PUBLICITAT

27 de febrer de 2011

                                          Oli, bona collita, mal preu

Els pagesos no estan contents, els seus productes no tenen preu i als consumidors ens costa centenars de vegades pel damunt del preu que els hi paguen a ells: l’etern dilema de les intermediacions. No és nou, fa anys, molts anys, que sentim la mateixa cançó i no millora ni en el progrés ni en la globalització, gran enemiga dels productors locals. Les noves tecnologies són cares i la globalització ha fet créixer la competència al facilitar l’arribada de productes llunyans. L’oli fa temps que té preus irrisoris i, enguany, pitjor que mai malgrat haver assolit una collita extraordinària. La naturalesa és sàvia. Per no desanimar el sector, deprimit pels preus, hi fa una aportació natural contribuint a que no decaigui l’ànim del tot. També podríem dir que “Déu estreny però no ofega”. L’equilibri ecològic aporta alternatives naturals que fan que els cicles funcionin i que no se’n vagi tot en orris. Clar que en aquest cas la paciència dels productors també hi juga un paper important. El problema vindrà quan la paciència s’acabi perquè, com tot, també té un límit. En aquest indret els regadius que s’estan desenvolupant en zones de secar, que han d’aportar certa regularitat i millora en quantitat i qualitat del producte, i per tant reducció del cost productiu, i arreu la força cooperativista “global” i no tant “local” per plantar cara els grans distribuïdors, són instruments que els pagesos han de gestionar amb eficàcia. 

(Diari de Tarragona 01-03-11)
                                                  

20 de febrer de 2011


Qui són aquesta gent?


Vaig viure per motius de feina deu anys al país valencià, per sort a les tres províncies, a mitjan dels anys vuitanta, època en la que TV3 començava a emetre en aquell indret. Estant fora de Catalunya el deliri per poder veure televisió en català i tenir notícies de casa, pel·lícules, programes d’entreteniment i tot el que s’esqueia amb el meu idioma, em va portar a posar-me la instal·lació corresponent per veure-la. Era ben vinguda en la majoria d’ambients en que jo em movia i motiu de comentaris positius. Sentir parlar a JR de la sèrie Dallas o a John Vayne barallant-se amb els indis en català era una novetat sorprenent i veure el servei meteorològic amb noves paraules tècniques (maregassa, lleveig, tamborinada...)  que només les havíem sentit expressar en castellà, era un enriquiment cultural. Més endavant vaig conèixer que tot era per obra i gràcia d’Acció Cultural del País Valencià i de Eliseu Climent de Llombai, un petit poble de la Ribera Alta, al front de l’entitat, incansable lluitador per la cultura catalana i la llibertat d’expressió. Avui l’he vist fent la declaració pública d’ACPV sobre el tancament definitiu de TV3 al País Valencià, encara que sé que no es dona per vençut. Curiós el Francisco Camps i el PP, que s’escapen dels casos Naseiro, Fabra i Gúrtel, els borden tot plegat per quatre vestits regalats i ningú els condemna per retallar lliberts d’expressió i trepitjar drets y cultures pròpies valencianes.

(Diari de Tarragona 22-2-11)

13 de febrer de 2011

La revolució exprés  
                 
Volia parlar dels llots contaminats del pantà de Flix que sembla que definitivament seran extrets d’ací un any, tot i dient-nos que estan aïllats al riu, cosa difícil d’entendre per als mortals observadors i habitants de la vora de l’Ebre. També volia fer referència, com una de les notícies de la setmana, als moviments dels opositors al projecte de reg del Xerta-Sènia, per aquell vell recel de que sigui un transvasament encobert, però me’n vaig més lluny, tot i que queda ben prop, perquè mentre començo l’article el món bull i trontolla pendent d’una nova revolució exprés que s’ha carregat el primer mandatari d’un país important del nord d’Àfrica, on una remor d’inconformisme s’estén des del Sàhara fins la península Aràbiga. És una nova revolució francesa, instantània, sense tallar colls, sense el recolzament de la burgesia local, ni dels poders fàctics mundials, sempre porucs dels canvis. És la generació d’Internet, del Facebook, del Twitter i dels SMS’s que, lluny de les senyals de fum, ara s’alerten i s’ajunten per anar-hi en qüestió de minuts, sabedors de com viu la resta de món avançat, amb la pretensió de sortir de la misèria i viure com ells. De sobte s’han girat de cara als que els acaçaven i ara, aquells, corren al davant d’ells. Veient els resultats d’Egipte, els governants dels països veïns, s’han passat tota la nit, per si de cas, remullant-se les barbes perquè no saben la que els espera l‘endemà de matí.

(Diari de Tarragona 14-02-11)   

6 de febrer de 2011

Més confiança?

S’anuncien mesures per la reestructuració econòmica com el perllongament de l’edat de jubilació, cas del govern central, o la retallada del 10% en els pressupostos de la Generalitat, mesures pràctiques i fermes que millora l’estructura del sistema, en el cas de Madrid, i redueix les despeses o les inversions en al cas de Catalunya. Són mesures necessàries per un futur millor, però ingrates pel que fa als afectats que hauran de treballar més temps i, a l’allargar en anys el càlcul de la mitjana del salari que s’ha d’establir per la pensió, en teoria vindran a cobrar menys, i en la pràctica també. Cap d’aquestes mesures, especialment les de la reforma laboral, són per trobar-hi un remei d’immediat, ni tan sols a curt termini. Pel fet d’haver forçat canvis i rebre el vist i plau d’Alemanya amb el gest polític de l’Angela Merkel passant revista als deures del president del govern central, no podem pensar que demà passat baixarà l’atur, augmentarà el consum, i tothom podrà pagar les quotes pendents de les seves hipoteques i els constructors tornaran a la follia de fer obres a dojo. L’únic efecte immediat que podem esperar, i ja l’hem notat, és el de més confiança. Confiança dels mercats per no retirar-nos el crèdit i esperar que els hi tornem el que devem i, mans a mans, ens en aniran deixant d’altres. La confiança dels empresaris, dels autònoms i dels particulars escaldats amb tot aquest guirigall, està per veure.   

(Diari de Tarragona 6-2-11)