PUBLICITAT

22 de novembre de 2007

L'ALDEA - BARCELONA - NOVA YORK



















L’ALDEA - NOVA YORK
21-11-07













- Atenció, per favor, passatgers amb destinació a NY poden embarcar per la porta 51-


Aeroport de Barcelona, son les vuit i quart, m'he aixecat a les quatre (desavantatges de viure lluny de l'aeroport?), per assegurar-me de que hi seria, com a molt tard, a les set del matí per facturar l’equipatge. Són temps de trànsit difícil per les voltes de l'aeroport del Prat pel caos de rodalies i no em podia arriscar a perdre l'avió. Li he posat ganes i il·lusió al viatge. Tinc una parenta de primera línia sanguínia vivint a la illa de Manhattan i hem quedat per fer un cafè a les dotze del mig dia i no voldria faltar-hi ni fer tard.M'ha semblat fantàstic trobar un vol directe Barcelona - Nova York. Durant uns anys vaig viure al Brasil per motius de feina i, a excepció dels mundials de futbol del 82, que Iberia va muntar uns vols directes São Paulo - Barcelona, sempre vaig haver de fer aquesta ruta via Madrid i Rio de Janeiro, amb la qual cosa, des de l'Aldea, casa de mons pares, fins casa meua de São Paulo, amb només 10 hores vol, me'n costava 22 de viatge. En sí, cansen més les esperes i els transbords que els vols en avió.
Aquest de Nova York l'he trobat furgant, buscant i rebuscant, a Internet. Una experiència nova. Tinc l'avantatge de que puc viatjar en dia feiner i, pot ser per això, he trobat una bon vol econòmic, directe, amb una companyia americana de prestigi però he fet l'adquisició del passatge mitjançant una agència de viatges també de confiança, perquè d'oportunitats d'aquestes en hi moltes, avui en dia, però també alguna trampa que et pot deixar penjat per algun aeroport del mon, o et pots trobar amb situacions d’aquelles que et costi més cara la salsa que els caragols. La Generalitat està denunciant, aquests dies, estafes i/o enganys d’aquest estil. Fa temps que no viatjo a llargues distàncies i no m'havia interessat massa per aquestos temes que, els que viatgen molt, sé que ho tenen en compte. Nova York és sempre un espectacle, a part d’una gran ciutat, per moltes raons que ja tindré ocasió de comentar, malgrat penso que no té res a veure amb la resta de les grans ciutats dels EUA. Nova York és Nova York, i au! L'antic aeroport de Kennedy, tot i antic, manté unes estructures còmodes i molt àgils, molt ben segmentades i ben gestionades que evita senzillament grans aglomeracions i, això m'ha agradat molt, amb un tren de les seves pròpies rodalies, que passa sovint, tant sovint que no s'acumulen cues i no va mai col·lapsat de passatgers, connectat amb la primera estació del metro, Jamaica, des d'on pots sortir cap a la city i, és clar, entrar des de la city a l'aeroport, de forma ràpida i fluida sense haver de caure obligatòriament en mans de la potenta flota de taxis grocs, que sempre són molt més cars i mai tan àgils, perquè estan sotmesos al trànsit lent, caòticament organitzat i desesperant, de la gran ciutat dels gratacels.
En la primera impressió, mentre el tren amb funcionament robòtic, teledirigit des de el control sense conductor, no puc deixar de comparar el funcionament, l'agilitat, el concepte del servei públic eficaç amb el que tenim a Barcelona, per exemple, en aquest moment. Però vull anar més lluny, mirant-t'ho de més a prop, i buscant aquella comparació que t’afecta i acaba sent sempre odiosa, perquè des de les Terres de l'Ebre, mancada també de bones estructures, sens queda tot també molt lluny i no és un problema de distància, no és que estiguem lluny del mon: sent cruïlla de comunicacions, estem mal comunicats. Tenim l’Aldea col·lapsada, des de fa molts anys i no sabem fins quan. Cap solució a curt termini. Euromet ens passa de llarg. Som víctimes del cotxe, de l’autopista i dels pàrkings de Barcelona. No només estem lluny del mon, és que a més a més ens costa Déu, ajuda i molts de diners anar-hi.
Així i tot, matinant i fent un vol de 8 hores, n’he empleat 14 per viatjar de l’Aldea - Nova York, però no he fet tard a la cita i he pogut fet un cafè, dolent perquè per a n’això a EUA no tenen massa gràcia, però amb una bona companyia.
Pot ser me quedaré uns dies.

