni Espanya, el govern de la Generalitat, llavors en mans de CiU, va desestimar la idea 'per evitar suspicàcies amb la Plataforma en Defensa d e l'Ebre'.Ara però, i després de diferents acords plenaris de tots dos municipis (governats per CiU amb majoria absoluta) reclamant l'arribada del regadiu als seus termes municipals, el govern de la Generalitat vol esmenar aquesta situació, incorporant a l'encàrrec del projecte executiu un projecte complementari que permeti l'ampliació de la taca de reg a les zones de l'Ampolla i el Perelló.Aquest procediment es durà a terme, segons ha puntualitzat Espanya, tot evitant que es paralitzi la tramitació del projecte administratiu ja en marxa. 'Aniria un darrer de l'altre com si fossin dos fases. Així ningú es quedarà fora', ha explicat. 'Si diem a la CHE, ara, que el volem ampliar ens obligarà a fer un nou projecte. Hem dit als alcaldes que esperin i no es preocupin: no és qüestió de paralitzar les obres', ha afegit.El president de la Comunitat de Regants del canal l'Aldea-Camarles, Joaquim Vilagrasa, ha avalat la possibilitat de presentar en el futur aquest projecte addicional. El president dels regants, que han portat aquest tema amb total discreció, ha recordat que va ser la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre la que va impedir que el regadiu es desplegués en tota l'àrea prevista atès que 'només pot arribar al límit de conca' i això va forçar la presentació d'un projecte que se cenyís a aquests termes i que no inclou l'espai de l'Ampolla i del Perelló.En aquests moments l'avantprojecte del canal així com l'estudi d'impacte ambiental es troben en la seva 'fase final' i podrien ser aprovats en un termini d'entre 'dos i tres mesos', segons ha apuntat el mateix Espanya. Aquest calendari permetria encarregar els projectes executius aquest 2007 i començar les obres durant aquest mateix any vinent.Segons ha explicat Vilagrasa, a més, l'adjudicació del projecte constructiu del sistema de captació i bombament així com de la bassa 1 és imminent. El president de la Comunitat, que compta en aquests moments amb uns 3.200 socis, s'ha mostrat confiat també que les obres puguin començar finalment durant aquest proper 2007.Tot i disposar de concessió d'aigua des de principis de segle XX, el canal l'Aldea-Camarles encara no s'ha arribat a construir. El projecte aprovat contempla abastar unes 6.000 hectàrees per a reg de suport de cítrics i oliveres als termes de l'Aldea, Tortosa, Camarles, l'Ampolla i el Perelló (inicialment, en una franja molt reduïda). La inversió prevista en total és d'uns 7 MEUR, dels quals la Generalitat en finançarà un 85% (per la seva condició de regadiu de suport) i el 15% restant els regants.