PUBLICITAT

28 de juny de 2009



MICHAEL JACKSON i VICENÇ FERRER



Dos personatges populars, de fama mundial, ens acaben de deixar.

El cantant, sens dubte un fenomen indiscutible com artista en el seu estil, un primer espasa, encara que de vida i actituds enrarides, a tenor del que els mitjans ens han anat explicant al llarg de la seva carrera sobre el seu comportament, el canvi del color de la pell i de la seva imatge en general, sense entrar en els motius que desconec i, a mi especialment, no m’interessen. El que em podria interessar és l’obra artística que deixa.

El missioner, sens dubte un fenomen indiscutible com a benefactor de la humanitat, un primer espasa, sense entrar en la seva vida particular, que tampoc conec ni, a mi especialment, m’interessa gaire. El que verdaderament m’interessa és la seva obra.

El cantant, encara no s’ha enterrat i més marro no en pot haver en l’afer de la seva mort, reflectit en la premsa mundial. El missioner, ja enterrat, cap marro ha ocupat la portada dels diaris en el món, que només han lloat la seva obra social, segurament incomparable amb ningú d’aquesta època.

Les especulacions sobre la causa de la seva mort i la situació en que deixa el seu llegat, és el que més interessa en el cas del cantant, mentre en el cas del missioner interessa la valoració d’una extraordinària feina social, el nivell de representació d’algun govern a les seves exèquies o com se’l recompensa amb un premi Nobel, per exemple, perpetuant la seva obra i compensant el valor del seu esforç.

Als dos els han plorat i segurament els seguiran plorant molta gent. No sé si és la mateixa gent però sí, n’estic segur, per motius diferents.

27 de juny de 2009

UN PUJOL PRAGMÀTIC


No tenia dubtes sobre el qualificatiu que li volia posar a l’expresident però, per si de cas, m’he assegurat i he fet una passada per la definició que en fa d’aquesta paraula el Gran Diccionari de la Llengua Catalana: Que atén solament als fets, que no té en compte sinó les conseqüències pràctiques.

En la seva intervenció a una taula rodona a la Cambra de Comerç de Tortosa, convidat pels “Amics i Amigues de l’Ebre”, Jordi Pujol va estar pragmàtic. De la mateixa manera que va enviar a “fer punyetes”, dies enrere, els votants tradicionals de CiU que es queden a casa el dia de les eleccions, en la seva intervenció a Tortosa, franquejat (ho dic per la franquesa) pel Dr. Fabregat de la Rovira i Virgili, Manolo Tomàs i l’arquitecte Tarragó, va ser punyent assenyalant el futur de les Terres de l’Ebre, resolt i assumit el tema de l’aigua tal com ho vol la gent, ara l’acció està a les nostres mans.

I que més?, va dir i repetir, recolzant com a punt de partida el projecte exposat pel responsable del Campus Universitari, però assenyalant deures pendents en matèria de desenvolupament del territori per donar feina al jovent que la universitat capacitarà, coneixent la resistència fàctica local a moltes inversions.

Va estar convincent, amb autoritat, i amb el respecte que té un estadista que dona la cara i reconeix públicament que es va equivocar, amb el tema de l’aigua, a tenor del que la gent del territori desitjava. Pujol és pragmàtic.

(Diari de Tarragona 26-06-09)

21 de juny de 2009



APUNTS D’UN CIUTADÀ


MANIFESTACIONS I PLATAFORMES

Diu que tornen les manifestacions, tornen les plataformes “antialgunacosa”. Tornen en moments agredolços, més agres que dolços, perquè les victòries del Barça, encara que ens reconfortin l’ànim, no serveixen per apaivagar l’amargor de la crisi que ens pica cada dia a la porta de casa, per anunciar-nos que algun amic, algun veí o algun paren s’ha quedat sense feina, se li ha acabat al subsidi de l’atur o li prenen el cotxe o la casa perquè no pot pagar el crèdit.

Tampoc reconforten gens les mesures dels governs, drapets calents, un al damunt de l’altre, com qui cura una gangrena amb infusions de frígola i marduix o una úlcera d’estómac amb una pastilla Juanola, intentant enganyar a la gent que, angoixada, ja no sap el què i a qui creure.

