BLOG DE L'AVUI

VINGA!, UNA BONA NOTÍCIA

Una amiga que em llegeix m’indica que em veu molt reivindicatiu en els meus escrits. Els repasso i veig que hi ha de tot, però sens dubte no estic conformat ni tan content com voldria, en general no m’agrada com van les coses, m’han entrat lladres al pis, rebentant la porta per endur-se quatre coses de valor, més sentimental que crematístic, i pot ser tot això es nota en l’ànim i també en l’escriptura.

Però, vet aquí, una bona notícia que ens alegra les vides: Els flamencs del Delta. Enguany rècord de cria. Més de 3.000 parelles han fet el niu aquesta primavera a la punta de la Banya.

Fa més de quinze anys els flamencs, que paraven al delta de l’Ebre, com un au més de pas per descansar i, com a molt, per aparellar-se, han anat fixant residència de forma progressiva. En el recompte que fan els empleats del Parc Natural enguany superen els 3.000 i hi ha una previsió de 1.500 naixements, tenint en compte que només coven un ou per parella i la possibilitat d’arribar a cap és del 50%.

Porten algun problema als cultius del Delta, ja se sap, els animalets van solts, però també s’hi busquen solucions amb indemnitzacions als pagesos i en colles que treballen per fer-los anar cap a les zones no conreades, com les salines de la Trinitat.

He trobat unes fotos de Joan Gil Raga que em semblen meravelloses. La que encapçala aquest escrit ha estat el primer premi d’un prestigiós concurs internacional. M’ha animat tant que, amb una altra, he encapçalat temporalment el meu bloc.

El Delta és un niu d’amor de molta gent i d’altres animals de pas. Els flamencs ho han fet tota la vida.., la gent també; els flamencs s’hi queden, molta gent també. Hi ha paratges extraordinaris des d’on (amb miradors) es poden contemplar els flamencs i moltes més aus. El Delta és gloriós en totes les èpoques i, aquesta, és una de les millors.

- Fotos: (http://www.deltadelebro.org/principal.htm)

(Blog de l’Avui 22-05-09)

BROTS VERDS..., VERS O BORDS?

En diem “brot” a la branqueta tendra creixent, novella, que s’origina a partir d’una gemma (botó floral, en aquest cas) i és també la primera manifestació d’un fenomen, nociu, que es pot escampar i així ho defineixen els diccionaris. Normalment, els brots, ja són verds per tant no caldria afegir-li aquest adjectiu però, és igual, no hi queda malament.

En diem “bord”, en el cas dels vegetals, a un arbre que no produeix fruits, que no està empeltat, o a plantes, bolets, etc., que se semblen a altres espècies sense tenir la mateixa natura o sense presentar les mateixes propietats interessants de comestibilitat o virtuts medicinals i així ho defineix el Gran Diccionari de la Llengua Catalana.

Llavors en diem “ver” al contrari de bord, és a dir, allò que és bo (verdader).

Així dons els “brots verds” ("green shoots") que diu veure en la recuperació de l’economia, el director del FMI (m’estalvio el seu nom perquè no interessa a ningú), més que verds ens hauria d’aclarir si són vers o bords, perquè els brots bords (bordissos) s’esllemenen i els vers es deixen. Com que, a més a més, parla d’“espurnes d’esperança”, em sona tot a somni i al·lucini i, jo, tremolo de sentir-ho.

Que ens ha de dir, avui, el FMI si quan era hora va ser incapaç de controlar i prevenir la que ens cauria a sobre...?

Al camp, els pagesos que esllemenen malament i tallen brots vers i en deixen de bords, s’acaben justificant dient, de broma, que “la millor branca és la que queda” i, ara, el que tenim, i no és broma, és el que ha quedat de les males arts dels que no han sabut esllemenar els brots bords, verds o d’un altre color, és igual, i no han sabut deixar i fer créixer, per donar bon fruit, tots els brots vers.

I com sabem nosaltres, després d’aquesta mala experiència, que el brots verds que somnia el director del FMI no són bords...? O, pot ser, la primera manifestació d’un fenomen, nociu, que es pot escampar...?

Són apreciacions de la gent que governa l’economia del món. Esgarrifa’t!!

(No és cap travallengües, no. És un drama)

(Blog de l’Avui 17-05-09)

L’ESCOLANIA CANTA A L’EBRE


No sabia que l’Escolania de Montserrat cantaven fora. Ho llegeixo en el seu historial al programa de l'actuació a la Catedral de Tortosa on, amb músiques del segles XIV al XX de Joan Cererols, Narcís Casanovas i Pau Casals, entre d’altres, s’ajuntaren llargues històries. L’arquitectura gòtica, abans temple romà, catedral visigòtica i posterior romànica, escoltaren amb molta gent d’aquestes terres el ressò celestial d’una escolania iniciada al segle XIII, que tanta significació té per al creients i no creients de la cultura catalana.

Les veus angelicals de Montserrat cantaren a l’Ebre, aquell Ebre que tan reclama, aquell Ebre que tothom desitja però ningú escolta, ell sí ha escoltat als escolans, petits cantors d’una de les escoles de música més antigues d’Europa que ara surten de la muntanya i porten les seves veus i notes musicals arreu del món.


El Virolai, esperat sempre al final de cada actuació, seria acompanyat dels espectadors que gaudien del concert però, els tortosins, emocionats, entonaren a l’altar de la Cinta l’himne de la Verge acaronant les dolces veus de l’escolania.

(Blog de l’Avui 16-05-09)

FEM UN PARÈNTESI... I XALEM

El Barça serà segurament de les poques coses bones que ens poden passar enguany. Quan fins i tot els que no hi tenim massa afició en això del futbol, ni n’entenem gaire, també ho celebrem i ens engresquem amb tan bon joc, tan bon rotllo, tan d’espectacle i tanta sort, vol dir que el Barça impressiona a propis i estranys. Ens hi fixem fins i tot els que no ho volem ni mirar. Per a que jo, ignorant del futbol, m’atreveixi a escriure d’aquest tema, deu passar alguna cosa molt grossa.

Ara m’agradaria dormir, descansar de tanta emoció, però el xivarri dels aficionats, com a la majoria de pobles de Catalunya, envaeix els carrers. La Plaça d’Alfons XII, de Tortosa, i els seus voltants, és un clam. Me n’alegro pel Barça i els seus seguidors en general, però sobre tot me n’alegro pels meus fills, grans aficionats, que prou disgustos els ha donat.

En tan de joc i tan bona sort, és hora d’aprofitar-ho. El moment és sublim. Els problemes, amb aquestes alegries, són més bons de passar. Fem un parèntesi i xalem ara que podem i si aviat venen un parell de copes més (tan de bo!), continuarem xalant fins que el cos aguanti, que quan venen en contra prou que s’han d’aguantar.

(Blog de l’Avui 13-05-09)

ASCÓ, LES PARTÍCULES
NO DISTREGUEM LA CONVERSA (III)

Una notícia molt curta, per un tema tant llarg i tan perillós. Les partícules radioactives volaren i no se n’adonaren ... o s’ho callaren. És igual, perill i més perill. No només de les instal·lacions, que també, sinó dels que les gestionen.

La notícia porta comentaris, més llargs que la mateixa notícia, de tots colors. Els que estan en contra de les nuclears ho aprofiten, és una bona ocasió, i els que estan en contra de les tarifes elèctriques i del govern, també s’hi estan encebant. Jo m’apunto a que els més de 15 milions d’euros de sanció imposada es destinen a projectes de les Terres de l’Ebre. Aquesta partida quasi cobriria el primer projecte constructiu del Canal de l’Aldea Camarles.

La Trinca ja deia en una cançó que “cagaríem tramussos” (no sé si ho deia per les nuclears o per l’OTAN, és igual): ens han posat la vida en perill i, ara, aquelles partícules portaren aquestos euros

Tot i així, no distreguem la conversa. No val a badar. Això és un tema ja passat, prou ha durat i prou se n’ha parlat. Anem per feina i confiança. La feina perquè la necessitem per viure i la confiança també.

(Blog de l’Avui 12-05-09)

TORNEM AL QUE ENS PREOCUPA
NO DISTREGUEM LA CONVERSA (II)

Estem paint les victòries del Barça i les hem celebrat tant com si ja hagués guanyat aquelles copes que encara no ha guanyat (en tot cas tot això va pel davant). El ministre de Foment ja ha vingut a Catalunya a explicar-nos “milongas” del sistema Renfe/Rodalies que ningú creu perquè el problema és la credibilitat del govern central (que està per terra) i la manca de diners, imprescindibles per als traspassos que anuncia i, de xifres, ni se’n parla (entre d’altres coses perquè no en hi ha un pa a la post). La grip nova sembla ben controlada i fins i tot en el DF mexicà s’està tornant a la vida normal, si es que la forma de viure en aquella gran urbs es pot considerar com a normal. Així doncs, tornem al que ens preocupa, tot i que no sé si algú se n’ocupa.

El BCE ja ha situat el tipus d’interès al 1%. Bona notícia. Mentre, l’Obama que tant admiren però que no imiten, ja sap quin mal té el seu sistema financer. En un parell de mesos ha fet el que allà se’n diu un “stress test”, anàlisis i estudis a fons de cada banc i està en condicions de saber de quin mal ha de morir, si no li posa remei. Deu dels primers vint bancs del país estan tocats i necessiten 75.000 milions de dòlars per afrontar la crisi. Sabent quina és la malaltia, segurament es podrà aplicar el remei directament sense recórrer, inconscientment, als drapets calents i les entitats amb necessitats, se’ls indicarà com han de captar aquestos recursos necessaris per sanejar els seus comptes, a partir (per exemple) de convertir aquelles accions preferents, de les injeccions de liquiditat estatals, en accions comunes (si les borses s’ho empassen), o a la recerca d’inversions privades i/o també a la venta d’actius (si el mercat va engolint). Cada entitat ha de sortir al carrer, s’ha de buscar la vida i captar els recursos que necessita i, quelcom molt important, els que han gestionat malament els bancs (fins i tot presidents), no tindran oportunitat de tornar-ho a fer.

Així doncs, no distreguem la conversa, xalem el que calgui amb el Barça, els de sanitat que s’ocupen de les malalties, el govern central que no ens enganyi més i anem tornant al que ens preocupa, recuperant el que teníem: confiança i feina.
(Blog de l’Avui 8-05-09)

SATISFACCIÓ... FINS I TOT ALS QUE NO ENS AGRADA

Mai he escrit res sobre futbol. No n’entenc, ni sóc massa aficionat. Si, digueu-me rara avis, ja ho sé, però no hi he prestat mai massa atenció i no ho segueixo gaire. Això em priva, ho reconec, de moltes coses bones com les tertúlies apassionades amb els meus amics, de les que em sento com una mica aïllat quan va d’aquest esport i, el més greu, aïllat de converses amb els meus fills, dos dels quals en són grans apassionats, del futbol i del Barça, és clar.

Però com aquest Barça ens fa fixar l’atenció fins i tot en aquells que no ens agrada gaire el futbol, us he de dir que m’he tragat els tres últims partits, des del Chelsea a can Barça, passant pel del 2-6 amb el Real Madrid i, avui, l’empat miraculós en els últims segons amb el Chelsea altra vegada per classificar-se.

Poc us puc dir de futbol, tot i que amb tres partits quasi n’he aprés, que no sapigueu, ja, la majoria. Pot ser els que ho viviu tots els dies ja hi esteu acostumats, però per mi que hi presto tan poca atenció, el suspens, l’emoció i la satisfacció de guanyar, no sé si l’havia sentit mai amb tanta intensitat.

Ja sé que quan les coses no surten bé patiu molt (més que jo), però tinc la sensació de que, el ser poc aficionat al futbol, a fet que em perdi moltes coses bones de la vida.
(Blog de l’Avui 6-05-09)

CONSENS A L’EBRE
SORTIDA AL MAR DE L’A-68

Deixeu-me que ho tituli així, perquè no sé fins on hauríem d’anar, enrere, per trobar un manifests unànime, no només en l’Ebre sinó també amb el Camp de Tarragona i a més a més esporàdic, tot i que se li aplica el mèrit, segurament merescut, a l’alcalde de Gandesa, població on s’han reunit més de seixanta entitats per demanar al ministeri de Foment la sortida al mar de l’A-68, dissenyada amb la complaença del govern aragonès per la comunitat valenciana.

Malgrat l’absència del president Montilla, cap crítica ni oposició. Corporacions municipals, institucions econòmiques, agents socials, partits d’esquerres, centro i dretes s’han donat la ma per fer un front comú.

Primera reflexió: La unió fa la força. El setmanari “La Veu de l’Ebre” ho titula com a “Cimera històrica per l’A-68”. Ja la voldria jo aquesta força per temes d’aigua, d’energia nuclear, eòlica i solar, salut i ensenyament, i per definir quines empreses volem que s’instal·len als polígons de les Terres de l’Ebre.

Segona reflexió: La decisió està a Madrid, lluny del territori, i no en el poble català ni els seus representants. Per tant, com “lo més calent és l’aigüera”, encenem el ciri Pasqual.

Ja ho sabeu. Això és el reclam de l’Ebre que, malauradament, no sempre se l’escolta.

(Blog de l’Avui 3-05-09)

NO DISTREGUEM LA CONVERSA

Sabeu aquell que arriba borratxo a casa a les tres de la matinada i es troba a la dona amb un altre home al llit?

- Pau, arribes tard i borratxo...? - Pregunta amenaçant ella.
- Que fas amb aquest home al llit? - Pregunta ell.
- No distreguis la conversa...! - Contesta ella - És tard i vas borratxo!!

Sí, sí... sé que això de la grip porcina, aviar o mexicana, o tot junt, és una realitat i que podria derivar amb una pandèmia. Les condicions de vida i de l’administració del lloc d’origen no faciliten les coses i pot ser, si no hi hagués tanta manca d’higiene i tant descontrol general en aquella capital mexicana tampoc s’hauria arribat a la situació d’alerta en que ens volen posar ara les autoritats sanitàries, segurament amb tota la raó de món, tot i que fins on sabem, sembla que no és una grip que, localitzada i amb el tractament corresponent, hagi de ser menys perillosa que d’altres que ja coneixem.

Alerta, per suposat, però no distraiem del tot al personal perquè, els greus problemes que fins aquests dies hem estat tractant, segueixen estant en vigor. Les autoritats sanitàries que se n’ocupin, com correspongui i com és la seva obligació, però tots els altres ministeris, presidents autonòmics, conselleries i aquells organismes mundials que se n’han fet un fart de posar paraules a l’aire, que no fets, per afrontar la gran crisi mundial que estem patint, que no es relaxin. No ens distreguem, que la grip mexicana, sent tot el que és i pot ser, és quelcom a priori ben controlat i ja ho controla qui li correspon i sembla que ho fa bé. La crisi global no la controla ningú i aquesta, d’alguna manera, ja la tenim dintre de casa, tots plegats, i no sabem com traure-la.

No distreguem la conversa amb el mal que pot venir, que coneixem i que sabem com curar, perquè el que ja tenim que ningú coneixia i no sabem posar-li remei és aquí ja fa dies i no saben com fer-lo fora.
(Blog de l’Avui 30-04-09)

QUASI ESTÀ TOT IGUAL

És ben aviat, quarts de nou del matí, Nova York queda lluny i l’estació de Sants està especialment animada i, malgrat la pressa que tothom porta en aquestes hores del matí, molta gent fa una ullada i fins i tot cua per comprar llibres i roses, al davant de la llibreria d’aquesta estació. L’entrada a Tortosa també mostrarà, una mica més tard, llibres i roses a dojo en un dia especialment assolellat, després d’una primavera encetada amb oratge encara d’hivern. Sembla un dia escollit també especialment per Sant Jordi. La crisi no farà osca a la diada cultural. Els llibres i les roses, com el seu significat, estan pel damunt dels avatars dels estralls econòmics. Quina sort.

Pel demés, tot està igual. El govern central continua equivocant-se en les previsions de l’atur que voleteja pels cinc milions i aplicant draps calents a la ferida que sagna i, mentre, l’Ebre reclama.

Reclama que el Delta s’enfonsa i no és fa res per evitar-ho, que Lear no deixi 500 treballadors sense feina i, per altra banda, remouen les plataformes contra les nuclears i les instal·lacions d’energia eòlica (mitja contradicció) i contra una foneria que es vol establir al Catalunya Sud, malgrat ser una empresa important i prometent molts llocs de treball que falta fan (contradicció sencera).

Si Sant Jordi fos tan valent com abans..., que no li feien por ni els dracs que treien foc pels queixals, altra cosa seria. Ara, molt més romàntic, està només pels llibres i les roses, que nos poc, però ens té com una mica abandonats.
(Blog de l’Avui, 24-04-07)

NOVA YORK, DELEGACIÓ DE LA GENERALITAT: MALAMENT

Surto de Nova York. Deixo una neta de vint dies, amb la seva i meva família. Ha anat tot bé, per tant: a les Terres de l’Ebre hi falta gent. Espero que a l’estiu em tornen la visita. A l’Ampolla també hi falta gent i a l’estiu s’hi està bé. Ja serà més gran, dos o tres mesos més, i tots plegats recordarem el seu naixement i Nova York. Jo m’enduc un bon record. És la vegada que més temps hi he estat i és una ciutat que mai no te l’acabes. Tot i així me’n vaig amb mitja amargor de boca.

En independència del que la ciutat et pot oferir, que és molt, els contactes amb institucions o persones properes sempre reconforten i enriqueixen els viatges llargs a l’estranger. He mantingut contactes amb amics que feia temps que no veia, un del meu poble, company d’infància i de professió, que la feina el va portar per aquí hi s’hi ha quedat, he tingut contactes amb l’Institut Cervantes de Nova York, amb el Consolat Espanyol i fins hi tot he tingut la sort d’assistir a una conferència d’en Santiago Calatrava, el famós arquitecte valencià, a la Universitat de Columbia i departir amb ell, entre d’altres coses perquè era l’únic espanyol que hi assistia. No puc explicar més que bon tracte i serveis excel·lents. Però (el mal gust de boca) ha estat impossible visitar la Delegació de la Generalitat a Nova York.

La recent oberta Delegació, diuen, es localitza a la mateixa adreça que l’Institut Ramon Llull, a un dels edificis del Rockefeller: One Rockefeller Plaza, 26 Floor. Hi vaig anar a primers de mes i des de la mateixa entrada m’anuncien i em posen pel mateix telèfon del recepcionista amb el Delegat, senyor Andrew Davis, i em comenta que no hem pot atendre perquè estan en obres. “Miri, sóc un ciutadà de Catalunya, amb família a Nova York, i tindria interès amb mantenir una contacte amb votés, una cosa ràpida, per saber de la seva activitat, la presència de Catalunya en aquesta ciutat, com veuen la situació, els catalans que hi treballen, el futur, etc.”

“Sí, home. No faltaria més”, em responia molt amablement el Sr. Davis, amb un català perfecte amb accent americà. “Miri li deixo el meu correu electrònic (andrew.davis@gencat.cat) i el meu telèfon mòbil” (el telèfon no el publico perquè el suposo personal, però l’adreça sí perquè és pública i la paguem entre tots). “Truqui’m un dia o passi’m un correu i quedarem... per això estem”.

Agraït, digueu-me innocent, aquell mateix dia li vaig enviar un correu electrònic, que no m’ha contestat, i el passat dia 20 d’abril, li vaig fer una trucada per anunciar-li que continuava tenint interès en fer-li una visita i que se m’acabava el temps perquè hem quedaven tres dies per tornar a Catalunya. Hem va contestar el Sr. Davis, en una gravació, que li deixés un missatge a la bústia de veu. Així ho vaig fer i, fins avui, cap contestació.

Mal gust de boca, digueu-me innocent. Molt mal gust de boca. Ho podeu explicar a qui vulgueu, perquè és exactament el que va passar. Decepció total. “En casa de herrero, cuchara de palo”. La Delegació a Nova York del Govern de la Generalitat de Catalunya, a mi, no m’ha atès. Veurem que passa si la meva família ho necessita algun dia.

(Blog de l’Avui 22-04-09)

NOVA YORK, L’ESTÀTUA I EL PONT

M’he despertat amb la notícia de l’estudi que ha encarregat la Generalitat sobre la inundació del Delta pel creixement del nivell del mar, si no es prenen mesures, com a conseqüència del canvi climàtic que no tots els científics confirmen. Amb això al cap, i pensant també amb l’aigua que aquí sobra per tot arreu, he fet una visita a Staten Island, una gran illa al sud de Manhattan, barri del municipi de Nova York. Un transbordador t’hi porta de forma gratuïta, cosa estranya perquè aquí es paga per tot. Sembla que està pensat per motivar a la gent per a que hi vagi a viure o a visitar-la i, a fe de Déu, el ferri que surt d’un embarcador situat en el mateix centre financer de la City s’omple cada vegada, però de turistes, perquè en la seva ruta passa pel davant de l’Estàtua de la Llibertat i tothom aprofita per observar-la i fer-s’hi la foto i la majoria quan arriben a l’illa, per una porta desembarquen i per l’altra tornen a embarcar amb el mateix vaixell i repeteixen la foto amb l’estàtua que representa el que representa i és sempre un punt d’atracció.

Envoltat de tanta aigua i de tanta edificació desafiant a la naturalesa, l’aspecte de Nova York i Nova Jersey des del mar es imponent i hom pensa (si més no dona aquesta sensació) que aquella mola de construccions punxens desafiant la gravetat està edificada dintre de l’aigua i, si es compleix tot això del canvi climàtic, pot ser algun dia també aquí es trobaran d’aigua fins els genolls i jo, sense deixar de pensar en l’enfonsament del Delta.

En arribar a Staten Island, he preferit fer camí, amb autobús, quasi fins el final de l’illa. Es tracta d’una zona residencial de classe mitja i baixa, amb edificacions individuals típiques americanes (res a veure amb el Nova York de Manhattan tot i estant a un tret de pedra). He tornat també amb aquest mitjà pel pont Verrazano-Narrows que connecta l’illa amb Brooklyn. El primer nom (Verrazano) és el d’un navegador italià, primer europeu que va entrar en aquesta badia, i el segon (Narrows) és el nom de l’estret de la badia de Nova York on està situat. És conegut perquè és un dels primers ponts penjats més llargs de món i perquè és on s’inicia la famosa marató d’aquesta gran ciutat.

Si us interessa, en aquesta web
(http://es.wikipedia.org/wiki/Puente_Verrazano_Narrows)

i també en el Google Earth i podreu trobar informació molt detallada. Les fotos que jo he fet, al passar pel pont amb el bus pot ser no tenen l’angle adequat per veure la dimensió d’aquesta obra que, salvant totes les distàncies, dimensions, volums, pressupostos i alguna cosa més, m’ha recordat el pont sobre l’Ebre que s’està construint entre Sant Jaume d’Enveja i Deltebre. No rigueu, no. Tot té la seva importància i, en el meu capet: la inundació del Delta.

Serà que, després de tants estudis i tants advertiments, encara ens agafarà el bou. En les obres d’enginyeria atrevides i faraòniques que es fan al món, hem de deixar perdre el Delta? Des d’aquí vull pensar que, en el món global en que ens hem posat a viure, això del Delta és la “xocolata del lloro” i s’hi ha de saber trobar una solució d’antuvi a molt llarg termini sinó, tots aquests estudis, només ens serviran per justificar postures i posicions polítiques i acabarem fotgint del Delta, a correcuita, quan no hi hagi cap més remei.

(Blog de l’Avui, 20-04-09)

NOVA YORK, EL TABAC

En els últims anys a tot arreu s’han anat reduït els llocs i els establiments on es podia fumar. Recordo que en un viatge als Estats Units en 1994 ja cridava l’atenció els apartats que es feien als restaurants, espais petits, una mica marginant on la gent podia fumar mentre menjava o on s’hi desplaçava si havia menjat en el lloc de no fumadors.

Els temps han evolucionat en contra del tabac i avui que a casa nostra també hi tenim espais per fumadors molt reduïts, aquí a Nova York pràcticament no es pot fumar enlloc. Jo m’allotjo en un bloc immens que agrupen de l’ordre d’uns mil apartaments (hi viu més gent aquí que en el meu poble) i, sent la residència pròpia, tampoc es pot fumar. Els detectors de fums farien saltar les alarmes i, efectivament, veig veïns en algun balcó que surt a fumar fora. Me comenten, fins i tot, que en algun estat ja no es pot fumar ni els parcs per ser espais públics. Em sembla una exageració, però és evident que tot això haurà contribuït a que la gent fumi menys.

Aquí a Nova York aparentment sembla que la gent fumi poc, però les aparences enganyen perquè el departament de salut a fet públiques unes dades, anys després d’entrar en vigor la llei d’aire net a la ciutat, indicant que quasi el 60% de persones que no fumen a la ciutat presenten residus de fum de “segona ma” a la sang, mentre en el marc nacional és només un 45% i aprofita per recordar que aquesta llei protegeix als no fumadors en el treball i els espais públics, recordant la importància de que les llars estiguen també lliures de fum de fumadors.

Costa, però finalment, tota pedra fa marge.

(Blog de l’Avui 18-04-09)

NOVA YORK, LA PASQUA

Veig les notícies que TV3 penja a Internet, algun programa d’entreteniment, fins i tot Polònia o Vendelplà, el temps... i me’n faig creus de com estic vivint la Pasqua: de cap manera. Truco a casa, a les amistats, i tothom està pendent de les petites vacances per al que donen aquestes dates, de la mona, d’algun viatget, de dinades amb amics, de cues de tornada.. és clar: és Pasqua! Si no fos per les facilitats d’aquestos contactes ni me n’adonaria.

Se’m fa estrany com, pel fet de que l’entorn no t’ho porta, ho ignores perquè aquí tinc també família i no se’ns ha ocorregut anar a menjar-nos la mona en algun lloc, que en hi ha de molt macos. Al final hi anirem qualsevol dia i ens menjarem un “hot dog” , unes amanides o entrepans d’aquestos tan típics de per aquí amb uns pots grans de cafè d’aquest aigualit que fan aquesta gent i al que costa tant acostumar-s’hi.

Ja ho diuen en castellà: “allà donde fueres, haz lo que vieres”

Per cert, veig que no esteu tenint bon temps. Tot i així, als que m’heu llegit: Bona Pasqua!!

(Blog de l’Avui 12-04-09)

NOVA YORK, L’OLI D’OLIVA

Vinc de fer la compra en un supermercat prop de casa. Necessito l’oli d’oliva. No sabria com substituir-lo i, afortunadament, sempre l’he tingut a l’abast. Aquí, “como en botica”, hi ha de tot i tinc la curiositat, no ho puc evitar, d’anar comparant els preus dels productes convertint el seu valor en euros, per entendre’m millor. En el cas de l’oli d’oliva em moc entre l’italià, el de Califòrnia, el grec i l’espanyol, tots d’oliva arbequina i verge (tothom posa que és verge, però falta que jo m’ho cregui).
Després de fer les conversions de moneda i de mesures he pogut arribar a la conclusió que l’italià està a 16 euros el litre, el de Califòrnia a 19’50,el grec a 14'50 (el de més lluny més barato) i l’espanyol que, tot i que no ho posa he de suposar que és de les Garrigues, a 17 euros. L’últim que vaig compra a la cooperativa de Soldebre,de Tortosa, el vaig pagar a 4 euros.
Me ve al cap, però, que el que no és bo per a mi (parlo del preu), és bo per als pagesos però després toco de peus a terra i me’n recordo de que la gent de les cooperatives de Tortosa i Camarles, durant tota la campanya els he sentit queixar de que baixaven molt els preus. Els excedents de l’anterior, principalment d’oli andalús que s’ha degut de treure al mercat a corre-cuita perquè els bancs no van renovar les pòlisses de crèdit que els finançaven (la crisi, tornem-hi), ha estat un factor important que s’ha ajuntat amb un any de molta collita, una gran producció, com a conseqüència de les generoses i oportunes pluges de l’any passat.
Tornant als preus d’aquí, sé que s’ha d’entendre que entre els pagesos que han conreat les olives i jo que vull comprar l’oli a Nova York, han passat per moltes mans i han fet molts de quilòmetres. Tot i així el de Califòrnia, que estant lluny és el més proper, té el preu més alt i, el grec, sent el de més llunyà és el més barat. La conclusió és, mal de sempre, que al pagès li paguen poc (moltes vegades ni pot cobrir costos) i al consumidor li costa car, molt car, en aquest cas.
Amb aquestes cabòries, he posat TV3 per veure els vídeos de les notícies que pengen a Internet i miro també Comarques. Una de les notícies destacades és que l’oli d’oliva ha baixat un 30% en relació a l’any passat. He de suposar que es tracta del preu que ha de cobrar el pagès perquè jo, aquí, segur que el continuaré pagant car.
A mi, malgrat el voldria trobar més bé de preu, no em vindrà d’aquí, però ho sento pel pagès, aquell petit productor que s’ha passat tot l’any amb el llom ajupit (qui diu tot l’any, diu tota la vida), sense tenir res a veure amb tot allò dels Madoff, Leeman Broders, Freddie Mac, Fannie Mae, Caja Castilla la Mancha i altres tòxics financers. Recordeu, ara que estem a Setmana Santa, allò de “pagar just per pecador”... doncs això.

