PUBLICITAT

22 de novembre de 2007

L'ALDEA - BARCELONA - NOVA YORK



















L’ALDEA - NOVA YORK
21-11-07













- Atenció, per favor, passatgers amb destinació a NY poden embarcar per la porta 51-


Aeroport de Barcelona, son les vuit i quart, m'he aixecat a les quatre (desavantatges de viure lluny de l'aeroport?), per assegurar-me de que hi seria, com a molt tard, a les set del matí per facturar l’equipatge. Són temps de trànsit difícil per les voltes de l'aeroport del Prat pel caos de rodalies i no em podia arriscar a perdre l'avió. Li he posat ganes i il·lusió al viatge. Tinc una parenta de primera línia sanguínia vivint a la illa de Manhattan i hem quedat per fer un cafè a les dotze del mig dia i no voldria faltar-hi ni fer tard.M'ha semblat fantàstic trobar un vol directe Barcelona - Nova York. Durant uns anys vaig viure al Brasil per motius de feina i, a excepció dels mundials de futbol del 82, que Iberia va muntar uns vols directes São Paulo - Barcelona, sempre vaig haver de fer aquesta ruta via Madrid i Rio de Janeiro, amb la qual cosa, des de l'Aldea, casa de mons pares, fins casa meua de São Paulo, amb només 10 hores vol, me'n costava 22 de viatge. En sí, cansen més les esperes i els transbords que els vols en avió.
Aquest de Nova York l'he trobat furgant, buscant i rebuscant, a Internet. Una experiència nova. Tinc l'avantatge de que puc viatjar en dia feiner i, pot ser per això, he trobat una bon vol econòmic, directe, amb una companyia americana de prestigi però he fet l'adquisició del passatge mitjançant una agència de viatges també de confiança, perquè d'oportunitats d'aquestes en hi moltes, avui en dia, però també alguna trampa que et pot deixar penjat per algun aeroport del mon, o et pots trobar amb situacions d’aquelles que et costi més cara la salsa que els caragols. La Generalitat està denunciant, aquests dies, estafes i/o enganys d’aquest estil. Fa temps que no viatjo a llargues distàncies i no m'havia interessat massa per aquestos temes que, els que viatgen molt, sé que ho tenen en compte. Nova York és sempre un espectacle, a part d’una gran ciutat, per moltes raons que ja tindré ocasió de comentar, malgrat penso que no té res a veure amb la resta de les grans ciutats dels EUA. Nova York és Nova York, i au! L'antic aeroport de Kennedy, tot i antic, manté unes estructures còmodes i molt àgils, molt ben segmentades i ben gestionades que evita senzillament grans aglomeracions i, això m'ha agradat molt, amb un tren de les seves pròpies rodalies, que passa sovint, tant sovint que no s'acumulen cues i no va mai col·lapsat de passatgers, connectat amb la primera estació del metro, Jamaica, des d'on pots sortir cap a la city i, és clar, entrar des de la city a l'aeroport, de forma ràpida i fluida sense haver de caure obligatòriament en mans de la potenta flota de taxis grocs, que sempre són molt més cars i mai tan àgils, perquè estan sotmesos al trànsit lent, caòticament organitzat i desesperant, de la gran ciutat dels gratacels.
En la primera impressió, mentre el tren amb funcionament robòtic, teledirigit des de el control sense conductor, no puc deixar de comparar el funcionament, l'agilitat, el concepte del servei públic eficaç amb el que tenim a Barcelona, per exemple, en aquest moment. Però vull anar més lluny, mirant-t'ho de més a prop, i buscant aquella comparació que t’afecta i acaba sent sempre odiosa, perquè des de les Terres de l'Ebre, mancada també de bones estructures, sens queda tot també molt lluny i no és un problema de distància, no és que estiguem lluny del mon: sent cruïlla de comunicacions, estem mal comunicats. Tenim l’Aldea col·lapsada, des de fa molts anys i no sabem fins quan. Cap solució a curt termini. Euromet ens passa de llarg. Som víctimes del cotxe, de l’autopista i dels pàrkings de Barcelona. No només estem lluny del mon, és que a més a més ens costa Déu, ajuda i molts de diners anar-hi.
Així i tot, matinant i fent un vol de 8 hores, n’he empleat 14 per viatjar de l’Aldea - Nova York, però no he fet tard a la cita i he pogut fet un cafè, dolent perquè per a n’això a EUA no tenen massa gràcia, però amb una bona companyia.
Pot ser me quedaré uns dies.

