Tres pins, tres parelles

Tres pins grans, molt grans, donen sopluig estiuenc a tres parelles. Dues són d’aquestes terres, l’altra és estrangera i em faig creus de com són capaços de trobar llocs tan encisadors. Buscant, em diuen si pregunto. Les tres parelles són grans, de edat, encara que els pins els superen, també en edat; és gent aposentada, amb experiència, que sap gaudir de les coses bones de la  vida. És el lloc ideal per esquivar la calor. Prop de l’esplanada on han aparcat els cotxes, de forma que no costi gaire traslladar el fato, el panorama permet, com una atalaia, divisar la mar blava als seus peus. A la dreta platja de grava fina, Santa Llúcia, i les roques planes de Capelo, petit istme, caprici del paisatge, i a l’esquerra un rocam pla, a rogles llisos, a rogles escabrosos on sonen els bufadors en un ritme constant baix la batuta d’un gregal suau, però persistent. Al darrere, entre matolls, una passarel·la de fusta s’allarga fins enganxar la sendera que, vora platja, fa cap a Cala Moros i l’Àliga, en direcció a la l’Ametlla de Mar. Un parell de diaris, un llibre, una emissora de ràdio matinera i mitja becaina abans de dinar són els entreteniments més importants de les tres parelles que, m’ho han confirmat, encara no es coneixen. Cada una té el seu pi, la seva ombra i, de moment, no s’ha donat el cas de compartir res més que el paisatge, la brisa marinera i la frescor del pinar. El Perelló queda lluny, em diuen, però té bones platges.