NOVA YORK - BAIX EBRE

22-11-07

La diferència de sis hores entre l’Aldea i Nova York es fan sentir, si més no el primer dia. És el famós “jet lag”. To i que he procurat gitar-me tard per incorporar-me d’immediat al nou horari del lloc d’arribada, el rellotge biològic que regeix el meu cos va una mica a la seva i em desperto molt d’hora, coincidint amb l’hora habitual de llevar-me cada dia allà d’on vinc. Ho aprofito per escriure sobre les primeres impressions del viatge.L’ordenació administrativa dels carrers de Nova York, amb conceptes de ciències exactes, carrers numerats i amb denominacions complementàries per punts cardinals, depenent de la seva situació, inevitablement i sense ànim de salvar cap distància me fa pensar en Camarles, on l’alcalde Forastero va ordenar els carrers de forma numèrica, i així estant. El parent que visito i la casa de qui m’allotjo, està vinculat a la Universitat de Colúmbia, una institució privada, una novetat per a mi, amb un extraordinari patrimoni, no només cultural sinó també immobiliari, viu al cercle del campus al carrer “West 116 Street”, denominat així perquè és un carrer transversal, aquí tot va amunt i avall, de forma paral·lela i perpendicular, com l’eixampla de Barcelona, i té una part del mateix carrer situat a l’est que es denomina, és clar, “Est 116 Street”. A part li has d’afegir el número de cada immoble que, com a Camarles, provoca alguna confusió més. És una zona alta, interessant, una mica vella, si és que en al nou mon es pot considerar quelcom vell, però moderna en vida i vies de comunicació, situada al nord-est de Manhattan, entre el famós pulmó de Nova York, el Central Park i del riu Hudson, que més que un riu a mi m’ha semblat una mar. Ressalta esplèndidament el color groguenc dels arbres afectats per la tardor novayorquina i l’agradable imatge dels famosos esquirols que campen per tot arreu on hi hagi un parc o quatre arbres i una mica de gespa, guarnint i naturalitzant l’ambient de la ciutat pura i dura.Me crida l’atenció el trànsit de Nova York, molt de taxi groc, és clar, molt de camió gros i molt de transport de distribució, flota vella en general, i poc cotxe particular, la qual cosa confirma que s’usa el transport públic, servei que deu ser a satisfacció de l’usuari. L’activitat de moviments de passatgers, com a moltes capitals del mon, és subterrània i eficaç, encara que en poc espai i no massa neta. Als carrers, les àrees de contenidors amb escombraries tampoc no les veig ben ateses, malgrat tenen sistemes antics pegats a les cases que encaixen la brossa i em contrasta amb la idea que tenim a Europa i a Catalunya, especialment, per millorar aquesta activitat. A les nostres comarques, i al Baix Ebre especialment, estem fent tots plegats un gran esforç tant pel que fa a nous sistemes de recollida, amb contenidors soterrats que donen una imatge moderna i immaculada de les àrees de dipòsit, com per la pedagogia permanent per concienciar a la ciutadania del tractament i la cura d’aquest ambient. En general Nova York, pel que he vist el primer dia, no dona la sensació d’una ciutat de cara neta, ni ben tractada higiènicament, malgrat té una cura especial i un alt prestigi amb la qualitat de l’aigua de l’aixeta, per exemple. A les taules parades dels bars, cafeteries i restaurants, ja hi ha gots que te’ls omplint d’antuvi amb una gerra d'aigua de l’aixeta mentre fas l’encomanda, com assenyalant la importància de l’aigua i reafirmant que, sobre tot l’aigua, no falti per ningú. Me ressona, pensant amb això, l’empastrada de l’Ajuntament de Barcelona, que de la forma més nècia possible acaba de muntar una alarma social incalculable al anunciar que en alguna zona el consum d’aigua de l’aixeta pot derivar en càncer. Alarma social innecessària, perquè després s’ha desmentit i, fins i tot s’han hagut de demanar disculpes per la turpitud. Quines coses més estranyes ens passen. És l’acció política del irresponsable bocamoll.Avui és el Thanksgiving Day, dia d’acció de gràcies. Un gran dia festiu pels EUA. Tinc interès en anar al gran desfilada de la Cinquena Avinguda que, com a altres ciutats americanes, també es fa Nova York. Ha coincidit en la meva estada. Intentaré viure l’experiència.



“TANKSGIVING DAY”


22-11-07

El dia d’acció de gràcies a EUA és un dels més festius, pot ser només comparat amb el 4 de juliol. La desfilada que es fa a NY és espectacular, una parada que ni és militar ni és política, ni és tan sols reivindicativa. Pot ser la única reivindicació és la festiva o familiar. A mi me recorda sempre a l’ambient del dia de Nadal a les nostres cases. El tito, altrament nomenat pavo o gall indi, és el gran sacrificat, tot i que avui se sentiran desgraciades les famílies americanes que no puguin cuinar un tito monumental que aportarà les grans anècdotes del dia.
Com el “jet lag” que m’afecta m’ha fet matinar més del compte, una vegada esmorzat he procurat arribar, cosa difícil pel volum de gent que fa el mateix, al centre de NY. Columbus és un petit testimoni del descobridor, la estàtua no és tant impactant com el monument de Barcelona, pot ser per la sobirania del seu entorn en una plaça imponent per la seva centralitat en la city i per la seva proximitat (hi és a tocar) al Central Park, vestit de gala amb els colors de la tardo novayorquina, envaït per una multitud, en àmbit festiu i familiar. D’allí enganxo la Cinquena Avinguda, lloc estrella de visitants, gratacels i botigues de les primeres marques comercials del mon. Vull recordar llocs d’altra visita en el 1982 com l’església de San Patrici, enmig de tant edifici alt i, inevitablement, el Rockefeller Centrer, tot i que ja és un lloc dels antics, crida l’atenció pel moviment, la concentració, les seves pistes de patinatge de gel, etc.
Pel Broadway s’està desenvolupant la gran desfilada que deixa després un espectacular moviment de gent, agents de l’ordre i serveis de neteja que procuren reparar de forma ràpida i eficaç la brutícia que ha anat deixant la gent que envaeix el centre de NY. Tot i així, el gran centre de l’espectacle no decau i els colors de les grans pantalles digitals, com a façanes dels grans edificis reclamen l’atenció de tothom.
Un “hot dog” en mostassa i salsa “kechup”, comprat a n’un carret del carrer pot ser el petit àpat que ens farà de pont fins la tarda, a casa d’uns amics, on hem de menjar el tito que couran per ser el dia d’acció de gràcies. He comprat una botella de vi blanc, aquí només ho pots fer en establiments autoritzats per vendre alcohol, un Bordeau, no n’he trobat de català i, havent començat a ploure, sembla que vol canviar el temps, he trucat a casa dels amics on el flaire del tito al forn ja es deixa sentir.
El “Thanksgiving” aquí el celebra tothom, siguin d’aquí o de fora i el tito el té tothom al forn des de mitjana tarda. A la fi és un dia de festa, d’amics i de família. Lo clàssic sempre fa feliç.



