PUBLICITAT

26 de maig de 2011

Estimat amic:

Com anem...?,  jo fotut, xeix. Vinc del jutjat. Res de l’altre món... vianda del temps, en diem aquí; es de dir: coses d’avui en dia.

He acompanyat a un parent meu, que va avalar a son fill en un préstec hipotecari per comprar un pis i, la caixa de torn, no en va tenir prou amb la penyora de la vivenda sinó que, a més amés, va demanar garanties personals i, som pare, el va avalar.

A partir d’aquí, doncs, tot allò que passa. El fill va perdre la feina, va deixar de pagar les quotes del préstec, desnonament (el van fer fora del pis, amb ell i tota la seva família, és clar), la caixa es va quedar amb el pis i ara vol també la casa de son pare (el garant), perquè el deute no s’ha saldat; després de quedar-se amb el pis encara els hi queda un deute del 66% del préstec: exactament 79.900€. Amb la casa penyorada i la garantia de son pare li havien donat un préstec de 120.000.  

Fort!!, eh?  

La caixa no ho va fer bé. Mala gestió financera. T’explico:

El préstec va estar mal donat. La referència de l’import a prestar era el valor del  pis, que estava sobrevalorat: li va prestar massa diners. Ja no em poso amb la fràgil capacitat de pagament, basat en la nòmina, perquè avui la feina ningú la té segura, però també hi va haver poca ortodòxia.

El fill del meu parent, tampoc ho va fer bé. T’explico:

Mai havia d’haver acceptat un risc creditici, superior al que podia valer el  pis, superior a la seva capacitat de pagament (cosa que ni es va aturar a pensar-hi) i, sobre tot, mai havia d’haver acceptat l’exigència d’una garantia personal addicional, en la que va involucrar al seu pare.

El meu parent, tampoc ho va fer bé. T’explico:

Ell no hauria d’haver...

Bé, deixem-ho: és són fill.

Al noi no li poden traure res més; ni la feina, perquè no en té i, a son pare, l’han avisat per a la subhasta de la seva casa, de la que tampoc es traurà suficient per eixugar els 79.900€. La resta de saldo deutor que quedi, continuaran devent-ho tota la vida i continuarà sent reclamable i embargable, sempre, per la caixa de torn (o el grup en qui s’ha fusionat), tot i havent-se quedat amb  el pis del fill i la casa del pare.

I ara, on viuran, dius? No mi facis pensar.

Que si és legal, me preguntes? Doncs, sí: te'n parlo un altre dia.

Que si és just? Doncs, no. Ni just ni moral: te’n parlo un altre dia.

Lo que et deia: vianda del temps.

Digues-me alguna cosa.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada