NI FEINA NI FUTUR DIGNE



La portada d’aquest diari del diumenge 29-11 publicava una foto de la tallada de la N-340, al meu poble, per part de manifestants de la Lear, gastant els últims cartutxos en protesta pel tancament de la fàbrica de Roquetes. Al darrere d’una foguerada de neumàtics, amb un foc enfollit que semblava cremar molta ràbia continguda, hi apareixia una persona que, amb els braços oberts sostenia una pancarta reivindicativa on s’hi podia llegir: “Volem feina i un futur digne”.



Les protestes i les manifestacions —recolzades per polítics en exercici i sindicats en acció—, estaven encaminades a que l’empresa no tanqués i així poder salvar els llocs de treball. Ara ja es parla d’acord i, per tant, de tancament definitiu de la factoria, la qual cosa vol dir que, per molt bones condicions que s’hagin aconseguit en les indemnitzacions, hi ha acomiadaments i trasllat de la industria, en el pitjor moment de la seva llarga història. Fracàs absolut de qui —administració i sindicats— havien d’haver sabut negociar, si més no, el perllongament del tancament a una època menys dolorosa, passats uns anys i passada aquesta crisi lapidària. Per aquest viatge no es necessitaven tantes alforges. Aquesta solució és la més fàcil —“Pagant, Sant Pere canta”—, però això no és ni feina ni futur digne. Això és pa tou per avui i rosegons o, pot ser, fam per demà.



Encara bé que les primeres declaracions dels afectats apunten a certa conformació. Deixem-ho així. Mereixen tot el nostre respecte.



(Diari de Tarragona 6-12-09)