MOMA, CHELSEA, EMPIRE STATE, BROADWAY



23-11-07

El dia s’ha despertat ben fresc. El “Thanksgiving” ha estat decisiu, després que tothom acabés amb el tito, o el tito acabés amb tothom, i les temperatures han passat d’una suavitat de tardor a una crueltat hivernal. El sol, però, brilla amb alegria, l’oratge es veu eixerit i un bon vent sec de l’atlàntic fa que el dia, malgrat ser molt fred, sigui ben esplèndid.
Mentre ressona en els periòdics i altres mitjans on em puc connectar amb Internet, la mort de Paco Candel i el discurs de Mas sobre la casa gran del catalanisme o la freda i decebedora intervenció de Montilla en el programa del Milà “Tinc una pregunta per a vostè”, una nova visita al centre de NY em porta entre la Cinquena i Broadway, prop del Rockefeller Centre, al MOMA, el museu d’art modern, on una gran multitud, malgrat ser un dia feiner, es dedica a visitar. No noto en l’ambient gent de fora. Tinc la sensació que la majoria són turistes americans de fora de NY. Entre d’altres coses interessants no puc de deixar de destacar i recrear-me en obres de Picasso, Miró, Monet o Van Gog, entre moltes altres.
A l’hora de dinar ens trobem en un restaurant senzill de caire italià, al barri de Chelsea, a l’altura del West 20 Street, per baix del distrit de Garment. Tot i estant encara en un lloc central de Manhattan, els edificis no són tan alts i es matinen els carrers amples com a la major part de la city.
Contemplant la circulació he canviat el concepte que tenia de que a NY hi ha un parc mòbil vell. Pot ser la impressió del primer dia, sobre tot dels camions i de les furgonetes de distribució que si me van semblar de flota vella, avui, dia després del Thanksgiving, que sempre és en el quart dijous del mes de novembre, i és com si la gent fes mig pont i els carrers de NY hi ha poc trànsit comercial, fa que ressalten molt més el cotxes particulars que sí són d’aspecte general nous, moderns i potents amb alguna marca europea de primera línia. La flota de taxis avui també la veig més nova i, m’hi fixo, la majoria són de la Ford, la qual cosa me sona a conveni global amb el fabricant. En general, s’evidencia que als americans els hi agraden els cotxes grans.
Tot i ser una tarda freda, després de dinar convida a passejar i fem una passada per Flat Iron, un edifici singular, estret i alt, per suposat, amb forma de planxa plana, com indica el seu nom en anglès. Tal com passejo els carrers tinc la sensació de que les escombraries les tracten millor el que em pensava. En hi moltes però també hi ha cert ordre i certa cura de no tenir-ho brut, principalment en carrers residencials. Tal com et vas introduint més cap al centre els edificis creixen de forma monstruosa, espectacular, amb una prepotència descomunal, mentre intentem arribar, a peu, al Grand Central Terminal, la espectacular estació central de ferrocarrils de NY, desconeguda per a mi. M’ha fet la impressió d’una catedral logística i m’ha fet pensar com després de quasi cent anys és útil, adequada i moderna per al servei que dona al formiguer d’éssers humans que es mouen permanentment per les seves grans dependències.
No ens ha passat per alt l’Empire State Building que no sé si manté encara el rècord d’altura dels edificis de NY i tampoc l’edifici de la Chrysler, tan conegut per la seva cúpula tant característica, en el que hem entrat fins el “hall”, únic lloc permès, admirant els frescos que tenen pintats al sostre, amb la figura de la mateixa torre, i els marbres que guarneixen tot el seu voltant, fent cap inevitablement a la Cinquena Avinguda on el moviment de gent, de passeig i de compres, tot hi havent minvat al fer-se hora de sopar, encara és important.
Una sopa de seva calenteta en un restaurant francès, al pur estil novayorquí, calentejarà el cos i, després de fer una nova passada pel cor de Broadway, on els edificis es converteixen en gegants pantalles digitals com si fos un escenari monumental, viu, dinàmic, i excitant, al mig dels carrers, tanquem la jornada turística del tercer dia a NY.



















COMPRES I WEST VILLAGE
24-11-03

Mentre veig als mitjans que la manifestació del dret a decidir per al proper dissabte 1 de desembre prospera i agafa bona marxa, me preparo per emprendre un altre dia la marxa per la city.
Després de fer unes petites compres de bon matí per fer l’esmorzar, també caldrà fer-ne alguna altra més substanciosa, perquè malgrat no he vingut a NY a comprar, passa com quan vas a Andorra que difícilment te n’escapes... El formiguer i el neguit de les botigues, especialment de la Cinquena Avinguda, on es concentra la gran massa turística i consumidora, m’hi ha fet pensar amb Andorra, salvant les diferències que calguin. Aquí són dies de rebaixes, que es mouen en descomptes del 50%, la qual cosa, acompanyada del bon canvi de l’euro en relació al dòlar, es fa difícil escapar-se’n. Malgrat això, m’he escapat de la colla compradora i he fet un passeig pel Central Park al que els colors de la tardor potencien sobiranament la seva bellesa.
La tarda s’ha derivat cap a la zona West Village, altre estil novayorquí on un restaurant brasiler ens ha ofert un caipirinya i ens ha cuinat una “moqueca de peixe” a més pur estil bahiano.
El cansament del dia, i d’altres anteriors patejant NY, no ha impedit un passeig per la zona, després de sopar. Malgrat feia un fred que pelava, l’ambient i la nit han estat agradables. Nova York, una comunitat cosmopolita per excel·lència, es fa força acollidora.





















