Ressaques



La ressaca de les eleccions s’ajuntarà amb la dels llargs dies festius, aquest pont que propicia les dues festes nacionals, de l’Espanya, més rares que s’han fet i es faran mai. Sé que els que necessiten festa llarga, que són molts, ja els hi va bé, però en termes de producció —necessari ara més que mai— són prou incòmodes i creen forts inconvenients però, sí, ja ho sé: no hi ha mal que per bé no vingui.

La ressaca, tornant-hi, inevitablement convergeix en la que encara dura després del 28-N: culpables, alegries, decepcions, maletes, aplaudiments, harakiris, i en la d’aquestes festes llargues. Els que les han ben gaudit sentiran la melangia de tot allò bo que ja s’ha acabat i altres per la ràbia de les seves avortades per la salvatjada dels controladors.


Als que no ens hem mogut de casa i hem optat per l’avorriment, la companyia familiar, els amics, la lectura o la contemplació del que passa ens hem distret amb les tonteries del portat Wikileaks i en l’esperança de que els accidents de tràfic siguin mínims i, si més no, que no afectin als que coneixem.


Les ressaques són dures, uns més que d’altres, però totes passen.