(Blog de l'Avui 10-04-09)

NOVA YORK, LLUNY I PROP (II)

Malgrat la llunyania cerco notícies properes a la meva terra. Vull ser una mica més prop. Això és un blog amb un títol que reclama atenció per a l’Ebre i pel fet que sigui fora per uns dies no vol dir que des d’aquí no pugui fer igualment algun reclam recolzant el que han fet, per exemple, els de Campredó. Joan Sanahuja, l’alcalde, megàfono en ma el veig encapçalant una manifestació i tallant la carretera de l’Aldea a Tortosa, protestant per l’empastifada que Foment vol fer partint pel mig, per sempre més, Font de Quinto i el mateix Campredó pel nou traçat de l’A-7. A més a més, en aquell indret hi coincideixen la via fèrria, el canal de l’Esquerra, la canonada del CAT que subministra aigua a Tarragona, la línia del gas i, properament, la captació i sortida cap a la primera bassa del Canal de l’Aldea-Camarles. Aquestes infraestructures, malgrat l’encreuament excepcional que concorre es poden salvar amb obres de protecció amb una solució tècnicament adequada però, la separació dels dos nuclis més importants de Campredó, si no es canvia el traçat, quedaran allunyats per vida.

Foment queda lluny de les Terres de l’Ebre, la Magdalena Alvarez se’n va (tan de bo), ZP està pendent del somriure d’Obama, Solves també se’n va sense haver-nos enviat els calés que ens deuen, el nou ministre Chaves adverteix cafè per a tots... Ho tenim fotut però: reclamen!!

(Blog de l’Avui, 08-04-09)

NOVA YORK COSMOPOLITA

Fa un dia plujós, encara bé que a mi m’agrada que plogui i sembla que a Nova York no acabi d’entrar la primavera. Fa un dia de sol i un altre de pluja. Avui toca pluja. Sembla com si l’oratge volgués acontentar tothom, però aquí no hi ha pagesos i d’aigua en sobra per tot arreu, de forma que es acontentaria la majoria si fes bon solet i la l’estació que la sang altera entrés en bon peu d’una vegada.

He fet la compra en una petita botiga prop de casa i la noia que m’atenia, veient-me amb dificultats pel meu precari anglès, ha acabat preguntant-me d’on era i quan li he dit “spanish”, malgrat tenia tota la pinta d’oriental, perquè ho era, se m’ha posat a parlar amb un perfecte espanyol sud-americà. M’ha fet un favor perquè jo, que m’he passat tota la vida estudiant anglès, em faig entendre prou bé però, com aquí hi ha tants accents, em costa de valent entendre’ls a tots.

La diversitat de gent que hom es troba en aquesta ciutat fa pensar que deu ser una de les més cosmopolites del món. Sense entrar amb el detall de les estadístiques, perquè ni les conec ni és el cas, a simple vista, pels carreres, pels comerços, pel metro i per les línies públiques de bus on em moc, en aquest moment, pot ser el que més predomina com a població emergent són les races orientals, amb una munió de gent jove, activa i molt consumidora, en el ben entès que els africans i els sud-americans, un col·lectiu molt considerable, hi són aquí de fa molts anys.

Nova York és una mica com el món: hi ha de tot. Abans d’ahir pel carrer em vaig trobar amb tres catalans, dos nois i una noia què, és clar, els vaig conèixer perquè anaven enraonat la seva llengua.

(Blog de l’Avui, 06-04-09)


NOVA YORK, ELS BOMBERS

Els vaig trobar en un cantó, entre Madison i el carrer 96, prop de l’hospital on havia nascut el dia abans la meva neta l’Alexandra. Per la tranquil·litat de l’ambient no semblava que hi hagués cap problema important, malgrat hi havia dues unitats, i així m’ho van confirmà quan em vaig atansar per demanar-los permís per fer-me una foto amb ells. En una gran ciutat el moviment d’ambulàncies és constant i el dels bombers, encara que no tant, també. Pot ser a Nova York els bombers impressionen més perquè cada vegada que els sents o els veus passar, et fan memòria d’una tragèdia descomunal i el seu pas pels carrers amb les seves sirenes i les seves imponents botzines, sempre cridant l’atenció i demanant pas, no et passen desapercebuts.

Els vaig trobar en un cantó, entre Madison i el carrer 96, prop de l’hospital on havia nascut el dia abans la meva neta l’Alexandra. Per la tranquil·litat de l’ambient no semblava que hi hagués cap problema important, malgrat hi havia dues unitats, i així m’ho van confirmà quan em vaig atansar per demanar-los permís per fer-me una foto amb ells. En una gran ciutat el moviment d’ambulàncies és constant i el dels bombers, encara que no tant, també. Pot ser a Nova York els bombers impressionen més perquè cada vegada que els sents o els veus passar, et fan memòria d’una tragèdia descomunal i el seu pas pels carrers amb les seves sirenes i les seves imponents botzines, sempre cridant l’atenció i demanant pas, no et passen desapercebuts.

(Blog de l’Avui, 05-04-09)

NOVA YORK, ZONA ZERO

Allà on s’aixecaven les torre bessones fins l’11 de setembre del 2001, avui és un gran espai en obres des del 2002, barrat i sempre molt vigilat. A les tanques que envolten la nomenada zona “Zero” hi figuren dibuixos dels nous projectes faraònics en construcció i, per sobre, sobreïxen grues gegants permanentment en acció. Al davant, a la part est del gran quadrilàter, estan els grans magatzems “Century 21” on la febre per les compres neguiteja una massa de gent en moviment, especialment gent jove i molts turistes europeus i sud-americans. Sembla que la crisi allí no hi hagi arribat.

En pocs mesos es compliran vuit anys de la tragèdia i el lloc i les seves circumstàncies no deixen d’impressionar, sobre tot si es visita la St. Paul’s Chapel, un petita església anglicana que dóna al carrer Brodway, des de la façana i, pel darrere amb un petit cementiri antic, a l’àrea de la zona “Zero”. Va ser un dels llocs on, el dia de la tragèdia i posteriors, s’atenien de primers auxilis ferits i voluntaris extenuats i encara avui hi ha mostres d’aquesta activitat en vídeos, fotos, moltes fotos de desapareguts, i insígnies d’entitats voluntàries on s’hi pot trobar les de la policia municipal d’Estepona, Calahorra, de la Guàrdia Civil d’Espanya o dels mateixos bombers de la Generalitat de Catalunya.

Visitant Downtown, par baixa de la ciutat de Nova York, es fa difícil esquivar aquest lloc i també deixar de sentir cert desencís del món en que ens està tocant viure i, en el centre financer, en aquells voltants, amb la seva avui fallida prepotència econòmica, tampoc hi ajuda gaire.

Encara bé que, a la matinada d’avui, ha nascut Alexandra, la meva primera neta (motiu de la meva estada en aquest “poble”) i això sí que és un cop d’esperança personal al davant de la vida que ens espera. Tan de bo que quan li pugui explicar totes aquestes coses, la maror hagi passat i el món, digueu-me il·lús, hagi girat cap un altre cantó.

(Blog de l’Avui 02-03-09)




NOVA YORK I ELS CONTRASTS (I)

Una limusina blanca com la neu i llarga com un cuc, arriba a la porta de l’hotel Península, a la Cinquena avinguda, per la porta principal situada al carré 55. Hem quedat per fer una copa i esperem a la resta de la colla. Dos porters uniformats amb gorra de plat i abrics llargs, estil ancestral novayorquí, s’afanyen a obrir les portes, del vehicle i de l’hotel, d’on surt una parella que gratifiquen generosament el comportament d’aquells porters i d’un grum també uniformat tot de blanc com Floquet de Neu, amb aspecte de primera comunió, amb aquell barret de riure que sembla que hi amagui un formatge rodó. Els hi col·loquin les maletes al vehicle, mentre els hostes hi entren satisfets, perdent-se pels carrers de Nova York. Enfront, en una església presbiteriana, que també dóna a la Cinquena i al carrer 55, un parell de vagabunds s’ho miren indiferents mentre preparen, a la mateixa porta, uns cartons grans per abrigar-se d’una nit que s’espera serà llarga i ben freda. Amb ells no els veig preocupats. A mi em fa mal el cor.

Al cim de l’Hotel hi ha una terrassa amb una barra de bar on s’hi pot prendre una copa però està molt plena, com si la crisi no hagués arribat en aquella altura. Convenim canviar de lloc. En el Rockefeller Center, sempre seguint la Cinquena avinguda, la pista de gel està força animada i a certa altura s’hi pot fer una copa en una terrassa, sense haver de fer el cim, on no hi fa fred i no hi toca el vent i, pel mateix preu, divises assegut la vista novayorquina, una vegada s’ha post el sol, amb els punxents edificis de la Crysler i l’Empire enfront, mentre fem petar la xerrada i prenem una copa de cava.

A la sortida un home jove i fort, amb cabells llargs bruts i per afaitar i amb un sac de plàstic al coll, remena un contenidor d’on ha tret una capça de bombons. La sacseja per saber si en queda algun dins. No ha tingut sort: està buida. Sembla que ja fa dies que la sort no l’acompanya.

Mentre, l’Obama, triomfant, aterra per primera vegada com a president a una Europa que el venera, per veure’s amb els G-20, amb una escridassada que esparvera de molta gent insatisfeta. Sembla gent organitzada i amb raó...

(Blog de l’Avui 01-04-09)


NOVA YORK, LLUNY I PROP

Els promotors de Móra d’Ebre es queden enganxats amb 500 pisos per vendre, és mal de molts que no fa consolar als beneits. Els hi ha passat als de l’Aldea, als de l’Ampolla i un gran etcètera que arriba fins a la fi del món. L’Efecte de les “subprimes” no s’ha quedat curt. Els pescadors es preocupen per la competència deslleial de furtius enxampats in fraganti en xarxes calades en la nocturnitat i la traïdoria. Tant de bo que sigui només per menjar. Són males notícies que he llegit en mitjans locals i, malauradament, en hi ha més. És reclama seguretat. Sense anar més lluny, en una conversa amb gent que porta temps vivint a Nova York, es comentava que Manhattan ha esdevingut més segura en els últims anys, després d’experiències personals dures a Sao Paulo o Rio, de Brasil, que ha empitjorat, mentre a Jesús i Maria i La Cava, de Deltebre, tanquen les esglésies per repetits robatoris en una sola setmana o a Tortosa hi ha incidències fins i tot amb armes de foc o cotxes robats, o a Barcelona et foten la bossa de ma a la barra d’un bar del passeig de Gràcia.

Però n’he trobat de bones. Vull celebrar que s’hagi començat el tractament contra la mosca negra, plaga moderna dels nostres temps a les Terres de l’Ebre. Seria bo que, enguany, siguin capaços de valorar, a qui correspongui, el canvi d’oratge d’un hivern més fred i en abundància d’aigua, en relació a molts anteriors de sequera que suposem afavoria la fase larval. Celebro també que el Govern destini un milió d’euros a la neteja dels nostres boscos, d’aquesta Catalunya del Sud tant oblidada, així com m’alegra llegir a la premsa local que els joves emprenedors de Flix que s’instal·len al viver d’empreses rebran subsidis i cursos de formació.

Saber coses d’allà on ets, tot i estan lluny et fa sentir més prop.

(Blog de l’Avui, 31-03-09)

NOVA YORK.- L’OBAMA VA PER FEINA

Finalment, la setmana passada, s’han animat les borses, la qual cosa no significa que la crisis s’hagi recuperat perquè se n’anirà més lentament del que va venir (o de quan la vam notar, per què venir, venir, ja feia temps que venia...). Tampoc crec que sigui com a conseqüència, tot i que mai se sap, de l’estada d’en Ferran Adrià que aquesta setmana se li ha atorgat el premi al millor xef de l’any per part de la CIA. Però no d’aquella CIA que tots coneixem, sinó l’Institut Culinari d’Amèrica (Déu n’hi do!). Tampoc crec que hi hagi influït el cop de maça que li van deixar pegar al president del BBV per tancar un dia d’aquesta setmana la jornada de la borsa en una passada, més que simbòlica, per Wall Stret. Més bé crec que ha estat perquè l’Obama va per feina.

Els congressistes americanets collen i no estan dispostos a que els directius financers que han fet petar entitats grans que fan trontollar el sistema i necessiten ajudes governamentals per apuntalar-les, continuen cobrant sous milionaris perquè tenen contractes blindats que els hi garanteixen bonificacions per objectius. Així, el Congrés dels EEUU treballa amb una llei que gravarà en impostos el 90% d’aquestes bonificacions als que ho hagin cobrat.

Ara tot són corregudes i espetecs. És mesura d’efectes immediats. Descomposició intestinal, al instant. En hi ha que ja han tornat, a corre cuita, el que havien cobrat. Ara cal que s’apliqui allò de “quando las barbas de vecino veas pelar...” i que l’Obama ho exporti, ben aviat, cap a Europa que falta en hi ha...

Dons mira, ves per on, això ha agradat a les borses.

A punt de publicar aquest escrit, veig que s’ha intervingut Caja Castilla-La Mancha i a última hora s’anuncia que el Banc d’Espanya ha cessat als gestors. Doncs això.

Ara caldrà veure si es fa ben fet i quines conseqüències tindrà en els mercats financers espanyols... i també en la vida política perquè, no ho oblidem, està tot molt barrejat.

(Blog de l’Avui, 30-03-09)





NOVA YORK, L'ONU

La guia, una noia espanyola eixerida i assabentada de tot el que calia explicar, a mesura que ens assabentava a un grup d’hispans, en un desplaçament de 45 minuts de duració per zona internacional, dels motius de la fundació de l’Organització de les Nacions Unides, així com dels seus objectius, també ens requeria per fer alguna pregunta. Al finalitzar el recorregut li vaig comentar que la ONU i jo tenim la mateixa edat, pot ser jo uns mesos més vell perquè sóc del març i ella de l’octubre (1945). Aproximadament al voltant dels 13 anys vaig conèixer la seva existència i, coneixent també el final de la segona guerra mundial i l’explosió de les bombes nuclears de Nagasaki i Hiroshima, també l’any 45, i dels seus horrors, vaig pensar en aquella època que mai hi hauria cap guerra més al món. Vaig créixer, m’he fet gran, i tinc la sensació de que res ha canviat. No hem tingut una tercera guerra mundial, però tenim una munió de petites guerres mundials que maten i mutilen constantment criatures innocents, que d’alguna manera acaben afectant-nos a tots i, per tant, després de més de seixanta anys, jo tinc la sensació de que no hem avançat gens i de que no s’han complert els objectius de l’ONU. La meva pregunta anava dirigida a la gent d’aquella casa, en el sentit de si, allí, es tenia la mateixa sensació i una mica, segons la guia, així mateix era. Malgrat tot, hi afegia, l’ONU (http://www.cinu.org.mx/onu/onu.htm) és una organització d’humans, amb els seus defectes, i tampoc era la seva intenció de fer del món un paradís sinó procurar que no fos un infern.

Així em vaig quedar. Aquell gran edifici rectangular en forma de capsa de llumins al costat de l’East River, al est de Manhattan on hi té la seu l’ONU, i la sala de sessions de l’Assemblea General, el lloc més conegut on hem vist en més de seixanta anys grans intervencions espectaculars i encisadores, impressiona però també decep perquè, malgrat la càrrega de bones intencions de 192 nacions del món i la seva activitat i despesa, la poca força decisiva, mai vinculant, no fa canviar la malícia del món.

(Blog de l’Avui 28-03-09)

NOVA YORK, LLUNY PERÒ NO TANT

Estic lluny, però no tant. Sé que La Ràpita creix, la que més de les poblacions de les Terres de l’Ebre, que la Chacón no vol assumir cap error en la decisió de sortir de Kosovo, cortina de fum necessària pel moment d’en ZP. Sé que hi ha un alt càrrec de la policia, i algun advocat, implicats en el cas dels prostíbuls, tot i que la premsa en parla poc i que, fa dies, no es parla de Garzón però sí d’en Saura que ho te fotut amb la patata calenta del mossos i els estudiants. També sé que a l’Aldea una plataforma s’oposa a la instal·lació d’una foneria del Grup Gallardo, al Catalunya Sud, que farà més mal que bé (la plataforma, vull dir, és clar). Aquí es parla d’una col·laboració especial antre EEUU i Mèxic en el tràfic d’estupefaents, de la visita del president del BBV a Wall Street i de l’encert d’un emigrant salvadoreny que li han tocat a la loteria de Nova York, 26 milions de dòlars.

Les facilitats de la informàtica i els sistemes tecnològics de que gaudim en l’actualitat ens permet viatjar sense moure’ns i, quan viatgem, situar-nos allà on no voldríem haver-nos mogut. Un sap que està lluny de casa però la proximitat que dóna, no només el telèfon sinó també Internet en quan al correu electrònic, als xats, les webcam o tot tipus de mitjans de comunicació a l’abast en directe i al instant, és immensurable i fa que, estant lluny t’hi sentis prop.

També he de confessar que els problemes, vistos de tant lluny i en la immensitat de la distància real i de la globalització en la que estem immersos, semblen més petits, que no vol dir menys importants, quan els compares amb els més grans, que en hi ha un munt.

(Blog de l’Avui 26-03-09)




NOVA YORK NO S’HA MOGUT

Segueix on la vaig deixà al mes de maig de l’any passat. No s’ha mogut. A Nova York les coses sembla que no han canviat malgrat la crisi, que llavors ni se’n parlava, ni s’ensumava. El Madoff encara campava a l’ample, malgrat la seva piràmide financera ja li trontollava, i les hipoteques escombraries ja feien pudor pels mercats financers internacionals i ZP explicava aquí, sota la rialla burlanera dels que l’escoltaven, que Espanya tenia un dels sistemes financers més sans del món. Nova York no s’ha mogut del seu lloc però en poc temps han passat moltes coses i poques d’agradable i alguna cosa ha canviat. Fins hi tot aquí hi ha president nou, a Espanya encara no, i un dia com avui, l’Obama ha fet animar les borses al anunciar les seves primeres mesures importants per adquirir el deute tòxic entre l’administració i el sector privat. En les anteriors del mes de febrer les va ensorrar. Preguem...

Aquí les coses i les costums no són gaire diferents d’on vinc. Alguns metges diuen que és bo que les dones passegen ens els últims dies de l’embaràs i a la mare de l’Alexandra també li ho han recomanat. Sortint de la visita facultativa, el Central Park és una bona opció, està enfront de l’hospital i, malgrat encara fa fred, és sec i amb roba d’hivern es fa suportable i fins i tot agradable. El Central Park tampoc s’ha mogut però les coses aquí també han canviat. En les meves dos últimes visites, una a la tardor i l’altra a la primavera, tenia aspectes diferents i, ara, sortint de l’hivern, el panorama també és ben diferent i, com sempre, encisador. Me recorda al Delta de l’Ebre que cada vegada que el visites, si ho fas en estacions climatològiques deferents, també és diferent i a quina millor.

Nova York no s’ha mogut, però alguna cosa sí que ha canviat.

(Blog de l’Avui 24-03-09)



NOVA YORK, L’ARRIBADA

L’entrada a Manhattan, des de l’aeroport Kennedy, és prou fluida. Són passades les 8 d’un diumenge per la tarda i la gent que col·lapsa les amples vies d’entrada i sortida està recollida per iniciar, el matí següent, l’activitat de cada setmana. Mentre no apareix el conegut bloc urbà impressionant de la City amb els seus ponts i edificis punxents característics, no te n’adones de que ets a Nova York. Fins llavors, si no fos per la grogor dels taxis, que representen la major part del trànsit rodat, podries suposar que estàs accedint a qualsevol altra ciutat gran del món. Pel pont de Queensboro, sobre l’East River, travessant també la petita illa de Roosevelt ancorada al mig del riu, fas cap al mig de Manhattan a l’altura del carrer 60, prop del 77 en York, el meu destí, un edifici d’apartaments gran, com tots els d’aquí, al costat del petit parc de John Jay que també dona al mateix riu.

Entre petons i abraçades, els pares d’Alexandra manifesten que estan bé i que ella, millor, no porta pressa en saber encara que passa en aquest món, s’hi troba a gust i naixerà quan li toqui.

(Blog de l’Avui 22-03-09)

SURTO CAP A NOVA YORK

No, no. No fujo de res ni de ningú. Me’n vaig a Nova York i no crec que allà les coses estiguen millor que aquí. Hi vaig a buscar una neteta. Ha de nàixer la setmana que ve, encetant la primavera.

Quan era petit havia sentit a dir que les criatures venien de París. Jo, ignorant, ni tan sols sabia on era París. Tal com va anar passant el temps, mig ho vaig anar aclarint. Em va costar prou, no cregueu, i ara que sóc més gran i que ja ho tenia mig clar, a mi em ve de Nova York. Bé, en realitat hi vaig jo. Ella, de moment, no s’hi mourà, mentre no es moguin els seus pares que, tard o d’hora també ho faran.

No sé si Nova York és el lloc adequat per anar a buscar o, millor dit, rebre una neta, però els nens acostumen a nàixer on és la mare. És quelcom que, de moment, ningú ha canviat i tan de bo que ningú ho canviï. La ciutat dels gratacels és fascinant però mai m’hagués imaginat que allà m’hi farien avi per primera vegada. Ja tinc un fill brasiler, de Sao Paulo, un altre de l’Aldea i una filla de l’Ampolla que, tot plegat, ja és prou excèntric.

Ara, amb la novayorquina, la família serà com a més cosmopolita. Això del “cosmos” dóna per a molt i la globalització és incommensurable i, els seus camins, com els del Senyor, inescrutables.

Deixeu que ho vagi paint. Ja us ho contaré. Mentre, aneu arreglant les coses per quan torni. I, d’allà, ja us explicaré alguna cosa.

(Blog de l’Avui, 21-03-09)

NO, NO CORREN BONS TEMPS

Doncs, no. No fa goig saber el que passa. I passen moltes coses i poques d’agradables. Els mitjans trauen fum. S’acumula malestar i ningú hi aporta un bon remei. No hi deu ser. No deu haver remei pels nostres mals o, pot ser, hi ha poc remei per tan de mal. Sí, és això, el mal i al remei estan desequilibrats. Sembla que, definitivament, s’han ajuntat la fam i les ganes de menjar. En aquestos blogs alguns hem parlat de la primavera, de l’esclat de la flor de plantes i d’arbres fruitals, no només per cridar l’atenció en la bellesa excepcional que ens envolta en aquesta estació de l’any, que també, sinó per distraure una mica l’atenció, sense perdre-la de vista, de la mala maror que ens fustiga diàriament pels esdeveniments econòmics i financers, vers l’empobriment progressiu d’una societat que es pensava, aposentada en el benestar, que això podia durar tota la vida i pels abusos de poder, i la incompetència de gent que hem elegit i hem posat en llocs dirigents, per a que ens governen, i no ens responen.

Estic esperant una neta. És la primera. Ve de lluny, però la sento molt prop i, no sé si ho aconseguiré, però voldria donar-li bones notícies. Està previst que arribi amb la primavera. Insistiré. Li explicaré que, malgrat tot, les abelles fan mel, les papallones embelleixen els camps i el romaní, les frígoles i fins hi tot les argelagues encara floreixen i, malgrat tants de mals que ens afligeixen, encara hi ha gent que s’estima. Primer espero que em cregui i, després, espero poder-ho demostrar, ensenyant-li-ho algun dia.

(Blog de l’Avui, 20-03-09)

CONTAMINACIÓ ACÚSTICA

- Cinta, i el sucre...? Se’m gelarà el tallat, dona.
- Has de fer com jo, Cisco. Sense sucre!
- Calla, calla, Joan, que jo sóc molt llépol... bé, no et penses, tampoc me’n passo, però m’agrada dolcet.
- Per cert, qui se n’ha passat de sucre ha estat aquell jutge que li ha fotut
cinc anys de presó a una dona per contaminació acústica, en un local
nocturn de Barcelona...
- Home, Joan, es veu que se n’ha cansat de fer soroll, eh?
- És veritat, Cisco. I tot això molesta...
- Home, no només molesta... hi ha veïns malalts en problemes nerviosos per no poder dormir.
- La veritat és que això dels sorolls no està ben controlat i, aquesta sentència, establirà jurisprudència, eh?
- Que vols dir amb això...?
- Home, Cisco, que ara aquesta resolució, la condemna, es un precedent per a altres judicis, en un futur.
- Bé, jo no ho entenc molt bé, però me sembla que s’ha de vigilar i controlar tot millor, abans de condemnar tant...
- Que vols dir, Cisco, que és una sentència exagerada pel mal que s’ha fet...?
- No ho sé, no ho sabria dir i, si ho sabés me’n guardaria molt i prou. Els jutges sabran, però se’m queden alguns serrells, Joan.
- Com quins, Cisco. Has de tenir en compte que era un local que funcionava, feia mesos, sense llicència municipal...
- Aaaah!, pos per això, per això... no es podia fer tancar, ja que no tenia llicència, abans de fer soroll durant tants mesos, abans de posar malalts als veïns i abans de que el delicte, si ho és, s’agreugés i fes cap al jutjat...?
- Pot ser tens raó, Cisco...
- Que no té ajuntament, aquell poble...?
- Barcelona..? Home, em penso que sí.
- I no vigila, no controla, no protegeix als veïns..., ha d’esperar que el mal s’agreugi per a que faci cap al jutjat, sense cap responsabilitat...?
- Ja sé per on vas, Cisco. Vols dir que no s’ha vigilat bé i s’ha permès que el delicte es faci gros... I, és clar, estic pensant que alguna responsabilitat en deu tenir, aquell ajuntament...
- Pos això... la subsidiària tota i no em consta que a la sentència l’hagi nombrat a l’Ajuntament per a res, com a mínimament responsable... per què, on estava el vigilant? O és que no vigila ningú en aquell poble?
- Clar, lo que passa és que allò és un ajuntament molt gran i no sabem con funcionen les coses...
- Com que no? Mira, quan aparques malament, no et cal anar al jutjat. Només cal que vagis al depòsit de la grua, pagar (pagar molt, per cert) i s’ha acabat el bròquil. D’aquí no passa: està ben vigilat, ben controlat i amb una agilitat operativa extraordinària... el delicte no s’agreuja.
- Home, això si que és veritat...
- Pos sí. Malament, Cisco, molt malament, mira-t’ho com vulguis... i com en els jutjats hi tenen poca feina... gent cap allà.
- Xeic, Cisco. Es que de molèsties pels sorolls en hi moltes i en hi ha de greus, eh?
- Pos sí, Joan, i si ningú les vigila o no les controla, la majoria continuaran perjudicant als ciutadans i, alguna, com aquesta de Barcelona, farà cap al jutjat... Però, no pateixis, per les molèsties als ciutadans dels cotxes mal aparcats la sang no arribarà al riu, com a molt te la trauran el mateix dia de la cartera.
- Tot això és molt complicat... eh?
- Del tot, Joan, del tot. Cinta!, cobra’t lo meu tallat i el cafè d’en Joan que avui no tenim partida...

(Blog de l’Avui, 19-03-09)

LES FAVERES TAMBÉ...? POS SÍ

Les he trobat en un mas de l’Aldea, amb unes carxofes al costat, una mota d’api a la vora de la regadora que el pagès planta per a que la mestressa el tingui a ma quan es posi a cuinar. Al fons la casa pairal, amb pins, fulla perenne per fer ombra tot l’any i una figuera a punt d’esclatar de fulles a l’encetar la primavera.

Segur, tot i que mai se sap, ningú hi haurà escrit mai res. Són les flors de la favera. Les coneixeu? Les faves, sí. Ja ho ser!, parlo de les flors. És primavera i tothom hi vol ser. També les faveres. Tenen els seus drets. Fan una flor blanca, molt blanca amb un punt negre, molt negre, al mig, com un ull viu. Poc romàntic...? Doncs també són flors, i maques i bé que us agraden, les faves, ben cuinades. O, no? Doncs, prèviament, com tot fruit han estat flor.