DIUMENGE DE MATÍ A HARLEM
25-11-07

Mentre m’assabento i m’esgarrifo de la mort accidental d’un caçador a San Jaume d’Enveja i del moviment per una manifestació, tutti fruti, per al de desembre a Tortosa per protestar per l’aigua, l’implantació eòlica, la planta de gas i els residus nuclears, me disposo a fer una altra passejada, quasi ja l’última, per la ciutat de NY. Abans me recreo en la notícia del meu poble, l’Aldea, on la cooperativa agrícola és notícia, bona notícia, perquè ha inaugurat un mercat de venta en gros. No estic tant lluny!, Des de NY m’assabento, al dia, del que passa al meu poble a 6.500 quilometres de distància. Em satisfà també, llegint-ho de tant lluny, que l’Observatori de l’Ebre sigui notícia, també bona notícia, al començar la seva tretzena campanya el pròxim desembre, amb l’objectiu d’instal·lar-hi una nova estació per mesurar el camp magnètic de la Terra. Però NY m’espera i em queden només dos dies i els vull aprofitar.
Harlem, al nord de l’illa i prop d’on vivim, és una opció interessant per un matí de diumenge on els habitats celebren els seus actes religiosos. Una església protestant ens fa una agradable recepció, ens acomoden amb una amabilitat extraordinària i, a poc a poc, es va omplint de gent, tota de color, que vol assistir a l’ofici, segurament com cada diumenge. Van tots mudats, molt elegants, els homes i els xiquets la majoria amb tratge fosc i les dones amb vestits llargs i algun barret espectacular. Des del pati de butaques es divisa un escenari amb un púlpit al mig des d’on es faran els parlaments i, al fons en alt, hi ha unes files de seients on es ficarà el cor i a la dreta hi ha instal·lada una bateria per la percussió, i un parell d’orgues, que ja estan assajant. En un parell de poltrones a l’esquerra si seuran, segons ens assabentem després, el bisbe de diòcesis i el d’Atlanta que els visita, grans oradors i cantants que excitaran més tard al col·lectiu.
La primera intervenció va a càrrec del titular d’aquella església del barri que encendrà i animarà als feligresos tal com van entrant. Els cantats i la música superen, en pocs moment, totes les expectatives i aquell escenari passa a ser l’expressió explosiva de música, cants i moviment rítmics de cossos que s’abandonen a les seves emocions i a les seves creences, contagiant instantàniament al públic que participem activament en l’acte religiós, en els seus cants i en els seus sermons encesos per predicadors que exciten la massa i contagien la seva emoció.
Tres hores d’ofici religiós, d’espectacle vivent o de manifestació sentimental es fan curtes i t’identifiquen un col·lectiu africà que, malgrat haver deixat aquell continent centenars d’anys enrere, el continuen portant a la sang, contagiant la seva actitud, les seves expressions i la seva manera de ser a propis i estranys.
Una experiència extraordinària i un passeig des de Harlem en direcció a Central Park ens portarà a un restaurant mexicà on degustem una “margarita” amb uns “tacos” mentre ens preparen “huevos rancheros” i “burrito” amb els corresponents “frijoles” per acompanyar.



















L’ALTURA DE NOVA YORK





26-11-07

Ahir per la tarda, després de la cuina mexicana l’altura de Nova York podia ser una bona opció. Sortim de pressa perquè tenim interès en veure la posta de sol, amb la city als peus. Per a n’això hem de pujar ben alt i el Rockefeller Center pot ser una bona opció pel fet de que està situat en una part central des d'on pots veure, pel voltant, tot NY i tots els altres edificis alts, Empirer State, Crysler, etc. Eren les 4 de la tarda i a les 4:30 es pon el sol i volíem que se'ns fes fosc allà dalt, veien NY de dia, ponent-se el sol i NY de nit. Espectacular!! La ciutat, tota aquell mola de ciment, sembla dormida al no percebre el formigueig vital de dintre dels edificis i el trànsit del carrer.
Per l'oest es ponia el sol amb aquella vermelló que ho embargava tot, panorama, edificis, cel, illes, llacs i, mentre queia la nit, la ciutat s'anava encenent amb milions de punts de llum al mateix ritme lent i casi imperceptible com es passa de la nit al dia. Per l'altra banda, a l'Est, sortia la lluna plena, vermella com un pebrot, perseguint al sol que s’acabava de pondre.
Tot aquest espectacle és diferent vist de llocs diversos i, pel matí, el metro, transport ràpid, segur i eficaç, ens ha portat a Brooklyn, per baix del Est River, des d’on hem fet una passejada, visualitzant la part sud de Manhattan des de l’altra part de l’illa. La tornada l’hem fet a peu pel pont de Brooklyn des d’on també es divisa clarament, malgrat ha fet un dia boirós, l’altre pont, el Manhattan Bridge. Una passada!! Com el d’Amposta, però en gran, molt gran!! La sensació que tens travessant el pont de cara a la city, amb un carril per a caminants i l’altre per a bicicletes, amb aquella amplada i profunditat del riu als peus i, amb un nivell més baix de doble via d’anada i de tornada per als vehicles, és indescriptible.
El pont, de retorn a la city, et deixa al extrem sud de la zona, on es pot veure l’Ajuntament de NY, un edifici (m’ha semblat de color blanc) colonial, en mig dels gratacels, adintrant-nos a la zona de World Financial Center on vàrem registrar unes fotos amb el “bou daurat”, símbol de l'embranzida i del coratge financer americà. M’ha recordat, d’immediat, la figura dels nostres bous i del coratge de la nostra festa a les nostres terres, to i que res a veure amb l’ambient financer. Lo nostre és una altra cosa.
El “Ground Zero”, la famosa zona zero de les torres bessones, que a priori no tenia cap interès en veure, es fa patent una vegada hi estàs, no pel que veus, perquè avui és un gran espai en obres amb una gran estació de metro a sota, sinó perquè no pots evitar l’efecte i el sentiment d’un gran atemptat, amb un gran nombre de morts i perquè és quelcom que, com jo, mig mont ho va viure en directe. Estar a la Zona Zero, impressiona.




