PUBLICITAT

27 de novembre del 2010

El foc i la política






Els judicis són tan llargs que ens fan oblidar els casos fins l’extrem de que, de vegades, pensem que ja estan resolts. Pot ser la complexitat, social i política, del d’Hora és dels pocs que justifica la seva extensió. Ara torna a ser notícia, i ens recorda que encara existeix. La virulència del foc, la de les irresponsabilitats que van aflorar, la dels accidents mortals, la de les mentides polítiques i la dels errors humans que es van barrejar, ens torna ara a la memòria en plena campanya electoral catalana perquè el cap, aquell famós “Delta 0” ha estat imputat per la jutgessa de Gandesa de qui, vist de lluny, sembla que ha estat fent una bona feina, discreta i eficient.

El tema judicial porta el seu camí però la qüestió política en porta un altre perquè torna a la ment de tothom la discutida gestió dels verds al govern de la Generalitat.

El jutjat decidirà, i tan de bo que ho encerti, sobre les responsabilitats de tantes desgràcies, però dubto que els urnes prenguin part en la gestió política d’aquell partit que haurà governat el departament d’Interior en aquesta legislatura que s’acaba, perquè els vots d’ICV estan molt definits i són pràcticament inamovibles, però sí afecta de ple al Govern, en repercussió directa als altres dos socis del Tripartit, PSC i ER, per la seva contribució en aquella munió de coses que no s’han fet bé i, pactar amb aquells que els hi agrada repicar i anar a la processó, és una de tantes.

25 de novembre del 2010

Allò que el vent ja s’endugué




Les urnes són una meta i també una nova sortida de cursa política; moment per fer balanç —apart de tirar-se els trastos pel cap— de les coses que han fet els que acaben i estar alerta del que volen fer els que comencen, encara que moltes vegades coincideix que, tan els que acaben com els que volen començar, venen a ser els mateixos.


Els interessats fan les lloances dels seus assoliments com a reclam per tornar-hi, però, ben segur, es deixaran d’explicar tot allò que van prometre i no han fet i, els ciutadans, pobres de nosaltres, ni recordem el que ens van dir que farien i, alguns, ni ho sabem perquè ni el programes electorals ens vam mirar. Sí sabem ara, però, que estem en crisi i que hem estat mal governats perquè ens afecta directament a la butxaca i la gent es queda sense feina, no es poden pagar els préstecs, els clients no paguen, els proveïdors no cobren i ens prenen cases, magatzems i es tanquen fàbriques i botigues.


I, concretant, hi ha quelcom al territori, a l’Aldea exactament, que no s’ha fet. Em refereixo a l’Estació de Mercaderies, i als camps de golf (Vinaixerop i Fadesa). Ara s’escauria dir (com aquell personatge del “Polònia”): perdoneu, però algú ho havia de dir.


Del primer, algú tenia un gran projecte en ment: Ciutat del Transport. Una zona logística per combinar una estació intermodal (carretera/ferrocarril), aprofitant el nus de comunicacions que coincideix a l’Aldea. A totes les empreses de transport de la zona els hi despertava un gran interès. Amb el nom de CIM DE L’EBRE, se li va arrancar al govern de Pujol la promesa de començar-ho en la legislatura que s’iniciava en el 2003, i així ho va prometre públicament al davant de la ciutadania aldeana. En canviar de govern, el del Tripartit només ha fet una cosa: canviar-li el nom. Ara és diu LOGIS EBRE i segueix en projecte, després de quasi vuit anys.


Sobre els camps de golf, només entrar el Tripartit (2003), estableix una moratòria i se’ls carrega els dos. Posteriorment la crisi ho ha matat tot. Si no s’hagués vedat i s’haguessin fet llavors, els projectes de Vinaixerop i Fadesa els hagués agafat la crisi, cinc anys després, acabats i a la cresta de la onada. Ara els dos projectes són una ruïna.


I de que estem parlant? Estem parlant de tot allò que ara ens manca: feina, progrés, turisme, transport, construcció, indústria, comerç, serveis; economia general (que podríem quantificar en un moment) perjudicada per deixar de fer allò que calia (estació de mercaderies) o impedir que es fes allò que convenia (vedar els camps de golf).


Esperant a veure què passa, el que ha passat ha estat el temps i la crisi, que estava al darrere nostre, ara la tenim al davant.


Eleccions!!.... tornem-hi que no ha estat res.

(Blog Avui + El Punt 25-11-10)

19 de novembre del 2010

Parla campanya, que alguna cosa queda




Tal com van arribant els programes electorals a les cases veiem, malgrat les promeses de tants de canvis, recanvis i renovacions, anunciades abastament per tots els partits, què poc han canviat en els missatges tot i les circumstàncies actuals de misèria econòmica, política i de valors que sí han canviat en poc temps.


Repasso els programes i no acabo de veure les llums, dels que prometen, en els túnels foscos on diuen que ens tenen els altres —cosa que ja sabem—. A les Terres de l’Ebre, a excepció del palau de justícia i del nou hospital, res de nou. Tot és pegar-li voltes a la vegueria, als valors d’identitat, a la reserva de la biosfera, als parcs naturals, a l’A-7, al polígon Catalunya Sud, a l’anell viària, a la universitat, al riu, a l’estació de mercaderies de l’Aldea, temes, la majoria, antics i rovellats.


“Exigirem que...”, “Aturarem a...”, “Promourem oportunitats econòmiques i desenvolupament sostenible..”, “Crearem plataformes i mecanismes per...”, “Recolzarem el sector...”, “Apostarem per...”, “Fomentarem el...”, “Igualtat d’oportunitats per...”, “Creació de llocs de treball...”, “Compromesos amb...”, “Una administració propera...”, són frases tan compromeses com desgastades per haver-les incomplert tantes vegades, que fan mal a les oïdes —per tòpiques, enganyoses i demagogues— i, molt més, en boca d’aquells que mentre han governat no han estat capaços de fer-ho.


En temps de grans necessitats on perilla el futur immediat, on es necessiten noves idees, nous ingenis i una dosi forta de creativitat per part dels que volen gestionar la cosa pública, la campanya en general decep i fatiga. L’estratègia cridanera d’atenció de frases punyents i ofensives o en vídeos amb poca originalitat que, com a molt, fan titulars de diaris i comentaris de tertúlies, és vell i no aporta solucions a la gestió d’un país en crisi on s’ha de començar per explicar com han de tenir el plat a taula cada dia els que no el tenen i com es torna a la prosperitat i, com a mínim, als nivells de benestar que teníem.


Sí és d’agrair, però —sempre hi ha excepcions que confirmen la regla—, aquell discurs seré i les promeses realitzables, pel damunt de les agressions al contrincant. En hi ha i, a fe de Déu, és bo de trobar.

(Blog Avui + El Punt 19-11-10)

12 de novembre del 2010

El monument franquista




És l’alçat al mig del riu, al mig de Tortosa, al mig de les Terres de l’Ebre. Per a bé o per a mal —o ni per ni una cosa ni l’altra— forma part del paisatge, del riu i de Tortosa. És cert, l’aguilot, aquella gallina agressiva que el presideix, en cara de pocs amics, ensenyant les seves esmolades ungles, no fa gràcia. Fins i tot, mirada de fit a fit, fa por. Tot i així, recordar els caiguts és habitual en els monuments a les batalles, però aquest, havent-lo fet qui el va fer, i havent-lo posat qui el va posar, és evident que només representa a una part dels caiguts o, si més no, els perdedors no només no s’hi senten representats, sinó que a més amés, el monument els ofèn. Els que som fills, nets o nebots dels que van patir les atrocitats d’aquella guerra ho sabem i, el monument, no ens cau bé.


També és veritat que si es destrueixen tots els símbols d’aquella barbàrie correm el perill de que les generacions venidores no les coneguin amb profunditat i acabin sent ignorades —les barbàries, clar—. Així, doncs, potser caldria deixar-ne constància, com a fet històric a estudiar i recordar, en lloc discret, com a punt d’interpretació, i ja no com a monument a ningú ni a res. El vol d’una coloma de la pau, que ens representi a tots, li faria bé al riu, a Tortosa i a les Terres de l’Ebre i, segurament també, a la memòria històrica.


Tot i així, el govern de l’ajuntament de Tortosa ha fet bé en no prendre, ara, cap decisió, respecte d’una moció popular, votada favorablement pels partits que es diuen d’esquerres. Som en campanya electoral i, temes tan transcendentals, que afecten tantes sensibilitats, són una frivolitat posar-los a la safata de l’opinió pública per crispar i envinagrar una campanya en la que predominen temes de supervivència social —atur, economia, immigració, delinqüència, etc.—, i més, quan ho defensen partits que han governat anteriorment l’ajuntament de Tortosa i, aleshores, no van prendre aquesta decisió.


No fotem!! Els ciutadans no som tan imbècils com els polítics es pensen. Això és un tema de consens que s’ha de saber cuinar amb plats freds fora de campanyes electorals.


És vella la mala costum d’usar temes sensibles com a arma llancívola en contra de... però encara s’usa.