En aquest mon global, immens, fa por de parlar d’una ximplesa, però ho vull fer. He trobat unes faveres florides, és el temps, d’aquí a poquet les provarem, primer tendretes, després més dures i, finalment, seques però sempre bones. Ma mare les feia, les primeres, sense pelar, amb la tavella. En diem “borratxets”. Passats per la paella, saltejats amb algun embotit o pernil, una delícia.


Absentes de la crisi, de l’atur, dels estafadors, dels polítics corruptes, de les guerres, de la fam del món, dels tertulians de ràdio i televisió (sempre els mateixos, mai entren a l’atur), les faveres també floreixen, aportant bellesa per, després, delectar el paladar.

Penseu-hi quan les tingueu a la taula.

(Blog de l’Avui, 18-03-09)

NO VOLEN A GALLARDO

- Hola, Cisco, com anem...? quans dies sense xerrar, no?

- Home, Joan, no hem coincidit. Cinta!, aquell talladet de sempre, per favor...

- Me tens una mica abandonat... de quan tu no vens, he perdut més partides que els indis, amb el Sisè de Cavalleria, i he pagat més cafès...

- No serà tant, Joan... ja veus, aquestos refredats no se’n van fins que no veuen el solet roent de la primavera...

- Sí, sí, tots l’hem passada... i ton gendre, ja ha troba feina?

- No Joan, no. Se n’ha cansat de buscar i no hi ha manera... cada vegada està pitjor.

- Pos ara diu que al Catalunya Sud s’hi ha d’instal·lar una gran empresa...

- Sí home, del grup Gallardo. Diu que és una empresa molt gran i que portaria més de 500 llocs de treball...

- Sí, 500 llocs de treball i la feina de serveis auxiliars que pot donar pels voltants a tot el territori... un tema important, pels temps que corren...

- Pos, no t’ho perdis, Joan, encara no hi ha res cert i ja estan sortint plataformes ciutadanes en contra que no la volen perquè diu que contamina.

- Vaja... i qui són aquesta gent..?

- Pos home, no ho sé, però segur que no deuen ser gent de l’atur, amb hipoteques pendents i fills per criar.

- Home, Cisco, pot ser el que haurien de fer és exigir instal·lacions en condicions adequades, però oposar-s’hi, no!

- Pos ja ho veus, Joan. Et juro que no sé on em trobo.

- Vinga, anem a fer la partida... no ho perdem tot.

(Blog de l’Avui 14-03-09)

I LES IDEES?

No en surten de noves. No brota l’ingeni malgrat les grans dificultats (no funciona allò de “la fam aguditza l’ingeni). Els aturats i els que no cobren les feines, al igual que els que perden la casa o no aconsegueixen facturar en el seu negocio per manca de demanda, es desesperen i, mentre, es parla de corrupcions (a casa dels altres), de fusions d’entitats financeres (més atur), de jutges estrella al darrere de sastres satèl·lits (que no sabem si fan la seva feina, en tanta que en tenen, o política), de ministres passotes que volen deixar de ser-ho (no els hi deu estar a compte amb la que cau), de la borsa amunt i avall (més avall que amunt..., i què?), de retrets entre partits (a veure qui l’ha fet més grossa).

Es torna a parlar dels desapareguts (en hi ha molts, és cosa que esgarrifa), augmenta la delinqüència (a manca de bon govern...) en tant que, prínceps europeus no afectats per l’atur (mentre esperen la corona) s’entretenen promocionant productes de curanderos d’all i dent de lleó i fundacions que no tenen un fort patrimoni de base i no sabem si les haurem de subvencionar entre tots plegats.

Manquen idees i no surt ingeni, però totes les notícies no són dolentes: l’Ebre torna a baixar potent, després de les últimes pluges en capçalera i al Madoff li cauran 150 anys (i què..?)

L’esperança és l’últim que es perd, ho sé, però falta suc de coco. Pot ser Xavier Solà, de Catalunya Ràdio, ens podria donar una ma. És l’únic lloc on s’aporten idees noves, amb ingeni i prou originals.

(Blog de l’Avui 11-03-09)

TROBADES DE COMPANYS/ES

Una trobada d’antics companys de treball sempre és una experiència digna de reflexió. La gent té ganes de veure’s però, redéu!, costa organitzar-ho i, fins i tot, en alguns casos, aquells que més insisteixen en que ens hem de trobat tots plegats, quan s’organitza, no hi van. De les excuses, cosa que es podria obviar perquè tothom som lliures de prendre la decisió que més ens convé, en hi ha un grapat però, està ben clar, els que hi van no se’n penedeixen. L’entrada sempre és naturalment tímida, de recel, i la sortida eufòrica amb abraçades i grans manifestacions de que hi hem de tornar, senyal que confirma que ens ho hem passat bé.

Quan en el component del grup hi ha gent ja aposentada, més desconnectada de la vida laboral actual, sempre surten les clàssiques batalletes de l’època que contrasten amb les de la modernitat, que expliquen els més joves a qui de vegades avorrim. Els de mitjana edat, que estan entre uns i els altres, sempre manifesten voler estar amb els últims, volent ser, ja, aposentats. Acostuma a ser un estat desitjat. Es nota que passa el temps, que l’edat avança i, entre mil converses, els pensaments alcen el vol i es creuen mirades que volen situar a les persones, en qui s’han relacionat durant molts anys, en el moment, comparant-ho en el passat.

El Nàutic de l’Ampolla sempre ha estat un lloc maco per trobar-s’hi i honorar un company retirat. Ens guarda bons records. Però, per què serà que volent-te trobar amb molta gent, amb algú en concret sempre en tens més ganes...?

(Blog de l’Avui 08-03-09)

TELEFÒNICA TAMBÉ...? POS, SÍ (III)

Doncs, sí. Està comprovat. He trucat des d’una cabina de Telefònica al 11888 i surt un text, bloquejant la trucada, on t’indica que necessites 1’9 € per poder realitzar el servei d’informació. Si, des de la mateixa cabina, truques al 11818 t’atenen de forma gratuïta. Si ho fas des d’un telèfon d’aquesta companyia, en el 11888 t’adverteixen de que el cost és de 1’49 € i en el 11818 de 0’46 €.

Amb tot això, és clar, Telefònica només anuncia el servei, a bombo i platerets, del 11888. Extraordinari!!!!

És una picardia, un engany o una estafa institucional...? No ho sé. Cada u que ho valori com li sembli millor. Molt ètic i molt legal no ho sembla.

Pregunta: El govern de torn ho sap?
Resposta: Sí, n’estic segur. Diu que és de Llei el preu de 0’46 en el 11818, tot i que jo ho desconec. En tot cas, si és de Llei, el govern té l’obligació de fer-la complir.

Més preguntes: I perquè ho permet...?
Resposta: Mmmmm...

Més preguntes: No és, el govern, el guardià del compliment de la llei i el protector dels ciutadans, enfront els delinqüents?
Resposta: Mmmmmmmmmm... Pot ser no és un delicte. Ell sabrà... Si ho deixa fer...

Més preguntes: Però, en una economia d’escala, representa molts d’euros...?
Resposta: Mmmmmmmmmmmmmmmmmm ...

Pregunta: I els defensors del consumidors, defensor del poble, síndic de greuges... Que fan? On són?
Resposta: Si algú ho sap, que ho digui.

Pregunta: I els mitjans de comunicació.... En parlen i ho denuncien prou...?
Resposta: Crec que no.

Si algú té alguna resposta o alguna pregunta més, la pot afegir. Jo em quedo amb la indignació i, si algú la vol compartir, em farà un favor. Pot ser no se’m farà tan pesada.
(Blog de l’Avui, 05-03-09)

NO VULL RESSACA ELECTORAL

Ho sento. M’he negat a llegir res sobre les eleccions d’ahir. Ja sé com van quedar. Ja en tinc prou. Sé el que em diuen les cares d’uns i dels altres i, malgrat defugir-hi, algun titular, la majoria tendenciosos, a tenor del mitjà que el publicava, ja m’ha anunciat que feia bé de no llegir res. És una música tocada, massa toquejada i molt grapejada i, ja ho sé, tots resoldran (no els problemes, és clar) en favor d’apartar d’escena governamental els nacionalismes. Socialistes i peperos només s’uneixen per això i, aquí, ERC ja sabem en qui s’ha ajuntat i el bé que, pel revés, li ha fet al nacionalisme català i, com no, a Catalunya en general.

No en hi ha un pam de net. Per això prefereixo pensar en els espàrrecs i les abelles que m’esperen al camp i comentar-ho, per si algú no iniciat/da s’hi enceta en l’afició. Val la pena.

Tinc pendent, ja ho sé, la trucada al 11888 i al 11818, informació de Telefònica per aclarir el que comentava un parell d’articles més enrere (que ens foten, vaja). No he tingut encara cap telèfon d’aquesta companyia a ma. Però ja ho faré. No se m’ha oblidat, no.
(Blog de l’Avui, o3-03-09)

JA HEU FET ESPÀRRECS?

Ja comença a fer bo i ja es troba algun dia agradable per gaudir del camp. Els espàrrecs puntegen, arreu, per la malesa i per les vores del marges de pedra seca, lloc preferit de les esparregueres, a poc que el pagès es descuidi. És per això que, per aquí, algú li en diu espàrrecs de marge.

Amb la floració dels ametllers comparteixen espai primaveral el xiular del moixons, pardals que ja busquen lloc per fer-se el niu, cadarneres que s’aparellen, verderols de festegen, estornells que ja es queden, tords emigrants que se’n tornen i, de passada, repassen les últimes olives que s’han deixat els pagesos per descuit o perquè no els hi val la pena recollir-les pel preu que els hi paguen.

Amb aquest entorn, l’anar a fer espàrrecs, tot i ser una emoció de baixa intensitat, comparada amb la d’anar a fer bolets, distrau, aireja el cos i l’ànima, allunyant-te de tot allò que t’enganxa i et lliga la resta de la setmana.

És econòmic, molt més barato que anar a esquiar, per exemple, i es pot considerar una activitat lúdica anticrisis i fins i tot una mica terapèutica, contant que els espàrrecs, a més a més de ser deliciosos, són diürètics i amb altres poders medicinals, segons les antigues usances d’egipcis i romans, introductors, aquests últims, de l’esparreguera a la península ibèrica

En truita i, especialment, amb un revolt d’ous, són deliciosos. No els passeu molt que són molt tendres.

Proveu-ho, el diumenge que ve. Xalareu.
(Blog de l’Avui, 01-03-09)

TELEFÒNICA TAMBÉ...? POS, SÍ (II)

Les picaresques, les corrupteles, les corrupcions, les màfies, la criminalitat es fan cap endavant i creixen inversament proporcional a com minva el control i la vigilància governamental. Ho hem vist, ho estem veient, en el desgavell del món financer totalment descontrolat i campant amplament fora de la vigilància dels sistemes de control dels governs com el Banc d’Espanya o la Comissió Nacional del Mercat de Valors, en el cas d’aquest Estat.

Telefònica ens fot? No ho sé. He rebut un correu d’aquestos que corren per Internet informant que en 11888, que tanta propaganda fan per que l’usem per demanar informació, cobren 1 euro per trucada, mentre per llei, em diuen, està obligada a atendre pel 11818 per només 30 cèntims, com abans amb el 1003, i gratuït si ho fas des d’una cabina.

Que fort, no?

Si fos així, no és un tema senzill, cap pecat venial, perquè estem parlant de molts de cèntims, milers d’euros, en l’acció global per la part crematística i de molta barra, molta poca vergonya, o engany camuflat d’una institució, per la par moral i ètica.

No ho he pogut comprovar perquè ja fa temps que jo no opero amb aquesta companyia, i en cap de setmana no tinc telèfons a ma, però ho faré la setmana que bé.

Si algú té interès, que truqui en aquestos dos números a veure que hi diuen i la setmana que ve en parlem, tots plegats.

Xeic! Mos foten per tot arreu, eh?

Pos, si més no, expliquem-ho.

(Blog de l’Avui 28-02-09)

EL VOL DE LES ABELLES

De fet volen tot l’any, però ara més. A l’hivern, arrecerades, guarden la casa, l’arna o el forat on els ha tocat viure, sigui escollit o indicat, menjant de la mel i del pol·len que han estat emmagatzemant en la primavera i l’estiu passats. És per això que els apicultors que no abusen en les extraccions en deixen suficient per la seva subsistència.

Ara fa dies que volen llarg fins la primera flor més prop de l’abellar que de vegades es al costat de l’arna i de vegades molt lluny. És un any de bona florada. Les generoses pluges de l’hivern han fet florir el romaní, les frígoles i les argelagues, abans d’hora, i no els ha faltat la flor dels ametllers, puntual com ningú a finals de gener. Gaudeixen de bona flor, puja la temperatura, hi haurà mel en abundància, malgrat sigui, no pot ser tot bo, en perjudici dels preus dels productors, tot i que serà bo, a la vegada, pels consumidors.

En tinc sis caixes. Per gust, per afició. Avui els hi he fet una visita. He contemplat amb atenció, ho he fet moltes vegades, no me’n canso, unes branques florides de primerencs ametllers. Són molt prop de les arnes. Les abelles s’hi entreguen amb passió d’una flor a l’altra. S’empastifen de pol·len que van netejant amb dues potes permanentment fins acumular dues boles, una a cada part, baix les ales. No ho heu vist mai? Fixeu-vos-hi, quan vegeu una abella remenant dintre d’una flor. Quan no poden amb elles tornen a l’arna, descarreguen i a tornar-hi.

Ni els ametllers ni les abelles estan al cas de la crisis, de les guerres, de les corrupcions humanes, de l’atur, ni de les incompetències dels que ens governen... com a molt de l’oratge, per sobreviure, i floreixen quan toca i fan mel quan correspon. Estan al nostre món, però en viuen un altre. Quina sort tenen.

(Blog de l’Avui, 22-02-09)

REINA LA INCOMPETÈNCIA?

Em fa peresa llegir la premsa i escoltar la ràdio i la tele. M’he pres un dies de relax mirant-me les notícies així només com de gairó, i no m’ha anat malament. He descansat, tot i que continua preocupant-me. Me cansa l’allau de notícies sobre la crisi i, ara, sobre la corrupció política. A la fi els mitjans, i no vull matar el missatger, omplin del que troben. També del que els interessa, és clar, no siguem innocents, perquè a ningú se li deixa de veure el llautó o, ho vull dir més suau, les seves tendències o simpaties. També, és veritat, intenten parlar i escriure d’allò que la gent vol sentir i llegir, a la recerca i captura d’un públic sedent també de notícies. Però de quins notícies? Bé, els morbosos de les dolentes que són en les que més xalen, però en hi ha d’altres que esperen indicacions, orientacions, directrius, mesures als seus problemes, però aquestes no surten. I quins són els seus problemes? Els més propers: feina, deutes, salut (física, econòmica, financera i “social”), educació, seguretat... I d’això n’ha de parlar la premsa? Si. Però la premsa no ho pot arreglar i si ningú no fa res, no ho pot contar. I qui ho ha d’arreglar? Els que manen. Els governants. I qui ens governa? Els polítics. Ah! Ja hi hem arribat. I aquests són els que haurien de donar-nos indicacions, orientacions, directrius, mesures per solucionar els nostres problemes? I perquè no ho fan...? Pot ser perquè no en saben, la qual cosa voldria dir que estem en mans, pobrets (pobrets de nosaltres, és clar), d’una colla d’incompetents que, al damunt, cobren, i bé, per una feina que no fan ben feta, mentre a d’altres se’ls hi ha acabat i estan a l’atur veient volar el seu estat de benestar, la casa, el cotxe i el plat a la taula de cada dia. Mentre, es van amollant cortines de fum, amb caceres, corrupcions, culpes globals, lluites internes i externes de partits, esport nacional per excel·lència que la premsa, és clar, en parla. La set de notícies morboses, les dolentes, es sacia o s’esperona per crear-ne de noves, però les altres, les bones, les que haurien d’aportar solucions en aquells problemes més propers, immediats, no surten i, es clar, la premsa no en pot parlar. Parla només d’aquelles cortines de fum, cada vegades més denses, més negres i mes pudentes. És la incompetència la que ens governa? I la premsa, que hi és tots els dies, ho hauria d’explicar? No ho sé. Ella sabrà el que li convé. Pot ser tots no ho veiem igual.

Quina peresa! I a mi que fa uns dies només em ve al cap al revolució francesa.

(Ho faig públic a la premsa escrita)

(Blog de l’Avui 20-02-09)

CAÇADORS DE RAONS

Bermejo avui fa una mica d’inflexió en el tema de la cacera amb Garzón. Una mica..., no molta. Ha dit que, pot ser, ha estat inoportuna. Pot ser, no. És. Però no només inoportuna, que també. És nefasta i políticament incorrecta. Es pensen que tot els hi està be. To i així els del PP en aquest clau candent no s’hi han d’agarrar. La seva història són figues d’un altre paner.

La gent fa bé de criticar-ho perquè hi ha coses que fan un tuf que empesta i, amb aquest nivell i amb el que el jutge porta entre mans, encara empesta més.

A mi, personalment, m’ha fet el mal efecte que, en general, li ha fet a tothom, però encara hi ha una altra raó que fa més miserable la seva actitud, perquè: en quins ulls s’ho deuen mirar tots aquells, que en són molts, que estan passant per fortes penúries econòmiques? Ja sé que tothom és lliure d’anar a caçar, viatjar, esquiar i a fer una calçotada, si vol i pot..., però hi ha moments que hi ha coses que, segons qui les fa i segons qui se les mira, no senten bé. Això de l’escopeta nacional ha funcionat tota la vida, mani qui mani i hi hagi el règim que hi hagi i sempre a fet poc bé.

Aquells que no arriben a fi de més saben que també, d’alguna manera, estan pagant el sou a tos els que cobren de l’herald públic. Al ministre Bemejo i al jutge Garzón, també. I, la seva cacera, se suposa que se l’han pagat del seu sou. Pensar altra cosa, encara seria pitjor.

Ai!, que difícil es fa de pair tot això. Ara, no sé perquè, estava pensant en la revolució francesa. No sé que m’ha vingut al cap.

(Blog de l’Avui 17-02-09)

QUAN DE FEM ENS ENVOLTA?

Tenia ganes d’escriure sobre alguna cosa positiva. Ho sento, no m’he situat. Segur que en hi ha, però no les he trobat. Criden molt més la nostra atenció les malifetes que, a la fi, ens afecten al mig del cap.

La implicació en temes importants de delinqüència, com el tràfic de estupefaents, dels cossos de seguretat de l’Estat, del cas de la Guàrdia Civil i d’altres, incloent-hi municipals, és quelcom que tothom en parla. Sempre es diu però costa creure-ho, pot ser perquè ens resistim a assumir quelcom que no volem que sigui, però quan veus sortir del jutjat un tinent coronel, que hem estat pagant per formar-lo i preparant-lo per a que ens guardi (és guàrdia civil), penses que no cal que ens preocupem tant de la màfia que diu que s’està instal·lant per ací, perquè dels natius, dels que han parit mares d’aquí, són dels primers dels que ens hem de guardar. Precisament d’aquells que paguem per que ens guarden.

Als diaris apareix sortint del jutjat tapant-se la cara... no vol que se li vegi la merda que porta al front. Voldríem creure, fins i tot, amb la presumpció d’innocència, però ens costa.

I això no és tot. Si hi està implicat un tinent coronel... quanta gent, d’aquesta que paguem per a que ens guarden, hi deu haver al darrere? Fa por pensar-hi.

Ens fallen els governants, ens fallen els partits polítics, ens fallen els bancs, ens fallen els vigilants, ens fallen els llocs de treball... ni Sant Valentí ens salva perquè estem desenamorats.

Quan de fem ens envolta?

(Blog de l’Avui 14-02-09)

TU HO ENTENS, PAPA?


- Papa, per què tornen les lletres, impagades, si les heu lliurat per a que ens paguen tot allò que ens deuen?

- Jo també estic sorprès, fill.

- Per què les administracions no paguen quan toca, arruïnant als empresaris?

- És un assumpte complicat, fill.

- I per què les empreses envien gent cap a casa, a l’atur, si hi ha tanta feina a fer en el món que es veu com a malmès o inacabat...?

- Sí que és veritat. Feina a fer en hi ha molta...

- I ara, papa, per què es descobreixen trames d’estafes, de malversacions de fons públics (fons del poble) i de tràfic d’influències, amb càrrecs electes pel mig?

- Doncs sí que és estrany, fill, i pot ser vergonyós i tot.

- Per què el mar vomita, amb una forta llevantada, totes les escombraries que abans li hem lliurat?

- Ens torna el que és nostre, no vol la merda dels altres...

- Papa, i per què el foc crema els boscos i, de pas, arrasa propietats, animals, persones, si només necessiten foc per cuinar i escalfar-nos? I per què es desborden els rius i ho ofeguen tot, si només demanàvem aigua per a beure?

- Pot ser algú s’ha enfadat. Quan siguis gran ja ho entendràs.

- Així, vols dir que tu ho entens, perquè ja ets gran, oi?

- Doncs, sí, sóc gran però, sincerament, no ho entenc massa...

(Blog de l’Avui, 10-02-09)

VIATJAR ÉS BO

- Home, Cisco!, que car t’has fet de veure...
- Hola, Joan. Hem estat de viatge...
- Ja m’ho vas dir, però em pensava que no ho faríeu tant llarg...
- Home, dues setmanes. A Canàries ni s’hi pot anar per menys temps. No et valdria la pena.
- Cinta posa-li el tallat, que deu portar mono de partida de cartes. Dos setmanes sense fer el guinyot, són moltes setmanes...
- No et penses, he jugat quasi tots los dies. Això de l’IMSERSO va molt bé, viatges barato, menges molt, balles de valent i jugues a les cartes i al bingo totes les nits. Ai! Si els nostres pares aixequessin el cap. He jugat al guinyot, a la manilla, a la botifarra i quasi he aprés a jugar al mus.
- Que és això del mus, Cisco?
- Un joc dels bascos, però s’ha escampat molt i ara s’hi juga a tota Espanya. T’agradaria.
- Molt instructiu lo viatjar, eh Cisco?
- Home, natros hem viatjat poc, i ara que podem...
- Sí home, feu bé.
- I per aquí, què?
- Pos no et puc dir que millor. Suposo que hauràs anat mirant la tele, en lo que a tu t’agrada...?
- Pos sí, Joan. Però xalava tant que quan veia que començaven de donar una mala notícia, que en hi ha moltes, la tancava. No volia que m’amarguessin les vacances... En arribar mon gendre me n’ha fet cinc cèntims i m’han agafat ganes de tornar-me’n.
- Vinga! Acaba’t lo tallat que de tant xerrar se t’ha gelat i aquells ja mos esperen.
- Per cert, Joan. En qui has anat de parella mentre he estat fora...?
- Calla, calla, Cisco, no me’n parles que porto quinze dies pagant cafès.

(Blog de l’Avui 08-02-09)

EL PLAER DE LA MIRANDA

És un finestral gran en un primer pis, indiscret, sense cortines. Enfront, un cartell mòbil lluminós d’una farmàcia m’indica l’hora alternant-ho amb la indicació de la temperatura que va pujant a mesura que passa el temps, com la meva tensió només de pensar amb el poltre de tortura que m’espera.

És inevitable, i com distrau!, observar el que passa al carrer. Cada persona té un gest diferent, vesteix diferent, camina diferent i, es clar, deu pensar diferent tot i que, al davant del semàfor, s’unifica l’actitud. El vermell barra el pas i s’acumula la gent atenta al color, sense comentaris, i tots, a l’uníson i com si estiguessin entrenats, abans de passar giren al cap al trànsit rodat per assegurar-se que pararà, quan se’ls ha posat verd obrint, com una comporta, el pas a la multitud que es llança per travessar l’asfalt pensant (tots) que ja era hora.

Una llarga espera, guaitant al carrer. Hi passen fins i tot coneguts. Aquell company jubilat que passeja tot el dia sol pel carrer, l’empleat de la caixa que ha sortit a esmorzar i ja hi torna a entrar, mentre un client li fa broma fent senyal al rellotge com indicant que ho ha fet molt llarg i fa estona que l’espera. Hi ha confiança. El de la ferreteria que ha sortir només per fumar i ha coincidit amb dues noies també fumadores d’una gestoria i s’ajunten per fer la xerrada sense cap expressió de sorpresa ni salutació especial perquè repeteixen l’escena vàries vegades cada dia. Hi estan acostumats. Una dona vella, molt tortosina, ben empolainada, camina amb alguna dificultat agafada del braç d’una jove, molt sud-americana, mentre un repartidor estaciona la furgoneta en un cantó del carrer i, prescindint de la nosa que sap farà al trànsit, s’afanya a treure paquets i els entra amb la mateixa dinàmica a la farmàcia des d’on hi surt tot seguit sense dir ni adéu, contrastant amb la parsimònia que s’ho mira un jove mal vestit que demana per tercera vegada foc però ningú en porta. Els fumadors anteriors ja no hi són; no el poden ajudar. Ho farà una parella de jubilats joves que també s’han parat. Un porta papers a les mans, deu anar a fer algun encàrrec, l’altre només l’acompanya complaent amb un cigar pur a la boca. Venen d’esmorzar.

Sento cridar el meu nom. Torno a la meva realitat. Ja no em preocupava l’espera. Prefereixo la distracció de la finestra a la tortura que se’m bé a sobre, però no puc triar: sóc a la sala d’espera del meu dentista que dona a una transitada avinguda. Miranda panoràmica, deliciosa tafaneria... però s’ha acabat.

(Blog de l’Avui 6-02-09)

SIS ANYS SENSE FUM

“Avui fa sis anys que no fumo”, em deia una veu amiga. Avui és un bon dia.

Sis anys per una persona que ha estat fumadora, són molts anys i certament és per celebrar-ho. Els que no hem estat fumadors pot ser no ho entenem del tot, però els que ho han estat i s’ho han deixat, saben perfectament del que parlo i del valor que té poder explicar, confirmar i ratificar, desprès de sis anys, que ja no es fuma, malgrat la seva salut, la seva pell, els seus pulmons i el sabor i l’olor recuperats els ho recorden cada dia.

Tots estem envoltats de fumadors i coneixem la seva problemàtica i la que ens causen als que els acompanyem i també, ho confesso perquè de vegades ho envejo, el plaer que gaudeixen al delectar o assaborir una cigarreta desprès d’un cafè, d’una bona menjada, d’una reunió tensa, d’una discussió acalorada o simplement per compartir una bona companyia o, tot i que ho entenc menys, simplement després d’una altra cigarreta.

He conegut gent que s’ho ha deixat i n’he conegut que els ha costat mitja vida i d’altres que no se n’han sortit i alguns que, després de moltes tentines hi han tornat a caure per una ximplesa, malbaratant tot l’esforç de dies, mesos o anys de sacrifici per abandonar-ho. Hi ha de tot.

En tot cas, a part de la teràpia que cada u ha necessitat per deixar-ho, que varia des del no res fins l’ajuda mèdica i psicològica, és evident que tots els que s’ho deixen necessiten cert reconeixement de la gent que els envolta. El meu ja el tenen, per ells i, egoistament, pel que em pugui afectar a mi, tot i que em preocupa poc. El meu ànim pels que s’ho han deixat i, també, pels que han pensat en fer-ho algun dia. Avui és un bon dia.

Estava pensant si la maleïda crisi no farà baixar, també, el consum de tabac. Quina feta que s’emprenyessin tots els fumadors i s’ho deixessin de cop! Fotríem un maldecap als estancs i a les tabaqueres (i què?) però entraria una injecció de liquiditat econòmica i de salut a les famílies.

Ambdues coses ens convenen. Fumadors: proveu-ho! Avui és un bon dia.

(Blog de l’Avui 4-02-09)

LA FORTALESA DE L’EBRE

Baixa ple, molt ple. No es desbordarà, del tot, perquè la confederació hidrogràfica que el controla ho administra bé i ho té molt per mà. Els desbordaments de l’Ebre, no us ho perdeu, al llarg de la història, malgrat el seu risc, han aportat extraordinària riquesa a les seves riberes, en tot el seu curs però especialment en el tram final, on els sediments han creat en els últims 300 anys un extens delta, avui cultivat i habitat. Ara, d’ençà que hi ha pantans, minva. Els sediments no baixen pel riu, es queden fent pòsit als embassaments, d’aquí que el delta està en regressió, sobre tot la part sud, la punta de la Banya. A la part nord, la punta del Fangar, encara creix minsament, a sotavent del llevant i del gregal.

Ara baixa ple. S’han de buidar embassaments per rebre aigua jove. Són dies de fortes pluges per la capçalera i de fusió de neus pirenaiques. Fa goix veure’l amb tanta potència, amb fortalesa i allà on es desbordi, malgrat rondinen els pagesos, ells saben que els hi deixarà pòsit verge, terra fèrtil que enriquirà els seus cultius. Però en hi haurà d’altres que també rondinaran, argumentant que és una llàstima que es llanci tanta aigua a la mar, com si a la mar no li fes falta, com si la Mediterrània anés sobrada de sediments i nutrients, imprescindibles per a la seva subsistència i la de la seva fauna i flora. Les avingudes de l’Ebre són glopades de vida per a la mar.

Baixa ple d’aigua, baixa ple d’energia, baixa ple de vida. La vida i l’alegria que ha donat al llarg de tants anys, esdevenint ara també recels i cobdícies, en un escenari d’escassetat d’aigua i de tensió hídrica local i global. Desperta passions. És la fortalesa de l’Ebre.

(Blog de l’Avui 31-01-09)

PER EXEMPLE

Al governador (ex) de l’estat d’Illinois no li’n quedaran més ganes. De fet servirà per a que algú es posi les barbes a remullar. Un judici polític al senat d’aquell estat l’ha destituït per corrupció i prevaricació per pretendre vendre l’ascó que deixava vacant l’Obama, mentre ell s’exhibia pels platós de televisió de Nova York explicant la seva innocència. Jo crec que més que per corrupció, l’han destituït per imbècil.

En tot cas és el vuitè governador imbècil en la història dels Estat Units que destitueixen amb un judici polític. Segurament són pocs, en tants anys, i segurament això no és més que la punta de l’iceberg de la gran corrupció que, com a tot arreu, deu haver a n’aquell país, però el que no podrem negar és l’eficàcia del sistema per la rapidesa i la manca de contemplacions i tonteries burocràtiques.

Aquí, tot cas polític, que també en hi ha molts (i també deuen ser punta d’iceberg) fa cap al poder judicial, que ja se’n cuida el poder polític i també el legislatiu de que estigui ben cardat i col·lapsat fins les selles, amb carpetes i expedients fins el sostre per a que es passin anys i panys en pressions i judicis inacabables que avorreixen fins a les ovelles per, a la fi, no aclarir un gra de sal.

És un exemple. Pot ser que anem mirant com s’ho fan. Tinc la sensació que fins i tot els ha sortit bé de preu.
(Blog de l’Avui 30-01-09)

QUI EN TÉ LA CULPA?

- Què Joan, veig que això del vent encara dura, no?
- No, Cisco, no, ja amainat i molt.
- Parlo de la polèmica, home...
- Ah, sí... això ho fan durar molt. Los hi deu convenir.
- La tele no parla d’altre. Arbres trencats, los funerals d’aquells nois, pobrets. Los mitjans s’agarren a tot per donar notícies, i si les poden fer polèmiques millor. La gent vol sang i fetge.
- Vols més polèmica que la del servei meteorològic...
- Ja ho he vist. Els hi donen la culpa per no haver avisat prou. I mira que se’n van cansar d’avisar. Fins i tot los van titllar de catastrofistes.
- No ho entenc, Cisco, després de que avisen, se’ls malda. Llenya al missatger!
- Pos molt clar, Joan. Los polítics no en volen cap de culpa i, no sé si la tenen, però la gent los ho dona tota. Com tot això, la reacció i l’actuació, ha estat un desastre, amb un munt d’imprevistos i desatencions, la gent senyala als que manen i ells (la culpa és molt lletja i ningú vol ballar amb ella) senyalen als que ho van anunciar, prevenint, però no ho van encertar prou. És de dir que no van dir exactament quans arbres caurien, quantes cases i carrers afectarien, quans postes elèctrics petarien i quans pobles es quedarien sense llum.
- Cisco!, a natros del vent mos han d’explicar poques coses, que ja vam nàixer amb el vent baix al braç.
- Sí, sí, però no es tracta d’això. La qüestió és qui en té la culpa de tot això i anar passant la pilota i fer plans, molts de plans, després que el mal ja no té remei.
- Cinta! Són per avui los cafès, que la partida no espera.

(Blog de l’Avui 28-01-09)

DUES BONES NOTÍCIES

- Hola, Joan. Em pensava que no vendries, avui...
- Xeic, Cisco, per un dia que faig tard...
- Home, tu ets molt puntual sempre. A altres llocs no ho sé, però al cafè i a la partida no acostumes a fallar...
- Calla, calla, que hem tingut un matí mogut.
- I això?
- Em donat una volta per les muntanyes i pels horts... Fa fredat!, rames trencades, olives i taronges enterra...
- Ja t’ho deia ahir. Els meus nois estan esgarrifats.
- Pos mira dins de tot porto bones notícies. Cinta!, posa’m un cafè, dona.
- Si m’has de dir que ha calmat lo vent i que ja no fa tan de fred, no cal, que ja ho sap tothom...
- No, Cisco, no et precipites. Això també és bona notícia, i et diré més: ja he vist dos ametllers florits.
- Sempre en hi ha d’atrevits... si per la Candelera torna a fer fred, los rostirà. I això és tot? T’has tornat mol romàntic ara...
- Mira, los ametllers quan esclaten em donen sensació d’esperança, que vols que et digue, però hi ha dues coses noves... bones.
- Vinga!, explica’t, que avui has fet tard i els contrincants ja estan nerviosos.
- Deixa’ls que avui tornaran a perdre.
- Però, home, Joan, conta’m.
- T’ho explico. Avui s’han aprovat per acord de govern les obres del CAP de l’Aldea i les del Campus de les Terres de l’Ebre de la Universitat Rovira i Virgili, a Tortosa...
- Això vol dir que començaran enguany...? Home ja era hora, portem un grapat d’anys amb aquestes dues històries...! Pos no he vist res per la tele...
- Jo ho veuràs, Cisco, ja ho veuràs... Això ja està aquí.
- Tenies raó. Sí que són dues bones notícies. Això de moment és feina, llocs de treball, mon gendre se n’alegrarà. Cinta! Això ho pagaran aquell parell que, avui, tornaran a perdre la partida...

(Blog de l’Avui 27-01-09)

MOLT DE VENT

- Buai, Cisco. No pensava veure’t per aquí. No et fa temor el temps, eh?
- Home, ja no fa el fred de dies enrere. Això és més suportable.
- No, home, ho dic pel vent.
- Això és un altra cosa. Però aquí, ja ho saps, lo vent de dalt és com de casa.
- Sí, sí, però emprenya, eh? Més amunt: desgràcies.
- Ho he vist a la tele. Arbres arrancats pels carrers i pel damunt de les cases, accidents mortals... Mala peça al teler. Cinta!, farem un tallat avui.
- Home aquí hi estem més avesats. Lo mestral s’hi encrueleix com la tramuntana al nord i, de mal, sempre acaba fent-ne.
- No m’ho digues que vinc del tros i hi ha una solada d’olives que fa temor de veure.
- Que no les havien plegat, los nois...?
- Encara no han acabat, home. No veus que van tan barates, pos no portaven presa. La subvenció igual la cobraran... Ara els ho tocarà plegar d’enterra i més grau... sempre plou sobre mullat.
- Ah!, pos de taronges no n’ha quedat cap als arbres...
- Ja ho sé, però no té comparació amb la malesa que ha fet més amunt. Allà no hi pensen amb el vent quan fan alguna instal·lació, quasi et diria que ni els arbres hi estan preparats.
- Ni el govern, Cisco, que en tanta prevenció els ha agafat a tos en les calces a les mans.
- Sí, sí. Ho va dir la tele i ni la gent en fa cas, ni el govern se’n surt. Quan hi ha tan de mal... malament per a tots. Encara no han arreglat los estralls de la llevantada i ara la ventada.
- Enguany no mos pondran totes.
- No cap, en pondrà! Vinga escarteja la baralla que els contraris no diuen res. Només pensen en com guanyar-nos la partida.

(Blog de l’Avui 26-01-09)

112 EMERGÈNCIES 112

Sempre que he tingut una emergència he trucat al 112. Ho he fet dues vegades en veure un incendi al bosc i em van posar d’immediat amb els de protecció civil, posant-me amb els bombers per indicar-los el lloc i ho he fet en dues ocasions en trobar-me amb un accident, un de propi, i de seguida em van posar en contacte amb el metge de l’ambulància que ja venia per a que li expliqués de que es tractava i com es trobava la gent accidentada per fer-se una idea prèvia del que es trobaria en arribar al lloc del sinistre. En les quatre ocasions m’ha semblat un servei excel·lent, oportú i molt eficaç. Com a usuari n’estava satisfet.

Avui, però, m’ha fallat. Un parent meu necessitava una ambulància i atenció mèdica immediata, per valorar la crisi que patia. El parent que tenia més prop era jo, a dotze quilòmetres i, havent-me avisat, mentre em desplaçava per auxiliar-lo, he trucat al 112. Durant 20 minuts, que és el que ha durat el meu viatge fins trobar-me amb ell, ningú m’ha atès al 112 on he estat trucant pel “mans lliures” del cotxe de forma permanent des de les 08:50 fins les 09:10. M’he fet càrrec del pacient, desesperat de dolor, blanc com la paret, a crits com si anés de par, sense poder-li donar cap medicament (no sóc metge) i l’he portat a urgències a Tortosa: 20/25 minuts més de patiment. A l’hospital Verge de la Cinta l’han atès de forma diligent, com sempre. Encara bé, malgrat tot, que ha estat un còlic nefrític que et mata de dolor però no de mort (deixeu-m’ho dir així).

M’he sentit desemparat, impotent. Han estat 45 minuts angoixants. I, el pitjor: ni tan sols una trucada posterior, en cas de que estiguessin desbordats... Lamentable. De tercer món (amb tots els respectes al tercer món)

El 112, o el govern que ho gestiona, avui m’ha decebut. Em sento desprotegit. No millorem, merda! Anem a pitjor!

En faig carta oberta a la premsa.

ANEM PEL BON CAMÍ

- Cisco, com anem...?
- Bé Joan, a punt per fer el guinyot que, últimament estem arrasant.
- Home, quan t’hi fixes, mos en sortim.
- No comencem, eh? Tinguem la tarda amb pau que les últimes partides mos han sortit prou bé. Ja portem tres dies que no paguem los cafès.
- Això és lo que t’agrada a tu. Que et paguen lo cafè...
- I guanyar, Cisco. Sobre tot guanyar la partida o, sinó, per a que juguem?
- Pos home, per distraure’ns i passar la tarda.
- I per guanyar, Cisco, per guanyar i per marxar de casa...
- Pos també.
- Per cert, Cisco, sembla que això dels pous de Vinallop s’està arreglant...
- Home a Saragossa s’ha fet una cimera i l’alcalde de Tortosa diu que els ha posat firmes a tots.
- Així vols dir que ja es poden fer les expropiacions...
- Home no ho ser. Lo que sí cal és tenir la seguretat que quan baixe la merda de Flix, no hem de protegir només als de Tarragona. Los d’aquí també som fills de Déu...
- I vols dir que s’arreglarà, Cisco.
- Home, ara ja tenim president...
- Quin president...
- Obama...! que no veus la tele...?
- Home, Cisco, sí però pot ser no tant com tu, eh? Que té a veure Obama amb els pous de Vinallop i el problema de la contaminació de Flix.
- Pos home, molt clar. A la tele diuen que ara s’arreglarà tot. Que l’Obama té molta ma esquerra i sinó, mira, l’acaben de fer president i tot això dels pous de Vinallop i el merder de Flix s’està arreglant, a Gaza s’ha aturat la guerra, Guantànamo fora. D’aquí quatre dies veuràs com los hi tornen els diners a tots aquells que els va estafar el Madoff. Això s’està arreglant...
- Xeic, Cisco, quina embossada portes...!
- Buai, Joan, com pots tenir tant poca fe. Cinta! I els cafès?
- Posa-mos los cafès, Cinta i tu Cisco, descansa una mica de la tele, home.

(Blog de l’Avui, 23-01-09)

EL SOMNI

“Estic emocionat, no puc contenir les llàgrimes, fa quaranta anys que els negres anàvem a l’escola a peu, mentre els blancs ja hi anaven en cotxe i, avui, tindrem un president negre”.

Jo no veig tanta tele con en Cisco, però avui sentint aquesta frase, en directe, en boca d’un home gran, de color, pèl crespat, mentre es retransmetia l’escenari previ a presa de posició de l’Obama, m’he interessat més i m’he quedat a veure l’espectacle. Avantatges dels que tenim la tarda lliure.

Martin Luther King devia d’estar present en la ment de tota aquella multitud que esperava l’acte i les paraules messiàniques del nou “president del món” que, realment, ha estat capaç de fer realitat el somni de la raça negra americana (i també de l’africana), amb un avantatge, sobre d’altres, que també té la simpatia i també ha despertat l’esperança dels blancs (encara que no de tots).

Per cert... com deu ser que sent fill de pare negre i mare blanca, només li diuen negre?

Els americans acostumen a dir: Déu beneeixi Amèrica i s’ha dit també en l’acte d’investidura. Tan de bo que ens beneeixi a tots, que falta ens farà.

(Blog de l’Avui 20-01-09)

LA SEGONA BONA NOTÍCIA

- Cisco, bona tarda.
- Espero que sigui millor que la d’ahir...!
- Encara estàs emprenyat...? Vols dir que en hi ha per a tant?
- Home, Joan, a mi m’agrada guanyar... No és per pagar els cafès... m’agrada guanyar la partida!
- A mi també, Cisco, però sens va escapar...!
- A tu, se’t va escapar! Que no ho veies que ell tenia l’as d’oros? Per què et penses que se’l guardava?
- Ja hi tornem a ser...? És que tu ho fas tot bé..? La primera basa te la vas carregar tu.
- No estava tan clar com en l’última, Joan.
- És clar, perquè la vas fallar tu, no?
- Va! Cinta!, posa els tallats que ja mos esperen i avui serà la revenja...
- Sí deixem-ho com està. Per cert, Cisco, no em vas explicar la segona bona notícia que havies trobat i que tant t’havia satisfet, ahir?
- Sí, home. No ho vas veure a la tele? És important, eh?
- De que va? Em tens intrigat, home...
- Lo reg de la Terra Alta, Joan... s’han licitat les obres de l’àrea de la tercera bassa, entre Vilalba dels Arcs, la Fatarella i Corbera d’Ebre...
- Xeic, Cisco, això sí que és una bona notícia per començar l’any...
- Molt, Joan. Pensa que estem parlant de la transformació d’una nova àrea de reg, fins ara de secà, de més de 700 hectàrees...
- I del Canal de l’Aldea-Camarles... no n’ha sortit res?
- De moment no, però deu estar al caure, també.
- Aquesta seria massa, eh, Cisco?
- Sí, sí, deu estar al caure. També està tot molt avançat...
- Mira que si es poguessin encetar les obres enguany...
- Pos jo ho espero, eh, Joan... Seria com començar un viatge nou cap endavant. Com l’Obama, saps, amb aquell tren cap a Washington...
- Cisco...!, que tu veus molt la tele...
- Deixa, deixa, Joan, que tot això porta feina, llocs de treball, més producció, rendibilitzar més les collites...
- Sí, i estàs pensant amb el teu gendre, que és a l’atur des de fa mesos, oi?
- Pos mira, també. Tot ajuda no?
- Tan de bo. Vinga, Cisco, som hi! Avui los pelarem a n’aquell parell.
- Sí, però tu afina, eh?
- Buai! I tu què?

(Blog de l’Avui 18-01-09)

CERCANT BONES NOTÍCIES

- Cisco, com anem?
- Hola, Joan... pos mira fred, molt de fred.
- Pos sí. Suposo que és lo que toca.
- Sí, sí. Per Sant Antoni, pas de dimoni i festes a El Perelló i allí es va inventar lo “calmant”, per fer-se passar el fred les nit de festes.
- Los d’El Perelló se les saben totes.
- Sí però enguany, Déu n’hi do... fa dies que fa fred, eh? No deien que tot això s’estava escalfant...?
- Sí home. Sobre tot a l’estiu. Ja saps que la gent parla molt...
- Home, Joan, que ho diuen los científics?
- Sí, home, i la tele... Te veig content, fas bona cara.
- Pos mira s’acaba la setmana i em pensava que no trobaria cap notícia bona després de tanta crisi, atur, guerres i avions que cauen al riu... i n’he trobat dues.
- Per cert, hi ha un del meu poble que té una filla vivint a Nova York i de la finestra de casa veu el Hudson, lo riu on va caure l’avió. Està esgarrifat.
- Bé home, però no ha passat res. Un ensurt i au... jo et volia parlar de dues coses bones.
- Digues, Cisco, digues, que d’aquestes en hi ha poques.
- No, Kico, lo noi de Vallespí, aquell que entrenava el Dertusa, que torna a participar a Pirea, la cursa de gossos per la neu que tots los anys es fa als Pirineus. L’he vist a la tele, preparat, amb els 14 gossos, explicant-ho... bé m’ha fet bona impressió. Representa a les Terres de l’Ebre, per segona vegada... bé!, bé!, m’ha fet il·lusió, home, que vols que et digue?
- Molt bé, Cisco, ho trobo molt bé... però m’havies parlat de dues notícies bones... i l’altra...?
- Ja te l’explicaré demà, que mos estan esperant per fer la partida...
- Home...! M’has deixat amb la mel a la boca...!
- Això és bo, Joan. Ja et vaig dir que la mel és bona pel constipat.

(Blog de l’Avui 16-01-09)

UNA NOVA ICONA (MADOFF IV)

El gran estafador piramidal del segle XX, destapat a primers del XXI, que encara no ha anat a la presó i possiblement no hi anirà mai, esdevé una nova icona d’heroi mundial, a l’estil Pancho Villa, Che Guevara, Panxampla o Serrallonga.

La figura de Bernard Madoff, servirà en una nova pàgina web per recollir fondos destinats a organitzacions no governamentals, venent la seva figura mítica d’estafador de rics, burlador de sistemes, encantador de cobdícies i colpejador crucial de l’'establishment' capitalista, en camisetes, xapes i trastos varis.

Aquest Robin Wood del segle XX, se li va quedar una pota coixa al no haver repartit res entre els pobres del que estafava als rics i, a més a més, ha contribuït a empobrir més el món, injectant més verí a la mala gestió financera i al nefast control governamental, d’efectes globals perversos.

Per corregir-ho, ara es donarà a les ONG tot el que es recapti amb el seu bon nom, aportacions que faran els pobres, és clar, perquè cap ric perdrà el temps comprant una camiseta o una tassa de 3 ó 4 eros i, menys amb la cara d’en Madoff que els ha pelat com a conills.

Estem al davant d’una nova piràmide, amb el fantasma del pare piramidal major, Madoff, amb la diferència de que, ara, amb l’excusa de que és en benefici dels pobres, enlloc de pagar-ho els rics, volen que ho paguen altres pobres.

Dons, mira. Més de quatre hi picaran.

(Blog de l’Avui, 14-01-09)

ACORDS DE GOVERN

Els que cada dimarts seguim els Acords de Govern perquè, sobre tot, esperem alguna cosa important, per Catalunya o pel territori, ens quedem amb un pam de nas quan no trobem gaire cosa, ni gaire cosa important, especialment en les darreres setmanes, massa festives, pot ser, per prendre decisions transcendentals o, mínimament normals.

Les dues anteriors intranscendents i, en la d’avui, sense anar més lluny, només sona la derogació definitiva de la sequera (a buenas horas mangas largas) i, sense sonar gens, un pla per promoure la participació ciutadana, un tema d’escoles d’idiomes i places d’agents rurals, un assumpte d’un casal de gent gran, un altre de gossos d’assistència i la millora d’un tram d’una carretera.

Les discrepàncies entre els dos consellers, Saura, d’Interior i Nadal, de Política Territorial, sobre la velocitat nocturna, ha sonat molt avui però no ho he vist reflectit els cap acord de Govern. Són bumerangs que van i venen, sense cap profit.

No vull perdre l’esperança de veure coses importants en les properes setmanes, ni vull pensar que s’han oblidat de nosaltres.


(Blog de l’Avui 13-01-09)

MASSA TELE

- Home Cisco, que tal...? Quans dies sense veure’t!
- La grip, Joan, la grip. Mos ha deixat a tots xafats.
- També? Pos digues que hi hem passat tothom, per aquí?
- A casa tots. Primer mon gendre, que amb això de l’atur ja està prou atropellat, (gos flac tot li són puces) i després tots, ma filla, la dona, els nets i jo, pensant-me que me’n escapava, finalment també m’ha atrapat.
- Bé, però va passant no?
- Xeic, Joan, molt a poc a poc! Et deixa una tossera que Déu n’hi do.
- I els Nadals, Cisco, i el Reis, com ha anat tot?
- Home, bé... no ha estat lo d’altres anys, però bé.
- Tu i les teves borraines...
- Pos mira, la mel de les borraines mos ha salvat, saps? La mel és bona per a tot, però sobre tot per als constipats. Encara que les estubes d’eucaliptus també hi han ajudat. Natros som de remeis antics...
- Antics però bons, Cisco. Són els que no fallen mai... però no mos dius res dels Nadals i d’any nou?
- Bé, Joan, bé. Ja t’ho he dit. Però amb això dels constipats: massa tele!
- I això? Han hagut programes distrets...
- No gaire, Joan. T’ho dic jo que, al no sortir de casa, me’n he fet un fart. Repeticions, males notícies i programes de mal gust. No tenim prou amb los miserables esdeveniments reals que “Vendeplà”, al que hi estem tots abonats, amb els seus miserables esdeveniments fictícies, ens ha sumit en la misèria anímica a tothom.
- Massa tele, Cisco! Massa tele!
- Ja tens raó, Joan... I què, ja hem perdut la costum de fer la partida, o què?
- No, no. Som hi ! Estàvem esperant-te.

(Blog de l’Avui 12-01-09)

SOL SOLET, TREU EL CAPET

La fresqueta matinera d’un dia aspriu d’hivern no juga en contra d’un solet que treu el nas per quedar-s’hi. Al litoral, en aquest indret, la nevada hi ha passat de llarg contra pronòstic però la veig reposant a Caro des de la meva finestra. No sé si al massís del Montsià li ha tocat perquè un fort refredat m’ha retingut uns dies a casa i fins demà, que anuncien sol per tot el dia, no penso xafar el carrer.

No trobo, com a any nou, noves notícies. Es repeteixen les de l’any passat com l’all quan n’has menjat massa. Les de prop com la retirada dels noms i signes franquistes a Tortosa, ara ho reclama el Casal Panxampla (nom adquirit d’un bandoler d’aquests terres), en nom de la memòria històrica. A mi, deixeu-me opinar, se m’acut que els forns on cremaven els jueus quan l’holocaust no van ser eliminats precisament en nom de la memòria història que pogués explicar el que havia passat.

Les notícies de menys lluny que parlen del finançament de Catalunya i de les irrisòries exigències a ZP per a que canviï el model d’en Solbes em semblen que és com caminar a sobre d’una cinta mecànica: mínim esforç per que vegin que caminem per no moure’ns del mateix lloc. I de les llunyanes, amb la sang dels ferits de les guerres, no en vull parlar perquè les tenim tots els dies al damunt de la taula, els que tenim la mala costum de mirar les notícies mentre dinem. Tot i així no deixa de preocupar-me, malgrat sóc incapaç de posicionar-me alegrement d’una sola part. Ho sento per aquells que sofreixen: els de sempre.

El sol solet de demà, que avui ja assajava, ens ho dirà i, el dilluns, en tornarem a parlar.

(Blog de l’Avui 11-01-09)

NO, NO. NO HA NEVAT


Doncs, no. Fins ara no ha nevat. A Víctor Sorribes el corresponsal de TV3 a les Terres de l’Ebre l’han fet sortir a mig matí per la tele per justificar que sí que es complien les previsions, alarmistes, de la gran nevada a cotes baixes i fins hi tot en el litoral. Però ho feia des de Móra la Nova, Ribera d’Ebre, a quaranta quilòmetres de la costa, dient que estava nevant a Tivissa, Horta de Sant Joan, Gandesa, Falset. Es de dir: allà on neva sempre que els flocs en visiten.

La llei del pèndul. Com en les passades llevantades que van destrossar mig litoral català no hi va haver cap previsió, ara, ahir mateix, el Govern, en Saura en persona, ens advertia del mal oratge que se’ns aveïnava i, encara bé, no ha estat res. Sal escampada per carreteres que no han vist la neu, ni la veuran, que salinitza la terra i l’aigua (això ens ho explicaran els ecologistes que avui ens governen quan siguin a l’oposició) i hotelers emprenyats perquè se’ls hi arruixen, o fan que es quedi a casa, el pocs clients que queden.

Encara pot nevar, ja ho sé: a rogles. Tan de bo.

(Blog de l’Avui 09-01-09)

LA NEU QUE HA DE VENIR

De tots els pronòstics que es van sentint el dels constipats i les grips són els que no fallen mai. Arriben fins i tot abans d’hora i amb ganes. La neu ja no sé si arribarà, tot i que tot apunta a que també es compliran els pronòstics. A les Terres de l’Ebre no acostuma a nevar gaire, a excepció de Caro que s’alça quasi als 1.500 metres d’altitud. Normalment som nosaltres els que ens desplacem a llocs de neu per veure-la, com és el cas de tot el litoral mediterrani català. Ella ens visita molt poques vegades.

Curiosament, avui, consultant un mapa de previsió meteorològica d’un diari català de llarga tirada nacional, en tota la península ibèrica, l’únic signe de neu que hi havia estava a sobre de les terres de l’Ebre i he mirat per la finestra: feia un sol que badava les pedres.

M’ho he de creure, he pensat. La gent que fa els mapes de previsió de l’oratge no s’acostumen a presentar a les eleccions, per tant no ho fan en motius electorals, sinó de bona fe, o bonament d’acord amb la informació de que disposen, i avui en tenen abastament, per tant els hem de creure mínimament.

Més tard, al mig dia, totes les previsions anunciaven, també, neu a les Terres de l’Ebre i, efectivament, entrant a la tarda un oratget suau de llevant ennuvolava un cel blanquinós que feia aspecte de voler neva. En castellà hi ha un refrany que diu “año de nieves, año de bienes”. Sincerament, ens convé que nevi.

(Blog de l’Avui, 07-01-09)

FELIÇ ANY 2010

Sé que costa encetar l’any amb normalitat. Pot ser perquè ningú espera que sigui un any normal. Ahir, sense anar més lluny, em trobo amb un amic que feia temps que ens veiem. Té una empresa. Se li acumulen els impagats. Ens van saludar, vam fer petar la xerrada i, al acomiadar-nos, em desitja bon any 2010. Quan intento corregir-lo, dient-li que és el 2009 el que acabem d’encetar, em diu que jo ho sap i que també sap que el 2009 serà dolent. És per això que desitja que sigui bo el 2010.

Les dolentes ja les conec, per això he cercat notícies bones en el començament de l’any i no en trobo. Són escasses i tenen mala cara. Ni tan sols La Marfanta, d’en Gustau, que sempre hi va carregada, en porta gaires. No voldria ser pessimista però les espero. La grip, o un constipat fort, no ho sé, em fot de molt mal humor, però llegint a Josep Rof quan demana per enguany valor per enfrontat tantes dificultats quotidianes, tot i el malestar que em dona el meu estat gripal, penso que no té cap importància i, realment, no la té.

(Blog de l’Avui 07-01-09)

ENCETEM L’ANY

Fins que no torno a ser a casa, per mi, l’any encara no s’ha encetat. Uns dies, per canviar d’any, pels Pirineus respirant aires, no sé si més bons o més dolents, però diferents, veient gent també diferent, menjant d’una altra manera, més bé bona que dolenta (la dieta mediterrània allí no hi arriba del tot, però és igual), veient paisatges d’en somni, llegint molt poc el diari i veien poc la tele, hom és fa la idea de que el món s’ha parat (pot sé seria el moment de baixar...).

En tornar als diaris i a la tele, als carrers, persones i paisatges rutinaris, els de cada dia, amb allò i aquells que estimes, notes que tornes a estar a casa, on s’hi està molt bé, tot i que et dol que el somni s’hagi acabat i quasi te’n penedeixes de no haver baixat quan et semblava que el món s’havia parat.

I així encetem l’any, després d’una nit màgica, la de Reis, capaç de crear un parèntesi d’il·lusió i alegria que ens aïlla per una nit dels desastres de les guerres, les de sempre que mai s’acaben i de les que s’acaben de començar, de les estafes, de l’atur, dels bancs, les caixes i de les seves hipoteques i dels mals governs i d’aquells polítics que ens enganyen i ens venen que ho fan per bé nostre (el que és pitjor: hi ha gent que s’ho creu).