No sóc pessimista, però hi estic perquè els temps no estan per tirar coets, ni per Sant Joan, i no hi ha directius clares del què cal fer, malgrat es miri molt cap endarrere, per veure qui en té la culpa (sabent, ja, que la tenim tots plegats), enlloc de mirar cap endavant, aprenent del que ha passat i revifar, transformant el problema en una oportunitat.

Però tornant a les plataformes de protesta ciutadana, tal com estan les coses i les nostres butxaques, no m’estranya que es protesti i benvingudes siguin si venen a arreglar-nos les coses, que falta en tenim. Benvingudes si venen a aportar millores per governar més eficaçment els ajuntaments, els consells comarcals i altres estaments. Ben vingudes si aporten solucions perquè la gent tingui feina. Benvingudes si es veuen en cor de posar quadrats als bancs i a les caixes, als lladres que ens entren a les cases i als traficants que enverinen els nostres fills. Benvingudes si són capaces d’influir en els governants perquè milloren les instal·lacions industrials, el medi ambient i les infraestructures per a que tinguem més prosperitat i més qualitat de vida.

Ara bé, si tornen les plataformes, amb els nostàlgics, per a recuperar protagonisme o reivindicar més atenció personal (o col·lectiva, és igual), si tornen per a recriminar a aquells partits polítics que els van fer costat quan no governaven i ara que manen els han deixat en l’estacada, si tornen perquè es restringeixen les inversions al territori i es freni la prosperitat de la zona, enfonsant més encara les economies de les llars mitjanes i baixes... per en això no fan cap falta. Això últim ja ho fan els governant tot sols.

(Butlletí l’Aldea, primavera 2009)

20 de juny de 2009



“AQUARELA”


És més de mitja nit. La gent descansa, m’he quedat sol, els grills insistents no paren des que s’ha fet fosc, no es cansen mai, irriten per la seva constància, no es cansen, no canvien de to, sempre la mateixa nota, un “si bemoll” en octava sense pauses que s’acaba clavant al cervell. Si és com diuen el cant de l’aparellament els deu costar molt, com a tot “quisqui”, lligar. El cant de la perdiu que canta cada nit és més agradable, bat el bec com qui tremola de fred i calla més aviat. Deu lligar cada nit, molt més que els grills. A la terrassa està tot assossegat, la gateta negra de potes blanques fa la ronda com cada nit. Ja no es sorprèn en veure’m sol amb la cara enlluernada per la pantalla de l’ordinador i, a més a més, sap que a la soca de l’olivera de baix i trobarà un plateret en menjà. Ha canviat de pelatge, fa més bona cara. S‘a fet més domèstica. No li cal caçar.

Ni un xic de vent s’atreveix a moure les fulles de les oliveres i dels pins, enllumenats per la llum suau de les faroles que els hi faran companyia fins l’alba. Un parell de borinots, alguna papallona blanca i altres insectes fan la cursa de les llums, d’un fanal a l’altre. Alguna nit passa una mifa i de vegades, escassament, canta algun mussol. Un veí jove plega de rondar, és dijous i demà encara treballa. Sé que prega per a que la feina no se li acabi, sap que la crisi és per tots, mentre la remor del seu cotxe trenca el silenci de la mitja nit i alerta un parell de gossos d’altre veí que borden fins l’avorriment. Ningú els hi fa cas.

Encara que agradable, fa frescor, la calor del dia encara no es prou roenta per perllongar-la fins la nit. L’estiu espenteja però la primavera es resisteix a plegar. De cara a la mar és fosc. És lluna nova, no hi és. Un rosari de llums dels pobles del Delta senyalen, com guspires que s’apaguen i s’encenen l’horitzó, mentre, en el fons de la foscor el far del Fangar “xispeja” com qui pica l’ullet per fer-se mirar. Alerta als navegants, traficants i gent que guaita per gust. Mentre, suau, una cançó m’acompanya: “Aquarela”. L’autèntica, la de “Toquinho”. Una melodia extraordinària, una poesia profunda, una gran amistat, un desig, un gran record... d’això vivim!!

