Sí, sí, setembre... i ara què?


És com una meta, començament, pauta, com un repte o com un “tornem-hi que no estat res”, però tot un glop d’esperança on hom fa l’última l’embranzida per arribar a fi d’any, per veure si el proper serà millor. Avui parlen de setembre, encara que des de dues vessants diferents, dos bones plomes de La Vanguardia —Joana Bonet i Quim Monzó— que possiblement s’incorporen després de vacances i, es nota, el mes que comença no els hi és indiferent. Jo he canviat el color de la capçalera del meu blog, per començar a mostrar aquella grogor del Delta que comentava dies enrere, en un mateix paisatge retratat a finals de la tardor amb la lluentor de l’aigua que inundava els arrossars, amb la verdor de la primavera quan l’arròs començava a créixer i, ara que ja rebeca, ensenyant el color d’or de la collita que es produirà, enguany amb una mica de retard, cap a finals de setembre (sempre setembre). El massís de Caro, impassible, com si res fos amb ell, al darrere, no canvia de color, però també li canviarà la vida perquè els boletaires senten flaires de bona collita, s’exciten, fan plans i afilen les eines perquè ja somnien amb els seus rovellons, camagrocs, llenegues i fredolics.


Els polítics també les afilen però es repeteixen amb discursos cançoners i va per a més llarg; ens deixaran recuperar —encara que no molt— l’alè de l’estiu mentre, a les Terres de l’Ebre, mirem de pair pel nostre compte els problemes de la mosca negra, el caragol poma, la caiguda del preu de la garrofa, l’aturada de les obres de la variant de l’Aldea i la de les excavacions de la cova prehistòrica de Benifallet, les algues del riu Ebre, els robatoris de musclos o la deficiència de la instal•lació elèctrica de les salines de la Punta de la Banya..., tot plegat en contra de la nostra butxaca i també de la nostra moral.


Això és lo reclam de l’Ebre i, malgrat hagi arribat setembre, continuarem reclamant allò que no considerem just o ens perjudica al territori.