Si el far aguanta...   

                                                

La calitja emboira el Golf de Sant Jordi, la badia de la calma; el far  tremola però, no patiu, no s’enfonsa; és l’efecte de la calor i els miratges que el festegen en el petit desert de la punta del Fangar, l’única del Delta ben tractada pel riu en els pocs sediments que encara baixen. És la xafogor d’un estiu que mor matant, després de nàixer massa fresc. El gregal, encara que suau, no ha remés en molts dies i fa l’aigua tèrbola en els dos primers metres de la superfície, mentre a sota es manté neta i cristal·lina. Aquest vent de la mar porta humitat que fa augmentat la sensació de calor, habitual tots els anys en aquestes dates. Encara així, la badia s’omple cada tarda de velers que l’aprofiten resistint deixar l’esbarjo, sabedors de que a la feina pinten bastos i de que els que ens manen ens esperen amb ungles llargues en tots els àmbits governamentals. Els diaris porten poques notícies i la majoria són dolentes. La mandra per tornar a la rutina dels problemes ens fa mirar amb nostàlgia el panorama estiuenc que tenim al davant i que aviat hem de deixar enrere. Una estona en el penya-segat dels tres pins de les cinc branques, dempeus, perquè ja no queden bancs de fusta que els depredadors han fet desaparèixer per pur gamberrisme, en l’última claror del dia, mentre el sol s’ajoca satisfet per la feina feta, la calitja escampa i el far del Fangar, vestit de frac blanc, treu pit, ja no tremola, i ens alerta de que encara hi som.