PUBLICITAT

28 d’agost de 2011


                                                      Si el far aguanta...   
                                                
La calitja emboira el Golf de Sant Jordi, la badia de la calma; el far  tremola però, no patiu, no s’enfonsa; és l’efecte de la calor i els miratges que el festegen en el petit desert de la punta del Fangar, l’única del Delta ben tractada pel riu en els pocs sediments que encara baixen. És la xafogor d’un estiu que mor matant, després de nàixer massa fresc. El gregal, encara que suau, no ha remés en molts dies i fa l’aigua tèrbola en els dos primers metres de la superfície, mentre a sota es manté neta i cristal·lina. Aquest vent de la mar porta humitat que fa augmentat la sensació de calor, habitual tots els anys en aquestes dates. Encara així, la badia s’omple cada tarda de velers que l’aprofiten resistint deixar l’esbarjo, sabedors de que a la feina pinten bastos i de que els que ens manen ens esperen amb ungles llargues en tots els àmbits governamentals. Els diaris porten poques notícies i la majoria són dolentes. La mandra per tornar a la rutina dels problemes ens fa mirar amb nostàlgia el panorama estiuenc que tenim al davant i que aviat hem de deixar enrere. Una estona en el penya-segat dels tres pins de les cinc branques, dempeus, perquè ja no queden bancs de fusta que els depredadors han fet desaparèixer per pur gamberrisme, en l’última claror del dia, mentre el sol s’ajoca satisfet per la feina feta, la calitja escampa i el far del Fangar, vestit de frac blanc, treu pit, ja no tremola, i ens alerta de que encara hi som.                              

23 d’agost de 2011


                                              Tres pins, tres parelles

Tres pins grans, molt grans, donen sopluig estiuenc a tres parelles. Dues són d’aquestes terres, l’altra és estrangera i em faig creus de com són capaços de trobar llocs tan encisadors. Buscant, em diuen si pregunto. Les tres parelles són grans, de edat, encara que els pins els superen, també en edat; és gent aposentada, amb experiència, que sap gaudir de les coses bones de la  vida. És el lloc ideal per esquivar la calor. Prop de l’esplanada on han aparcat els cotxes, de forma que no costi gaire traslladar el fato, el panorama permet, com una atalaia, divisar la mar blava als seus peus. A la dreta platja de grava fina, Santa Llúcia, i les roques planes de Capelo, petit istme, caprici del paisatge, i a l’esquerra un rocam pla, a rogles llisos, a rogles escabrosos on sonen els bufadors en un ritme constant baix la batuta d’un gregal suau, però persistent. Al darrere, entre matolls, una passarel·la de fusta s’allarga fins enganxar la sendera que, vora platja, fa cap a Cala Moros i l’Àliga, en direcció a la l’Ametlla de Mar. Un parell de diaris, un llibre, una emissora de ràdio matinera i mitja becaina abans de dinar són els entreteniments més importants de les tres parelles que, m’ho han confirmat, encara no es coneixen. Cada una té el seu pi, la seva ombra i, de moment, no s’ha donat el cas de compartir res més que el paisatge, la brisa marinera i la frescor del pinar. El Perelló queda lluny, em diuen, però té bones platges.       

