I, ALTRA VEGADA, TORNÀ SETEMBRE

Sembla ahir, ha passat un any i setembre torna a ser aquí. Poc hem canviat, pot ser no ens convé o, pot ser no ens en adonem i som ben diferents.

S’aixeca el dia, com ahir, també calorós, volent ser-ho menys. Uns núvols inútils, que no portaran ni pluja, impedeixen una sortida del sol com cal. S’inicia una jornada de peresa, contagiada de la ximplesa del síndrome “postvacacional” que donen alguns mitjans com a notícia important, acompanyada de la misèria informativa de la grip A o de la marejada de perdiu i aixecada de camisa de governants incompetents que no mereixen la nostra atenció, malgrat ens hi hem de fixar perquè decideixen, malauradament, en les nostres vides.

La mar està lluenta, suament arrissada, perquè capta la mica de brisa matinera, resistint-se a la grisor del cel a la recerca de mes alegria, més il.lusió, més somriures. L’Ampolla es desperta i la badia de la calma no vol perdre la partida i li vol recuperar la llum d’un estiu que es resisteix a declinar.

Vull gaudir de l’olor de la palla de l’arròs que per madurar ja grogueja i tornar a fer un te verd, en lloc conegut i d’altres per descobrir. Vull felicitar aniversaris, veure com maduren els fills i creixen els nets, com s’espargeixen les crisis i tenir l’esperança de que ens deixi de dirigir la dictadura de la incompetència. He llegit a Xavier Roig i m’ha explicat coses que tots sabem i que pocs en parlem. Sé que pico molt alt, demano molt, però per demanar que no sigui. Setembre encara pot donar per a molt (aquesta frase no és pas meva però em diu molt).

(Blog de l’Avui 1-09-09)