Demà encetarem l’any de veritat. Que sigui el que Déu vulgui i, si pot ser, que no ens vulgui molt de mal que, d’això, ja en tenim prou.
(Blog de l’Avui 05-01-09)

UN VOL PELS PIRINEUS.- Castellà de N’Hug

Qui surt de l’aigua, a l’aigua torna. És dia de tornada i, tot i ja conegut, el naixement d’un riu sempre té el seu misteri. Enlluernats pels paratges de Tosses i la Molina, per l’abundància de neu i l’esplendor d’un sol que ha acompanyat tots els dies, en arribar a un poblet més de muntanya, un auditori, pot ser amb més motivació política que no pas intenció didàctica, entretén als viatgers que volen conèixer, a Castellà de N’Hug, les fons del Llobregat i informa de temes de la història de la seva conca, abusant molt de la fotografia i d’uns paisatges i detalls de fauna i flora que, malgrat tot, sempre resulten agradables.

La baixada fins els brolls d’aigua que donen la primera vida a uns dels rius que més ha contribuït al desenvolupament de la gran àrea metropolitana de Catalunya, és suau i agradable a mesura que es va sentint la remor orquestrada per l’aigua del riu naixent. La tornada, escales amunt, és més esforçada, fa accelerar algun cort que batega més apressa i no és només, que també, per l’emoció de haver estat en un lloc excepcional.












Una passejada pel poble per acabar d’obrir l’apetit i un dinar de germanor amb uns entrants d’embotits de la terra, peus de porc amb bolets i uns iogurts d’ovella de la zona, pot servir d’acomiadament d’un vol pels Pirineus.

En arribar a Guardiola de Bergadà, el riu de cotxes que surten del túnel, et fa tornar a la realitat de l’actual civilització de presses i angúnies i, com tothom, a la cua fins tornar a l’Ebre, des d’on havien sortit.

El vol per aquelles altures ens ha proporcionat uns dies d’esbarjo i, sobre tot, tornem amb una satisfacció: l’aigua i la neu que s’acumula en aquells cims, si la sabem usar i gestionar com cal, no s’acabarà.









Al campanar de l’església de Castellà de N’Hug hi ha un rellotge de sol amb una inscripció: Sense sol no sóc res, com tu sense fe. Doncs això mateix però amb l’aigua.






(Blog de l’Avui, 04-01-09)




UN VOL PELS PIRINEUS.- Puigcerdà

Diuen que en el 1881 es parlava de la possible arribada d’un tren a Puigcerdà però que no hi arribaria fins el 1922. Hi consta en la informació turística de la vila. També he sentit a dir que els trens que avui arriben a la capital de Cerdanya triguen, des de Barcelona, el mateix que fa trenta anys. El nostre ha arribat bé, una hora després de sortir de Ribes, després de travessar un paisatge encisador vorejant riu amunt el Rigard, fins Toses, entre altes muntanyes i turons nevats.

Els esquiadors, molta gent jove, baixen en massa a la Molina, mentre el Transpirinenc ens porta fins Tor Querol una de les estacions més peculiars de la Catalunya Nord, que confesso: ho desconeixia, amb els seus tres amples de via on, deixant la ruta del Tren Groc francès per una altra ocasió, regressem a Puigcerdà, amb aquella antiga i espectacular, però també maltractada estació ferroviària, per passar-hi el dia.

S’agraeix la novetat dels elevadors mecànics que et situen, en uns instants i sense cap esforç, al cim del poble enfront la Casa de la Vila on et faciliten un itinerari turístic, amb una ruta de petjades culturals per tota la població que fa que la visita sigui fructuosa remarcant, inevitablement, l’alt l’ambient comercial (es nota que corre el diner, malgrat la crisi), l’Estany, gelat en aquesta època i el balcó d’enfront l’Ajuntament on es divisa a la perfecció l’esplanada de la Cerdanya.

Hem vist el monument a Josep Cabrinetty, llibertador de Puigcerdà del setge carlí, a la seva plaça i, La Capella gòtica de la Mare de Déu de gràcia, les muralles i els convents del Sagrat Cor i de Sant Domènech s’han quedat per un alta ocasió, amb més temps i més graus de temperatura.

De tornada, el sol s’ha anat ponent només endinsar-nos novament a les altes muntanyes, amb un tren poc útil per la vida moderna i les necessitats actuals de la comarca, però adient pel passeig i l’esbarjo d’un gran lloc i d’un meravellós paisatge. La Molina, Tosses, Planoles i, després d’una hora de viatge, Ribes de Freser. Juga el Barça i, malgrat no interessar a tots però sí a la majoria, això és prioritari i requereix puntualitat.

(Blog de l’Avui 03-01-09)

UN VOL PELS PIRINEUS.- Vall de Núria

L’antic xiulet del cap de l’estació avisa de que arranca el modern tren cremallera amb distí, des de Ribes de Freser, a Vall de Núria. La naturalesa regala vistes panoràmiques excepcionals, a qualsevol època del l’any i a partir de Queralbs, des d’on ja no hi poden passar cotxes hom sent com et va introduint en un paratge de somni que et fa pensar amb els primers éssers humans privilegiats que un dia descobririen el lloc i, a més a més, el saberen valorar en la seva essència.

La neu acumulada va en augment a mesura que el trenet avança amb lentitud i seguretat, transportant-te a un paradís mai prou valorat fins que, després de mitja hora de viatge d’alta muntanya, s’obri el vall com un gran escenari blanc, ara que és hivern, i lluminós mai somniat.

La campana amb la que Sant Gil convocava als pastors, l’olla amb la que els preparava el sopar (avui tothom hi vol posar el cap) i la creu amb la que els predicava la seva fe, segueixen sent símbols vius del lloc i d’aquell a qui se li atribueix la talla de la imatge de la Verge de Núria, després de més de 1.300 anys d’haver descobert aquest paratge, malgrat la modernitat i l’activitat turística que també han contribuït a la seva permanència i a la seva continuació, interpretació, accés i difusió.

Com dol deixar el lloc i no veus el moment de marxar, de tornada, una passada per Queralbs, a mig camí entre Ribes i Vall de Núria t’ajuda a sortir més lentament d’aquell paradís, malgrat és inevitable girar-se cap enrere, per cerciorar que, tot i semblar un somni, ha estat tot realitat.

(Bolg de l’Avui 02-01-09)

UN VOL PELS PIRINEUS.- Ribes de Freser

El Rigard i el Segadell venen a engreixar les aigües del Freser confluint tots plegats a Ribes per on es passeja enriquint aquest poble al sopluig d’altes muntanyes.

És dejorn, el primer dia de l’any, i mentre salta de pedra en pedra, de roc en roc, entre còdols i graves erosionades, l’aigua del Freser provoca una remor fixa, suau, cançonera, que es pot escoltat des de qualsevol indret del poble, regalant les oïdes en uns carrers i passejos mig deserts, en el respecte dels cossos i ànimes que descansen reparant, encara, excitacions i excessos etílics i musicals de l’acomiadament d’un any dolent, ambient interromput només pel xiulet del trenet cremallera que porta gent, poca, a respirar encara més amunt, a la Vall de Núria.

Calia destinar, també, una bona estona del matí al Concert d’Any Nou de Viena, enguany dirigit pel gran mestre Daniel Barenboim que ens ha delectat amb una magnífica música dirigint a una gran orquestra i a un públic que ha estat atent a l’espectacle, al seu bon humor i també a la seva batuta per intervenir quan el mestre els donava pas.

A mig dia Ventolà pot ser un lloc bo per fer una passejada i menjar cabrit rostit al forn en seva, amb prunes, albercocs i poma de guarnició, mentre Planoles, lloc d’aranyons, pot ser el destí de la primera tarda de l’any, amb un passeig llarg entre encara restes de neu de l’última nevada. Casualment, a Planoles, em crida l’atenció un monument a Pompeu Fabra, dintre d’una finca particular. Recollida informació es tracta de la primera obra pública dedicada a la seva tasca després de 1939. Doncs sí, ja tocava.



Passat el primer dia de l’any, ja en manquen menys per a que s’acabi el 2009

(Bolg de l’Avui 02-01-09)


UN VOL PELS PIRINEUS.- Ripoll





Una mica de boira que ha escampat aviat no ha estat obstacle per a que a mig matí comencem a divisar les primeres neus, en direcció a Ribes de Freser. Un dies d’anticicló pot ser ens permetran gaudir amb més tranquil·litat d’una sana i seca frescor muntanyana, aquella que talla la cara però enforteix el cor, deixant enrere les humitats llevantines del litoral ebrenc castigat també per les últimes llevantades.

La postal insuperable de la plaça de l’Ajuntament de Ripoll amb l’imperiosa imatge del Monestir de Santa Maria de Ripoll és un lloc històric ideal per fer la primera parada i la primera visita cultural.

Les guies turístiques ens recorden la fundació de la vila a finals del segle VI, destruïda pels àrabs i reconstruïda en el segle IX en temps de Guifré el Pilós, fundador del monestir benedictí, consagrat posteriorment i dedicat a Santa Maria, recinte on hi reposa.

Un passeig per Sant Joan de les Abadesses, amb unes patates farcides de carn i gratinades al forn per dinar, en un petit restaurant de la part antiga, pot ser l’últim esgraó abans d’arribar a Ribes, on el “Caçadors” ens donarà allotjament, mentre la ràdio ens va bombardejant dels atacs i les víctimes d’Israel a la franja de Gaza i de l’explosió d’una bomba d’ETA a la seu de la televisió basca, anunciant-nos, tot i ja saber-ho de sobres, que encara no s’ha acabat l’any ni tampoc la violència que es prepara per empitjorar l’any entrant.

A punt de pondre’s els sol, en l’últim dia de l’any 2008, les neus dels Pirineus ens saluden, mentre arribem a Ribes de Freser.

(Blog de l’Avui 01-01-09)



PACTES CONTRA LA INDIVIDUALITAT I LES MENTIDES

És l’últim que escric enguany. Agraeixo la paciència dels qui m’han llegit i, disculpeu, hi tornaré l’any que ve amb una curta volada pels Pirineus però, abans i com acomiadament de l’any horrible que s’acaba, volia deixar constància d’alguna cosa bona que ens hagi deixat bon gust. No parlaré de l’Oficina Antifrau, que em sembla poc seriosa i molt demagògica, ni de la reducció de la velocitat a les entrades de Barcelona que em sembla irrisori. Tampoc parlaré de l’última burla de ZP, avui, escudat al darrere d’altres presidents d’autonomies, per contrarestar la poca força unitària que hem mostrat des de Catalunya pel finançament. Una altra vegada Catalunya s’ha partit la cara, se'n beneficiaran les altres autonomies i a nosaltres, tots plegats, ens donaran el cul. Ho podria fer sobre l’alliberació d’Íngrid Betancourt que em va semblar una gran bona nova, però ho faré amb referència a uns pactes polítics, quasi desapercebuts, contra la individualitat partidista.

És poc comú, i no hi estem acostumats, als acords entre qui ostenta el poder i qui està a l’oposició. Aquells antics pactes de la Moncloa, imprescindibles per la futura obertura democràtica, que havia de venir, i també em ve al cap, més endavant, el Pacte de Toledo de caràcter social molt important, han quedat en la llunyania.

Tancant l’any, quedaran a Catalunya dos pactes històrics, no en recordo d’altres, que podríem anomenar d’Estat, perquè són decisions d’Estat, tot i que aquí encara no sabem si, oficialment, som ni tan sols Nació.

Es tracta del Pacte Nacional per a la Immigració i un altre d’investigació en els que s’han avingut els tres partits que governen i Convergència i Unió, des de l’oposició, i altres entitats i agents socials. Pot ser han passat desapercebuts, sense gaire transcendència, però em semblen importants, malgrat sigui misèria i companyia.

Diuen que s’està treballant amb un altre pacte per les infraestructures. Això serà més pelut, però són bones notícies i si es treballés també per unificar criteris i cercar acords en educació, salut i economia, a llarg termini, pot ser no caldria que cada govern entrant s’inventés la seva pel·lícula individual pel futur d’aquesta societat que trontolla en els fonaments perquè cada partit o grup polític, quan té l’ocasió de governar, vol aplicar la seva història particular, i individualista, lluny quasi sempre de les necessitats reals dels ciutadans que acaben desencisats d’aquells a qui han votat.

Ben vinguts els pactes d’Estat contra el partidisme i la individualitat. Un dia ho serem (Estat) i ens hem d’anar acostumant. Pot ser seríem més lliures i ens afectaria menys les mentides de ZP i el menyspreu del PP, que només està d’acord amb el PSOE quan, junts, han de fotre a Catalunya.

Bon any.

(Blog de l’Avui 30-12-08)

ELS INNOCENTS D’AHIR I DE SEMPRE

(Foto: ebre.com.- Parc Natural del Delta)

Ahir no vaig voler escriure. Era el dia dels Sant Innocents que, ho sento, mai he entès que té a veure les innocentades, les mentides que contem, i les llufes que pengem, amb aquells xiquets, pobres “innocents”, que va pelar Herodes. I no vaig escriure perquè, enguany, aquest any tan pelut que estem tancant, ja n’ha pelat prou d’innocents i més que n’ha deixat desplomats per a que els acabi de pelar el seu successor, l’any entrant.

No volia que ningú dubtés que el que escrivia, ahir, podia ser veritat o mentida, i tampoc volia amagar-me, per estar permès el 28 de desembre, d’una mentida que la puc contar un altre dia, arriscant-me a pit obert, com toca, a ser descobert per aquells que tenen la paciència de llegir-me.

Perquè ningú pensés que era una innocentada, no volia explicar, ahir, que la platja de la Marquesa, al començament de la punta del Fangar, i la barra del Trabucador, a la punta de la Banya (estic parlant del Delta de l’Ebre, és clar) amb aquesta llevantada han sofert un atac esfereïdor, com tantes altres vegades (jo hi vaig ser i em vaig esgarrifar de veure com la mar penetra i fereix de mort el Delta) i les notícies, en els mitjans, només han fet referència als desperfectes del litoral de la Costa Brava, que jo també lamentaria si no fossin llocs envaïts egoistament a la mare naturalesa, per fer passejos, comerços o residències d’esbarjo.

No siguem innocents. La mar, quan s’emprenya diu prou i intenta tornar tota la merda que li anem tirant i intenta recuperar allò que l’home li ha sostret.

(Blog de l’Avui 29-12-08)

LES ÚLTIMES BORRAINES

- Que, Cisco, com ha anat tot això dels Nadals?
- Bé, Joan, bé. Embafats de tot, tal com teníem previst, de menjar, de veure, de família, d’amics...
- Bé, home. Però hi ha coses de les que val la pena embafar-se.
- Sí, home, si. Tot fos com això. Mira, he portat unes borraines que han sobrat.
- Xeic, Cisco, tu i les borraines...
- Home. Joan, això no és com los torrons i els pastissets que es poden desar i guardar per menjar-te’ls molts dies després, ja desembafats. Les borraines s’han de menjar, no es poden guardar tant. Després de fer la partida, mos les menjarem i farem una copeta de vi ranci.
- Ben pensat, Cisco, que no estem per llançar res. Lo que es llança es perd i no serveix per ningú. Ni el temps s’ha de perdre.
- Per cert, Joan, parlant de perdre el temps, qui no ha degut menjar ni borraines, ni torrons és en ZP, que la tele diu que s’ha passat los Nadals entabanant a tots los barons, i alguna baronessa, marejant la perdiu per solucionat el finançament de Catalunya. Com és que li pega tantes voltes?
- Home, Cisco, mentre volta no s’atura i com tots lo miren de reüll... per arribar a Catalunya, fa la volta per València, Andalusia, Extremadura i Galícia, els va entabanant a tots i després mos fotrà a natros.
- Ai!, Joan. En lo mentider que és, a tots plegats, mos fotrà. Ja ho veig. No xalarem...!
- No gens, xalarem, Cisco. Acaba’t lo tallat i emprenem la partida que les borraines mos esperen.
- Xeic, xeic. I no estar mai tranquils, eh? Cita!, cobra’t los tallats...
- No, no. Deixeu, que tu has portat les borraines. Ja ho pagaran els que perdin lo guinyot.
- I si perdem natros?
- Calla, calla. Home de poca fe.

(Blog de l’Avui, 27-12-08)

NADAL I SANT ESTEVE

Per ells no és festa. Ja no és Nadal. Ho sento, nosaltres ho fem més llarg, pot ser massa, ens agrada embafar-nos, però és la tradició. El amics de fora de Catalunya en qui he parlat avui, això de Nadal ja ho tenen superat, ja els hi ha passat. Llàstima! Malgrat tot celebro que encara hagin acceptat la meva felicitació.

Altres encara no els hi ha arribat. Ni la felicitació ni el Nadal. Ho comentàvem en una reunió nadalenca d’amics ahir a la nit. Bé, sí els hi ha arribat el Nadal però, diríem, els hi ha passat per alt. Les cues que s’estan fent al repartiment d’aliments de Càritas a l’Aldea i a Amposta, que coneixem, són esglaiadores. Cues llargues, cares llargues i ulls grossos, oberts i expectants de que no s’acabi el menjar que estant repartint abans de que els hi toqui el torn.

Això fa mesos que va. No és qüestió de Nadal. Era abans de Nadal i ho serà desprès, agreujat superlativament amb la crisi, aquella que ja toca a la butxaca i a l’estomac de molta gent. Fa fredat.

Els Nadals i la crisi, cal tenir-ho en compte, com tot, no és igual per tothom.


(Blog de l’Avui 26-12-08)

ÉS NADAL

Avui tothom fa festa o, si més no, fa coses ben diferents d’altres dies i, fins i tot d’altres dies festiu. Abans no sortien ni els diaris. Avui no ho sé perquè amb això d’Internet ens ha canviat, i accelerat tant la vida que coses d’ahir ens semblen ancestrals. Sense anar més lluny, el sopar familiar d’aquest passat vespre l’hem pogut compartir amb ma filla des de la seva cuina, en directe, mentre feia el seu sopar, des de la seva casa a Nova York. Nosaltres sopant i ella farcint un pollastre i preparant els canalons, mentre esperava els invitats i el seu marit que tornés de la feina, mentre anava recavant informació complementària a sa mare i a sa iaia, sobre la feina que estava fent, temps de cocció, espècies a afegir...

Finalment, després de mostrar-nos, per la càmera, el pollastre rosat i els canalons gratinats, requerint el vistiplau final de les que, des d’ací, l’havien assessorat, abans de que els seus comensals es posessin a la taula, nosaltres fèiem l’últim brindis que el compatíem amb el seu primer. Ells a sopar i nosaltres a dormir, amb aquells desitjos de benestar, entre tots plegats, que no s’acaben mai.

És Nadal, però no puc deixar de llegir i escriure, si més una petita estona i deixar en l’aire una forta abraçada per tothom i, especialment, amb aquells que tenen la paciència de llegir-me. Que també és prou sacrifici.

Bons Nadals.

(Blog de l’Avui 25-12-08

“THE ECONOMIST” parla molt

- Que fem, Cisco?
- Hola, Joan... esperant-te.
- Ja has demanat?
- Sí. La Cinta m’està fent un tallat...
- Cinta! Un altre per a mi.
- Que...? Demà borraines, no?
- Home, Joan, i una mica de torró, també, no?
- Ah, no ho sé. Et veig tant pessimista últimament.
- Home..., torró, cava... hem de celebrar els Nadals... Ja tenim les olives plegades i mig cobrades... són dies d’alegria...
- Sí home sí, i la setmana que bé, any nou...
- Sí, sí. Serà l’any de la separació...
- De la separació, Cisco? Que passa? Que vos divorcieu...?
- No home no. Natros no, que som antics. Mos hem de separa d’Espanya.
- L’any que bé...? Que dius ara, Cisco?
- Que no has vist la tele...? Ho diuen los de l’”The Economist”... I si ho diu la tele i “The Economist”, un dels diaris més prestigiosos del món... això ja està aquí.
- Va, home va! No tindrem tanta sort, Cisco. Això d’Espanya va per a llarg...
- Buai, Joan, pos a qui hem de fer cas?
- No ho sé, Cisco, però amb això, ni a la tele ni al prestigiós diari que, si tots els estudis que publica són tan afinats com aquest, em penso que ja no és tant prestigiós com diuen. De casa seua pot ser en sap alguna cosa, però de la nostra no en sap res.
- Xeic, Joan, no te’n pots fiar de ningú, eh? Ja no sabem a qui hem de fer cas.
- Deixa-ho anar, Cisco. Los hi deu convenir explicar-ho així.
- Sí, segur que li convé a algú. Anem a fer la partida que demà és Nadal i no jugarem.
- I això...?
- Home, Joan, són dies de menjar, família...
- Buai!, Cisco... tot embafa, eh?

(Blog de l’Avui 24-12-08)

LA INDIVIDUALITAT (III)
PA PER AVUI I FAM PER DEMÀ

També la pateixen els governants. Individualisme, feina a curt termini, rendiments ràpids que satisfacin l’ego. I la pateixen els governs perquè depenen dels partits polítics, gestors del món democràtic, per les seves individualitats personals i també partidistes, que es ceguen enfront l’interès públic global per al que estan cridats. Hem vist un PP votant en contra de l’entrada a l’OTAN perquè ho proposava un PSOE que havia canviat de parer o una ERC votant NO en el referèndum de l’Estatut, perquè ho proposaven d’altres, per diferenciar-se o no sé per què.

La pateixen els governs en mans dels partits que manen amb el seu centralisme i amb el seu egoisme vers els vots a aconseguir, mantenir, augmentar i, sobre tot, en la seva obsessió pel desgast del contrari fins l’extrem de perjudicar la seva pròpia gestió governamental, malgrat haver-hi de ser beneficiaris tots plegats. Hem vist com tracten algunes administracions centrals, per exemple, a ajuntaments de diferent color polític. I hem vist, per exemple, com un nou govern entra a la Moncloa i es troba els ordinadors vuits perquè el sortint és d’un altre color. Ara expliquen que ho va fer José-Mª Aznar, però no se’n recorden que també ho va fer Felipe González. Com si els ordinadors i tot el sistema fos d’ells o dels seus partits, obviant que ho hem pagat entre tots i la informació esborrada servia per governar-nos a tots, no només als seus partidaris. Egoisme ferotge i manca de sentit del servei públic i, per contra, desgast del sistema desencisant a propis i estranys. La successió de governs democràtics, segurament per l’individualisme i interès partidari, atès que ells són els legisladors, no està ben regulada però, a més amés, falta vergonya i sentit comú.

I la pateix la Unió europea quan la individualitat dels governs que la formen són incapaços de posar-se d’acord per solucionar la unió política, malgrat s’ha fet el gran esforç per la unió econòmica. Hem vist, tot i així, un gran egoisme i una perversa individualitat a l’hora de solucionar el conflicte dels Balcans o els problemes financers, com a conseqüència d’una nefasta gestió egoista que ningú dels que cobren del poble ha estat capaç de controlar, tot i sent, ara més que mai, una problema global.

Ho deixo. Els egoistes i els individualistes, a càrrec de l’herald públic, i en detriment de qui els paga i els escull, em tenen esgotat.

(Blog de l’Avui, 23-12-08)

LA INDIVIDUALITAT (II)
PA PER AVUI I FAM PER DEMÀ


Parlàvem de la individualitat i de la pressa pels resultats a curt termini, del lucre immediat i del gaudir-ho ara i aquí. Parlàvem de pa per avui, però fam per demà i com la crisi global, uns Nadals difícils, escàndols financers excepcionals i el desencís pels dirigents ens porta a reflexionar més lluny del que caldria, sobre tot perquè ens afecta directament a la butxaca i al plat que hem de posar cada dia a la taula.

És la individualitat que pateixen les empreses, dèiem, i també les entitats financeres, maquinària pesada, antigament corredora de fons per excel·lència, creadora d’ofici, de cultura bancària que ha d’administrar, recollint en cascada minúscules partícules de diners dels estalviadors escampades pel món (ha estat el seu ofici més digne), espargint-los novament en la globalitat de l’altre món productiu i inversor, però que, actualment, prefereixen invertir-ho en el “pelotazo”, cercant els guanys ràpids i, de vegades suïcides. Hem vist, és la moda, entitats de crèdit despersonalitzant l’atenció als seus clients (eliminant aquella cultura ancestral d’atenció personalitzada de que havien fet gala i motius de competència) i embrancant-se en ingenis financers, malversant els fons dels seus estalviadors, als que després, damnificats, no poden atendre.

Hem vist entitats financeres oferint desmesuradament crèdits fàcils de tots tipus, sense cap rigor, volent sucar del guany diari, com si el món s’acabés, prescindint d’aquella cultura ancestral que han deixat perdre, i, després de picar-se els dits, hem vist com s’han retirat inconscientment, tancant l’aixeta a tothom, al veure’s embolicats en afers en el que, ni els empresaris ni els particulars, que són els perjudicats, en tinguin res a veure.

I els governs? També pateixen del mateix mal. Individualisme, feina a curt termini, rendiment ràpids que satisfacin l’ego...

En parlem demà.

(Blog de l’Avui 21-12-08)

LA INDIVIDUALITAT (I)
PA PER AVUI I FAM PER DEMÀ


La individualitat, un dels antics mals del món, i la pressa pels resultats a curt termini, el lucre immediat, el gaudir-ho ara i aquí, és un dels defectes del món occidental. Pa per avui, però fam per demà.

La barreja d’una crisi global, d’uns Nadals difícils, dels fraus financers i del desencís, pels mals resultats, amb els actuals dirigents polítics i socials, m’és igual, ens porta a reflexionar pot ser més lluny del que altrament haguéssim pogut pensar, especialment perquè, quelcom tan global, ens afecta de molt prop a la butxaca o a la feina d’algun parent molt proper sinó, de vegades, a nosaltres mateix. Ens afecta, a la fi, al parar la taula cada dia i decidir quin plat hi posem o, millor dit, que hi posem al plat.

La individualitat la pateixen les empreses quan, cercant el lucre ràpid, no creien cultura organitzativa, per manca de formació, de recerca i desenvolupament i també per manca de motivació, que a la llarga, i de vegades també a la curta, se’ls gira en contra. Es pensa amb el compte de resultats de l’any i no pas en el dels propers anys. Es cerquen lucres immediats, a curt termini a càrrec, si pot ser, d’un col·lectiu de baix cost que es substituirà, deslocalitzant-se, el món és molt gran, quan es faci més car allà en el lloc d’establiment actual.

Sé que és molt antiga, anem més avall, la figura de l’aprenent que començava escombrant i, fent ofici, tenia la possibilitat d’aprendre i arribar un dia a president de la companyia, però segur que sense tanta pressa i amb tècniques més modernes de formació, a tenor dels temps actuals, aquell camí no era equivocat. Avui els aprenents, amb tota seguretat, són gent molt preparada, universitaris, fins i tot, que no troben feina del tema que han estudiat i s’han acoblat a salt de mata on bonament han pogut, per motius econòmics o simplement per supervivència.

I les entitats financeres? També pateixen del mateix mal.

Em parlem demà.

(Blog de l’Avui, 20-12-08)

BARALLES DE BON ROTLLO


- Que fas Cisco?
- Hola, Joan. Aquí, esperant fer colla per fer el guinyot.
- Quina rutina, no? Cinta!, posa’m un tallat.
- Buai, deixa, deixa. Pitjor era quan havíem d’ajupir el llom.
- També era una rutina, Cisco.
- Sí Joan, però molt pesada, eh?
- Ni que ho digues.
- Per cert, parlant de rutina. Avui al Parlament CIU i els socialistes s’han estovat fort, no?
- No ho crec pas. He jo ha vist a Mas i Montilla, prenent cava més amics que mai.
- A on?, si s’han matat...
- Xeic, a la tele. Mira que he pensat: bona harmonia, bon rotllo...
- Pos xiquet, hem degut de veure una tele diferent, perquè tu els has vist amics i jo quasi fotent-se bastó.
- Saps què? Amb tot això de Madrid i els pressupostos, com en tantes coses, mos enganyen una mica a tots. Els socialistes catalans allà hi han votat a favor, els de CIU volien que tots els grups catalans anessin a una, els socialistes allà estan per allò i, a la fi, cada u ha anat per ell, Catalunya esperant amb la boca oberta, l’opció catalana cada vegada més dèbil, s’han dit lo nom del bacó i han brindat amb cava. Tu creus que estan les coses com per brindar amb cava.
- Home, Joan, ells sí que encara no estan a l’atur. De moment no es diu res de cap ERO al Parlament i tot això. Jo crec que és per celebrar-ho. Estan contents.
- Ja estàs pensant en ton gendre que ja porta més d’un mes aturat...
- Pos sí, Joan, m’ha passat pel cap. No ho puc evitar. Amb ell no li vindrà gens bé això de brindar en cava.