(Blog de l’Avui 20-06-09)



L’EBRE, SEMPRE EN AL PUNT DE MIRA


És com una núvia maca, atractiva i desitjada. És el somni de molta gent, especialment de fora de la conca. Tots volen absorbir els seus encants, els seus favors, la seva fertilitat, la seva vida, l’aigua.

En el món hi ha l’aigua de sempre, ni es crea ni es destrueix. Altra cosa és on està i en quina quantitat, dos factors dinàmics sempre variables i un tercer que condiciona molt la seva utilitat: l’ús que se’n fa, la gestió. Per això hi ha tensió hídrica, llocs que se’n consumeix en excés o no s’administra adequadament, zones que ha minvat la pluviometria en benefici d’altres indrets.

L’Ebre, com aquella núvia tant desitjada, és assetjat permanentment. Ara des de la mateixa conca. Les Corts d’Aragó aproven modificar la part de la Llei del Pla Hidrològic Nacional que fa referència als cabals mediambientals. Justament la disposició addicional dècima, la millor de tota la Llei, en benefici de la protecció integral del Delta. Afortunadament s’ha tombat al Congrés.

En la lletra petita podríem esbrinar qui va influir en l’establiment d’aquesta disposició i qui ha influït per a que es tombi la pretensió aragonesa però, és igual, cal fixar-nos en els resultats. Sent ja una llàstima que la disposició addicional dècima de la Llei s’hagi usat tant poc, o gens, per protegir el tram final del riu, només faltaria que algú comencés a furgar-hi per fer-ne alguna escletxa. Massa projectes faraònics. Massa pretendents per una sola núvia.

(Diari de Tarragona 19-06-09)

19 de juny de 2009




LA TERMINAL I MÉS COSES


Necessària, molt necessària, cabdal per Barcelona i Catalunya que recupera en infraestructura aèries el protagonisme que li correspon però també, amb retard, la cobertura d’unes necessitats imperioses que no podien esperar més. Els polítics que avui governen, s’han afanyat en aplicar-se els mèrits però, paradoxes de la vida política, cap dels partits ni de les persones que han participat en la inauguració, malgrat s’han fet notar de valent, són els autors inicials del gran projecte, del pacte d’estat, de l’acord entre govern central i Generalitat i, els pares de la criatura, els verdaders actors del pacte, no han assistit a la inauguració. No toca, no s’estila, no és costum, no els han invitat... és igual. El problema és que, després de tot, en la visita del President del Govern i el ministre de Foment qui semblava “només convidat de pedra” era el Govern de la Generalitat. Hem perdut moltes pistonades. Ho comenta, per altres coses, en un article el President del Institut d’Estudis Catalans, Salvador Giner, que els catalans ja no som el que érem i també recentment, per diferents raons, el professor Jordi Nadal va fer comentaris al respecte en el gremi d’empresaris de Sabadell en el sentit de que els catalans ja no traiem pans de les pedres. Hem anat a menys. Si us serveix de consol, nosaltres a l’Ebre també reclamem i tampoc ens fan molt de cas.

És curiós la dimonització interessada i abusiva que les esquerres n’han fet del Pacte del Magèstic. Doncs, ves per on, avui sense aquell pacte no hi hauria nova terminal al aeroport del Prat. Pot ser és una de les últimes pedres de les que els catalans hem tret pans.

(Blog de l’Avui, 19-06-09)

15 de juny de 2009

L’AIGUA, RECLAM PERMANENT

Quantes “guerres” ha portat l’aigua i quantes en portarà encara? Ni se sap, però un bé tan preat, imprescindible per a la vida és evident que, amb les necessitats d’aigua que tenen moltes zones del món, serà sempre mòbil de disputa. No obliden, però, que l’aigua del món és sempre la mateixa, ni creix ni minva, altra cosa és on està, en quina quantitat (factors variables) i, el més important, quin ús se’n fa d’ella.

