PUBLICITAT

27 d’octubre del 2010

Massa autonomies




Ja ho deia Tarradellas, i se li van tirar tots a la jugular. Eren temps difícils i calia anar amb peus de plom i empassar-se algun gripau, però ara es paga, molt car, aquell café para todos. I es paga car perquè al damunt de fer-se malament —tot i que era l’única manera de fer-ho—, després s’ha usat pitjor. No només ningú ha cercat l’excel•lència, corregint defectes, sinó que, a més a més, s’han engreixat els errors.


Les autonomies havien de ser per aquells que les volien i en tenien dret històric, i se’n van donar per tots, i la majoria no complia cap d’aquestes condicions: ni les volien (perquè era un sistema que no coneixien), ni en tenien cap dret ancestral. Primer error, difícil de corregir perquè, tot i sent encara avui indiferent a la majoria de la població, ningú farà enrere donat que els que ho han de decidir són els polítics qui en gaudeixen de les seves prebendes, i no hi voldran renunciar.


El segon error és el mal us i l’abús de la despesa pública d’aquests organismes. Els cotxes oficials, els assessors i els càrrecs de confiança de que s’han envoltat, sent un gasto important i ostentós, pot ser només l’esmorzar de la cadernera. Al darrere d’això... ni se sap. I el tercer error, i més important, és mantenir tota la parafernàlia estatal, ministeris sencers inútils i ineficients que tenen totes les competències traspassades a les autonomies i segueixen mantenint les seves estructures, fabricant despesa i més despesa pública.


Sobren autonomies —però no totes— i manca gestió i sensibilitat de servei públic que caldria recuperar, si és que n’ha existit mai.


(Blog Avui + El Punt)

25 d’octubre del 2010

Allò que el vent s’endurà




Diu que les paraules se les emporta el vent i, entre les paraules, estan les promeses electorals i totes les manifestacions, reflexions i crides d’una campanya. Són paraules llargues —massa llargues en el cas de les eleccions catalanes que ja no sé quans mesos fa que estem de campanya— en mans dels que mouen les estratègies dels partits i en boca dels que ho exposen. Una campanya llarga fatiga l’elector i disminueix la seva capacitat d’atenció sobre allò que realment li pot interessar que resolgui el líder o el partit que li podria convenir votar. Defecte del sistema convertit en oportunitat per qui sap aprofitar-ho tot.


“No pactarem amb...” són paraules (promeses en campanya) que tots s’haurien d’estalviar. Els pactes són esclaus de les circumstàncies i, sobre tot, mandat dels ciutadans mitjançant les urnes que els partits han de saber interpretar. Els partits no manen dels resultats electorals, sinó tot al contrari, els resultats electorals són els que manen als partits (altra cosa és creure).


“No editarem un nou tripartit...”, “només pactarem amb...” o “mai pactarem amb...” són paraules que se les emporta el vent posterior a les eleccions quan la conveniència —moltes vegades només personal del que ho ha de decidir— li fa resoldre en contra del que va prometre en campanya electoral.


Ja sé que després hi haurà arguments —“allò que vam dir, en realitat i matisant-ho, volíem dir...”— per defensar-ho i explicar per què s’ha fet el contrari del que es va prometre, però els electors, enganyats, ens hem de conformar en que ens governen demagogs de boca calenta en eleccions i decisió freda per manar?


És que ho aguantem tot, eh?

17 d’octubre del 2010

La fragilitat del Delta de l’Ebre



El Delta és jove, molt jove, tan jove que tan de bo poguéssim dir que, com una criatura, encara creix. Però, ben al contrari, minva. Tot i així té una dinàmica. El riu que li dona vida, qui l’ha creat a base d’injectar-li sediments, ara en transporta menys i li manca el fonament, la massa de la seva existència i la fortalesa per la seva permanència. Durant anys ha crescut, esdevenint un delta a partir d’un estuari —que pot revertir—, fins arribar a un límit.


L’única part del Delta que creix és la de la punta del Fangar. És sabut. Ho coneix tothom que s’hi fixa. Els de la meva edat, en la nostra joventut, fèiem catxels, canyuts, grúmols i chirla, on avui és terra ferma, enfront del Goleró, uns cinc-cents metres després del far.


Amb aquest ritme, en pocs anys, la Punta arribarà a la platja de l’Arenal i el port natural del Fangar es convertirà en una bassa més, com la de les Olles, l’Encanyissada, el Canal Vell o la Tancada. Els pocs sediments que porta l’Ebre i els que entren en moviment en les fortes llevantades, fan cap tots en aquesta part, únic punt de creixement. Per altra banda, totes les zones del litoral orientades a tramuntana, gregal i llevant s’han anat degradant en els últims trenta anys a marxes forçades, fins arribar a deteriors flagrants en erosions lentes, però permanents, i altres de ràpides i immediates amb temporals d’un dia, a les zones del Trabucador o la platja de la Marquesa on instal•lacions elèctriques, accessos i serveis d’hostaleria s’han quedat dins de la mar.