(Blog de l’Avui 19-12-08)

LOS VIGILANTS (MADOFF III)


- Xeic, Joan, no me’n puc avenir.
- I això?
- Home, tot això del Madoff.
- Ah!, encara li dones voltes?
- Home, és que ara estic pensant en qui ho devia vigilar, tot això, tant llarg i tant gros.
- Pos jo ho tinc clar, Cisco: ningú.
- No pot ser home. I els polítics, els que manen, els que governen, que en diuen?
- Pos no res. Muts com a titots i, com a molt, fent promeses de que, ara, ho vigilaran més.
- Xeic, Joan, això, si no fos per la desgràcia que representa per el món financer, quasi fa riure, no?
- Sense el “quasi”, Cisco, sense el “quasi”... Ara surt un legislador d’afers financers del Congrés dels Estats Units, president d’un comitè del Mercat de Capitals de la Cambra, dient, sense que li caigui la cara de vergonya, que quan s’obri la propera sessió del Congrés, el mes que ve, per tant l’any que ve, los legisladors investigaran aquesta estafa i prepararan, per suposat també l’any que ve, un sistema regulatori robust, eficaç i modern per a controlar el sector financer. És com si digués: quin disgust tindré l’any que ve.
- Això està bé, veus. Ara sí que veig que va per bon camí. Aquest és valent, no li fa ni vergonya el que ha passat, se’l veu amb empenta i, l’any que ve, ho arreglarà, taparà el forat de 50 mil milions de dòlars i donarà feina a molta gent. - Si, si. No sé per què ens preocupem. Va, Cisco, mata que tens trumfo.

LOS ULLALS DEL DELTA


- Cisco, com anem...?
- Mira, Joan, prou bé.
- Home, me n’alegro, ja t’ha passat lo mal gust de boca del forat del Madoff...?
- No, no. Ni m’ho nombres, que se’m fa l’estómac agre. Ja en tornarem a parlar d’això, que serà llarg.
- Pos mira, jo també m’agradaria deixar-ho per un altre dia, perquè tenia ganes d’alguna bona nova i em penso que ja l’he trobat.
- Que vols dir...
- Pos sí, avui la Generalitat, definitivament, per Acord de Govern ha pres la decisió d’adquirir els Ullals de Baltasar per adherir-los al Parc Natural del Delta de l’Ebre.
- Si, ja ho he vist. Però la tele diu que n’ha pagat quasi 450 mil euros, eh?
- Home, Cisco, era una finca privada i tot això val diners. Són los aqüífers més importants d’aigua dolça que flueixen de la zona de recàrrega càrstica dels Ports de Tortosa-Beseit, la serra del Montsià i la de Cardó, en direcció al mar. Has de tenir en compte que per la naturalesa hidrològica i la del sòl, als Ullals s’han produït un conjunt d’ambients singulars al delta de l’Ebre i no gaire freqüents a la mediterrània occidental. Allí s’hi troben hàbitats i espècies, com els nenúfars, de gran valor reconeguts internacionalment.

- Xeic, Joan, t’ho has aprés tot i bé, eh?
- Home, Cisco, és la notícia del dia i, me sembla, que una bona notícia.
- Sí, sobretot per a Baltasar...
- Vinga, home, vinga! Baltasar és lo nom del lloc.
- Ja ho sé, home. Però la finca tindrà un amo, no? I cobrarà la venda, no?
- Home, és clar.
- Pos això: Baltasar mateix. Ara pot ser ho posarà dintre del mateix sac d’en Melcior i Gaspar i, pels Reis, ho espargiran repartint-nos-ho per a tots los ebrencs.
- Home, això tampoc no ho crec, Cisco.
- Pos per això et deia que la bona notícia, tot i sent-ho, ho era sobre tot per a Baltasar.
- Xeic, Cisco, ho emboliques tot, eh? Va!, remena les cartes, que et toca.

(Blog de l’Avui 17-12-08) (Foto: ebre.com.- Parc Natural del Delta)

MADOFF (II)

- Que dius, Cisco.
- Res, Joan... esperant fer colla per fer el guinyot.
- Xeic, pot ser tenies raó amb allò de l’estafa del Madoff...
- Com vols dir...?
- Que pot sí que mos hauríem de preocupar.
- Ja estàs pensant en que les coses no pinten bé per a que ton gendre torni a trobar feina...?
- No, home, Joan. No ho deia per això, encara que també m’ha passat pel cap.
- Ja t’ho deia jo. La tele diu que és molt fort.
- És que és esgarrifós. Diu que s’ha passat 48 anys enganyant a tothom, al mig de la plaça major, i ningú se n’adonava, mentre ell feia el Ponzi.
- Que és això del Ponzi?
- Ai!, pos senzillet, és la clàssica estafa de l’estampeta.
- Vols dir, Cisco. Vols dir que és tan senzill.
- Ja ho veus... Qui picava...? aquell que es pensava ser el més viu perquè treia més bon tipus d’interès i, el que no sabia, és que els hi pagava pràcticament amb els diners del seu mateix capital, o d’altres que també anaven picant.
- Sí, sí, ja ho veig, però això no és gaire nou, oi?
- No gens, però molt gros. És més vell que l’anar a peu. Això, Joan, ja ho feia els anys vuitanta un tal Pepe, lo del Popular, director d’un banc que no hagués volgut nombrar. Lo que passa és que allò, sent gros i lleig, eren quantitats irrisòries al costat del tal Madoff. A Pepe no el van poder fotre a la presó perquè no l’han pogut trobar mai però, lo banc, va pagar i a tornar-hi... però aquí no pagarà ningú, és un forat de 50 mil milions de dòlars que ningú taparà...!
- Sí, sí, Cisco, però Pepe s’ho feia tot sol.
- I el Madoff, no?
- Que va. Aquí al darrere hi ha molta gent, un sistema, una estructura financera al cor de les finances del món... per cert, Joan: cor tocat.
- Pos de moment només han tancat amb ell.
- Espera, espera... això només acaba de començar.
- Ja ho veig ja. Va!, Joan, anem-hi!, no hi pensem més... Los companys mos esperen per fer el guinyot. A veure si els hi guanyem la partida, mos paguen los tallats i no ho perdem tot.
(Blog de l’Avui, 15-12-08)



MADOFF (I)

- Cisco bon dia.
- Hola Joan, com anem.
- Anem...
- Et veig amoïnat...?
- Xeic m’he acollonit. La tele ha dit que estem davant de l’estafa més gran del mon i de tota la història.
- Òndia, Joan, això deu ser molt gros, no? Com si fos una guerra?
- No ho sé. Pot ser pitjor. No te n’has assabentat?
- No, de que es tracta?
- Calla, home! Allà a Nova York. A la borsa, on remenen les cireres de tots...
- Ai, Joan, no m’esglaies...
- Sí home, diu que es tracta d’un forat de 50.000 milions de dòlars. Això són mols de diners!
- Ah!, l’afer del Madoff. Ja ho vaig sentir, però no en vaig fe cas. Això és cosa de gent rica. Aquesta vegada, encara bé que no mos ha tocat als “provets”.
- Sí però vols dir que d’alguna manera no mos tocarà, així de retruc.
- A mi no. Los quatre duros que tinc los vaig posar en una entitat financera i un altre raconet, baix de la rajola.
- Sí però i la entitat financera on los ha posat...?
- Hom, Joan, això no ho sé jo. Això és cosa d’ells.
- Pos ja hi som...
- Xeix, Joan, no m’espantes. Tan tranquil que estava jo. Quan ho vaig sentir a la tele vaig pensar, mira, esta vegada els ha tocat als rics, i de fort, pos ja va bé...!
- Pos mira, no hi estigues tan tranquil que mos pot tocat a tots.
- Cinta! Posa’ns dos tallats mentre esperem als altres per fer la partida.
- No, no, Cisco. Jo prendré una camamilla...
- Pot ser jo també... Cinta!, posa dos camamilles... Joan, los de baix de rajola los dec tindre segurs.
- No ho sé Cisco, no ho sé... Hi ha tantes rates.

(Blog de l’Avui 14-12-08)


CATALUNYA RÀDIO

No em distrau, no m’informa, no em satisfà. Saps, passa com quan demanes un cafè i no te l’encerten. Pos igual. No saps si el problema és el cafè, una altra marca de l’habitual, massa torrat, aigualit o no hi has posat el sucre que toca. Alguna cosa passa, perquè aquell cafè no et satisfà, no t’ompli i et venen ganes de fer-ne un altre, però en un altre lloc.

M’emprenya perquè me la sentia molt meua. M’enganxava l’estil. La necessitava. Quan anava en cotxe, no sabia viure sense ella. Amb el Basses, com si fos un més de casa. Com si ens coneguéssim de tota la vida. Ara, sincerament, després de tants anys en termes de ràdio l’enyoro. No sé si el problema és una altra marca de l’habitual, poc torrat, aigualit o té el sucre que toca. No em satisfà, no m’ompli i, com me’n venen ganes, estic en un altre lloc.

Els de Racc 1 no ho fan malament.

(Blog de l’Avui 12-12-08)




UNA GUERRA PERDUDA

- Xeic, Joan, bones borraines, eh?
- Sí, sí, la meua dona les fa bones. Mira, fa Nadal.
- Ja fa bé, ja. És una forma de fer Nadals, com sempre, però no tan cars.
- Ho dius per l’oli barato i la mel poc cara, Cisco?
- No, home. Són menjars de quan teníem pocs diners i quasi no mos arribaven ni per a torrons.
- Pos mira que els torrons és mel i ametlla...
- Sí, home, però les ametlles sempre han valgut dinerets, si més no per al consumidor i, los torrons, s’han fet massa famosos i la fama porta molts de diners enterrivolta.
- Tan de bo que les borraines no es facin famoses i les haguem de pagar cares.
- Home, no ho sé, eh? Agraden a molta gent.
- Sí, ja ho sé, però fora d’aquí són poc conegudes i no es comercialitzen.
- I això és bo ho dolent?
- No ho sé, de moment no surten a la tele, les fem a casa i com no contem la mà d’obra...
- La gen només les coneix per allò de l’“aigua de borraines”.
- Xeic, ara que dius aigua de borraines i la tele... lo que pot ser s’acabarà com l’aigua de borraines és lo de l’Afganistan.. diu que els talibans tornen a tenir més del 70% del territori dominat.
- Això ho has vist a la tele, Joan?
- Sí, sí. Allò és una guerra.
- No home, no. No pot ser una guerra per què hi tenim soldats espanyols i no van anar a fer-hi la guerra, allà. La tele va dir que eren forces de pau.
- Mira no ho sé. Jo tinc la sensació de que és una guerra i de que està ben perduda. La tele que digue el que vulgue. A mi em diu lo cor que aquells soldats no passaran bons Nadals.
- Buai, Joan, encara mos faran mal les borraines!
- No home, no. Menja! I fes un traguet d’anís... Això ho hem de passar entre tots.

(Blog de l’Avui 10-12-08)


A L’OLI TAMBÉ?

- Què Cisco, com es presenten los Nadals...?
- Home, Joan, per natros bé, que estem jubilats i ja mos han pagat lo doble al novembre... però pot ser en hi ha d’altres que no ho tenen tan clar.
- Ja has cobrat les olives?
- Los nois, que ara ho porten tot ells. La cooperativa els ha fet un avançament i després ja veurem..?
- No ho veus clar?
- Home no molt.
- Pos heu tingut una bona collita, no?
- Sí, però els preus no són bons.
- Que dius ara? Los pagesos no esteu mai contents.
- No, home, no. És veritat. La crisi.
- Ja hi som, però si encara no s’ha venut l’oli...
- Ni el vendrem tampoc... a bon preu vull dir.
- I això, Cisco? Pos si la gent en menja tant d’oli.
- Són coses d’alts mercats, Joan.
- No ho entenc. Com vols dir d’alts mercats?
- Si, home, si. Los andalusos, que són los que més oli tenen, i altres, han degut de vendre los estocs de l’any passat perquè els bancs no els deixen diners. Bé, millor dit, no els renoven los crèdits que ja tenien per mantenir les existències i vendre més avant a més bon preu. Al amollar tant d’oli al mercat no surt lo d’enguany i han baixat los preus i, ara, no sabem a com mos liquidarà la cooperativa, però anem a la baixa...
- Xeic, complicat, oi?
- No, no, gens. Simplement més collita i menys diners. La crisi també li ha tocat l’oli.
- Xeic, no se’n escapa ningú, eh? Vinga, prova una borraina i una copeta d’anís.
- Una borraina?, si encara no és Nadal.
- És igual, però està prop. La meua dona en això de les borraines no s’encanta gens. Després als Nadals no en vol ningú. Diu que van massa farts. S’embafen, com lo mercats.
- Pos mira, si més no, farem gasto d’oli.
- I de mel, Cisco, i de mel.
- Pos també tens raó.

(Blog de l’Avui 9-12-08)











ARA SÍ, LA TARDOR SE’N VA

Aquests dies sí que fa color de tardor... d’aquella que se’n va. Grisot, indefinit, no massa fred, ni plou ni neva, les fulles groguenques ja han caigut i són pastura de la degradació natural que les portarà a ser aliment d’aquelles arrels que en primavera les van fer florir i, no ho dubtem, hi tornaran.

Els camagrocs han entrat enguany en la meva vida, com mai, però no els puc mantenir. No ho són tot en la vida. No només de camagrocs viu l’home. Les baralles inútils, però sucoses pel monument de la batalla de l’Ebre a Tortosa ens distrau, com ens distrau també l’estirada de grenyes entre la Tura, Montilla i Saura pels desafortunats incidents judicials dels Mossos. També ens emprenya.

Sembla que es tanca la compra de la finca Bombita i l’Ebre ha crescut un pelet, no perquè hagi plogut ni perquè es fonen les neus, que encara és aviat, sinó per la necessitat de netejar algues o perquè els hi deu convenir, a les elèctriques, és clar. Més espai per al Parc i més aigua sempre són bona notícia si no anessin acompanyades d’una de molt dolenta per un nou incident a la nuclear d’Ascó II (tercer en només tres setmanes). Mama por!

El temps passa i el dia de la Constitució ens adonem que han passat més de trenta anys de la mort de Franco i encara no hem arreglat tot el que ell va destorbar en quaranta i, Zapatero, en un dia tan senyalat per a la democràcia afirma que la reforma de la Constitució no és ni "imprescindible" ni "prioritària". Estaria pensant en Catalunya i els catalans?

Definitivament, la tardor se’n va: som a l’hivern.
(Blog de l’Avui 6-12-08)

MONUMENTS AMUNT, MONUMENTS AVALL

Pot ser sí que hauríem de prestar més atenció en això dels monuments. Pot ser sí que ens hauríem d’ocupar a fons sobre si hem de mantenir o eliminar el que tenim a Tortosa de la batalla de l’Ebre, per franquista o pel que sigui. Pot ser sí que la gent s’hi hauria d’implicar més. Els polítics ho fan. Com és que li prestem tan poca atenció? Al ple de l’Ajuntament de Tortosa s’han estirat les grenyes tots plegats, pobrets, trencant-se les banys per tots nosaltres, per solucionar-nos la vida debatent, ara, perquè en els últims trenta anys no els ha vingut bé, si posem o llevem monuments franquistes. I els ciutadans?

De veritat que som un desastre. Els ciutadans de peu planer, aquells que votem i decidim qui ens ha de governar i després ens oblidem fins les properes que ens tornaran a marejar, per tornar a votar, els deixem amb el cul enlaire, soletes i abandonats a la seva sort, a les seves baralles, a la solitud dels seus plens.

No els hi fem costat. Només ens preocupem per la feina dels nostres fills, de l’amenaça de l’atur, de les hipoteques que ens empaiten, del que costa arribar a fi de mes, del col·lapse de la justícia, dels preus que pugen, de la inseguretat ciutadana, de la merda d’ensenyament que tenim, de la manca de crèdit, de la immigració que ens col·lapsa les escoles i la sanitat, de les inversions que no arriben perquè a Madrid continuen contant-nos sopars de duro... i ells, pobrets, intentant distraure’ns en si conserven o tombem monuments... Som uns egoistes i uns desagraïts.

No sé si tenen la ciutadania que es mereixen. Pobres polítics... no sé ni com ens aguanten.

(Blog de l’Avui 4-12-08)

XEIC, QUIN PATIR!!


- Mal temps, eh, Cisco?
- Home, Joan, aquí no. Estes terres són un paradís. La tele diu que ha de nevar per tot i, ja veus, quin solet.
- Sí, sí, una meravella. No, ja ho deien que al litoral no mos afectaria... però, noi, no estic gens tranquil, eh?
- I això, Cisco, que et passa?
- Home, les Infantes, pobretes, que han agafat mal temps. Los toca esquiar sota zero i, ahir, allà a les dotze i mitja los va tocar plegar... veus, mira la notícia:

LES INFANTES I ELS SEUS FILLS JA ESTAN ESQUIANT TOT I LES BAIXES TEMPERATURES

Elena i Cristina desafien el temporal a Vaquèira

En realitat no se les esperava fins al pont de la Constitució, però com molts altres aficionats a l'esport d'hivern, les infantes Cristina i Elena no s'han pogut resistir a la neu acumulada durant aquests dies a Vaquèira-Beret (més d'un metre i mig i d’excel·lent qualitat) i ahir ja estaven esquiant amb les seves respectives famílies, desafiant, això sí, el temporal i les baixes temperatures, que durant tot el dia van estar per sota dels zero graus
.Divendres a la nit es va muntar el corresponent dispositiu de seguretat abans que totes dues arribessin a l'estació en cotxe, i dissabte a primera hora del matí ja van pujar a la pista amb els seus fills, el marit de Cristina, Iñaki Urdangarín, i un home amb un anorac groc que no es va separar d'Elena.
Van estar esquiant fins a les 12.30 hores aproximadament i, al comprovar que el temps fins i tot es complicava encara més, van optar finalment per anar-se'n abans a dinar. Urdangarín va passar primer a recollir la petita Irene per la guarderia. Ella és l'única dels descendents de les dues infantes que encara no s'ha posat uns esquís. El fill gran d'Elena, Froilà, va ser una vegada més el líder del grup, que com sempre va estar en tot moment supervisat per un monitor....

(EL PERIÓDICO DE CATALUÑA 30/11/2008)

- Pobres. També és mala sort...!
- Ja ho veus amb ells tampoc els hi va tot bé. Xeix, són temps dolents...
- Encara bé que s’ha pogut muntar un bon dispositiu de seguretat per si els passa alguna cosa. T’imagines en tan mal oratge... però ells, complidors de les seves obligacions, ni mal oratge ni res: allí com un clau.
- Són molt responsables. L’obligació és l’obligació.
- Estos dies diu que pujaran los altres...
- Qui?
- Lo príncep, la princesa, les xiquetes ...
- Ah! És clar, i els iaios, segurament... Home, és la família. Deu fer dies que no es veuen...
- Ai! Quin patir! Tan de bo que els hi faci bon temps i que tinguin sort..
- Això, això, pobres, que tinguin sort. Que no els passi com a mon gendre i es quedin sense feina.
- Xeic, Cisco, tu i ton gendre. No hi penses més, home...
- No puc Joan. No m’ho trec del cap.
- Va, deixa-ho anar. A la tarda t’espero per fer el guinyot, eh?

(Blog de l’Avui 30-11-08)

QUI SÓN AQUESTA GENT?

- Hola, Cisco. Fa estona que t’esperes?
- He fet dejorn, he dinat en una esgarrapada i ja sóc aquí. El dia és curt i quan es fa fosc ja vull estar a casa. Entre que fem lo cafè i la partida ja som al vespre.
- Tens raó, però això durarà poc: per Nadal pas de pardal i, fins Sant Antoni, pas de dimoni.
- Sí, fes-te el compte que ja hi som, però això dels Nadals enguany pinta malament...
- Vols dir, Cisco. Ho dius per això de que baixa el consum...?
- Per tot, home. No hi ha bon ambient, no hi ha alegria... ara diu la tele que es barallen los jutges i els mossos d’esquadra. Esta és nova, eh?
- Posa’m un cafè, Cinta!, que Cisco va avançat avui. Que hem deies dels jutges i els mossos?
- Que no ho saps? Estan a la grenya. La tele diu que els mossos filtren a l’opinió pública debilitats dels jutges, los jutges se queixen, los mossos en tenen també alguna que amagar i s’estan tirant los plats pel cap.
- Deu ser per allò d’aquella jutgessa que, diuen, es negava a bufar perquè anava carregada i els va plantar cara...
- Sí, sí, i com també estan jutjant a mossos per assumptes irregulars a les comissaries, s’ho estan tirant tot en cara. Xeic! Que no en hi ha un pam de net. Que a la gent li agrada barallar-se i ja està!
- Vols dir que si apliquessin allò de la bíblia: el que estigui net de pecat que tiri la primera pedra, en tirarien alguna...?
- No ho sé, Cisco. En tot cas, mala maror, eh! Això no portarà res bo.
- No, això no arreglarà el caos de la justícia, que és gros, no farà gens de bé al cos dels mossos, ni mos ajudarà a que mon gendre torni a trobar feina.
- Això és lo mal, això. A veure si guanyem al guinyot, que és l’única cosa bona que en traurem de tot això.
- Xeic, xeic... no m’ho acabo, però qui són aquesta gent?

(Blog de l’Avui 28-11-08)

S’HA D’ARREGLAR TOT LO DESTORBAT

- Bon solet eh?, Cisco
- Pos sí, Joan, aquí s’hi està bé. Lo sol dona bon estar. Encara calenta, però si traus lo nas pel cantó, baixa un vent que pela...
- És lo mestral que ara baixa gelat... deu nevar per dalt... és l’hivern...
- Encara bé que els nois poden anar plegant les olives...
- Que tal la collita?
- Mira, no està mal, però la tele diu que de Brucel·les han tallat les subvencions.
- Pos sí, Cisco, si més no les tallaran per als productes, però sembla que en donaran per desenvolupament, per fer estructures noves i així...
- Tot això de la Unió Europea, vols dir que mos va bé?
- Home, fins ara no anat malament, Cisco. Que no ho has notat en l’oli i en l’arròs?
- Sí però si ara s’acaba, que en farem de tot això?
- Home, les coses canvien. Ara toca ajudar a un altre sector... pot ser a una altra gent...
- Si, ara deu tocar als banquers... Aquell portuguès que surt a la tele els vol donar 200.000 milions d’euros per arreglar-ho tot.
- Qui?, Barroso?
- No ho ser. Aquell que igual parla en portuguès, que en francès o en anglès...
- Sí, home. Ara és un dels que mana, és lo president de la Comissió Europea. Bé, és una proposta. Ara cada estat s’ho ha de fer mirar, per arreglar les coses que s’han destorbat.
- I ja ho saben qui ho ha destorbat, tot això?
- Home, Cisco, suposo que una mica entre tots...
- Ah!, per això volen que ho arreglem entre tots, no?
- Més o menys.
- Així, si s’arregla, pot ser tornarà a trobar feina mon gendre no?
- No ho sé Cisco, no ho ser. A veure si hi ha sort.
- Ai!, Joan, que llarg es farà tot això. Encara bé que, aquí, careta a sol s’hi està bé.
- Farem la partideta, desprès de dinar, o què?

(Blog de l’Avui 27-11-08)

ELS COLORS DE LA LLUM













La ratlla de Sant Martí ens ha fet avui un picada d’ullet en el sentit de que no serà tan greu. Farà fred, és clar. Faltaria més. Al camp el necessitem, els pagesos la volen, fins i tot per assaonar les olives, a punt de recollir, i per posar sucre als cítrics de la campanya entrant, però els colors del l’arc iris, tots, han volgut donar matisos a la anunciada refredada que ens ve a sobre que, n’han parlat amb tanta antelació, que quasi l’hem sentit abans de que arribi. Tan de bo ens haguessin anunciat amb tanta antelació i amb tanta claredat la peluda crisi.

El mestral, aquell vent del nord-oest que entra com a cerç a les nostres terres i se’n surt con a “vent de dalt”, bufa fort perquè des de més amunt l’espentegen. Porta bufanda, boina i abric, i escalda el nas i pela les orelles. Fa també algun ruixat esporàdic, res important. Els pescadors de l’Ampolla en diuen malicia de temps. “No patiu. No plourà. Arriba eixut, emprenyat i esgotat”, diuen. Per això lo de “malicia”. La veritat és que ells en diuen “malixia”. Aquí, així, sona millor.

Adéu bolets. Ni fredolics farem! Bé, ja tocava. Tampoc cal abusar. Ja hem xalat prou... l’any que ve serà un altre any, i tan de bo sigui millor per la butxaca.

La ratlla acoloria que apareixia aquest dematí a la falda del Port se li podien contar els colors. És una senyal agraïda. És una diversificació d’aquell blancall que tant ens enlluerna. És la vida. Planta cara al fred que ve, a la peluda crisi, als polítics mentiders i als banquers “malgestors”. Redreça les persones que porten dies arrupides, aturades, sense feina, sense horitzó. Anuncia els Nadals, que pot ser també seran peluts..., no ho sé.

No pot ser cap mala notícia. Els colors de la llum són més del que sembla.
(24-11-08 Blog de l’Avui)




CAMAGROCS, AMB UN PARELL D’OUS




























No els voldria avorrir. No a vosaltres, els pocs que ens llegiu que, segur, ja n’esteu d’avorrits de la quantitat de bajanades que escrivim cada dia. Em refereixo als camagrocs. És una any de bona collita. Els rovellons i els pinetells ens han fet figa, o mitja figa, vaja, perquè després de la primera nevada, molt primerenca, sembla que s’han arrupit i els hi costa treure el nas. Estan com acollonits; se’n troben contats, els més valents. Quan vulguin tornar a sortir ja no hi seran a temps. El fred de veritat ja és aquí. Llavors farem fredolics.

Els camagrocs ens han alegrat la tardor als boletaires. El Port està generós i en presumeix en abundància. De fet tot el bosc està exuberant, verdós. Fins i tot el grèvol ha florit més aviat. Però d’aquest no n’he collit, eh? No deixen, i ho trobo bé. Allí fa més bonic que a casa. Bé, siguem sincers, a casa també queda bé, la veritat, i més ara que ve Nadal. És com un fruit prohibit: més gustós. Deixem-ho així. Són aquelles aigües de la primavera, i les de l’estiu, és clar. Avui, “sant tornem-hi”. No hi puc fer més. M’atrauen, els somnio, els oloro...

M’he fet una foto, tipus trofeu. Disculpeu. Sé que no està bé. És la temptació.

Els heu provat revolts amb un parell d’ous, així... no massa fets?

Això, això: amb un parell d’ous.

(22-11-08 Blog de l’Avui)

L’ALDEA, ESTACIÓ DE MERCADERIES

HO HEM DE CREURE, O NO?

Llegeixo al setmanari La Veu de l’Ebre, d’aquesta setmana passada, que el grup Gallardo exigeix a la Generalitat via fèrria per instal·lar-se al Polígon Catalunya Sud, indicant que ja se li ha confirmat que contarà amb aquest requisit. I dic, jo: ho hem de creure, o no?

La “Ciutat del Transport”, el “CIM de L’Ebre”, l’estació intermodal o “Logis Ebre”, com se l’ha batejat per última vegada, és el projecte tant esperat com maltractat a les Terres de l’Ebre.

A l’octubre del 2003, en un article publicat en un setmanari local, jo mateix afirmava:

...
Avui aquesta idea està molt avançada, L’Aldea pot albergar aquest nou projecte i així ho ha confirmat Antoni Lluch, president de Cimalsa, l’empresa de la Generalitat que gestiona les centrals integrades de mercaderies a Catalunya, en una exposició a l’IDECE, al davant d’empresaris, polítics i de mitjans de comunicació, sobre el Pla del Sistema Logístic i les possibilitats de les Terres de l’Ebre, parlant ja del CIM de l’Ebre i del seu emplaçament a L’Aldea.

Justament un mes desprès el govern de la Generalitat canviava de color polític i, malgrat la reclamació i la insistència del govern municipal de L’Aldea, com de sectors empresarials (Cambra de Comerç inclosa) i altres formacions polítiques, el projecte es va quedar amb allò de “ja en parlarem” amb les insinuacions corresponents, “soto voce”, de que havia estat una promesa electoral del govern de CIU, exagerada per a les Terres de l’Ebre i difícil de complir.
...