Un restaurant típic de NY, amb una barra dinàmica de begudes combinades en zona Upper Est Side, a la dreta del Central Park, ens acomiadarà amb una típica hamburguesa, de cuina ràpida, menjada amb bona gana, taula i estovalles.
















De tornada, en el metro, un grup de percussió i un trio amb els saxos ens posen el segell decisiu d'una gran nit novayorquina. L'espectacular so i el seu ritme en aquell lloc i en aquella hora feia imprescindible para-se, escoltar i participar.










19 d’agost de 2007

LA NOSTRA HISTÒRIA SUBMARINA























El fons del mar guarda secrets incalculables de les nostres vides i de la nostra història. Els buscadors de vida i d’història humana cercant en els nostres fons marins han aportat fortalesa empírica a teories, rumors i històries en referències orals normalment poc rigoroses.
Les troballes arqueològiques d’estris i d’eines també a la mar són importants i mos aporten coneixements de vides ancestrals i d’altres com els vaixells enfonsats, no tan llunyanes però, no per això, menys significatives.
Amb un cop d’ull al llibre La Guerra Secreta del Mediterrani, de J. M. Castellví i J. Guarro, investigadors moderns molt actius, mos podem fer la idea, per exemple, de l’activitat bèl·lica que es va desenvolupar a la nostra zona, les costes de l’Ebre, en la Primera Guerra Mundial, amb tretze vaixells enfonsats, perfectament localitzats i, alguns d’ells explotats turísticament o comercialment amb extraccions de xapa.
La visita a les nostres terres del Thetis, l’estiu del 2007, una embarcació del Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya, creat al 1992 per inventariar, conservar, protegir i difondre el patrimoni arqueològic de Catalunya, ha despertat certa expectació perquè les seves recerques, i les que s’han anat trobant al llarg de molts anys per la gent que coneixem els nostres fons marins, confirmen que les nostres costes han estat protagonistes de primera ma de la història mundial.

REFERÈNCIA LITERÀRIA
(Informació de la web Llibreria de Nàutica)

La guerra secreta del Mediterrani
REF.: LGSM-1

[Ver Más imágenes]

AUTOR: Josep M. Castellvi [Ver más del mismo autor]AUTOR: Josep Guarro i Safont [Ver más del mismo autor]TEMA: Batallas Navales, Guerra Naval [Ver más libros del tema] RESUMEN DEL LIBRO:SUBMARINS ALEMANYS I VAIXELLS ALIATS A LA COSTA DE TARRAGONA. (1914 - 1918). La Primera Guerra Mundial (1914 - 1918) va ser fonamentalment una guerra terrestre. Però el mar també hi va tenir protagonisme. Els submarins alemanys, coneixedors dels fluxes de trànsit la Mediterrani, esperaven els vaixells aliats davant del cap de Tortosa, l'Ametlla de Mar i la ciutat de Tarragona. Allí, mar endins però no gaire lluny de la costa, els submergien a cops de torpedes. La guerra secreta del Mediterrani reconstrueix, amb textos i amb força imatges, tots aquests episodis dels informes de guerra que els soldats alemanys enviaven a Berlín; dels documents d'assegurança dels vaixells aliats enfonsats; dels diaris i els llibres de l'època, i de l'exploració directa de les restes submarines que encara avui són al fons de les aigües.


L’ACTIVTAT DEL CENTRE D’ARQUEOLOGIA SUBAQUÀTICA
Informació de la web del Centre: http://www.mac.es/casc/