La fragilitat del Delta és evident, es constata en dies de tempestes com els que acabem de tenir, com cada any. Les solucions passen per inversions monstruoses i susceptibilitats mediambientals diverses i molts dubtes i indecisions dels governants.


Mentre, la naturalesa, que no dubta, va fent (i desfent).

(Blog Avui + El Punt 17-10-10)

12 d’octubre del 2010

Anar-hi anant



No tinc ganes de comentar res del Dia de la Hispanitat, no m’interessa ni em sento afectat i m’incomoden —encara que els respecto, si no en fan política— tots els que l’usen en favor o en contra de... M’és igual el que facin a Madrid, mentre no vagin en contra de Catalunya —que ja hi van prou—, ni el que facin els reis, els del govern central, el militars o els presidents de les comunitats autonòmiques que hi van, o no, en funció de que parlin d’ells. Ho considero insignificant i: ja ho dit tot.


Celebro que plogui, pel bolets —ja toca— i per les oliveres, ara que el raïm i l’arròs quasi estan recollits. Ja m’imagino els camps, quan espargeixi i el sol remarqui els colors dels arrossars segats i les grogors de la tardor en la desfullada dels ceps. Celebro que estiguin a punt de rescatar als miners —me sembla una odissea lloable i descomunal— i que, de quan en quan, apareguin notícies de xarxes de tràfic de drogues destapades i atrapades pels voltants de casa. Aquí, i allà, feina els dono als que ho han de vigilar.


No xalo tant amb les notícies del vessament tòxic d’Hongria. Els problemes dels residus és que estan en mans dels descuidats (ara em ve al cap Ascó i el cementiri nuclear). A Straus li tocaria canvia el color del seu vals sobre el Danubi, perquè ja no és blau. Tampoc em diverteix l’atur de les minses senyals de recuperació de l’economia —això va per a llarg—. Tampoc xalo am la campanya electoral catalana. Això es farà massa llarg. Fa massa dies que va. Ens avorriran fins la infinitat. Tan de bo que ens quedin ganes de votar el dia de les eleccions.


Mentre, ens delectarem de l’esclatada dels rovellons, de les olives trencades, dels panellets que venen, de les gràcies dels nostres nets i de la feina dels nostres fills. Els que en tenen, perquè no la perdin i els que estan a l’atur, per quan en trobin.


Anar-hi anant... hi farem cap.

11 d’octubre del 2010

El governador que no governava



Fenández Ordóñes diu que les autonomies i els ajuntaments dificulten la reducció del dèficit públic. Un governador que no governa el que pertoca —les entitats financeres, que és pel que li paguem—, carrega sobre altres camps de l’economia, pot ser per desviar l’atenció del fregat que té a casa. Prop nostre desapareix una caixa, la de Tarragona —ja n’he parlat—, i menys prop però no molt lluny, en van desapareixent d’altres amb un definitiu RIP (requiescat in pace) o amb un perllongat SIP (sistema integral de protecció). Conseqüència?: una feina mal feta del Sr. Governador, perquè ell és el màxim responsable de l’organisme regulador del sector financer i, en els últims anys se n’ha anat en orris. De les desmesures, tan en el cas de l’endeutament de les autonomies com en el dels ajuntaments — i totes les administracions; per tant del dèficit públic— en té tota la responsabilitat o, si més no, l’encapçala amb d’altres. Les entitats financeres se’n van sortir de mare, les administracions, encara més que els particulars i les entitats privades, van estirar més el braç que la mànega, però qui ho havia de controlar, i fer complir les normes —el Banc d’Espanya— no ho va fer.


Dit això, té raó en els excessos de les despeses de les autonomies, per dues raons. La primera perquè en hi ha massa. Tarradellas ja ho va advertir. I la segona perquè el govern central no s’ha després de les estructures dels serveis traspassats i els paguem dues vegades.


(Diari de Tarragona 10-10-10)

7 d’octubre del 2010

Caixes, del RIP al SIP o a l’inrevés



La Caixa que nosaltres teníem més propera, la de Tarragona, ja li hem dit que descansi amb pau (RIP). Els que malauradament l’han portat en aquesta situació, com tans altres mals gestors financeres, deuen dormir tranquils perquè no els hi passarà com al primer ministre d’Islàndia que el jutjaran per negligència per no haver actuat adequadament enfront el crac dels bancs islandesos —això hauria de fer remullar la barba d’algun polític que també li toca de prop—.


Altres han esquivat el RIP (requiescat in pace) i entren en el SIP (Sistema Institucional de Protecció), un paraigües creat a mida per a les EFMG (entitats financeres mal gestionades) en mans de GIF (gestors incompetents financers). Incompetents en quan a la trajectòria de les entitats però no tant, pot ser, per a la trajectòria personal pròpia dels mateixos gestors (caldria veure cada cas).


El SIP ja ha estat experimentat anteriorment amb les EFMG i consisteix en una fusió freda (molt freda, fins i tot frívola) que els doni accés al FROB (fondo de reestructuració ordenada bancària) que, com a definició, té l’objectiu de gestionar els processos de reestructuració reforçant els seus recursos propis. Més que res: posar diners (Real Decret Llei 9/2009, de 26-6).