14 d’agost de 2011


                                                     No tot és dolent

Són dies de notícies tristes, fins i tot catastròfiques. Les borses, les agències de qualificació, les pujades dels sous dels alcaldes, els aldarulls d’Anglaterra, les cues de Càritas i tantes altres coses ens agregen el pa en tomata i el cafè en llet dels que encara podem esmorzar cada matí. Les bones notícies no fan vendre diaris ni aporten visites massives a les webs dels periòdics, ni casi se’n parla a les tertúlies dels mitjans televisius o radiofònics, ni tan sols a les de cafè perquè desperten poc morbo. Tot i així vull ressaltar, a perill de que se’m preste poca atenció, dues d’extraordinàries que s’estan donant aquests dies a les nostres terres, sobre la mel i la construcció, sectors molt diferents però en molts factors positius coincidents. Conec personalment als dos empresaris protagonistes, Rafel i Antonio. El primer inaugura un centre d’interpretació de l’activitat apícola a El Perelló, amb una inversió superior al mig milió d’euros,  i el segon un pàrquing subterrani a Tortosa amb una inversió de quasi dos milions i mig d’euros. A mal temps bona cara, podríem dir, i el que tenen en comú els dos projectes i els dos empresaris és la valentia, l’ingeni, i la capacitat de crear activitat, il·lusió i progrés, malgrat els temps que corren on tantes grans potències s’han arronsat. Això és feina, negoci i prestigi per els nostres pobles i la nostra gent. No és tot dolent ni tothom s’arruga davant de les adversitats. Celebrem-ho.        

(Diari de Tarragona 14-8-11)

7 d’agost de 2011

                                                  Tot podria seguir igual

Vell mig  de l’estiu, l’equador d’una temporada esperançadora en quan a llocs de treball que caldrà veure com es tanca després que s’esgoti i es torni a la rutina residencial i laboral. L’Ampolla registra, a simple vista, certa normalitat en quan a l’afluència a carrers i supermercats però es queixen els comerços, l’hostaleria i la restauració, coincidint tots plegats en que les quatre setmanes fortes s’han reduït a dos o tres, malgrat els esforços en activitats esportives a la platja, molt  consolidades, diades gastronòmiques, festes típiques i nits màgiques que es mantenen amb un bon nivell d’èxit popular, a jutjar per la concurrència massiva, mirant de ser aliens als grans mercats que es desplomen i anuncien dades catastròfiques d’ajuntaments i nacions que no poden pagar el deute o borses que decauen per l’acció de mans desconegudes que bressen els destins econòmics del món i, més prop, no ens en sortim amb la mosca negra ni amb el caragol poma, preocupació minsa, ínfima en la globalitat, però immensa en la nostra quotidianitat. Malgrat tot, la bellesa de Cala Maria, accedint per la ruta dels tres pins de les cinc branques, segueix intacta, es pot fer algun polpet de roca i quatre caixetes per fer l’aperitiu i el jardí d’ortigues marines del Baconer no coneix adversitats. To podria seguir igual si els mercats s’assosseguessin, els governants hagessin governat i els particulars no s’haguessin deixat enganyar per caixes i bancs.      

2 d’agost de 2011

                                              
                                                Valentia i sinceritat

Les mesures de Boi Ruiz, conseller de Salut, són coherents amb el discurs que s’ha fet des de la Generalitat i, fins i tot, a tenor del programa electoral que va fer que, definitivament després de no deixar mai de guanyar les eleccions, CiU recuperés la governabilitat de Catalunya. Transparència, sinceritat i coherència no en falten i, sobre tot, valentia perquè es prenen mesures impopulars, inusual en actuacions polítiques i és la primera vegada que un Govern redueix els pressupostos un 10%, feina que va deixar de fer el Tripartit, perquè cal recordar que estem parlant dels pressupostos del 2011 deixats penjats l’any passat aplicant allò de “por lo que me queda en el convento...” i és per això que tot i que les crítiques són sanes i necessàries, alguns tenen més autoritat que d’altres per fer-les. Les tres formacions del Tripartit, que van governar durant set anys aquest país a cops de gorra, no tenen autoritat per fer-les, a tenor de la seva responsabilitat sobre la situació que ens han deixat i els sindicats que promouen tantes protestes encara menys perquè llavors van ignorar aquella mala gestió. Criticar als que volen solucionar el desgavell i no haver-ho fet als que el van provocar no té cap sentit més que el de la mesquina oportunitat. Cal confiar en els nous gestors, per qui la ciutadania ha apostat, perquè amb els altres ja saben com ens ha anat. Els resultats d’aquesta valentia i sinceritat ja tindrem temps de jutjar-los.