LA HISTÒRIA SUBMERGIDA





El mar Mediterrani ha estat al llarg de la història el gran nexe d'unió entre els pobles que l'envolten. Durant molt de temps va ser la principal via de comunicació entre gents i cultures, l'autopista natural que facilitava l'intercanvi d'idees i productes. A la vegada, rius, llacs i maresmes servien de vies de penetració cap a les zones interiors i les seves ribes esdevenien llocs idonis per a l'assentament de grups humans. Aquesta continua utilització de les aigües ha anat deixant al seu si innombrables mostres de l'activitat humana en forma de vaixells enfonsats, construccions portuàries, enginys per a l'aprofitament dels recursos naturals, o senzillament objectes perduts o voluntàriament abandonats.De sempre l'home ha intentat recuperar els objectes caiguts al fons de les aigües amb l'objectiu de recuperar quelcom considerat valuós. Per aconseguir-ho ha anat inventant i perfeccionant màquines, aparells i tècniques que fessin més fàcil i segur el treball. Però un objecte antic és molt més que una peça econòmicament valuosa.
Un vaixell mercant és el testimoni d'una operació comercial entre dos indrets geogràficament distants: el reflex de la situació econòmica, social, tecnològica i cultural del port de sortida i del port de destí, al qual no s'arribà mai. És un jaciment arqueològic, un document històric que ens parla de les societats, dels homes que van fer possible que aquell vaixell iniciés la seva singladura. És necessari, no obstant, tenir els coneixements i l'experiència suficients per saber llegir correctament la informació que ens aporta.Les aigües catalanes que fa més de 2.500 anys van possibilitar l'arribada a Empúries dels navegants grecs, des de l'altre extrem de la Mediterrània i que segles més tard van fer possible el desembarcament romà que culminaria amb la romanització de la Península ibèrica, i encara més tard, a l'edat mitjana, van permetre l'expansió catalana fins a Grècia, es troben, per la seva realitat geogràfica i per la seva realitat històrica, plenament immerses en la problemàtica de la navegació mediterrània i guarden en el seu fons innombrables proves d'aquest passat cultural. Durant les últimes dècades, els avenços tecnològics i metodològics han permès l'accés a les restes arqueològiques subaquàtiques i el seu aprofitament com a font d'informació històrica, però al mateix temps, l'increment de la pressió humana damunt les costes i els fons marins ha accelerat el procés de destrucció d'aquest patrimoni enormement fràgil.
Per fer front a aquesta problemàtica la Generalitat de Catalunya va crear l'any 1992 el Centre d'Arqueologia Subaquàtica de Catalunya (CASC), i li va encomanar com a missions: l'inventari, la protecció, la conservació, l'estudi i la difusió del patrimoni arqueològic de Catalunya que es troba submergit en aigües costaneres i interiors. Des de 1996, el CASC forma part del Museu d'Arqueologia de Catalunya.La creació del CASC va permetre estendre a tot Catalunya les actuacions que des de 1981 venia desenvolupant a les comarques gironines el departament d'arqueologia subaquàtica del Servei Tècnic d'Investigacions Arqueològiques de Girona. Aquest departament era a la vegada continuador dels treballs del Patronat d'Excavacions Arqueològiques Submarines de la provincia marítima de Gerona, creat per ordre ministerial el 1972.El CASC actua desenvolupant projectes propis o proporcionant suport tècnic a altres equips arqueològics externs i per això disposa d'un equipament de maquinària i instruments entre els quals destaca el vaixell Thetis, de 22 metres d'eslora i amb capacitat per a 12 persones, que facilita el treball arqueològic subaquàtic.Com a centre d'investigació, de difusió i de formació pràctica de nous arqueòlegs, el CASC manté l'inventari del patrimoni cultural subaquàtic de Catalunya, i compta a Girona amb: la seu administrativa, magatzems, una biblioteca especialitzada, i laboratoris per a la restauració i conservació de materials arqueològics humits, especialment per als de naturalesa orgànica.
Un patrimoni cultural molt divers
Pràcticament tot pot ser transportat per via naval: homes, aliments a l'engròs, o continguts en àmfores, elements constructius, lingots de metall, tota mena d'objectes comerciables, incloent també els d'ús bèl·lic. Carregaments que juntament amb els objectes personals dels viatgers i de la tripulació podem trobar enfonsats.
Jaciment Presido (L'Estartit)
Així mateix, sota les aigües resten construccions com algunes estructures portuàries d'Empúries o el poblat neolític de la Draga, en part submergit a l'estany de Banyoles, que amb una antiguitat de 7.000 anys és el jaciment subaquàtic més antic de Catalunya, on es troben els paviments formats per escorces d'arbres i sobre ells, les eines de sílex que encara conserven el seu mànec de fusta.Les particulars condicions que ofereixen les aigües permeten que es conservin materials orgànics com teixits, cuirs, fustes, restes d'aliments, etc., elements que en contacte amb l'aire haurien desaparegut. També gràcies a aquesta capacitat de conservació podem conèixer els vaixells de fusta romans com el del Cap del Volt (Port de la Selva), o els medievals com el Culip VI (Cadaqués) o Les Sorres X (Castelldefels) del segle XIV. A partir d'ells podem avançar en el coneixement de la tecnologia naval antiga i de les condicions de navegació.
La Draga (Banyoles)


REFERÈNCIES DE PREMSA

La Veu de l’Ebre del 10 d’Agost del 2007, pàgina 6
El personatge de l’estiu: GUSTAU VIVAR, arqueòleg del Centre d’Arqueologia Subaquàtica.

Diari de Tarragona 12 d’Agost del 2007, portada i pàgina 23
Descobert un jaciment romà sota les aigües de L’Ampolla

El Periódico 15 d’Agost del 2007 Suplement Estiu pàgina 4
Trosso d’història mil·lenària al fons del mar.

