LA BAUXITA I EL CEMENTIRI




Coneixem l’alumin com aquell metall lleuger, potser el més lleuger després del magnesi, tan utilitzat en la indústria per la seva mal•leabilitat, alta resistència a la corrosió de l’aire i la humitat, i la bona conducció tèrmica. Fins i tot l’usem en cuina per envasar —qui no s’ha embolicat, alguna vegada, l’entrepà amb paper d’alumini?—

Doncs, ves per on, l’alumini s’extrau de la bauxita, roca que resulta de la meteorització dels feldspats sota unes condicions ambientals càlides i humides, segons resa el Diccionari de la Llengua Catalana, i els feldspats són grups de minerals —amb sodi, potassi, calci o bari, silici i alumini— que en els països catalans es troba a les comarques de Fenolleda i Vallespir, de la Catalunya Nord i, ara, ves per on, al municipi d’Horta de Sant Joan, en ple parc natural d’Els Ports, el departament de Medi Ambient acaba d’autoritzar l’explotació d’una mina de bauxita.

Crida l’atenció, no m’ho negareu, que coincideixi al mig de la taca mascarada del polèmic incendi d’aquest estiu, que tant cueja i tanta polèmica està aixecant, que sigui un assumpte informat negativament per tots els estaments que hi han intervingut, que hagi estat denegat pel jutjat de Tortosa, l’Audiència Provincial Tarragona i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i rebutjat per l’Ajuntament d’Horta i el seu poble.

No sabria dir si és bo u és dolent, però estrany ho és molt: es nota l’olor de socarrim. I ara, el cementiri nuclear d’Ascó. Fort, no?

(Diari de Tarragona 27-01-10)