Tres anys més tard, el 4-7-06, en un article a La Veu de l’Ebre, jo, tornava a escriure:

...
El temps ha passat (estem parlant de 3 anys perduts) i l’àrea logística no s’ha desenvolupat. L’actual govern de la Generalitat que ho va parar, plega, i uns dies abans de plegar (de fet ja ha plegat, perquè està de junta gestora com el Barça) ens acaba d’anunciar que ha firmat un conveni amb Incasol, Ifercat i Cimalsa, per al desenvolupament d’una plataforma logística intermodal a les Terres de l’Ebre i que les obres podrien començar al 2008 (ara estaríem parlant de 5 anys perduts). Tot i així: ben vingut sigui.
...

Han passat més de vuit anys, sense fer res. Però res, de res...

El Grup Alfonso Gallardo, es el major productor d’acer corrugat amb instal·lacions al País Basc, Extremadura, Madrid i Astúries i segurament té molt d’interès en instal·lar-se a la mediterrània i, el Sud de Catalunya, és un punt d’alta estratègia logística. Aquí, a les Terres de l’Ebre, també ens interessa molt, però molt. Si s’haguessin fet els deures quan tocava, pot ser ara no caldria discutir si poden arribar, o no, les vies a la factoria.

Tan de bo que no s’escapi. He vist una partida als pressupostos del 2009 de 2 milions d’euros. Me sembla una misèria, sincerament...

Com voleu que no reclamen, des de l’Ebre?

(Blog de l’Avui 19-11-08)


ARREGLANT LO MÓN


- Cisco, com anem?
- Bé, Joan, esperant que es comenci el ball. La meva dona si un cap de setmana no venim a fer un ballet a la llar dels jubilats, per ella, no és cap de setmana.
- Home, va bé, distrau, fem exercici, mos relacionem, berenem... que vols més? Si els nostres avis aixequessin lo cap.
- Home, Joan, jo crec que no els hi cal aixecar el cap. Ja estan bé on són.
- Sí home, però volia dir que les coses han canviat molt des d’aleshores.
- Ja ho crec, i més que canviaran, sobre tot ara que s’han reunit tots aquells que manen per arreglar el món.
- Els G-20?
- No ho sé. Vint o vint-i-vuit... cada vegada en són més...
- Deixa’ls, home. Com més seran més riuran..
- Sí, pot ser de natros. De moment s’han fotut un bon sopar.
- Això és igual Cisco. Lo que interessa és que arreglen les coses, que estan molt malament.
- Ai!. Tremolo... Tu trobes que ho arreglaran en un sopar?
- Home, no ho sé. Han anat per això, no?
- Sí però la tele diu que, de moment, no s’esperen resultats concrets, de tot això.
- Sí, home, però ja saps lo que passa, que de moment no estan tots d’acord en lo que han de fer, després en tornaran a parlar i a poc a poc...
- Així vols dir que aquesta setmana no s’arreglarà...?
- No, home, no. Ara faran intercanvi d’opinions i, més endavant, al març o l'abril de l’any que bé, es tornaran a reunir.
- De l’any que ve!! Això està molt lluny, eh? Així vols dir que mon gendre no trobarà feina fins al març o l'abril de l’any que ve.
Ai, Cisco! Anem a fer un ballet, que les dones mos esperen, i digues-li a ton gendre que vagi buscant feina i que no badi.
- Sí, però, on?
- Anem, anem, Cisco, que les dones mos reclamen.

(Blog de l’Avui 15-11-08)

PRESSUPOSTOS

- Avui a la tele es barallaven fort, he?
- Qui es barallava, Cisco?
- Home, Joan, los de sempre... uns contra els altres.
- Bé pot ser parlaven, discutien, debatien...
- Buai, se les deien grosses... i el president del Parlament no se’l veu molt content, saps?
- Home, tot allò del cotxe li va caure molt malament. Es va disgustar molt...
- Pobre!, avui no en deixava passar ni una. Ni al Montilla... quan s’acabava el temps... timbre!
- T’ho ha degut semblar a tu, Cisco. Se’l veu bona persona.
- Sí, sí, segur, però allí la campana la toca ell.
- Ara s’estan repartint los diners per a l’any que ve.
- Home, són los pressupostos...
- Pos això, los diners que s’han de gastar l’any que ve.
- Aquí, los pagesos no vos queixareu... l’altre dia el Delegat del Govern a les Terres de l’Ebre explicava que s’invertirà molt en regadius.
- Sí, veus, això és una bona notícia. Cinquanta milions en regadius farà molt de bé a la pagesia que podrà regar terres de secà que ara estan subjectes a la inclemència de l’oratge.
- Això és bo, Cisco, i és bo per moltes raons, entre d’altres perquè augmentarem la producció al assegurar la collita cada any, més treball, més riquesa per al territori, més feina per al jovent que, si no en té, fot el camp, revalorització de les finques...
- Sí, Joan, és una bona notícia però li’n ronda alguna de no tan bona.
- I això. Cisco...
- Pos mira, primera: m’acaben de dir lo preu d’enguany de l’oli i de les olives i no m’ha agradat gens ni mica. Segona: los papers son molt soferts i aguanten tot lo que els hi poses, com per exemple els pressupostos, però després s’han de complir i, tercera: la Plataforma en Defensa de l’Ebre tot això dels regadius s’ho mira de gairó i, de gairó, es veu tot tort, saps?
- No pateixis home, deu ser per a fi de bé.
- A fi de bé? Déu faci, Joan, no mos ho juguem tot en una carta.
- No home, no. Tira, tira, que tens trumfo.
(Blog de l’Avui 14-11-08)

ACOMIADAMENTS

- Cisco, avui que hem vingut aviat, tindrem partida...
- Ja veus, Joan, hi ha més caps que barrets. Això d’haver de dinar a corre cuita per no quedar-te fora de la timba me sembla exagerat. I si mos estressem?
- Jo, a la dona ja la tinc estressada. No m’ha fotut un cop de granera de miracle. Li faig fer el dinar d’hora, per poder venir i fer la partida i la tinc de morros i, avui, que he degut de portar les olives que van plegar els nois ahir, al molí de la cooperativa, li ha tocat anar, amb ella, a buscar el netet a l’escola. No se li pot ni tocar l’orella.
- Ja ho diu la tele: “los avis estan molt ocupats” i també diu que hi ha grans acomiadaments a les fàbriques de Barcelona. La gent es veu molt emprenyada...
- Això es complica, Cisco. És que a Barcelona hi ha molta gent empleada a les fàbriques.
- Tu creus que als polítics també els acomiadaran?
- Als polítics, Cisco?
- Home, també hi ha molta gent empleada en la política...
- Sí, però són càrrecs electes, Cisco, i en democràcia tots tenen que aguantar fins que s’acabi la legislatura.
- Pobres! Que llarg se’ls farà, no? I a les fàbriques, vols dir que no en hi ha de democràcia?
- Sí, home, és clar. Bé pot ser no massa. Però no ho emboliques, home. Això és un altra cosa...
- I tots aquells que no són càrrecs electes?
- Qui vols dir, Cisco?
- Los de confiança...?
- Ah!, ja. Los càrrecs de confiança los posen los càrrecs electes per ajudar-los.
- A què?
- Home, pos a fer feina.
- Sí, però com ara en hi ha poca... la feina diu que s’acaba...
- Bé... s’ajuden uns als altres, no sé com dir-t’ho, Cisco.
- I vols dir que no n’acomiadaran cap? En hi ha molts, eh? Pot ser massa.
- I per què els han d’acomiadar, Cisco?
- Home, la tele diu que cada vegada hi ha menys feina. Los de les fàbriques i los de la construcció fan cap a l’atur, a mon gendre ja fa dies que l’han fet fora del treball... La feina es deu acabar per a tots, no?
- Home, si ho mires així... va!, remena la baralla que ja tenim parella. A veure si guanyem i els hi fem pagar el cafè.

(Blog de l’Avui 13-11-08)

LOS BARBUTS I ELS AFAITATS

- Que fas Cisco, no jugues avui?
- Calla home... he fet tard. M’he entretingut netejant los bolets que van fer els nois lo diumenge passat al Port, i quan he arribat la timba ja estava completa...
- Encara se’n fan?
- Rovellons, només mitja dotzena. Lo fred i la neu de l’altre dia ha espatllat la temporada, però han fet uns quan fredolics i un bon cistell de camagrocs.
- Encara bé... Has vist la tele? Sembla que finalment ZP, pidolant, pidolant, anirà a la cimera en los grans...
- Aquells que ho arreglen tot, oi? Si en saben tan, per què no ho arreglaven abans de que es destorbés?
- Home, Cisco, no deu ser tan fàcil...
- Pot ser no... deu estar molt apurat... veig que s’ha reunit en los barbuts i els afaitats, tots barrejats...
- Que vols dir?
- Ho he vist a la tele. Los barbuts són aquells dos, l’alt i el baixet, los dels sindicats. Diu que defensen als treballadors i tenen tanta feina que no tenen temps ni d’afaitar-se.
- I el afaitats qui són?
- Los altres. Los de la camisa blanca, corbata i algun amb tirants i tot. Aquests són los amos dels bancs i de les caixes i s’afaiten tots los dies. Tenen més temps. ZP també va afaitat. També deu tenir més temps o pot ser ho fa per que no l’afaiten.
- I..., tu que et fixen en tot, Rajoi també és barbut?
- Sí, però també l’afaitaran.
- Tot plegat, Cisco, són les consultes que fa ZP que es prepara per anar a Washington i explicar-los a n’aquella gent com ho han de fer, a la resta del món, per a que les coses vagin bé com aquí.
- Ah, però és que aquí anem bé...?
- No ho sé... mira ara n’entren dos d’afaitats. Veges si volen fer un guinyot en natros?

(11-11-08 Blog de l’Avui)

LO PRESIDENT DE TOTS

Cisco, et veig content, no?
Home, Joan, d’aquella manera.
I Això?
Diu que ja tenim president nou... no sé. Ara vorem...
Sí, però no aquí, eh? Això és als Estats Units...
Ah!... Pos la tele diu que el món ja te president i que és el president de tots...
Bé, pot ser s’exagera.
Pos xiquet, estos dies no es parla d’altre. Tots los periodistes de la tele i de la ràdio estaven allà...
I els dels diaris, Cisco.
Buai!, pos en això d’Internet, i tot això, no diuen que no cal desplaçar-se, que les notícies les tenim en directe i al instant, sense moure’ns de casa...?
Sí, home, però això era molt important i tothom hi volia ser.
Important... per a natros o per a n’ells...?
Per a tots, Cisco, per a tots...
I això, Joan, qui ho paga?
Home, una mica entre tots...
Pos pot ser no calia enviar-hi tanta gent. S’haguessin pogut posar d’acord, tots los diaris, la tele i la televisió i en uns quants, poquets, informar per a tothom...
Pos mira no se m’havia ocorregut, Cisco.
Bé..., coste i valgue, Joan. Ara ja està fet. Per cert diu que és negre...?
Sí, sí, és el primer president dels Estats Units negre.
Home, però també és blanc, no?
Com vols dir..?
Si és fill de pares, un de blanc i l’altre negre, deu ser blanc i negre...
Home, Cisco, pos no hi havia pensat... tothom diu que és negre. Ara que ho dius, pot ser sí que no és negre del tot.
Clar, home, es blanc i negre, però pot ser interessa només dir que és negre...
Segurament, Cisco, perquè tot això és cosa d’interessos. Diuen lo que més los interessa, i deu interessar dir que és negre...
Va!, deixa't de xerrameca... vas o no va?
No ho ser xiquet, avui no em van gens les cartes... per cert, Joan, tu creus que aquest president, blanc i negre, mos arreglarà això de l’aigua... los pous de Vinallop, la contaminació del riu a Flix, los problemes de les averies de les nuclears d’Ascó i Vandellòs, los canals Xerta-Sènia, l’Aldea-Camarles...
Home, no ho crec que arribi tant lluny...
Si és lo president de tots...?
Va!, tira, Cisco. Vas o no vas?
(9-11-08 Blog l’Avui)

ES DIUEN MOLTES COSES


- Joan, com portes lo dia?
- Malament, Cisco.
- I això?
- Pos ja veus, ara resulta que sí que hi ha crisi i, el mal, és que tothom en parla i, lo pitjor, que tothom la nota.
- I tu com ho notes?
- Home ho diu la tele.
- Ja, home. Però tu la notes o no?
- Sí, sí. Passen moltes coses. Los boletaires se perden pels boscos. Avui se n’ha mort un a Mosquerola. Los ossos esgarrapen als caçadors, la collita de l’arròs si es descuida es perd de tan de ploure i s’ha endarrerit molt. La verema perjudicada per les pluges, i les pomes per la pedregada, ZP desesperat perquè los americans no mos volen veure ni en pintura, los de Madrid mos volen expropiar terrenys a Vinallop per a fer pous i enviar més aigua cap a Tarragona, en l’excusa de que han d’estar preparats per si baixa riu avall tota la merda que tenen ensorrada al pantà de Flix. Si baixa tot lo que diuen, salvarem Tarragona però fondrem lo Delta i tots los conreus. Com vols que tingue un dia bo?
- Bé home, pot ser no serà tant. Mira-t’ho d’una altra manera. Lo Barça va bé, los boletaires enguany xalen de valent, fan molts de rovellons, la gasolina baixa, l’arròs enguany es pagarà un 30% més, a ZP ja li està bé perquè li agrada jugar al conte de l’enfadós i ja no el creu ni Déu, los ossos no són tan dolents i ara la busquen amb ella, perquè és una ossa, per cantar-li la cartilla, les pluges han fet millorar la collita d’olives...
- Tot això ho diu la tele?
- Sí home, i al cafè, i a la xarcuteria...
- Així deu ser veritat... I de mon fill i mon gendre, han dit alguna cosa a la tele?
- De que?
- No, que s’han quedat sense treball. Los han fet fora de la feina...
- Va, deixa-ho anar.. tira la l’as de bastos. Si més no guanyem aquesta partida i que mos paguen los cafès.

(Blog de l’Avui 25-10-08)





LES POLLES S’AMAGUEN

Les polles corren d’un lloc cap a l’altre. Se’ls hi acaba el seu gran refugi temporal que representen los camps d’arròs. Són les aus del Delta que més s’amaguen. Altres viuen amb tot descaro, amb tota llibertat, aprofitant que la maquinària de la sega de l’arròs ho revolt tot i apareix aliment fresquet, peixets, cuquets per endur-se al pap. És un any de sega endarrerida. Mos fa recordar els anys antics de sega a mà i del garbejar i batre a pota que durava fins octubre i novembre, arreplegant oratges cruels per les tempestes aleshores abundant de la tardor, lluny de les tècniques actuals d’assecatge, recollida i emmagatzematge.
Les polles d’aigua que es salvaran de la sarpa humana i dels seus depredadors naturals, pondran, covaran i la seva descendència la veurem córrer i nedar a la primavera, buscant novament lo refugi global quan creixi novament la collita de l’arròs.
No noten la crisi, no els afecta, encara, la globalització, ni les hipoteques “subprime”, però no descarto que, tard o d’hora, també ho notaran. S’ha fet tant de mal, ho han fet tan malament, ho volen reparar sense saber si els pedaços que hi posen duraran, que la malesa no es sap fins on pot arribar.
Correu polles, correu, vatros que podeu!! Que no us agafen!!

(Blog de l’Avui 15-10-08)




















LA CRISI. TOTS N’ENTENEN. TOTS EN SABEN

Tots n’entenen. Tots saben de que va. Tots aporten mil explicacions. Contínuament apareixen polítics, professors d’economia, banquers, economistes en acció i tertulians varis, explicant i discutint sobre la ferotge crisis que afecta, no a tots, però sí a una part important de la població que, única manera de notar-ho, se n’assabenten de veritat quan no poden arribar a fi de més, no poden complir amb els seus compromisos adquirits, ni amb ells mateixos, perquè no poden pagar-ho tot i, alguns, no poden pagar (comprar) ni tan sols els aliments bàsic per subsistir ell i la seva família, perquè quan se n’adonen, el seu compte corrent ja se l’han repartit, la mateixa entitat financera per cobrar-se allò que se li deu, la de la llum, la del gas, la del telèfon, la de l’assegurança, la del cotxe, la de la quota de la comunitat de veïns, la d’alguna entitat on col·labora, la de la rentadora, nevera o cuina que s’havia canviat a pagar en uns quans terminis, i un llarg etcètera. En la casa ja n’hi pensa perquè la perdrà.

De tots, los polítics que governen, i els professors d’economia, són els que més delit tenen.
Endevineu perquè? Clar. Uns per mentiders, anteposant els seus interessos electorals, predicant grans superàvits i prometent regals de 400 euros que mai beneficiaran als que més ho necessiten, fins i tot alguns ni tan sols ho rebran, i els altres per no posar les alarmes prou altes per a que tothom s’assabentés de la que venia, perquè saber-ho, ho sabien quasi tots, però com no ho dia la “tele”...

Ara és molt fàcil donar-li la culpa als bancs i caixes. Que han de fer els banc, sinó guanyar diners, i escapar-se, en de productes “trampa” nous al control del Banc d’Espanya, responsabilitat directa del govern de torn, que quan ell va (Banc d’Espanya), els altres (entitats financeres en general) ja tornen. A més a més, no els hi cal preocupar-se perquè si no se’n surten “papá Estado” els hi taparà el forat, pagant-ho de la butxaca dels mateixos contribuents i estalviadors als que no se’ls garantitza els seus estalvis. (Un dia parlarem, només, dels miseriosos 20.000 euros que es garantitza al pobre estalviador, primera columna, primera pota, primer pilar i primera sang d’una economia globalitzada que trontolla i fort. Mirarem de parlar també de qui se’n beneficia de tot això, perquè els diners hi són, no han desaparegut, eh?. En algun lloc, en alguna ma, deuen estar, oi?)

Tots n’entenen, tots en saben, tots donen mil explicacions, però la cagada és grossa i ningú ho va prevenir, ni s’hi aportar cap solució eficaç. Tot són pedaços. Los mercats són molt potents, tenen força, mouen vendavals, però són intangibles, incontrolables. És com aquell que es fot un pet i li diu a l’altre: agafa’l. És intangible, incontrolable. Hi ha qui ni pot, però com a molt te’n pots fotre un altre, però no et servirà de res i quedaràs com un bacó, però no et preocupis, hi ha molta gent que la considerem important que hi està quedant més que tu. Realment hi ha molt de bacó per quest món mundial.

(Blog de l’Avui 9-10-08)



RECLAMEM, QUE ALGUNA COSA QUEDA

Lo reclam de l’Ebre és permanent. Lo fet de tenir la sensació de que som un cul del sac, per moltes raons, entre d’altres per una falta d’autoestima i també per una actitud excessiva i molt perillosa de la cultura del NO, fa que tinguem la necessitat, per compensar-ho, de ser un reclam permanent. I fem bé, entre d’altres coses perquè qui no plora no mama i perquè també augmentem la nostra autoestima quan reclamem lo que no tenim perquè considerem que és nostre o, si més no, perquè mos toca. Tot això és molt més ample, més extens i més complex, no cregueu, i cal tractar-ho amb cura, però sense por. Jo sempre em queixo (i reclamo una altra actitud) de la parla dels nostres polítics, i d’altres que no són polítics, quan ho fan en públic o en mitjans de comunicació (ràdio i televisió), simulant o imitant la parla de més al nord, fins hi tot l’accent dels “camacus”, un dels més lletjos de Catalunya, com si tinguessin, que en tenen (això sí que és lleig i lamentable i per això em lamento), vergonya del nostre accent i de la nostra singlar forma d’enraonar. Altra cosa és, és clar, corregir barbarismes que en hi ha en totes les llengües i en tots els accents i, alguns, són fins i tot singulars i graciosos i de difícil substitució.
Tornant, però, al reclam, volia, en definitiva, significar lo positiu d’aquesta actitud permanent que ha aportat resultats gratificants a les Terres de l’Ebre que ara no podria anomenar sense deixar-me’n molts, però em sembla oportú deixar menció del Parc Natural del Delta, que ara compleix vint-i-cinc anys, l’aturada del transvasament de l’Ebre, l’establiment de la delegació del Govern de la Generalitat, malgrat de la vegueria no saben com sortir-se’n, i d’altres.
També he de dir, però, que hem perdut alguna oportunitat. Així, pos, cura amb la cultura del no! Tenim un parell de caps de golf pendents que valdria la pena parlar-ne seriosament. Altres coses pitjors s’han fet, i es fan, arreu. En qui en podríem parlar amb seriositat i objectivitat? Qui és capaç de tractar-ho amb seny?
(Blog de l'Avui 30-9-08)

S’ACABA, POS TORNEM-HI

Deixo l’Ampolla, on passo els estius. No vull que m’afecti la “depre post-vacacional” de la que tan he sentit parlar aquest final d’estiu, però tampoc vull deixar d’enyorar l’estància estiuenca, la meva gandula a l’ombra, penjada una punta d’un pi i l’altra de l’olivera, mentre els dos arbres es barallen per l’espai del carrer. Té les de perdre la pobra olivera. Lo pi és prepotent i fastuós, mentre l’olivera es deixa festejar.





Tampoc vull deixar de pensar en el meu Calypso, un petit veler que em fa passar bones estones per la mar. Ara el tnc a l'eixut. Los polps quasi m’han abandonar. L’oratge tan variat els ha fet fer viatges intermitents a la costa. Mentre fa bo s’acosten però quan noten el gregal o Tomàs Molina anuncia canvis d’oratge, perquè sempre estan a l’aguait, els hi falta temps per fugir al refugi de les profunditats on tothom hi viu. Ja tornaran, però, així que vinguin uns dies de calma. El setembre és molt llépol per tothom. Allí mos trobarem. Mentre, los bolets els substituiran en los nostres dies d’esbarjo.
A Tortosa hi passo l’hivern. Més asfalt, més ciment, menys natura, més soroll, malgrat estar a la bora del riu, però certa tranquil·litat delictiva, atenció que no es pot deixa de banda i aquelles comoditats del les ciutats o pobles grans, ja se sap.
Sé que allí lo garbí no arriba ni em portarà, com aquí, l’olor de la palla d’arròs del Delta en plena sega retardada, també per l’oratge variant, però com no està lluny ho tindrem a ma. No mos ho deixarem perdre.
He dit que no volia que m’afectés la “depre post-vacacional”. S’acaba vol dir tornem-hi.

(Blog de l’Avui, 26-9-08)



JA SÓN AQUÍ



Enguany venen primerencs. Les cames de perdiu, aquí en diem “bitxacs”, també han vingut aviat, es fan molt grosses donat que normalment peguen en menudes, i els rovellons i els pinetells, “esclata-sangs” per a valencians i mallorquins, surten sans i forts, amb color, textura i bon sabor. He vist algun fredolic, excessivament primerenc, aquí en diem “negretes”, també ha sortit ja peu de rata i molts mataparents, que només es poden menjar molt joves i recent sortits perquè sinó s’aviven de cucs i traient-los-hi la pelleta fina del damunt que amargueja. Es fan pebrassos i llores, que jo no cullo perquè no m’agraden, però encara no hem vist camagrocs, surten més endavant, i tampoc apagallums, però ja trauen los nas les llenegues, “pegaloses” per a natros, tant a les blanques com a les negres, sempre tant enganxoses com saboroses.
No veurem ceps, rossinyols, trompetes de la mort i d’altres que no surten per aquesta zona. Caro i els ports del nord de Castelló i del baix Terol han estat ben regats d’aigua de cel beneïda i els bolets, després de anys engandulits, no ho digueu a ningú, esclaten arreu com bolets que són.



Ja són aquí i ja els hem provat. Si les rosades no venen també primerenques, serà un any de bona collita.




Recordeu, recolliu i mengeu només els que conegueu. Alerta!












RIBA-ROJA, FLIX I ASCÓ, NOMÉS DEMANEN QUE NO CANVIÏ

Tornava de Barcelona. Los trens que van a Tortosa acostumen a complir els horaris. En una època desastrosa de Renfe o Adif, és igual, en el que s’enfonsaven los ciments de les estructures ferroviàries de l’entrada de Barcelona, per les obre de l’Ave i, com a conseqüència, es trencaven totes les previsions de transport i puntualitats regulars, i fins hi tot la formalitat política, jo presumia de que mai havia tingut cap incidència amb el tren i, fins llavors, el servei m’era fidel i complidor. La primera anomalia la notaria quan, per la finestreta vaig observar que entrava a Vila-seca, quan jo esperava veure Salou. De seguida vaig entendre que havia agafat, o m’havien fet pujar, a un tren errat i anava en direcció Ribera d’Ebre. Una companya de treball, havent sortit de la feina, una gran amiga, me portaria més tard a casa, havent baixat a Móra.
No hi ha mal que per bé no vingui, diu la dita, perquè vaig adonar-me, i poder conèixer, un paisatge encisador, generós que mai havia recorregut, fins El Priorat, a partir de Falset, que ja coneixia abastament.








Tot plegat m’ha vingut al pensament avui, en lo reclam, un més d’aquestes terres, dels ajuntaments de Riba-roja, Flix i Ascó per a que es restitueixi en la seua totalitat lo personal que presta els serveis ferroviaris d’aquestos tres municipis, perquè la línea pugui continuar prestant el mateix servei, no millor (fixeu-vos-hi), que ha prestat durant molts anys. I, quelcom més greu que no ajudarà a millorar el servei, el centre de comandament de la línia es traslladarà de Tarragona a Saragossa. És allò que reclamen de traspassos, però a l’inrevés.






Ja ho veieu, mentre d'altres, molts altres, en qualsevol situació reclamen millores, més bones condicions, més velocitat, més modernitat, més eficàcia, aquí mos conformem en que mos ho deixen com estava. “Mare de Déu deixeu-mos com estem”. Bé.

Si més no, reclamem, que ja és dir.

Tan s’hi val, però, Adif igual s’ho passarà pel forro.

(Blog de l’Avui 18-9-08)










JOANET, LO MEU VEÍ

Pos no, amic. Enguany no sé si farem olives, me deia Joanet tot preocupat, però com a mig conformat. I ja veurem si plegaré les garrofes… Home, Joanet…?
És el meu veí. De fet és l’amo de la finca d’oliveres on jo hi tinc la caseta de l’estiu. Li va vendre dos solars, fa més de trenta anys, a un constructor que hi faria després un parell de cases. Com ell no n’ha venut més i, a més a més, encara que volgués tampoc podria vendre per construir, per allò de la llei de costes, està massa prop de la mar, la meua casa queda dintre de la seva finca d’oliveres i garrofers. A mi me queden tres oliveres al carrer, en pla així com si diguéssim de jardí que ell plega, tots los anys. Sempre li ho recordo perquè me dol que es queden per plegar i es perdin. Lo que es perd no aprofita per ningú, deia mon iaio.
Saps que passa, continua Joanet. M’he fet vell. Quasi no puc caminar, me fan mal tots los ossos, los ronyons, no m’aguanto dret i tampoc aguanto lo sotrac del tractor. Bé de fet la meua família ja no hem deixa ni agafar-lo. Encara bé que vinc amb el cotxe i puc donar menjar als quatre animalets que em queden al corral. No res, los gossos i quatre gallines. Ous per a casa… Se perdrà tot. Los nois no volen fer de pagès… L’any passat ja vaig donar a plegar les garrofes a mitges i les olives me les plegaren uns romanesos… Ja veurem. Enguany hi ha bona collita, va ploure bé al maig, però ara mos faria falta una bona arruixada. Només fa vent de dal. Lo mestral ho seca tot, xiquet. Bé… i vatros que feu.
Pos ja veus, acabant l’estiu… uns dies més, pot ser acabarem lo setembre. Mentre guarden lo mas que se senten dir moltes coses… Calla, calla. Ja m’han entrat dues vegades a la caseta de muntanya… no sé que busquen.
Fer mal, Joanet. Fer mal.
I als xalets… tots los dies entren a un o a un altre…
Te podries endur uns buscalls d’olivera, d’aquells secs que vaig esllemenar l’any passat per si voleu fer una rostida…
Gràcies, home. Me’ls enduc. Recorda-te’n de plegar les olives de les tres oliveres meues…
(Blog de l’Avui 14-9-08)











































TOT UN CLAM

Lo Delta està canviant de color. En cada estació de l’any mos mostra un to diferent. A mesura que avança la primavera es transforma en una catifa verda que l’estiu s’encarrega de fer-la groga a mesura que l’arròs floreix, espiga i rebeca. Ara, mentre el ventet de migjorn mos atansa l’olor de palla tendra cap a l’Aldea, Camarles i l’Ampolla, a la Ràpita tot és un clam. La gent que esperava un Barça, s’ha trobat en un altre. Les figures s’han quedat a casa. Ni Sant Carles de la Ràpita, ni les mateixes Terres de l’Ebre, tenen suficient categoria per portar les primers figures. O, pot ser, no tenen la consideració dels que decideixen a Can Barça. Simplement se’n foten.
Sé, no se m’escapa, que les decisions tècniques tenen el seu fonament i, sens dubte, el seu pes i tota la raó del món. Faltaria més...! Qui som natros per reclamar atenció? Qui és l’aficionat, el pobre aficionat d’aquestes terres per, una vegada en la vida, demanar que les figures del Barça mos visiten...? Però hem de ser compressius, ho hem d’entendre: estan reservant-se per guanyar la lliga, igual que l’any passat.

