El SIP no serà una fusió (freda, virtual, però no fusió) i permetrà, a les entitats en problemes, mantenir els seus noms, les seves demarcacions i, es de suposar, els mateixos gestors (que continuaran fent-ho malament), reduint el seu personal en sucursals (la culpa sempre la paguen els de baix) i augmentant-lo en cúpules (que seran directius d’alt nivells i per tant més cars), per revisar les estratègies comunes, recursos, riscos i auditories.


Si aquesta cúpula està, com és de suposar, ens mans dels GIF’s de les EFMG’s tindrem els mateixos gossos i, ni els collars els hi haurem canviat.


Serà el SIP una transició gloriosa cap un futur RIP global?


Ja veurem... anar-hi anant.

6 d’octubre del 2010

Els bous al Parlament




Assegut en una cadireta de boga, dintre del carro atapeït de dones i xiquets —els homes eren baix a la plaça i pujaven, enfilant-se per les baranes i les rodes quan el bou passava prop— només tenia al cap dos moments importants i esperats, per mi, de la festa. Un era l’hora del berenar i no veia el moment de que es fes el descans, la mitja part, per a que arribés i poder gaudir del que la mare ens havia preparat: pa amb xocolata, com a molt, i s’obria un meló fresquet que havia estat tot el matí en un cistell al pou. El venedor que passava cridant i saltant de carro en carro: “Torró de Xerta avellana, que se como sin gana!!”, pel nostre hi passava de llarg, malgrat els ulls llaminers dels infants el seguien de prop. L’altre moment era sublim, provocava una gran expectació i emoció a la vegada, quan el Xarnego, el pare de l’actual ramader, Fumadó, amb tota una cerimònia i celebritat portava un del mansos, el més gran i més respectat pel seu ramat, al davant de les autoritats i el feia agenollar, saludant al públic. Avui aquest acte, llavors espectacular, a molts els hi semblaria denigrant. Els temps, les cultures, les costums i també la forma de veure les coses canvien i és per això que els bous han fet cap al Parlament. Polítiques i posicions partidistes i personals a part —que en hi ha moltes—, tan de bo que serveixi per respectar i protegir més l’animal, dignificar la festa, les persones i també el territori.


(Diari de Tarragona 6-10-10)

3 d’octubre del 2010

“O Lula vai embora”




He recuperat una amiga —gràcies a les noves tecnologies—, professora de la Universitat de Sao Paulo, en qui mantinc correspondència i avui, dia d’eleccions al Brasil li he fet una carta.


Bon dia professora:


En unes hores es farà de dia, obrireu les urnes i entrareu en procés electoral (és dia d’eleccions) quelcom que aquí, Europa, es valora molt, després de tantes guerres i dictadures que s’han anat repetint al nou món, mala còpia de l’antic. Així i tot, sent l’electoral el menys dolent dels sistemes, Déu n’hi do les deficiències que té i la gent que se’ns cola per seguir abusant del poder. És per això que, aquí, l’abstenció és altíssima. Per cert: encara és obligatori votar al Brasil...?


El meu amic Lula plega. Jo, curiós, he tingut certes simpaties per ell. El vaig conèixer a l’àrea industrial de l’ABC en la seva època de sindicalista i protestona i en la meva de bancari, ambdós joves i convençuts de que salvàvem algun trosset de món. Sempre he pensat que la seva carrera ha estat molt brillant, encara que jo n’estic més satisfet de la meva, tot hi havent estat més modesta. La meva estància al Brasil, ho recordaràs, va coincidir en la nova obertura democràtica. Vaig arribar amb la dictadura militar, Joan Figueiredo, aquell general que va obrir les urnes, i, quan me’n vaig anar, ja teníeu eleccions. Lula ha explotar molt bé l’herència de l’Henrique Cardoso i Brasil serà aviat una de les primeres potències econòmiques mundials. Petrobras ja és la primera petrolera del planeta, la banca està forta (ja veus el Santander que aquí es va menjar el nostre banc, entre d’altres, i al Brasil al gran Banespa); les multinacionals de productes agroalimentaris estan en els primers llocs, la gran industria brasilera ven a tot el món. En els supermercats de Tortosa hi trobo taronges “València” de Campinas, i papaies de la Cooperativa de Cotia; només me falta veure roses de Roselandia.


Com a bon jugador Brasiler, tot això li ha permès burlar la gran crisi global, però no ha aconseguit esquivar la pobresa i la desigualtat social, ni la delinqüència i, tot i sabent que els índexs són menors (molt menors en termes relatius), Lula ha perdut, per mi, la seva gran oportunitat de fer molts gols, en aquest camp, on ja no tornarà a jugar. Dilma no recollirà, crec, el “passe”, com ell ho va fer de Cardoso, perquè estarà més ocupada en mantenir la cadira que en treballar per la desigualtat. Mentre, en el Brasil i en la resta del món, les potències econòmiques ens governen.


I tu com ho veus?


Bon dia d’eleccions i una forta abraçada.