PUBLICITAT

23 d’abril de 2011

                                              Setmana de passió

Sento com bufa el llevant rebatent les llargues onades contra la platja pedregosa del Baconer mentre d’altres, encara valentes, eufòriques i sorolloses esquiven la dels Capellans, la de les Avellanes, els espigons del port de l’Ampolla, treuen pit i planten cara xocant contra l’escull que protegeix el  racó de Favà, espai d’esbarjo i monument a la lectura, o moren amb menys violència a la platja de l’Arenal i, unes poques amb més fortuna, acaben la seva bravura al Goleró. Setmana llarga de passió. La remor llevantina puja de to mentre baixa l’eufòria dels culés que tornen de València, conformats perquè el futbol és així. L’oratge no és el favorit però se senten veus satisfetes dels restauradors i de les cases rurals que els beneficia el turisme de proximitat. Els gestors de la navegabilitat de l’Ebre obren cofois la temporada —una altra passió—. No es pot deixar cap forat destapat: “quan passen s’agarren” i el victimisme en el que ens refugiem moltes vegades ens fa dir massa cops que ens en passen moltes sense agarrar-les encara que algunes ni passen. Sí, ho sap l’afició del Barça, és una setmana de creus barrejada amb la pressió de les eleccions municipals i l’il·lusió literària de Sant Jordi i la rosa, amb temps plujós que farà que es mulli alguna mona però no afecta els arrossaires que escampen l’aigua als camps mirant de gairó la reacció del caragol poma, una altra passió. Que bo si la passió només durés una setmana. 

20 d’abril de 2011

                                          “Vendre” la casa i anar de lloguer                                                 

Les dificultats de poder adquirir una vivenda —malgrat la crisi, la vida continua— fa que augmenten els pisos de lloguer. Qui no pot segar, espigola.

De fet l’any passat ja es va registrar un augment a tota Catalunya i especialment a Lleida en un 75% i a les Terres de l’Ebre en més d’un 30%. Els lloguers en aquestes terres registren els preus més baixos de tota Catalunya. No oblidem que som el sud.

Amb tot, dues consideracions. La primera, dir que es tracta de xifres oficials, la qual
cosa vol dir que les reals són molt més altes i per tant més positives, encara que enganyoses i mig il·legals,  i no explico res més perquè després tot se sap. La segona consideració que cal fer és que aquest fenomen no només es dona com a conseqüència de la crisi, que també en bona part, sinó perquè encara hi ha projectes d’obra pública en marxa, com és el cas de les canonades del conducte de gas que s’està doblant i, el pas de l’obra per aquestes terres dona feina, es de dir, activitat econòmica, ocupació, lloguer d’habitatges, menjà en bars i restaurants, compres a botigues i cinema els dissabtes. Per tant, cura amb la restricció d’obres públiques, ja de moda, per impotència econòmica i males gestions anteriors. Els nous gestors ho han de equilibrar i han d’afinar molt. Tampoc no és pot matar tot el que és gras.  

Les xifres també han augmentat, no per vendre la casa i anar de lloguer, sinó perquè les entitats financeres els han fotut l’habitatge.               


9 d’abril de 2011

                                Protesta en marxa

Són les retallades, no es parla d’altra cosa i fins i tot ja ens hem acostumat a que sigui habitual en qualsevol xerrada, com ho és la conversa sobre la crisi, culpable de tot, i la majoria dels ciutadans ja som conscients de que els sacrificis que venen són tan inoportuns com necessàries sense que ningú n’hagi fet, encara, decret de govern i, sinó, que els hi pregunten al portuguesos. Els mestres es queixen i els funcionares dels hospitals escridassen el nou govern  que, coratjós, vol posar ordre, mentre polítics dels partits del vell govern s’hi apunten, com si res tingueren a veure amb el que ens han deixat, cosa que sense treure raó als que es queixen, aigualeixen l’eufòria social i l’autoritat de la protesta perquè la polititzen interessadament. El debat serà intens, —ja ho és— ; el nou govern lidera la reducció de la despesa perquè s’ha compromès electoralment i perquè fa falta per posar odre a la disbauxa general que ha heretat que conclourà en una reducció d’actuals serveis que generosament hem gaudit i també abusat. Joc perillós per un govern del que la gent espera sempre més. Allò d’en Kennedy “pensa què pots fer tu pel teu país en lloc de pensar el que el país pot fer per tu”, mai no ha funcionat. Hauríem de ser molt més japonesos per entendre el que és fer un sacrifici particular en benefici d’un bé comú que, a la llarga, acaba sent bé particular. Protestar es el més fàcil i en política encara més.