PUBLICITAT

31 de març de 2012

Després ha de venir la calma                 


Dies de penitència, Setmana Santa, peus encadenats i creus pesades al coll amb una Pasqua mal florida que no sabem si granarà. Són dies de ressaca d’una vaga que convocada com a general s’ha quedat amb el que tots hem vist. Els aturats hi continuen, els sindicats es retraten, els polítics donant-se les culpes uns als altres, els violents es fan amb els carrers de Barcelona, els diaris internacionals posen les flames i els aldarulls en primera pàgina, puja la prima de risc i el món ens comença a considerar a la grega. Tot penja d’un fil prim, feble, que es pot trencar i res millora, més prop, perquè les repetides assemblees de la Cooperativa del meu poble, on es dupliquen les plataformes per defensar els interessos dels impositors de la secció de crèdit, que no pareixen anar a una, no sembla que trobin cap solució clara ni satisfactòria. He passejat per la muntanya, només han florit les argelagues, la sequera a retardat la florida del romer i de la frígola que ara s’afanyen per salvar les poques abelles que no s’han mort i, a la recerca de bones noves, m’he recreat amb la notícia del projecte de la Reserva de la Biosfera de les Terres de l’Ebre que s’acaba de traure a informació pública. Caldrà explicar-ho bé, però pot ser un brot verd a florir en aquesta primavera tant incerta que m’ha de portar una nova neta i, quan arribi, voldria donar-li bones notícies respecte al futur que li espera. No sé si ho aconseguiré.

(Diari Ebre de Tarragona 1-04-12)

18 de març de 2012

                                                   Vents per a tempestes



Augmenta la pressió anticatalana des de Madrid. Cap novetat. Se la veuen avenir. Amb el tema de les banderes, tempesta sense vent, s’ha enfadat molta gent, la més mediàtica sobre tot. Amb la publicació de les balances fiscals entre Catalunya i l'Estat i altres temes punyents actius com els atacs a la llengua, les retallades de l’Estatut o la retenció de les transferències que ens deuen per llei, s’hauria de traslladar l’enfado a la part nostra però, no cal, també hi és. El problema catalán, d’Ortega y Gasset es manté en vigor després de tants anys, sense adonar-se’n que, amb tanta pressió estan bufant en la seva contra fent força des de garbí, que és el mateix que dir que estan ajudant a que augmenti, aquí, el sentiment de nacionalisme i, més concretament, el d’independència. Ja va bé. Si s’hi ajunta el migjorn i el xaloc, tots tres vents de component sud, els bufits de l’Espanya actual, amb força per una bona tempesta, ens va espentejant cap a l’Europa del nord, horitzó poc menyspreable i ben desitjar. El gregal, més prop, al meu poble, un vent més enganxós, molest i malhumorat que no porta ni pluja, afecta de ple la situació de la cooperativa agrícola destapant més que mala gestió, que ja es coneixia, pràctiques irregulars. Parlar de factures falses, si es confirma, serà parlar de delit. Ens bufen mals vents, ens gestionen mals gerents i, al damunt, les espanyes pressionen. No m’atreveixo a donar ànims.

11 de març de 2012

                                              Tempestes sense vent     



Espargida temporalment la boira  de la polèmica política, que no problema real, sobre la llengua, aquí l’atenció es centra en Rasquera, en l’Ametlla de Mar i, també, en la blavor de l’asfalt als carrers de Tortosa. Me’n guardaré tan com de caure al riu de posicionar-me en contra o a favor de temes tan polèmics que animen les llargues converses en tertúlies radiofòniques, cafès, llars i carrers. I com fer-ho si escrius per opinar? Opinar, tot i que compromet, no implica necessàriament haver d’estar sempre d’acord o en desacord amb els temes que es comenten i que sovint són usats com a arma llancívola d’uns contra els altres, depenent de la seva ideologia o de les seves creences. Dit això, Rasquera s’ha fet més famosa. Ni els pastissets ni els crestons havien aconseguit posar-la a tanta altura mediàtica. Fumem que el món s’acaba. Els caleros tenen mala peça al teler amb el projecte Zèfir, que ens va portar el conseller Huguet la passada legislatura. Una inversió de 140 milions d’euros fa de mal rebutjar. Caldria esbrinar ben bé quin són els perjudicis. Pesquem que hi ha poc peix al cove. En el cas de l’ampliació de la zona blava d’aparcament a Tortosa, ara ja no podré presumir amb els barcelonins de que jo aquí deixo el cotxe prop de casa. Estaré al seu nivell d’estrès per aparcar, feina feixuga de cada dia. Ara em refreguen per la cara que, ells, tenen zones verdes pels veïns per un euro el més. Patirem, ja ho veig.


5 de març de 2012

                                           Els sindicats ajuden? (i III)



Muscles per empènyer són la mancança, comentava anteriorment, i sobren protestes perjudicials, encara que bones són si, sense fer mal, planten cara a aquelles actuacions irregulars dels que governen. Els sindicats ho fan ara, mouen a la gent. Massa tard. Abans calia anar contra els altres quan feien el mal. Els que ara governen són els que ho volen arreglar; que ho aconsegueixin, seran figues d’un altre paner, perquè el mal ja està fet i ara cal corregir més que protestar. I cal corregir no només els errors, sinó també els abusos i no oblidar (tenim poca memòria) com s’han comés i qui els ha comés. Els vigilants, allò que en anglès en diuen “controller”, no han funcionat perquè han mirat cap un altre cantó moguts per interessos personals i també partidistes. Els sindicats són vigilants i els governs també però, clar, fa de mal vigilar-se a un mateix i muntar manifestacions i protestes per reclamar-se el que s’ha fet malament. La desconvocada vaga del transport públic a Barcelona, per les assemblees de treballadors, la setmana passada, diu molt de l’autoritat que els hi queda als dirigents sindicals, que la volien, arribats a la situació actual  en més de cinc milions d’aturats. Pot ser la trentena d’alliberats hi ha tingut alguna cosa a dir. Les coses estan canviant, i canviaran més. No sé si és encertat això de “reinventar-se”, però caldrà fer-ho diferent. Els sindicats, defensors per excel·lència del treballador, també.