Core Capital

Es coneix poc aquesta expressió fora de l’àmbit financer. És una denominació interna, dels experts, d’aquells que maneguen els amagatalls de les enginyeries financeres i les xifres dels balanços de caixes i bancs, encarregats de presentar els seus comptes clars o d’aparentar-ho. El “core capital” és un ràtio, índex de relació entre el capital bo (aquell que aporten els socis i el que procedeix de la capitalització dels beneficis d’una entitat financera), en relació als actius ponderats per risc. Dient-ho més planer: el percentatge de capital bo, potent i fiable sobre els crèdits i préstecs donats a la clientela. Aquelles sopes que se sap de quin pa es podran fer, es de dir, els diners en que es cobriran els préstecs d’aquella part de la clientela (els morosos) que no pugui tornar el seu  deute (la mora). Aquesta és una exigència que bancs i governants s’imposen en els acords de Basilea, lloc on es troben per prometre’s mútuament que quan tornaran a casa seran bons xiquets. El percentatge exigit està sobre el 7% i aquí el govern espanyol l’ha situat en el 8% i els ha dit a les caixes que qui no hi arribi s’ha de convertir en banc. Veient que qui compleix en escreix, La Caixa, amb més del 10%, ja ha donat el primer pas, ja sabem el destí que els espera a les dues recents fusions (Unim i Catalunya Caixa), que no compleixen l’exigència. El que no sabem és per què no es penalitza als responsables de tan nefasta gestió.

(Diari de Tarragona 30-01-11)