Allò que el vent s’endurà




Diu que les paraules se les emporta el vent i, entre les paraules, estan les promeses electorals i totes les manifestacions, reflexions i crides d’una campanya. Són paraules llargues —massa llargues en el cas de les eleccions catalanes que ja no sé quans mesos fa que estem de campanya— en mans dels que mouen les estratègies dels partits i en boca dels que ho exposen. Una campanya llarga fatiga l’elector i disminueix la seva capacitat d’atenció sobre allò que realment li pot interessar que resolgui el líder o el partit que li podria convenir votar. Defecte del sistema convertit en oportunitat per qui sap aprofitar-ho tot.


“No pactarem amb...” són paraules (promeses en campanya) que tots s’haurien d’estalviar. Els pactes són esclaus de les circumstàncies i, sobre tot, mandat dels ciutadans mitjançant les urnes que els partits han de saber interpretar. Els partits no manen dels resultats electorals, sinó tot al contrari, els resultats electorals són els que manen als partits (altra cosa és creure).


“No editarem un nou tripartit...”, “només pactarem amb...” o “mai pactarem amb...” són paraules que se les emporta el vent posterior a les eleccions quan la conveniència —moltes vegades només personal del que ho ha de decidir— li fa resoldre en contra del que va prometre en campanya electoral.


Ja sé que després hi haurà arguments —“allò que vam dir, en realitat i matisant-ho, volíem dir...”— per defensar-ho i explicar per què s’ha fet el contrari del que es va prometre, però els electors, enganyats, ens hem de conformar en que ens governen demagogs de boca calenta en eleccions i decisió freda per manar?


És que ho aguantem tot, eh?