NOVA YORK - BAIX EBRE

22-11-07

La diferència de sis hores entre l’Aldea i Nova York es fan sentir, si més no el primer dia. És el famós “jet lag”. To i que he procurat gitar-me tard per incorporar-me d’immediat al nou horari del lloc d’arribada, el rellotge biològic que regeix el meu cos va una mica a la seva i em desperto molt d’hora, coincidint amb l’hora habitual de llevar-me cada dia allà d’on vinc. Ho aprofito per escriure sobre les primeres impressions del viatge.L’ordenació administrativa dels carrers de Nova York, amb conceptes de ciències exactes, carrers numerats i amb denominacions complementàries per punts cardinals, depenent de la seva situació, inevitablement i sense ànim de salvar cap distància me fa pensar en Camarles, on l’alcalde Forastero va ordenar els carrers de forma numèrica, i així estant. El parent que visito i la casa de qui m’allotjo, està vinculat a la Universitat de Colúmbia, una institució privada, una novetat per a mi, amb un extraordinari patrimoni, no només cultural sinó també immobiliari, viu al cercle del campus al carrer “West 116 Street”, denominat així perquè és un carrer transversal, aquí tot va amunt i avall, de forma paral·lela i perpendicular, com l’eixampla de Barcelona, i té una part del mateix carrer situat a l’est que es denomina, és clar, “Est 116 Street”. A part li has d’afegir el número de cada immoble que, com a Camarles, provoca alguna confusió més. És una zona alta, interessant, una mica vella, si és que en al nou mon es pot considerar quelcom vell, però moderna en vida i vies de comunicació, situada al nord-est de Manhattan, entre el famós pulmó de Nova York, el Central Park i del riu Hudson, que més que un riu a mi m’ha semblat una mar. Ressalta esplèndidament el color groguenc dels arbres afectats per la tardor novayorquina i l’agradable imatge dels famosos esquirols que campen per tot arreu on hi hagi un parc o quatre arbres i una mica de gespa, guarnint i naturalitzant l’ambient de la ciutat pura i dura.Me crida l’atenció el trànsit de Nova York, molt de taxi groc, és clar, molt de camió gros i molt de transport de distribució, flota vella en general, i poc cotxe particular, la qual cosa confirma que s’usa el transport públic, servei que deu ser a satisfacció de l’usuari. L’activitat de moviments de passatgers, com a moltes capitals del mon, és subterrània i eficaç, encara que en poc espai i no massa neta. Als carrers, les àrees de contenidors amb escombraries tampoc no les veig ben ateses, malgrat tenen sistemes antics pegats a les cases que encaixen la brossa i em contrasta amb la idea que tenim a Europa i a Catalunya, especialment, per millorar aquesta activitat. A les nostres comarques, i al Baix Ebre especialment, estem fent tots plegats un gran esforç tant pel que fa a nous sistemes de recollida, amb contenidors soterrats que donen una imatge moderna i immaculada de les àrees de dipòsit, com per la pedagogia permanent per concienciar a la ciutadania del tractament i la cura d’aquest ambient. En general Nova York, pel que he vist el primer dia, no dona la sensació d’una ciutat de cara neta, ni ben tractada higiènicament, malgrat té una cura especial i un alt prestigi amb la qualitat de l’aigua de l’aixeta, per exemple. A les taules parades dels bars, cafeteries i restaurants, ja hi ha gots que te’ls omplint d’antuvi amb una gerra d'aigua de l’aixeta mentre fas l’encomanda, com assenyalant la importància de l’aigua i reafirmant que, sobre tot l’aigua, no falti per ningú. Me ressona, pensant amb això, l’empastrada de l’Ajuntament de Barcelona, que de la forma més nècia possible acaba de muntar una alarma social incalculable al anunciar que en alguna zona el consum d’aigua de l’aixeta pot derivar en càncer. Alarma social innecessària, perquè després s’ha desmentit i, fins i tot s’han hagut de demanar disculpes per la turpitud. Quines coses més estranyes ens passen. És l’acció política del irresponsable bocamoll.Avui és el Thanksgiving Day, dia d’acció de gràcies. Un gran dia festiu pels EUA. Tinc interès en anar al gran desfilada de la Cinquena Avinguda que, com a altres ciutats americanes, també es fa Nova York. Ha coincidit en la meva estada. Intentaré viure l’experiència.