L’Ebre, pobret, està sempre en el punt de mira d’ulls d’altres conques, segurament necessitades, sense entrar en detalls respecte de l’ús que n’han fet fins ara o del desenvolupament desmesurat, sense prèviament tenir en compte els recursos hídrics de que disposaven. Però està també en el punt de mira, com és el cas d’ara, d’ulls de la mateixa conca. Les Corts d’Aragó pretenen modificar la part de la Llei del Pla Hidrològic Nacional que fa referència als cabals mediambientals. Justament la disposició addicional dècima, la millor de tota la Llei, relacionada amb la protecció de Delta, segons la qual l’Estat, la Generalitat i les ens socials de la zona i usuaris són qui han de fixar el règim hídric. Els aragonesos aproven una proposició de llei a les seves Corts però, afortunadament, s’ha tombat al Congrés. I dic afortunadament perquè la modificació seria un escletxa en l’única disposició que assegura precisament uns mínims de protecció integral del Delta, malgrat encara s’hi està fent molt poca cosa, que empitjoraria si es comencés a vulnerar aquesta disposició de la Llei.

Segurament el govern de l’Aragó amaga al darrere d’aquesta actuació pretensions de noves concessions d’aigua per redius, boca o zones industrials, lúdiques i pot ser faraòniques, que no nego en tingui dret (a demanar, és clar), però l’Ebre dona pel que dona i s’ha d’administrar bé perquè cada dia en raja menys. Cura!! L’aigua és la vida, però també pel mateix riu.

(Blog de l’Avui 15-06-09)

12 de juny de 2009

CAÇA EN BARRACA

Les lleis canvien les costums. Recordo, no fa tants anys, que anar a menjar tords a Santa Bàrbara, per exemple, era un luxe i fins hi tot un privilegi per alguns gaudir d’aquell delit gastronòmic. Però, en poc temps, de delit ha passat a delicte, ja que la legalitat de la caça en barraca ha estat en entredit i, malgrat la resistència dels aficionats, és evident que la pressió dels ecologistes i les normatives europees han anat furgant en la nostra costum de caçar moixons, com ho fan també amb la festa dels bous, i a la fi en detriment de degustar aquella cacera. Em ve a la memòria quan a l’era, després de batre, hi paraven el filat dissimulat en pallús on encara hi quedaven quatre grans de blat mal contats, esquer predilecte dels pardals que caçàvem i queien plomats a la paella. Era una festa com la matança del porc del que, de moment, encara fem baldanes, cansalada, pernil i altres viandes. Aleshores ni pensament de que un dia podria ser delicte. Avui ni ens passa pel cap menjar-nos un tord o un pardal. És com un sacrilegi. Se’ns podria indigestar i podríem anar a la presó. No ens atrau ni com a fruit prohibit. Ara, el tribunal específic de l’Audiència de Tarragona, ver a unificar criteris i també confusions interessades, resolent que la caça en barraca no és delicte penal. Els barraquistes satisfets, es conformen i es proposen soltar les captures. Els ecologistes insatisfets, no es conformen. Volen anar més lluny. Fins on?

(Diari de Tarragona 12-06-09)

8 de juny de 2009

Blog de l'Avui (8-06-09)

LA “CIMERA” DE FLIX

Una foto espectacular il·lustra la portada d’algun metjà local. Algú, a l’Ebre reclama alguna cosa. Més de 25 persones reunides en una taula llarga, decorada amb negre i verd, en forma d’U, asseguts uns enfront des altres. Els cables dels micròfons i un aparell projector d’imatges, entre les dues bandes, donen la sensació de provisionalitat. Són en un local del viver d’empreses de Flix. Dues persones, remenant papers, la presideixen, són els delegats del Govern de la Generalitat a les Terres de l’Ebre i a Lleida. L’escena es situa a Flix, l’últim poble de les Terres de l’Ebre en direcció a Lleida per la C-12, o eix de l’Ebre, carretera entre Amposta i Lleixa, única via de comunicació potable i directa entre els dos territoris. Sembla un lloc de decisions importants. Hi ha molta gent que deuen cobrar del Govern i per tant es podrien esperar resolucions importants perquè no crec que hagin anat per visitar la interessant reserva de Sebes, que ho poden fer qualsevol dia laborable amb la seva família, pagant-s’ho de la seva butxaca.

Es tracta d’una sessió extraordinària del consell de direcció conjunt de les dues administracions territorial de la Generalitat. Vaja, un assumpte territorial però d’envergadura.