ARTICLES D’OPINIÓ



TITÀNICS DE L’EBRE

“Hi ha moltes versions i molts de mites sobre els nàufrags i els vaixells enfonsats al davant de les nostres costes, entre 1914 i 1918, en el decurs de la Primera Guerra Mundial..., Castellví i Guarro ho expliquen de forma molt documentada a La Guerra Secreta del Mediterrani”. És una conversa fresqueta i relaxada d’una tarda tèbia d’agost en una visita esporàdica que em fa Juan Ignacio Cabrera, un jove ampollero, fill d’un bon amic, farcit i neguitós d’història i de paisatge, arrelat a Tarragona per motius de feina, que m’ha fet reviure un de tants episodis bèl·lics pot ser poc conegudes, no pas pels habitants de L’Ampolla, però pot ser sí per molts del territori, visitants i nouvinguts. Som asseguts, mentre fem petar la xerrada, a la terrassa de cara a la Badia de la Calma, el racó del Golf de Sant Jordi enfront de la punta del Fangar, amb el far de guaita, prop de l’escenari bèl·lic que fa al cas.
“Com saps, pot ser el testimoni més visible públicament en l’actualitat es la figura de bronze regalada aleshores pel govern francès, escultura d’un guerrer a pit descobert amb un sabre a les mans, rèplica d’una estàtua com a monument al·legòric a l’ajut de la gent de L’Ampolla als nàufrags del Medjerda, ja espoliada en alguna ocasió i, actualment, situada al passeig del port”, em comenta Cabrera, fet que els dos coneixem. La conversa s’escalfa. Consultem el llibre de Josep Mª Castellví i Josep Guarro. Hi ha detalls i documentació que fan empíric el que expliquen. Els alemanys sabien que el corredor marí del mediterrani entre el cap de Tortosa, les Columbretes i Eivissa era la ruta més transitada de l’època per l’emigració europea a l’Amèrica i pel subministrament de productes i tropes a les forces aliades des de l’Atlàntic i del nord d’Àfrica, i situaven els submarins enfront del Cap de Tortosa i de l’Ametlla des d’on torpedinaven majoritàriament a vaixells mercants, estigueren o no implicats en la missió bèl·lica, i algun de passatgers, com el Medjerda i el Cavour.
Cabrera s’ha llegit amb detall el llibre i comenta que dels tretze vaixells enfonsats i ben localitzats a n’aquesta àrea, el Medjerda i el Cavour (conegut localment com el Correu i anomenat antigament Florida) per la quantitat de passatgers, sobre tot dones i infants que s’hi van ofegar, han estat els més coneguts.
“És apassionant la història de Paco el Rana, autodidacta i degà dels submarinistes al nostre entorn, durant anys traient ferro del Correu i dissenyant la seva posició, que ha servit després per a investigadors i visitants turístics que no es cansen de fer-hi immersions no menys apassionats i extremadament arriscades, no tant per la profunditat com per la foscor, el fang i les xarxes de pesquers enganxades”.
Sense deixar de mencionar al vapor Anita que també va participar en el trasllat de nàufrags del Fert, enfonsat al Juny del 1917 a set milles del far de Buda, des de Sant Jaume a Tortosa on van ser vestits pels comerciants de teixits de la ciutat i alimentats pel restaurant Siboni, la conversa deriva cap a la llarga i encisadora història dels dos vaixells estrella submergits, el Medjarda i el Cavour, i al repàs del tresor fotogràfic que registra el llibre, els documents, els tripulants, les mencions dels diaris i dels llibres de l’època, els registres dels quaderns de bitàcola localitzats a les seus de les companyies navilieres, les expedicions subaquàtiques posteriors i, la nostra ment, vola cap un mon que pot aparentar pur surrealisme perquè les referències orals són escasses i poc rigoroses. Només els pescadors que treballant s’han enganxat centenars de vegades, tenen present aquests obstacles submarins que amaguen, sota les nostres aigües marines, material i vides humanes enfonsades i, per tant, gran part de la nostra titànica i profunda història.

(La Veu de l’Ebre 7-9-07)







BUSCADORS DE VIDA

Són les vuit el matí, primers dies d’agost. M’he despertat aviat per por de fer tard. He quedat amb els arqueòlegs del Thetis, atracat al port de L’Ampolla. Estant fent prospeccions arqueològiques per la zona i Gustau, l’arqueòleg responsable de l’expedició, explicarà més endavant a n’aquest mateix setmanari que la cala Cap Roig, pel que s’ha anat trobant en el temps, podria haver estat un fondejador d’entrada a l’Ebre. Avui, però, farem una immersió a la costa d’El Perelló, en una barbada entre cinc i deu metres de profunditat, que tots els que fem immersió coneixem, amb un atractiu significant tant per la configuració orogràfica com per la flora i la fauna. Zona de poseidónia en abundància, caixetes i caragols de xapa de santa Llúcia, moixarres grosses, simpàtiques donzelles, alguna morena, algun pop, sards curiosos, castanyoles, salpes i suculents eriçons de mar. Però com baixarem en escafandres autònomes, avui no toca pescar. En realitat els que fem exploracions submarines en sabem molt poc de pescar. Gaudim més d’observar la immensa vida subjacent al fons marí i la que ens imaginem que ha hagut a terra, cents d’anys enrere, pel que allà baix hi trobem.
El Gustau i la Rut me reben amablement a bord, m’indiquen on puc deixar les eines i, després de saludar al Jordi, el patró del Thetis, me presenten a la resta de l’expedició, tres italians, un català i una noia de Sogorb, tots arqueòlegs en pràctiques de recerca subaquàtica. Salpem i mentre el patró segueix la derrota cap al destí el dia, el Gustau ens fa la primera reunió de feina asseguts a la taula del menjador. Explica que farem dues expedicions, a mi m’hi inclou amb ell en la primera, la barbada és llarga i haurem d’estar baix l’aigua quasi dues hores cada grup. La segona la comandarà la Rut i tindran molta més sort que natros. Ells hi trobaran una àncora de l’almirallat del 1.800. De totes les troballes se’n recolliran unes mostres i quedaran enregistrades i localitzades a la carta arqueològica.
En sortir, la Mariona, marinera de terra endins i bona cuinera, encantada i sorpresa per la bellesa de les nostres costes que no coneixia, ens ha fet un entrepà que ens mengem amb bona gana i fem una cervesa fresca mentre comentem l’experiència de la primera immersió i indiquem a la segona expedició les impressions i la ruta que han de seguir, per acabar de revisar tota la barbada, objectiu de la feina del dia. A mig dia ens servirà una cassola de macarrons gratinats al forn que comparteixo, agraït, amb la tripulació i els arqueòlegs, agafant força per tornar-hi a la tarda. Hem quedat en dies posteriors per localitzar un jaciment de set moles romanes que va trobar fa més de vint anys el meu amic Salvador Cabrera i de les que aleshores només en vàrem poder traure una. Els arqueòlegs no perden l’esperança. Jo, desconfio, perquè tinc la sensació que s’han quedat soterrades baix de l’últim espigó del port nàutic.
El dia ens ha acompanyat, la mar ens ha respectat, el sol ens ha portat llum clara fins els fons on hem treballat, la companyia i la feina han estat extraordinàries i la tornada a port, a mitja tarda, ha segellat l’agradable jornada amb la gent del Thetis.