“TANKSGIVING DAY”


22-11-07

El dia d’acció de gràcies a EUA és un dels més festius, pot ser només comparat amb el 4 de juliol. La desfilada que es fa a NY és espectacular, una parada que ni és militar ni és política, ni és tan sols reivindicativa. Pot ser la única reivindicació és la festiva o familiar. A mi me recorda sempre a l’ambient del dia de Nadal a les nostres cases. El tito, altrament nomenat pavo o gall indi, és el gran sacrificat, tot i que avui se sentiran desgraciades les famílies americanes que no puguin cuinar un tito monumental que aportarà les grans anècdotes del dia.
Com el “jet lag” que m’afecta m’ha fet matinar més del compte, una vegada esmorzat he procurat arribar, cosa difícil pel volum de gent que fa el mateix, al centre de NY. Columbus és un petit testimoni del descobridor, la estàtua no és tant impactant com el monument de Barcelona, pot ser per la sobirania del seu entorn en una plaça imponent per la seva centralitat en la city i per la seva proximitat (hi és a tocar) al Central Park, vestit de gala amb els colors de la tardo novayorquina, envaït per una multitud, en àmbit festiu i familiar. D’allí enganxo la Cinquena Avinguda, lloc estrella de visitants, gratacels i botigues de les primeres marques comercials del mon. Vull recordar llocs d’altra visita en el 1982 com l’església de San Patrici, enmig de tant edifici alt i, inevitablement, el Rockefeller Centrer, tot i que ja és un lloc dels antics, crida l’atenció pel moviment, la concentració, les seves pistes de patinatge de gel, etc.
Pel Broadway s’està desenvolupant la gran desfilada que deixa després un espectacular moviment de gent, agents de l’ordre i serveis de neteja que procuren reparar de forma ràpida i eficaç la brutícia que ha anat deixant la gent que envaeix el centre de NY. Tot i així, el gran centre de l’espectacle no decau i els colors de les grans pantalles digitals, com a façanes dels grans edificis reclamen l’atenció de tothom.
Un “hot dog” en mostassa i salsa “kechup”, comprat a n’un carret del carrer pot ser el petit àpat que ens farà de pont fins la tarda, a casa d’uns amics, on hem de menjar el tito que couran per ser el dia d’acció de gràcies. He comprat una botella de vi blanc, aquí només ho pots fer en establiments autoritzats per vendre alcohol, un Bordeau, no n’he trobat de català i, havent començat a ploure, sembla que vol canviar el temps, he trucat a casa dels amics on el flaire del tito al forn ja es deixa sentir.
El “Thanksgiving” aquí el celebra tothom, siguin d’aquí o de fora i el tito el té tothom al forn des de mitjana tarda. A la fi és un dia de festa, d’amics i de família. Lo clàssic sempre fa feliç.



