Protesta en marxa

Són les retallades, no es parla d’altra cosa i fins i tot ja ens hem acostumat a que sigui habitual en qualsevol xerrada, com ho és la conversa sobre la crisi, culpable de tot, i la majoria dels ciutadans ja som conscients de que els sacrificis que venen són tan inoportuns com necessàries sense que ningú n’hagi fet, encara, decret de govern i, sinó, que els hi pregunten al portuguesos. Els mestres es queixen i els funcionares dels hospitals escridassen el nou govern  que, coratjós, vol posar ordre, mentre polítics dels partits del vell govern s’hi apunten, com si res tingueren a veure amb el que ens han deixat, cosa que sense treure raó als que es queixen, aigualeixen l’eufòria social i l’autoritat de la protesta perquè la polititzen interessadament. El debat serà intens, —ja ho és— ; el nou govern lidera la reducció de la despesa perquè s’ha compromès electoralment i perquè fa falta per posar odre a la disbauxa general que ha heretat que conclourà en una reducció d’actuals serveis que generosament hem gaudit i també abusat. Joc perillós per un govern del que la gent espera sempre més. Allò d’en Kennedy “pensa què pots fer tu pel teu país en lloc de pensar el que el país pot fer per tu”, mai no ha funcionat. Hauríem de ser molt més japonesos per entendre el que és fer un sacrifici particular en benefici d’un bé comú que, a la llarga, acaba sent bé particular. Protestar es el més fàcil i en política encara més.