El Delta està canviant de color. Ara li toca el groc de bona collita, de recol·lecció i, per unes hores, s’ha volgut posar de blaugrana però no ha resultat. S’ha posat blanc i vermell. Molt blanc i molt vermell. Laporta ja sap que signifiquen aquests colors en futbol. Coneix perfectament los mocadors blancs i les targetes vermelles. Ha estat tot un clam.

































I SETEMBRE QUÈ?

Tinc davant de la punta del nas, la Punta del Fangar. Mentre escric em giro, de quan en quan. No sé si per veure si encara hi és o per comprovar si, després de trenta anys contemplant-la tots los dies d’estiu, encara no me n’he cansat. Confirmo agradablement que no.

Avui, aquesta tarda, lo migjorn s’ha portat bé. No bufa fort, com alguna tarda d’agost que, fins i tot violent, m’he degut de posar pantalons llargs i alguna cosa de mànigues també llargues per no retirar-me de la terrassa. Avui equilibra la temperatura mentre acaricia els cossos encara plens d’estiu. Es parla del setembre als mitjans. Cursos que es comencen, vacances que s’acaben, parelles que es separen (les estadístiques, ho diuen tots els anys, ho tenen constatat en el període de tornada de vacances) i, això sí, ara es parla molt de les “depres post vacacionals”, com si durant l’any no en tinguéssim prou. Els polítics comencen a moure la cua després d’unes vacances que els portarà, perquè suposo que no són una excepció, a una forta “depre post vacacional”, tot i que molta gent es comença a deprimir perquè tornen. De la crisi quasi no se’n parla, no volem ni pensa-hi. Que ha de passar o que mos pot portar de més setembre? A mi em porta el silenci dels coets de les extingides festes majors de l’Ampolla, Camarles i Deltebre, substituïts pels petards intermitents que espanten los pardals de l’arròs espigant. Me sembla que no faré vacances, per si de cas. Torno a mirar cap a la Punta des d’on, totes les tardes, inclòs les de setembre, surt lo migjorn. La Punta encara hi és i el migjorn encara bufa. Quina sort.
(Blog de l’Avui 3-9-08)





LOS FUMS DE L’EBRE

No és precisament d’indústries del que podem presumir a les Terres de l’Ebre. En hi ha poques, però fem molta fum. Molt soroll i poques nous. A l’Aldea, el meu poble, hi és la més gran. Una paperera antiga, avui en mans d’una multinacional important. Molta facturació, molts llocs de treball i pocs efectes col·laterals. Bé. A Tortosa en hi ha una de molt antiga, una cel·lulosa que transforma deixalla fibrosa, palla, lli, cotons en pasta de paper. Aquesta és ben fumosa però, malgrat l’escandalosa imatge de fumassa blanca sembla que només és vapor d’aigua, tot i que quan evacuen fot una pudor química infernal. Al polígon del Baix Ebre també s’hi veuen fums, en alguna indústria, però no em consta que siguen contaminants.

Tenim també, en època de moldre les olives, i després, alguna refineria de sansa que solta una fum espessa que fa por de veure i que, malgrat també diuen que només és vapor d’aigua put a oliasses i sansa, que tomba.


L’estrella, però, és la central nuclear d’Ascó. Fum per un tub, però un tub gros. Tampoc sembla que sigui contaminant, vapor d’aigua, però dels mals col·laterals que mos poden vindre n’estem esgarrifats.

Fa sis mesos que es troben partícules radioactives, segons diuen els diaris, a dojo. Tenen una proposta de sanció de més de 22 milions d’euros, per l’incident i, amb això, el govern ja paga la culpa i se sent satisfet i alliberat. Natros no. Amb aquesta i les de Vandellòs que, el diumenge passat la II també va fer fum, de valenta i de la perillosa, per l’incendi, diuen, d’unes turbines -per ells com si no fos res- mos ha de passar com en la cançó de la Trinca quan parlava de l’OTAN: cagarem tramussos. De fet em sembla que ja fa temps que en caguem, perquè de por: tota.

Lo curiós del cas és que els governs, el català i també l’espanyol, s’enfaden i els sancionen, a les companyies propietàries de les centrals. Hem canviat els termes? No hauríem de ser natros, el ciutadans, els que mos hauríem d’enfadar, criticar i sancionar als governs, si més no a les urnes? En mans de qui estem? Als governs els hi correspon controlar per a que això no passe.

Estar clar que la millor defensa és un atac. A qui sigue, però atacar: canya! La qüestió es anar rentant-se les mans i pilotes fora. I a natros qui mos protegeix? Mama por!!

(Blog de l’Avui 29-8-08)



LA VISITA D’UN AMIC

Anava, amb la seua família, a prendre el bany a Capelo, un lloc encisador, platja del Perelló que, ho comentàvem, quan te la mires amb deteniment, o simplement quan te la mires perquè llocs des d’on observar-la li’n sobren, pots pensar, tot i que les comparacions són odioses, que estàs a Grècia, Eivissa, Itàlia o a la Costa Brava, és igual. Bé, pot ser millor.


Lo petit promontori com una menuda península de roques d’arena fina compacta, capricis de la natura, amb un estret istme de set o vuit metres de llarg on, poc o molt quan hi passes t’has de banyar els peus, divideix la platja de Santa Llúcia en dues. A la dreta amb litoral ovalat, perfilat com si s’hagués dissenyat amb llapis i paper a gust del consumidor. A l’esquerra, més irregular, més encant, amb roques que despunten per dalt del nivell de l’aigua i, totes dues, amb arena gravosa que es neteja del cos amb un “sarpada”. Si t’allunyes cap a l’esquerra hi trobaràs un paisatge de roques planes, fines i també d’abruptes, bufadors que, només en una mica de gregal, activen la imaginació cap a un paisatge de ciència ficció, fins cala Moros i l’Àliga. A la part de la dreta, darrere d’un espigó novell que protegeix Santa Llúcia, no ho digueu a ningú, hi ha una petita cala a descobrir: la Buena, un racó encisador, enamora. Una recomanació..., bé, dues: per a l’aigua, ulleres i tub, i per a mirar cap en terra, ulleres de sol. Hi ha iris que no resisteixen, los colors del paisatge, pins verds, murta, garrofers, oliveres, argelagues, romaní, atzavares, cases de blanc mediterrani a les parets i teula moruna, vermella, com lo sol quan surt i terrenys de colors rojos, groguencs i emblanquits.
Lo meu amic, no s’ha pogut parar a fer una cervesa, era tard i volia fer un banyet i tornar-se’n per anar a dinar a les Cases d’Alcanar. Té bon gust, morro fi. Ho hem deixat per un altre dia, està preparant lo pregó de les festes de la Cinta a Tortosa i l’he deixar marxar. Li he dit que es relaxe, que no porte pressa, encara queda molt per fer, però ja ho farem i, si no, ja ho faran. Hem quedat que vindrà un altre dia. Ha estat una visita llampec però, malgrat tot, una visita d’un amic.
(Blog de l’Avui 26-08-08)

PAÜLS, MÚSICA I FESTES

Paüls està de festes. Festes de Sant Roc. És la seua festa major. Els seus carrers empinats, que et fan petar el cor quan els puges, contemplen impassibles com passa el temps. Pel matí los han recorregut los joves amb los bous.

La frescor d’una tarda d’agost, amb l’airet dels ports de Tortosa-Beseit, fa que l’estància sigue agradable.
Toco la banda del meu poble i, avui, fem una petita concentració de bandes, la de Paüls i la de l’Aldea. Sembla la festa del dia del jubilats perquè hi ha molta gent gran. També hi ha criatures, xiquets i xiquetes que fan companya, segurament obligatòria, als pares i als iaios i també fan exhibició de ballets típics del poble o de la zona. Gent jove, pot ser poca. Júlia, l’alcaldessa, en el seu discurs parla de benestar, de la festa, però sobre tot de la droga. Recomana als joves, que no hi són, que la rebutgen, que no en consumeixen, i els hi diu que ser consumidor de droga no significa ser progressista i a la fi mata. Recomana diàleg, als pares, als iaios, als fills, als nets.... los músics toquem,









l’airet fresquet dels ports es fa sentir i fa saltar alguna partitura, que fa gràcia als assistents i patir als que fan sonar els seus instruments. La gent aplaudeix, la placeta de l’ajuntament de Paüls està plena de gom a gom i a la fi, les dues bandes, plegades, interpreten “El Camí de San Roc”, una sardana del poble. La gent s’aixeca, fa petar les mans i les muntanyes se’n fan ressò.

TORNEN LES BARQUES

Veig les barques de l’Ampolla com tornen a port, són quarts de quatre de la tarda, les acompanyen un vol de gavines per la popa encebades per les deixalles de la pesca que, de tornada, mentre el patró posa proa cap a casa, la resta de la tripulació va netejant i tirant-ho a la mar. Alguna peça ni tan sols toca a l’aigua perquè, pràctica diària i instint ancestral, les gavines ho agafen al vol. Avui tornen de cara al vent de dalt, proa al mestral. Ha canviat lo temps. Les calors fortes s’han esvaït, ha entrat una ressaca de gregal que, encara que suau, ha bufat tota la nit enterbolint les aigües costaneres, mala jugada pels quatre aficionats que cabussegen pels matins a la caça dels polps, caixetes o crans peluts i malestar per a les barques de pesca que han sortit a la mar capotejant tot el matí.
Lo vigia del Fangar, però, alt con un gegant blanc, amb aquella cinta vermella al front per la suor de la calor del migdia, tot i apagat se les mira silenciós, impassible i satisfet perquè les veu tornar salves i estalvis a casa. De matinada, quan es feien a la mar, els hi feia guinyades intermitents amb lo llum, salutacions d’alerta i desitjos de bon dia, per a que comencessin bé la jornada marinera, bordejant amb cura la punta del Diamant, aquella part més ampla, la de les dunes, de la punta del Fangar.
Ahir vam “contar” poc, m’explicava un pescador mentre repartia les “parts”. Poc peix i poc preu... Deu ser la maleïda crisi, li excusava jo. Natros sempre hi estem en crisi, me contestava així com a malhumorat. Quan no són lo preu del gasoli, les averies o les enganxades, ho són l’escassetat de captures o les subhastes miserioses...
Los pescadors són com los pagesos. Sempre es queixen, però jo sé que tenen raó. Veurem com “contaran” avui.
(Blog de l’Avui 14-8-08)

BOMBITA, UNA BOMBA AL DELTA

Segurament que m’equivoco al criticar-ho però, xiquets, no m’agrada gens la maniobra de que la finca Bombita es vengue a l’Estat. I dic que m’equivoco, segur, perquè raons d’estat o d’interès públic segurament que hi són i tindran lo seu pes. La prova és que ja fa molts anys que s’hi va al darrere d‘aquesta adquisició, per motius de justícia social i ecològica que, amb tota seguretat, la majoria no entenem.
Però tinc molts de recels. Primer, el fet de que la bassa del Canal Vell s’hagi quedat en mans privades allà pels anys seixanta, maniobra que no conec però de caire raríssim, així com lo que s’explica de la dessecació, des d’aleshores, de part de les basses naturals. En segon lloc la suposada panacea que això representa per a la salvació del Delta, “un pas més per desencallar el projecte de lluita contra la regressió de la badia del Fangar” (sic). Jo hi visc prop i encara no conec cap “pas” que s’hagi fet en los últims anys per parar la regressió del Delta, amb els maltractats consorcis que hem tingut en els últims anys a partir del Pla Hidrològic Nacional i, especialment, en los treballs que s’havien d’encetar com actuacions d’interès públic i declarades d’orde prioritari i urgent en la Llei 11/2005 que modifica la 10/2001. És lo nou “Pla Integral de Protecció del Delta (PIPDE) que ningú coneix què està fent, perquè pot ser no fa res, malgrat al 2005 la Generalitat i l’Estat signaren un protocol per desenvolupar-lo. En tercer lloc, quelcom més senzill, si s’ha d’eliminar les actuals àrees conreades, arròs, i hem de tornar a tenir senillars, a mi, que no n’entenc, me sembla un retrocés considerable en el temps. L’arròs és, amb tota seguretat, lo cultiu que millor contribueix al sistema mediambiental d’aquest paratge. I en quart lloc, per acabar, estem parlant d’una inversió de deu milions d’euros. Esgarrifa’t, l’aportació de l’herald públic, és de dir, de tots natros. Me s’han posat los pels de punta. Ara sí que veig que es comença a invertir per a controlar la regressió del Delta (me’n foto). I del que no vull parlar, perquè l’article me se faria massa llarg, però sobre tot perquè em fa vergonya, és del lucre greixós i embafador dels intermediaris de l’operació. Aquesta n’és un altra. No puc continuar escrivint. Les mans se me n’han anat al cap. (12-08-08)

LES NOTÍCIES DE L'ESTIU, LES VACANCES... LA FUM

L’estiu no és bo per a les notícies. Les vacances en fan trontollar la qualitat i la quantitat de la mateixa forma que es dona a una fàbrica o a qualsevol empresa que té gent de vacances i ha de fer la feina, normalment la poca feina, com pot… amb poca gent, amb gent de menys experiència, etc. Així trobem notícies com les de “La Veu de l’Ebre” on mos expliquen on aniran de vacances los polítics ebrencs, notícia frívola, sense cap transcendència, a excepció de la frustració dels que els han votat i enguany no només no sortiran enlloc de vacances sinó que, a més a més, tenen mil dificultats per arribar a fi de mes. Una altra notícia frívola, i sobre tot insípida, mai més ben dit, la de Ferran Adrià, a “El Periódico” dient que farà la volta al mon per provar no sé què, per a fer no sé què… I a natros, què? Que mos importarà o que mos solucionarà a natros saber que una gironina, com comenta l’ “Avui”, s’està fent les proves de l’ADN per saber si és filla de Dalí?… I a natros, què? És curiós, per altra banca, com s’aprofita l’estiu per llançar notícies importants, transcendents que, pel fet d’estar molta gent de vacances o simplement més relaxada, quasi passen desapercebudes i no tenen la repercussió social que caldria, verbigràcia: la publicació de les balances fiscals entre les autonomies i l’Estat, l’acord de compra de la finca “Bombita” per part de la Generalitat, al Delta, l’incompliment per part dels que avui governen a Madrid dels acords de l’Estatut, que són llei. A mi, com a quasi tots los mortals, quan incompleixo una llei me sancionen. Fins avui, com a la majoria, no me n’han perdonat cap: quan l’he fet, me l’ha tocat pagar. Lo govern de Madrid deu ser de sucre. Ara el que estan negociant amb el català és, simplement, si s’escau o no complir la llei i, mentre, los polítics de vacances pel món, segons “La Veu de l’Ebre”, Ferran Adrià i les tonteries del gurmet desaparegut, preparant l’agenda del seus viatges, també pel món, segons “El Periódico”, la gironina fent-se les proves per saber si Dalí era son pare, segons l’ “Avui” i els ciutadans, alguns de vacances, altres relaxats i molts angoixats de pensar que s’atansa fi de més. Són les notícies de l’estiu, són les vacances, los enganys, les cortines de fum. (11-08-08)

ENTRE CAP ROIG I LA PUNTA DE LA FIGUERA

Quan l’Ampolla i el Perelló es van separar, bé en realitat l’Ampolla es va segregar del Perelló amb un procés bel·ligerant inicialment i prou amigable i pacífic a la fi, es disputaven, en los llindars dels termes municipals a restaurar, la platja de Cap Roig i el racó de Perales, en la zona marítima. Es tracta d’un paratge privilegiat i capriciós entre la punta de Cap Roig i la punta de la Figuera. Té platja de sorra, penya-segats vermells, pins costaners, platja de pedra rústica i dura i zona pedregosa per als que no els hi agrada que se’ls enganxe l’arena pel cos. Per dintre, a l’aigua, què us d’explicar! És el millor lloc per trobar-hi polps de roca, que els pesquem i mos els mengem, és clar, caixetes, eriçons (garoines, com en diuen més amunt), grans rogles de posidònia, nacres i dàtils de mar a les pedres i, com en tota la mediterrània, alguna resta arqueològica, elements aquestos últims, de total respecte, ni tocar-los!, com es degut.



Element de la discòrdia en una època, lloc de germanor en l’actualitat. Finalment, solució salomònica, el paratge es va partir per la meitat i és el lloc on parteixen els dos termes, repartint-se com a bons germans la bellesa paisatgística i ecològica que gaudim tots plegats. És com una ferradura oberta al sud de cara a la punta del Fangar, cap enveja de les illes Balears i de les gregues, vigilat tot plegat pel gegant blanc, amb cinta vermella al front, el far del Fangar, que tot ho veu, que tot ho sap, que de tot alerta però no xerra. El dia que es pose a explicar-ho... correrem, tots plegats. (6-8-08)


"TELEFÒNICA", TAMBÉ? POS SÍ

No hi ha manera d’escapar-se de les picaresques, estan en la nostra vida, ens los nostres gens des d’èpoques ancestrals. En el “Lazarillo de Tormes” veiem com el cec i el “lazarillo” se les foten cada vegada que poden i se les foten bé. Quan compartint un carroll de raïm, el sec, que no ximplet, li recrimina a l’altre que se n’està menjant tres grans cada vegada, el “lazarillo” li pregunta que com ho sap si no s’hi veu. “Perquè jo me’ls menjo de dos en dos i tu no protestes”, li contestà el cec. I picaresques fortes les que mos porten les noves tecnologies amb paranys en los telèfons, mòbils i fixos, és igual, en los correus electrònics, en les ofertes milionàries a la televisió, les que mos arriben per correu, fins i tot dels bancs, etc. etc., i ho aguantem. Sé que no descobreixo res i, n’estic segur, li haurà passat a molta gent, però he tardat més de sis mesos per donar-me de baixa d’un parell de línies de telèfon, amb “Telefònica”. Lo sistema és tan senzill com que només cal trucar i et diuen que prenen nota de la petició i t’envien una carta de sol·licitud de baixa amb un número de referència. Al rebre-ho has de tornar a trucar o passar-ho per fax donant aquell número. To això molt bé. Però si aquella carta no t’arriba, ja has begut oli. No importa que t’hagis anotat la data ni el nom de la persona que et va atendre en el seu dia, ni que els hi hagis passat un fax, com ho vaig fer jo, confirmant-ho tot (sol·licitud, data, persona que em va atendre, número de telèfon), si quan tornes a trucar et diuen que allí no en saben res, ni hi ha res anotat... torna a començar el procés i, mentre, les factures van corrent. Les organitzacions defensores del consumidor n’estan plenes d’aquestes i d’altres queixes per irregularitats, però la picaresca és més forta i més rentable que qualsevol sistema miserable de control o reclamació. Sincerament, sóc un sentimental, me dol perquè m’ho ha fet Telefònica i, ho sento, me l’he deixat, he tallat, malgrat en altres llocs tard o d’hora sé que també me la fotran, però pot ser me doldrà menys. Ja sé que peco d’innocent, però de “Telefònica” no m’ho esperava. Ara me truquen, molt sovint, per fer-me ofertes molt atractives. Los engego a mamar. (2-8-08)

SANG, BALDANES I ELS CAROD-ROVIRA

La sang no caldrà, perquè tothom sap lo què és, però explicaré el que són les baldanes perquè, sent un nom comú de les Terres de l’Ebre, hi haurà gent que no sabrà què són. Es tracta d’un embotit, una espècie de botifarra, típica d’aquí, feta en base de sang de porc i arròs, d’una dimensió petita, entre deu i quinze centímetres lligades entre si amb cordell fi. Es presenten a rastres de deu o dotze unitats, per això sentireu a parlar de “rastre de baldanes”. Saboroses, per cert. Molt bones… Ja n’havíeu sentit a parlar…?, pos millor perquè així entendreu una dita molt antiga, popular, basta i rudimentària que usem aquí sovint: “On no hi ha sang, no es poden fer baldanes”. Ve a significar d’aquella actitud poc afectiva, poc amorosa, poc benefactora vers aquell que no és parent (que no hi ha consanguinitat) o no se li té molt d’afecte personal. La dita contrària podria ser: “Qui té padrins, es bateja”, pot ser més popular en altres indrets, que bé a significar que qui té bona “influència”, és de dir, algú amb poder que el pugui beneficiar, en un afer, en un treball o qualsevol altre objectiu, ho té més fàcil per aconseguir-ho. Aquí podríem dir que “qui té sang farà baldanes”. I baldanes ha fet lo germà d’en Carod-Rovira, vicepresident del Govern de la Generalitat, que ha estat nomenat delegat del Govern a França. De fet Apel·les Carod-Rovira ja fa temps que fa baldanes, de quan el primer tripartit perquè, des del primer dia ha gaudit de càrrecs, diríem, substanciosos. Ja en la Roma antiga es deia que la dona del Cèsar, no només havia de ser honrada sinó que, a més a més, ho havia d’aparentar. No tinc cap dubte que la maniobra dels Carod-Rovira deu ser honrada i legítima, altra cosa és lo que aparenta i el mal efecte que fa. Està ben clar, no? Si hi ha sang es poden fer baldanes.
(30.7.08)


LA SARDINADA

Un fart n’hem tingut per trobar sardina. Les llums de La Cala diu que no n’agafen i, suposo, les de Cambrils i Tarragona tampoc. Finalment el que se n’havia d’encarregar (com sempre, la feina es reparteix) sembla que n’ha trobat, però no sabem d’on és.

Grossa i poc greixosa, es nota quan te la menges, però també quan la fiques a les brases. Si no fa aquell fum i aquell flaire rabiós que desperta gats enterrats, malament. Al final si es descuida mos barallem perquè diu que li ho han cobrat a 6 euros. Déu n’hi do, però tot plegat no podia espatllar la sardina que cada any fem, per allò de “xalem o no xalem?”, a la platja del Baconer, veïna de Cala Maria, ambdues desertes malgrat no estar allunyades del poble, l’Ampolla, perquè són pedregoses, suposo. La gent vol sorra. Ja va bé. A la sorra no hi ha caixetes, dàtils, polps, ni crancs peluts, ni eriçons… pesca i menja de minories del morro fi. Dissabte de mitjan juliol, al tardet, lo sol ja s’ha post, la lluna fa el ple. L’esperem, mos ho sabem de memòria, sortirà grossa i vermella per la ratlla de l’horitzó on només despunta en la claror del crepuscle minvant, lo far del Fangar, alt, blanc i coronat d’una franja roja, amb guspires intermitents, primeres llums vigies d’una nit que la lluna farà poc fosca.Lo brasal de llenya seca de taronger, malgrat un peix blau poc greixós, fa bramar unes sardines forasteres i un cremat de rom, adobat amb murta i romer, mos farà cantar “El meu avi” i la “Bella Lola”. Mentre, no va fallar, la lluna plena s’aixecava per la vora del far, entrant al golf de Sant Jordi, deixant una autopista infinita, platejada, a la Badia de la Calma.

XALAREM, O NO?

Xalarem? No ho sé. L’estiu és època de xalera per excel·lència. No mos conformem en descansar, els que van cansats, és clar, i els altres, sinó que mos hem de cansar d‘un altra manera com és divertint-mos, que també és una forma de descansar, només pel fet de fer quelcom diferent, canviant d‘activitat. Totes les civilitzacions han celebrat les seves festes i s’han divertit quan s’ha escaigut. Tothom vol xalar. És bo perquè mos distrau dels problemes, de les preocupacions que, per cert, van canviant segons les circumstàncies. Ara, per exemple, les prioritats que més preocupaven, con la sequera i l’aigua, tot i no havent-se solucionat a llarg termini, ja no preocupen perquè, avui, a tot arreu quan sobri l’aixeta hi raja aigua i ningú parla de que en uns dies podria deixar de rajar. Tampoc ningú parla de que en un curt termini, pocs mesos per exemple, podríem estar exactament igual que aquells dies de l’angoixa per la manca d’aigua. I com ningú en parla, no mos preocupa. Ara estem pendents de passar-mos-ho bé, a Tortosa amb la Festa del Renaixement, a Móra i a Gandesa amb la commemoració de la Batalla de l’Ebre, a Sant Jaume d’Enveja i Camarles, com en altres indrets amb les festes i els seus bous (que fan tremolar als “defensors”). Tot això fa que mos deixe esvair d’angoixes com la que pateix la gent afectada pel pet que ha fotut Fadesa (i Martinsa que ara és més gran, la més gran, per a que el pet sigue més gros), que ho sofrirà tot el territori, però especialment en el meu poble, l’Aldea. I què direm dels problemes, per exemple, de circulació conduint amb càrregues excessives de droga i alcohol, detectats a dojo cada dia, o dels robatoris a cases, xalets i masies, i de l’augment accelerat de l’atur, fent-ne cas omís perquè fa mal al cor pensar-hi i parlar-ne. Ja en parlarem quan toque. Ara toca xalar. Fem, i segurament molt ben fet, com aquell Lord quan un divendres li notificaven que se li havia encès la fàbrica i digué: “Quin disgust tindré el dilluns”. Pos això; gaudim de la festa que els disgustos igual vindran. Xalem de la festa, perquè d’altra manera… Si no xalem de la festa, de que hem de xalar? Encara bé que això de la crisis, és quelcom que només se’n parla als diaris. ( 25-7-08)


LO RECLAM

RECLAM El Gran Diccionari de la Llengua Catalana defineix aquesta paraula com un crit o senyal que hom feia a un moixó de presa per fer-lo tornar a la mà de qui l’havia engegat. També es diu d’un moixó entrenat perquè amb lo seu crit atragui altres moixons per tal de caçar-los i d’aquell instrument amb que hom imita lo cant d’un moixó per atraure’n d’altres. D’això en sabem molt a n’aquestes terres perquè han estat mitjans usats, sobre tot amb la caça del tord en el muntatge dels paranys o barraques (recordareu allò de la “caça de barraca” que tan nerviosos tenen als ecologistes), costums ancestrals arrelades a n’aquestes terres i a la zona de les comarques de Castelló. També ho defineix el Gran Diccionari amb allò que es fa per atraure l’atenció del públic amb un objectiu determinat, però també especifica que era una paraula que en els llibres antics hom solia posar al peu de cada pàgina i que era la mateixa amb que començava la pàgina següent. Un reclam és també una “reclamació” perquè es considerava un segon clam o demanda feta quan no s’havia aconseguit l’objecte del clam. El que no especifica és com s’ha de dir quan no s’aconsegueix un objectiu determinat quan ja s’ha fet un “reclam”. A les nostres terres, les de l’Ebre, estem en la fase de reclam: LO RECLAM DE L’EBRE. (He estat apunt de titular aquest blog com “LO BRAM DE L’EBRE”, però com estem en fase de “rebram”, ho he deixat així. I que reclamem? Pos moltes coses que no s’han aconseguit amb un clam, malgrat l’hem estat fent amb un fort bram, durant molts anys. Pot ser les nostres circumstàncies mos han portat a ser un reclam permanent amb un fort bram. Pos això

(24-7-08)


PER COMENÇAR

Acabo d’obrir el blog. Encara no sé que hi escriuré, ni sobre què. En tot cas, com és estiu i les notícies es relaxen (algunes notícies), la gent fa vacances (alguna gent), hi ha persones que van de viatge (algunes persones), i d’altres, molta gent, moltes persones, es passen el dia, a més a més de treballar, si tenen feina, pensant en lo compte corrent i fent cabòries, per veure si hi haurà prou saldo per atendre la quota de l’hipoteca, la del cotxe, la d’algun electrodomèstic, o pot ser la d’algun viatge que es van atrevir a fer mesos enrere, pagant-ho en còmodes terminis, quan les coses encara no pintaven tan peludes, veuré d’escriure de tot un poc. De tot el que em vingui al cap, vaja.
Una vegada vaig escriure un llibre (Lo compromís de l’opinió) que resumia tot un seguit d’articles publicats a la premsa durant vuit anys i un amic, un bon amic, qui em va fer la presentació i em va escriure el pròleg, comentava al final del seu escrit que el meu llibre “era un recull de tapes variades”. Pos això.
(23-7-08)