MOMA, CHELSEA, EMPIRE STATE, BROADWAY



23-11-07

El dia s’ha despertat ben fresc. El “Thanksgiving” ha estat decisiu, després que tothom acabés amb el tito, o el tito acabés amb tothom, i les temperatures han passat d’una suavitat de tardor a una crueltat hivernal. El sol, però, brilla amb alegria, l’oratge es veu eixerit i un bon vent sec de l’atlàntic fa que el dia, malgrat ser molt fred, sigui ben esplèndid.
Mentre ressona en els periòdics i altres mitjans on em puc connectar amb Internet, la mort de Paco Candel i el discurs de Mas sobre la casa gran del catalanisme o la freda i decebedora intervenció de Montilla en el programa del Milà “Tinc una pregunta per a vostè”, una nova visita al centre de NY em porta entre la Cinquena i Broadway, prop del Rockefeller Centre, al MOMA, el museu d’art modern, on una gran multitud, malgrat ser un dia feiner, es dedica a visitar. No noto en l’ambient gent de fora. Tinc la sensació que la majoria són turistes americans de fora de NY. Entre d’altres coses interessants no puc de deixar de destacar i recrear-me en obres de Picasso, Miró, Monet o Van Gog, entre moltes altres.
A l’hora de dinar ens trobem en un restaurant senzill de caire italià, al barri de Chelsea, a l’altura del West 20 Street, per baix del distrit de Garment. Tot i estant encara en un lloc central de Manhattan, els edificis no són tan alts i es matinen els carrers amples com a la major part de la city.
Contemplant la circulació he canviat el concepte que tenia de que a NY hi ha un parc mòbil vell. Pot ser la impressió del primer dia, sobre tot dels camions i de les furgonetes de distribució que si me van semblar de flota vella, avui, dia després del Thanksgiving, que sempre és en el quart dijous del mes de novembre, i és com si la gent fes mig pont i els carrers de NY hi ha poc trànsit comercial, fa que ressalten molt més el cotxes particulars que sí són d’aspecte general nous, moderns i potents amb alguna marca europea de primera línia. La flota de taxis avui també la veig més nova i, m’hi fixo, la majoria són de la Ford, la qual cosa me sona a conveni global amb el fabricant. En general, s’evidencia que als americans els hi agraden els cotxes grans.
Tot i ser una tarda freda, després de dinar convida a passejar i fem una passada per Flat Iron, un edifici singular, estret i alt, per suposat, amb forma de planxa plana, com indica el seu nom en anglès. Tal com passejo els carrers tinc la sensació de que les escombraries les tracten millor el que em pensava. En hi moltes però també hi ha cert ordre i certa cura de no tenir-ho brut, principalment en carrers residencials. Tal com et vas introduint més cap al centre els edificis creixen de forma monstruosa, espectacular, amb una prepotència descomunal, mentre intentem arribar, a peu, al Grand Central Terminal, la espectacular estació central de ferrocarrils de NY, desconeguda per a mi. M’ha fet la impressió d’una catedral logística i m’ha fet pensar com després de quasi cent anys és útil, adequada i moderna per al servei que dona al formiguer d’éssers humans que es mouen permanentment per les seves grans dependències.
No ens ha passat per alt l’Empire State Building que no sé si manté encara el rècord d’altura dels edificis de NY i tampoc l’edifici de la Chrysler, tan conegut per la seva cúpula tant característica, en el que hem entrat fins el “hall”, únic lloc permès, admirant els frescos que tenen pintats al sostre, amb la figura de la mateixa torre, i els marbres que guarneixen tot el seu voltant, fent cap inevitablement a la Cinquena Avinguda on el moviment de gent, de passeig i de compres, tot hi havent minvat al fer-se hora de sopar, encara és important.
Una sopa de seva calenteta en un restaurant francès, al pur estil novayorquí, calentejarà el cos i, després de fer una nova passada pel cor de Broadway, on els edificis es converteixen en gegants pantalles digitals com si fos un escenari monumental, viu, dinàmic, i excitant, al mig dels carrers, tanquem la jornada turística del tercer dia a NY.



