(La Veu de l’Ebre 24-8-07)

LA VISITA DEL THETIS

Havent rebut una trucada telefònica, atenc a una veu femenina clara i concisa, es la de Rut, que s’identifica com una de les persones responsables de l’equip d’arqueòlegs submarins de la tripulació del Thetis, eina bàsica del CASC, Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya, creat al 1992 per inventariar, protegir, conservar, estudiar i difondre el patrimoni arqueològic de Catalunya que es troba submergit en aigües costeres i interiors. Des de 1996 el CASC forma part del Museu d'Arqueologia de Catalunya.
La Rut m’indica que en uns dies, a finals de juliol, estaran a L’Ampolla i, havent de fer algunes immersions per la zona voldrien fer algun contacte amb gent que conegui el nostre sòl submarí. M’honora extraordinàriament que em consideri com a una de les persones pràctiques de la zona amb algun coneixement dels nostres fons dels voltants d’aigües mediterrànies. Algun amic generós d’aquest mon li haurà donat el meu nom amb aquesta indicació, segurament immerescuda, però que no el puc decebre.
Quedem una tarda per tenir una reunió i, a mig dia, dinant, des de la terrassa, el veig que entrar per la baia de la calma en direcció al port. És inconfusible, conec tots els vaixells feiners de l’Ampolla, els seus horaris i les seves costums, no és cap embarcació turista i, tot i que jugo en avantatge perquè ja he consultat la web del CASC i he vist la fotografia del Thetis, l’identifico sense cap dificultat. Ja han fet unes immersions a Perales, entre la punta de la Figuera i Cap Roig, com una mena de primers contactes, segons em confirmaran més tard.
A mitja tarda la Rut i el Gustau em reben a bord, molt amablement, i em presenten a la tripulació, el patró i el maquinista, dues persones amb ofici, adobades de mar i d’experiència i un grup de joves arqueòlegs als que, se’ls nota, xalen fent la seua feina.
M’expliquen l’objectiu de la seua missió, necessiten confirmar llocs on s’hagin trobat restes arqueològics per fer-ho constar a les cartes marines i per tenir-los en compte en inventaris per protecció, estudis i eventuals futures extraccions. M’engresquen en la seua tasca i els hi mostro i els hi ofereixo per al museu i per al seu estudi (ja les portava al maleter del cotxe) les meves petites troballes en tots aquestos anys de llargues immersions per la zona, senyalant a les cartes marines el lloc exacte on vàrem ser localitzades en el seu dia. Els hi indico també (me diuen que ja la coneixien) la mola de molí romana que vaig extreure fa quasi vint anys, exposada a la plaça enfront del Club Nàutic, amb la petita història de cada una d’aquestes troballes que la Rut i el Gustau, professionals de l’arqueologia, anoten amb tots els detalls, confirmant-me la procedència i l’antiguitat, alguna d’elles del 150 A.C., cosa que em deixa cofoi i satisfet, especialment perquè les meues aportacions tindran una utilitat pública.
M’han invitat a fer unes immersions amb ells per la zona, en els llocs d’alguna de les troballes i ho he acceptat de molt bon grat. De fet, en confiança, m’han arreglat l’estiu. Diríem, sense vergonya ni complexes, que m’han fet feliç. És curiós... hi ha estius que pinten bé i, aquest, va per bon camí.

(Joaquim Vilagrassa, La Veu de l’Ebre 10-8-07)

El THETIS

En la mitologia grega Thetis és una nimfa del mar, una de les cinquanta nereides, nimfes marines filles de l’ancià déu dels mars, Nero, i de Doris i neta de la Titànide Thetis, en qui moltes vegades se la confon. Homero en La Ilíada en fa vàries referències, tot i que la majoria de material existent sobre Thetis fa referència al seu paper com a mare d’Aquiles, el del taló, i més que una dea és una criatura de fantasia poètica que va interpretar un paper molt més important en les pràctiques religioses i en la imaginació d’alguns grecs.
M’he documentat amb aquesta petita il·lustració per poder explicar, sobre tot a mi mateix, d’on ve el nom de Thetis, un vaixell de la Generalitat que ens ha visitat aquestos dies i que, ho confesso sense vergonya de la meua ignorància, desconeixia la seua existència, el seu nom i la seva missió. Es tracta d’una embarcació, eina bàsica del Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya, creat al 1992 per inventariar, conservar i difondre el patrimoni arqueològic de Catalunya que es troba submergit en les aigües i el tenim treballant per les nostres costes entre l’Ametlla, L’Ampolla i la Ràpita, regentat per joves arqueòlegs engrescats en la seua digna feina antropològica.
Els que n’hem tingut ocasió els hem facilitat els llocs on, en alguna ocasió, hem fet alguna troballa per a que puguin senyalar-los a la carta marina, els hem acompanyat en alguna immersió i hem sentit la satisfacció de la seua visita, de la feina que fan i de poder col·laborar amb un servei públic. Sincerament, tota una xalera.

(Joaquim Vilagrassa, Diari de Tarragona 11-8-07)