(Bog Avui + El Punt 12-11-10)

10 de novembre del 2010

No tindrem la “sort” del Sàhara Espanyol





Sí, ja ho sé... el poble saharià no en té cap de sort, ni abans quan els espanyols els hi treien la sang —els minerals—, ni després quan els van abandonar a la seva mala sort, lluny de Déu i massa prop de Marroc, però en els aldarulls d’aquests dies em torna a la memòria quan Espanya va tocar el dos, cagada de por per la Marxa Verda, després de que el príncep, Joan Carles, els hi fes una visita, pot ser la primera actuació com a futur Cap d’Estat, per dir-los que no passava res.


Eren espanyols. Els havien fet espanyols de conveniència, amb document nacional de identitat, com nosaltres, però, malgrat la visita i les exclamacions —los de la Marcha Verde que vuelvan a su casa— de Jaime de Piniés, ambaixador a les Nacions Unides, a l’endemà de la visita reial estaven sols i, mai més ben dit, tirats a la sorra del desert, sense cap protecció, ni espanyola, ni internacional i així continuen. Ara fins i tot els hi foten bastó.


Malament, ja ho sé; molt greu, i no és moment d’ironies, però no he pogut evitar —els somnis són incontrolables—, allunant-me del problema, pensar què passaria si avui vingués a Catalunya el príncep, Felip, com a futur Cap d’Estat, i ens digués: no passa res i, a l’endemà, Espanya toqués el dos i ens deixessin fora de la seva influència.


Ja ho sé... no tindrem aquesta sort ( i aquí no la poso entre cometes).


Seguim somniant (dono per suposat que a nosaltres no ens aniria malament) i no deixem de banda el patiment i el maltractament del poble saharià.

(Blog Avui + El Punt 10-11-10)

8 de novembre del 2010

Augmenten els cultius de cànnabis




Aquell anàlisi DAFO, (Debilitats, Amenaces, Fortaleses, Oportunitats) que aprenem en els cursets de formació, s’hauria de saber aplicar avui en moments de grans debilitats i fortes amenaces i, ben segur, hi ha gent que ho fa. Les debilitats, aquelles butxaques buides, com a conseqüència de les amenaces, de falta de feina, per exemple, s’haurien de saber convertir en fortaleses que aportessin solucions per mitigar aquelles debilitats i en oportunitats que afrontessin totes aquestes amenaces.


Sabem que hi ha finques que es perden perquè la seva producció no és rendible, els preus no són bons; es queden garrofes, olives, melons, síndries, avellanes per recollir perquè no compensa ni els costos de la recol•lecció i, tot i així, diuen que la crisi —ho diu el Govern— ha portat a joves pagesos a conrear camps que abans estaven erms al no trobar altres alternatives laborals. És una fortalesa, la que siguin capaços de traure de la nova feina, malgrat les dificultats dels preus de venda, per combatre la debilitat que comporta la situació crítica actual.


Altres, però, han fixat la seva atenció en productes que, malgrat la crisi, es cotitzen bé en el mercat. És el cas dels que s’han decantat pel cultiu del cànnabis, prou més apreciat i més ben pagat que les garrofes, les olives, els melons, les síndries o les avellanes. Això, però, és jugar amb l’anàlisi DAFO a l’inrevés: estan convertint una oportunitat en una gran amenaça.


(Diari de Tarragona 09-11-2010)

4 de novembre del 2010

Un record per l’Estela




La mort d’una noia jove de Sant Carles de la Ràpita empleada d’una sucursal bancària ens situa al centre de la violència dels atracaments a bancs que tornen en l’entorn d’una virulència social, en el vendaval de crisi econòmica i delinqüència d’ofici. No coneixia a la malaurada jove, però treballava dintre d’una àrea de la meva responsabilitat, anys enrere abans de jubilar-me i, per tant, com en el cas de les persones companyes més properes, que encara hi treballen, em sento afectat.


Tot i que últimament aquesta activitat delictiva ha baixat substancialment, en els anys vuitanta els atracaments van arribar a ser una plaga, a cavall també de problemes econòmics, drogoaddicció o per l’acció de grups subversius, i recordo vertaders problemes psicològics dels empleats afectats que, molts d’ells, mai van poder tornar a treballar per una fòbia insuperable al lloc de treball susceptible d’un nou atracament, en qualsevol moment, ja que es donava el cas de sucursals financeres atracades repetidament en un curt termini.


Sense entrar en casos particulars és evident que tots els oficies tenen el seu nivell de perillositat, però la temptació d’un lloc on hi ha diners és superior i, totes les mesures per evitar atracaments —portes de seguretat, vidres a proba de bala, caixes d’obertura retardada, etc.— desvien sempre el risc cap a la pell del personal.

Deixo un record per l’Estela, víctima recent d’aquest tipus de violència.


(Diari de Tarragona 31-10-10)