COMPRES I WEST VILLAGE
24-11-03

Mentre veig als mitjans que la manifestació del dret a decidir per al proper dissabte 1 de desembre prospera i agafa bona marxa, me preparo per emprendre un altre dia la marxa per la city.
Després de fer unes petites compres de bon matí per fer l’esmorzar, també caldrà fer-ne alguna altra més substanciosa, perquè malgrat no he vingut a NY a comprar, passa com quan vas a Andorra que difícilment te n’escapes... El formiguer i el neguit de les botigues, especialment de la Cinquena Avinguda, on es concentra la gran massa turística i consumidora, m’hi ha fet pensar amb Andorra, salvant les diferències que calguin. Aquí són dies de rebaixes, que es mouen en descomptes del 50%, la qual cosa, acompanyada del bon canvi de l’euro en relació al dòlar, es fa difícil escapar-se’n. Malgrat això, m’he escapat de la colla compradora i he fet un passeig pel Central Park al que els colors de la tardor potencien sobiranament la seva bellesa.
La tarda s’ha derivat cap a la zona West Village, altre estil novayorquí on un restaurant brasiler ens ha ofert un caipirinya i ens ha cuinat una “moqueca de peixe” a més pur estil bahiano.
El cansament del dia, i d’altres anteriors patejant NY, no ha impedit un passeig per la zona, després de sopar. Malgrat feia un fred que pelava, l’ambient i la nit han estat agradables. Nova York, una comunitat cosmopolita per excel·lència, es fa força acollidora.





















DIUMENGE DE MATÍ A HARLEM
25-11-07

Mentre m’assabento i m’esgarrifo de la mort accidental d’un caçador a San Jaume d’Enveja i del moviment per una manifestació, tutti fruti, per al de desembre a Tortosa per protestar per l’aigua, l’implantació eòlica, la planta de gas i els residus nuclears, me disposo a fer una altra passejada, quasi ja l’última, per la ciutat de NY. Abans me recreo en la notícia del meu poble, l’Aldea, on la cooperativa agrícola és notícia, bona notícia, perquè ha inaugurat un mercat de venta en gros. No estic tant lluny!, Des de NY m’assabento, al dia, del que passa al meu poble a 6.500 quilometres de distància. Em satisfà també, llegint-ho de tant lluny, que l’Observatori de l’Ebre sigui notícia, també bona notícia, al començar la seva tretzena campanya el pròxim desembre, amb l’objectiu d’instal·lar-hi una nova estació per mesurar el camp magnètic de la Terra. Però NY m’espera i em queden només dos dies i els vull aprofitar.
Harlem, al nord de l’illa i prop d’on vivim, és una opció interessant per un matí de diumenge on els habitats celebren els seus actes religiosos. Una església protestant ens fa una agradable recepció, ens acomoden amb una amabilitat extraordinària i, a poc a poc, es va omplint de gent, tota de color, que vol assistir a l’ofici, segurament com cada diumenge. Van tots mudats, molt elegants, els homes i els xiquets la majoria amb tratge fosc i les dones amb vestits llargs i algun barret espectacular. Des del pati de butaques es divisa un escenari amb un púlpit al mig des d’on es faran els parlaments i, al fons en alt, hi ha unes files de seients on es ficarà el cor i a la dreta hi ha instal·lada una bateria per la percussió, i un parell d’orgues, que ja estan assajant. En un parell de poltrones a l’esquerra si seuran, segons ens assabentem després, el bisbe de diòcesis i el d’Atlanta que els visita, grans oradors i cantants que excitaran més tard al col·lectiu.
La primera intervenció va a càrrec del titular d’aquella església del barri que encendrà i animarà als feligresos tal com van entrant. Els cantats i la música superen, en pocs moment, totes les expectatives i aquell escenari passa a ser l’expressió explosiva de música, cants i moviment rítmics de cossos que s’abandonen a les seves emocions i a les seves creences, contagiant instantàniament al públic que participem activament en l’acte religiós, en els seus cants i en els seus sermons encesos per predicadors que exciten la massa i contagien la seva emoció.
Tres hores d’ofici religiós, d’espectacle vivent o de manifestació sentimental es fan curtes i t’identifiquen un col·lectiu africà que, malgrat haver deixat aquell continent centenars d’anys enrere, el continuen portant a la sang, contagiant la seva actitud, les seves expressions i la seva manera de ser a propis i estranys.
Una experiència extraordinària i un passeig des de Harlem en direcció a Central Park ens portarà a un restaurant mexicà on degustem una “margarita” amb uns “tacos” mentre ens preparen “huevos rancheros” i “burrito” amb els corresponents “frijoles” per acompanyar.



