Esbrino declaracions dels dos responsables de Govern. Les comunicacions han segut el factor més transcendental que ha distanciat durant molts anys les dues zones, malgrat tenim unes connexions històriques profundes. Com quedem? Ens hem distanciat o tenim connexions profundes? Cal ampliar al visió cap a Lleida com un acte de maduresa territorial i visió de país en xarxa més que articulat de manera radical. I això que vol dir?: Res. Fum.

Esbrino titulars de periòdics. L’Ebre i Lleida trenquen la muralla. El Govern vol accelerar obres a Flix per crear llocs de treball. Ignorant de mi, no sabia que teníem una muralla que ens separava a la gent de Lleida i a la de l’Ebre, estant tant prop i amb el Segre pel mig. Accelerar les obres de Flix, ja aniria bé, perquè ens tenen ja una mica avorrits.

Esbrino intencions. Intercanviar informacions sobre punts d’afecció comuna i establir sinèrgies per treballar-hi conjuntament. És de dir: fum, perquè sent gent, tots del Govern, la informació l’haurien de tenir tota. Establir lligams i tractar projectes i problemàtiques que afecten als dos territoris. I fins ara, que s’ha fet?


Esbrino resultats de la “cimera”. S’ha marcat una nova etapa de relacions que ha de capgirar l’aïllament mutu històric. Ho entenc com un gir de 360 graus, es de dir, quedar-nos on estem. Més fum. Les dues futures vegueries estan disposades a trencar un veïnatge antipàtic. Tampoc sabia que ens teníem tanta antipatia. Temes com el tractament de la mosca negra, una central tèrmica a Mequinensa, equipaments penitenciaris i educatius no sé si són per resoldre en aquesta reunió, però es queden com a pendents... per anar-ne parlant. No ho tinc gens clar.

Sí ho tenien clar, però, els manifestants de Flix que els esperaven fora, constituïts en plataforma per protestar contra els acomiadaments d’Ercros. Aquests sí saben exactament quin és el seu problema i el què necessiten.

La “cimera” de Flix: una foto molt maca.

(Blog de l’Avui 8-06-0)

2 de juny de 2009

LA PASQUA GRANADA (Blog de l'Avui)




Ha estat un llarg cap de setmana per aquells que en el seu poble s’ha fet festa de la segona Pasqua que sempre dona una treva, un trànsit d’activitat, una senyal d’atenció a l’esbarjo que segurament ens mereixem però no sabem si el gaudirem, i una senyal a l’estiu que vol entrar impacient després d’un hivern tempestós, encara que gratificant en aigua i per tant en floració primaveral. L’agradable ressaca de les celebracions dels èxits del Barça, que tanta alegria i moral ens han aportat, es perllonga en l’ambient, en converses, escrits, tertúlies i imatges inoblidables. Ha estat tant bo que ens dol que s’acabi. Tot i així, a les carreteres menys trànsit, als aeroports menys moviment, els taxistes es queixen, els restauradors no estan contents, el concurs de pesca esportiva de l’Ampolla hi ha menys de la meitat d’inscripcions que els anys anteriors.

És un any diferent, tothom diu que difícil, però la Pasqua Granada, encara que també celebració religiosa cristiana, vol ser i ha estat de vell d’antuvi un preludi del bon temps, collites granades a punt de recol•lectar, exàmens a les escoles per acabar el curs, activitats de negocis turístiques per encetar i, en aquests dies, campanya electoral per gestionar l’Europa del progrés, encara que amb un grau excessiu d’escepticisme.

Celebro tornar a l’Ampolla on hi passo els estius. Tinc els colors i la llum mediterranis més prop, les marinades que van i venen cada dia, el far del Fangar alertant, impassible, plantat com si el temps, la crisi, les alegries i les desventures no fossin amb ell. Les oliveres, els garrofers i els pins que em separen de la costa estan verdosos, amb arrels agraïdes a un hivern plujós.

Que bo si, amb aquesta tranquil•litat, ens poguéssim carregar les piles per pensar, sense crispació partidista, amb el que Europa, i la seva gestió, espera dels ciutadans que hem d’anar a les urnes. Que bé si l’aportació de la Pasqua Granada, enguany en el seu descans, ens sigui més profitosa per als anys vinents i la llum del far del far del Fangar enllumenés més enllà del nostre nas, per veure alguna cosa més i, si pot ser, millor.

(Blog de l’Avui, 1-06-09)