L’ALTURA DE NOVA YORK





26-11-07

Ahir per la tarda, després de la cuina mexicana l’altura de Nova York podia ser una bona opció. Sortim de pressa perquè tenim interès en veure la posta de sol, amb la city als peus. Per a n’això hem de pujar ben alt i el Rockefeller Center pot ser una bona opció pel fet de que està situat en una part central des d'on pots veure, pel voltant, tot NY i tots els altres edificis alts, Empirer State, Crysler, etc. Eren les 4 de la tarda i a les 4:30 es pon el sol i volíem que se'ns fes fosc allà dalt, veien NY de dia, ponent-se el sol i NY de nit. Espectacular!! La ciutat, tota aquell mola de ciment, sembla dormida al no percebre el formigueig vital de dintre dels edificis i el trànsit del carrer.
Per l'oest es ponia el sol amb aquella vermelló que ho embargava tot, panorama, edificis, cel, illes, llacs i, mentre queia la nit, la ciutat s'anava encenent amb milions de punts de llum al mateix ritme lent i casi imperceptible com es passa de la nit al dia. Per l'altra banda, a l'Est, sortia la lluna plena, vermella com un pebrot, perseguint al sol que s’acabava de pondre.
Tot aquest espectacle és diferent vist de llocs diversos i, pel matí, el metro, transport ràpid, segur i eficaç, ens ha portat a Brooklyn, per baix del Est River, des d’on hem fet una passejada, visualitzant la part sud de Manhattan des de l’altra part de l’illa. La tornada l’hem fet a peu pel pont de Brooklyn des d’on també es divisa clarament, malgrat ha fet un dia boirós, l’altre pont, el Manhattan Bridge. Una passada!! Com el d’Amposta, però en gran, molt gran!! La sensació que tens travessant el pont de cara a la city, amb un carril per a caminants i l’altre per a bicicletes, amb aquella amplada i profunditat del riu als peus i, amb un nivell més baix de doble via d’anada i de tornada per als vehicles, és indescriptible.
El pont, de retorn a la city, et deixa al extrem sud de la zona, on es pot veure l’Ajuntament de NY, un edifici (m’ha semblat de color blanc) colonial, en mig dels gratacels, adintrant-nos a la zona de World Financial Center on vàrem registrar unes fotos amb el “bou daurat”, símbol de l'embranzida i del coratge financer americà. M’ha recordat, d’immediat, la figura dels nostres bous i del coratge de la nostra festa a les nostres terres, to i que res a veure amb l’ambient financer. Lo nostre és una altra cosa.
El “Ground Zero”, la famosa zona zero de les torres bessones, que a priori no tenia cap interès en veure, es fa patent una vegada hi estàs, no pel que veus, perquè avui és un gran espai en obres amb una gran estació de metro a sota, sinó perquè no pots evitar l’efecte i el sentiment d’un gran atemptat, amb un gran nombre de morts i perquè és quelcom que, com jo, mig mont ho va viure en directe. Estar a la Zona Zero, impressiona.




Un restaurant típic de NY, amb una barra dinàmica de begudes combinades en zona Upper Est Side, a la dreta del Central Park, ens acomiadarà amb una típica hamburguesa, de cuina ràpida, menjada amb bona gana, taula i estovalles.
















De tornada, en el metro, un grup de percussió i un trio amb els saxos ens posen el segell decisiu d'una gran nit novayorquina. L'espectacular so i el seu ritme en aquell lloc i en aquella hora feia imprescindible para-se, escoltar i participar.










1 comentari:

  1. Joaquim,

    50 raons per anar a la manifestació de l’1D.

    http://catalunyafastforward.blogspot.com/2007/11/50-raons-per-anar-la-manifestaci-de-l1d.html

    Aquest dissabte 1 de desembre a les 17:00 tots a Plaça Catalunya!

    Fins aviat,
    Marc Arza
    www.catalunyafastforward.blogspot.com

    ResponElimina